dissabte, 29 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


El temps de Quaresma ens convida a obrir el cor per escoltar i acollir la invitació de Jesús a desprendre’ns dels egoismes i interessos personals, i viure orientats als altres. És un moment propici per preguntar-nos si volem seguir la proposta de vida que es deriva del seguiment de la causa de Jesús.“Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?” (L 9, 23-25)

Estimar als altres, acollir a qui pateix i fer el bé generosament transforma la vida. Si ho fem, el nostre esperit serà il·luminat i un esclat de joia habitarà en el nostre cor. El camí de la Quaresma és tenir present la necessita de canviar les nostres actituds egoistes i estimar sincerament al proïsme. “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus”. (Is 58,6-7)

divendres, 28 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Sovint confiem en excés en les nostres capacitats per resoldre moltes de les situacions que ens preocupen. Pensem que som poderosos i trepitgem fort sense adonar-nos que som més dèbils del que ens pensem. La força necessària per superar aquestes situacions neix del nostre interior, de la nostra capacitat d’obrir-nos, estimar i acollir l’alteritat. “Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu. A l'instant el pare del noi exclamà: Crec, però ajuda'm a tenir més fe”. (Mc 9,23-24)

Hi ha moltes persones ocupades per fer carrera, per lluir més que els altres. Sovint, les relacions humanes estan mediatitzades pels interessos, especialment l’afany de poder. Seguir la causa de Jesús comporta situar-se en una altra perspectiva. Significa optar a favor dels descartats per la societat, els invisibles pels poderosos de la societat. “Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots” (Mc 9,35)

Estem a les portes de la Quaresma. Temps propici per aturar-nos i a través de diverses pràctiques, com són el dejuni, l’almoina i la pregària, adonar-nos que necessitem transformar el nostre cor per tal de vèncer les nostres mancances i reconciliar-nos amb l’amor de Déu i amb els altres. “Quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa” (Mc 6,2)

dijous, 27 de febrer del 2020

El descontent de les classes mitges i populars


Diuen que l’ascens de VOX s’explica, en bona mesura, per un sentiment d’abandonament experimentat per les classes mitges i populars. L'economista Thomas Piketty parla, en el seu recent assaig Capital i ideologia, d’aquest sentiment com la raó de l’aparició d’un replegament identitari com a resposta a les creixents desigualtats a Occident des de dècada de 1980. El descontentament dels sectors populars i la desorientació de les classes mitges explicaria l’increment dels populismes en els darrers anys. Alguns analistes parlen que els nous populismes recullen el vot dels ciutadans que vieuen en llocs oblidats. Es parla de la "la venjança dels llocs oblidats". Són territoris que reben cada vegada menys inversions, menys serveis, que han crescut molt menys que la mitjana, han perdut ocupació, productivitat, que tenen molt menys futur i per als quals no s'han ofert cap tipus de solucions. Aquests territoris prenen consciència de que el sistema els ha deixat desprotegit. L’alternativa és convertir-se en anti-sistemes. L’èxit dels partits populistes és que es presenten com a anti-sistema.

El nou populisme a Europa s’imposa amb un discurs anti-elit, un discurs anti-immigrants i un discurs anti-europeu. Perquè en aquesta triada veuen l’origen dels seus mals socials. La combinació d’aquests elements produeix la idea del "nosaltres enfront els altres". És un relat fàcil que simplifica la complexitat del moment present. En lloc d’intentar comprendre i explicar de forma entenedora el moment present, els partits neo-populistes s’erigeixen com l’alternativa sense masses complicacions interpretatives. El discurs d’estigmatitzar els altres funciona com explicació universal de la crisi actual. El problema és que els partits neo—populistes, quan arriben al poder, tampoc poden resoldre els problemes de les nostres societats generant més frustració als sectors populars i les classes mitges. I això és un perill perquè, a la fi d’aquesta dinàmica de descontentament generalitzat i en augment, que acusa a la política i a la democràcia com la causa de tots els mals, és la combinació perfecte per l’aparició dels messianismes polítics àvids de suprimir la democràcia en nom de les solucions definitives.

dimecres, 26 de febrer del 2020

Els perfils dels votants de VOX


L’anàlisi sobre els votants de VOX fet per l’analista Kiko Llanera pel diari El País proposa diferenciar tres tipologies marcades d’electors. A el primer són els "votants ideològics o identitaris". Es tracte de persones que es “defineixen de dretes, que creuen que la societat els defineix com a tals, i que senten que Vox és el partit que representa els seus. Hi a Madrid i en altres grans ciutats, com Sevilla ". Per aquesta tipologia de votants, el conflicte de Catalunya i la unitat nacional han estat claus, tot i que aquest factor també estpa present en les altres tipologies. El segon perfil de votant, es pot segmentar territorialment. Són uns votants que es troben la costa andalusa i el Llevant, són "persones que viuen en zones relativament pobres d'Espanya en els quals hi ha una alta presència d'immigració i molta feina al camp".

