dissabte, 31 de març del 2018

Setmana santa 2018. Meditació III. Dissabte Sant


Dissabte Sant, dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. Silenci davant de la mort injusta de Jesús condemnat pel poder establert, el polític i el religiós. El poble no ha estat aliè a la seva mort, entre Jesús i el bandoler, trià aquest darrer. Els seguidors de Jesús estan desconcertats. El Messies sembla derrotat. Devallat de la creu ha estat enterrat d’amagat. La mirada està perduda en una creu sense sentit. Ningú compren el que ha passat. Com pot ser que Déu hagi abandonat a qui es proclamava el seu fill. ¿S’ha acabat l’esperança? ¿com poder seguir confiant?.

El profeta Osees anuncià que aquesta absurditat només és aparent. La meditació sobre les paraules del profeta il·lumina el que esdevindrà després, quan la llum de la nit aclarirà el nostre enteniment.

Veniu, tornem al Senyor.
Ell, que ens ha trossejat, ens guiarà,
ell, que ens ha ferit, ens embenarà.
Ens tornarà la vida en dos dies,
el tercer ens farà aixecar
i viurem a la seva presència”
(Os 6,1.2)

El silenci del dia d’avui ens ha de donar força per proclamar l’anunci joiós de la Pasqua que viurem al vespre. La Pasqua és també Paraula de vida. Avui, més que mai, hem de viure la fe anunciant la Paraula en mig de la plaça pública. El silencia d’avui ha de ser substituït per la proclamació de la Bona Nova. En l’espai públic és on cal explicar de forma entenedora el sentit que té la Setmana Santa pels cristians. Un cop abandonades les seguretats proporcionades per una fe emparada per una societat cristianitzada des de les institucions públiques, ara ens toca viure la fe amb molta més intempèrie. La fe s’ha situat fora del Paradís en els marges de la societat. Allí, on quasi bé tot sembla negar el sentit de tot el que és humà, la fe es purifica i es fa entenedora als senzills. La fe es proclamació d’esperança als oprimits, els pobres, els marginats, el perseguits, els empresonats i exiliats, i tots aquells que esperen un món millor i més just. Des de fora del Paradís, en els marges de la història es mostra la nuesa de la fe. La fe nua com nu està l’altar del Dissabte Sant.

divendres, 30 de març del 2018

Setmana Santa 2018. Meditació II. Divendres Sant


Avui és un dia de silenci. De meditació sobre el silenci que s'ha estès sobre el món per la mort de Jesús. El silenci, no només és un recurs per aprofundir en nosaltres mateixos, el silenci també és pot escoltar, contemplar, viure'l, desitjar-lo. Per mi el Divendres Sant sempre ha estat un dia associat amb el silenci. Des de fa temps durant aquest dia m'ha agradat organitzar la meva litúrgia particular a l'entorn d'una lectura reposada, lenta i contemplativa del text de la passió, anar  repetint el verset "Pare, confio el meu alè a les vostres mans", escoltar en silenci els improperis -"Poble meu que t'he fet, en que t'he entristit, respon-me!."; cantants en català pels monjos del monestir de Santa Maria de Montserrat o en la versió polifònica feta per Palestrina. En aquest moment em pregunto: hi era quan claven a Jesús en creu, hi era el peu de la creu?.

En la mirada a la creu descobreixo que aquesta creu no és neutre. Jesús continua sent crucificat en cada un dels refugiats, aquests que vénen fugint de les guerres i la fam, que venen a la confortable Europa. Jesús continua sent crucificat en els immigrants, aquests que tanqueu en els CIEs o els expulseu perquè fan nosa. Jesús continua morint a la violència contra les dones o en els abusos a menors. Jesús continua sent crucificat en els aturats, en els treballadors precaris, a les persones explotades i oprimides, en la gent gran que no té una pensió digna, en les famílies desnonades, en els que moren per causa de qualsevol tipus de violència, en els quals són acomiadats dels seus llocs de treball per demanar els seus drets. Crist és de nou crucificat cada cop que la societat nostre és injusta, insolidària i nosaltres som egoistes. També Crist és de nou dut al patíbul de mort quan s’empresonen a persones sense raó, acusats de delictes no comesos. Crist és elevat de l’arbre de la creu cada cop que s’ofèn el seu memorial amb processons militaritzades i ministres cantant l’himne de la legió, el Novio de la muerte.

La mort de Crist agita les nostres consciències i ens convida al silenci profund i la meditació contemplativa. Sabem que des de l’arbre de la creu ve la salvació del món. Però la mirada a la creu empeny al compromís per la vida i la salvació de tots. En aquest creu de dolor i de torbament es manifesta el misteri de la vida. Necessitem penedir-nos per ser solidaris amb la sort de Jesús. Les lectures matinals d’avui, salm 50, ajuden  a entendre que cal prendre consciència de la condició de pecadors i oferir el cor sincer com a penyora de redempció: "Compadiu-vos de mi...Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat...La víctima que ofereixo és un cor penedit, un esperit que es penedeix...Vos estimeu la veritat al fons del cor.. Quin goig aquets ossos que havíeu fet pols". Quan el Divendres Sant contemplem i adorem la creu salvadora, ens sentim urgits a despullar-nos de nosaltres mateixos, dels nostres egoismes, de les nostres caretes, de tot allò que hi ha de pecat en la nostra vida. L’experiència de contemplar el Crist jacent en creu no és un reconeixement d’un fracàs. L’aparent absència de Déu en els moments de patiment de Jesús, la seva sensació d’abandonament, esdevindrà joia i vivència omnipresent. A Ha 3,2-19 se'ns diu "el Sant arriba des de la muntanya de Faran, la seva glòria cobreix el cel, i amb la seva majestat omple la terra". Certament, cadascú de nosaltres pot experimentar que podem transitar d’una sensació de que avui amb la passió de Jesús l'absència Déu ho omple tot i costa viure la seva presència salvadora. Però sabem que Déu mai deixa sòl als seus estimats. Simplement intervé quan cal, no quan volem nosaltres. Hem de deixar confiadament el nostre alè a les seves mans. No només quan la mort esdevé una afirmació irreparable, sinó com una actitud permanent convençuts que de l’arbre de la creu neix la vida.

