Nou pacte per la immigració

El recent debat organitzat per la Fundació Acsar Catalunya nació d’immigrants les intervencions dels diferents ponents, tots ells candidats a les properes eleccions del 27S, em suggeriren la següent reflexió. La situació dels refugiats de l’Orient Mig que arriben sens parar al centre d’Europa és una interpel·lació a la consciència de tots els europeus per vàries raons. La més òbvia: centenars de milers de persones estan o estaran creuant les primeres fronteres europees perquè Europa és percebuda com a terra d’acolliment i així escapar-se de les guerres en els seus països d’origen. Acollir és un gest d’humanitat. La segona raó està més vinculada a les guerres d’aquests països. Alguns dels països europeus, en el seu moment, tingueren diversos graus de responsabilitat en aquests conflictes bèl·lics. Considero que aquestes raons tenen prou pes per justificar, sense discussió, l’acolliment d’aquestes persones.

L’acollida massiva dels refugiats pot plantejar importants problemes socials que cal resoldre de la millor manera a fi de d’aconseguir una bona integració sense alterar la seva cohesió. És un esforç que cal fer destinant-hi els recursos suficients. La solidaritat espontània de la ciutadania és necessària, però no suficient. Cal la intervenció coordinada i ordenada dels poders públics, especialment dels professionals en matèria d’asil i integració, a fi de garantir el correcte procés d’incorporació dels refugiats.

Catalunya té una llei d’immigració que, en el seu moment, fou el resultat d’un pacte. Passat els anys, pot ser caldrà pensar la possibilitat d’un nou gran acord polític capaç de respondre a les noves demandes plantejades pels nous fluxos migratoris. La gestió pública haurà de saber equilibrar les actuals polítiques de gestió de la diversitat amb l’actualització de la polítiques d’acolliment que havien baixat d’intensitat en els darrers temps. L’arribada massiva de refugiats introduirà noves demandes a la societat catalana, atesa la composició social, cultural i religiosa d’aquestes persones. Davant la complexitat de la situació, tot i que la majoria de competències en aquests temes correspon a l’administració de l’Estat és el moment d’incorporar decididament el principi de subsidiarietat a fi de que siguin les administracions més properes als ciutadans, en aquests cas en els local, les que tinguin els recursos necessaris per desenvolupar les polítiques d’acolliment. Finalment, l’acolliment generós dels refugiats no ha d’oblidar la necessària actuació en el lloc d’origen del problema a fi d’evitar la repetició dels episodis de les darreres migracions massives. Els països occidentals han de tenir programes específics que permetin modificar les condicions en els països d’origen perspectiva que convida a incorporar un nou enfoc a les tradicionals polítiques de cooperació.

La gestió local de la immigració

La fundació Acsar, aprofitant la proximitat de les eleccions municipal i atenent que la immigració ha esdevingut en moltes ocasions un dels temes rellevants en els debats i les confrontacions dels programes electorals, ha convidat a diversos partits amb responsabilitats de govern municipal a explicar algunes de les seves bones pràctiques en aquest camp. Miquel Esteve, Ajuntament de Barcelona, per CiU; Anna Santacreu ajuntament de Guissona per ERC; Alfons Bonals, ajuntament de l’Hospitalet PSC; Sonia Motos, ajuntament de Castelldefels pel PPC i Elena Embuena, ajuntament de Sant Joan Despí ICV han posat en valor diferents iniciatives que consideren experiències d’èxit en la gestió de la immigració i han resumit, en la seva condició de responsables polítics, quins són els principals reptes pels propers consistoris.

Tots aquests responsables municipals han constatat que, per sort i llevat d’algun cas excepcional, els partits polítics catalans mostren un important acord de no fer de la immigració un combat partidista. Cada un dels ajuntaments han presentat les seves iniciatives d’èxit en l’àmbit de la gestió de la immigració, uns en l’acolliment i altres en la fase posterior de gestió de la diversitat cultural associada l’arrelament de les persones nou vingudes a la societat catalana. Tots els governs locals han destacat que ara, després de la primera gran onada immigratòria, el que cal fer és adaptar-se a la nova situació de la gestió de la interculturalitat. La societat catalana és més plural i els ajuntaments han de saber acollir respectant aquestes les diferències entre els ciutadans. Per les experiències presentades, cada ajuntament ha avançat, des de postulats polítics diferents, cap a models d’integració basats en una gran interacció antre la societat d’acollida i els immigrants. Aquest model, així ho han constatat aquests responsables polítics, ha servit positivament per enfortir la cohesió social i estalviar-se els conflictes d’altres països.