El tercer perfil és el més difícil de definir, tot i que és el més interessant d’estudiar per la seva semblança amb el moviment de les armilles grogues a França; amb els votants del Brexit al Regne Unit i amb els seguidors de Trump als Estats Units. Són els considerats perdedors de la Gran Recessió, majoritàriament homes d'entre 35 i 50 anys, amb un nivell d'estudis raonable i rendes relativament altes. Són persones que "en el moment d'arribar a el mercat laboral i formar una família es va trobar una de les crisis més grans que ha viscut aquest país. Que probablement tenia unes expectatives diferents sobre quin havia de ser la seva vida". Aquest perfil es percep amb intensitat al voltant de les grans ciutats i podria explicar la força de Vox al sud de Madrid.

dimarts, 25 de febrer del 2020

VOX, de la demanda a l’oferta


El diari el País ha publicat recentment un bon reportatge sobre l’aparició de VOX i el seu èxit electoral. La tesi de l’article és que quan Vox va néixer, “el seu votant ja hi era, tot i que encara no ho sabia”. Fonamenta aquesta opinió en els estudis demoscòpics del CIS. El desembre de 2013 un terç dels espanyols opinava que s’havia de tornar a centralitzar l'Estat d'autonomies. L'atur, la corrupció i els polítics eren, per aquest ordre, les seves principals preocupacions. Més del 50% dels enquestats estaven d'acord amb l'afirmació: "Els immigrants li treuen la feina als espanyols" segons una enquesta de 2014. Un 23% tenien “poca  o cap simpatia" als moviments feministes i un 28% li tenia "poca o cap" simpatia a les organitzacions de gais i lesbianes (enquesta de 2010); un 47% veia en la Llei Integral de Violència de Gènere un instrument "poc o gens" eficaç; i un 60% estava "molt o bastant d'acord" amb la idea que algunes dones interposen denúncies falses "per obtenir beneficis econòmics i fer mal a les seves parelles", segons una enquesta de 2012.

Per aquests anys el país tenia uns 4,7 milions d'aturats; la dreta tradicional estava al Govern i molts dels seus dirigents estaven sotmesos a investigacions judicials. Per altre part, la pressió fiscal havia augmentat des de la crisi i s'havien destruït més de 180.000 empreses; més del 80% dels enquestats consideraven la situació política i econòmica com a "dolenta o molt dolenta". En relació a l’orientació política, quan es preguntava als ciutadans si eren d'esquerres o de dretes, un 29% responia "no sé" o "no contesto". Totes aquestes dates evidenciaven que hi havia una demanda que no trobava expressió política. Simplement, faltava l'oferta. Vox es va registrar el 2013. Un any després Santiago Abascal ocupà la seva direcció. En les seves dues primeres eleccions generals, el 2015 i 2016, va acostar-se als 50.000 vots. En les terceres, a l'abril de 2019, va superar els 2,6 milions; en les últimes, les de l'10-N, els 3,6 milions. Al final, l’oferta política de VOX trobà el seu públic.

dilluns, 24 de febrer del 2020

L’economia de sant Francesc


El papa Francesc ha publicat una carta convidant als que avui s'estan formant i estan començant a estudiar i practicar econòmiques a trobar la manera de practicar una economia diferent. Convoca els professionals de l’economia a trobar un sistema econòmic que faci viure i no mati, que inclogui i no exclogui, que humanitzi i no deshumanitzi, que tingui cura de la creació i no la depredi. El Papa convoca a “un esdeveniment que ens ajudi a estar junts i conèixer-nos, que ens porti a fer un "pacte" per canviar l'economia actual i donar una ànima a la economia del demà”.

El Papa ha escollit la ciutat d’Assis pel valor simbòlic d’aquest indret. Assis, diu el papa, “des de fa segles és símbol i missatge d'un humanisme de fraternitat” . Ha de ser ell lloc inspirador d'una nova economia. A Assis, sant Francesc, “es va despullar de tota mundanalitat per triar Déu com l'estrella polar de la seva vida, fent-se pobre amb els pobres, germà universal. de la seva elecció de pobresa va brollar també una visió de l'economia que segueix sent molt actual”. Urgeix fer aquest reflexió i transformació de l’economia “per donar esperança al nostre futur, en benefici no només dels més pobres, sinó de tota la humanitat. És necessària, efectivament, per a les sorts de tot el planeta, la nostra casa comú”. A la Carta Encíclica Laudato si, diu el papa Francesc “vaig subratllar que avui més que mai, tot està íntimament connectat i que la protecció de l'entorn no pot separar-se de la justícia per als pobres i de la solució dels problemes estructurals de l'economia mundial. Per tant, és necessari corregir els models de creixement que són incapaços de garantir el respecte de l' medi ambient, l'acollida de la vida, la cura de la família, l'equitat social, la dignitat de els treballadors, els drets de les generacions futures

“Davant d'aquesta urgència, tots, absolutament tots, estem cridats a revisar els nostres esquemes mentals i morals, perquè puguin estar més en conformitat amb els manaments de Déu i amb les exigències de el bé comú”.  Però, de manera específica, el Papa s’adreça als joves perquè “amb els vostres desitjos d'un futur bonic i feliç, ja sou profecia d'una economia que es preocupa per la persona i pel medi ambient”. Els demana que es comprometin en la construcció d'una nova societat. “Les vostres universitats, les vostres empreses, les vostres organitzacions són pedreres d'esperança per construir altres formes d'entendre l'economia i el progrés, per combatre la cultura del descart, per donar veu als que no la tenen, per proposar nous estils de vida. mentre nostre sistema econòmic i social produeixi una sola víctima i hi hagi una sola persona descartada, no hi haurà una festa de fraternitat universal” .

