diumenge, 30 de novembre del 2014

Black Friday

Durant aquests dies molts comerços han penjat uns cartells anunciant descomptes sota el lema de Black Friday, fins i tot alguna gran cadena, aquella que decideix quan ja és primavera, ha fet anuncis en els mitjans de comunicació. M’agradaria saber, en aquest país on tot acostuma a estar regulat, quina autoritat autoritza aquest tipus d’iniciativa comercial perquè la trobo desafortunada.

Entenc que els comerciants han de vendre i que cal empescar-se-les com sigui, també per incentivar els impulsos consumidors. Però el que no comparteixo, de cap manera, i em revolto, és deixar-nos colonitzar culturalment. El Black Friday que el celebrin allí on el crearen. Aquí, que ens deixin amb les nostres tradicions i, si cal, ens inventem les nostres. Els creatius publicistes podrien ser més imaginatius. Els proposo un eslògan per l’any vinent, Rebaixes d’Advent.


dissabte, 29 de novembre del 2014

Interacció i diàleg intercultural

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

El model intercultural per gestionar la diversitat es fonamenta en la integració de l’heterogeneïtat com un aspecte de la convivència cívica, en l’atorgament i la protecció dels drets ciutadans dels nouvinguts i el reconeixement dels aspectes positius d’aquesta diversitat. La gestió de la diversitat de la ciutat és interacció i diàleg cultural. Sense la interacció, difícilment sorgirà el sentiment de pertinença necessari per cohesionar socialment la ciutat.

Gràcies al diàleg intercultural, les persones integren les seves identitats particulars en un projecte compartit de fer ciutat. Les autoritats municipals d’aquesta Barcelona capital ideal han de transmetre als barcelonins la importància de la diversitat en la definició del projecte de ciutat. Això comporta permeabilitat de la ciutat a la importància de la diversitat i el compromís de fer participar els barcelonins, sense exclusió, en la construcció del projecte de ciutat. Forma part de la tradició de Barcelona considerar que els homes i les dones d’aquesta ciutat volen viure junts i en pla d’igualtat sense que això comporti anul·lar les diferències en benefici d’una falsa homogeneïtat. La gestió de la diversitat cultural necessita la participació ciutadana per tal de poder expressar el sentit del valor de la diferència. Participació ciutadana i gestió de la diversitat cultural es potencien i es necessiten.


La perspectiva intercultural entén la diversitat com una oportunitat per afavorir la creativitat i la innovació present a la ciutat, i orientar-les cap al seu desenvolupament humà, social, cultural i econòmic. La governança de Barcelona ha d’incorporar aquesta perspectiva. Les xarxes de participació ciutadana, les institucions de representació política i les estructures de govern de la ciutat han de recollir, amb tota claredat possible, que la ciutat és plural i diversa. No hi ha d’haver restriccions a l’hora de preveure que persones d’origen immigrant assumeixin responsabilitats polítiques i socials.

divendres, 28 de novembre del 2014

Interacció i diàleg intercultural

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

Amb els nous barcelonins ha aparegut una nova ciutadania diversa i plural, i també una nova ciutat on la tradició es barreja amb noves sensibilitats i mirades. Totes aquestes s’han d’integrar en la construcció de la civilitat de la capital de l’Estat català. A Barcelona conviuen unes quantes ciutats que dialoguen i a vegades s’ignoren. Aquestes diferents ciutats s’han potenciat per la incorporació dels nouvinguts, els quals han aportat nous referents simbòlics per definir la identitat de la societat barcelonina.


Per aconseguir una Barcelona oberta i respectuosa amb la diversitat dels seus ciutadans, cal prosseguir en la perspectiva de la interacció i el diàleg intercultural. La incapacitat de les vies d’integració dels immigrants basades en la multiculturalitat o en els models d’assimilació estimularen a pensar nous camins per gestionar la creixent heterogeneïtat de la societat. La ciutat de Barcelona fou capdavantera, a finals dels anys noranta del segle passat, a impulsar el diàleg intercultural com una manera de promoure un model nou d’integració basat en la interacció de les persones a l’hora de fer ciutat. Aquesta fou, en el seu moment, una de les grans aportacions de Barcelona al debat europeu sobre l’acolliment i la integració

dijous, 27 de novembre del 2014

Volem tornar l’esperança



Qui més qui menys voldríem una societat més justa i un món més fraternal. El somni igualitari de Martin Luter King “I have a dream”(tinc un somni) es convertí en una icona de la igualtat i, anys després, un record de les possibilitats transformadores de les utopies possibles. Ara, quan Catalunya té per endavant un horitzó ple grans desafiaments, i un cop el president Mas ha aclarit el què volem i com s’ha fer, això és la seva proposta de convertir les properes eleccions al Parlament en un referèndum per la independència,  tot i que encara resta per saber quan, és bo no deixar de mantenir viu en el pensament col·lectiu el perquè de tot plegat. Com ha dit recentment l’abat de santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, “ en el moment present, en el qual es respira tanta incertesa davant el futur” cal saber donar resposta a la “recerca de raons per l’esperança”.