dijous, 29 de març del 2018

Setmana Santa 2018. Meditació I. Dijous Sant


Què és la Setmana Santa? Per algunes persones són unes simples vacances de primavera. Pels creients, a més d’un petit parèntesi en les ocupacions, és un moment per viure la profunditat d’aquest temps litúrgic. La Setmana Santa és un moment àlgid en les tradicions cristianes. Es recorda la passió, mort i resurrecció de Jesús el Crist. La contemplació d’aquest misteri, que no ens deixa indiferents com a cristians, és una bona nova a proclamar a la societat no religiosa. Cal saber explicar la força de la Pasqua; la certesa de que amb la resurrecció la vida venç la mort a través de l’amor del Pare revelat per Jesucrist penjat en l’arbre de la creu. Que aquesta creu, en la mesura que la compartim, ens orienta cap a la joia de la resurrecció. Els cristians hem d’oferir a la societat secularitzada la possibilitat de viure aquests dies de forma humanitzadora. El seu sentit allibera.

Aquest Dijous Sant comencem a entendre el que viurem amb joia al final de la Setmana Santa. Després del dolor i solitud descobrirem que la mort és vençuda per l’amor és la catequesi que les seves entitats poden fer al món d’avui. És un sí rotund: la mort pot ser vençuda per l’amor. “Ell, que havia estimat als seus que eren en al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13,1). L’amor infinit de Déu allibera. “Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). No es tracta de crear nous màrtirs, però sí testimoniar la magnificència de l’amor. Els cristians hem de saber proclamar la força de l’amor. Cal testimoniar la preeminència de l’estimar perquè l’amor redimeix la soledat de l’abandó. L’amor obre les portes a la solidaritat. La solidaritat ens allibera de l’egoisme que ens fa indiferents al sofriment del proïsme.

dimecres, 28 de març del 2018

Les ermites de Montserrat


Montserrat és també la història dels homes solitaris. El seu passat és evocador. Les ermites han estat petits monestirs individuals oberts a l'auxili espiritual. Els solitaris o ermitans estaven oberts als visitants que cercaven la seva saviesa i s’encomanaven a la seva pregaria. Avui, segles desprès, les ermites poden ser evocades com a referent d'uns valors que tenen encara sentit. La muntanya de Montserrat acollí, fins a la meitat del segle XIX, sis-cents anys de vida eremítica continuada. Avui, a excepció de dues ermites situades en l’àmbit de clausura del monestir, només queden una runes i uns camps de lliris que recorden el passat dels petits ermitoris.

La permanència del significat d'aquests valors exemplificats per la vida eremítica ha animat al Patronat de la Muntanya de Montserrat d’emprendre la restauració de les ermites del massís de Montserrat. Es un projecte ambiciós orientat a mostrar el paisatge de les ermites i proposar als seus visitants els valors que motivaren l’opció radical dels ermitans. Cada ermita tindrà un tractament arquitectònic i urbanístic propi per tal de fer-la evident als seus visitants. No es tracta de reconstruir uns edificis que no sabem massa com eren, sinó oferir un paisatge per suggerir algunes de les sensacions i vivències que tingueren els solitaris de Montserrat. Per això, a més de consolidar les restes de les estructures de les ermites i recuperar els camins que seguien els antics ermitans, s'explicaran els valors buscats per aquests homes de vida solitària. Desprès, cada visitant del conjunt eremític construirà, a partir d’aquesta proposta, el seu itinerari personal.

dimarts, 27 de març del 2018

Traieu-vos els passamuntanyes



Tinc amics i coneguts en els CDR. Són persones entregades i abnegades en fer feines d’extensió i difusió de les idees republicanes i independentistes. Però, el CDR van més enllà d’aquestes persones voluntarioses. Quan els CDR convoquen a expressar la indignació de forma espontània i incontrolada perden el seu encant i esdevenen instruments útils als serveis dels que volen destruir la independentisme. Això és el que està passant en aquests darrers dies. Les manifestacions espontànies, que recullen els estats d’ànim indignats, són també bona excusa per aplegar incontrolats de tota mena. Des dels infiltrats del cossos policials fins els professionals de la bronca que peregrinen de país en país per apuntar-se a qualsevol aldarull.

El més sensat fora que els promotors dels CDR donessis la cara i demanessin un aturar aquesta energia de l’espontaneïtat i canalitzar tota la indignació de forma productiva i, sobre tot, que faci mal al moviment independentista. No ens ajuda associar respostes violentes a les mobilitzacions independentistes. Ens hi juguem la nostre credibilitat, especialment internacional i no ajudem, gens ni mica, a les persones que estan empresonades o a l’exili. La independència republicana cal defensar-la a cara descoberta, sense passamuntanyes o caputxes.  Cal donar la cara, neta i sense por perquè la causa que es defensa no pot amagar-se ni camuflar-se. L’energia explosiva dels CDR caldria canalitzar-los per estendre la base social de l’independentisme. Fora bo que els creadors dels CDR i els seus mentors polítics reflexionessin sobre l’oportunitat de mantenir aquesta forma de protesta que, en un moment determinat, pot conduir a una violència no desitjada.

dilluns, 26 de març del 2018

Setmana Santa



Ahir era Diumenge de Rams i amb aquesta data comencen les celebracions litúrgiques de la setmana que és santa perquè culmina amb la Pasqua, la màxima festa del cristians. Per tal que aquests dies siguin uns dies d’enriquiment personal, especialment quan es viuen a fons les celebracions litúrgiques de l’Església, proposo llegir pausadament el llibre Viure la Setmana Santa de Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat. És un llibre editat fa uns quants anys, però el temps no desvirtua la seva actualitat i utilitat espiritual.

