dilluns, 31 de juliol del 2017

Sant Ignasi de Loiola

Avui és sant Ignasi de Loiola. Aquest home, noble i cavaller, abandonà les comoditats de la seva condició social i les aventures guerreres de la seva condició militar al servei dels castellans, per servir només a Déu. El camí per donar aquest pas fou un camí de conversió que culminà en la vetlla d’armes al monestir de santa Maria de Montserrat. Durant la seva pujada cap al monestir deixà la seva roba de militar i es vestí de peregrí. Amb aquest canvi exterior comença el seu canvi interior a través de l’anomenada vetlla d’armes en la llavors petita esglesiola romànica de tres naus situada a mig camí entre l’actual plaça i l’atri de la basílica que tots coneixem avui.


Ignasi de Loiola comprovà que tot procés de conversió o de transformació interior necessita un mètode que ajuda a caminar cap a l’encontre i el servei de Déu. A partir de lectures espirituals fetes a Montserrat, Manresa i altres llocs, sant Ignasi escriví el seu conegut llibre dels Exercicis Espirituals. Probablement, en la seva estada al monestir de santa Maria de Montserrat, deuria conèixer el llibre de l’abat García de Cisneros Exercitatorio de la vida spiritual considerat com un referent en els orígens de la gran obra espiritual ignasiana. L’obra de sant Ignasi culmina amb la fundació de la Companyia de Jesús, institució que esdevé fonamental per entendre fins avui l’Església catòlica. Els jesuïtes, fundats els 1540, han conegut motes vicissituds al llarg de la seva dilatada història, entre les quals hi ha persecucions, algunes d’elles en el nostre país en el segle passat, però en cap moment han defugit del seu compromís fundacional. Els cristians hem d’estar agraïts als jesuïtes, avui família jesuítica, de la qual modestament formo part, perquè el seu testimoniatge ajuda a fer creïble la fe cristiana en un món massa incrèdul o indiferent a la causa de Jesús.

diumenge, 30 de juliol del 2017

Vilanova de Meià

La majoria de persones estan vinculades a un lloc concret. Generalment és el lloc on una persona neix, tot i que les circumstàncies de la vida, sempre més torçades del que hom vol, poden fer que aquest referent geogràfic canviï. Els emigrants, per exemple, fugint del seu lloc d’origen per raons econòmiques, o els refugiats que ho fan per raons polítiques, han d’adaptar-se i adoptar com a propis altres paisatges. Cal reconèixer que no sempre aquestes emigrants o refugiats acaben de sentir-se integrats en els països d’acollida i sempre es veuen com a forasters permanents.


Hi ha altres persones, com és el meu cas, que voluntàriament hem escollit adoptar com una pàtria circumstancial. Es tracta d’una pàtria diferent a l’anomenada xica. Això és el que m’ha passat amb a partir de la meva relació amb Vilanova de Meià, petit poblet meravellós de la Noguera. Els meus vincles amb aquest indret s’han forjat al llarg de més de trenta anys. Amb tossuderia m’he fet adoptar per Vilanova de Meià i la seva gent. Bé, alguns més que altres, perquè també en cada lloc hi ha gent tancada als forasters. He integrat tots els racons de Vilanova en la meva experiència vital de tal manera que, parafrasejant a un salmista diria “que si m’oblidava de tu, Vilanova, que s’enclasti la llengua al paladar”.

dissabte, 29 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens dóna cada dia moltes oportunitats per estimar als altres. Cada dia està ple de moments on les persones podem descobrir el misteri de la vida i comprendre el seu sentit. No endurim els nostres cors. “No enduriu, avui, els vostre cors, escolteu la veu de Déu”. Salm 94,8

Ningú és una illa, les persones som ésser socials i vivim als costat d’altres persones. Aquestes tenen sentiments i expressen esperances. Hem de saber escoltar-los i acollir el que necessiten. “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls” . (Mt 13, 13)


De la mateixa manera que prenem els aliments per nodrir-nos hem d’alimentar l’esperit. Cada dia hem de cercar moments per alimentar el nostre esperit. Hi ha moltes pràctiques que poden ajudar-nos a mantenir-nos espiritualment vius en mig de les activitats quotidianes. “El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis: donà un aliment als qui el veneren” (Salm 110,4-5)

divendres, 28 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

La contemplació pot ser la resposta a una crida. Es pot sentir una crida interior orientada a descobrir com ens parlen les coses. Per copsar-ho només cal estar atents i  escoltar des del silenci. Llavors tot esdevé comprensible i el nostre cor s’omple del valor del incomprensible que viu en nosaltres. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Ap 3,20


La vanitat és una mala consellera. Els seus sinònims: altivesa, arrogància i supèrbia, també. Els fums de superioritat alimenten la vanaglòria perquè són gegants amb peus de fang. L’error és atribuir-nos uns mèrits que no tenim. L’actitud desitjable és el servei i la humilitat. El fer les coses per amor, no per benefici propi. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres”. Mt 20,26-28

dijous, 27 de juliol del 2017

La fe expressiva en l’amor

He trobat en la pàgina Parròquies i Evangelització un escrit de Pere Domènech que expressa molt bé el sentit de l’amor cristià. Resumeixo el que s’anomena Decàleg de la fe expressiva en l’amor. L’escrit d’en Pere comença recordant-nos el que es diu a Gàletes 5,6 “Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho; només compta la fe que actua per l'amor”. A partir d’aquesta afirmació en Pere Domènech es pregunta i respon: “La veritat de fons i de vida de l’Evangeli és estimar als altres i a Déu. Com estimar als altres?. Fent el bé. Com estimar a Déu?. Fent el bé als altres i deixant el cap i el cor oberts al sentit de Déu. Ningú veu Déu, però el seu silenci i les seves petjades poden trobar-se en el cor i en la vida, en una actitud de fons i englobant de la vida en totes les seves expressions”. La proposta resumida en diversos punts és:
  1. La raó ha de guiar el teu cor. És tota la persona la que estima, i aquesta ha de ser assessorada sempre per la raó.
  2. Estimaràs sense buscar utilitat.
  3.  No confondre amor amb egoisme. L’amor només pensa en el bé i en la realització de l’amic i de la persona estimada.
  4. L’amor ajuda a superar les dificultats i diferències. Amb l’amor i per l’amor, “sentiràs l’alegria de viure”,
  5.  L’amor t’exigirà disponibilitat.
  6.  No oblidis que l’amor és un art. En qualsevol art, són necessaris tres passos per aprendre’l: domini de la teoria, domini de la pràctica, i considerar-lo com quelcom fonamental en la teva vida.
  7. Descobriràs que l’amor humà no és un joc barat.
  8. Amb l’amor construiràs convivència. Comunió fraterna.
  9. Déu és la font de l’amor. Sant Joan ens diu que Déu és amor i llavor de tot amor. “L’Amor és Déu” (1 Jn 4,7)
  10. L’amor és la font de vida. Amb el teu amor donaràs sentit a les persones amb les quals convius, i elles seran per a tu, motiu de bé i encaminament de sentit a la vida.