Sense entrar en els detalls fins de com construir aquestes raons, és necessari explicar a als catalans com serà aquesta Catalunya que es vol construir i que s’albira propera. El camí a recórrer exigeix la unitat, perquè els problemes a resoldre són molt importants. Cal saber dialogar posant els interessos del país per endavant per tal d’avançar decididament. Però també cal un esforç unitat sincera per definir el país que volem. L’exigència de la raó per l’esperança és prou forta com per intentar-ho. Hi ha moltes persones que volen tornar a confiar que els seus somnis seran un dia realitat. Es tracta de fer possible allò que es diu en el manifest fundacional de la plataforma cívica “Volem. Sobiranistes d’esquerres” quan es comenta que el seu desig de que “la futura Catalunya independent tingués un Parlament plural políticament i socialment, però majoritàriament favorable a desplegar polítiques de progrés i d’igualtat per avançar en la construcció d’una Catalunya lliure, culta, pròspera, socialment justa i democràtica, sense extremismes ni dogmatismes de cap mena”. La gran majoria de la societat espera això. No deixem perdre aquesta oportunitat.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Desperta Europa

Aquesta podria ser la conclusió de la magnífica intervenció del papa Francesc en el parlament Europeu. El seu missatge era prou clar, Europa ha de sortir de la seva migdiada permanent a fi de recuperar la dignitat de les persones. Hi ha masses problemes polítics, socials, econòmics, culturals i antropològics acumulats perquè les estructures comunitàries estiguin aturades o tinguin poques iniciatives sense saber com sortir de la tranyina procedimental que les paralitza. Penso que el discurs del papa Francesc tindrà una gran transcendència. El Papa parla clar i estableix un camí que pot ajudar a discernir les decisions dels polítics cristians compromesos en la construcció d’Europa. Atesa la transcendència d’aquest discurs, i fent una excepció a la brevetat de la majoria de les meves notes, tot seguit destaco els trets que em semblen més essencials de la intervenció del papa Francesc als parlamentaris europeus.

A l’inici de la seva intervenció el papa ha situat el context: cal pensar Europa des d’una perspectiva més global i d’un món més interconnectat. Aquesta valoració, que és una vacuna contra tot eurocentrisme, demana superar “la imatge d'una Europa una mica envellida i reduïda, que tendeix a sentir-se menys protagonista en un context que la contempla sovint amb distància, desconfiança i, potser, amb sospita”. Pel papa Francesc Europa està presonera de les seves pors, atrapada per una imatge d’ella mateixa “una mica envellida i reduïda, que tendeix a sentir-se menys protagonista en un context que la contempla sovint amb distància, desconfiança i, potser, con sospita”.

El papa Francesc senyalà que per trencar aquest estat de coses cal tornar a situar en els propis orígens de la Unió Europea on els seus promotors tenien la plena “confiança en l'home, no tant com a ciutadà o subjecte econòmic, sinó en l'home com a persona dotada d'una dignitat transcendent”. Per avançar en aquest sentit cal partir de la dignitat i del sentit de la transcendència. La dignitat neix de la promoció integra dels drets humans. No es tracta d’una defensa abstracta d’aquests drets, sinó de la seva concreció política, per això el Papa es preguntà “¿Quina dignitat pot tenir un home o una dona quan és objecte de tota mena de discriminació? ¿Quina dignitat podrà trobar una persona que no té res per menjar o el mínim necessari per viure o, encara pitjor, que no té el treball que li atorga dignitat?”. Aquesta dignitat, reblà el papa Francesc, “no pot ser privada arbitràriament per ningú i, menys encara, en benefici d'interessos econòmics”.

L’exercici d’aquesta dignitat no és un elogi dels drets individuals entesos de forma individualista. Al contrari, es tracta de situar aquesta dignitat lligada “al context social i antropològic” perquè l’afirmació dels drets de l’individu estan units “a un context social, en el qual els seus drets i deures estan connectats als dels altres i al bé comú de la societat mateixa”. Però el dret de cada persona, afirmà el papa Francesc, “si no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre sense limitacions i, conseqüentment, es transforma en font de conflictes i de violències”. D’aquí és desprèn el segon aspecte de la seva reflexió: la necessitat de transcendència. Al parlar de “la dignitat  transcendent de l'home, significa apel·lar a la seva naturalesa, a la seva innata capacitat de distingir el bé del mal, a aquesta brúixola inscrita en els nostres cors i que Déu ha imprès en l'univers creat; significa sobretot mirar a l'home no com un absolut, sinó com un ésser relacional. Una de les malalties que veig més esteses avui a Europa és la soledat”. A Europa hi ha moltes persones soles, sense vincles amb els altres. La crisi econòmica ha agreujat aquesta situació. La societat està desvinculada.

El papa ha estat contundent al dir que Europa no ha sabut reaccionar davant d’aquesta situació: “des de moltes parts es rep una impressió general de cansament, d'envelliment, d'una Europa dona que ja no és fèrtil ni vivaç. Pel que els grans ideals que han inspirat Europa semblen haver perdut força d'atracció, en favor dels tecnicismes burocràtics de les seves institucions”. El papa Francesc ha encertat en la seva diagnosi al considerar que tot això es deu a “alguns estils de vida una mica egoistes, caracteritzats per una opulència insostenible i sovint indiferent respecte al món circumstant, i sobretot als més pobres. Es constata amargament el predomini de les qüestions tècniques i econòmiques al centre del debat polític, en detriment d'una orientació antropològica autèntica. L'ésser humà corre el risc de ser reduït a un mer engranatge d'un mecanisme que el tracta com un simple bé de consum”

Per vèncer aquesta situació, el Papa demanà als parlamentaris europeus que fossin conscients de que “estan cridats també a una gran missió, encara que pugui semblar inútil: preocupar-se de la fragilitat, de la fragilitat dels pobles i de les persones. Tenir cura de la fragilitat vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d'un model funcionalista i privatitzador que condueix inexorablement a la «cultura del descart». Tenir cura de la fragilitat de les persones i dels pobles significa protegir la memòria i l'esperança; significa fer-se càrrec d'aquest en la seva situació més marginal i angoixant, i ser capaç de dotar-lo de dignitat”.