Tot el llibre és una invitació a meditar i contextualitzar les lectures que serveixen d’eix de les celebracions de Setmana Santa. Lectures que són interpretats a la llum de la realitat actual. El llibre està estructurat en uns primers capítols introductoris a les celebracions d’aquests dies sants i després Bernabé Dalmau explica la litúrgia diària des del Diumenge de Rams fins el Diumenge de Pasqua. Les lectures litúrgiques estan complementades per una meditació, uns textos clàssics i moderns que ajuden a contemplar la profunditat de la celebració i unes referències a l’art i a la música. Tots aquests recursos permeten copsar el sentit de les celebracions de Setmana Santa.

Certament, la lectura d’aquest llibre ajuda a l’enriquiment humà i espiritual

diumenge, 25 de març del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. 

La riquesa d’una comunitat és, precisament, la pluralitat, la varietat de temperaments, de caràcters, d’aptituds, de nivells socials, de cultures. Mare Montserrat Viñas Santos
(Abadessa emèrita de Sant Benet)

Donem a Crist la nostra compassió en la persona dels pobres i dels qui avui jeuen a la pols. (Sant Gregori de Nazianz, bisbe. Sermó 14 sobre l’amor als pobres)

La principal virtut de sant Josep la podríem resumir en la paraula lleialtat. L'evangeli diu que era just. Però per als antics ser just significava no només practicar la justícia sinó també ser bo, ser recte, ser sant, ser honrat, ser fidel. Per això Josep era un home lleial: envers Déu i envers tothom, començant pels qui tenia més a la vora, Maria i Jesús. (De l'explicació sobre la solemnitat de sant Josep al «Missal festiu» de Montserrat)

dissabte, 24 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana


No podem tenir el cor dur davant el sofriment de les persones. Hem d’assumir el patiment dels altres com a propi i actuar a favor del seu alliberament. Hem d’estar disponibles al clam dels oprimits i preparats per treballar a favor de la justícia plena. Aquella que sana els cors i crea un món millor per a tothom. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu” (Salm 94)

Hi ha moments en la vida que dóna la impressió que tot se’ns torça o va contra nosaltres. Són situacions on sembla que s’enfonsen les nostres esperances i ens sentim aclaparats. És llavors quan necessitem demanar que ens ajudin, que ens donin un cop de mà per seguir endavant. No tinguem por de demanar auxili.

Rodejat d’adversaris delirants
clamo al Senyor
crido auxili d’entre els enemics
(Salm 17)


divendres, 23 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Hem de tenir esperança, fins i tot en els moments en que tot sembla negar-la. L’esperança s’alimenta en l’interior del cor a partir de les vivències fonamentades en un pacient treball espiritual. No hem de tenir por, hem de viure confiats en que no estem sols ni abandonats si cerquem sincerament la veritat. Qui cerca, troba. “Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d'una multitud de pobles” (Rm 4,18)

En la vida, hi ha moments per a tot. Fins i tot per la desesperació. Moments foscos on l’esperança sembla fondre’s davant la duresa dels esdeveniments. És llavors quan s’eleva la pregària confiada cercant l’esperança perduda.

“No m’amagueu la vostra mirada
en aquesta hora de perill,
escolteu atentament,
no trigueu més a respondre
ara que us invoco”
(Salm 101)

Pot semblar una paradoxa, serem lliures si guanyem la llibertat. Efectivament. Hi ha moltes coses que ens empresonen, tant externament com internament. Hem de ser conscients d’aquesta situació i identificar tot allò que constreny l’esperit i la voluntat. Hem de renunciar-hi sabent que la recompensa és molt més superior. “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Jn 8,31-32)   

dijous, 22 de març del 2018

L’islam, ¿religió d’origen cristià?


El títol no pretén ser cap provocació, ni menysprear una religió que em mereix els meus respectes i consideracions. Però, és una pregunta que em faig després de llegir bastantes obres sobre la deriva de les sectes judeocristianes més enllà del segle IV  a l’Orient Mig. Per més que modernament es digui que l’Alcorà està ple de referents evocadors del cristianisme i del judaisme, no tenim masses notícies com era l’islam imaginat per Muhammad després de les seves revelacions. El llibre sagrat musulmà que ara coneixem, mostra la revelació del islam adaptació a diferents contextos polítics, religiosos i culturals. S’intueix que, en alguns aspectes, la revelació inicial rebuda per Muhammad difereix del que es diu d’ella en l’Alcorà o en els reculls de la tradició. L’islam, com totes les religions, unes més que altres, han sofert un procés de recomposició del seus continguts fundacionals per obra humana més que divina.

¿Què hi havia de cristià en la revelació original de Muhammad? Alguns experts, intentant refer el que podria ser aquesta revelació primigènia, proposen que la presència d’alguns elements cristians és notable en alguns aspectes doctrinals. No es tractava del cristianisme que havia resultat guanyador en les diputes entre les diferents corrents judeocristianes i els cristians seguidor del programa religiós de sant Pau, sinó de la influència que algunes de les corrents cristianes marginals podien haver exercit en les primeres experiències religioses de Muhammad. Fins i tot, els més agosarats han arribat a afirmar, després d’estudis ben fonamentats, que el cristianisme primitiu, el menys transformat pel pensament grec ha continuat a través de l’islam. Una afirmació que, ben segur, trenca estereotips i remou prejudicis.

dimecres, 21 de març del 2018

La fidelitat de Déu és la nostre esperança


Les lectures de la Liturgia de les Hores dels dies de Quaresma ajuden a reflexionar sobre la identitat cristiana i conviden a meditar sobre el sentit de la pròpia fe. Avui, més que fer un comentari, presento un text que per si sol és una invitació a la contemplació i a la meditació. És un fragment de la carta als cristians hebreus 6,9-20.

