Ignomínia turca

El que fa el president turc Recep Tayyip Erdogan amb els immigrants mereix ser considerat una ignomínia. L’ús del patiment d’éssers humans per justificar la seva política és una repugnant indignitat. Mereix la total i rotunda condemna. També cal condemnar el comportament de les autoritats gregues amb els immigrants que arriben a les seves costes. El refús amb foc real contra els immigrants que Turquia deixa salpar cap les costes de Grècia, i la permissivitat vers l’extrema dreta que actua violentament contra  ells, mereix la més rotunda reprovació. També mereixen aquesta consideració les autoritats comunitàries que lloen i defensen la repressió grega. Ni uns, ni altres; ni turcs i grecs, ni autoritats comunitàries tenen la més mínima consideració amb la situació desesperada dels immigrants que malviuen en els camps d’internament de refugiats a Turquia. Dóna la impressió que poc els importen les vides d’aquests persones.

El que s’està fent amb els refugiats de Síria, Afganistan, etc...  que es troben retinguts a Turquia mereix el menyspreu de la humanitat decent. Cap consciència íntegra pot admetre el maltracta continuat que reben aquests refugiats i el seu ús com a penyora dels moviments geopolítics de les potències mundials. És una vergonya que dol perquè recorda els comportament destructius que ha adoptat la humanitat al llarg de la història. Aquests esdeveniments ens situen davant la cara fosca de la humanitat. Estàvem equivocats, si pensàvem que les societats lliures i obertes havien construït un codi de comportament més orientat a la fraternitat que a l’exclusió i l’odi. Però no és així. Molts estadistes i dirigents polítics segueixen tenint un cor de pedra, insensible al sofriment d’una gran part de la humanitat.

Delícies turques

Les delícies turques són llaminadures turques, també les fa a Xipre i Grècia, semblants a unes gominoles una mica més consistents, tallades a cubs i envoltades de sucre glas perquè no s'enganxin entre elles. Són molt apreciades a Turquia on es coneixem amb el nom de lokum. Són molt variades, no de forma però si de gust. Aquesta diversitat i la facilitat de fer les ha fet molt populars a Turquia i a mig món. La imaginació ha fet que aquestes llaminadures tinguin molta acceptació perquè, a més d’endolcir, proporcionen moltes i variades sensacions gustatives. Els lokum són d’alguna manera una metàfora de la situació del que viu avui Turquia i molts països islàmics. L’islam està sotmès a un procés de transformació causant de múltiples variants amb diferents graus d’acceptació entre els musulmans i amb diferents graus d’afectació a la societat. Una persona que viu a Estambul des de fa més de deu anys m’explicava com és perceptible la progressiva islamització de la societat des de que Erdogan governa el país. 

L’islam a Turquia, com en altres països que pretenen guiar-se o inspirar-se en la llei islàmica, es troben en una tessitura decisiva per determinar la seva governabilitat. En molts d’aquest casos es tracta d’un procés que comporta un pols amb corrents de l’islam partidàries d’un comprensió laica de la religió. Una de les assignatures pendents que tenen els musulmans és assumir que hi ha altres tipus de la relació entre religió i poder polític més enllà del confessionalisme tradicional dels islamistes. Els fets demostren que el pensament musulmà té moltes dificultats en trobar una expressió política en països com a Turquia. Els musulmans crítics i de pensament obert tenen forces problemes per revisar els principis doctrinals tradicionalistes que lliguen religió i política, teologia i poder. Més enllà d’aquests sectors, l’islam moderat hauria de ser més actiu alhora de denunciar determinades lectures rigoristes i literalistes de l’Alcorà i de la Sunna, i començar a fer l’exegesi i l’hermenèutica de la seva fe per tal de descobrir el valor del Transcendent més enllà de la literalitat de les paraules.

Erdogan, ¿un nou califa?. Primera part

Erdogan encamina Turquia a una dictadura islamista davant la passivitat de les democràcies occidentals. Mentre Europa sesteja per la calor d’estiu, les llibertats polítiques dels turcs han quedat suprimides per la ferotge repressió del règim constitucional islamista d’Erdogan. El règim que el president de Turquia vol imposar poden representar la reedició dels pilars de l’antic imperi otomà.