La història d’Europa és una “permanent trobada entre el cel i la terra, on el cel indica l'obertura al transcendent, a Déu, que ha caracteritzat des de sempre l'home europeu, i la terra representa la seva capacitat pràctica i concreta d'afrontar les situacions i els problemes”. El futur d'Europa depèn “del redescobriment del nexe vital i inseparable entre aquests dos elements. Una Europa que no és capaç d'obrir-se a la dimensió transcendent de la vida és una Europa que corre el risc de perdre lentament la pròpia ànima i també aquell «esperit humanista» que, no obstant això, estima i defensa”. Parlar de l’apertura al transcendent és recordar “el patrimoni que el cristianisme ha deixat en el passat per a la formació cultural del continent” i afirmar “la contribució que pretén donar avui i en el futur per al seu creixement”.  La insistència per l’aportació específica dels cristians no ha d’interpretar-se com una alteració de la necessària laïcitat que ha de presidir les institucions polítiques europees, sinó una aportació que permet establir uns ideals que poden ser compartits “la pau, la subsidiarietat, la solidaritat recíproca i un humanisme centrat sobre el respecte de la dignitat de la persona”.

Per seguir endavant en aquest projecte d’una Europa unida des de la diversitat cal, “no només reconèixer la centralitat de la persona humana, sinó que implica també afavorir les seves qualitats. Es tracta per això d'invertir en ella i en tots els àmbits en els quals els seus talents es formen i donen fruit. El primer àmbit és segurament el de l'educació, a partir de la família” . Al costat de la família hi ha les institucions educatives: les escoles i universitats. “L'educació no pot limitar-se a oferir un conjunt de coneixements tècnics, sinó que ha d'afavorir un procés més complex de creixement de la persona humana en la seva totalitat”. Un altre àmbit és l’ecologia i un altre és el treball. Pel papa Francesc afirmà “és hora d'afavorir les polítiques d'ocupació, però cal sobretot tornar a donar dignitat a la feina, garantint també les condicions adequades per al seu desenvolupament”. Això exigeix una altra cultura de treball “que no connecti amb l'explotació de les persones, sinó a garantir, a través del treball, la possibilitat de construir una família i d'educar els fills”.

També és necessari abordar seriosament la qüestió de la migració, “no es pot tolerar que el mar Mediterrani es converteixi en un gran cementiri”. Europa té una gran responsabilitat política migratòria, tan en el control dels fluxos migratoris com que s’adoptin “solucions particularistes del problema, que no tenen en compte la dignitat humana dels immigrants, afavorint el treball esclau i contínues tensions socials”.

En la seva part conclusiva el papa Francesc es dirigí als parlamentaris “a vostès, legisladors, els correspon la tasca de custodiar i fer créixer la identitat europea, de manera que els ciutadans trobin de nou la confiança en les institucions de la Unió i en el projecte de pau i d'amistat en què es fonamenten. Sabent que com més augmenta el poder de l'home, més àmplia és la seva responsabilitat individual i col·lectiva. Els exhort, doncs, a treballar perquè Europa redescobreixi la seva ànima bona”. La funció de l'ànima és la de sostenir el cos perquè és la seva consciència i la memòria històrica. “I dos mil anys d'història uneixen Europa i al cristianisme. Una història en la qual no han faltat conflictes i errors, també pecats, però sempre animada pel desig de construir per al bé”.


En el darrer paràgraf de la seva intervenció el papa Francesc demanà amb molta claredat als eurodiputats que assumissin la responsabilitat de “construir junts l'Europa que no giri al voltant de l'economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables; l'Europa que abraci amb valentia el seu passat, i miri amb confiança el seu futur per viure plenament i amb esperança el seu present. Ha arribat el moment d'abandonar la idea d'una Europa atemorida i replegada sobre si mateixa, per suscitar i promoure una Europa protagonista, transmissora de ciència, art, música, valors humans i també de fe. L'Europa que contempla el cel i persegueix ideals; l'Europa que mira i defensa i tutela a l'home; l'Europa que camina sobre la terra segura i ferma, preciós punt de referència per a tota la humanitat.”. Excepcionals paraules del papa Francesc al Parlament Europeu. Aquest discurs serà recordat durant molt de temps.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Regeneració política

La situació de profunda crisi social i econòmica en la qual causa un incrementant alarmant de la pobresa i les desigualtats socials. Els pobres són més pobres, els rics cada cop ho són més i les esperances de les capes mitges s’esvaeixen. Moltes persones que vivien honradament del seu treball veuen com els seus ingressos disminueixen i els seus estalvis es volatilitzen, i pateixen perquè el seus fills  han d’emigrar per trobar feina o, si es queden, malviuen amb sous de misèria. Altres treballadors, es troben en una situació més dramàtica: l’atur permanent amb tot el que comporta de degradació personal.

Mentrestant, el sistema segueix perpetuant-se assegurant la seva pervivència gràcies a l’ocupació dels poders de l’estat per part d’un grup social anomenat encertadament la casta. Afortunat nom creat per  dos periodistes italians del Corriere della Sera, Antonio Stella i Sergio Rizzo, el maig de l’any 2007, quan varen publicar el llibre que titularen La Casta. L’associació entre la casta i les elits extractives han alterat el sentit social i cívic de la política. Els polítics decents es veuen desbordats pels continuats escàndols de corrupció que qüestionen la pròpia solidesa del sistema democràtic. Hi ha una progressiva proletarització de la classes mitges i l’exclusió social de les persones que es trobaven en situació de pobresa. Tot indica que, si no hi ha un canvi de tendència, la societat avança cap a un model dual: els rics i el pobres.