“Germans, encara que us parlem així, estem convençuts que vosaltres viviu en les millors disposicions i en bon camí de salvació. Déu, que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu fet, l'amor que li heu demostrat i li demostreu encara, quan ajudeu els altres cristians. Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri sempre la mateixa promptitud per mantenir ferma l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui, per haver persistit en la fe, han heretat ja les promeses.

Quan Déu va fer les seves promeses a Abraham, no podent jurar per ningú més gran, jurà per ell mateix que l'ompliria de benediccions i faria molt nombrosa la seva descendència. Abraham esperà sense defallir, i obtingué finalment allò que Déu li havia promès.

Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells, i el jurament exclou que es puguin fer mai enrere. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia que els qui havien d'heretar-la comprenguessin millor que la seva decisió era del tot irrevocable. Així volgué donar-nos una doble certesa, ja que és impossible que Déu desmenteixi, tant una promesa seva, com un jurament, tots dos irrevocables.

És que volia encoratjar de debò els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens oferia. Aquesta esperança és per nosaltres com una àncora segura i ferma, que penetra el cortinatge que tanca el lloc sant, allà on Jesús, gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec, ha penetrat ja per obrir-nos a nosaltres el camí”

dimarts, 20 de març del 2018

El ressentiment polític


La política no pot ser per ressentits. Feta l’afirmació, en proposo una altra, en política hi ha molts, masses ressentits. En tots els bàndols trobo persones que diuen coses que només es poden entendre des d’un profund ressentiment. La mateixa afirmació, que ha aixecat molta polseguera, de la portaveu de Catalunya en Comú parlant dels xalets a la Cerdanya per referir-se, en to despectiu, als negociadors que estan intentant fer un pacte per la investidura. Recordo que la seva frase fou "Davant d'aquesta crisi, esperem que alguns no estiguin pensant en anar-se'n de vacances de Setmana Santa o al seu xalet a la Cerdanya".

No estaria de més que aquesta persona, mirés primer entre els afiliats i votants al seu partit quants tenen xalets a la Cerdanya. Puc assegurar-li que en conec uns quants. No passa res. Si amb aquesta afirmació volia desqualificar als seus adversaris polítics, s’ha equivocat de ple. Ella sí que s’ha desqualificat fent servir aquesta expressió. Ni el to ni el context justificaven dir això, sobretot perquè aquestes formacions que negocien la investidura tenen quatre persones a la presó i cinc més a l’exili. Mentre la situació sigui aquesta, val més ser més respectuós.  Si tant li preocupa sortir d’aquest atzucac que la seva formació política presti el seus vots per escollir President i fer govern.

dilluns, 19 de març del 2018

Sectes i religions


En el darrer número de Le Monde des religions hi ha una interessant article d’Odon Vallet on es pregunta ¿quan una religió pot considerar-se una secta?. Aquest expert en història de les religions i antropologia religiosa considera que una religió és una secta que ha tingut èxit. La majoria de les sectes són efímeres, però altres han perdurat durant segles i mil·lennis i al final han assolit l'estatut de religió. El mateix cristianisme, en el seus orígens, era conegut com la secta dels natzarens. El petit grup inicial dels seguidors de Jesús foren considerats membres d’una secta formada heretges jueus separats del judaisme majoritari perquè negava que Crist fos un profeta i el Messies.

¿Què diferencia una secta d’una religió? Secta prové del llatí sequi que significa seguir a seguir a un líder carismàtic. Però, alguns filòlegs també veuen una possible relació amb secare, tall. Així el grup sectari talla amb la majoria. Mentre que religió prové del llatí relegere, recullir, influït amb pel terme relegare, relligar. La religió recull les creences i connecta els homes. Però també els divideix, igual que les sectes. Odon Vallet es pregunta si es pot establir avui una frontera entre secta i religió segons el nombre de seguidors. És poc probable. Hi ha exemples en dos sentits. Els bahá'ís són molt pocs, però són considerats una religió i no una secta, mentre que els Testimonis de Jehovà, amb milions d’adeptes, fins fa poc, 2006, no eren considerats una religió de notori arrelament en el nostre país.

Les sectes solen expandir-se des de dins de les religions. Molts experts consideren que moltes de les comunitats cristianes fonamentalistes no són res més que una secta atenent-se el sentit dels mots. Tots aquests grups tenen en comú el seu aïllament del tronc comú majoritari de la religió, l’adhesió incondicional a un líder carismàtic, manipulació doctrinal dels seguidors i altres formes de control. Sota una aparença religiosa els grups sectaris s’orienten al poder, als negocis i al domini doctrinal, així com, en alguns casos, al sexe. En tot cas, els líders d’aquests grups, empren el seu fort carisma per aïllar els membres de la secta dels seus vincles socials i familiars. Són sectes destructives de la personalitat i de la sociabilitat.

diumenge, 18 de març del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l'hoste, si no s'escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; però els germans continuaran els dejunis de consuetud. (Del capítol cinquanta-tres de la Regla de Sant Benet, «Com s'ha d'acollir els forasters)

