divendres, 30 d’abril del 2010

Hinduisme XII - Amics d'Amma



Els amics d’Amma són seguidors dels ensenyaments de Mātā Amritanandamayī Devi coneguda també com Amma, Ammachi o Mare. A partir d’una visió que tingué Amma de petita es considera cridada a aportar consol i benestar a totohom. No hi ha cap llibre doctrinal d’aquesta corrent. L’únic referent doctrinal és la seva identificació amb la filosofia vedanta advaita que creu que l’objectiu final de tot creient és arribar a una unitat amb Déu. Mentre no s’assoleix aquesta unitat les persones estan atrapades pel cercle de reencarnacions condicionades pel seu karma. Els seguidors d’Amma consideren que la pràctica espiritual aconsegueix canvis en l’experiència personal de tal manera que es poden dominar els sufriments, considerats producte de la ment, i així sortir progressivament del procés de les successives reencarnacions. Amma considera que només hi ha una única divinitat.

La pràctica religiosa d’aquest moviment passa per eliminar de la ment tots els pensaments que són superflus i ocupar-la amb la única idea de Déu. Els ritus més habitual dels seguidors d’Amma són: servir desinteressadament als altres; les trobades comunitàries; les lectures, la repetició d’un mantra i la meditació sobre la divinitat. La cerimònia de la trobada d’Amma amb els seus seguidors, anomenada Darshan, terme que vol dir trobada amb un sant o guru, es basa en un ritus d’abraçada. Amma abraça a qualsevol persona que se li apropi a fi de transmetre-li en seu amor. En algunes ocasiones, al final d’aquesta cerimònia, Amma fa un darshan especial anomenat Devi Bhava, que consisteix en vistir-se com alguna deessa femenina i comportar-se com la Divina Mare de l’Univers.

dijous, 29 d’abril del 2010

El mocador islàmic, la Comissió Islàmica i l’escola pública

El debat sobre vel islàmic ha vingut en mal moment. M’explico. Pel que tinc entès, quan semblava que s’haurien superat els darrers esculls per iniciar el procés de renovació la Comissió Islàmica d’Espanya, el debat sobre el yihab ha creat un soroll que ha modificat l’escenari de treball. Ara ningú vol negociar amb l’agenda contaminada pel problema obert a Pozuelo de Alarcón. Cal tornar a pacificar l’ambient. Es necessari que els agents implicats aparquin les banderes d’identitat i així l’agenda de la negociació es guiï pel pragmatisme de la convivència. Cal centrar de nou els temes i evitar que, per enèsima vegada, es torni a aturar la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya.

Tampoc ajuda a avançar en aquest sentit el tractament que alguns diaris del Marroc han donat a aquesta qüestió. A continuació reprodueixo l’editorial d’ Al Masaa un dels principals diaris del Marroc.

La dreta espanyola hostil al Marroc està usant aquests dies la qüestió del vel en les institucions educatives per influir en el tema de l'islam marroquí al país i en el fenomen de l'extremisme religiós. Estan aprofitant que aquesta qüestió coincideix amb el tema dels evangelistes al Marroc després que les autoritats marroquines decidissin expulsar a diversos proselitistes religiosos estrangers que van usar a nens innocents per anestesiar-los i omplir-los el cap d'idees que no tenen relació amb el dogma marroquí. No passa un sol dia sense que llegim en la premsa espanyola articles o informes que arremeten contra el Marroc.

Crida l'atenció que no s'alci cap veu marroquina a Espanya per aclarir aquesta visió i combatre la imatge distorsionada que estan fabricant els mitjans de comunicació espanyols, que intenten enviar missatges xifrats a Unió Europea perquè dubti de les reformes polítiques i econòmiques del Marroc.

En aquest punt tenim dret a preguntar-nos sobre el paper del Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger que va arribar per completar el bastió religiós del regne del Marroc en el marc d'un pla de reestructuració de l'àmbit religiós. En el debat que està vivint Espanya avui dia sobre el vel i l'islam, el Marroc és un dels objectius per no dir el principal objectiu.

L'islam marroquí a Espanya està vivint unes circumstàncies difícils aquests dies i davant la indiferència dels responsables d'aquest àmbit moltes associacions islàmiques s'estan movent sobre el terreny encara que les veus marroquines se senten poc a causa de l'absència d'un pla d'organització en la comunitat marroquina resident allí, la qual cosa deixa el camp obert als corrents radicals i hostils al Marroc i als seus principis religiosos.

Fins aquí l’editorial del diari més venut al Marro. Per sort, la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger ha actuat com s’esperava que ho fes. No ha fet res, perquè Najwa Malha és ciutadana espanyola i el problema que planteja el conflicte de Pozuelo de Alarcón és l’exercici d’un dret fonamental emparat per la Constitució espanyola. Així, el problema de Najwa Malha és una qüestió aliena a les actuacions de la Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger. El seu paper ha de ser un altre. Crec que això ho han comprés bé els seus dirigents, i molt especialment els que viuen a Espanya. No obstant, no semblen entendre-ho així algunes persones del Marroc. La Consell de la Comunitat Marroquina a l'Estranger és una institució prestigiosa i molt necessària, però que en cap cas ha d’actuar en un conflicte religiós que afecta als ciutadans espanyols.

El tema de l’ús del yihab en l’àmbit de l’escola pública ha de tenir una resposta clara per part de les autoritats competents en els temes de les religions i en el sistema educatiu. Per resoldre aquest problema, no cal promoure una llei específica. La mateixa constitució i l’actual Llei Orgànica de Llibertat Religiosa ja regulen prou l’exercici del dret d’emprar símbols religiosos. El que cal és acordar unes directrius clares i homogènies que permetin regular l’ús d’aquests símbols en institucions públiques com són les escoles.

En aquest sentit proposo alguns criteris pràctics. En primer lloc, no parlar més de vel sinó de mocador. En segon lloc entendre que no cal polititzar aquesta qüestió en recerca de rèdits electorals. Es tracta d’un tema que afecten a drets bàsics i això requereix fer política amb majúscules. A més, cal delimitar en quin àmbit es situa la regulació. Aquesta ha de circumscriure als edificis de titularitat pública i, en cap cas, pretendre regular l’ús en els espais públics. També caldrà aclarir quins són els símbols religiosos regulats. Sembla que té sentit diferenciar entre els símbols estàtics: ornamentacions, decoracions, signes fixes, etc.. que associen una religió a un espai, dels símbols dinàmics que són els que porten les persones. Mentre que els primers no tenen sentit en els edificis de titularitat pública; l’ús dels segons ha d’estar emparat perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa. Queda per resoldre un tema, no menor en el cas de les escoles o centres formatius, és si els mestres i professors poden portar símbols religiosos. Aquí s’imposa el sentit comú. La resposta és no, quan els mestres es relacionin amb nens que no tenen prou capacitat per discernir el símbol particular, associat amb un ús personal, de tal manera que el símbol pot dificultar comprendre el valor de la neutralitat de les institucions públiques en relació a les creences. Ara bé, en el cas de que els alumnes siguin persones capaces de fer aquest discerniment, no hi ha cap raó que impedeixi portar aquests símbols sempre i quan aquests formin part dels símbols definits com a tals per les religions admeses com a tals.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Una mirada gràfica a la visita del cardenal Bertone

Foto El País 26 abril 2010

Els diaris ho són tot menys càndids alhora de tractar la informació. Aquests dies he seguit amb interès la manera com els medis escrits presentaven la informació de la visita del cardenal Bertone a Barcelona. He quedat sorprès al veure algunes de les imatges gràfiques d'aquesta visita. He escollit algunes de les que m'han fet reflexionar sobre la possible no ingenuïtat dels medis. Un diari, El País del dilluns 26 d'abril, convida a associar l'entrada del cardenal Bertone a Santa Maria del Mar i la seva salutació al President José Montilla a la festivitat i alegria de la Fèria d’Abril, mostra del tipisme folklore, i a un espectacle controvertit com són les curses de braus. Resulta estrany aquesta grafisme a doble pàgina proposat pel diari El País. El cardenal Bertone, el President José Montilla, la Feria d'abril i els braus.

Foto El Periódico 27 abril 2010


Foto ABC 27 abril 2010

Foto La Razón 27 abril 2010

Les altres fotos, publicades el dimarts 27 d’abril, corresponen recullen l’entrada del cardenal Bertone al Palau de la Generalitat de Catalunya acompanyat del President José Montilla el dilluns 26 d’abril al matí. Aquí la curiositat està en alguns dels peus de les fotos. Cadascú ho interpreta des de la seva peculiar visió de la realitat.

Foto La Vanguardia 27 abril 2010

El diari La Vanguardia també té la seva particular mirada sobre els mateixos fets. El que era notícia comuna en la majoria dels diaris, el diari La Vanguardia li dóna un altre tractament gràfic. Si bé la crònica escrita de La Vanguardia ha estat excel·lent, tant la seva editorial com la crònica dels fets com l’article de l’Antoni Puigverd m’han agradat molt, no puc dir el mateix de les imatges gràfiques. Em pregunto, què és més noticia, l’anada del cardenal Bertone a la catedral o la seva entrada a la seu del govern català rebent tots els honors propis de la seva condició. Penso que aquest gest, en aquests moments de turbulències i critiques que cauen damunt de l’Església catòlica, és més rellevant que les imatges gràfiques fetes servir per il·lustrar el que havia fet el cardenal Bertone dilluns al matí. A més, si la crònica gràfica del matí recull altres entrevistes del cardenal Bertone, ¿per què no ensenyar la rebuda que el govern de Catalunya dispensava al màxim col·laborador de Benet XVI?. En aquest cas, em dóna la impressió de que La Vanguardia ha fet una editorial de contingut polític en el tractament gràfic.