Per tot això el papa vol trobar-se amb els joves a Assis: “per promoure junts, a través d'un "pacte" comú, un procés de canvi global que vegi en comunió d'intencions no només als que tenen el do de la fe, sinó a tots els homes de bona voluntat, més enllà de les diferències de credo i de nacionalitat, units per un ideal de fraternitat atent sobretot als pobres i als exclosos. Convido a cada un de vosaltres a ser protagonista d'aquest pacte, assumint un 2 compromís individual i col·lectiu per conrear junts el somni d'un nou humanisme que respongui a les expectatives de l'home i a el pla de Déu”. El papa Francesc  vol fer, conjuntament amb el joves reunits a Assís del 26 al 28 de març de 200 , una crida als millors experts de la ciència econòmica i a empresaris i empresàries a desenvolupar una economia que coherent amb aquest marc ideal.

diumenge, 23 de febrer del 2020

Vingueren uns savis


Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà aquest fragment. “Vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven”. Els mags són uns savis, però la seva saviesa no és la pròpia de la raó comuna. Són unes persones que venen. És a dir, s’han posat en marxa a partir d'una notícia. Ara, en mi, ¿quines són les notícies que em posen en marxa?. Són uns mags que venen d’Orient: són estrangers. La seva existència representa que fora de mi existeixen unes persones, unes situacions amb capacitat de crear notícia.

Els mags preguntaven on havia nascut Jesús. Això fa que “quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies”. El rei Herodes representa la saviesa del moment. És un coneixement tancat i segur d'ell mateix. També representa el poder. El rei preguntà sobre on estava el Messies. Malgrat la seguretat i el poder que representava Herodes no sabia on havia nascut Jesús. Com el rei Herodes, la nostra seguretat interior pot contribuir a que no tinguem el coneixement per descobrir allí on es troba Déu.

dissabte, 22 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Pels cristians, Jesús és el referent que serveix per contrastar el projecte de vida. No és suficient confessar d’ell el que diu el Credo. Hem de saber apropar-nos-hi vitalment. La seva presència espiritual resulta transformadora i és font de vida. “Qui diu la gent que sóc jo? Ells li respongueren: Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes. Llavors els preguntà: I vosaltres, qui dieu que sóc?” (Mc 8,27-29)

Per moltes persones, el que ofereix el món no dóna sentit a la vida. Les ofertes mundanes d’èxit, els guanys, el prestigi, la felicitat exprés i altres ofertes són percebudes buides i generen insatisfacció. L’alternativa és la recerca del rumb de la vida a partir de la percepció del sentit transcendent, de l’amor als altres i la pau interior. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida?” (Mc 8, 35-36)

divendres, 21 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


El testimoniatge de l’amor cada dia és la millor presentació dels valors que creiem. No calen més manifestacions o signes extraordinaris. Els signes del Regne són els compromisos de cada persona que diu seguir la causa de Jesús. No hi ha lloc als prodigis, sinó a la presència d’una vida coherent amb uns valors que són font de vida. “Per què demana un senyal, la gent d'aquesta generació? Us asseguro que no els serà donat cap senyal” (Mc 8,12)

Hi ha moments que els nostres judicis estan condicionats per prejudicis o estereotips. Aquests determinen els nostres pensaments i ens impedeixen entendre els signes que posa davant la nostra mirada. Hem d’obrir el cor i el pensament per mirar i entendre la realitat amb criteris renovats. “¿Encara no compreneu ni enteneu? ¿És que el vostre cor està endurit? 18 ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu?” (Mc 8,17-18)

Els comportaments identifiquen a les persones. El que fem és una finestra oberta al nostre cor. No podem dissimular els nostres actes perquè cada un d’ells parlen amb fets i no paraules.

Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.

(Salm 15,1-3)

dijous, 20 de febrer del 2020

Presos i preses polítics de permís


La bona notícia, dins de l’excepcionalitat de la notícia, és la sortida aquest setmana d’alguns presos i preses polítics catalans per anar a fer activitats fora de la presó. Fins aquí, res a dir. El que m’ha sorprès és els motius pels quals els han donat permís per sortir de la presó. Els presos per anar a treballar i a les preses per anar a cuidar familiars. Es repeteix l’esquema del model masclista que ha dominat a la societat durant molt de temps. Els homes treballen i les dones cuiden la família. Lamentable.

dimecres, 19 de febrer del 2020

Una finestra oberta


Fa anys, el papa Benet XVI en l’homilia de l’eucaristia del consistori per nomenar nous cardenals el Papa es referí a l’Església com una finestra oberta al món. Gràcies a aquesta finestra Déu s’apropa i es troba amb el món. “L’Església no existeix per si mateixa, no és cap punt d’arribada, sinó que ha de remetre més allà, cap amunt, per damunt de nosaltres”, afirmà Benet XVI. Però, cop tota finestra, té dues direccions. De la mateixa manera que serveix per veure el món, permet la seva entrada dins de l’Església. La metàfora d’obrir les finestres al món serví per explicar el que volia ser el Concili Vaticà II. Gran esdeveniment del qual celebrem enguany els 50 anys de la primera sessió.