Davant d’aquesta situació moltes persones s’espanten i s’inquieten. Arriben a pensar que la situació és tan difícil que no es pot fer res. Aquesta presa de consciència de la realitat porta a la desorientació i al convenciment de que els canvis desitjats són impossibles. Per la seva part, molts dels partits polítics tradicionals, desconcertats per les seves crisis internes, la seva incapacitat d’entendre el que està passant i la torbació provocada per les seves immundícies internes cauen en la temptació “d’intentar a guarir les seves pròpies ferides”, segons expressió del papa Francesc. Entretinguts en els seus greus problemes  “no troben el moment per escoltar el crit dels pobres i el patiment d'aquells que han perdut la dignitat de portar a casa el pa perquè s'han quedat sense feina", cita del papa Francesc. Els que només busquen curar les seves ferides i seguir apuntalant el sistema de poder només són capaços de proposar tímides reformes que no són més que un maquillatge per trampejar  la situació actual. El risc d’aquesta actitud és, i novament manllevo unes paraules del papa Francesc, és que “la indiferència ens faci cecs, sords i muts, presents només en nosaltres mateixos, davant del mirall, i que tot el que succeeix ens sigui estrany".

Per tal de sortir d’aquesta situació cal anar més enllà i abordar les necessitats reals de les persones. Per això, como indicà el papa "és urgent abandonar els llocs comuns, que es consideren segurs i garantits, per alliberar les moltes energies amagades i no conegudes que estan presents i treballen molt concretament". Anar més enllà, vol dir ser imaginatius, crear espais d’innovació política, pensar els problemes reals i proposar solucions inèdites sense por, sense la voluntat de voler-ho controlar en benefici propi. La política ha de ser generosa i tenir amplitud de mides. Per anar més enllà dels llocs polítics comuns cal prendre la iniciativa d’impulsar un procés radical de canvi, tant a dins de les institucions polítiques com del mateix sistema polític.

dilluns, 24 de novembre del 2014

El veritable problema no són els diners, sinó les persones

El papa Francesc ha avisat sobre el risc de la indiferència que ens pot fer cecs, sords i muts. Ho ha fet en la seva intervenció en la IV edició del Festival de la Doctrina Social de l'Església celebrat recentment a Verona sota l’atractiu títol de "Més enllà dels llocs dins del temps ''. El papa considera que la situació de crisi social i econòmica en la qual ens trobem pot "espantar, desorientar, o fer-nos pensar que la situació és tan difícil que no podem fer res". Per això, "la gran temptació és parar-se a guarir les pròpies ferides i trobar una excusa per no escoltar el crit dels pobres i el patiment d'aquells que han perdut la dignitat de portar a casa el pa perquè s'han quedat sense feina". Els que només busquen curar les seves ferides, acaben maquillant-se. Per aquesta raó, digué el Papa, "el risc és que la indiferència ens faci cecs, sords i muts, presents només en nosaltres mateixos, davant del mirall, i que tot el que succeeix ens sigui estrany".

En el seu missatge, el Papa recordà que "estem cridats a anar més enllà i abordar les necessitats reals". Per això, "és urgent abandonar els llocs comuns, que es consideren segurs i garantits, per alliberar les moltes energies amagades i no conegudes que estan presents i treballen molt concretament". Anar més enllà, vol dir "engrandir i no restringir, crear espai i no limitar-se a seu control". I per anar més enllà cal prendre la iniciativa. El papa Francesc advertí que "també avui en l'àmbit econòmic és urgent prendre aquesta iniciativa, perquè el sistema tendeix a homologar tot i els diners es tornen l'amo de tot. El sistema et porta a aquesta globalització que no és bona, que homologa tot " I, ¿qui és l'amo d'aquesta homologació ?, es preguntà el papa: "els diners". Prendre la iniciativa en aquestes àrees és tenir el valor de no deixar-se atrapar pels diners i pels resultats a curt termini que et converteixen en esclau.


No és veritat que no hi hagin diners, digué el papa Francesc. No es pot dir que moltes coses no es poden fer "perquè falten diners", sempre hi ha diners per fer altres coses: "comprar armes", "fer la guerra", "operacions financeres sense escrúpols". Davant d’aquesta situació el Papa advertí que "el veritable problema no són els diners, sinó les persones"; per això "els diners per si sol no crea desenvolupament, per crear desenvolupament són necessàries persones que tinguin la valentia de prendre la iniciativa". Cal prendre la iniciativa, cal desenvolupar un concepte d’empresa capaç d’innovar, però no només en l’àmbit tecnològic, també s'han de renovar també les relacions de treball experimentant noves formes de participació i responsabilitat dels treballadors, inventant noves formes d'accedir al món del treball, creant una relació solidària entre l'empresa i el territori. En la seva conclusió el papa afirmà que "anar més enllà dels llocs no és el resultat de la casualitat individual, sinó de compartir una única finalitat: la història és un camí cap a la realització. Si ens movem com un poble, si anem junts cap endavant, la nostra existència posarà en evidència aquest significat i aquesta plenitud ''

diumenge, 23 de novembre del 2014

Poujadisme

Desconeixia l’existència d’aquest moviment, però la lectura del llibre Postguerra de Tony Judt m’ha fet interessar per ell. El terme poujadisme, no confondre amb pujolisme, que és una altra cosa, designa un moviment reactiu de les classes mitges a mig camí entre el ressentiment i la pèrdua dels seus somnis col·lectius. En general, aquest moviment ha estat molt defensiu i els analistes polítics, francesos sobretot, l’han identificat com a resposta corporativa i conservadora de les classes mitges o de la petita burgesia.  El poujadisme, s’anomena així pel seu fundador Pierre Poujade, fou un moviment polític i sindical francès sorgit l’any 1953 i que va desaparèixer en 1958. El seu objectiu era defensar els comerciants i artesans, que es sentien amenaçats pel desenvolupament dels hipermercats a França després de la guerra mundial, i condemnava la ineficiència del parlamentarisme practica en la Quarta República.