En aquest punt, després de totes aquestes imatges, penso que cal que els lectors dels diarismereixen ser informats, a més de les cròniques escrites, també amb més equanimitat a través del tractament gràfic de les notícies.





dimarts, 27 d’abril del 2010

El virolai del cardenal Bertone i el lideratge eclesial

Avui el cardenal Tarcisio Bertone ha deixat Catalunya. Ben segur que els seus records estan forjats per les múltiples mostres d’afecte i consideració que ha rebut com a membre rellevant de l’Església catòlica durant aquests dies. També ell deixa profunds sentiments d'alegria i orgull. Serà difícil oblidar la imatge d’ahir quan el cardenal Bertone espontàniament entonà i dirigí el cant del Virolai en la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat. Però ara, el que toca, el que cal, és reconduir tot el bé que el cardenal Bertone ha deixat en aquests intensos dies en que ha estat a Catalunya en forma d’un lideratge eclesial sòlid. La societat política i civil catalana ha transmès un missatge contundent: hi ha una important deferència pel que és i representa l’Església catòlica a Catalunya. No és cap anècdota l’acolliment i tractament que el govern de la Generalitat, amb el seu President al cap, han dispensat al cardenal Bertone durant aquests dies. Això és una oportunitat per aquest lideratge.

L’èxit de la visita del cardenal Bertone és el resultat, primer, d’un treball pacient i continuat de bona part dels d’eclesiàstics catalans, de dins i fora de Catalunya, i, en segon terme, del respecte que els dirigents polítics i socials catalans tenen per l’Església. Aquesta doble dimensió ha permès consolidar un model de relació entre l’Església catòlica i les institucions polítiques basat en la independència i la laïcitat institucional, la mútua comprensió, la col·laboració i l’aposta per uns valors compartits. Aquest model, s’ha mantingut ferm tot i les pressions rebudes pels bisbes catalans en més d’una ocasió per part d’alguns membres destacats de l’episcopat espanyol. No ha passat desapercebuda, per exemple, la reiterada absència del President de la Conferència Episcopal Espanyola, en dos dels actes més rellevants de l’Església catòlica catalana en els darrers mesos: les beatificacions de mossèn Josep Samsó i del pare Josep Tous.

Diverses persones, unes des de l’àmbit eclesial i altres des de l’esfera política, han contribuït, des de fa temps, a definir un estil particular de relació de l’església catalana amb la societat. Per la seva part, l’Església catòlica catalana no ha amagat mai la seva vocació romana. Les institucions polítiques catalanes han reiterat, en múltiples ocasions, la importància dels valors cristians per la humanització de la societat. Res d’això ha passat desapercebut a les autoritats vaticanes. Aquesta visió oberta ha donat els seus fruïts. El més evident és la presència a Catalunya, en molt poc temps, de persones tant rellevants en el govern del Vaticà com el cardenal Bertone, els arquebisbes Amato i Ravasi, i la propera visita del mateix Benet XVI. Abans, altres personalitats, com els cardenals Herranz, Sandri, Kasper, Rylko (quan era arquebisbe) i l’arquebisbe Celli, havien estat també a Catalunya. Les institucions polítiques catalanes han comprés i ajudat en tot moment els passos que donava l’Església catòlica catalana per mantenir el seu to dialogant i col·laborador.

Ara, en un ràpid balanç de la visita del cardenal Bertone, es pot afirmar que l’Església catòlica catalana ha consolidat un perfil institucional propi, lluny del model que es semblava imposar com únic possible des dels responsables de la Conferència Episcopal Espanyola. De la mateixa manera que Espanya és una realitat plural amb importants asimetries polítiques que cal respectar, el mateix pot dir-se de l’Església catòlica. A Catalunya, el treball pacient i discret d’algunes persones, eclesiàstics i laics, ha fet que la sempre prudent cúria vaticana entengués que a Espanya és possible, i a voltes necessari, un altre model de relació entre l’església i societat molt diferent al que semblava imperar en els últims anys. I que aquest model, en lloc de provocar desercions o desafeccions eclesials, recupera nous espais de vida eclesial i rep la valoració positiva per part de la societat. Per això no és cap casualitat la deferència continuada que el Vaticà està tenint amb l’Església catòlica catalana. Aquest és el camí a seguir.

Certament que el camí a seguir és el que s’ha expressat aquests dies. Especialment perquè a l’horitzó hi ha, ni més ni menys, la visita de Benet XVI al mes de novembre. Aquesta ha de ser un nou èxit. La propera trobada mundial de pregària de la comunitat de Sant Egidi a Barcelona el proper mes d'octubre serà una bona ocasió per demostrar la capacitat de la societat catalana per preparar aquests tipus d’actes. Per això cal començar a preparar bé aquests esdeveniments. Es moment de sumar esforços eclesials i polítics perquè Benet XVI copsi el vigor de la realitat catalana en totes les seves dimensions. La mateixa consideració es aplicable als líders polítics i religiosos que vindran per la trobada de Sant Egidi. Cal convocar i unir voluntats, sense por i amb decisió. L’èxit depèn de la capacitat d’articular grans complicitats al voltant de la visita del Papa. Serà el moment també de construir estratègies que vagin més enllà de la visita. Perquè seran aquestes decisions les que permetran transformar les sensacions i emocions d’un dia en un projecte eclesial i social. De nou, els temps eclesials consoliden les visions de llarga volada. Ben segur que, com en altres ocasions, la unió de voluntats pacients assegurarà l’arribada a bon port.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Mare de Déu de Montserrat


El 27 d’abril és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. La gran festa de Montserrat, Montserrat, el monestir, el santuari i la muntanya són unes realitats prou conegudes pels catalans, però cada persona les percep des de les seves pròpies vivències. Les mirades de Montserrat són plurals i diverses.

Montserrat és una realitat viva construïda sobre les evocacions i advocacions de molts catalans. Perquè el que és Montserrat emergeix del record i el present de les persones que al llarg dels anys han estimat i preservat la devoció montserratina. Part de la història d’aquest indret és també memòria de la mil·lenària comunitat benedictina que ha fet d’aquesta muntanya casa seva. Montserrat també forma part de la vida dels pobles que viuen al peu de la muntanya i han viscut de la seva terra.

Montserrat és el que els ulls veuen i el que els cors senten. Montserrat és un santuari de fe. Montserrat és la Moreneta. Montserrat és un espai de sentiments i emocions. Montserrat són els habitants dels municipis que tenen el massís retallat en el seu cel. Montserrat són els homes i dones que treballen perquè aquest paisatge sigui estimat. Montserrat són els monjos de Santa Maria que lloen a la Mare de Déu i les Monges de Sant Benet. La basílica de Montserrat s’omple cada dia de música que acompanyen els cants dels seus visitants en la lloança a la Verge. Música ara potenciada pel nou orgue resultat de generosa aportació de moltes institucions i persones. Gràcies a la seva generositat, la lloança de la comunitat serà plena i sonora, expressió dels joiós esclat dels cors. Montserrat és cultura construïda dia a dia des de l’escriptori monàstic o dels obradors dels seus monestirs. Montserrat és poesia en pedres vives.

Montserrat són moltes mirades a l’exterior i a l’interior. Montserrat és una invitació a la contemplació de la lluminositat del silenci. Montserrat són els seus senders forjats pels anys per persones que treballaven aquesta terra convertits ara en senders que porten al peu de les agulles mil·lenàries. Montserrat és respecte per una muntanya que és estimada. Montserrat és acolliment al qui hi peregrinen per trobar consol. Montserrat són monestirs plens d’esperança i fidels al servei del poble català. Montserrat és el que foren i són els cenobis de Santa Cecília, Santa Maria i Sant Benet.