Amb el noviciat us endinseu en la gran escola del monaquisme cristià, els mestres de la qual han insistit sempre en l’abnegació i en l’ascesi que comporta aquest camí de seguiment de Jesucrist. Sant Benet mateix el defineix com una milícia, com un combat. (P. Abat Josep Mª Soler, 6 d’agost de 2013)

Una bella expressió de la litúrgia bizantina diu: “Déu amic dels homes”. L’amistat de Déu sabem que ha estat, és i serà sempre fidel comprensiva i forta. L’amistat per part nostra també vol ser serena i fidel tot i que no sempre ens resulta així perquè sovint ens sentim cansats i afeixugats en foscors i en angoixes. (D’una homilia del P. Oriol Diví)

dissabte, 17 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Creure és testimoniar. Les obres donen consistència a les creences. Donem testimoniatge quan actuem sincerament, amb netedat de cor i els nostres actes fan justícia als oprimits i als marginats; donem consol a qui pateix, aixequem de la pols als desvalguts per asseure’ls entre els poderosos; saciem els que tenen fam i acollim als forasters. “Tinc a favor meu un altre testimoni de més valor que Joan: són les obres que el Pare m’ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat” (Jn 5, 36)

Dins del brogit de la vida hem de saber trobar i crear espais i moments per contemplar, meditar i nodrir la vida interior. Són moments necessaris per conrear l’esperit i alimentar la vida interior. En la intimitat del cor descobrirem que la nit és tan clara com el dia. “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (M7 4,4)

divendres, 16 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hem de ser, simplement, bones persones. No he de fer el mal en cap moment i hem de cerca el bé en tot moment. Hem d’apartar-nos de les males arts i dels embolics que confonen i enreden. Cal procurar ser nets de cor i transparents. Fer el bé és practicar la justícia, atendre als desvalguts i marginats, i lluitar contra les opressions i els sofriment. “Cerqueu el bé i no el mal; així trobareu la vida i el Senyor serà amb vosaltres” (Am 5,14)

Els cristians hem de ser font d’alegria i d’esperança. Hem de saber donar consol a qui el necessiti i saciar els anhels de justícia dels oprimits. El cristianisme no és neutral davant les injustícies, pren partit i es compromet per la dignitat de les persones. “Tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, beveu amb alegria” (Is 55,1)

Les religions aporten sentit a la vida i, d’una manera o altra, prometen un futur de salvació. Quasi bé totes aquestes religions tenen en comú que el camí de salvació està associat a l’amor, a l’estimació als altres i a fer el bé. “Déu envià el seu Fill al món, no perquè els condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”  (Jn 3,17)

dijous, 15 de març del 2018

La deriva autoritària de l’Estat


De nou, l’acció judicial ha trasbalsat la societat catalana. El jutjat nº 13 de Barcelona ha estat el protagonista. Dues actuacions efectistes han estat la notícia del dia. La detenció, i posterior alliberament del Secretari General de Difusió i Atenció Ciutadana, amb l’acusació de malversació i desobediència, i el llarg registre de la seu d’Òmnium Cultural són un esgraó més dins de la política intimidatòria de l’Estat contra l’independentisme. El fet que la Guàrdia Civil busqués informació a la Generalitat no deixa de ser sorprenent, atès que la institució catalana, com a conseqüència de l’article 155, està intervinguda. El ministeri d’Hisenda té tota la formació que vulgui per conèixer la composició de la despesa de la Generalitat. ¿Per què aquest circ mediàtic de la detenció del Secretari General?

El llarg escorcoll d’Òmnium passa el mateix. Novament s’ha repetit la mateixa situació que el 20 de setembre en la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat. La Guàrdia Civil ha penetrat a la seu d’Òmnium sense avisar als mossos perquè vetllessin per la seguretat ciutadana. Aquests s’han assabentat més tard. Això sí, els medis de comunicació estaven puntualment avisats per enregistrar el fet. Novament, l’efectiu circ mediàtic estava en marxa. La situació ha arribat al paroxisme quan un comandament de la Guàrdia Civil, extralimitant-se totalment, ha amenaçat amb acusar de delicte de sedició i rebel·lió als ciutadans que es poguessin manifestar davant la seu d’Òmnium. Els fets d’aquest dijous són una prova més de l’espiral autoritària de l’Estat espanyol i les males arts que els diversos poders d’aquest estat estan disposat a emprar per aturar l’independentisme català.

dimecres, 14 de març del 2018

La raó de la meva esperança VII. Déu en la perifèria de la societat


Acabo aquest petit despullament interior meu davant de vostès de la mateixa manera com he començat: parlant de Déu, del Déu encarnat. Però l'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem ben aviat. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?. La compassió i la misericòrdia expressen la fraternitat a la qual aspirem i no volem renunciar. Gràcies a l’amor el proïsme els cristians donem sentit a la vida i fem de l’estimació al germà el camí d’accés a Déu. Déu pren el rostre dels marginats i es situa en la perifèria incòmode la societat allí on les persones necessiten ser acollides i estimades. Sense amor Déu esdevé incomprensible.

dimarts, 13 de març del 2018

La raó de la meva esperança VI. Els humans som religiosos


Espero que la societat modifiqui la seva comprensió i valoració del fet religiós. No entenc que la societat pugui ser indiferent al fenomen religiós, ni comprenc el nihilisme d’alguns governants davant del fet religiós. La dimensió religiosa és substancial a la condició humana i és bàsica per comprendre la historia i la realitat dels pobles. Tampoc m’agrada el laïcisme excloent imperant en alguns medis de comunicació o en algunes forces polítiques, com tampoc el desinterès d’altres. Exigeixo que se’m respecti com a creient, que respectin els valors específics que la tradició cristiana proposa com a concreció de la dignitat humana. Les religions aporten principis, valors i virtuts que entren en diàleg amb la cultura contemporània i ens ajuden a humanitzar la societat.