Els otomans foren un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, esdevenint una gran força política i militar a partir dels segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta de les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. Per això s’aprofitaren de l’error diplomàtic del tractat de Küçül Kaynarca l’any 1774 on es reconeixia al sultà otomà la condició de gran califa dels musulmans. A partir d’aquesta errada els otomans falsificaren la història per vincular el seu llinatge amb els darrers califes Abbàssides i tenir arguments per justificar religiosament el règim polític del nou califat.

A partir d’aquells moments els otomans construïren un relat religiós i polític per incrementar el seu poder i assumir el lideratge de la comunitat musulmana mundial. Des de 1876 difoneren la idea d’aquesta nova umma. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condicionà l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panislamisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar a tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, tal com ho havia estat antigament a l’època medieval. L’imperi otomà emprà amb astúcia aquesta principi per enfortir el seu poder polític. Durant aquests anys els ulemes de l’imperi elaboraren la justificació islàmica de la submissió dels musulmans al rei otomà perquè Déu l’havia escollit per unir tota la comunitat islàmica. A tal fi, els ulemes justificaren religiosament  l’absolutisme del rei a partir de difondre que Muhàmmad exercí el seu poder de forma absoluta.

Els nous otomans

La Turquia que avui es troba entre la democràcia i la dictadura és l’hereva del que fou un gran imperi: l’Otomà. Els otomans fou un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, esdevenint una gran força política i militar a partir dels segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta de les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condició l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panarabisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar a tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, com ho havien estat antigament a l’època medieval.

No fou possible assolir aquest objectiu. La progressiva degradació política i moral de l’imperi Otomà propicià l’aparició de corrents polítiques i religioses contràries a aquesta idea. A la fi de la primera Guerra Mundial la Gran Assemblea nacional turca abolí definitivament el califat otomà l’any 1924. Des de llavors fins el règim d’Erdogan, Turquia ha viscut al marge del somni de la unificació dels pobles musulmans sota una única direcció política i espiritual, altres països han pretès recuperar part d’aquest idea. Aràbia Saudita ha pretès exercir en part aquesta direcció espiritual gràcies als grans recursos econòmics proporcionats pel petroli. Estat Islàmic, deixebles avançats de l’islam saudita, han donat un pas més recuperant la idea del califat. Per sort, la pressió militar occidental sembla reduir el seu territori. La incògnita és, ¿quin és el paper que voldrà jugar Turquia quan Estat Islàmic sigui derrotat?.

La nova deriva islamista d'Erdogan

Recep Tayyip Erdogan ha declarat que el cop d’estat era una benedicció de Déu. Fidel a la més pura tradició islamista ha volgut relacionar la seva política amb la religió, i ben segur que, emparant-se amb la mateixa tradició endurirà el seu poder fins a uns límits insuportables per tots aquells que pensin diferent a ell. És cert que, formalment, la dictadura islamista d'Erdogan ha estat legitimada per successives majories guanyades democràticament, però res d’això impedeix denunciar la continuada deriva islamista d’un govern que, en principi havia de respectar els principis de democràcia i laïcitat de la República turca. L’enfonsament de l’imperi Otomà, a la fi de la primer Guerra mundial obrí les portes a un sistema polític força allunyant dels principis bàsics de les repúbliques islamistes que s’anaven configurant en aquells temps sota l’auspici de les potencies occidentals.

 Turquia, sota la fèrria direcció d'Erdogan, no és cap delícia per la democràcia. El règim turc està derivant progressivament cap a la pitjor versió de l’islamisme polític. Alguns analistes, fins i tot, arriben a sospitar que en el projecte d'Erdogan es recrear el vell imperi otomà a partir de les despulles dels territoris avui ocupats per Estat Islàmic. Tot això està passant sota la mirada complaent de les potències mundials que segueixen confiant amb el règim turc pel seus càlculs geoestratègics. La Unió Europea ha fet del règim turc un fidel aliat per contenir les onades migratòries cap Europa i Estats Units fa servir les bases en territori turc per atacat a Estat Islàmic. Tot això és el que explicaria la la condemna occidental del cop d’estat dels militars turcs enfront la ràpida aquiescència del cop d’estat dels militars egipcis al derrocar al govern dels Germans musulmans de Mohammed Mursi. Dos models d’intervenció militar valorats de forma diferent. Turquia es mereix consolidar la democràcia. Però aquesta ha d’arribar, no per aixecaments militars, sinó per l’enfortiment de la societat turca i els partits democràtics de l’oposició. No existeix cap drecera per la democràcia a Turquia.