Aquesta corrent ideològica  pot considerar-se com una de les últimes expressions de la revolta de les classes mitges. Els diputats poujadistes eren forners, botiguers, llibreters, etc... Eren partidaris d’emprar mètodes de mà dura. A França consideren que Jean-Marie Le Pen és un bon representant del pensament poujadista. No oblidar que la ideologia del Front Nacional té components de protesta contra els polítics i els partits dominants en el sistema polític francès, l’excés d'Estat, l'afirmació de la identitat nacional contra tot el que es considera una amenaça: la immigració, el projecte europeu, les autoritats fiscals, etc..


El terme poujadista s'utilitza de vegades per descriure negativament un discurs polític o social demagògic. Les actituds específiques poden incloure l'activisme en favor dels petits comerciants minoristes, representants d’un enfrontament nacional amb multinacionals, com també designar diverses formes antiparlamentàries, el corporativisme o l'extremisme polític, o més en general per designar un populisme reaccionari. En algunes ocasions, el terme també es fa servir per identificar els que es reivindiquen anar contra els intel·lectuals per considerar-los teòrics i poc realistes. Alguns analistes polítics nord-americans consideren que el Tea Party podria considerar-se poujadista.  

dissabte, 22 de novembre del 2014

Construir capitalitat

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

El que pot ser Barcelona com a capital de l’Estat català és un capteniment que hauria de convocar els homes i les dones d’aquesta ciutat. És una invitació a treballar activament per fer de Barcelona la porta de Catalunya al món i entrada del món a Catalunya. Res està guanyat abans de jugar la partida de la capitalitat. Hi ha molta feina a fer, sobretot perquè aquesta capitalitat ha estat  fins ara exercida de forma més nominal que real. S’ha anat molts cops actuant a batzegades, es promovien iniciatives assumint la transitorietat de la capitalitat sense tenir-ne els recursos. Ara, el plantejament és tot un altre. Cal saber aprofitar les fortaleses de la ciutat per esdevenir la metròpoli convençuda que ha de representar Catalunya al món. En això s’ha de basar també el lideratge de Barcelona com a capital de l’Estat català. La ciutat de Barcelona ha de seguir exercint com a metròpoli del catalanisme.

Barcelona hauria d’esdevenir un nou paradigma del que ha de ser la Catalunya nació, moderna i integradora de la pluralitat de les seves realitats. Però això no ho pot fer la metròpoli en solitari. La ciutat és metropolitana i a través de les xarxes es connecta amb les altres realitats territorials de Catalunya. En aquesta interacció, Barcelona esdevé capital perquè existeix un acord de concedir- li aquesta consideració. Conscients que, en tot cas, l’atorgament sempre està condicionat per la capacitat d’exercir el lideratge. Aquest ni pot ser una apropiació ni una imposició, sinó un reconeixement d’una voluntat i una actitud. En aquest esforç de consens i compromís, Barcelona ha de mostrar un rostre genuí a la resta de Catalunya, com al món, forjat a partir de la síntesi entre política i cultura, una proposta estètica singular i l’afirmació d’unes virtuts definitòries de la seva identitat. Política, ètica i estètica s’integren per la voluntat dels barcelonins de fer ciutat i civilització.

Esdevenir capital de l’Estat català hauria de ser el propòsit animós de tots els barcelonins. Aquesta circumstància s’ha d’entendre com una oportunitat per construir una societat diferent on tothom s’hi pugui identificar i sentir-se’n partícip. Cal progressar en aquest objectiu de sumar el màxim de ciutadans en la definició de la capitalitat de Barcelona com a espai de convivència i civilitat. És tot un repte, especialment útil per combatre els impulsos cap al tancament, l’individualisme i l’escepticisme que alguns cops s’abat sobre la ciutadania, especialment quan es tracta de definir els referents bàsics comuns de la societat. La definició de capitalitat proporciona a tots els barcelonins, sense exclusió, l’oportunitat de col·laborar, des de la seva diversitat, per definir les virtuts cíviques que asseguren la convivència i permeten fer de Catalunya una nació sòlida, respectuosa amb aquells principis comunament acceptats com a civilitat. Principis de valors i virtuts que haurien de fecundar per igual la política, l’economia, la cultura i el comportament dels ciutadans.

divendres, 21 de novembre del 2014

Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra


Escric dolgut. La querella de la fiscalia dol i afecta als meus sentiments vers la bona educació i respecte que mereix tota política assenyada, i la ràbia que provoca l’arrogància o la supèrbia d’alguns polítics . Ara resulta que els mateixos que recollien signatures contra l’Estatut del 2006; els mateixos que impulsaren el recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut; els mateixos que recorrien al Tribunal Constitucional al·legant raons d’inconstitucionalitat de la consulta del 9N; són els mateixos que injustament animen el recurs del fiscal general de l’Estat contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Tot un despropòsit. El promotor aparent de tot aquest despropòsit és el president Rajoy, el mateix que ha de tocar l’espatlla d’Obama per vèncer la seva indiferència, gest prou significatiu de la inconsideració que recull Rajoy allí on va, ha denigrat la política fins extrems incomprensibles. Tan se val que actuï per iniciativa pròpia, del seu govern o pressionat per la dreta extrema que l’aconsella i el sosté,