La missió de l’Església és transparentar al món l’amor de Déu. Ja que prové i s’orienta cap a Ell. L’Església no és un fi en si mateix; ni les seves institucions s’expliquen fora de la presència de Déu en la història. Per això, la institució eclesial a de ser el mitjà per el qual les persones coneixen a Déu i la seva magnificència. Des de la realitat eclesial els cristians ens donem al món perquè som testimonis de l’amor generós, sense límits, de Déu. Per això l’Església catòlica ha de ser, certament, una finestra clara i diàfana, finestra oberta permanentment a la realitat del món i així testimoniar la Llum en la qual tot té sentit. Una vida eclesial amb les finestres obertes per il·luminar als qui viuen a la fosca i fer el món més habitable.

dimarts, 18 de febrer del 2020

JxCat cerca la identitat perduda


La proximitat de les eleccions catalanes, junt amb la creació d’una taula de diàleg entre governs català i espanyol, està alterant el panorama polític a Catalunya. Hi ha moviments de recomposició dels espais polítics i això causa l’aparició de situacions políticament anòmales. Tothom vol estar ben situat per treure el màxim rèdit a aquest moment excepcional. Els hereus de l’espai convergent, pot ser són els més afectats per aquest nou moment polític. Mentre ERC i la CUP no tenen masses problemes per situar-se en el nou espai polític, els hereus de Convergència, sempre en continua transmutació per no concórrer sols a unes eleccions, no tenen del tot aclarida la seva identitat ni l’estratègia a seguir. El grup parlamentari és un aigua barreig d’aspirants a sobreviure com es pugui al costat d’adherents infatigables als lideratges absents.

Hem sorprèn Junts per Catalunya. Més que un moviment polític, em sona que és un artefacte polític sense massa perfil propi. La seva existència altera les lògiques tradicionals de les formacions polítiques i aporta més confusió que confiança. Mentre en els altres partits polítics, siguin independentistes o no, està clar qui mana i com s’organitza el poder orgànic del partit, a JxCat tot és líquid, per dir-ho de forma suau. En aquesta formació conviuen diferents lògiques polítiques amb voluntat d’ocupar el màxim de poder intern. A JxCat, a diferència de les altres formacions polítiques democràtiques, els seus dirigents prenen decisions al marge de cap òrgan de control i rendició de comptes. Semblen més aviat una agrupació de càrrecs electes, o d’amics i coneguts, que una formació política. Aquesta circumstància els faria sospitosos d’estar només centrats en els seus interessos gremials enlloc de cerca una resposta a les qüestions que preocupen als ciutadans.

dilluns, 17 de febrer del 2020

El Carnaval secular


Carnaval està a la cantonada. He estat recentment a Las Palmas i allí el carnaval ja estava als carrers. En una revista generalista de lleure que es regala a la sortida del metro s’anuncien algunes iniciatives relacionades amb el carnaval. S’informa d’on es venen disfresses i d’algunes activitats lúdiques entorn aquesta festa. La societat es desperta de l’hivern i abans d’entrar a la primavera s’engalana per distanciar-se de les penitències quaresmals. S’ignora la Quaresma, però les disbauxes carnavalesques es recargolen en les serpents de les rues.

La paradoxa és que el gran silenci social sobre la Quaresma. El Carnaval és perquè hi ha un període litúrgic cristià que demana penediment i penitència. Però aquesta dimensió s’ha desdibuixat tant que ara és un dels tants oblits culturals propis del nostre temps. Cap medi d’informació parlarà dels llocs on es celebra la litúrgia del Dimecres de Cendra o del sentit profund de la Quaresma i el seu valor social. Mentre el Carnaval és convocat i celebrat en nom de la secularització justament guanyada, les celebracions cristianes no apareixem en cap dels llistats de les iniciatives que es faran aquests dies.

diumenge, 16 de febrer del 2020

Religió i experiència del sagrat


Moltes evidències indiquen que en la nostre societat es produeix una revifalla de l’espiritualitat. Aquesta adquireix tonalitats diferents sota noms diversos: grups de pregària, ofertes de meditació, exercicis espirituals, etc... Fins i tot, existeixen cada cop més estudis científics que demostren el substrat somàtic cerebral de l’experiència espiritual. Aquests treballs confirmen que l’experiència espiritual, a més d’una vivència interior, que pot arribar a ser extraordinàriament complaent, és també un esdeveniment amb una manifestació corporal. Cos i esperit quedem transformats per allò que succeeix a l’interior de la persona.

L’experiència espiritual està condicionada pels paràmetres culturals de cada individu. Per això, una mateixa vivència interior, pot tenir unes expressions i representacions totalment diferents. Aquesta diversitat cultural en els fenòmens relacionats amb les manifestacions de l’esperit comparteix un comú denominador entre les diferents vivències espirituals. Totes elles tenen de comú, per exemple, l’experimentació d’una emoció espiritual; un eixamplament de la consciència; una il·luminació de la ment; i una pau de cor. Tot això fa més bones a les persones. L’experiència del sagrat, sigui quin sigui el nom d’aquest referent, transforma l’interior dels individus. Aquesta experiència transforma les emocions, la psicologia i l’esperit.

Però no totes les persones associen la seva religiositat amb una experiència espiritual. Per moltes persones la religió és, bàsicament, una font de referents d’identitat (individuals o col·lectives); una moral o unes pautes de comportament; o unes regles i símbols. En aquests casos la religió al perdre la seva dimensió espiritual ha esdevingut un fet social o cultural. Molt respectable, però parcial. Pot ser ara, el que s’hauria de proposar, és recórrer el camí de tornar a vincular religió i espiritualitat. De tal manera que la professió de fe, el “jo crec”, sigui també una experiència espiritual desitjada de retrobament amb el sagrat.

dissabte, 15 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


El camí cap a la felicitat és troba en la tranquil·litat d’esperit. Neix de la consciència de que, a l’arribar a la fi del dia i fer repàs del que s’ha fet, es descobreix que s’ha actuat amb justícia, s’ha estimat amb respecte i s’han acollit les esperances dels altres.

