Una lectura reposada de l’encíclica
“Caritas in veritate” m’ha permès descobrir la profundidad d’aquest text, aspecte que no vaig poder esmentar en el ràpid
comentari d’ahir. En primer lloc, és un text coherent amb el pensament de Benet XVI i la seva forma de pensar. El Papa és Joseph Ratzinger en estat pur. El Papa situa la seva reflexió social en el context d’un moment històric marcat pels paràmetres de la globalització i del progrés tècnic. El seu pensament es hereu de la Doctrina Social de l’Església i, de tota ella, manifesta molta coherència i continuïtat amb els temes intuïts en la Populorum Progressió de Pau VI, tot i que
“Caritas in veritate” representa una actualització del tradicional pensament social de l’Església catòlica a la llum dels problemes actuals. La mirada social de Benet XVI està guiada per la raó il·luminada per la fe. Aquesta és necessària per entendre que les solucions als problemes del desenvolupament no poden donar-se al marge de l’ètica. Ética que es troba fonamentada en els valors morals que Déu ha situat en el cor dels homes. El Papa proposa recuperar l’humanisme cristià alhora d’articular les solucions als problemes d’avui.
L’encíclica és una anàlisi i una diagnosi dels problemes més rellevants que es troba el desenvolupament de les persones i els pobles. La majoria dels problemes que avui preocupen estan ben identificats i, tot i presentar-los aïlladament, es fa servir un mètode d’anàlisi social que manifesta les seves interrelacions. No s’aporten solucions tècniques, les quals es deixa en mans dels especialistes, però es demana que la mirada racional es complementi sempre amb la consideració de la dimensió humana present al darrera d’aquests problemes. Es així com la qüestió moral adquireix una important notorietat. Perquè la veritable solució als problemes actuals comporta treballar per la justícia i el be comú, amb donació i capacitat de perdó. La construcció de la nova societat necessita, a més de justícia i el be comú, misericòrdia, gratuïtat i comunió. La raó i fe es donen la ma en el camí de la
“ciutat dels homes”.
La construcció de la
“ciutat dels homes” com expressió de la gran família humana esdevé un objectiu que travessa tota l’encíclica. La gran família humana sorgeix de la unió de totes les persones i pobles a partir de la qual s’avançarà cap a l’assoliment final de la
“ciutat de Déu”. La família resulta essencial per aquest nou concepte de família mundial. Es tracta d’un model tradicional de família, però s’insisteix molt en la importància que el nucli familiar giri entorn de les relacions. És un model profundament relacional, primer en l’àmbit reduït de la família i després en l’àmbit global.
La complexitat dels problemes, les interrelacions i interdependències dels fenòmens actuals obliguen a repensar els valors sobre els quals s’ha de fonamentar el desenvolupament. Es proposa fundar de nou el projecte humà i vèncer el pensament resignat que creu que això no és possible. Benet XVI afirma que molts dels problemes actuals necessiten abordar-se amb una nova mentalitat que neix d’un canvi cultural de base i una transformació dels comportaments habituals.
Les propostes de l’encíclica s’encaminen a desvetllar la consciència de les institucions polítiques: es demana fundar de nou l’ONU per garantir la governabilitat mundial; a més de senyalar els riscos de confiar que només en la bondat de la tècnica alhora de trobar respostes als problemes d’avui i advertir des greus problemes associats amb el mediambient, el consum energètic i el creixement sostenible. La visió racional pre-política es projecte cap a l’Estat al qual se li demana un paper més actiu i compromès alhora de vèncer algunes de les dificultats actuals. Es confia que les institucions públiques garanteixin millor el sistema de benestar social. Visió que contrasta amb la coneguda idea de la plena llibertat reguladora del mercat. En aquest sentit, es reclama que les organitzacions sindicals assumeixin la seva responsabilitat i les persones cofien més en la bondat del principi de subsidiarietat. El Papa reclama una nova responsabilitat social, bàsicament de les estructures financeres i de les empreses, basada en fets reals a fi de fer efectiva la justícia redistributiva i la justícia social.