La setmana vinent el president Mariano Rajoy vindrà a Catalunya. En un primer moment, vaig pensar que venia a parlar amb el president Mas, però no és així. No ve a dialogar amb els representants de la majoria de catalans, només ve a parlar amb els seus en un acte de partit. La vicepresidenta del Govern ha afirmat, tan tranquil·la, que no parlarà  directament amb en Mas perquè Rajoy vol fer-ho directament amb els catalans. Insòlit. El seu gest és una mostra més de com ell i els seus entenen la política: una barreja entre el castellà ”ordeno i mando”, la indiferència a tot diàleg polític i l’estratègia de l’estruç.


Des de fa temps no veig en el comportament institucional del president Rajoy una comprensió clara de la política com a pràctica de l’acord en el consens. No són pactistes com els catalans sinó màquines aplicadores de l’Aranzadi, el compendi legislatiu que substitueix la política. El seu missatge comunicatiu és sempre el mateix, on abans hi havia polític ara hi ha la llei i, per extensió, l’autoritat. Les compareixences polítiques del president Rajoy són antològiques, fins arribar a l’extrem de ser un bust parlant en una pantalla de plasma. Res en directe, cap pregunta, els periodistes només ha de rebre consignes. Prou fan aquests d’assistir-hi. No sé perquè hi van ! Tot un gran despropòsit. Amb aquesta actitud no és d’estranyar que Podemos, el partit sense programa, reculli importants expectatives de vots. Un altre fenomen digne d’estudi. Però tranquil senyor Rajoy, ara els catalans sabem tenir, com ho hem fet molts altres moments, “cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra”.

dijous, 20 de novembre del 2014

Integració de la diversitat i convivència

Fa pocs dies, es presentà el llibre blanc Barcelona, capital d’un futur estat editat per l’ajuntament de Barcelona. He tingut l’honor d’escriure el capítol Barcelona, capital per a tothom que és una petita reflexió sobre la nova perspectiva que han de tenir comprensió del fet immigratori a la ciutat de Barcelona. L’entrada al blog és una part d’aquest article.

Barcelona ofereix, a la cultura contemporània, el substrat idoni per construir conjuntament els principis i els valors universals que permeten una convivència civilitzada, font primària de felicitat i benestar. Per construir una Barcelona cívica, cal fer de la ciutat un espai d’integració de la diversitat en un projecte comú que respecti les particularitats i complexitats dels barcelonins. La identitat cívica compartida no pot ser mai una imposició, sinó la suma multiplicativa de les diferents singularitats dels barcelonins. Caminar en aquesta direcció crea harmonia i reconciliació.

Aquest ideal, entendre la ciutat com a font de civilitat, tan desitjat per generacions anteriors, a Barcelona i a tot Catalunya, avui és un fet dinàmic i viu. No es tracta de reivindicar només aquelles tradicions que ens identifiquen com a ciutat cívica. Hem d’entendre la civilitat com un ens viu que es construeix a partir del que són i volen ser els barcelonins d’avui. Barcelonins que són persones plurals i diverses; amb valors que poden ser compartits, però també que els singularitza; amb esperances que tenen sentit en el cor de cadascú, i il·lusions que esdevenen fites comunes perquè s’expressen amb voluntat de ser compartides. Aquesta diversitat viva de Barcelona ajuda a construir la seva civilitat perquè és la base del diàleg i trobada de punts de vista diferents i plurals. Virtuts necessàries a fi de construir sobre bases sòlides un sentiment de pertinença compartit sobre el reconeixement de la ciutadania per a tots els barcelonins. És essencial que els fills d’aquelles persones que en un moment foren immigrants també sentin i estimin aquesta ciutat, que percebin Barcelona com a casa seva, la casa de tothom, allí on poden viure i realitzar els somnis i anhels perquè es consideren part d’aquesta societat.

dimecres, 19 de novembre del 2014

El sicòmor de Zaqueu


La conversió de Zaqueu, "cap dels publicans i ric", persona tinguda per col·laboracionista i traïdora segons els jueus per treballar pels romans estrangers invasor de la pàtria, ens il·lumina sobre el sentit del procés del canvi interior. En la seva homilia a la missa del dia el papa Francesc comentant el fragment de la conversió de Zaqueu ha destacat que aquest era “com tants dirigents que coneixem: corruptes. En comptes de servir al seu poble, exploten al poble per servir-se a si mateix. Al món hi ha alguns ... I la gent no l’estimava. Això, sí, no era tebi, no estava mort. estava en estat de putrefacció. Corrupte. Però va sentir alguna cosa dins”. La seva inquietud el mogué a conèixer a Jesús, tingut per profeta i sanador, persona que es considerava que parlava bé i era consdierat sant.