La nova deriva islamista d'Endorgan

Recep Tayyip Endorgan ha declarat que el cop d’estat era una benedicció de Déu. Fidel a la més pura tradició islamista ha volgut relacionar la seva política amb la religió, i ben segur que, emparant-se amb la mateixa tradició endurirà el seu poder fins a uns límits insuportables per tots aquells que pensin diferent a ell. És cert que, formalment, la dictadura islamista d’Endorgan ha estat legitimada per successives majories guanyades democràticament, però res d’això impedeix denunciar la continuada deriva islamista d’un govern que, en principi havia de respectar els principis de democràcia i laïcitat de la República turca. L’enfonsament de l’imperi Otomà, a la fi de la primer Guerra mundial obrí les portes a un sistema polític força allunyant dels principis bàsics de les repúbliques islamistes que s’anaven configurant en aquells temps sota l’auspici de les potencies occidentals.

 Turquia, sota la fèrria direcció d’Endorgan, no és cap delícia per la democràcia. El règim turc està derivant progressivament cap a la pitjor versió de l’islamisme polític. Alguns analistes, fins i tot, arriben a sospitar que en el projecte d’Endorgan es recrear el vell imperi otomà a partir de les despulles dels territoris avui ocupats per Estat Islàmic. Tot això està passant sota la mirada complaent de les potències mundials que segueixen confiant amb el règim turc pel seus càlculs geoestratègics. La Unió Europea ha fet del règim turc un fidel aliat per contenir les onades migratòries cap Europa i Estats Units fa servir les bases en territori turc per atacat a Estat Islàmic. Tot això és el que explicaria la la condemna occidental del cop d’estat dels militars turcs enfront la ràpida aquiescència del cop d’estat dels militars egipcis al derrocar al govern dels Germans musulmans de Mohammed Mursi. Dos models d’intervenció militar valorats de forma diferent. Turquia es mereix consolidar la democràcia. Però aquesta ha d’arribar, no per aixecaments militars, sinó per l’enfortiment de la societat turca i els partits democràtics de l’oposició. No existeix cap drecera per la democràcia a Turquia.

Mustang

Recomano sincerament veure la pel·lícula Munstang de la directora turco-francesa Deniz Gamze Ergüven. Una petita obra d’art que explica amb molta duresa, però amb molta tendresa, l’opressió cultural de la societat rural turca provocada per la interpretació conservadora de l’islam. A partir de l’amor a la llibertat que tenen cinc noies la directora estenen amb elegància davant de l’espectador el pes alienant de la tradició cultural islàmica. Progressivament, la vida lliure d’aquestes noies es tensa i s’ofega per l’actitud intransigent d’un oncle que actua de tutor sota la mirada ambivalent d’una àvia que, per més que intenta trobar petites escletxes per preservar la dignitat de les noies, poc a poc cedeix per la pressió del seu fill, verdader guarda de la tradició islàmica.

La història d’aquestes noies és una metàfora de la pròpia història de Turquia avui. Aquesta país, com les noies de la pel·lícula, progressivament va perdent qualitat democràtica i els seus habitants, com les noies en la pel·lícula, es troben presoners d’un govern islamista que, a través de la moderació, no dubte en reduir paulatinament la llibertat i la secularització de la societat. De la mateixa manera com les noies veuen com casa seva esdevé una presó, els ciutadans turcs pateixen la progressiva pèrdua de les llibertats democràtiques i la irrupció d’un islamisme que guanya terreny en la societat turca a través de símbols i significats. L’escola, i una mestra en concret, havia obert la ment d’aquestes noies, però l’obcecació del seu oncle substitueix l’educació escolar per l’aprenentatge de les tasques de llar per preparar-se al matrimoni.