Montserrat és diàleg i convivència entre la muntanya i el santuari. Aquesta realitat transcendeix la mirada. Montserrat és de tots. Montserrat és un conjunt de vivències, sentiments i emocions transmesos al llarg dels anys. Per això, avui, dia de la Mare de Déu, cal renovar el compromís d’estimar i preservar aquest monestir, aquest santuari i aquesta muntanya perquè les futures generacions puguin fruir d’aquest lloc tan singular de Catalunya. En aquesta festivitat de la Mare de Déu encara són presents les paraules pronunciades pel cardenal Tarcisio Bertone en el concert inaugural del nou orgue: “humanisme i cristianisme es donen les mans per pacificar el cor de les persones i millorar el món on vivim”. Excel·lents paraules per resumir el compromís cristià i social que molts catalans cristians trobem en la comunitat benedictina de Montserrat.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel

diumenge, 25 d’abril del 2010

L’església catalana: catòlica, apostòlica i romana



El cardenal Lluís Martínez Sistach, en l’homilia de la missa de Sant Jordi a la capella del Palau de la Generalitat, digué que el catolicisme català ha tingut sempre una noció especial de que la catolicitat passava per Roma. Per això, el credo popular cantat en la majora d’esglésies a Catalunya, el credo musicat pel mestre Romeu, afirma la romanitat de l’església. Avui, a Santa Maria del Mar i després a Montserrat, el cardenal Tarcisio Bertone ha pogut comprovar la realitat viva de l’església a Catalunya i la consideració que la societat catalana sent per aquesta. Davant les turbulències que afecten a l’església catòlica, tal com digué el cardenal Bertone, l’església catalana, en boca del cardenal Lluís Martínez Sistach, ha renovat la seva fidelitat a Benet XVI. Un gest similar ha fet la societat catalana encapçalada pel President de la Generalitat i els principals líders polítics que han fet costat a l’església catòlica en l’acte de beatificació del caputxí Josep Tous. Home sant i digne d’admiració perquè la seva acció pastoral i educativa foren una proposta avançada en el seu temps. El seu testimoniatge aporta uns valors que continuen essent vàlids avui i, de manera particular, són útils per sobrepassar les turbulències esmentades pel cardenal Bertone.

A la tarda, a Montserrat, en un àmbit diferent, el govern de la Generalitat ha estat present també a través del seu President, els consellers Castells i Nadal. A més, també hi eren les diputades Manuela de Madre i Glòria Renom, la subdelegada del Govern de l’Estat, Montserrat García, la Directora General d’Afers Religiosos, Montserrat Coll i l’expresident Pasqual Maragall. A més del President de la Diputació de Barcelona i els alcaldes de Monistrol de Montserrat, Marganell i l'alcaldessa de Collbató. Fou comentada la significativa l’absència d’altres líders i dirigents polítics. També en aquest ocasió, la plural societat catalana, aplegada per la festivitat del primer concert públic del nou orgue de Montserrat, ha estat present al costat de l’Abat de Montserrat que havia convidat al cardenal Bertone a presidir aquesta efemèride. A Montserrat, com el matí ho havia fet a Santa Maria del Mar, el cardenal Bertone ha fet servir el català durant bastant estona. Es nota que la seva relació constant i fluïda amb la realitat eclesial catalana l’ha fet sensible al sentiment i a la identitat d’aquesta església. El mateix cardenal Bertone ha expressat que molt sovint quan al vespres es retira a les seves estàncies a treballar, l’acompanya la música de l’escolania de Montserrat. De les paraules del cardenal Bertone a Montserrat retinc les següents: "Humanisme i cristianisme es donen les mans per millorar el món on vivim”.

El dilluns el cardenal Bertone serà rebut pel President José Montilla al Palau de la Generalitat. Aquest gest demostra la finezza de la diplomàcia vaticana que sap diferenciar els plans diferents en els quals es mou la realitat política i l’eclesial. De la mateixa manera que el cardenal Agostino Casaroli a l’any 1985 rebé la consideració del poble català a través del President Pujol, tal com expressen les actes d’aquell esdeveniment, aquest dilluns el President José Montilla tindrà ocasió d’adreçar-se, des de la seu institucional del govern dels catalans, a la persona que és un dels col·laboradors més estret del papa Benet XVI i que té sota la seva responsabilitat la relació del Vaticà amb els estats i la governança de l’Església catòlica. És un acte de reconeixement del President a l’Església catòlica i, de manera particular, a l’església catalana. En moments com aquests, en els quals les relacions humanes són bons canals per expressar afectes, creences, valors i estima el Secretari d’Estat del Vaticà, podrà apreciar com a Catalunya, el seu govern, les seves institucions i la societat catalana en general, mantenen una relació de respecte i consideració amb l’Església catòlica especialment en uns moments d’incerteses, neguits i turbulències. Santa Maria del Mar el diumenge al matí i Montserrat el diumenge a la tarda han estat una primera expressió d’aquest respecte i consideració, de la mateixa manera com ha pogut apreciar l’expressió de la identitat singular de l’església catalana.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Hinduisme XI - Societat internacional per la consciència Krishna – ISKCON

Els membres de la Societat internacional per la consciència Krishna se’ls coneix com hare krishna i es consideren seguidors de l’escola Brahma Madhva Gaudiya Sampradaya. L’any 1966 Bhaktivedanta Svami Prabhupada conegut com Srila Prabhupada fundà a New York la Societat internacional per la consciència Krishna (ISKCON). Aquesta corrent de l’hinduisme creu que la divinitat creadora de totes les coses és Krishna i Visnú només és una de les aparences emprades per Krishna. En el fons es tracta d’un comprensió monoteista de l’hinduisme perquè consideren que totes les divinitats provenen de Krishna. Creuen que per sortir del cercle de la reencarnació cal desenvolupar a l’interior de les persones l’amor pur de Krishna. Al sortir d’aquest cercle, les persones se’n van al paradís on està Krishna. La manera de desenvolupar aquesta amor és recitar de forma repetitiva el nom de Krishna i de Rama (és la sèptima reencarnació de Visnú); estudiar els textos sagrats; i fer ofrenes a la divinitat.

Els membres d’aquest moviments han d’acomplir els següents preceptes: ser vegetarians, no practicar jocs d’atzar, no consumir productes intoxicants i no tenir relacions sexuals il·lícites o no orientades a la procreació.

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)


Avui és el meu sant. Festa de Diada, festa grossa. On els sentiments i emocions es confonen amb l’admiració per un poble que sap fer festa treballant. Tenir un nom tan fàcil de recordar fa que sigui felicitat per moltes persones. Moltes gràcies per les atencions rebudes. També tinc molts amics que se n’enduien. Espero poder felicitar-los a tots. Per tot això, el post d’avui és breu, brevíssim. Vull tenir temps per celebrar la festa i fruit de les sensacions de les roses i els llibres que envolten tots els recons de la meva ciutat. Tenir el despatx a la Rambla barcelonina és una avantatja. Estic al centre mateix de la festa. Des dels balcons de la feina veig les riuades de persones que amb dificultats miren els llibres de les parades. Totes porten una rosa a les mans, totes porten la il·lusió del dia en el rostre. És fantàstic veure els nens de les escoles deambular en el centre de la ciutat. En els seus ulls llueixen la fantasia del dia. Visca la Diada. Visca Sant Jordi.

dijous, 22 d’abril del 2010

L'espiritualtat del flamenc


He tingut de sort de veure l’espectacle “Flamenco hoy” de Carlos Saura. He quedat gratament impressionat. Sempre m’ha agradat el bon flamenc, especialment quan aquest ha deixat de ser ball d’un règim i ha esdevingut expressió pura del sentiment popular. Llavors, he descobert les múltiples i variades facetes que tenen les diferents modalitats dels flamenc. L’espectacle ofert per Carlos Saura és una proposta d’actualització d’aquestes modalitats en fusió amb altres músiques com la clàssica, cants àrabs i jues, ritmes africans i algun que altre bolero o jota. Una mirada a l’evolució del flamenc avui. Música i dansa esdevenen canals evidents per comunicar estats d’ànim, vivències, passions, esperances i lluites vitals. “Flamenco hoy” és un espectacle sense cap argumet més que el mostrar com les diferents modalitats del flamenc es poden unir a través de la visió de la llum que evolució del matí a la nit.

Per això no és d’estranyar que, dins de les qüestions vitals abordades a través de la música i de la dansa es faci present el tema religiós. De dinou fragments musicals, cants o danses, ben bé en quatre el tema religiós hi és present. En alguns casos de forma implícita, però en altres de forma més evident. Resulta impactant el moment en que un ballarí estàtic evoca a un crucificat abandonat a la seva sort i com un grup de persones en dol rigorós, no se’ls veu ni la cara, escenifiquen un davallament mentre la música acompanya progressivament la emotivitat de l’escena. En aquells moments, el silenci en el teatre era total. Les mirades atònites revelaven que el sentiment davant la mort és compartit. La resta de números, eren alegres, plens de vida o lamentacions com a gemecs davant el desamor o la duresa dels fets, aspectes que també han d’integrar-se, en total normalitat, en la comprensió sacra d’una proposta musical actual. No sé si aquesta era la intenció de Carlos Saura, tot i que vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell, no vaig aclarir aquesta qüestió. Però, el cert és que per mi el seu espectacle, “Flamenco hoy” transmet una forta dimensió espiritual que commou.

dimecres, 21 d’abril del 2010

El mocador musulmà, yihab, no és una gorra de beisbol

El pintoresc debat reobert a la Comunitat de Madrid en relació a l’ús del vel, fa uns anys ja hagué una situació similar a San Lorenzo del Escorial, ha propiciat un reguitzell de declaracions, algunes molt curioses. Per exemple, avui he sentit a una destacada personalitat política catalana que, quan li han preguntat sobre aquest tema, ha començat a parlar d’immigració. Sense adonar-se que Najwa Malha, la noia de Pozuelo d’Alarcón que port un mocador, és espanyola. Per això, la primera observació a fer és que cal treure el tema del mocador musulmà de l’àmbit dels temes d’immigració. Per portar el mocador musulmà, com la toca de les monges catòliques, no ha de comportar de signar un contracte d’integració o similar. Suposo que aquesta personalitat política catalana, quan esgrimia el contracte d’immigració, no estaria pensant amb les vocacions religioses femenines catòliques que, provenint de països estrangers, venen a formar-se o a professar en monestirs del nostre país. ¿Es referia també a elles quan parlava d’immigració?. Penso que no. Vel i immigració no han de barrejar-se, ni és intel·lectualment acceptable ni és prudent per la convivència cívica.