dimecres, 26 de juliol del 2017

Gràcies Pasqual Maragall

Confesso que sóc maragallista convençut i orgullós de ser-ho. Reconec que Pasqual Maragall ha estat un polític excepcional. Gràcies al seu lideratge Barcelona abandonà el provincialisme i somnolència que un sector de la burgesia catalana li havia contagiat.  Gràcies a Pasqual Barcelona la ciutat recuperà la seva autoestima i la situà a unes cotes insuperables. El mateix hauria pogut fer per Catalunya si els seus correligionaris i els primers signes d’una infermetat amb nom de dona no li haguessin impedit. Pasqual Maragall sabé assumir el lideratge de la ciutat i creà les complicitats necessàries perquè molts barcelonins estimessin com ell aquesta Barcelona que començava a retrobar-se a ella mateixa. Els barcelonins es sentien propietaris de nou del seu futur i el volien construir amb orgull.

Avui Barcelona és una ciutat molt diferent a la ciutat en blanc i negra heretada per Pasqual Maragall. La ciutat d’avui no se sembla en res a la que vaig conèixer com a nen, adolescent i quan començava a formar una família. Ara, el tenir uns referents prou clars, puc comparar i agrair a Pasqual Maragall, així com els polítics i tècnics que l’acompanyaren, la seva Barcelona somiada. Gràcies a tots ells la ciutat avançà prodigiosament i els ciutadans esdevingueren els grans protagonistes de la història del canvi de la ciutat.


En ocasió dels vint-i-cinc dels jocs olímpics s’ha evocat un esdeveniment que canvià radicalment la ciutat. Aquests jocs canviaren també el pensament dels barcelonins. Han passat molts anys i la ciutat, i les persones, hem anat canviant i han aparegut un nous protagonistes. Molts dels quals no han participat en aquest procés de transformació i, en certa manera no se’l senten del tot seu. Això és un petit dèficit que cal resoldre. Avui ens cal que l’elit política i social que dirigeix la ciutat sàpiga interpretar el que li passa, encerti en la diagnosi i proposi l’alternativa encertada. En el seu moment, Pasqual Maragall sabé fer-ho, ara cal que els governants tinguin el mateix encert. Però també cal que els ciutadans mostrin les mateixes responsabilitats i complicitats que tinguérem quan Pasqual Maragall ens convidà a somiar una nova Barcelona. De nou, els barcelonins necessitem una nova Icària.

dimarts, 25 de juliol del 2017

Els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

Rellegint un text escrit fa uns quants anys he vist que encara té prou vigència per tornar-lo a publicar. En aquest text reflexionava sobre el fet de que els catòlics catalans som diferents de la resta de catòlics del nostre entorn, però aquesta diferència no significava no debilitat no afebliment. L’escrit deia:

La recent inauguració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat, en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.

A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.


Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot concloure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

dilluns, 24 de juliol del 2017

La vida està apedaçada

Contemplant la paret d’un corral de Vilanova de Meià, on veig acabar els dies de juliol, he pensat que la seva estructura, pedra del lloc,tàpia amb còdols, ciment i totxanes, eren una bona metàfora del que és la vida. L’ofici de viure, art que sempre cosa aprendre del tot, ens dóna l’oportunitat de teixir la vida com un conjunt d’experiències que s’han donat en moltes i diverses situacions. De cadascuna d’elles hem aprés i, com els components de la paret, els hem anat apilonant fins anar trobant la forma definitiva.

Mentre construïm la nostra vida ens trobem de tot i en cada moment aprenem a ser més persones. Segurament, aquests petits instants de vida, deliciosos quan són bons, i rúfols quan no ho són perquè ens amarguen l’esperit, són els que ens donen personalitat i constitueixen la singularitat personal. Al final, que l’hora foscant ens convida a mirar el que s’ha viscut, ens adonarem que la vida, aquesta gran joia que tenim l’oportunitat de fer-la magnífica cada dia, està feta de molts pedaços, alguns més ben cosits que altres. 

diumenge, 23 de juliol del 2017

Onades de tendresa

Diu Joan Sales a Incerta gloria:  “la vida és bonica”. Quanta veritat. L’apreciació de l’escriptor d’una de les millors novel·les de la literatura catalana queda immediatament justificada. En primer lloc, la vida és bonica perquè hi ha moltes bones obres a fer. Cert. Hauríem de viure dues vides o més, per fer totes aquestes bones obres . Però com que només en tenim una, l’hem d’aprofitar per deixar passar l’oportunitat de fer les bones obres que ens toquen fer. Perquè, ben segur, que cada persona tenim assignades les bones obres que hem de fer. El bon Déu, de la mateixa manera que té clar el nombre d’estels que hi ha i els compte un a un, segur que té anotat les bones obres que cadascú ha de fer al llarg de la vida. Després, cada individu farà el que vulgui en honor a la llibertat que el mateix Déu li ha donat.