Aquestes noies, que compartien un amor immens per la llibertat, veuen com la pressió familiar estableix cada cop límits més grans que les empresona interiorment. Deniz Gamze Ergüvenha ha sabut expressar amb molt elegància l’actual drama de la  societat turca que pateix l’agenda oculta de la islamització promoguda per Erdogan que pretén allunyar Turquia de la modernitat promoguda pels fundadors de l’actual república. Mentrestant, la ignominiosa actitud de les autoritats europees, ignorant reiteradament els senyals que envia el govern d’Erdogan, acceptant el mercadeig de refugiats, diners i deportacions per resoldre un problema hàbilment gestionat pel propi govern turc, dóna espai polític a la deriva truca cap al seu projecte islamista. La directora acaba la pel·lícula depositant de nou l’esperança en l’educació com a garantia de la llibertat que es perd. Tant de bo sigui així.

Imperi Otomà 2.0

La nota d’avui és força especulativa a partir d’una informació arribada d’alguns analistes dels moviments geoestratègics d’alguns països. La idea a exposar és la següent: Turquia aspira a ser el gran guanyador del conflicte entre la aliança occidental i l’Estat Islàmic. Si el govern turc juga bé les seves cartes i es mouen adequadament, i cap incomoditat interna pot alterar els seus plans, a mig plaç Turquia podria ampliar el seu domini territorial a l’Orient Mig a més d’apropiar-se d’uns territoris productors de petroli.

El govern turc, després d’un període entre la indiferència i la indecisió, finalment s’ha decidit a actuar contra l’Estat Islàmic. Tot i que, realment el que està fent el govern turc és, aprofitar que envia tropes a combatre a l’Estat Islàmic per destinar-les a destruir els indrets on domina el PKK. El propòsit del govern turc es clar continuar l’extermini dels kurds estiguin on estiguin. L’objectiu final és acabar amb el que avui és el  Kurdistan. Un cop acomplerta aquesta meta el pas següent és competir amb l’Estat Islàmic per uns territoris concrets a Síria i Iraq avui sota el control dels islamistes radicals. Com que existeix una pressió internacional perquè Turquia sigui bel·ligerant contra l’Estat Islàmic, el govern turc podria especular en exigir, en el cas d’una intervenció exitosa rebre, en forma d’agraïment a la seva aliança amb els països occidentals, part dels territoris fins ara controlats pels islamistes radicals.

Al final de tot, Turquia tindria una expansió territorial que podria ser, com alguns analistes especulen, el primer pas per pensar en la possibilitat d’un nou imperi Otomà. Curiosament, la hipotètica disputa territorial entre Turquia i Estat Islàmic comportaria l’enfrontament de dos models d’Islam polític que tenen alguns punts en comú, encara que no comparteixin l’estratègia per aconseguir els objectius finals. Caldrà estar atent als moviments de Turquia en els propers mesos per tal de confirmar o negar aquesta hipòtesi.

Kobani

Ben segur que moltes persones no havíem sentit el nom d’aquesta ciutat kurda siriana. Ara és forà coneguda com conseqüència de la guerra que enfronta l’Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) amb Síria i Irak. Kobani o Kobane és el nom kurd de la ciutat, mentre que en àrab és Ayn al-Arab que vol dir ull de l’àrab. Aquesta població de quasi 45.000 habitants es troba al nord de Síria i just al damunt de la frontera amb Turquia. Els seus habitants majoritàriament són kurds (89%), hi ha un 5% d’àrabs, un 5% de turcs i un 1% d’aremenis.

La ciutat sorgí al voltant de l'estació de tren construïda el 1912 per l'empresa alemanya Koban Railway Company per al Ferrocarril de Bagdad, atraient al seu entorn els kurds de les zones properes que començaren a construir les primeres cases de Kobani. El 1915, refugiats armenis que fugien del genocidi a Turquia s’establirien al costat de l'estació. Després de la demarcació de la frontera amb Turquia el 1921, una part de la població va quedar integrada a Turquia i avui forma part del districte turc de Suruc. La urbanització de la ciutat va ser planejada i construïda durant el mandat francès de Síria.

Els polítics kurds sempre han considerat que Kobani ha de formar part del Kurdistan siri. Les  Unitats de Protecció Popular (Yekîneyên Parastina Gel, YPG) kurdes,  braç armat oficial del Comitè Suprem Kurd del Kurdistà siri, ocuparen Kobani el 19 de juliol de 2012 com a resultat dels seu enfrontament amb el règim siri de Baixar al-Àssad. El 2 de juliol de 2014, la ciutat i pobles dels voltants van ser objecte d'un atac massiu de l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant. 16 de setembre de 2014 el EIIL va reprendre el setge de Kobani, amb un assalt a escala completa des de l'oest i sud de la ciutat. Prop de cent mil kurds sirians es van refugiar a l'altre costat de la frontera. El dia 6 octubre 2014 les tropes del EIIL ocuparen la part est de la ciutat.