“Feliços els qui observen la llei
i practiquen sempre la justícia.
Per l'amor que teniu al vostre poble,
recordeu-vos de nosaltres, Senyor,
visiteu-nos, veniu a salvar-nos”.
(Salm 105)

Un risc de les persones religioses és voler tancar Déu a la seva església i pensar que en tenen la propietat. Fins i tot, pensar amb una certa etnicitat de Déu. Aquesta idea de formar part del poble escollit empobrei la universalitat del missatge religiós i tanca les portes al fecunda diàleg interreligiós. “Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans.” (Fets 13,46).

divendres, 14 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Les persones hem de comportar-nos èticament. Cada dia tenim moltes oportunitats per adoptar actituds ètiques. Si ho fem serem testimonis d’una alternativa a l’egoisme i individualisme del nostre temps. Serem llum que il·lumina en la foscor del nostre temps.

Si dónes el teu pa als famolencs
i satisfàs la fam dels indigents,
llavors la teva llum
s'alçarà en la foscor,
el teu capvespre
serà clar com el migdia”.

Is 58,10

En moltes ocasions, la inèrcia de fer les coses tal com s’ha fet sempre ens impedeix adonar-nos que por fer-se diferent, probablement millor. La tradició pot arribar a ofegar l’obertura del cor i la ment a noves maneres de pensar i actuar. “Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes” (Mc 7,13).

Les persones no ens contaminem per les coses que puguem prendre o per les coses que emprem, llevat dels aliments perjudicials per la salut. No són els instruments en sí el que ens perjudiquen, sinó la maldat que puguem tenir en el cor. El mal no està en les coses, sinó en el cor de les persones. És el cor el que cal sanar. “No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur” (Mc 7, 15)

dijous, 13 de febrer del 2020

Europa i Estats Units, dos concepcions de laïcitat


El pensament il·lustrat, del qual la filosofia política moderna se’n sent hereva, ha defensat un model de laïcitat basat en la total separació de les religions de l’Estat. En el seu moment, l’objectiu bàsic d’aquest model era evitar la influència de l’Estat per part de les religions. De manera particular, protegir l’Estat de qualsevol manipulació per part de l’Església catòlica, la religió majoritària i dominant aquella època a Europa. Aquesta visió de la laïcitat ha dominat el pensament laic europeu durant molts anys i s’ha consolidat com la interpretació canònica de la laïcitat. De tal manera, que la majoria de moviments laïcistes europeus s’han distingit per combatre activament, per extensió del seus plantejaments, tota mena de manifestació de la religió.

Però aquesta interpretació il·lustrada de la laïcitat no fou la única possible. A Amèrica del Nord, els pares fundadors dels Estats Units, els quals també es consideraven hereus directes del pensament il·lustrat desenvoluparen una visió molt diferent de la laïcitat. Segons ells, la laïcitat era per protegir les religions de les manipulacions interessades de l’estat i les seves institucions. Així la laïcitat era una mesura activa per afavorir la llibertat de les religions i la seva independència. Era una perspectiva totalment diferent als laïcistes europeus. Paradoxalment, el mateix concepte era defensat des de dues perspectives diferents i, en certa manera contraposades. A Europa la laïcitat defensava l’estat i a Amèrica del Nord defensava les religions. En qualsevol cas, la laïcitat és una signe propi dels estats democràtics moderns i una garantia de llibertat i independència per les religions.

dimecres, 12 de febrer del 2020

Acollir la saviesa de Déu


La tradició cristiana està plena de referència a la saviesa de Déu. Molts salms i altres textos bíblics, fins i tot hi ha un llibre dedicat a aquesta qüestió, mostren la saviesa associada a la pràctica de l’amor i la bondat derivada del coneixement de Déu. El Messies esperat és “esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor” (Is 11,2). Gràcies a aquesta coneixement el Servent de Déu “no jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat” (Is 11,4.5). El magnífic cant del Servent aporta sentit al que és la saviesa de Déu i la fa operativa en la història com a justícia en la història. La saviesa dóna enteniment per estimar, fer el bé i promoure la justícia.

Aquest enteniment de la saviesa de Déu no s’enquadra en els paràmetres de la saviesa humana, sempre preocupada pel saber calculador i interessat del coneixement. La saviesa de Déu es manifesta amb claredat fora dels paràmetres de comprensió de la saviesa humana. L’anunci del naixement de Jesús que escoltem durant el Nadal ens ho recorda amb una bella metàfora. L'àngel podia haver escollit els savis i els entesos del món per anunciar el que havia passat a Betlem, però Déu dirigí el seu àngel a la gent humil i senzilla, capaç d'entendre el sentit del seu anunci: uns pastors que dormien al ras. L’anunci de l’àngel es viu també en la nostra vida. La seva proclama es manifesta fora en la quotidianitat; per això cal saber escoltar, tal com ho feren els pastors, sense por de les seguretats personals o de les pròpies creences que es impedeixen descobrir la saviesa de Déu. Cal aprendre a escoltar als qui fora de nosaltres són instruments de Déu. Cal saber escoltar i acollir aquests testimonis de la saviesa de Déu amb el mateix esperit que mostren els benedictins, seguint la regle de Sant Benet, acollint els hostes perquè són considerats com imatges vivents del Crist.

dimarts, 11 de febrer del 2020

S’imposa el vel

Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre: “El califat: història política de l'Islam”

Les dones, segurament de l’alta societat, van començar a desvetllar-se contra el vel a Egipte i a la Turquia otomana a partir de finals de la dècada de 1910. Gràcies a un cert nombre de factors (urbanització, educació, vincles amb Occident, efecte de moda, voluntat política, etc.), el moviment s’eixampla verticalment i horitzontalment per assolir el seu punt àlgid a la dècada de 1950 i 1960. Això empenta certs observadors a parlar d’un “crepuscle del vel”.