Les bones obres poden començar per un mateix, com diu Joan Sales. Per estimar els altres, primer ens cal estimar-nos a nosaltres mateixos. Tothom té “nafres per posar-hi bàlsam, amics desgraciats a qui tornar la felicitat perduda”. Només ho hem de descobrir. Cal sortir d’un mateix i mirar al voltant per adonar-nos de quines són aquestes persones que esperen la nostra tendresa. Onades de tendresa. ¿Qui fa un lleig a un gest amable, a una carícia oportuna, a un silenci acompanyant? Cada persona podem esdevenir protagonistes de la tendresa humana. Tothom pot fer obres benefactores cada dia. No endurim els nostres cors. La capacitat de fer el bé és immensa. Com també la capacitat de fer el contrari. Només ens cal tenir uns bons criteris morals per discernir el bé del mal. Al final, tot queda reduït a un bon exercici de la nostre llibertat. Però no podem defugir d’aquesta responsabilitat. Fent el bé les persones poden ser felices i estar en pau amb elles mateixes.

dissabte, 22 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Estimar als altres vol dir estar atent a la seva realitat i assumir com a pròpia la seva situació. No podem ser-ne indiferents i hem de procurar ser-ne consol i descans quan ens ho demanin. Per fer-ho, hem de tenir el cor obert i no guiar-nos pels nostres prejudicis. L’amor ha de ser incondicional. “Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitgeu, perquè el meu jou és suau i la meva carga lleugera” (Mt 11,29-30)

La societat necessita tenir bons governants. Els assumptes comunitaris han d’estar ben conduits per persones assenyades, entenimentades i honestes. Necessitem confiar la gestió política en persones preparades i capaces de ser recordades com a bons governants. “Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduit el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”(Dn 12,3)

divendres, 21 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Obrir-se als altres es trobar-se a un mateix. L’amor sincer i desinteressat ajuda a descobrir el sentit de la vida. La ceguesa espiritual neix del tancament de l’ànima a la vida de les altres persones. El cor esdevé insensible com una pedra quan ens tanquem a la mirada aspectant dels qui cerquen pau i bé. “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran.” (Mt 10, 39)

Durant tot el dia d’avui, i així cada dia, hem de fer el propòsit d’estar atents per veure com podem estimar millor als altres. Probablement podem sentir-nos atrapats per preocupacions i presoners d’estat d’ànims que tanquen el cor. Per sortir de nosaltres mateixos cal estar simplement atents el que ens podem sol·licitar les persones que ens envolten. En elles trobarem una oportunitat per estimar. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”(Salm 94,8ab)

La fe dels cristians anuncia una Bona Nova que dóna esperança a qui pateix qualsevol forma d’opressió. L’amor que està a la base d’aquesta fe esdevé caritat política perquè vol eradicar les injustícies que oprimeixen. Els cristians som misericordiosos i compassius, però també hauríem de ser activistes de la justícia i lluitar activament contra qualsevol opressió. “El Senyor fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells” (Salm 102)

dijous, 20 de juliol del 2017

Pertinença i fet religiós

La immigració dels darrers anys ha introduït el debat social sobre la identitat. A la nostra societat coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.

Ara, l’escenari social ha canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.


El sentiment de pertinença és el resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.  

dimecres, 19 de juliol del 2017

Invasió de l'espai públic

He estat uns dies de vacances, com és habitual en aquesta època aprofitant la meva condició de pensionista, a la Costa Brava. Més en concret a Llafranc. Qui em segueixi a través de les xarxes socials sap que, de tant en tant, em refugio en aquest lloc per trobar pau i serenor. Passejant pels municipis, en aquest cas els dos agregats de Palafrugell, he observat la tendència de les terrasses dels bars i restaurants en ocupar generosament la via pública. En algun punt entre el mur que separava el passeig del mar i les primeres taules dels restaurants hi passa, tot just, una persona en cadira de rodes.


En alguns casos he pogut observar la tendència d’ocupar cada dia un centímetre més de l’espai públic en benefici de les taules dels bars i restaurants. ¿On és el límit de l’ocupació de l’espai públic? ¿Què fan l’ajuntament per delimitar clarament el que es pot ocupar? El que he vist en aquestes localitats de la Costa Brava passa també al costat de casa meva. La tendència és la mateixa, cada dia les taules ocupen més espai del reservat als vianants. Fa uns dies, només es podia passat quasi en fila índia. Penso que els ajuntaments haurien d’exigir que es delimités a terra quin és l’espai que es pot ocupar de la via pública i controlar que es compleix aquesta delimitació. L’espai públic és comunitari i cal preservar-lo de les invasions que segreguen o creen barreres pels vianants.

dimarts, 18 de juliol del 2017

Recomanacions per la bona educació

He llegit per internet unes breus recomanacions d’origen francès per avançar cap la bona educació amb el convenciment que això ajuda a fer un país millor. Per això he preparat la seva traducció amb alguna petita incorporació treta de la collita personal.

És a la llar on els nens i nenes han d’aprendre les paraules màgiques com:

Bon dia
Bona tarda
Per favor
Puc?
Perdó
Moltes gràcies

També a llar és on s’ha d’aprendre

Ser honest
No mentir
Ser correcte
Ser puntual
No dir paraulotes
Se solidari
Respectar els amics, les persones grans, els professors
No maltractar els animals i respectar la creació.
Eliminar les coses supèrflues
Valorar el ser més que el tenir

Cada dia a la llar s’ha d’aprendre

A ser proper
No parlar amb la boca plena
No llençar res a terra

A més, a la llar també s’ha d’aprendre

A ser organitzat
A ser responsables de les coses pròpies
A respectar les coses dels demés

A l’escola s’aprenen

Matemàtiques
Ciències
Història
Geografia
Llengües
Educació física

I es reforça l’educació rebuda a la llar

dilluns, 17 de juliol del 2017

Escoles jurídiques xiïtes

Els xiïtes tenen tres escoles jurídiques:

1. Zaidites. Són els seguidors de Zayd ben`Alî considerat el cinquè i darrer imam, es troben actualment al nord del Yemen. Des de la seva comprensió teològica van desenvolupar una teoria política que afirmava que els musulmans tenen l'obligació ètica de rebel·lar-se i enderrocar els líders injustos. Religiosament, aquest moviment considera que qualsevol descendent d'Alí i de la seva filla Fàtima pot ser imam. En aquest sentit, el seu punt de vista fou semblant al proposat pels xiïtes fatimites. Per ser imam no cal tenir coneixements per desxifrar la part oculta de l'Alcorà o realitzar miracles i els seus judicis no són infal·libles. Teològicament compartien  punts de vista amb els Mutazilites; creuen en la justícia i la responsabilitat humana. En alguns aspectes poden considerar-se propers als sunnites. Els coneguts modernament com houthis o huthíes, actualment grup rebel operatiu al Iemen està constituït majoritàriament per xiïtes zaidites.

2. Xiïtes duodecimams. El seu nom prové dits així perquè creuen en els dotze imams. El 80% dels xiïtes són duodecimams. Es l’escola majoritària a Azerbaïdjan, Bahrein, Iran, Iraq, i al Liban. A Iran es la religió oficial després de la revolució del 1979. Representen la concepció més ortodoxa dels xiïsme. A part de les diferències teològiques ja esmentades en relació amb els sunnites, els xiïtes duodecimams segueixen a més de l’Alcorà, la Sunna i els hadith de Mahoma, els hadith dels 12 imams.