Zaqueu té curiositat i surt a l’encontre de Jesús. La seva curiositat era tan forta que no el frenà de fer una mica el ridícul, com que era baix s’enfila a una arbre, un sicòmor, per veure millor a Jesús. El seu interès, la seva força interior el portà a mobilitzar-se i emprar tots els recursos possibles per trobar a Jesús. No tingué cap vergonya de fer-ho, tot i les oposicions dels altres jueues que els consideraven un traïdor. Pot més les seves ganes de saber qui era Jesús. Al final, quan Jesús veu a Zaqueu l’apressa per anar a casa seva a hostejar-se. Davant d’aquest gest l’evangelista destaca que “tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!”. Els jueus s’escandalitzaren de Jesús, però l’encontre de Zaqueu amb ell es rel motiu de la seva transformació personal. Es converteix. La conversió comporta l'inici d'una nova vida, d'un mudança interior. Bàsicament, un canvi de comportament posa de manifest aquesta nova manera de fer. Això és el que deixa clar la narració de la conversió de Zaqueu "Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus bens, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més".


Comentant aquest aspecte el papa Francesc senyala un aspecte que considero essencial per la nostra mentalitat calculadora i especuladora d’interessos: “quan la conversió arriba a les butxaques, és segura. ¿Cristians de cor? Sí, tots. Cristians d'ànima? Tots. Però, cristians de butxaques, pocs eh! Pocs. Però la conversió ... i aquí, ha arribat de seguida: la paraula autèntica.”  Amb Zaqueu la narració evangèlica senyala que tota conversió comporta un canvi radical, profund. Mentre els jueus murmuraven al no entendre el gest de Jesús, Zaqueu, el publicà que surt a trobar Jesús, es transforma i canvia a partir de l’acolliment que dóna a Jesús. Nosaltres, necessitem trobar el nostre sicòmor personal per sortir a l’encontre de Jesús i deixar-nos emportar per la transformació que ho canvia tot.

dimarts, 18 de novembre del 2014

El lideratge del president Mas



Un conegut cronista polític repeteix insistentment que a Catalunya s’està creant el Partit del President. No sé si és veritat això, ni si és convenient fer-ho sota aquesta formulació, però reconec que la idea és prou atractiva per estimular un pensada sobre el lideratge polític del president Mas.

Penso que el president Mas s’ha guanyat a pols el respecte de molts catalans i el seu lideratge lluitant contra moltes i dures adversitats: la frontal oposició del poder de l’Estat, les ambigüitats i els dubtes tàctics d’alguns del seus principals aliats polítics. Artur Mas ha esdevingut un actiu polític irrenunciable per a molts catalans en el camí de Catalunya vers la seva independència. Penso sincerament que només ell, té la capacitat de congregar voluntats i oferir credibilitat internacional a les aspiracions de Catalunya.

Artur Mas té totes les característiques del bon lideratge polític: sap interpretar la realitat; comunica bé la seva diagnosi i sap proposar alternatives creatives; té l’habilitat de construir aliances per avançar en la implementació de les solucions; crea les complicitats necessàries; actua de forma coherent especialment fent allò que diu i té un excel·lent nivell d’autocotrol per aguantar les tensions conjunturals. Han estat aquestes virtuts les que li han permès guanyar la confiança de bona part dels catalans, més enllà de les identificacions partidàries. El temps ha consolidat i engrandit el lideratge del president Mas. És cert que altres dirigents polítics poden compartir part d’aquest lideratge, però sempre en una posició més lateral o, en el cas d’alguns, força subordinada. Fins aquí la primera part de la meva reflexió.

La segona part és una meditació entorn la significació dels suports que té el president Mas per exercir el seu lideratge. És una anàlisi més partidista i menys institucional, tot i que ambdós nivells es troben interrelacionats. El punt de partida és una veritat meridiana: Artur Mas és president de la Generalitat perquè encapçalà una llista electoral guanyadora. Aquestes són les regles que, de forma general, permeten accedir a la presidència del Govern. Tot i que tenim experiències properes de que les coses no van sempre així. Tal com he comentat abans, el lideratge del president Mas es fonamenta en un exercici de la responsabilitat governamental. Això ha creat una nova realitat política força interessant: l’adhesió al lideratge del President supera els límits de la coalició política que ell representa. Aquesta dada em porta a una altra reflexió: fins a quin punt aquesta realitat representa una lleugera discordança  entre les bases socials que donen suport al president Mas, les que s’aixopluguen en la coalició de govern i les que aglutina el lideratge polític del president Mas. Aquest fenomen convida a proposar unes interessants conclusions que poden modificar profundament l’arena política catalana.

La meva tesi és que la força social que ha sostingut de forma continuada a Convergència Democràtica de Catalunya ha estat progressivament reemplaçada per una aliança d’interessos juxtaposats, però no sempre coincidents ni concordants en visions. Mentre uns sectors vinculaven la identitat de CDC al territori a través de la presència en les seves institucions, altres contemplaven la política catalana en la seva globalitat moguts per interessos més particulars. En qualsevol cas, és constatable que l’acord i impuls fundacional de CDC s’ha anat transformant i ampliant al llarg del temps en que CDC ha estat governant la Generalitat de Catalunya. Aquesta situació d’equilibri de visions ha estat estable mentre el panorama polític català es mantenia vinculat a les lògiques polítiques marcades per coalició CiU i el PSC. Però ara, tot s’ha alterat per diversos factors. Un d’ells és la circumstància que la política catalana, dibuixada i condicionada pel procés independentista, ressitua les lògiques polítiques particulars i obliga a fer més política que governació. És evident que aquest el nou panorama ha erosionat el sentit i l’estabilitat de la coalició CiU. La coalició electoral CiU està profundament qüestionada principalment perquè es dubta de la lleialtat necessària per mantenir la seva solidesa i credibilitat davant dels electors.