L’entusiasme, però, ens va fer oblidar dos fets fonamentals. D’una banda, una gran part del món musulmà s’escapa d’aquest moviment i, d’altra banda, qualsevol procés no és irreversible, sobretot quan es tracta de societats fràgils. De fet, la fallida de les ideologies modernistes, l’aparició de règims autoritaris corromputs i el creixement de les forces islamistes estatals (Aràbia Saudita) i partidistes (Germans musulmans i altres) entre els anys seixanta i setanta faciliten l’aparició d’un nou acord sobre el vel.

Per guanyar la batalla del sentit ... i el poder, aquests tres actors inicien en una autèntica carrera (neo) tradicionalista. Un dels seus pilars és precisament el control del cos de la dona. Amb plantejaments intel·lectuals febles, tradicions inventades i disgregacions semàntiques, els dipositaris de l’islam polític aconsegueixen un cop d’estat: imposar el vel, no només com a marca de dominació patriarcal, sinó sobretot com a signe religiós, símbol d’identitat i estàndard polític. En aquest sentit, aquesta institució objecte es converteix, com el turbant a l’edat mitjana, en la nova frontera entre la impietat i la fe. Els dipositaris de l’islam polític aconsegueixen imposar el vel com a signe religiós, símbol d’identitat i estàndard polític. S’ha traspassat un Rubicon sense possibilitat de retorn.

dilluns, 10 de febrer del 2020

L'obligació del turbant

Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre: “El califat: història política de l'Islam”

Entre els segles X i XII, diversos ulemes a Andalusia van constatar amb consternació que moltes dones lliures de les ciutats anaven en els espais públics sense vel. El mateix fenomen s’observà en algunes parts del Magreb abans de l’arribada dels almohades (1130-1269). És el cas, per exemple, de les dones i les filles dels caps almoràvits (1040-1147).

Les grans vicissituds viscudes pel món musulmà durant la Baixa Edat Mitjana i al llarg de l’època moderna, especialment l’aparició de potències turco-mongoles com els otomans (1291-1924) es poden observar fàcilment en la vestimenta. A mesura que sorgeixen noves tendències, d’altres desapareixen. Però dues institucions no desapareixeran: el turbant i el vel. Si bé la primera es manté com a marca de distinció social, especialment per a les elits politico-religioses (així, els suposats descendents del profeta sunnita es vesteixen de verd i els xiïtes de negre), el segon, reflecteix la submissió - per no dir objectivació - del sexe més just, almenys a l’espai públic.

Al segle XIX, l’aparició de la modernitat en l’escena musulmana provocà profunds trastorns. Per compensar el retard, algunes de les elits promogueren idees i pràctiques occidentals. Una gran víctima d’aquest procés fou el turbant. Aquest fou abandonat gradualment per les classes dirigents, i perdé terreny a favor d'altres formes, en particular el fez (tarbouch) en molts països musulmans. Aquesta dinàmica es va accelerar al llarg del segle XX, a mesura que avançava la modernització. El turbant, que era l'emblema de l'Islam, quedà reduït, amb algunes excepcions, només un element de la tradició vestimentària nacional i fins i tot del folklore. Només alguns grups islamistes radicals, com Al-Qaeda i Daesh, encara el veuen com una insígnia religiosa. Per la seva banda, la qüestió del vel esdevingué cabdal. Els defensors de la modernitat volien a tota costa millorar la condició de la dona. Durant la segona meitat del segle XIX i a principis del XX, els debats giraren al voltant del tancament i el vel complet, com il·lustren els escrits de Qasim Amin (1863-1908). Malgrat la resistència ferotge dels conservadors, es va fer avançar lleugerament.

diumenge, 9 de febrer del 2020

La cohesió dels governs de coalició

Avui, la majoria de medis han comentat la reunió informal que el govern espanyol feu el dissabte. Els comentaris que he sentit en boca d’importants periodistes creadors d’opinió m’han sorprès per la seva frivolitat. Presentar la trobada com unes “colònies”, per exemple, és d’una apreciació estúpida. Altres periodistes han comentat, en profusió, com anaven vestits els ministres. Semblava que feien una crònica d’una passarel·la de moda. Pocs comentaris han explicat el sentit de la trobada i quina ha estat la seva agenda.  

Que els ministres d’un govern de coalició es trobin de manera distesa, fora del marc habitual on es donen les reunions de govern, té tot el sentit. Fa anys, quan hem dedicava a la formació d’equips de govern, i de manera particular, a la cohesió d’equips de govern de coalició, recomanava fer aquests tipus de trobada per vèncer les barreres que impedien tenir-se confiança. El mètode fet servir era similar a l’emprat pel govern de Pedro Sánchez el passat dissabte. Escoltant o llegint determinats comentaris periodístics entenc que la feblesa de la nostra democràcia.

dissabte, 8 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana

La societat moderna confia en les estratègies de mercat per influir en la voluntat de les persones. Però la causa de Jesús no confia en l’anomenada mercadotècnia. Jesús ens proposà confiar en el sentit de la paraula i la força del testimoniatge. Ambdues són bàsiques per aconseguir comunicar la necessitat d’adoptar actituds que ajudin a transformar la vida personal. “No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.” (Mc 6,8)

No tinguem vergonya, ni siguem massa orgullosos com per no demanar ajut que en tenim necessitat. Hem de saber confiar amb els altres quan ens sentim afeixugats pels molts problemes de la vida. No som una illa. Necessitem els vincles entre les persones per ajudar-nos a sostenir l’esperit.