La resposta de la Comunitat de Madrid a el tema del vel és una manifestació palmària de cinisme polític encaminat a impartir certificats de ciutadania previ examen d’usos i costums. Sarzkozy, per exemple, parla de “respectar els valors republicans”. Alguns comentaris sobre el cas de Najwa Malha han estat desafortunats. Alguna persona, ha equiparat l’ús del mocador amb l’ús d’una gorra de beisbol a la classe. Cap mestre del claustre escolar, sembla ser, ha sabut o volgut, explicar que hi ha una enorme diferència entre els dos fets. Portar la gorra en una aula pot interpretar-se com un gest de mala educació o de manca de respecte, així de curt i ras; mentre que el mocador és portar un símbol religiós. Està clar, i aquest conflicte ho evidencia, que les normes de vestimenta en un centre educatiu han d’estar regulades per una normativa; però és evident que certes decisions no poden deixar-se en mans de l’autonomia del centre educatiu. No crec que sigui propi del centre regular l’ús dels signes religiosos, circumstància que està emparada per l’exercici d’un dret fonamental reconegut per la Constitució. Resulta políticament frívol per part de la Comunitat de Madrid, i de manera especial de la seva Presidenta, pretendre encolomar la resolució del conflicte al reglament del centre. L’autoritat política de la Comunitat de Madrid ha d’assumir que forma part de les seves competències vetllar perquè es respectin tots els drets constitucionals. I, en aquest cas, es conculca el dret de la pràctica religiosa de una noia espanyola. Per això, no fora estrany, que es denuncies als tribunals aquest fet.

Ironies de la vida, el govern francès ha decidit avui mateix presentar un projecte de llei elaborat a partir de les propostes dels diputats d’UPM per prohibir de forma generalitzada la burka a França. Ja tindré ocasió per parlar d’aquesta qüestió. Però, per centrar el que ara parlavem, convé descartar qualsevol paral·lelisme entre l’ús del mocador, hiyab, per una ciutadana espanyola que ho fa per conviccions religioses i l’ús de la burka. Associar les dues qüestions és anar de mala fe. Fins ara, el sentit comú, el pragmatisme i el respecte, han possibilitat resoldre correctament problemes sorgits en relació a aquest tema. Cal seguir en aquesta línia. Perquè sinó, caldrà recordar que “de aquellos polvos vienen estos lodos”. Obrir una confrontació sobre aquesta qüestió és atiar uns fets de tempestats imprevisibles. En aquest sentit, els catòlics hem de denunciar la manipulació i els comportaments barroers que confonen mocadors i gorres. La claredat d’idees ens ajuda a tots a mantenir el respecte pels signes que ens identifiquen com a creients.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Hinduisme X – Estructuració

L’hinduisme no té cap una estructura eclesial ni cap autoritat central que ordeni i reguli les pràctiques hinduistes. Això fa que sigui difícil precisar, en algunes ocasions, si una pràctica és del tot hinduista o no. A aquestes circumstància se li suma el fet de que l’hinduisme occidental té importants variants amb el practicat a l’Índia. El fet més notori són les adaptacions fetes per acomodar l’hinduisme a la realitat cultural occidental. S’ha arribat a considerar a aquestes adaptacions com expressió d’un nou fenomen religiós: el neohinduisme.

A Catalunya la presència de l’hinduisme ha estat, en primer lloc, per l’aproximació feta per catalans a la espiritualitat hinduista, pràctiques de meditació o rituals. Ha estat en aquests entorns on s’ha produït, al igual que altres països, l'aparició del fenomen anomenat del neohinduisme. Que identifica l'hinduisme practicat, bàsicament, per occidentals. Més recentment, la immigració ha incorporat a la societat catalana persones provinents de l'Índia practicants de l’hinduisme la qual cosa a provocat una expansió d’aquesta religió. L’hinduisme a Catalunya es troba avui representat en les següents entitats vinculades a alguna de les múltiples escoles de l’hinduisme.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Benet XVI i la minoria creativa

Avui fa cinc anys del inici del pontificat de Benet XVI. Un lustre és bon temps per l’anàlisi. Tot i que els pesos de les inèrcies eclesials impedeixen encara tenir la distància suficient per avaluar la dimensió de l’obra de Benet XVI. El balanç és complex, ple d'ambigüitats fruit d'encerts i desconcerts. Els cardenals proposats per Juan Pablo II escolliren a l'únic entre ells nomenat per Pau VI. Feia poc que Josep Ratzinger havia denunciat la “brutícia” i la “supèrbia” presents a l'Església. També va parlar de “traïció”. ¿Va estar la seva elecció condicionada per aquestes paraules?. Ara, amb uns quants anys de perspectiva, sembla que anava molt encertat en el seu pronòstic. És més, dóna la impressió de que les seves actuacions com a prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe estaven fortament condicionades pel govern de Juan Pau II. Primer, com a papa que imprimia un pontificat amb uns eixos molt definits, entre els quals no hi havia lloc per sobre el paper mundà de l’Església, per això la seva política d’ocultació o dissimulació d’alguns problemes, i després per un prolongat eclipsament del seu pontificat.

Benet XVI ha basat el seu pontificat en la centralitat de la paraula de l'Evangeli repensada amb gran rigor intel•lectual. El fruit són tres encícliques i un projecte de compendio doctrinal sobre Jesús. No obstant això, els grans temes que aporten credibilitat a l’Església catòlica semblen no resolts. Nous temes s’han incorporat a l’agenda de l’Església catòlica, però no sempre es tenen clars quin són els referents que cal fer servir per trobar-ne la solució. La diversitat d’aquestes qüestions introdueix una enorme complexitat alhora de cercar-ne solucions. Alguns cops, l’únic camí per avançar és aplicar idees renovadores. Però la cúria vaticana és lenta als canvis, no facilita la transformació de l’Església. El Papa, en més d’una ocasió s’ha referit a aquestes dificultats. Benet XVI ha volgut que l’Església tornes a ser “sal de la terra” davant dels reptes del segle XXI a partir de posar en pràctica la idea de la comunitat eclesial “com a minoria creativa”. Però, dóna la impressió que no ha pogut anar massa lluny. Davant d’algunes qüestions era evident la soledat del Papa.

Benet XVI ha volgut conjuminar fe i raó però s'ha trobat amb molts esculls. Uns atribuïbles a les seves actuacions, uns altres no resolts per els qui haurien de ser els seus fidels col·laboradors. ¿Serà el llegat de Benet XVI un nou Concili?. Intueixo que organitzar un Concili no és una tasca fàcil. El gran nombre de bisbes dificulta una bona organització d’un esdeveniment d’aquest tipus i provoca uns costos molt elevats. Però el que és evident és que el pontificat de Benet XVI introdueix una nova dinàmic eclesial molt introspectiva que només pot resoldre’s amb una consulta col•legial sobre per cap on cal avançar i com fer-ho. Kyrie Eleison.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Les cendres de la complexitat

El caos provocat per la recent explosió del volcà Eyjafjalla evidencia la fragilitat de les societats contemporànies. Però, en contra del que diuen algunes cròniques periodístiques, el que ha passat no té res a veure amb la fantasia del contes d’Harry Potter. El fenomen del volcà demostra algunes de les característiques de les societats contemporànies: la no previsibilitat dels fenòmens i la seva enorme interrelació. Això darrer és el conegut efecte papallona. Allò de que el moviment d’ales d’unes papallones a l’oceà índic provoca un huracà a California. És a dir, que fenòmens de petita transcendència tingui uns efectes desmesurats. La no previsibilitat i la interrelació són algunes de les bases de la teoria del caos que explica el comportaments dels actuals fenòmens socials. La no previsibilitat és prou evident, volcans, terratrèmols, inundacions poder ser predits però no saber la seva previsibilitat a curt termini; com tampoc ho era la darrera crisi econòmica que encara estem patint. Aquesta és la característica de les societats contemporànies. Societat complexes, societats caòtiques. Aquests dies, és evident el caos que es viu a partir dels problemes en el transport aeri.

El paradigma social ha canviat. Després de molts anys on la raó aplicada als fenòmens pretenia descobrir la lògic causa-efecte de les evidències, ara estem en una època en la qual els fenòmens estan associats a la interrelació de moltes variables que es desconeixent com es comportaran. Es pot saber, com a molt, el funcionament previsible de cada variable aïllada, però no com actuaran quan interrelacionin. Per exemple, les cendres del volcà Eyjafjalla estan provocant que no hi hagi concerts, que manqui menjar fresc en alguns mercats, que les borses es tornin més inestables, que el funeral de Lech Kaczynski estigui deslluït, greus impactes econòmics en diversos sectors i que el Barça vagi en autocar a Milà. La lògica actual es difosa, no previsible. Es coneixen les lleis de la física. Gràcies a la llei de la gravetat i al moviment d’un objecte pesat llançat a l’espai es pot saber on caurà una pedra, però no es pot predir el moviment d’una au que també està condicionat la mateixa gravetat. Aquest és un dels signes dels nous temps. La gestió de la no previsibilitat. Cal estar força preparats per viure la dinàmica de la incertesa. No estar-hi comporta masses riscos.