Cada un dels diferents ajuntaments convocats, des del seu context particular, han generat un model de convivència basat en el respecte a la diferència i la integració a una societat on la llengua és un vehicle bàsic per consolidar l’arrelament. És també comú en tots els ajuntaments el treball de seguiment personalitzat fet amb les persones immigrades, especialment en l’àmbit educatiu on es treballa tant amb els nens com amb els seus pares. De les experiències presentades algunes tenen en comú el treball específic amb les dones a fi de superar el seu aïllament i assolir la seva integració en la vida socials dels barris i dels pobles. Tothom insistí en la necessitat de ser més actius en promoure que els immigrants anessin incorporant-se en les diferents activitats associatives naturals i evitar que només participessin en entitats relacionades al seu lloc d’origen.

Tot i la qualitat de les diferents bones pràctiques presentades, tots els participants eren conscient que encara hi ha moltes coses a fer per enfortir la convivència i la cohesió social. No obstant, el camí emprés demostra que des dels governs locals s’han posat les bases per consolidar un model d’integració molt respectuós amb aquelles persones que, si bé en un moment inicial foren immigrants, ara han de ser considerats ciutadans. Queda molta feina a fer, especialment per les dificultats sobrevingudes per l’impacte de la crisi econòmica i la pèrdua d’alguns dels guanys socials adquirits en anys anteriors. Tots els responsables polítics consideraren que els propers consistoris han de tenir el poder polític i els recursos necessaris abordar aquestes qüestions a fi de fer de Catalunya una societat cohesionada respectant la diversitat dels catalans.

Xarxa per la convivència

Aquest és el nom de la interessant experiència impulsada al municipi de Roses per Mohamed El Amrani. Aquest jove , de 22 anys, d’origen marroquí, és una bona mostra de la força de l’emprenedoria i la innovació social aplicada en el sempre difícil àmbit dels joves immigrants. L’èxit de la seva iniciativa fou reconeguda amb el premi príncep de Girona l’any passat. En Mohamed explicà magníficament, en un català fluid i erudit,  la seva experiència, en un dels esmorzars de la fundació ACSAR, a un auditori que quedà impressionat de la gran aportació que aquesta xarxa fa a la cohesió i la convivència en el municipi de Roses.

El mateix itinerari personal de Mohamed El Amrani és un bon model del progrés en la societat catalana quan hi ha una força interior, passió segons les seves paraules, que empeny a seguir endavant. Aquest jove periodista, actiu animador de la comunicació en tots els canals, ha creat i consolidat una xarxa d’interaccions socials entre els joves de Roses, especialment amb joves de diferents orígens migratoris. Mohamed El Amrani destacà que la sort de la seva vida fou viure de petit en una casa al costat d’una biblioteca pública. Allí es despertà el seu interès per la cultura i la comunicació. Cada tarda es passava vàries hores a la biblioteca. Ràpidament comprengué que comunicar és transformar i decidí aplicar aquesta intuïció al joves de la seva vila.

A partir de les seves capacitats comunicatives, en Mohamed, s’adonà que l’activisme social tenia un gran valor estratègic perquè permetia prevenir l’aparició de problemes que en el futur podien afectar la convivència. Amb la seva paraula, escriptura i il·lusions, començà a treballar amb joves de l’anomenada segon generació d’immigrants fins a crear una àmplia xarxa social que ha modificat els paràmetres tradicionals de gestió de la diversitat cultural. Gràcies al treball voluntari, la seva iniciativa s’ha anat expandint i ha servit per crear forts vincles entre els joves aportant sentit de pertinença a la comunitat rosinca. Això li ha permès consolidar un model que educa la convivència basat en l’existència d’uns nous que esdevenen referents positius per altres. L’experiència de la Xarxa de convivència demostra les possibilitats de futur que té  la emprenedoria i la innovació social quan existeix un grup humà apassionat al darrera dels seus projectes.

Tenim un problema amb els joves catalans d’origen estranger

Els investigadors socials Xavier Martínez Celorrio i Antoni Marin Saldo presentaren en un seminari de la Fundació Acsar un avançament del seu treball sobre la inserció socio-educativa i laboral dels joves d’origen estranger des d’una perspectiva intercultural. Les dades sociològiques són més que preocupants. Tot haver-hi alguns aspectes positius, l’obstinació de les evidències mostren les dificultats que tenen els joves immigrats o fills d’immigrats per assolir els mateixos estàndards que els joves autòctons. Hi ha una important desigualtat accentuada en els darrers anys com a conseqüència de la crisi i que no està apaivagada per la idea estereotipada del retorn als països d’origen. La crisi ha provocat molt poc retorn en els joves. Entre 2010 i 2014 només retorna un 9.4% dels joves a la província de Barcelona.