Fes veure al teu servent la claror de la teva mirada,
salva'm per l'amor que em tens.
Senyor, jo t'invoco: que no en tingui un desengany.
Però que quedin decebuts els injustos
en el silenci de la terra dels morts”
(Salm 31,17-18)

divendres, 7 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana

El seguiment de la causa de Jesús exigeix renuncies personals. No sempre els nostres interessos coincideixen amb el camí cap la justícia als oprimits o marginats. Hem d’aprendre a desprendre’ns de molts coses que ens impedeixen a estimar plenament als altres. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi” (Mt, 16,24).

Hi ha moments en la vida que hem de viure situacions molts adverses on experimentem els límits de la vida i els seus aspectes més dolorosos. Quan pensem que tot s’acaba i res té sentit, hem de trobar la petita escletxa d’esperança en la nostra fe. És en aquests moments quan la mirada interior aporta la força necessària per continuar. “No tinguis por; tingues només fe” (Mc 5,36).

Ens costa reconèixer, valorar i acceptar les qualitats de les persones que ens envolten. Hi desconfiem i, tot sovint, els critiquem. Aquesta actitud ens impedeix reconèixer la riquesa d’aquestes persones i desaprofitem la seva vàlua. Hem d’obrir el nostre cor i les nostres ments per saber aprofitar el talent de les persones properes. “Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva” (Mt 6,4).

dijous, 6 de febrer del 2020

Paràbola dels talents


Sempre m’he trobat identificat amb el que es diu a la paràbola dels talents (Mt 25,14-30). Resulta sorprenent el que fa la persona temorosa: “vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent” (Mt 25,25). Aquesta actitud d’amagar el talent impedeix obtenir fruit dels talents que una persona té. El judici de l’amo és per la capacitat de rendir sobre els talents que han estat rebuts. En cap moment s’avalua el que s’hauria pogut fer si fos el cas de tenir més talents, sinó en funció dels dons rebuts.

Això que l’evangelista educa amb la paràbola dels talents és prou conegut i practicat habitual com l’excusa del mal pagador. En lloc de donar rendir comptes per allò que es té, es busca el subterfugi de justificar-se dient que s’hauria fet si s’hagués tingut més. Versió que té com a corol·lari: la culpa la tenen els altres. En tot cas, la fugida d’estudi és negar la responsabilitat en l’administració dels propis talents. Perquè el que cal és explicar que s’ha fet amb els talents que es tenen, no el que s’hauria pogut fer en el cas de tenir-ne més. No es tracta d’amar sota terra el talents, sinó procurar fer-los rendir

dimecres, 5 de febrer del 2020

Sou maleïts


Hi ha un text de l’Antic Testament on Déu demana al profeta que digui als habitants de Jerusalem “Jo els donaré un sol cor i els infondré un esperit nou; trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn” (Ez 11,19). He pensat en aquest text al sentir que la direcció estatal del PP, en contra del parer del PP català, ha ordenat als seus correligionaris catalans entrar una querella contra el President Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per usurpació de funcions.

La direcció del PP ha tingut un cor de pedra insensible a la situació personal emocionalment trasbalsada que es trobava avui el President amb motiu de l’operació de la seva dona. Quanta inhumanitat ha manifestat el PP amb la seva decisió. I tot pel càlcul tàctic, o simplement mediàtic, de ser notícia avui davant de la trobada dels dos presidents, Sánchez i Torra demà. Són un desvergonyits. Ni mereixen el qualificatiu de pocavergonyes, perquè no tenen gens de vergonya. La seva supèrbia és infinita i són incapaços d’assumir com a propi el patiment dels altres.

dimarts, 4 de febrer del 2020

Autonomia personal, igualtat i diversitat


La llibertat de creences és una de les llibertats bàsiques per a la consolidació de la democràcia. Sense ella, la democràcia no és democràcia. Aquesta llibertat afavoreix la diversitat en la societat i això és bo. Ho és perquè obliga, a generar acords, però, fonamentalment, perquè la diversitat ajuda a aprendre a conviure amb la diferència. Aquest aprenentatge és útil per a la pròpia qualitat de la democràcia perquè, en essència, aquesta és precisament saber conviure amb els diferents i des de la diversitat. Una característica de les societats contemporànies és l'explosió de la diversitat i l’interès dels individus a afirmar la seva singularitat dins del pluralisme. Si anys enrere, la societat tendia a valorar positivament la uniformitat perquè això garantia la igualtat, tant en l'escala productiva com a nivell social, ara es posa l'accent en la individualització a tots els nivells.