Però un altre element ha vingut a alterar l’equilibri dins de CDC. La confessió del president Pujol d’abans de l’estiu junt amb les actuacions judicials contra als seus fills ha representat un profund sotrac emocional en l’estat d’ànim d’aquells que havien participat en el sentiment primigeni de CDC. Aquest fet, junt amb els desconcert provocat per les afirmacions reiterades d’alguns dirigents de la coalició, han accelerat el procés de desgavellament del partit, la crisi afectiva d’alguns militants i el desconcert amb la seva base electoral. Amb tot aquest garbuix és difícil que CDC pugui mantenir una alta credibilitat electoral amb la mateixa intensitat que ofereix Artur Mas com a president de la Generalitat. Els dubtes sobre la utilitat electoral de CDC es poden traduir ràpidament en una crisi de confiança més general.

Aquesta discordança entre el lideratge personal d’Artur Mas i la feblesa de CDC no es resol amb una simple refundació del partit. Personalment he viscut vàries proclames refundacionals polítiques i sempre acaben triomfant la concepció gatopardista de la política. Sempre es compleix la tesi lampedusiana de que és necessari que tot canviï per tal que segueixi igual (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi). Certament, sota uns aparents canvis, sempre més cosmètics que reals, es reprodueix el mateix fenomen, el poder real del partit segueix en les mateixes mans. La massa crítica de l’elit dirigent es perpetua a partir d’una metamorfosi pública.

El vertigen i complexitat de la política catalana no es pot entretenir en les especulacions renovadores. Ara no hi ha temps. Cal fer foc nou en lloc de foc d’encenalls. És temps de prendre decisions encertades a fi de consolidar el lideratge polític d’Artur Mas. Cal saber enfortir aquest lideratge per respecte a l’acord social creat entorn a la seva figura. Ningú entendria que en aquests moments crítics per Catalunya els catalans tinguéssim l’ocurrència de canviar de líder. Qualsevol maniobra tàctica en aquest sentir restaria credibilitat a la serietat com s’ha anat liderant el procés de Catalunya cap a la seva independència i faríem el ridícul davant les mirades expectants a nivell internacional. Les urgències tàctiques d’algunes forces polítiques poden erosionar la unitat necessària que dóna fortalesa al lideratge del president Mas. Fora un greu error, que els catalans pagaríem car, accelerar ara el ritme per avançar cap a la independència. Només cal fer quatre números per adonar-nos que som molts els que volem que Catalunya sigui independent, però encara cal que en siguem molts més perquè el procés sigui un èxit.

Proposo, amb tota la modèstia possible i precaucions aconsellables, recuperar el lideratge de l’espai polític que representà CDC en els seus orígens. Per avançar en aquest sentit cal aglutinar sensibilitats polítiques complementàries compartint uns comuns denominadors fàcilment identificables: catalanitat arrauxada per la independència de Catalunya, sensibilitat per la justícia social que cal per restituir la dignitat i els drets de les persones afectades per la crisi, afirmació dels valors liberals progressistes, autoexigència d’unes virtuts cíviques, aposta per una societat inclusiva i proposta d’una concepció de la política basada en les virtuts i en el civisme. El camí a seguir podria ser anàleg al procés obert a l’any 1974 a Montserrat es reuniren diversos dirigents polítics i socials, provinents de diferents sensibilitats socials i tradicions polítiques, i decidiren fundar un moviment que els unifiqués, naixent així  CDC. Més endavant, la lògica política feu que alguns dels fundadors del moviment se’n desdigueren de la idea original mentre la resta decidí aproximar-se més a la idea d’un nou partit.

Ara és temps de recollir els fruits del lideratge del president Mas. És moment de convocar per sumar a individus amb diferents sensibilitats polítiques i socials que es troben disseminades en la societat catalana. És temps de parlar d’unitat, tant en el camí de Catalunya cap a la independència com en les bases socials que donen suport al president Mas. Cal saber crear consens entorn a la regeneració de la política que tingui per objectiu la independència de Catalunya  i un programa polític que doni resposta als desitjos d’humanisme, justícia social i ampli benestar, de solidaritat i llibertat presents en la societat catalana. És cert que el punt de partida d’aquesta regeneració han de ser, com no podria ser de cap altra manera, moltes de les persones que des de CDC han viscut amb intensitat la política catalana i s’han sentit sentimentalment identificades amb el seu projecte polític; però també és el moment de reflexionar sobre els clarobscurs generats durant aquests llargs anys de poder institucional. L’actual temps polític ajuda a comprendre que la base social que dóna suport a CDC s’ha ampliar i que fora d’aquesta formació hi ha persones que no es senten identificades en cap de les propostes polítiques alternatives i es senten reconfortats per la fortalesa del lideratge d’Artur Mas.

No es tracta de fer un nova formació política personalista, però sí d’aprofitar la capacitat que ha tingut el President de convocar al seu entorn a diferents mirades sobre la realitat catalana que tenen en comú una identificació catalanista sobiranista, que sàpiga integrar en un projecte compartit a persones amb sensibilitats diferents fornides pel liberalisme social i progressista, el centre esquerra catalanista, les corrents socialcristianes i la tradició socialista catalanista. A partir de la trobada i el diàleg d’aquestes sensibilitats  el panorama polític català es pot enriquir si sorgeix el compromís de trobar la manera de sumar aquestes voluntats en un projecte polític compartit hereu de la tradició del centre esquerra catalanista ressituada en la perspectiva del projecte independentista. El repte és prou exigent per estimular la meva il·lusió i el meu capteniment.