3. Xiïtes septimams dits també ismaïlites, agakhanis, khojas, bohras. Aquesta escola és una escissió dels duodecimams a l’any 765 per una disputa sobre qui havia d’esser imam. Els ismaelites tenen unes creences influïdes pels neo-platònics i per diverses tradicions religioses revelades. Tenen un concepte particular de la religió basat en una concepció exotèrica (zâhir) que parteix del Profeta i de la shària (llei religiosa), i una altre esotèrica (bâtin) que ha estat transmesa per l’exegesi espiritual del imam de cada època (Imâm al-zamân) ja que només els imams reben els coneixements directament d’Allà. Aquest corrent minoritària té 15 milions de seguidors repartits entre la Índia, Pakistan, Síria i el Iemen; el seu dirigent s’anomena Aga Khan

diumenge, 16 de juliol del 2017

L'església cremada

L’altra dia comentava l’anticlericalisme latent de la nostra societat. Mentre escrivia aquesta reflexió vaig recordar que feia temps havia escrit un article comentant un magnífic article d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat, sobre la Setmana Tràgica en ocasió de la commemoració dels seus 100 anys, el 26 de juliol de 2009. El que vaig considerar en el seu moment segueix ben viu avui. Penso que paga la pena de tornar-lo a reproduir a fi de comprendre el significat dels esdeveniments que passaren entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. Per meditar la profunditat d’aquests esdeveniments ens ajudarà la reflexió feta pel poeta Joan Maragall a partir de la vivència dels fets que el commogueren com a cristià.

Les següents paraules de Joan Maragall del seu article “La iglesia quemada” publicades a la Veu de Catalunya del 18 de desembre de 1909 segueixen vives i somouen encara a la consciència dels creients. És, com diu Hilari Raguer, una article que traspua una experiència mística. Joan Maragall escriu aquesta article després d’haver assistit a una missa en una església cremada pels fets de la setmana tràgica. L’església que inspirà al poeta era l’oratori de Sant Felip Neri de Gràcia

L’article comença dient "Yo nunca había oído una misa como aquélla”. Durant la missa percep el profund sentit de l’eucaristia “"El Sacrificio estaba allí presente, vivo y sangrando, como si Cristo muriera de nuevo por los hombres, y otra vez hubiera dejado en el Cenáculo su Cuerpo y su Sangre en el Pan y el Vino. El Pan y el Vino parecían recién hechos: la Hostia parecía palpitar, y el vino, al verterse en el cáliz, a la luz del sol, parecía sangre que chorreaba". Joan Maragall vol una església més simple que permetés que les paraules sagrades “"fuesen leídas, gritadas al pueblo las palabras de fuego de las Epístolas de san Pablo" i que l’Evangeli fos proclamat "en su divina simplicidad", i els fidels enteguessin al capellà quan "les muestra el Pan y el Vino temblando y haciéndoles temblar".

En el moment de combregar el poeta s’imagina un altre escenari molt diferent al reclinatori on s’agenolla perquè pensa que és “espesísima muralla que no deja pasar ni una centella de aquel fuego sagrado, ni un rayo del Santo Misterio que en el altar arde y brilla". Afirma que li hauria agradat que el capellà, de cara al poble, i no d’esquena com estava, digués “"Y he aquí vuestro mal: que en la Iglesia de Cristo buscáis demasiado la paz, que entráis sin amor, que os dormís, ¡que se os está muriendo la fe! Pensadlo bien: ¿qué le vais a pedir vosotros a Cristo en su Iglesia? Le pedís paz, quietud, olvido, que aparte de vosotros la tribulación y la amargura, que os dé un buen sueño. ¡Pues no es ésta la paz de Cristo!".

Als que es trobaven al carrer, mirant a través de les parets despullades del temple destruït, Joan Maragall els diu: "Entrad, entrad: la puerta está bien abierta; vosotros mismos os la habéis abierto con el fuego y el hierro del odio. Destruyendo la iglesia habéis restaurado la Iglesia, la que se fundó para vosotros, los pobres, los oprimidos, los desesperados". Al de dins del temple els diu: "No se la volváis a quitar (l’església als que l’han cremat) reedificándola; no queráis alzar de nuevo sus paredes más fuertes, ni la bóveda más bien cerrada, ni le pongáis puertas mejor forradas de hierro, que no está en esto su mejor defensa, y volveríais a dormiros en ella; ni tampoco pidáis la protección del Estado para ella, que demasiado parecía ya una oficina a los ojos del pueblo en ciertos aspectos; ni queráis mucho dinero de los ricos para rehacerla, que los pobres no puedan pensar que es cosa de los otros".

Les paraules de poeta Joan Maragall foren en el seu moment la consciència d’un país.

dissabte, 15 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

L’únic poder que hem de tenir els cristians és el testimoni de la nostra fe. És bo no aferrar-se a cap res i confiar amb la força de proclamar i viure un anunci que és joiós i és una bona notícia pel món. “No heu pagat res per rebre aquest poder, doneu-ho també sense pagar. No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí, ni dos vestit, ni calça, ni bastó”(Mt 10, 8-10)

En la vida cal ser coherent i testimoniar el que pensem. Això vol dir que pensament i acció estan units formen una mateixa unitat. Actuar de forma coherent honora a qui ho fa. Però la coherència no està barallada amb la oportunitat i l’adequació a la realitat. Cal saber mesurar l’oportunitat, conveniència i justesa d’aquest testimoniatge. “Jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10,16)

divendres, 14 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Al llarg de la vida hi ha moments difícils; són instants que provoquen cansament d’ànima. És en aquesta situació quan necessitem consol i companyia. L’experiència cristiana viscuda en el silenci del cor ajuda a trobar la pau que reconforta i asserena. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar, diu el Senyor.(Mt 11,28)

La nostra societat necessita el testimoni del compromís viu per cercar Déu i així donar-se a l’amor als altres. El testimoni de les persones que s’han deixat seduir per Sant Benet fa avinent que milers d’homes i dones han fet l’opció monàstica i viuen entre nosaltres ajudant-nos a descobrir el que és important en aquesta vida. “Mireu nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós” (Mt 19,27)