Els atacs aeris de la coalició liderada per Estats Units no han pogut aturar el progrés de les forces islamistes per ocupar tota la ciutat. Avui, el YPG ja no pot defensar la ciutat. Hi ha una enorme preocupació que si Kobani  cau finalment en mans dels islamistes, que es reforcen permanentment amb reforços provinents d’Alep i Al-Raqqa, es doni una massacre dels pocs civils, uns 500, que encara queden a la ciutat. Es tem que pugui reproduir-se el genocidi de Srebenica vint anys enrere durant la guerra de Bòsnia. Els kurds de tot el món consideren emblemàtica la defensa i critiquen la passivitat de Turquia en aquest conflicte i la seva indiferència amb el que passa a Kobani. L’exèrcit turcs contempla el que passa a l’altra banda de la frontera i disparen contra els kurds turcs que volen traspassar-la per anar a defensar Kobani.

L’actitud de Turquia davant de l’Estat Islàmic és inquietant perquè dóna cobertura comercial a les exportacions clandestines del petroli de l’Estat Islàmic abandonant els kurds de Síria a la seva sort i, al mateix temps, reprimeix durament els moviments de solidaritat dels kurds turcs. Els kurds turcs, i de tot el món, estan força preocupats pel que pot passar a Koabni i demanen als occidentals que prenguem consciència de la gravetat de la situació d’aquesta ciutat.

Deriva turca

El conflicte de l’Estat Islàmic modifica el disseny geopolític dels darrers anys i altera la posició estratègica d’alguns països en l’entorn dels estats islàmics. Turquia és un d’ells. El president d’aquest país, Recep Tayyip Erdogan, ha rebutjat entrar en la coalició internacional contra els terroristes islàmics establerts al nord de Síria i Iraq. Per la seva part, els gihadistes de l’Estat Islàmic han alliberat 46 ostatges turcs, treballadors, diplomàtics i forces de seguretat segrestats el passat 11 de juny. Segons les informacions, no hi ha hagut cap contraprestació. La sort d’aquestes presoners ha estat diferent a la que estant tenint els occidentals segrestats pels terroristes islamistes. Mentre aquells són degollats sistemàticament amb força rèdit mediàtic; els turcs se’n van tranquil·lament a casa seva sense cap destorb.

El govern turc atribueix l’èxit de l’operació a les habilitats dels seus serveis d’intel·ligència. Pot ser. Però també hom pot sospitar que la condició musulmana dels ostatges i l’orientació islàmica dels dirigents turcs pot haver influït en la voluntat dels gihadistes. Tot indica que el govern turc, on el partit islamista Justícia i Democràcia és dominant, intenta moure’s en aquest conflicte des de l’ambigüitat volguda. Tota aquesta història està plena de dubtes i és preocupant, sobretot si es confirmessin alguns favors fets . Especialment, si hom té en compte que Turquia no deixa de demanar una major presència política dins la Unió Europea.

Turquia aixeca la prohibició sobre l’ús del vel

La notícia, per més que esperada no menys important, és que el govern turc ha aixecat la prohibició de portar vel en les oficines públiques. Aquesta decisió posa fi a la impediment legal de que les dones portin el mocador com a símbol religiós i forma part d’un conjunt de mesures adoptades pel govern turc per millorar la democràcia. L’ús del vel en les oficines públiques era un dels objectius importants del partit islamista moderat en el govern de Turquia. Mentre que els partits laics s’hi oposaven frontalment.

Els programes de televisió van mostrar per primer cop presentadores amb mocadors al cap. Aquest fet era inusual en la república turca des de que fou fundada per Mustafa Kemal Atatürk el 1923 sobre les ruïnes de l'Imperi Otomà. Amb aquesta mesura el govern de Recep Tayyip Erdogan ha volgut complaure les demandes dels musulmans practicants i compensar el suport que donen des de 2002 al la majoria parlamentària del seu partit Justícia i Desenvolupament. La decisió d’aixecar la prohibició s’ha justificat com una mesura democràtica ja que així s’evitava la discriminació de les dones observants de la pràctica religiosa del vel que no el podien dur en els llocs de treball públics. L’any 2011 s’havia prés un acord similar permenten l’ús del vel a la Universitat.