Una societat madura ha de saber integrar les aportacions de les religions al patrimoni comú de la convivència. La societat és culturalment plural i religiosament diversa. Això representa una oportunitat per desenvolupar un sistema de valors i principis compartits per ordenar la convivència. Es tracta de situar tots aquests valors davant de la nostra mirada, la mirada de tots, i saber trobar aquells que ens defineixen com una societat madura, civilitzada i humanitzada. Això comporta renunciar a part de la nostre veritat per construir la veritat que és acceptada per tots. Li podrem posar adjectius a aquesta veritat, però en tot cas ha de ser el resultat d’un consens i una decisió compartida.

dilluns, 12 de març del 2018

La República


Portem una temporada llarga parlant de la República. Se’n parla però hi ha confusió i soroll entorn del terme, sobretot perquè es tracta d’un paraula amb molts sentits en l’actual context polític català. Semblava que era una institució política que s’ha proclamat en una tarda de divendres, el 27 d’octubre, tot i el poc entusiasme institucional mostrat per part dels qui ho havien fet. L’alegria dels ciutadans contrastava amargament amb la desaparició dels seus principals líders a les poques hores. Foren moments d’eufòria continguda i pocs dies després tot s’havia fet fonedís. Semblava que tot havia estat un somni. Han passat els mesos i, amb unes eleccions autonòmiques convocades sota l’acceptació del 155, la República ha pres un altre caire.

Ara la República és, per un sector de d’independentisme, un tangible existent i real, simplement anul·lat pel govern espanyol, i sostingut des de l’exili. S’ha creat una mística republicana, amb institucions adherides, persones que tenen funcions i tot un simbolisme associat a la legitimitat manllevada. Al mateix temps, per una part de la ciutadania la República és una nova realitat política aglutinadora de programes, que suma voluntats i mobilitza revindicacions. Sembla que tots els camins han de dur inevitablement a la República, quasi bé de forma immediata. També hi ha qui entén la República com una paraula talismà que cal adjectivar per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Al final de tot plegat el mot republicà apareix en múltiples ocasions identificant conceptes diferents. Dóna la impressió que la societat catalana s’organitza entre republicans, unionistes i indiferents.

Personalment, m’interessa atendre una altra dimensió del concepte. Voldria parlar de la República com a concepte que remet a valors. D’aquesta manera podré respondre a una pregunta que sempre m’ha interessat: ¿República, per què? Darrera el terme hi ha una sèrie de valors que donen sentit a l’aspiració política. Si fóssim capaços de desaccelerar el debat polític i deixéssim la institucionalització de la República per una altra ocasió més favorable, pot ser podríem centrar els esforços en descobrir que volem dir quan diem República. Ara és un bon moment per aclarir-nos i convergir amb uns valors que donin sentit, més enllà dels lemes polítiques i els mots de marketing polític. Podria ser un bon moment per descobrir una sèrie de principis i valors per els quals val la pensa lluitar i invertir-hi tots els esforços que calgui. Pot ser, si col·lectivament som capaços de parlar de la República com una aspiració institucional situada en l’àmbit de les utopies possibles i com espai polític per fer possible un conjunt de valors, podrem interessar a més gent per la causa independentisme. La República hauria de ser una utopia mobilitzadora. Hem de lluitar per la República, no perquè sigui una institució que hem perdut i que volem recuperar, el 27 d’octubre fou un simple assaig general, sinó perquè els ideals republicans, identificats i decidits per la majoria de catalans, són atractius i entusiasmadors per fer una societat millor.

diumenge, 11 de març del 2018

La raó de la meva esperança V. Creure en la plaça pública


Els cristians hem d’entendre que les nostre propostes són una possibilitat més dins d’una societat plural i diversa. En la plaça pública coexisteixen vàries propostes portadores de sentit. Com a Església, comunitat de creients, hem de constatar que no sempre hem sabut acollir prou bé les diferencies, més aviat les hem espantat. Però no ha de ser així. Si volem ser eclesialment intel·ligibles a la raó d’avui hem d’acceptar que cada individu es portador de significats que donen sentit a la vida i junts podem conviure des de la diferencia. Contra el pronòstic de la fi de les religions, les evidències mostres que una de les característiques del moment present és l’emergència del fet religiós com a font de sentit.

Vivim la fe en un context de grans transformacions culturals. La nova modernitat ha comportat una profunda transformació dels valors referents tradicionals. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l'emoció, i la deconstrucció. En aquest context l'Església catòlica s'interroga sobre la seva missió i ha de saber explicar quina la seva proposta de salvació i felicitat. Però hom hem de fer-ho amb un llenguatge renovat, amb actituds coherents entre el que es diu i es fa, i renunciant a aquelles complicitats que desvirtuen i contaminen el missatge de l’Evangeli.

dissabte, 10 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Els individus tendim a ser egoistes, això afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Hauríem de canviar aquesta tendència i afavorir la unitat, l’acord, el treballar saber anar plegats per assolir els objectius comuns. La unitat dóna força i visibilitat a l’enteniment necessari per seguir avançant per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen.” (Lc 11, 17.23)

Tot creient té una experiència personal, íntima, amb Déu. Però aquesta no és comprensible al marge de l’amor a les altres persones. La vivència de la transcendència neix de l’estimació al proïsme. Mentre no veiem Déu, les altres persones les tenim properes i podem viure com a pròpies les seves esperances. A Déu, ningú l’ha vist, però cada dia veiem els nostres germans. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” (Mt 17, 28-31)

divendres, 9 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians, i l’Església en general, hem de recuperar amb més intensitat el profetisme. Tal com digué en Josep Miquel Bausset, monjo de santa Maria de Montserrat, “la Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres”. L’Església ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Els cristians hem de ser la veu dels desesperats, dels que no tenen veu o el seu rostre està desfigurat per la indignitat. “Us dic amb tot veritat, no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal” (Lc 4, 24)