No hem de tenir por. Hem de ser confiats en que trobarem consol, fins i tot en els moments més feixucs. La nostra esperança bé de la fe. No té sentit una fe que no porti a l’esperança. Creure és confiar. “Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; els allibera de la mort i els retorna en temps de fam” (Salm 32)

dijous, 13 de juliol del 2017

L'anticlericalisme és viu

En el meu barri encara es pot veure una pintada i algun cartell de l’organització Arran, branca juvenil, de la CUP amb l’eslogan “La única església que il·lumina és la que crema”. Aquest lema de l’històric anarquista rus Piotr Kropotkin i que Durruti repetia en la guerra civil espanyola del segle passat. Molt més recentment l’ajuntament de Barcelona dirigit per Ada Colau adaptà aquest vell lema promogué en els espais publicitaris que gestiona una publicitat que atacava a l’Església catòlica. A la ciutat es pogueren veure uns cartells ens els que apareix una bombeta en la que en el seu interior es llegia: “Les úniques Esglésies que il·luminen són les que paguen el rebut de la llum”. Era evident que, qualsevol persona que tenia memòria històrica, se li activaren les neurones i ràpidament associaren aquest lema amb la consigna de Kropotkin.

Com escriví en el seu moment Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, “aquesta és la consigna, absurda i agressiva, de certes persones que, a part del seu dèficit democràtic i amb una actitud cristianofòbica, inciten l’odi d’una manera ben clara. Fins i tot, per més inversemblant que siga, hi ha una pàgina de facebook amb aquest lema, sense que cap organisme la tanque”. La cristianofòbia està ben present en la societat catalana i, a la que pot, es presenta amb tota la seva cruesa. L’antic anticlericalisme segueix actiu en la societat catalana. La confrontació ideològica que poden tenir alguns ciutadans respecte les religions no hauria de manifestar-se a través de l’agressivitat o la violència. El retorn a aquestes actituds és una regressió a uns temps que molta gent voldríem veure totalment oblidats. Però sembla ser que una part de la societat catalana, en lloc de respectar la llibertat de qualsevol persona a creure, segueix insistint amb vells patrons de comportament que ens porten a èpoques pre-democràtiques.


dimecres, 12 de juliol del 2017

L'Alcorà, ¿temporal o etern?

És freqüent trobar relats divulgatius sobre la història de l’islam que més que explicar la religió narra els regnats califals que es succeeixen els uns als altres, sense massa substància llevat de conspiracions, assassinats i conquestes. No és habitual trobar informació bàsica detallada dels debats teològics que s’anaven produint mentre es consolidava la comunitat creient. Aquesta superficialitat d’algunes fonts ha privat al gran públic del coneixement, per exemple, de les tensions que es donaren entre els partidaris d’un islam obert i els guardians de l’ortodòxia en el segle IX. Això és el que passà durant alguns califats abbasís. El setè califa abbasí Al Mamun (813-833) adoptà, com a doctrina de l’islam, que l’Alcorà, al ser paraula de Déu revelada a Muhammad en un moment de la història, havia estat creat i obeïa a unes circumstàncies històriques concretes. Aquesta temporalitat permetia interpretar l’Alcorà i adaptar-lo a unes noves realitats temporals de la història i, fins i tot, encara es podien rebre noves revelacions. Essent responsabilitat del califa, es deia, interpretar i transmetre aquestes revelacions. Aquesta doctrina fou acceptada com a oficial de l’islam pel següents califes fins arribar al desè califa abbasí Al Mutawakkil (847-861) que al final de la seva vida la derogà al no poder aguantar les pressions dels sectors integristes.

El califa Al Mutawakkil perdé la partida davant un fort moviment opositor encapçalat per Ahmad ibn Hanbal (780-855), eminent moralista tradicionalista fundador l’escola hanbalí , una de les escoles jurídiques més tancades de l’islam. Aquesta escola defensà en el seu moment, com ho fan avui, la vigència de tradició islàmica per sobre de qualsevol altra consideració i, sobretot, el rebuig a tota intervenció de la raó humana en la interpretació de l'islam. Per a aquesta escola, l'Alcorà no havia estat creat i era etern com el mateix Déu, i les dites de Muhammad, havien de ser interpretat textualment. Sostenen que no és possible interpretar res, ni el sentit de les paraules. Tot s’ha d’admetre segons la seva literalitat. Actualment l’escola hanbalí és considerada l'escola més rigorista de l'islam sunnita. Ahmad ibn Hanbal no era un jurista, sinó un moralista que considerava que els judicis morals prevalien sobre els jurídics. Considerava que l'Alcorà i la sunna eren la llei pels musulmans i havien de ser interpretats literalment. Una de les corrents derivades de l'escola hanbalí és el wahhabisme del qual han derivat tots els corrents interpretatives fonamentalistes de l'islam, com el salafisme que inspira els grups terroristes islamistes. El que avui és una realitat viva dins l’islam modern fou un debat que es donà, en força virulència en el segle IX i que finalment guanyaren, lamentablement, els sectors més tancats de l’islam.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Sant Benet perdura

La festivitat de sant Benet, 11 de juliol, em porta a afirmar la vigència del seu llegat espiritual i cultural. Viure d’acord amb la Regla benedictina transforma les persones i atorga la pau interior. Aquesta pràctica està a la base de la vida monàstica, però també pot inspirar la vida quotidiana de les persones. No cal ser monjo per sentir-se atret pel que és i exigeix la Regla de sant Benet o per identificar-se en el seu camí espiritual particular. Cal explicar i difondre millor aquesta dimensió pràctica de la Regla com a camí de felicitat. L’espiritualitat benedictina, viscuda avui per milers d’homes i dones, és tant potent i reeixida com altres pràctiques espirituals originàries en contexts culturals o tradicions religioses diferents als nostres.

La Regla de sant Benet ajuda a posar en pau l’ànima, a trobar en l’acció la font per exercitar la meditació i la contemplació i fer servir aquestes com a inspiració per l’acció. Ora et labora es poden integrar amb naturalitat en la vida contemporània. De tal manera que el temps i l’espai adquireixen una nova dimensió, i les relacions interpersonals es transformen perquè estan orientades a produir el bé i generar felicitat. Com si tots fóssim acollidors del Crist. La pràctica de la Regla benedictina asserena l’esperit i ajuda a estimar la vida. Això, per ell mateix, és origen de felicitat personal i està en la base de les relacions portadores d’humanitat. La vida comunitària inspirada per aquests principis ha de ser precursora del Regne de Déu que tots els cristians esperem.

