Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions. 

 L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

La burka i l’astracanada de Montserrat Nebrera

He trobat de molt mal gust i d’una enorme irresponsabilitat moral i política el gest de l’ex-diputada del PP, Montserrat Nebrera, de passejar-se per Barcelona sota una burka. Tan responsable és ella com el diari el Mundo que ha promogut aquesta farsa. Perquè aquesta és la qualificació que se li escau al comportament de Montserrat Nebrera.

L’experiment, segons qualifica el diari, era una burla pel sentiment religiós d’unes persones que, des de la seva convicció personal, creuen que han de manifestar la seva fe a través d’una vestimenta. No estic a favor de la burka ni del niqab. Així ho he escrit en diversos post d’aquest blog, però defenso que, si hi ha persones que el vulguin dur per convicció, ho puguin fer, sempre respectant les normes bàsiques de seguretat i de convivència. Caldrà fer molta pedagogia per tal que aquestes persones assumeixin que el seu comportament resulta estrany i dificulta la normal convivència en la nostre societat. Aquest és el camí a seguir per abandonar el vel integral. Però, ni les prohibicions, més enllà de les limitacions imposades per l’ordre públic, ni les astracanades del tipus com la protagonitzada per Montserrat Nebrera ajuden a resoldre a situar adequadament el debat sobre la burka i permeten endegar un procés ordenat de dissuasió per convenciment.

L’experiència de Montserrat Nebrera no va més enllà de l’anècdota de saber com es veu el món sota el vel islàmic integral. Però el seu gest és una experiència estèril i frívola, perquè la verdadera experiència per les dones musulmanes neix del procés mental construït quan algunes d’elles decideixen posar-se la burka o el niqab. Aquesta és l’experiència que m’interessa realment conèixer per saber el grau de llibertat o de submissió que pot amagar aquesta vestimenta. A mi m’interessa conèixer aquesta realitat. Si el gest de l’ex-diputada era per tenir un coneixement sociològic de l’acceptació del vel integral, penso que sempre serà més útil fer una enquesta ben definida, especialment a quan a població, que el deambular per la ciutat. El que és cert que Montserrat Nebrera, després d’un temps de silenci, ha tornat a recuperar una relativa notorietat. Espero que tot es quedi aquí. Ara, si vol seguir experimentant, certament, les ciutats estan plenes de situacions extremes que pot viure a l’estil de “Reina por un día”.

La burka i la crisi de lideratge musulmà

La total desorganització de l’Islam a Espanya facilita que el tema de la burka i del niqab s’hagi convertit en un espectacle. La llarga manca de lideratge de la Comissió Islàmica d’Espanya ha facilitat que un tema, que havia d’estar resolt dins del marc de l’Islam moderat, majoritària a Espanya, s’hagi convertit en una guerra de comunicats de les afeblides representacions de la comunitat musulmana i un enfortiment d’aquelles corrents de l’Islam que fan de la no integració la seva senya d’identitat.

El bon lideratge és clau per resoldre aquest qüestions. Cal que algú, amb autoritat i respecte,estableixi el model que l’Islam vol seguir al nostre país. ¿On estat les veus de l’Islam moderat durant aquests dies?. La paràlisi de la Comissió Islàmica d’Espanya és molt preocupant. Mentre estigui atrapada en les seves disputes internes, l’espai de l’Islam a Espanya s’anirà ocupant pels sectors menys interessats en el diàleg i la interacció amb la societat.

Si els diversos actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya haguessin fet la seva feina, avui tindríem un interlocutor conegut i acceptat per una part important dels musulmans espanyols. La debilitat d’aquesta comissió ha impedit abordar correctament el debat del vel integral i que algun gran municipi pogués començar en temps les obres de la gran mesquita que encara no té. Tots els actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica tenen part de responsabilitat en el retard d’aquest procés. Uns, perquè s’han empantanat en guerres de protagonismes, altres perquè no s’han mantingut ferms en els calendaris previstos i han tingut massa consideració amb les diferents associacions musulmanes que ha estat marejant la perdiu de forma pública i notòria durant mesos. Les diverses autoritats públics, d’aquí i de més enllà han estat massa temps vigilant els seus moviments per no perdre posicions en les batalles per l’hegemonia de la Comissió Islàmica. Ha estat més fàcil negociar la renovació d’acords de pesca a l’Atlàntic que la nova Comissió Islàmica. El resultat final és l’actual. Tot està per fer i mentrestant la societat fa un debat sobre la burka i el niqab sense que la comunitat musulmana participi. Tot un desastre perquè durant aquest temps les xarxes musulmanes informals s’estan enfortint gràcies als errors continuats d’algunes forces polítiques entretingudes en presentar mocions contra el vel integral.