Els partits laics consideren que aquesta decisió és un pas més dins de l’agenda que té el govern turc per islamitzar el país. Política que contraresta l’encetada, en el seu moment,  per Ataturk quan abolí la vestimenta religiosa com a part d'un esforç per orientar el país cap a l'oest per promoure el laïcisme a Turquia tot i la pràctica religiosa musulmana majoritària. Els sectors laics creuen que amb aquesta decisió el govern turc ha obert una campanya a favor d’un control més estricte sobre les vestimentes de les dones.  Si bé el mocador prohibició cap ha estat abolida, la vestimenta de les dones segueix sent un tema de debat a Turquia. Per exemple, Huseyin Celik, vicepresident del partit al poder, criticà recentment una presentadora d'un programa de concurs de música en un canal privat per portar una brusa massa transparent. Poc després, els mitjans de comunicació turcs informaren que aquesta presentadora havia estat acomiadat. 

Entrevista a Hamadi Jebali, secretari general d’Ennhada (II)

Les eleccions a Tunísia han donat una clar guanyador a Ennhada. Abans de les eleccions el diari Le Monde va fer un chat obert amb Hamadi Jebali , secretari general del partit Ennahda. Les seves respostes poden ser una bona referència per coneixer aquest grup polític islamista moderat. Ara, que segons els resultats, Ennhada hauria guanyat les eleccions caldrà estar atent a la seva acció de govern per veure la coherència de les intencions pre-electorals. A continuació es publica la resta de l‘entrevista que es començà a publicar en el post del passat divendres.

Pregunta: Vull saber quin és la seva posició sobre la prohibició de la burca i niqab?

Per a nosaltres, no ha d'existir cap prohibició o promoció. Considerem que és una llibertat personal i individual.

Pregunta: En quina mesura i com influeix la religió en la seva agenda política?

La religió no té influència directa en la nostra agenda política, excepte en referència als valors que considerem universals, és a dir, els valors de llibertat, de drets humans i la democràcia que Ennahda considera com a principis, així com l'essència de l'Islam.

Pregunta: Això significa que es permetrà la venda d'alcohol o no ràpid en públic durant el Ramadà?

Aquest problema ha de ser abordat en dos marcs: el marc de les llibertats individuals i el respecte pels valors de la societat. No tenim dret a la intromissió en els assumptes privats, però tots tenen el deure respectar el consens i la identitat nacional.

Pregunta: Què és un "partit islàmic" en la seva opinió?

Ennahda, al meu entendre, no és un partit islamista. D'altra banda, aquest nom no em diu gens. Som un partit polític i civil, és a dir, no és teocràtic en el sentit que nostre deure és oferir el nostre programa al nostre poble en totes les àrees, i volem que la gent ens esculli o rebutgi sobre la base d'aquest programa. No per ser o no religiós.

Pregunta: Si el seu partit guanya les eleccions, pot garantir el principi fonamental del laïcisme de l'Estat?

Garantim l'Estat de Dret i de la ciutadania. Això és el que intentem fer i això és el que ens interessa. Si el laïcisme significa que respectar la llibertat, les persones, i respectar la seva decisió si a aquests es diu un estat laic, doncs molt bé.

Pregunta: Si vostè és escollit, haurà d'acceptar la llibertat de totes les religions?

Per descomptat. Recordem, per a aquells que no ho saben, que l'Islam exigeix als seus creients respectar totes les religions, i fins i tot consideren que aquest aspecte és un dels fonaments de la religió.

Pregunta: Acceptaria vostè, en nom de la llibertat d'expressió, que a Tunísia es facin retrats de Déu o del Profeta, per a qualsevol propòsit?

Crec que és més una provocació que una llibertat d'expressió, per desgràcia. I jo em pregunto a qui serveix aquesta provocació, si realment pertany al camp de la llibertat d'expressió o al de la provocació.

Pregunta: Ennahda reconeix el dret a ser ateu?

Per descomptat. Per adherir-se a Ennahda no és necessari ser un creient o practicant, excepte que s'ha de complir amb les normes i principis d'Ennahda. El vel no és una condició per a l'adhesió a Ennahda.