Sant Benet formulant la seva Regla ens proporcionà un instrument per apropar-nos a la saviesa de Déu i poder recórrer millor el camí de la seva recerca. Gràcies als homes i dones que han recorregut aquest camí des del compromís benedictí s’ha teixit la densitat de l’ànima d’Europa. El que som com europeus està estretament lligat al treball de transmissió cultural fet en els monestirs benedictins. El que defineix la cultura europea té els seus orígens o es deutora, en un moment o altre, del pacient treball cultural fet en els diferents scriptoriums dels monestirs organitzats sota la Regla de sant Benet. Per això, és bo lloar el record del pare sant Benet.

dilluns, 10 de juliol del 2017

10 eixos per la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa

Aquests dies torna a comentar l’interès que alguns partits d’àmbit estatal tenen de revisar la llei Orgànica de Llibertat Religiosa de 1980. Fa anys, el 19 de juliol del 2009, quan semblava imminent que prosperés una iniciativa similar, en aquesta ocasió promoguda des del mateix govern de l’Estat, similar vaig escriure una proposta d’eixos per ajudar a avançar en el camí de la reforma d’aquesta llei. Personalment va plaure’m saber que molts de les meves propostes coincidien amb el que constava en un esborrany de reforma que mai va arribar a veure la llum. Ara, quan es torna a parlar d’una possible reforma, he volgut recuperar les meves propostes. En línies generals, aquestes serveixen tant per adequar una llei, que com deia l’enyorat Alex Seglers, era un nyap, com per orientar els futurs legisladors catalans si tenen ocasió de fer-ne una per Catalunya. 

El eixos que haurien de vertebrar aquesta futura llei són: 

1. La llei hauria de possibilitar el desenvolupament actiu de la laïcitat de l'Estat, de les institucions públiques i de les lleis davant la pervivència de restes del confessionalisme d'altres èpoques. Aquest procés no ha ser percebut que es fa contra les religions, sinó contant amb elles. Es tracta de desenvolupar un projecte de laïcitat de l'Estat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, etc... 

2. Sense ser propi de la llei, aquesta hauria de crear les condicions perquè les religions participessin activament en la construcció d'un marc ètic cívic compartit per tal de facilitar l’àmbit de convivència. Aquest ha d'enriquir-se a partir de l'aportació constructiva de les diferents visions ètiques presents en la societat.. 

3. La llei ha de facilitar també l'acció positiva per tal de superar la discriminació que àdhuc pateixen les confessions religioses no catòliques. No obstant això, aquesta actuació no ha de difuminar el pes específic i el perfil propi que tenen el catolicisme en la societat espanyola per la seva rellevància social i la seva influència cultural. De la mateixa manera, en relació a les altres confessions, caldrà trobar un reconeixement que permeti identificar la seva importància i presència social en la línia que inspirà, en el seu moment, la declaració de religions amb notori arrelament. 

4. En relació a la gestió pública de la diversitat religiosa caldrà incorporar-hi la perspectiva autonòmica i local. Atès que la pròpia vertebració de l’Estat en Comunitats Autònomes dóna aquestes competències (com és el cas de Catalunya) i capacitat de gestió d’aspectes fins ara restringits a les competències o gestió de l’Estat, la llei ha de preveure el seu encaix dins de l’Estat de les autonomies. La pròpia organització d’algunes confessions en estructures autonòmiques convida a avançar en aquest sentit. De la mateixa manera, la llei hauria d’incorporar la perspectiva del món local, atès que és en l’àmbit dels municipis on les tradicions religioses viuen i expressen la seva fe. 

5. La modificació de la llei no ha de comportar necessàriament, en un primer moment, ni la revisió dels acords Estat- Església catòlica, ni els acords de 1992 de cooperació de l’Estat amb les confessions protestant, musulmana i jueva. Però sí cal avançar, tant per aquelles confessions de notori arrelament que no tenen acords específics com per aquelles que encara no tenen la consideració de notori arrelament, una alternativa jurídica que els aporti seguretat jurídica i igualtat en l’exercici del dret a la llibertat religiosa en relació a les altres confessions religioses.

6. En relació als llocs de culte la llei hauria d’establir el marc jurídic clar per tal facilitar la seva construcció i donar garanties que aquells reuniran les condicions de dignitat, seguretat i integració en l’entorn. En aquest sentit, el camí iniciat a Catalunya amb la Llei de centres de culte és una experiència a tenir en compte. 

7. La llei també hauria de donar garanties a les diferents religions que podran exercir els seus ritus de la vida i de la mort sense discriminacions, i d’acord a les normes que la legislació general estableix per aquestes ocasions. 

8. Fora convenient que aquesta llei ajudi a clarificar l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. La mateixa llei ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social. 

9. La llei ha de permetre desenvolupar el concepte de cooperació que estableix l’article 16.3 de la Constitució. Fins ara, predominava la idea de que aquesta cooperació es reduïa a establir acords específics amb cada religió similars als que l’Estat havia establert, en el seu moment, amb l’Església catòlica. Sense negar aquesta possibilitat, existeixen diversos camps socials en els quals l’Estat pot desenvolupar formules de cooperació, directes o indirectes, amb les confessions religioses. En algunes ocasions aquestes acords es poden establir directament amb les confessions i en altres fer-ho facilitant que els membres de les confessions puguin exercir la seva llibertat al culte, per exemple, 

10. Finalment, el procés d’elaboració i aprovació de la llei, a més del que es digui en el seu preàmbul, hauria de servir per superar aquelles interpretacions històriques del fet religiós formulades en clau de clericalisme-anticlericalisme. Ara és una bona ocasió perquè la societat reconegui que el fet religiós té un valor positiu per la societat més enllà del sentit que les creences tenen per les persones.

diumenge, 9 de juliol del 2017

Els petrodòlars financen l’extremisme islàmic a Occident

Aràbia Saudita és la primera font de finançament de l'Islam extremisme islamista britànic segons un institut d'investigació britànic independent, la Societat Henry Jackson. Des de fa 50 anys els donatius de la monarquia d’Aràbia Saudita per promoure la construcció d'edificis religiosos a l'estranger s’han servir per difondre el wahhabisme a Europa. Aquesta interpretació de l’islam fomenta les visions més tancades i extremes de la fe islàmica. La conclusió d’aquest estudi és contundent: "mentre que algunes organitzacions del Golf o l'Iran són culpables de promoure el fonamentalisme, les de l'Aràbia Saudita són, sens dubte encapçalen la llista".