Burka

El dissabte passat Sami Naïr publicà un interessant article sobre la burka. Segons aquest sociòleg francès el debat sobre aquesta vestimenta qüestiona, entre altres coses, els límits entre l’espai públic i el privat. Perquè l’ús de burka entre en conflicte flagrant amb els principis de convivència consolidats en les societats democràtiques. Principis basats en el convenciment de que la interacció social jo necessito saber qui ets tu, perquè tu necessites saber que sóc jo. Quan aquest principi queda qüestionat per una vestimenta que amaga a un dels interlocutors, la interacció social no és possible i la convivència social queda afectada.

Una altra raó que qüestiona la burka és que aquesta vestimenta s’oposa a la igualtat de les persones. La burka discrimina i exclou a les dones de les relacions de convivència. Tot i que poden haver-hi dones que porten lliurament la burka, elles han de se conscients de que amb el seu gest legitima la submissió en que es troben la resta de dones que porten aquesta vestimenta per imposició del marit. Per això, cal afirmar que la frontera entre l’espai públic i privat s’esvaeix perquè, malgrat que la llibertat individual pot justificar en principi la burka, el seu ús social pot representar la justificació de la sumissió de moltes dones que no tenen la llibertat de decidir si usen o no aquesta vestimenta. L’absència d’aquest dret a decidir fa que sigui raonable que les societats occidentals, davant de la decisió d’utilitzar la burka en l’espai públic, defensin prohibir-ne el seu ús.

França prohibeix la burka i niqab en els serveis públics

Després de sis mesos de treball i 200 audiències la comissió del Parlament francès creada per decidir sobre l’ús del vel integral per les dones musulmanes ha presentat les seves conclusions avui dimarts. Es tracta d’un document que conté una sèrie de propostes no legislatives. La discussió ha estat complexa i l’acord no ha estat satisfactori. Alguns diputats critiquen la vinculació del debat amb les iniciatives governamentals d’enfortir la identitat nacional francesa.

N’ s’ha acceptat la proposta inicial de prohibir l’ús del vel en qualsevol espai públic. Com alternativa es proposa prohibir el seu l’ús en els serveis públics. Durant aquest temps de debat parlamentari alguns membres de la comunitat musulmana, entre els quals hi ha alguns importants imams, s’han pronunciat públicament contra l’ús la burka i el niqab. Els parlamentaris francesos reconeixen que han hagut d’entomar aquesta qüestió per l’augment de les pressions salafistes sobre la comunitat musulmana.

Les principals propostes d’aquest document són:

1. Adoptar una resolució de condemna contra el vel integral per considerar-lo contrari als valors de la República.

2. Proposar una llei que prohibeixi utilitzar els serveis (govern, hospitals, escoles, transports públics ...) amb la cara tapada. En concret, s'obligarà a les persones afectades mostrar la cara tant a l’entrada dels serveis públics com durant el temps que estiguin a l’interior de les dependències públiques. De no fer-ho, es proposa que no puguin percebre cap prestació del servei públic. En l’informe es refusa fer una llei que prohibeixi l’ús del vel integral en els espais públics.

3. Es proposa una llei per garantir la protecció de les dones víctimes de la coacció i preparar als funcionaris públics perquè puguin afrontar aquestes situacions

4. Es proposen una sèrie d’actuacions de mediació vers les dones que porten vel i el seu entorn a fi de comprendre millor el valor de la laïcitat.

5. Es proposa reactivar l'Observatori de la Laïcitat creat el 2007 per Jacques Chirac.

6. Sol·licitar al Grup Interministerial de vigilància i lluita contra el sectarisme que identifiquin els eventuals comportaments sectaris en els entorns de les dones que porten el vel integral.

7. Modificar la norma del Codi d'Entrada i d’Estrangeria i Asil (CESEDA), per tal de poder negar el permís de residència a les persones que usin el vel integral.

8. Es podrà negar la ciutadania francesa a les dones que portin el vel integral i als seus cònjuges.

Es bo saber com ha evolucionat el debat a França perquè estar preparats. Ara, que ningú s’animi aquí a introduir un debat que encara no tenim. La situació de la comunitat musulmana al nostre país no és la de França, ni la societat està immersa en un debat identitari com els nostres veïns. Que la proximitat electoral no enterboleixi la ment d’alguns experts en estratègies.

Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions.

L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

Tapar la llibertat

S'han acabat les vacances. Durant aquest estiu hi ha hagut dues circumstàncies que m’han fet reflexionar sobre la fragilitat d’algunes qüestions relacionades amb les vivències i les pràctiques religioses. Han estat unes notícies i un article.