Ara bé, la qüestió és saber gestionar els riscos amb seny. Tenim el precedent de la controvèrsia de la gestió de la grip A, ara que no passi el mateix amb els possibles danys abrasius de les cendres del volcà en els avions. Alguns avions estan, avui diumenge, experimentant els seus efectes.¿I si no fos tan greu com s’ha advertit?. Així semblan apuntar les primer avaluacions fetes sobre aquests vols. Cal aprofitar aquestes crisis per aprendre a viure amb el caos propi del nostre temps. Una de les reflexions a desenvolupar està relacionada en la proporcionalitat que han d’haver-hi entre les mesures a adoptar i l’avaluació del risc. Ara per ara, sembla que no s’hagi trobat l’equilibri en proporcionalitat i risc. La no proporcionalitat té importants efectes socials i econòmics que es podrien estalviar.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Hinduisme IX - Practiques i festes

La diversitat de l’hinduisme s’ha reflectit també en els seus rituals. Consideren que les pràctiques religioses són totes vàlides si permeten assolir la realització personal. Per això els hinduistes han de mostrar-se respectuosos amb totes les religions i sistemes de creences. De la varietat de pràctiques religioses poden destacar-se algunes de comuns. Aquests són:

1. Mantra. Recitació repetitiva de fórmules sagrades que es consideren portadores d’energia positiva. La més coneguda és la repetició d’Om (el nom de Déu).
2 Puja. Ofrena d’aliments, encens, flors o diners a la imatge d’una divinitat
3. Bhajan. Cant ritual dedicat a una divinitat
4. Meditació. Els hinduistes practiquen diverses tècniques de meditació
5. Tantra. Són un conjunt de rituals que empren l’energia sexual com a camí per arribar a la il·luminació. No tots els hinduistes practiquen aquest ritual.

Existeixen uns ritus anomenats samskara que tenen la finalitat d'erradicar els aspectes negatius del karma personal. Aquets ritus són:

1. Garbhadharma. Ritual per la concepció
2. Pumsamvara. Ritual fet durant la procreació a fi de que el nadó sigui un nen
3. Simantonnaya. Ratlla que es pinta al front d’una dona embarassada per deslliurar-la d’influències malignes.
4. Jatakarma. Ritual per afavorir la intel·ligència del nadó
5. Namakarna. Ritual per imposar el nom al nadó
6. Niskranmana. Ritual de la primera sortida del nadó al carrer
7. Anna-Prajana. Ritual per la primera ingesta del nadó
8. Shunda-karana. Ritual per quan es tallin per primera vegada el cabell del nadó
9. Karnavedha. Ritual destinat per a protegir als fills d’energies negatives
10. Upanayana. Ritual d’iniciació religiosa. Generalment es fa abans del matrimoni
11. Vedarambha. Ritual per iniciar els estudis vèdics
12. Kesanta. Ritual per afaitar per primer cop la barba d’un nen
13. Samavartana. Ritual per quan un devot acaba els seus estudis
14. Vivha. Ritual pel matrimoni
15. Antiesti-kriya. Cerimòniafunerària que, generalment, és una incenaració

Les principals festes hinduistes són:

1. Holi. Festa de la primavera que commemora la derrota del dimoni Holika. Es celebra el dia de lluna plena del mes Phalguna (febrer-març)
2. Divapali o Divali. Festa d’adoració de la deessa Laksmi i dels deus Rama i Krisha. Durant aquesta festa les cases s’il·luminen amb petites espelmes, per això aquesta festa es coneguda com “Festa de la llum”. Es celebra durant el mes de Kartik (octubre-novembre)
3. Shivaratri. Festa dedicada a l’adoració de la deessa Shiva, té lloc em mes de Magha (gener-febrer).
4. Krishma anmastaami. Commemoració del naixement de Krishna. Es celebra en el mes llunar de Sravana (juliol-agost)
5. Rakhi Bandhan. Festivitat en el qual es demana la protecció de les divinitats per les persones estimades. Es celebra durant la lluna plena de Sravana (juliol-agost).
6. Navaratri. Festivitat per la fi de l’estació dels monsons. Es celebra durant el mes Asvina (setembre-octubre)
7. Maka Sankranti o Pongal. Es celebra al final de la collita i l’inici d’un nou any astronòmic. Té lloc el mes de gener

divendres, 16 d’abril del 2010

Hinduisme VIII - Reencarnació

Des dels seus inicis l’hinduisme a cercat diversos mètodes per tal que una persona s’alliberi del cicle de reencarnacions. Al començament es creia que això era possible adorant les divinitats. Més endavant instituïren que una manera de sortir de la roda de la reencarnació era practicar un conjunt de tècniques de meditació que han estat denominades ioga. L’objectiu d’aquestes tècniques es aconseguir facilitar a qui les practiqui tingui l’experiència mística de conèixer la divinitat ja en aquest món i que aquesta pràctica ajudi a millorar el seu comportament.

dijous, 15 d’abril del 2010

Indignació i compassió, virtuts polítiques

He llegit amb molta complaença una entrevista al poeta José Manuel Caballero Bonald. A partir d’un repàs a la seva vida, Caballero Bonald comenta la importància que té el compromís moral davant les injustícies. Es queixa de que hi ha masses silencis de persones que callen perquè no volen exposar-se a res. Critica que es viu en un temps de frivolitat i neutralitat, i de consolidació de la idea de que el compromís ha passat de moda. Que ara, recuperada i consolidada la democràcia, no fa falta cap intervenció crítica en la societat. Considera que això és alarmant. Diu que escriu, a més de justificar-se, per defensar-se contra les ofenses de la vida. Està convençut de que els escriptors escriuen per estar en contra o defensar alguna cosa. Afirma que la seva poesia va contra els submisos, els obedients, els gregaris i els hipòcrites. Diu que és una persona molt hipersensible i per això es commou fàcilment; de tal manera que s’indigna davant de determinades situacions.

La indignació és, juntament amb la compassió, virtuts que justifiquen l’acció política. Per mi la política és una resposta moral davant les injustícies que hi ha en el món. Les persones no podem ser impassibles davant el sofriment dels altres i la resposta moral porta a la recerca de mesures polítiques per transformar las causes que permeten aquests situacions. La recerca de la justícia hauria de ser el motor del compromís polític. Els salms identifiquen el bon rei com la persona que dicta sentències justes, que fa el bé i es preocupa per les vídues i els orfes o que aixeca de la pols el desvalgut. La política no és més que l’extensió pràctica d’aquesta exigència moral de lluitar per la justícia. El que cal és no defallir perquè la política sigui això.

dimecres, 14 d’abril del 2010

La delació contra els musulmans

La decisió de l’alcalde de Vic de denunciar als immigrants sense papers que s’empadronin en el seu municipi és un acte de delació. És una acció de delatar a algú perquè es considera que ha comés un delicte, en aquest cas, residir en un país sense tenir els corresponents documents. ¿Correspon a l’autoritat municipal assumir aquesta responsabilitat?, ¿és propi de la interrelació administrativa passar aquesta informació del Padró? ¿aquesta feina és coherent amb les competències municipals?. Sobre aquesta qüestió hi ha experts que creuen que no correspon als ajuntaments procedir a denunciar als sense papers.

Al marge de les anteriors consideracions voldria reflexionar sobre la delació com instrument polític. A Anglaterra, després dels atemptats del 7 de juliol del 2005, el govern decidí crear una xarxa de delators per tal d’identificar futurs terroristes. Després de reconèixer el fracàs de les polítiques d’integració alhora de prevenir el fonamentalisme islàmic, les autoritats policials pensaren que la delació podria ser una bona estratègia preventiva. Amb aquest objectiu es creà una xarxa formada per 30.000 ciutadans, de diferent origen i activitat professional, que havien de denunciar a altres ciutadans, especialment aquells de pràctica religiosa musulmana, quan veiessin que tenien comportaments susceptibles ser interpretat com a signes de radicalitat fonamentalista. Per aquesta finalitat foren reclutats mestres, empleats de superfícies comercials, personal sanitari, empleats de comerç, tècnics de poliesportius, etc... La seva missió era observar el comportament dels musulmans i, en el cas de sospitar que mostraven uns signes de radicalització fonamentalista, avisar a la policia per tal de fer-ne un seguiment. Així, en poc temps, les autoritats policials podrien construir un mapa dels possibles fonamentalistes considerats potencials terroristes. Els responsables d’aquest programa expliquen que el seu èxit està en la delació ciutadana.