¿Com es canalitzen aquestes ajuts? Una via és a través de la formació en anglès dels imams a l'Aràbia Saudita que després predicaran a la Gran Bretanya; una altra estratègia són les aportacions econòmiques a mesquites i institucions educatives islàmiques que acullen a predicadors radicals, l’altra és la difusió de literatura extremista. El control dels fluxos financers que subvencionen aquestes activitats són difícils perquè són opacs. La Gran Bretanya i l’Aràbia Saudita tenen forces relaciones comercials, és el primer pas receptor de transaccions econòmiques britàniques a l’Orient Mig i això complica més la transparència dels intercanvis econòmics.

Des de la dècada de 1960, la monarquia saudita "ha gastat milions de dòlars per exportar la ideologia wahhabita, particularment en les comunitats musulmanes en els països occidentals", senyala l'estudi. Europa té un problema, perquè Aràbia Saudita no renuncia a ser la font dels recursos econòmics per exportar la seva visió extrema de l’islam en els països on hi ha comunitats de musulmans. Per fer-ho, es creen societats pantalla que rebren els diners i actuen directament sobre les diferents comunitats musulmanes de diferent manera. La Gran Mesquita de Madrid, per exemple, fou construïda gràcies al ajuts donats per l’Aràbia Saudita i la bona disposició de la monarquia i govern espanyol. A Bèlgica, el Rei Balduí, per exemple, va facilitar l’any 1969, la gran inversió d’edificar el Centre Islàmic i Cultural de Bèlgia (CICB), convertit després en la seu europea de la Lliga Musulmana Mundial, des d’on es propicien iniciatives a favor de l’islam en tot el món. A França, l’Aràbia Saudita ha instal·lat a Mantes-la-Jolie (Yvelines) l'oficina de la seva Lliga Musulmana Mundial, en els locals adjacents a la mesquita d'Ibn Abdelaziz. Aquesta és la política permanent de l’Aràbia Saudita que els governs dels països europeus, per les seves relacions de dependència comercial, no han volgut posar-hi fre. 

dissabte, 8 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

El Déu cristià és compassiu i benigne, lent pel càstig i gran en el seu amor. L’experiència del transcendent revela un Déu que estima, més enllà de la condició de cadascú. L’amor es dóna sense distinció, l’estimació no és selectiva.
El Senyor és just i benigne,
El nostre Déu sap compadir.
El Senyor salvaguarda els senzills,
Jo era feble i m’ha salvat
(Salm 114)

En l’ofici de viure el que importa és saber conviure. La millor regla és estimar als altres. Segur que fent-ho serem amables i farem la vida dels altres més fàcil i agradable. “El que jo vull és amor i no ofrena de víctimes” (Mt 9,13)

divendres, 7 de juliol del 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure és una decisió personal fonamentada en un convenciment interior no demostrable. La fe brolla en el cor a partir de la trobada personal amb Déu com experiència de sentit de vida. Aquesta vivència genera confiança i adhesió. Tomàs, ¿perquè m’ha vist has cregut? Feliç els qui creuran  sense haver vist. (Jn 20,29)

Els creients tenim la responsabilitat de se testimonis de que la fe són obres, però també una vivència espiritual. Creure ens compromet a ser actius a favor de la justícia i ser contemplatius de l’acció de l’amor. La vida interior forma part del compromís de la fe. “Com pedres vives, deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant”(1Pe 2,5)

Déu està al costat dels qui l’estimen i l’invoquen. Aquesta seguretat genera confiança i és font d’esperança. Això és així perquè els creients som testimonis del seu amor i fem de l’amor font de vida. “Quan els pobres invoquen  el Senyor, ell els escolta i els salva del perill. Acampa l’àngel del Senyor entorn dels seus fills fidels, per protegir-los”. (Salm 33)

dijous, 6 de juliol del 2017

Origen del dret islàmic. V

Per poder definir el dret islàmic d'aquella època els juristes hagueren de depurar els hadits procurant eliminar el que semblava accessori o superflu. La transmissió oral, primer, i les posteriors transcripcions dels fets i dites de Muhammad havia donat peu a la incorporació de molts textos amb poca base de ser esdeveniments reals atribuïbles a aquell. Un hadit consta d'un text o matn i del isnad, l’anomenada cadena de transmissió. Els depuradors dels hadits crear un mètode especial de verificació dels textos basat en la constatació d'una cadena de transmissió formada en testimonis contrastables i segurs.


La ciència dels isnad, tal com es coneix aquest mètode, busca el poder establir l'autenticitat dels hadits atribuïts a Muhammad. També és comú usar el terme sanad com a sinònim del terme isnad. Aquesta ciència va afavorir l'aparició del alfaquí, persona especialista en jurisprudència islàmica, els hadits i en les seves cadenes de transmissió. Com la transmissió inicial va ser principalment oral, la ciència del isnad analitza si els transmissors consecutius identificats en un hadit són fiables: per exemple, cal desconfiar de la cadena quan es té constància que mai es van veure personalment o van viure en moments molt allunyats en el temps. És evident que en aquests casos difícilment un podia ensenyar a l'altre el text del hadit, per tant la cadena de transmissió no és fiable. Es va determinar que un isnad perfecte avala la validesa del contingut textual d'un hadit. Com a resultat de l'aplicació d'aquest mètode es van elaborar diverses compilacions de hadices, sent les de Muhammad Ibn Ismail Al-Bukhari, erudit persa (810-870) i ​​Muslim ibn al Hayyay (818-875) les més conegudes i utilitzades. Totes elles escrites gairebé dos-cents anys després de la mort de Muhammad.

dimecres, 5 de juliol del 2017

Origen del dret islàmic. IV Escoles shafi i hanbalí

A més de les dues anteriors escoles islàmiques de dret comentades anteriorment existeixen dues més originades també en el temps del califat abbasí.

Escola Shafi

Aquesta escola va ser fundada per Abud Abd Allah Muhammad ben Idris al Shaffi (767-820), considerat el gran creador de la ciència jurídica islàmica i alumne de Malik. És una escola oberta i molt poc rígida Aquest jurista no era partidari d'utilitzar el istihsán per considerar-lo massa subjectiu, tot i que va introduir una variant d'aquest principi, el istihsán al hal, la presumpció jurídica. Sense renunciar a tenir en compte la sunna va recomanar un ús limitat de la mateixa. Va ser el gran defensor del concepte iyma que expressa el consens construït a partir del sentit majoritari dels musulmans que pot utilitzar-se com a recurs auxiliar del dret per resoldre aspectes no contemplats en l'Alcorà o la sunna. D'alguna manera és un síntesi de les dues anteriors escoles. Aquesta escola es troba avui per Egipte, Palestina, Aràbia, Iemen, Kuwait, Indonèsia, Malàisia, Vietnam, Filipines, Tailàndia i l'est d'Àfrica.