L’estudi avalua, entre altres aspectes, el grau d’integració cívica dels joves. La mesura es fa a partir de l’anàlisi que aquests joves fan dels recursos públics que tenen al seu abast i que són considerats camins d’integració. Aquesta aproximació permet, junt amb altres paràmetres, conèixer el grau d’immersió en el que és la societat catalana. També s’analitza el funcionament de l’ascensor social o si es dona descens social en relació als pares. Els resultats són força preocupants. Molts d’aquest joves no mostren un clar sentiment de pertinença a Catalunya, més aviat es senten membres d’un altre país o manifesten un sentiment de cosmopolitisme. La impressió és també negativa en relació al grau d’immersió al que es pot considerar el demos català. Només es senten formant part d’aquest societat un 13% la resta es reparteix entre l’ambivalència o la percepció de que es forma part d’una altra alteritat. L’anàlisi del descens social demostra que el 50% dels joves immigrants o fills d’immigrants de la província de Barcelona pateixen un clar descens social i només un 16% evidencien que funciona l’ascensor social. Curiosament aquest fenomen és forà evident en aquells joves que han fet estudis universitaris. Per exemple, mentre només un 15 % de joves universitaris autòctons pateixen un descens la xifra s’eleva all 47% en els joves immigrants o fills d’immigrants. En sentit contrari, l’ascensor social funciona pel 55% de joves autòctons i només es dóna en un 33% per universitaris immigrants o fills d’immigrants.

Una nova perspectiva: immigració, diversitat cultural i vulnerabilitat

Vaig sentir una excel·lent intervenció de Miquel Esteve, Comissionat d’Immigració i Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona. Fa mal qualificar les seves paraules perquè, a més d’un bon amic, tècnicament és el meu superior jeràrquic. Però, les coses són com són, la intervenció d’en Miquel aportà fou molt bona perquè aportà un punt de vista que permet aproximar-se al tema de la immigració, i altres qüestions, amb una visió renovada i útil per la gestió pública. A partir de la seva experiència dins de l’àmbit de l’ensenyament en centres de forta immigració i diversitat, i posteriorment des de la seva responsabilitat municipal, en Miquel proposà diferenciar tres àmbits de polítiques públiques complementàries: immigració, gestió de la diversitat i vulnerabilitat. Es tracta d’un àmbits polítics diferents perquè parteixen de realitats distintes, utilitzen conceptes amb lògiques diferenciades i tenen subjectes d’actuació no sempre coincidents.

Resumeixo les ses idees. Primer, les polítiques d’immigració estan limitades al processos d’acollida i els primers moments d’integració dels nou vinguts a la societat de rebuda amb tota la problemàtica associada d’ocupació, habitatge, escolarització, atenció social, aprenentatge lingüístic, entre altres aspectes. Però aquest estadi dura un temps limitat. Després d’un període d’acolliment les persones que, en un moment foren immigrants, esdevenen ciutadans que han d’assumir els corresponents drets i deures de viure en una comunitat concreta. Els canvis socials dels darrers anys han fet la societat catalana més plural i diversa de tal manera que els governs municipals han gestionar la comunitat local des de la diversitat cultural i han de saber integrar als ciutadans en una identitat compartida respectant la pluralitat d’identitats viscudes com a referents personals. Dins d’aquest àmbit s’han d’incloure totes les qüestions relacionades amb la convivència cívica i el respecte a les llibertats de consciència i de religió.

Finalment, el tercer àmbit amb lògica pròpia i diferent de l’anterior, són els temes relacionats amb la vulnerabilitat. Alguns ciutadans poden ser més vulnerables que altres a patir situacions que, si són mal abordades, poden situar-los en la marginació, pobresa o exclusió social. Una de les característiques de l’actual risc de vulnerabilitat és la seva alta variabilitat social, un exemple d’això és que avui en dia s’han modificat notablement els perfils dels usuaris del serveis socials assistencials, tant en les institucions públiques com privades. La crisi ha palesat l’ampliació dels grups socials susceptibles de vulnerabilitat. En qualsevol cas, el risc d’exclusió social no està associat necessàriament a la condició d’immigrant o de nova ciutadania. Com tampoc, els problemes d’identitat dels nous catalans, o no tan nous, estan correlacionat a problemes de situació o nivell de renda. Tota aquesta nova perspectiva aportada per en Miquel Esteve resulta molt útil per confeccionar les propostes programàtiques de les properes eleccions municipals.

