L’efecte papallona

Una de qualitats de les societats contemporànies és la seva complexitat. Es diu que una societat és complexa perquè els fets depenen de moltes variables interdependents i poc predibles. Aquesta característica fa que sigui imprevisible calcular els efectes de qualsevol esdeveniment, ni la seva magnitud. Per això, entre altres coses, les societats contemporànies tenen dificultats per predir els futur amb certesa. Més aviat són societats que gestionen la incertesa i els riscos que comporta no poder anticipar-se als esdeveniments. El nou paradigma abandona la visió tradicional la causalitat dels fenòmens i la seva linealitat. 

 Per explicar el sentit d’aquesta complexitat s’ha emprat la metàfora de l’efecte papallona per intentar explicar. Es diu, com a síntesis de la naturalesa dels fenòmens de la complexitat, que un aleteig de les ales d’una papallona a l’oceà Índic por provocar un terratrèmol a San Francisco. Dit amb paraules més teòriques aquest efecte descriu que la dependència exponencial de les condicions inicials en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. 

L’efecte papallona expressa la idea de que al tirar la pedra no se sap on va tot i que la seva caiguda està regulada per la llei de la gravetat. És el mateix que constatar que no es pot predir el vol d’un ocell tot i que, al igual que tots els cossos, es troben sotmesos a la llei de la gravetat. Doncs, si resulta que l’efecte papallona condiciona la nostra existència cal mesurar el que fem per evitar fer el papallona, d’obra o de paraula, de forma gratuïta i innecessària.

Competència i cooperació evolutiva, un nou paradigma

Un concepte molt arrelat en la biologia és el de la competència. El darwinisme explica l’evolució a partir de la competència. El mateix concepte passà de la biologia a molts caps de l’economia, de la política i de l’activitat social. Sembla que el motor de tota evolució social sigui la competència. Tot amb la competència, res fora de la competència. Però, des de la mateixa biologia, hi ha opinions crítiques a la idea de que la competència sigui el motor de l’evolució. Les dades indiquen que hi ha tanta competència com cooperació. Fins i tot, aquestes hi ha forces teories biològiques que proposen que la cooperació és també una font d’innovació evolutiva. L’exemple més clar és l’aparició de cèl·lula eucariota, la que té nucli, com a resultat de l’associació cooperativa entre dos o tres elements procariotes sense nucli: un dels elements associats esdevingué nucli; l’altre en mitocòndria i, en el cas dels vegetals, el tercer element esdevingué el cloroplast. Així, en la base de la línia evolutiva hi ha la cooperació i no la competició. El mutualisme i la simbiosi poden explicar sense dificultats les mateixes innovacions evolutives que els neodarwinians volen explicar amb la competició i ara, en les teories genètiques evolutives.

Hi ha un nou paradigma científic evolutiu. Existeix tota una línia de pensament científic suggereix la possibilitat de repensar les teories evolutives a partir d’aquesta visió cooperadora. Proposen adoptar aquesta perspectiva perquè permet entendre millor l’evolució dels ésser vius en termes de processos dinàmics complexos no lineals, amb estadis estables i moments de canvi i transformació. Aquesta visió introdueix la idea de que la competència no ocupa un lloc central en les teories biològiques, sinó que el que és important en les dinàmiques biològiques són les relacions i les interaccions entre els ésser vius, i la manera com aquestes relacions contribueixen al comportament del sistema com un tot integrat. De tal manera que tot està relacionat i això determina que qualsevol element, per més insignificant que pugui semblar, és important, al marge de quina sigui la seva posició dins de l’organització biològica. La revalorització de la cooperació fou expressat fa anys magistralment per Brian Goodwin en el seu llibre “Las manchas del leopardo”. Lectura instructiva per entendre les relacions que es donen entre les teories de la complexitat i les hipòtesis evolutives.

Competència i cooperació evolutiva, un nou paradigma

Un concepte molt arrelat en la biologia és el de la competència. El darwinisme explica l’evolució a partir de la competència. El mateix concepte passà de la biologia a molts caps de l’economia, de la política i de l’activitat social. Sembla que el motor de tota evolució social sigui la competència. Tot amb la competència, res fora de la competència. Però, des de la mateixa biologia, hi ha opinions crítiques a la idea de que la competència sigui el motor de l’evolució. Les dades indiquen que hi ha tanta competència com cooperació. Fins i tot, aquestes hi ha forces teories biològiques que proposen que la cooperació és també una font d’innovació evolutiva. L’exemple més clar és l’aparició de cèl·lula eucariota, la que té nucli, com a resultat de l’associació cooperativa entre dos o tres elements procariotes sense nucli: un dels elements associats esdevingué nucli;l’altre en mitocòndria i, en el cas dels vegetals, el tercer element esdevingué el cloroplast. Així, en la base de la línia evolutiva hi ha la cooperació i no la competició. El mutualisme i la simbiosi poden explicar sense dificultats les mateixes innovacions evolutives que els neodarwinians volen explicar amb la competició i ara, en les teories genètiques evolutives.