Davant d’aquesta situació ¿val la pensa construir una societat plena de ciutadans delators? No. Però, per no anar en aquesta direcció, cal evitar prendre mesures que ajudin a anar-hi. La decisió de l’alcalde de Vic pot afavorir a entendre que la delació és una bona estratègia defensiva, sense identificar massa del que cal defensar-se. Francament, no m’agradaria viure en una societat que només sap abordar la política preventiva basada en la delació ciutadana. Em recorda molt als “Comités de Defensa de la Revolución” cubans. No vull viure en una societat plegada de delators atents a la longitud de la meva barba, a si he deixat de comprar carn de porc o no consumeixo alcohol. I si resulta que davant d’un colesterol rampant he decidit canviar de dieta i per camuflar la mala cara em deixo barba, ¿ em farà tot això sospitós per ser delatat per un ciutadà espia?.

dimarts, 13 d’abril del 2010

La sexualitat dels capellans i la frivolitat televisiva

He escoltat les declaracions del cardenal Bertone amb estupefacció. No són les millors paraules per clarificar les turbulències generades en relació a la pederàstia. S’ha donat un pas enrere. Confio que tot es pugui redreçar de forma positiva aclarint el que calgui aclarir, puntualitzar i matissar el que calgui i on calgui, reconèixer els errors comesos i rectificar el que calgui rectificar. Aquest matí el comentari del cardenal Bertone ha estat objecte d’atenció en el programa matinal de TV3. L’escriptor i pensador Antoni Puigverd ha estat magistral puntualitzant al que havia dit un periodista alhora de presentar la notícia. Pel seu interès convido als lectors d’aquest post veure la presentació del periodista i la puntualització de l’Antoni Puigverd.

Voldria afegir algunes consideracions a la pertinent puntualització de l’Antoni Puigverd. Si bé el celibat és avui un estat obligatori pels sacerdots catòlics, el sacerdoci és una opció lliure. A més, per algunes persones, el celibat és una opció adoptada per motius religiosos o no, per tal de tenir major disponibilitat per donar-se als demés. Tinc molt present el comentari que vaig escoltar quan era estudiant universitari al gran capellà que fou Bonaventura Pelegrí. En aquell moment, Bonaventura Pelegrí, tenia responsabilitats pastorals a Amèrica Llatina i explicà com molts estudiants, identificats amb les idees polítiques radicals, havien optat pel celibat per tal d’entregar-se amb més plenitud a la causa de la justícia pels pobres.

A un altre nivell, cal considerar que l’elogi del sexe enfront a la condició cèlibe és un despropòsit, especialment si es considera que els cèlibes es troben en una condició d’inferioritat humana per no practicar el sexe. La lleugeresa d’aquest judici sorprèn perquè el celibat no és, de cap manera, l’anul·lació de la sexualitat. S’hauria de tenir un major rigor intel·lectual alhora de parlar sobre aquests temes i tenir més lucidesa per explicar que no totes les persones que viuen sexualment la seva sexualitat ho fan de manera humanitzadora. Ben segur que això és menys noticiable, però és més real.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Musulmans marroquins

La setmana passada tingué lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona el seminari “Llibertat religiosa i ciutadana musulmana” organitzat pel professor Alex Seglers amb la col·laboració de diverses institucions. En la sessió de cloenda el doctor Abdellah Boussouf, Secretari General del Consell de la Communauté Marocaine à l’Étranger, explicà els trets bàsics de la visió de l’Islam en el context europeu.

Afirmà que l’Islam és una religió europea i que Espanya la practica més d’un milió de persones en condicions molt precàries. Per exemple, hi ha 700 oratoris i només 8 mesquites. Els acords de cooperació de l’Estat espanyol i la Comissió Islàmica d’Espanya de 1992 estan obsolets perquè la realitat ha evolucionat. Aquests acords no serveixen ni a Espanya ni a la comunitat musulmana. El govern de l’Estat ha d’acompanyar a la comunitat musulmana, però no intervenir en com aquest s’ha d’organitzar. Cal confiar més en la madurés d’aquesta comunitat i com que és una comunitat adulta es trobarà la millor forma d’estructurar-se. Cal millorar els llocs de culte dels musulmans. La pràctica religiosa és un dret que cal defensar i protegir. Però no es pot condicionar l’exercici d’aquest dret a les simpaties polítiques dels musulmans.

Els musulmans a Europa han de resoldre algunes qüestions per tal de considerar que l’Islam és una religió adaptada al context cultural europeu. Aquestes qüestions són: igualtat de sexes, respecte a les dones; separació política i religió; admetre la llibertat a professar qualsevol religió; i lleialtat a la societat d’acollida. En aquest sentit, és molt important la formació dels imams per tal de transmetre uns valors coherents amb aquesta realitat europea.

El doctor Boussouf demanà comprensió vers el repte en que es mou la comunitat musulmana d’origen marroquí a Espanya. Per una banda, els marroquins han de ser lleials a la realitat social i política de la societat que els acull. Però, per altra banda, “no es poden posar fronteres als lligams espirituals que tenen els marroquins amb el seu líder espiritual” (Emir al Muminínel o príncep dels creients, tal com es qualifica al rei del Marroc per la seva condició de dirigent espiritual dels musulmans marroquins). Aquests,”són persones que tenen uns drets i uns deures cívics”, però que han de mantenir fidelitat amb qui és el seu líder espiritual “de la mateixa manera que els catòlics la tenen amb el Papa o els budistes amb el Dalai Lama”. Aquesta perspectiva, continuà el doctor Boussouf, pot ajudar a entendre millor la naturalesa de la comunitat musulmana marroquí a Espanya i ajudi a diferenciar el que és lleialtat cívica del que és fidelitat religiosa.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Laïcitat a la catalana

L’altre dia vaig escoltar un destacat polític del país afirmar que, des la perspectiva de la laïcitat a la catalana, cal acceptar i donar suport a la religió sempre i quan no sigui fonamentalista o propiciï plantejaments extrems . De tal manera que quan una religió deixa de tenir aquesta funció positiva ja no és acceptable. No vaig estic d’acord amb aquesta perspectiva, perquè deixa de reconèixer el valor intrínsec de la religió. Estic convençut que la religió es positiva al marge de quina sigui la seva concreció pràctica. En aquest cas, la discussió es situa en l’àmbit de les interpretacions i de les mediacions. Les crítica de les quals, no invalida la valoració positiva del fet religiós.

Aquest raonament utilitarista de la religió podria estendre’s a la política. Aplicant el raonament de la religió del destacat polític es podria afirmar que la política no té un valor en si mateix, sinó en funció de la seva utilitat per defensar un determinats interessos. Per exemple, els casos de corrupció política no qüestionarien el comportament d’uns polítics i la seva manipulació de la institucions polítiques, sinó que negaria el propi valor de la política. No crec que sigui el cas. La política, malgrat totes les seves desviacions i mals usos, mereix la màxima valoració perquè permet construir acords i crear condicions per la convivència.

Per tot això, política i religió són valors que cal reconèixer com a positius per construir societats obertes confiades al diàleg i la construcció de civilitat.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Hinduisme VII - Pràctiques religioses

Malgrat la gran diversitat de pràctiques i comportaments observats pels hinduistes, hi ha alguns que són compartits per la majoria de totes les escoles hinduistes perquè estan escrits en els Upanishad de l’escola vedanta. El conjunt d'aquests principis poden reunir-se en dos grups:

Yama, principis que regulen a com les persones han de comportar-se en la seva relació amb altres persones. Els principis yama son: La no violència (Ahimsa), les persones han de ser pacients i amables amb els altres; la veracitat (Satya), no han de dir-se mentides i les persones han de ser honestes; no robar (Asteya), ni es pot prendre el que tenen els altres ni es pot envejar el que és dels demès; la castedat (Brahmacharya), es considera que l’activitat sexual es negativa pel desenvolupament de l’espiritualitat per això es recomana la castedat pels monjos i una contenció sexual pels matrimonis, aquest principi es fa extensible al control de les passions humanes; despreniment dels bens materials (Aparigraha) no acumular més del que es necessita.

Niyama que indiquen quina és la disposició interna de les persones per practicar l’hinduisme. Els principis niyama son: neteja (Shausha) les persones han d’anar netes i tenir uns hàbits saludables; alegria interior (Santosha) acceptar amb allegria i pau interior el que succeís, de tal manera que l’estat espiritual no estigui influït per elements externs; austeritat (Tapas) que s’assoleix per disciplina corporal i mental per tal d’estar preparat per realitzar les pràctiques religioses; estudi (Swadhyaya) llegir i estudiar els textos sagrats i reflexionar sobre Déu; dedicació a Déu (Ishvara-Pranidhana) venerar la divinitat amb rituals específics i a través de la pràctica quotidiana.

divendres, 9 d’abril del 2010

Hinduisme VI - Principis, ritus i festes comunes

L'hinduisme és una manera de viure i pensar estil de vida, probablement més que una religió estructurada i organitzada. El mateix mot, hinduista, és d'origen persa i originalment no qualificava a una religió sinó a les persones que "vivien a l'altra costat". El mot hinduista es consolida durant la colonització britànica per identificar un conjunt dispers de creences. Donada la gran diversitat d’escoles hinduistes, hi ha moltes pràctiques i comportaments o principis religiosos que els hinduistes han de preservar. Per això és difícil establir amb claredat quins són els principis bàsics de l'hinduisme. El Tribunal Suprem de la India ha estabert que són hinduistes els que comparteixen els següents principis:

1 Acceptar els Veda com l'Autoriat més alta del sistema religiós i filosòfic, i la seva acceptació com a base única del pensament hindú.
2 Adoptar un esperit de tolerància i bona voluntat per comprendre i apreciar el punt de vista de l'adversari ja que la veritat té moltes manifestacions.
3 Cada un dels sis sistemes de filosofia hindú ha d'acceptar que hi ha un ritme del món integrat per períodes de creació, de manteniment i de destrucció. Aquests períodes es succeeixen sense fi. 4 Tots els sistemes filosòfics hindús han de creure en la reencarnació i la pre-existència dels éssers.
5 Acceptar que hi ha múltiples mitjans i maneres d'accedir a la salut
6 Acceptar que, malgrat que puguin haver-hi moltes divinitats, és pot ser hindú sense necessitat de creure que calgui adorar ídols.
7 Admetre que, a diferència d'altres religiós o creences, la religió hindú no està lligada a un conjunt establert de conceptes filosòfics.