Tota decisió econòmica té unes implicacions morals. Es presenta com a positiu un nou concepte d’empresa interessada en que els seus beneficis s’orientin a l’acompliment d’uns objectius cívics i social. Competitivitat i compromís social poden coexistir dins d’aquest nou model d’empresa. Aquests han de ser els principis que permetin un comerç internacional just i preocupat per estar al servei dels pobles i no al guany d’uns pocs. Tots aquests elements han de permetre avançar cap un nou ordre econòmic mundial i un sistema finançar mundial que corregeixi els errors de l’actual crisi econòmica global.
La visió humana renovada comporta assumir que el desenvolupament tecnològic aplicat en els camps de la ciències de la vida planteja importants problemes morals que s’han de resoldre. Que la tècnica per si sola no dóna elements pel discerniment moral. Cal acostar l’ètica a la tècnica per tal que el seu desenvolupament es faci orientat a aquesta visió d’un nou humanisme. Sense la caritat i l’amor, el saber és estèril. La raó, que troba en la tècnica la seva màxima expressió, necessita dialogar amb l’esperit humà a fi de descobrir el sentit darrer de les aplicacions tecnològiques. La caritat, està il·luminada per igual per la raó i la fe. I totes dues es necessiten i dialoguen. Gràcies al diàleg
“l’home modern” podrà dibuixar un nou humanisme.
La mirada social de Benet XVI no és pessimista. Encara que en algun punt, quasi imperceptible, es col·la una visió desanimada sobre el futur de la humanitat. Tot i que, tot seguit cal puntualitzar que aquest no és el to general del document. Tampoc es pot afirmar que es tracti d’un document que se’l pugui acusar d’irenisme. No és aquesta la seva finalitat.
“Caritas in veritate” és una crida a l’exercici de la llibertat de la responsabilitat humana per tal d’avançar cap la construcció d’un món més just i solidari. Des d’aquesta responsabilitat s’ha de construir el desenvolupament humà integral que engloba el desenvolupament de les persones i dels pobles. Guiat sempre, com es repeteix en molts paràgrafs, per una orientació ètica que busca a situar a les persones com el gran objectiu del bé comú i en comunió total amb respecte a la Natura. L’encíclica confia molt en que la responsabilitat de les persones permetrà l’exercici madur del binomi drets i responsabilitats.
Personalment, m’hauria agradat trobar en aquesta encíclica més espai del que es dedica a aquelles persones que, des d’altres pressupòsits de fe o sense fe, estan alineats també en aconseguir un desenvolupament integral de la humanitat. El pensament de Benet XVI, especialment en l’esplèndida introducció, no pot ser copsat en tota la seva plenitud per persones situades a fora de l’experiència cristiana. Per això, alguns dels raonaments sobre els quals es fonamenta l’encíclica poden resultar difícils de comprendre pels no cristians. No hauria estat de més, haver incorporat unes paraules dedicades a desenvolupar el sentit que avui poden tenir, per exemple, els codis ètics presents en la paràbola del Bon Samarità o del judici final. Crec que els dos relats bíblics aporten suficients criteris per trobar-nos els que tenen una fe transcendent amb aquelles altres persones que, des d’altres fe, estan lluiten cada dia per construir un Món més just i solidari. Perquè, en aquest camp, la pròpia encíclica identifica el punt de trobada de les persones de diferents creences. Com molt bé diu Benet XVI: “
el diàleg fecund entre fe i raó es fa més eficaç en l’exercici de la caritat en l’àmbit social i és el marc apropiat per promoure la col·laboració fraterna entre creients i no creients”.
La meva conclusió és que
“Caritas in veritate” és un encíclica que marcarà una època. El seu contingut obeeix a una mirada oberta i comprensiva als problemes de les societats modernes. La proposta de tenir uns nous ulls i un nou cor per abordar els problemes socials pot ser compartida per moltes persones. L’encíclica és un text de pensament ben articulat que fa possible que moltes persones justes s’hi trobin còmodes. Els criteris de Benet XVI poden ser molt útils alhora de repensar des de la societat política i civil el model de la nostra societat. Aquest és el paper de la veu de l’Església que, tal com es diu ebn l’encíclica
“no té solucions tècniques a oferir i no pretén de cap manera barrejar-se el política dels Estats. No obstant, té una veritable missió a complir en tot temps i circumstàncies a favor d’una societat a mesura de l’home, de la seva dignitat i de la seva vocació”.