Pregunta: Un homosexual pot unir-se al seu partit?

Sí, si compleix amb les normes i principis d'Ennahda. No anem a interferir en els seus actes personals, sinó que ha de complir com els nostres principis, que estan en contra de les seves accions.

Entrevista a Hamadi Jebali, secretari general d’Ennhada (I)

Les eleccions a Tunísia han donat una clar guanyador a Ennhada. Abans de les eleccions el diari Le Monde va fer un chat obert amb Hamadi Jebali , secretari general del partit Ennahda. Les seves respostes poden ser una bona referència per coneixer aquest grup polític islamista moderat. Ara, que segons els resultats, Ennhada hauria guanyat les eleccions caldrà estar atent a la seva acció de govern per veure la coherència de les intencions pre-electorals. A continuació es publica un resum d’aquest chat entrevista, el proper dilluns es publicarà la segona part.

Pregunta: si el seu partit guanya les eleccions, Es pot convertir Tunísia convertir en un país islàmic?

Si guanya les eleccions, Tunísia no serà un país islàmic, serà un país democràtic. És a dir que anem a respectar les bases de l'imperi de la llei en la qual totes les llibertats seran respectades, la voluntat del nostre poble, també, a través d'eleccions lliures i transparents. Hi haurà tres poders independents: executiu, legislatiu i judicial, la llibertat d'opinió i de culte. Aquestes llibertats seran absolutament garantides. I d'aquesta manera, no importa el nom per a mi. Aquests són els fonaments de l'Estat democràtic.

Pregunta: Com creu vostè que ha de ser la relació entre política i religió?

Per a nosaltres cal respectar l'autonomia vida política, com ja he dit. No hi ha interferència de la religió en la política. El religiós, és a dir, les creences, la llibertat, el culte, és un assumpte per a la societat en el seu conjunt. El nostre principi: no hi ha coación de la religió.

Pregunta: Creu que els homes i les dones són iguals i han de gaudir dels mateixos drets absolutament en totes els àmbits?

Certament, i sense equívocs. Crec que la societat tunisiana es troba en un nivell cultural i social on la dona té un lloc especial que Ennahda tenim la intenció d'enfortir i per seguir amb els assoliments aconseguits per les dones.

Pregunta: Creu vostè que l'adulteri ha de ser castigat? Si és així, com? Considera que l'adulteri femení és pitjor que l'adulteri masculí?

No anem a canviar les lleis vigents, almenys per Ennahda. Creiem que no es tracta castigar, sinó una qüestió que en primer lloc requereix educació a la ciutadania.

Pregunta: Els ciutadans tunisians no musulmans són de segona classe en la seva opinió?

No, en absolut. La nostra concepció de l'Estat és el primer de tot l’estat dels ciutadans, és a dir, se suposa que tots els ciutadans tunisians, musulmans, jueus i cristians són ciutadans amb iguals drets i deures.

Pregunta: Hi haurà una llei contra la blasfèmia?

No, en absolut. No anem a canviar les lleis sobre aquest tema. Una vegada més, s'han de tractar els fenòmens socials per mitjà de sancions solament.


Pregunta: Com vostè es posiciona en relació al salafisme?

Respectem totes les idees, sempre que estiguin dins del marc de llibertat i també en el context de la democràcia, és a dir, sense cap tipus d'acció violenta. Si es compleixen aquestes condicions, els salafistes, com totes els altres corrents, han de trobar el seu lloc en la nostra societat.

Pregunta: L’article primer de la Constitució de 1959 estableix que "Tunísia és un país sobirà, el règim del qual és la República, la llengua àrab, i que com una religió de l'Islam". Volen canviar-ho en tot o en part? Si és així, quin és el contingut?

Jo crec que l'article primer de la Constitució té el suport de tots els tunisians, per la qual cosa és un denominador comú i un article d'equilibri en la societat. No obstant això, torno a insistir que si la religió de l'estat és l'Islam no vol dir que els ciutadans amb altres religions hagin de ser tractats com a ciutadans de segona classe i que la nostra concepció de l'Estat, repeteixo, és un estat neutral amb les religions, l'Estat de Dret i ciutadania: els ciutadans han de ser tractats com a iguals a Tunísia.