Escola hanbalí

Aquesta escola, fundada per Ahmad ben Muhammad ibn Hanbal (780-855) alumne de Shaffí, defensava la tradició islàmica per sobre de qualsevol altra consideració i, sobretot, el rebuig a tota intervenció de la raó humana en la interpretació de l'islam. Per a aquesta escola, l'Alcorà i els hadits, han d'interpretar-textualment. Ells, i només ells, són fonts del dret islàmic. No accepta ni l'analogia ni el ijtihad o interpretació lògica. Està considerada l'escola més rigorista de l'islam sunnita. El seu fundador no era un jurista, sinó una persona que situava en primer terme els aspectes morals per sobre dels jurídics. Els membres d'aquesta escola creuen que l'Alcorà i la sunna són llei i, per tant, no només són font del dret, sinó també que cal interpretar-literalment. Una de les corrents derivades de l'escola hanbalí és el wahhabisme del qual han derivat tots els corrents interpretatives fonamentalistes de l'islam, com el salafisme que inspira els grups terroristes islamistes. Aquesta escola domina actualment l'islam de l'Aràbia Saudita i Qatar.

dimarts, 4 de juliol del 2017

Origen del dret islàmic. III Escoles malikita i hanafi

Al final, entre el segle VIII i el X, es van anar configurant i consolidant quatre escoles, madàhib, que han arribat fins al dia d'avui. Algunes d'aquestes escoles han influït molt en el desenvolupament d'algunes de les corrents de l'islam modern. Cadascuna d'aquestes escoles anirà desenvolupant la seva pròpia tradició jurídica i es convertirà en un referent per a determinada part del món musulmà segons quin país o territori de l'imperi islàmic es tracti. Les escoles que han perdurat fins al dia d'avui són les següents.

Escola malikita

Aquesta escola està associada a la ciutat de Medina i per això també és coneguda com a escola medinesa. El seu fundador va ser Malik ben Anas (716-795) jurista de Medina que volia modelitzar en principis jurídics costums propis d'aquesta ciutat. Malik va ser autor d'una detallada compilació de la tradició interpretativa de la sunna realitzada a Medina. Com a font de dret utilitza la recerca del que és bo per al bé comú o el bé personal, el istihsán, i utilitza l'analogia, qiyas, quan cal. És una escola rigorista que pretén generalitzar l'ús de la sunna i els costums de la ciutat de Medina en temps de Muhammad. Aquesta escola està estesa pel Magrib, Sudan i Àfrica occidental.

Escola hanafi

Aquesta escola, coneguda també com l'escola iraquiana per la seva vinculació a la ciutat de Kufa, segueix els ensenyaments d'Abu Hanifa (699-767) i en l'actualitat és la més estesa en tot l'islam. Va ser l'escola adoptada pels califes abbàssides. Per als hanafíes el fonament del dret islàmic són els qiyas i el principi del istihsan, i concedeix molt poca importància a la tradició. És l'escola més oberta de l'islam. La hi denomina com escola de lliure interpretació, perquè es basa en la llibertat personal, promou la llibertat d'opinió i el judici personal, la recerca de la millor solució. Aquesta escola està present a l'Afganistan, el Pakistan, Albània, Turquia i la Xina.

dilluns, 3 de juliol del 2017

Origen del dret islàmic. II Els principis d’interpretació

A més de les fonts, els compiladors del dret islàmic van suggerir utilitzar alguns principis d'interpretació. Bàsicament aquests van ser dos: el ijtihad i el istihsán. El principi del ijtihad és l'esforç realitzat pels ulemes o muftís de reflexionar per interpretar i adaptar els textos fonamentals de l'islam en termes de dret islàmic. Mentre que el istihsán, és el mètode deductiu per discernir què és el bo, tant a nivell individual com en benefici comunitari. Alguns corrents reformistes actuals de l'islam utilitzen aquest mètode per impulsar interpretacions obertes de la llei islàmica.

El procés de codificació va ser complex i en la seva elaboració van tenir molta influència les tradicions jurídiques locals de tal manera que al final de tot el procés van sorgir les anomenades escoles jurídiques de l'islam. Si bé totes elles parteixen d'un univers normatiu comú inspirat per l'islam cadascuna reprodueix les peculiaritats de cada àmbit local on s'aplicava el dret islàmic.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Origen del dret islàmic. I Les fonts

Un dels fets més destacat del període califal abbasí va ser la fixació i consolidació del dret islàmic. Era evident que el procés de consolidació de l'estat islàmic havia de resoldre la qüestió d'articular un sistema judicial. Al principi, els califes abbasís es van trobar, igual com havia passat durant el període omeia, que el dret no estava escrit i l'aplicació de la justícia estava en mans de la discrecionalitat de qui havia de impartir-la. Qualsevol jutge, cadí, feia justícia d'acord al seu personal interpretació de l'Alcorà i els hadices, al costat de les costums del lloc. Aquesta situació havia causada més d'una injustícia per la disparitat de criteris dels jutges segons en quina part de l'imperi islàmic es dictaven les sentències. La pluralitat d'interpretacions de la casuística associada als textos sagrats de l'islam exigia resoldre més d'hora que tard aquesta situació.


Per poder resoldre aquesta qüestió es va creure convenient codificar un conjunt de normes que havien de servir com a base per a l'administració de justícia. ¿Com es va crear el dret islàmic? En la definició d'aquest dret es van utilitzar unes fonts de referència i uns principis bàsics. Les fonts fonamentals foren l'Alcorà i la sunna o tradició construïda a partir dels hadits de Muhammad complementades amb interpretacions realitzades amb anterioritat, l'anomenat iyma o consens dels especialistes en la llei islàmica, i el qiyes que eren el resultat d'aplicar el mètode de l'analogia. Aquest mètode, útil per quan cal valorar una situació no prevista en l'Alcorà o en els hadits, busca l'analogia de qualsevol situació inèdita amb una altra que sí que està jutjada en la tradició musulmana.