¿Quants cops hem de perdonar? Els que faci falta fins acollir l’altra en el nostre cor. Perdonem perquè compadim, perquè considerem l’altra persona com un germà nostre que mereix ser acceptat per la nostra misericòrdia. Hi ha moments és difícil perdonar, però fer-ho és un important exercici d’humanització. “Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fe? ¿Set vegades?. Jesús li respon. No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.  (Mt 18,21-22)

Durant el temps de Quaresma podem dedicar una part del nostre temps a llegir autores que ens ajuden a créixer interiorment. De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem sustentar l’esperit. Calen paraules que ens ajudin a créixer interiorment. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna” (Jn 6,63,68)

dijous, 8 de març del 2018

Les dones diuen prou


Com cada any, avui, 8 de març, es celebra el dia de dona. Diada històrica reivindicativa a favor de la igualtat de les dones. Però aquest any, aquesta commemoració té un caire especial i únic. Diverses entitats feministes, amb l’adhesió de sindicats i el suport d’alguns partits polítics, han promogut que avui les dones, i només les dones, fessin una vaga general laboral, educativa i de cura per evidenciar que sense la seva feina moltes activitats es veuen perjudicades. Aquesta iniciativa ha estat seguida amb èxit en més de 175 països. La desigualtat de les dones afecta a molts nivells de la societat: laboral, social, política, econòmica i cultural. Les dones pateixen una desigualtat salarial en relació als homes, el seu sostre professional està limitat pel poder masculí, el treball femení està molt més precaritzat que el masculí, la violència de gènere no s’atura i l’assetjament a la feina tampoc. Aquestes raons i moltes altres justifiquen aquesta vaga general.

La societat és patriarcal i ho manifesta amb duresa i les dones en pateixen les conseqüències. És un escàndol que les societat obertes i avançades encara es pateixin aquestes situacions. És cert que en alguns països hi hagut notables progressos vers la igualtat i, en els darrers anys, les dones han superat algunes de les discriminacions històriques, però encara perduren esquemes mentals que es projecten negativament contra les dones. Cal continuar treballant per vèncer els condicionaments mentals que permeten les discriminacions de les dones en l’àmbit laboral, en la societat i en la llar. La majoria de dones treballadores tenen una doble jornada laboral, a la feina i a casa. La feina de la llar també ha de ser responsabilitat compartida dels homes. Els codis legislatius han d’afavorir la igualtat i, si cal, promoure mesures positives contra les discriminacions. Però també cal un treball a les escoles per superar aquests patrons mentals que condicionen i no permeten tenir una societat d’iguals. Hi ha encara moltes raons per seguir mobilitzant-se cada 8 de març per la igualtat de les dones i tenim per endavant tot un any per avançar-hi.

dimecres, 7 de març del 2018

La raó de la meva esperança IV. Proclamar la fe


La pregària ajudar a conrear una vida interior on notem viva la presència d’aquest amor que ens estima i tot ho transforma. En el moment del silenci interior es quan prenc consciencia de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat que Déu es deixi trobar en allò que faig i experimentar la possibilitat real de la salvació. Són en aquests moments de retrobament personal amb l’experiència de Déu quan puc demanar-li que em defensi dels enemics espirituals i temporals i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida..

La meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble  o Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més adequada pels temps que vivim.

Des d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.

dimarts, 6 de març del 2018

La raó de la meva esperança III. La salvació en la història


No confessem un Déu abstracte, una idea o un pensament filosòfic, sinó un Déu encarnat en Jesús. Crec en Jesús com a camí per la comprensió de Déu. Confesso que aquest Déu, que uns cops està present i altres amagat, aporta joia i felicitat. Reivindico la dimensió joiosa de la meva creença. No vull un cristianisme amargat per l’obsessió de l’acompliment de normes i dogmes, sinó lliure com els ocells o els lliris del bosc. Aquesta felicitat la desitjo per tothom, per això confesso i proclamo una fe activa en el combat contra les idolatries modernes i les estructures de pecat que són font d’injustícies, noves i velles, personals o socials.

El salm 63 diu “em sosté la teva ma” (Sl 63,9). No hem de tenir por de dir-ho i viure d’acord amb aquesta confessió. Afirmar-ho és una confessió d’amor a Déu i de confiança que, malgrat que ens alguns moments pugui sentir-me feble, pobre o dissortat l’amor de Déu em sosté. És una declaració de confiança que neix de l’experiència de l’amor de Déu més enllà dels prejudicis humans. És, en definitiva, estar convençut de viure cada dia, tot i les dificultats, allò que diu la carta als Romans: "esperant contra tota esperança, va creure" (Rm 4,18). És temps d'esperar, és un temps de crida a l’esperança i anunciar que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Especialment ho hem fer-ho enmig de la plaça pública perquè se'ns entengui i respecti. Cerquem l'esperança amb alegria i convenciment, això és el que hem de proclamar.

Les calamitats del moment present ens podem introduir al pessimisme i a la desesperança. Més d’un cop podem exclamar ¿Déu meu. perquè ens has abandonat?. És en aquests moments quan la pregària ens ha de sostenir en el nostre compromís a favor de la justícia del Regne de Déu. El cel nou i la terra nova han de ser possibles aquí, en la terra gràcies al nostre treball a favor de la caritat i la justícia. La nostre tradició ens presenta la vida de l’Església lligada a la història de la salvació; però la nostre responsabilitat, ara i aquí, és mostrar i construir la salvació en la història.

dilluns, 5 de març del 2018

La raó de la meva esperança II. Parlar de Déu


No tinc por, ni vergonya, de parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i  d’una cultura dominant indiferent a la fe i de certs cristians que estan força preocupats en mantenir el seu poder com a nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat recentment el papa Francesc.