Les paraules, sí que importen

En els esmorzars col·loquis de la fundació ACSAR en Josep Maria Sala suggerí revisar si el terme xenofòbia era adequat per expressar amb rigor totes les emocions i sentiments que els immigrants susciten en algunes persones. És comú associar la xenofòbia a les reaccions extremes contra els estrangers, bàsicament els immigrants. Així, en l'imaginari col·lectiu, s'associa, per exemple, la xenofòbia amb les actituds majoritàries dels partits d'extrema dreta. Generalment, el pensament ultra de les formacions polítiques extremes és identificat com a xenòfob. En Josep Maria Sala, persona força coneixedora de l’humus popular des de fa molts anys, pensa que l'immigrant suscita en moltes ocasions recances i genera temors, però que en cap cas aquesta actitud pot considerar-se odi o animadversió, agressivitat o enfrontament amb els immigrants.

Davant d'aquesta precisió terminològica, darrera la qual s'expressa una rigor conceptual, s'obrí una petita discussió sobre el tema. La majoria encaminades a reconèixer que davant els immigrants poden coexistir dues actituds que no sempre són seqüencials.En uns casos pot haver-hi preocupació i fins i tot fòbia als immigrants, però sense manifestar cap comportament agressiu vers ells, mentre que en altres ocasions el que es produeix és una resposta plena d'odi amb comportaments violents contra ells. Eulàlia Vintró, una de les persones participants en l'esmorzar col·loqui proposà una nova paraula per resumir el petit debat: xenomisia, derivat del grec miso que vol dir ordi. Penso que l’ús de la paraula aportada per Eulàlia Vintró, per altra part lògica per la seva condició de catedràtica de grec, ajudaria a tenir més cura alhora d'abordar els diferents sentiments expressats per les persones davant dels immigrants.

Clarobscurs econòmics

Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, parlà recentment a la fundació ACSAR sobre els clarobscurs econòmics de la immigració a Catalunya. A continuació resumeixo algunes de les principals idees de la seva interessant intervenció. En primer lloc, afirmà que els sectors econòmic catalans no entengueren, en el seu moment, que podien fer que Catalunya passés de ser considerada la fàbrica d’Espanya a ser la fàbrica del Món. Aquesta actitud de tancament impedí millorar la competitivitat de la industria catalana. L’economia catalana, eficaç en les seves activitats, no fou prou eficient a l’hora d’aprofitar els seus recursos, especialment el recurs treball. Comentà algunes situacions que demostren aquesta manca d’eficiència.

Durant un temps l’activitat econòmica industrial ha servit per impulsar l’ascensor social a Catalunya, molt especialment en el segle XX contribuint a crear una important classes mitja. Els durs processos de reconversió industrial no frenaren, en un primer moment, aquest ascensor social. Però, el clar obscur d’aquesta situació, ha estat la poca diversificació dels processos de reconversió. L’antiga activitat industrial es transformació en inversions en els sectors de la construcció o el turisme perquè eren intensius en ma d’obra que era barata per la important immigració d’aquells temps.

Un segon clarobscur està relacionat amb la renda. Catalunya no era un país amb importants desequilibris socials deguts a importants diferències socials. Ara sí. Però les falles en l’ascensor social, junt amb l’increment de la immigració han contribuït a crear moltes desigualtats. Les falles del sistema econòmic que provoquen aquestes desigualtats provenen per la pèrdua d’una de les perspectives que havia marcat la cultura empresarial catalana: la riquesa és el treball. Durant molts anys, la societat catalana havia estat educada en la idea de que el treball aporta un riquesa que s’havia de redistribuir en la societat. Però en la segona meitat del segle XX s’introdueix una altra perspectiva: la riquesa l’aporta l’especulació financera, els guanys ha de ser ràpids. La forta immigració permet tenir un costos de producció força baixos, augmentar els rendiments i despreocupar-se de la competitivitat. Greu error.