Altres punts de vista, menys normatius que l'anterior, diuen que un hinduista és qui creu en la filosofia continguda en els Vedas i consideren que la vertadera naturalesa humana és divina. Déu, o el Brahma, existeix en cada ésser vivent. La religió és una recerca del coneixement d'un mateix, una recerca de la divinitat present en cada persona. Els Veda estableixen que cada persona té necessitat de ser salvada i que tothom pot salvar-se.

dijous, 8 d’abril del 2010

Reminiscències del nacionalcatolicisme


La noticia del dia, cas Gürtel a banda, és la decisió del jutge Luciano Varela de processar al jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme. Delicte que, en el cas de demostrar-lo, pot conduir a la inhabilitació del jutge Garzón. Aquesta decisió judicial, feta pública immediatament després d’haver-se aixecat el secret del sumari Gürtel, ha estat contestada per importants membres de la judicatura. Algunes d’aquestes persones han expressat que hi ha importants residus sociològics i culturals del franquisme entre la magistratura. Es tracta de persones que s’identifiquen amb alguns dels valors que legitimaren la irrupció política de la dreta extrema en forma de dictadura militar. Comparteixo l’essència d’aquest judici. Vagi des d’aquesta modesta pàgina la meva solidaritat amb el jutge Garzón.

Es evident que la sociologia del franquisme perdura més del que ens pensem i que es manifesta de formes molt plurals i diverses en la societat actual. Sense anar més lluny. Durant aquesta Setmana Santa he estat a Burgos i he pogut veure un exemple d’aquesta realitat. Els edificis de Capitania General i de la Diputació Provincial tenien les banderes a mig pal durant tots els dies de la Setmana de la Passió. Aquest signes evidencien la pervivència d’una mentalitat que considera normal que uns edificis públics adoptin un signe de dol que s’identifica amb la creença religiosa catòlica durant tota la Setmana Santa. Per sort de la governança, l’ajuntament de Burgos, governat pel mateix partit que la Diputació, tenien totes les banderes ben amunt. No està de més recordar que en l’edifici de Capitania General fins fa pocs mesos (12 de gener d’aquest any) hi havia una làpida que recordava que allí el colpista general Franco fou investit Cap d’Estat en contra la democràcia d’aquest país.

La pervivència del franquisme sociològic i cultural és el que crea les condicions mentals perquè es pugui processar al jutge Garzón o es consideri normal manifestar un dol públic perquè és la Setmana Santa dels catòlics. És cert que les mentalitats s’han de debatre amb arguments i raons, però els comportaments institucionals han d’estar reglamentats a partir d’uns protocols que respectin el que diu la Constitució en relació a l’aconfessionalitat de les institucions de l’Estat vers les religions.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Benet XVI fulmina l’omertà

¿Per què aquest acarnissament amb Benet XVI?, ¿per què han pres tanta notorietat pública antics casos de pederàstia?. La respostes no estan en el vent, sinó en el rumb que Benet XVI ha donat al seu pontificat. Paradoxalment, forces centrífugues amb vectors d’expulsió contraposats s’han convertit, vulnerant principis físics, en forces centrípetes que apunten en una mateixa direcció: el Papa.

Dins de l’Església catòlica hi ha sectors incòmodes amb el pontificat de Benet XVI. Sembla que Joseph Ratzinger, un cop anomenat Papa, assumí que calia remoure moltes immundícies eclesials. Sobtà que en els inicis del seu pontificat prengués dues importants mesures impensables en l’anterior pontificat. Redreçà la litúrgia eucarística del moviment Camí Neocatecumenal i limità les activitats del capellà mexicà Marcial Maciel fundador del moviment Legionaris de Crist i ordenà atendre les denúncies contra ell per abusos sexuals. Pocs mesos després, quan es començaven a sentir els primers sorolls sobre la pederàstia el propi Papa promogué que l’Església afrontés aquest tema. En aquestes iniciatives, Benet XVI sempre ha tingut al seu costat un grup de fidels col•laboradors provinent dels seus cercles de màxima confiança i, en certa manera, poc contaminats per entortolligada i espessa diplomàcia curial. Circumstància que no passà desapercebuda per alguns dels intrigants personatges que saben moure’s entre les bambolines romanes. Les tensions entorn al diari Avvenire ha estat una manifestació recent de com les gasten algunes persones quan perceben trontollar les seves plàcides zones d’influència. Crec que l’esclat informatiu de la pederàstia va en aquesta línia. El preu de fulminar l’omertà vaticana, entesa com a ancestral codi de conducte sicilià que prohibeix donar publicitat als delictes comesos per determinades persones, ha estat aquesta virulenta explosió informativa que pretén situar a Benet XVI en el centre de les sospites.

Fora de l’Església hi ha un sector de la societat que ha vist en aquesta situació una oportunitat històrica per continuar provant de saldar velles factures. És evident que existeixen unes corrents de pensament, molt plurals en el seus orígens i condicions, que s’unifiquen per la seva desconfiança al fet religiós i, de manera particular, al cristianisme i catolicisme. L’escàndol de la pederàstia apareix com la pluja benefactora que permet donar identitat a l’adversari a derrotar. Benet XVI seria el subjecte a combatre, perquè criticant-lo a ell es qüestionen els valors que ell proposa, el que fa i el que és. L’atac és a l’Església catòlica en la mesura que aquesta apareix com una proposta plausible de valors i perquè sota el pontificat de Benet XVI s’ha articulat un pensament que s’atreveix a confrontar aquests valors amb la vacuïtat moral del present. El que preocupa dels catòlics, no es tant la seva capacitat mobilitzadora, això ja era prou conegut en el pontificat de Joan Pau II, sinó la seva capacitat de proposar un discurs de valors a partir del qual articular una proposta moral i espiritual que respongui a les necessitats de les persones d’avui.

Vist el panorama, no entenc com determinats sectors l’Església catòlica, aquells que tenen capacitat d’establir actuacions eclesials estratègiques, no ha entès l’oportunitat que representa tota aquesta situació. L’Església catòlica es troba davant d’una oportunitat per renovar la vida eclesial en profunditat. Es evident que cal defensar al Papa; però això no és suficient. Cal defensar i proclamar el que és la raó de la nostra esperança i fer-ho de forma convincent per la societat d’avui. Cal defensar l’Església sense les adherències que han facilitat que l’omertà fos un codi d’honor eclesial per encobrir els delinqüents de pederàstia. El perdó no absol el dilecte, aquest cal jutjar-lo en un tribunal. Cal obrir de nou les finestres i portes eclesials a la societat, abandonant la seguretat dels temples per tal d’anunciar la Bona Nova del Crist ressuscitat que hem celebrat en aquesta Pasqua. Cal transmetre signes clars de penediment pel comportament amoral d’algunes persones per tal que la societat torni a confiar amb les persones d’església. Cal seguir donant, com fan molts homes i dones creients, testimoni d’una fe que aposta per humanitzar la societat alliberant-la del sofriment i de les injustícies. Cal que algú doni motius d’esperança per tal de seguir aguantant tot el que està caient perquè, cada dia que passa, es fa una mica més difícil. Avui hi ha una gran oportunitat, no es pot desaprofitar. Cal afrontar de cara i amb valentia el conflicte de la pederàstia. Aquest és, penso, el “clau de Chejov” de l’Església catòlica.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Defensar l'esglesia no es matar al missatger

Ahir vaig ser entrevistat a la cadena SER juntament amb Jorge Fernández Diaz sobre el problema de la pederàstia. La ràdio volia dos catòlics amb sensibilitats polítiques diferents. L’objectiu era parlar sobre el problema de la pederàstia a l’Església catòlica. L’entrevista va anar bé i permeté dir el que pensaven, sense que entre les dues opinions hi haguessin masses diferencies. El que va em sorprengué fou que, en un moment, una periodista va dir que els entrevistats volíem matar al missatger. Aquesta observació, o acusació, va molestar-me. Perquè, desprès d'haver intentat emmarcar el problema de la pederàstia i la figura de Benet XVI, l’argument de refutació de la periodista fou comparar el que diu el Vaticà amb les declaracions de Raul Castro sobre la vaga de fam del dissident Guillermo Fariñas i acusar-nos, al Jorge i a mi, de voler matar el missatger. Quan va intentar rebatre això ja no teníem temps d’antena. Una llàstima. Ho vaig trobar un insult a la intel•ligència.