Hi ha un nou paradigma científic evolutiu. Existeix tota una línia de pensament científic suggereix la possibilitat de repensar les teories evolutives a partir d’aquesta visió cooperadora. Proposen adoptar aquesta perspectiva perquè permet entendre millor l’evolució dels ésser vius en termes de processos dinàmics complexos no lineals, amb estadis estables i moments de canvi i transformació. Aquesta visió introdueix la idea de que la competència no ocupa un lloc central en les teories biològiques, sinó que el que és important en les dinàmiques biològiques són les relacions i les interaccions entre els ésser vius, i la manera com aquestes relacions contribueixen al comportament del sistema com un tot integrat. De tal manera que tot està relacionat i això determina que qualsevol element, per més insignificant que pugui semblar, és important, al marge de quina sigui la seva posició dins de l’organització biològica.

La revalorització de la cooperació ha estat expressat magistralment Brian Goodwin en el seu llibre “Las manchas del leopardo”. Lectura instructiva per entendre les relacions que es donen entre les teories de la complexitat i les hipòtesis evolutives.

Les cendres de la complexitat

El caos provocat per la recent explosió del volcà Eyjafjalla evidencia la fragilitat de les societats contemporànies. Però, en contra del que diuen algunes cròniques periodístiques, el que ha passat no té res a veure amb la fantasia del contes d’Harry Potter. El fenomen del volcà demostra algunes de les característiques de les societats contemporànies: la no previsibilitat dels fenòmens i la seva enorme interrelació. Això darrer és el conegut efecte papallona. Allò de que el moviment d’ales d’unes papallones a l’oceà índic provoca un huracà a California. És a dir, que fenòmens de petita transcendència tingui uns efectes desmesurats. La no previsibilitat i la interrelació són algunes de les bases de la teoria del caos que explica el comportaments dels actuals fenòmens socials. La no previsibilitat és prou evident, volcans, terratrèmols, inundacions poder ser predits però no saber la seva previsibilitat a curt termini; com tampoc ho era la darrera crisi econòmica que encara estem patint. Aquesta és la característica de les societats contemporànies. Societat complexes, societats caòtiques. Aquests dies, és evident el caos que es viu a partir dels problemes en el transport aeri.

El paradigma social ha canviat. Després de molts anys on la raó aplicada als fenòmens pretenia descobrir la lògic causa-efecte de les evidències, ara estem en una època en la qual els fenòmens estan associats a la interrelació de moltes variables que es desconeixent com es comportaran. Es pot saber, com a molt, el funcionament previsible de cada variable aïllada, però no com actuaran quan interrelacionin. Per exemple, les cendres del volcà Eyjafjalla estan provocant que no hi hagi concerts, que manqui menjar fresc en alguns mercats, que les borses es tornin més inestables, que el funeral de Lech Kaczynski estigui deslluït, greus impactes econòmics en diversos sectors i que el Barça vagi en autocar a Milà. La lògica actual es difosa, no previsible. Es coneixen les lleis de la física. Gràcies a la llei de la gravetat i al moviment d’un objecte pesat llançat a l’espai es pot saber on caurà una pedra, però no es pot predir el moviment d’una au que també està condicionat la mateixa gravetat. Aquest és un dels signes dels nous temps. La gestió de la no previsibilitat. Cal estar força preparats per viure la dinàmica de la incertesa. No estar-hi comporta masses riscos.

Ara bé, la qüestió és saber gestionar els riscos amb seny. Tenim el precedent de la controvèrsia de la gestió de la grip A, ara que no passi el mateix amb els possibles danys abrasius de les cendres del volcà en els avions. Alguns avions estan, avui diumenge, experimentant els seus efectes.¿I si no fos tan greu com s’ha advertit?. Així semblan apuntar les primer avaluacions fetes sobre aquests vols. Cal aprofitar aquestes crisis per aprendre a viure amb el caos propi del nostre temps. Una de les reflexions a desenvolupar està relacionada en la proporcionalitat que han d’haver-hi entre les mesures a adoptar i l’avaluació del risc. Ara per ara, sembla que no s’hagi trobat l’equilibri en proporcionalitat i risc. La no proporcionalitat té importants efectes socials i econòmics que es podrien estalviar.