Les notícies esmentaven l’atzucac en que han situat al Consell Islàmic Cultural de Catalunya. Eren prou conegudes les tensions existents entorn a aquesta institució que, fins fa pocs dies era presentada en l’imaginari social com a modèlica. Però les circumstàncies han canviat i, el que abans era bo ara ja no ho és i el que era dolent ara resulta que és excels. Alguns els membres del Consell han considerat que s’ha esgotat el crèdit d’aquesta institució i és moment d’emprendre canvis. Les seves raons tindran, i sé que les tenen. Però el que no es adequat es utilitzar els medis de comunicació per ventilar, a tort i a dret, els problemes d’aquesta institució i acusar amb noms i cognoms sobre comportaments irregulars. Dona la impressió que algú havia decidit posar en marxa el ventilador per tal de tirar tota la porqueria possible contra algunes persones.

Els conflictes dins de les institucions i la formació de majories per dirigir-les s’han de crear a través de mecanismes més honestos i, perquè no, èticament coherents. Cal discutir els problemes del Consell Islàmic Cultural de Catalunya amb els peus a terra i amb la mirada atenta a la realitat de la societat catalana. Les solucions no venen de fora. Ara bé, això seria l’aspecte formal de la qüestió. Però el tema de fons és que l’estructuració de l’Islam de Catalunya queda en situació precària per aquestes conflictes. Definir una institució representativa de l’Islam de Catalunya és una qüestió massa seriosa, des del punt de vista estratègica pel país, com per fer campanyes d’aquest tipus en els medis de comunicació. Sempre partidaris de fer servir la brotxa grossa i no el matís del pinzell fi. Conclusió, és evident que cal millorar la representació dels musulmans a Catalunya i que en aquest procés, probablement hagin d’haver-hi canvis de persones. Però cal fer-ho amb cura, transparència, prudència i gestionant bé al tempo. A més, ara que estem en ple Ramadà, també cal fer-ho amb molta caritat. Especialment per aquelles persones que durant aquests anys han assumit, amb moltes dificultats, donar la cara pels musulmans de Catalunya.

La segona qüestió és un magnífic article sobre el burka publicat per Nicole Muchnik al diari El País d’ahir. Es diuen moltes veritats. És reveladora la reflexió que l’autora fa sobre el que significa aquest vel com a negació de la identitat de la dona. Els que imposen aquest vestit neguen l’alteritat de les dones fent-les invisibles. Trobo suggerent reflexionar més sobre el sentit de l’alteritat a l’Islam. En l’article no es respon a una pregunta que crec que es clau en tot aquest tema: per què es tapen les dones musulmanes?. Tot i que la pregunta correcte seria una llarga qüestió: per què uns determinats homes en nom d’una visió de l’Islam obliguen a tapar-se les dones i amaguen la seva sensualitat?. No sé si aquesta és la formulació adequada, però a través de converses amb amics musulmans fermament partidaris de polítiques segregacionistes amb les dones he arribat a la següent conclusió. Resulta que hi ha uns homes musulmans que es torben per la proximitat de la sensualitat de les dones. Ara bé, a dins de casa seva tot està permès. Es molt celebrada la sensualitat de la dona musulmana i la seva art de seducció. Però aquests homes només volen fruir de la sensualitat de les dones de portes en dins i sotmeten a les dones perquè sigui així.

Aquests homes justifiquen la segregació de les dones en els espais de pregària perquè consideren que els poden distreuen durant la pregària. Amb aquest visió, aquests individus deixen clar que el problema està en els homes en la mesura no saben controlar les seves pulsions davant la sensualitat femenina. La solució, segons ells, és simple: tapar les dones i segregar-les en els espais de culte. Una actitud aberrant i mesquina. En el cas de les dones musulmanes espanyoles, algunes de les quals són converses d’última generació, que comencen a tapar-se vestir-se com si fossin al bell mig de l’Afganistan, els diria que hi ha una cosa que han de comprendre i valorar. Les musulmanes espanyoles que es tapen amb burka o niqab són dones que poden tapar-se o destapar-se tantes vegades com vulguin per viure la seva fe musulmana. Però les dones dels països dominants per l’Islam polític no existeix aquesta llibertat. Allí tot això és obligatori. Aquesta situació, totalment vexatòria per les dones, és un signe de la manca de la més mínima llibertat. Per això, apel·lo a la consciència de les dones musulmanes occidentals a exercir la seva llibertat personal i practicar, amb solidaritat amb les dones d’altres països que no poden fer-ho, el gest solidari de no tapar-se com a mostra de que l’Islam és una religió de llibertat malgrat les desviacions fonamentalistes.