Pretenc que la meva confessió de fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances. ¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió - proclamació de la identitat cristiana - amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana. Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement; “jo crec”.

Tenir fe és tenir confiança en la presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de proposar a la nostre societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat, apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.

diumenge, 4 de març del 2018

Homilies clares


Poc temps després de la seva elecció, el papa Francesc demanà als capellans que es preparessin millor les seves homilies i que parlessin perquè els feligresos no les trobessin insulses i incomprensibles. Avui, a la meva parròquia, Santa Maria del Taulat i Bernat Calbó, al Poblenou de Barcelona, i al monestir de santa Maria de Montserrat les homilies han estat interessants, comprensibles i educadores en la fe. A la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ens ha ajudat als feligresos a entendre que cada un de nosaltres formen part del misteri del sagrat perquè no hi ha res més sagrat que les persones. Veritables temples del sagrat. Els llocs de culte de les religions, no són els espais sagrats de les religions sinó els respectius creients que acullen la crida dels deus per humanitzar el món. Els catòlics,  quan participem en la celebració eucarística rememorem la mort i resurrecció de Jesús d’on brolla la força de l’amor per transformar les injustícies i desigualtats de la societat.

A la missa conventual del monestir de santa Maria de Montserrat, el pare Josep Miquel Bausset, actual mestre de novicis, ha començat el seu comentari a l’evangeli d’avui, Jn 2:13-25 amb la idea que avui escoltat en la meva parròquia: “l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció.” L’Església ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Tot seguit Joan Miquel Bausset ha identificat algunes situacions que demanen alçar la denúncia profètica: “L’Església no pot callar davant el drama dels refugiats que continuen morint al Mediterrani, mentre la Unió Europea, amb indiferència, mira cap a un altre costat. L’Església no pot callar davant la immoralitat dels bancs (...)¿No és també una immoralitat les desigualtats socials o la corrupció, que fa que la política i l’economia esdevinguin una cova de lladres? O la misèria de les pensions que cobren la majoria de jubilats? És normal que un jutge imputi un delicte d’odi a un regidor per posar-se un nas de pallasso davant la policia?¿És normal que se segrestin llibres o es prohibeixin obres d’art? ¿És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? ¿Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a “excessiva” la força policial? ¿No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat?.

Davant d’aquesta situació Jesús no va mirar cap a un altre costat, per això l’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat. Per això acaba Josep Miquel Bausset  recordant que “la Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres”.

dissabte, 3 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Una de les temptacions que podem tenir és voler sobresortir per damunt dels altres. Hi ha moments que descobrim la misèria humana de voler figurar, de fer-nos notar esperant que això ens doni reconeixement i rellevància social. Per aconseguir-ho arribem a ser patètics i, ben mirat, a fer el ridícul. Apartem aquest afany i dediquem-nos a servir als demés amb amor i sinceritat. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau” (Mt 20,26-27).

Hem d’aprendre a escoltar i fer cas dels consells assenyats, per més que contradiguin el que voldríem sentir. Però, cal tenir criteri per discernir el que són judicis plens de raó dels falsos profetismes o els oracles interessats. Hem de fonamentar-nos en criteris sòlids i saber acollir las raons entenimentades.

Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu al rodó burleta dels descreguts.
Estima de tot cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la ni i dia.
Salm 1

Cada dia ens trobem amb paranys que poden distreure’ns dels aspectes fonamentals de la vida. Podem caure en la seva temptació i pensar que al darrera de les propostes mundanes hi ha dreceres cap la felicitat. Tard o d’hora descobrim que són enganys que, en lloc d’ajudar-nos a descobrir el sentit de la vida o aportar pau interior, inquieten l’esperit. “En vós, Senyor, m’emparo, que no en tingui un desengany; traieu-me del llaç que m’ha parat, vós que em defenseu”  (Sal 30,2.5)

divendres, 2 de març del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha un dita que ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment serem estimats; sinó donem és probable que rebrem poc i sinó perdonem costarà que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una resposta agraïda. Però la pau interior és estar convençut que hem fet allò que havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà.” (Llc 6, 36-38)

Hem de ser coherents. El que fem ha de ser coherent amb el que pensem i també amb el que diem. No hem d’actuar pensant amb el que diran o fer allò que sabem que agradarà. Els nostres actes han d’estar en pau amb la nostra consciència. Aquesta hauria de ser la honestedat que hem de transmetre i donar exemple. “No feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent” (Mt 23,3-5)

dijous, 1 de març del 2018

La raó de la meva esperança – I


El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). Això és el que vull fer amb un sèrie de petites comentaris que començo avui. Vull explicitar davant de qui em llegeix la raó, o les raons, de la meva esperança

Vull compartir amb els meus lectors allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.

Sóc un home de fe que vol donar raó de la meva esperança al mig de la plaça públic i allí on la realitat sembla negar-la i abunda la incomprensió o la indiferència. Crec i no amago en cap moment quina és la meva creença. Vull ser un laic compromès que he superat la por de fer el ridícul de confessar-me seguidor d’un Jesús mort i ressuscitat. Amb això no vull ser original, sinó seguir el camí de sant Pau quan proclamà la seva experiència pasqual. Si ell dialogà amb la cultura del seu temps i donà al cristianisme una visió universal jo, amb molta modèstia, he fet un itinerari particular que neix de la voluntat de voler parlar de Déu en un moment de gran discreció social del cristianisme i una certa confusió entorn del testimoniatge eclesial.