Reconec que cal menystenir i no tenir-los en consideració aquelles periodistes que fan de la pederàstia només un pim pam pum contra l’església sense voler entrar al fons de la qüestió. Ahir, Jose Bono deia, per contrarrestar les generalitzacions, que “un grano no hace granero”, versió castellana de la dita “una flor no fa estiu”. Per això resulta malintencionat atacar a l’Església per els casos de pederàstia. Oblidant la quantitat de persones que, en nom de la mateixa fe que sustenta aquesta església, cada dia deixen una part de la seva vida en humanitzar la societat. No cal pensar en gran herois de la solidaritat. Sinó en persones senzilles que han fet de la seva vida un testimoni de l'amor al proïsme. Ahir mateix vaig viure un exemple de tot això al veure com un capellà jove acompanyava a un grup de discapacitats greus a descobrir la bellesa del Parc Güell. Per això, quan observo actituds d’alguns comentaristes que només els hi preocupa de desqualificar a l’Església pel fet de la pederàstia oblidant-se de moltes coses, penso que no hi ha joc net en aquest debat.

L’església hauria d’entendre que, si aquesta és la situació, cal adoptar una política comunicativa diferent i prendre altres decisions més coratjoses. Perquè l’església, a part de testimoniar la fe hauria de comunicar-la millor. Pot ser així s'evitarien els estereotips o generalitzacions abusives o distorsionades. En el cas de la pederàstia les coses s'haurien d’haver fet millor. No s'havien d'haver amagat i protegit els delinqüents de l’actuació de la justícia. Des d’un primer moment s’hauria d’haver practicar la tolerància zero, tal com ara ha promogut Benet XVI. Si s’hagués actuat amb aquesta decisió llavors l’església estaria mes protegida contra alguns depredadors informatius i els periodistes podrien informar sense necessitat ni de fer de les seves cròniques una editorial o de percebre que, quan es defensa la integritat de l’Esgkésia es vol matar al missatger.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Setmana Santa, una proposta intercultural

Molts dels nous catalans provenen de països amb una tradició religiosa similar a la nostre. Molts d’ells tenen una fe viscuda i expressada a través de la simbologia popular. És una fe senzilla i sincera. Aquestes persones, sense renunciar a les seves senyes d’identitat particulars, aquelles en les quals varen aprendre a dirigir-se a Déu, poden incorporar també noves formes d’expressió cultural de la fe a través de la trobada amb entitats orientades a la religiositat popular. Aquestes són associacions cristianes destinats a mantenir viva una fe i per altra, llocs on els nous catalans poden sentir-se acollits per la seva nova societat.

Hi ha una part d’aquests nous catalans que poden ser indiferents al fet religiós. D’altres, entre els quals hi ha els musulmans, tenen una fe identificada amb altres creences i referents culturals diferents als nostres. Penso que la pietat de Setmana Santa també és una proposta dirigida a ells. És molt humà, al marge de les creences particulars, sentir-se commogut davant del dolor d’una mare al peu de la creu on han executat injustament al seu fill. El sofriment de Maria expressat en molts passos de Setmana Santa ha de ser un valor compartit perquè ens agermana en el sofriment de la humanitat davant de qualsevol injustícia. Les seves processons han d’ajudar al diàleg intercultural que ens ha de permetre conviure, aquí i avui, a homes i dones amb diferents sensibilitats i orígens, però amb la voluntat compartida de fer de Catalunya el nostre país.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Pasqua

Els cristians d’avui tenim molta avantatge respecte els primers seguidors de Jesús. Ells, davant la seva mort en creu no entengueren res. Restaren perplexos i en un profund silenci d’incomprensió. L’Stabat Mater reflexa perfectament els sentiments d’aquells moments. Res semblava tenir sentit. Els Improperis, profundes recriminacions de Déu al seu poble, presagiaven la possibilitat del triomf del no res després de la mort de Jesús. En aquells moments hi havia un to de desesperança i por. Però no. Després d’un temps de nit, de foscor, l’arbre de la creu donà la llum al món. Aquesta és la novetat que cal proclamar avui: la resurrecció ha vençut tota mort.

Els cristians sabem que després de la creu sempre hi ha la resurrecció. En un dels textos més primitius del Nou Testament es diu simplement “creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell” (1Te 4,14). Així ens ho ha indicat molt bé l’arquebisbe Jaume en el llibre programa de la Setmana Santa “tota la nostra fe està centrada en el fet de la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. Sense Diumenge de Pasqua, el Divendres Sant no té sentit”. Per això, sempre he trobat a faltar en la imatgeria de Setmana Santa la representació del Crist ressuscitat. Necessito viure la passió des de la seguretat de la resurrecció. Perquè això és el que sabem i ens dóna vigor. Això és el que experimentaren els deixebles d’Emaús. L’anunci joiós de la Pasqua és el que els cristians hem de transmetre a les persones que cerquen el sentit de la vida. Necessitem explicar amb joia el sentit de l’encontre de Maria amb el fill vivent. És el nostre punt de partida com a creients. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Dissabte Sant

Dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. Pero el silenci d’avui ens ha de donar força per proclamar l’anunci joiós de la Pasqua que es viurà a la nit. La Pasqua és també Paraula de vida. Avui, més que mai, hem de viure la fe anunciant la Paraula en mig de la plaça pública. El silencia d’avui ha de ser substituït per la proclamació de la Bona Nova. En l’espai públic és on cal explicar de forma entenedora el sentit que té la Setmana Santa pels cristians. Un cop abandonades les seguretats proporcionades per una fe emparada per una societat cristianitzada des de les institucions públiques, ara ens toca viure la fe amb molta més intempèrie. La fe es purifica i esdevé senzilla. És una fe construïda també sobre devocions, creences populars, sentiments i emocions. La nuesa de la fe. La fe nua com nu està l’altar del Dissabte Sant.

divendres, 2 d’abril del 2010

Divendres Sant

Divendres Sant dia de moltes processons. La processó és una bona metàfora del caminar dels cristians en el món. Sovint cantem “som poble de Déu, poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu, església que avança”. Certament, som individus que ens reunim per viure comunitàriament la recerca de Déu que dóna sentit i densitat a la vida. Avencem junts, i com a persones, en un peregrinatge en recerca de la font d’aigua viva. No ho fem sols, som comunitat eclesial i estem en el món compartint esperances amb altres persones que també esperen. Som peregrins en la terra perquè tenim set de Déu, del Déu que és vida.

Quan els primers cristians de la Vall de Boí feien els pantocràtors estaven fent catequesi a partir de la bellesa de l’art, les processons fan el mateix a través de la capacitat innata del poble d’entendre el sentit de les imatges. Les persones necessitem imatges, igual que situem les paraules dintre de frases i aquestes s’articulen com a les paràboles, contes i metàfores que fem servir per explicar la fe. Les imatges ens permeten lligar el món dels somnis amb la realitat. Al darrera de cada una de les imatges de les processons hi ha l’experiència del misteri de la fe. Aquesta teologia és lloable. Les processos de Setmana Santa acosten el misteri de Déu a la comprensió de la mirada nua de la fe. Al contemplar les processons les persones ens veiem a nosaltres mateixos com a peregrins.

Som peregrins i contemplatius. Les processons de Setmana Santa conviden al silenci per contemplar el dolor i el sofriment de la humanitat. La contemplació de la passió que ens proposen plàsticament els passos ens permeten comprendre que tant el dolor com el sofriment colpidors de cors i consciències es poden assumir des de l’experiència de la mort i resurrecció de Jesucrist. Contemplant la imatgeria dels seus passos entenem que el sofriment de Jesús no fou en va. Quietud, imatges, soledat, colors, aromes, símbols, ciris cremant i el fregament del lent caminar dels passos són invitacions a la contemplació del misteri de la Passió.

dijous, 1 d’abril del 2010

Dijous Sant

Què és la Setmana Santa? Per algunes persones són unes simples vacances de primavera. Pels creients, a més d’un petit parèntesi en les ocupacions, és un moment per viure la profunditat d’aquest temps litúrgic. La Setmana Santa és un moment àlgid en les tradicions cristianes. Es recorda la passió, mort i resurrecció de Jesús el Crist. La contemplació d’aquest misteri, que no ens deixa indiferents com a cristians, és una bona nova a proclamar a la societat no religiosa. Cal saber explicar la força de la Pasqua; la certesa de que amb la resurrecció la vida venç la mort a través de l’amor del Pare revelat per Jesucrist penjat en l’arbre de la creu. Que aquesta creu, en la mesura que la compartim, ens orienta cap a la joia de la resurrecció. Els cristians hem d’oferir a la societat secularitzada la possibilitat de viure aquests dies de forma humanitzadora. El seu sentit allibera.
Aquest Dijous Sant comencem a entendre el que viurem amb joia al final de la Setmana Santa. Després del dolor i solitud descobrirem que la mort és vençuda per l’amor és la catequesi que les seves entitats poden fer al món d’avui. És un sí rotund: la mort pot ser vençuda per l’amor. “Ell, que havia estimat als seus que eren en al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13,1). L’amor infinit de Déu allibera. “Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jn 15,13). No es tracta de crear nous màrtirs, però sí testimoniar la magnificència de l’amor. Els cristians hem de saber proclamar la força de l’amor. Cal testimoniar la preeminència de l’estimar perquè l’amor redimeix la soledat de l’abandó. L’amor obre les portes a la solidaritat. La solidaritat ens allibera de l’egoisme que ens fa indiferents al sofriment del proïsme.