El darrer clarobscur és haver desviat la majoria dels beneficis empresarials al consum. La idea tradicional de que els beneficis eren per invertir en la millora del negoci ha estat substituïda per una mena de carpe diem dels guanys. S’ha perdut l’antiga idea catalana de l’estalvi per apuntalar les inversions, en lloc d’això ha una elogi del consum immediat dels diners aportats pel treball. S’han acumulat els errors. S’ha abandonat la idea de que els estalvis s’havien d’invertir en activitats productives i s’han desviat en sectors improductius, per exemple, les segones residències amb la corresponent pèrdua de recursos en la millora de la competitivitat de l’economia catalana. Aquests és el resum de l’interessant diagnòstic fer per l’economista, la professora Muriel Casals.

La llengua dels immigrants

Avui s’ha fet públic el resultat d’una enquesta sobre l’estat de la llengua a Catalunya. Els resultats demostren que encara cal recórrer força camí per consolidar el català, especialment el seu ús entre els nous catalans. Recentment, la fundació ACSAR ha presentat un estudi basat en una àmplia enquesta encaminada a saber la percepció de la realitat social dels ciutadans catalans d’origen estranger. L’objectiu de l’anàlisi era determinar com la població immigrant veu la realitat més propera a partir del coneixement de la seva situació vital i de les relacions que estableix amb el país d’acollida. L’estudi s’ha fet a partir de 800 entrevistes personals a tot Catalunya a partir d’una mostra estratificada per afixació no proporcional segons àmbits territorials. La selecció dels individus a entrevistar s’ha realitzat a partir de quotes creuades de sexe i edat i de quotes amb les principals nacionalitats d’origen.

En relació a l’ús de la llengua les dades mostren que el castellà és la llengua principal dels entrevistats, tot i que la majoria conserva l’idioma del seu lloc d’origen, especialment a casa. La presència del català a la vida diària és mínima. El 54,5% utilitza el castellà a casa, el 84% amb els amics i el 94,6% a la feina. Només el 6,6% fan ús del català amb els amics i el 11,6% a la feina. Les dades es modifiquen en relació a les persones que estudien. En aquest cas el 68,2% fan servir el castellà i el 46,9% en català en els centres d’estudi.

La gran majoria dels entrevistats dominen el castellà, mentre que en el cas del català un de cada cinc no l’entén i un 55% no el sap parlar ni una mica. El 84% entenen el castellà i en 42,1 entén el català correctament. El 75% llegeix el castellà i un 27,8% llegeix el català correctament. Un 75,2% parla el castellà i un 11,5 para el català correctament. Un 63,2% escriu el castellà i un 8,8% escriu el català correctament. Per països d’origen es llatinoamericans són els que més entenen el català, un 63,2% i els africans en general són els que tenen més dificultats per entendre el català. El 65,9% de la població xinesa manifesta no entendre gens el català i un 54,6% diuen el castellà.

Les xarxes socials d’immigrants a Barcelona

Avui s’ha presentat l’estudi “Les xarxes socials de sikhs, xinesos i filipins a Barcelona” promogut per la Fundació Acsar amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona (Direcció de Serveis de Cooperació Internacional i Immigració).Es tracta d’un treball d’investigació dirigit per José Luis Molina del Departament d’Antropologia Social i Cultural de la UAB amb la codirecció de Fabien Pelissier de la Fundació Acsar.

Segons Daniel de Torres, que ha presentat l’acte en nom de l’Ajuntament de Barcelona, aquest estudi marca un abans i un després en relació al mètode d’anàlisi dels fenòmens migratoris. Fins ara, la majoria d’aproximacions es basaven en estudis quantitatius amb breus referències qualitatives. L’estudi de la Fundació Acsar parteix d’una anàlisi de les xarxes socials generades per alguns dels col·lectius d’immigrants. Això permet captar les dinàmiques presents al darrera dels processos migratoris i evidencia visualment la riquesa de relacions locals i transnacionals d’aquests fenòmens. El coneixement més acurat d’aquests dinàmiques permet basar les polítiques públiques sobre la immigració en dades objectius, més que en apreciacions estimatives d’una realitat poc coneguda.

La visió dels diferents mapes que aporta aquest estudi permet descobrir les grans interaccions que els col·lectius d’immigrants estableixen i que són diverses segons els col·lectius analitzats. L’aproximació a aquesta realitat permet descobrir les dificultats o les fortaleses de les interaccions socials d’aquests col·lectius, circumstància que facilita combatre, amb millor coneixement de causa, alguns dels estereotips que encara condicionen l’anàlisi dels fenòmens migratoris. Enhorabona a la Fundació Acsar i a l’Ajuntament de Barcelona per aquest estudi.