Les administracions Púbicas tenen dificultats en la gestió de la llibertat religiosa perquè són hereves d'unes teories polítiques que confonen la defensa d'igualtat amb la homogeneïtat. La governança de les societats modernes pateixen de com Max Weber va entendre l'organització de govern. Per por de no respectar la necessària igualtat dels ciutadans davant la lleia o l'administració, els governs tendiren a homogeneïtzar la seva relació amb els ciutadans de tal manera que es tractes igual als que són diferents. Ara, conscients de que la homogeneïtzació anul·la la identitat i l’autonomia individual. S’assumeix que la governança ha de tractar diferent als que són diferents, sense que això signifiqui vulnerar el principi d'igualtat. El desafiament modern és combinar la singularitat que acompanya la individualització amb la necessitat d'establir vincles que permetin als individus sentir-se membres de un projecte compartit. Cal saber construir i refer aquests vincles per evitar l'aïllament de l'individu en la societat moderna en la seva singularitat. L’acció de govern ha de saber equilibrar l’autonomia personal, igualtat i respecte a la diversitat.

dilluns, 3 de febrer del 2020

L’èpica de l’adversitat


A falta de relats èpics conjugats en primera persona, la societat catalana se’n fia de les prediccions meteorològiques per construir l’èpica quotidiana. Des de fa dos dies, els medis de comunicació alerten reiteradament sobre els riscos de possibles nevades i onades siberianes de fred. A l’entorn d’aquestes adversitats es construeix un relat èpic que permet gestionar estratègies, amb un to d’aventura i curiositat, per saber com combatre una situació que se’ns presenta plena de riscos. Prevenir els esdeveniments, certament, és de savis, i una actitud recomanable; però no sé com es pot qualificar quan es té tendència ( tenim tendència ) de magnificar generosament les adversitats.

Les mesures preventives formen part del bon govern prudent. Ja que si no es fa bé la previsió el fet inesperat és converteix en una calamitat o una catàstrofe. Per això, hom espera dels bons governants saber prevenir més que curar. Ben fet. És el que cal fer. Però, sempre amb mesura ja que les prevencions tenen també els seus costos, materials i immaterials. Aquests darrers sempre semblen incalculables, però hi són. Davant d’una possible adversitat surt el repte èpic ja que s’espera que aquest dinamitzi i mobilitzi voluntats. I això ajuda a evitar problemes indesitjats.

Trobo a faltar l’apel·lació èpica a altres qüestions. Per exemple, com sortir de la crisi econòmica. En aquest àmbit sembla que la crida èpica ha estat substituïda per una acceptació resignada de la realitat que, en lloc de mobilitzar, més enllà de les protestes indignades, impedeix trobar camins per tirar endavant el país i els seus ciutadans. En aquest sentit, recomano pouar en la història per descobrir com, en situacions similars, els bons governants han construït relats que evocaven l’èpica que convida al compromís per una acció positiva per anar endavant. No està de més, descobrir els clàssics contemporanis per intuir els camins a seguir.

diumenge, 2 de febrer del 2020

Competències de Catalunya en immigració


El capítol català de la Fundació pontifícia Centessimus Annus ha fet una reflexió sobre la situació de la immigració en els darrers anys. Pel seu interès publico en vàries notes les dades més rellevants fetes servir per fer aquesta anàlisi.

Des d'una perspectiva competencial, l'article 138.1.a) b) i e) EAC, determina que correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de primer acolliment de les persones immigrades, que inclou les actuacions socio-sanitaries i  d'orientació així com el desenvolupament de la política d'integració de les persones immigrades en el marc de les seves competències, i l'establiment i la regulació de  les.  mesures necessàries  per a la integració social i econòmica de les persones immigrades i  per llur participació social.

L'article 1.66.1 EAC determina que la Generalitat te la competència exclusiva en matèria de serveis socials i específicament l'atenció a les persones i col·lectius en situació  de pobresa o necessitat social, circumstancies  que .concorren en una part significativa de les persones sol·licitants i beneficiaries de protecció internacional. En conseqüència, d'acord amb l'article 149.1.2. CE correspon a l'Estat la competència sobre el control de fronteres i la determinació de la situació juridica-administrativa dels estrangers, però totes  les actuacions orientades  a l'acollida  i integració social dels immigrants i  demandants  o beneficiaris de protecció interacciona i  apàtrides residents a Catalunya corresponen  a la Generalitat.

En desplegament  d'aquestes  competències,  el 22 de setembre de 2015, es va crear per Acord  de Govem  GOV/151/2015, el Comitè  per a l'Acollida  de les Persones Refugiades  (CAPR) com a òrgan d'assessorament, de participació i coordinació de les administracions publiques  catalanes i de les entitats  i organitzacions socials  que actuen en l’àmbit de l'acollida de les persones demandants  de protecció internacional o refugiades a Catalunya.  El CAPR, adscrit al Departament  de Treball, Afers Socials i Famílies,  realitza la seva activitat mitjançant  una estructura  orgànica i diferent grups de treball  on hi participen  mes  de 90 actors  entre  entitats  socials,  corporacions publiques.:  col·legis professionals, persones  de reconegut  prestigi  en l’àmbit de la protecció internacional  i plataformes ciutadanes.

dissabte, 1 de febrer del 2020

Glosses per la vida quotidiana


 Creure és una gràcia que es té. Certament, no tothom la té. Tenir fe comporta gratitud i això implica compartir amb els altres la bondat de l’amor. El do de la gràcia no ha d’amagar-se en la intimitat del cor sinó testimoniar-la allà on els individus semblen ignorar-la. “És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer” (Mc 4,21-22)

Hi ha moments que podem pensar que les desitjades transformacions socials no arriben, que tot va massa lent. Podem arribar a dubtar de l’eficàcia dels nostres esforços per fer possible modificar tantes injustícies i desigualtats. La nostra impaciència ens impedeix veure com avança el canvi a partir de petites iniciatives que avancen en la direcció proposada. “A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra” (Mc 4,30-32).