Momento català

La majoria de catalans tenen un comportament caïnita. És cosa ben sabuda. Si repasséssim la història bíblica trobaríem altres exemples que ajuden a tipificar alguns dels comportaments que sembren el costumari català. La societat civil i la política estan plenes de situacions en les quals es practiquen totes aquestes antivirtuts que tan bé es defineixen com a poble. Ara, en ocasió el cas del President Jordi Pujol hi hagut exemples clars de tot això. Entorn d’aquest esdeveniment s’han dit moltes coses i, ben segur, encara se’n diran moltes més. Moltes de les opinions expressades insisteixen, des de moltes perspectives, en focalitzar tot el problema en les actuacions de Jordi Pujol i del seu entorn més immediat. Aprofitant aquest esdeveniment es deixen anar moltes insinuacions, s’esmenten comentaris i es fan subterfugis, es parlen de suposicions, es citen confidències i altres detalls sorprenent, però tot gira entorn al mateix: la culpabilitat en tot això només té un nom i les responsabilitats comparteixen un mateix cognom.

¿És així?, ¿l’acarnissament mediàtic no estarà amagant altres responsabilitats? ¿no hi haurà una immensa taca d’oli que afecta a moltes altres respectables persones de la benestant societat catalana?. Ara és l’hora de fer-se les grans preguntes que inspiren el cas del President Pujol. La més evident: ¿perquè el gran i espès silenci d’una part de la societat catalana quan passaven els fets que ara algunes cròniques atribueixen a alguns dels fills d’en Jordi Pujol?, ¿on estava aquesta crítica anys enrera?. Ara resulta que molta gent ho sabia, però tothom callava. ¿Per què callaven?. No eren més que uns covards i uns aprofitats d’una situació que també els beneficiava, i a alguns, força. Sempre recordaré, com a mostra d’actitud exemplar, el que s'explica en la novel·la L’aveu  (La confessió”) escrita pel que fou dirigent comunista txec i viceministre d’exteriors, i antic briagadista a la Guerra Civil, Artur London. El seu comportament ètic denunciant al règim comunista de Txecoslovàquia li comportà l’oprobi dels seus, la persecució i la condemna en el Procés de Praga i l’exili posterior. ¿A Catalunya, la memòria es flaca per recordar el nom d’algú, més enllà d’algun literat i artista, que alcessin la seva veu per denunciar allò que  molts benestant personatges ara s’apressen a dir en veu una mica més alta. Pocs catalans han volgut córrer el risc de quedar fora del sistema per ser coherents i veure afectat el seu pecuni.

Davant les expressions del tipus “jo ja ho sabia”, “havíem de callar”, “era clar que es pagava”, “hi havia favoritismes clars, calia haver estat valent i, a la primera sospita o evidència, denunciar els beneficis que reportats pel còmode silenci adoptat en l’oasi català. Ara, el President Jordi Pujol, ens pot ajudar a fer la catarsi col·lectiva necessària que exigeix el moment polític actual. Necessitem superar les complicitats necessàries i evidents practicades en el passat recent. Si hi ha estat possible el malbaratament de recursos públics, com algunes cròniques apunten, era perquè hi havia un sistema pervers que ho permetia i unes persones que guanyaven sempre importants beneficis i altres que, havent tingut responsabilitat de govern, ho miraven cap un altre costat o no tingueren coratge d’abordar el problema. Per això, tant responsable era el que se’n beneficiava com el que pagava i el qui ho permetia perquè en sortia afavoritat; com també el que callava el que sabia Ara és hora de segar ben arran la corrupció del sistema polític a fi que broti de nou l’ètica del bé comú. Però per fer-ho ens cal un gran penediment col·lectiu de tots aquells que per acció o omissió han permès que aquestes coses passessin arribant a l’extrem que s’ha arribat. Si cal, es curatiu i bo saber fer tabula rasa d’aquest lamentable passat. Tenim aquesta oportunitat per tornar a percebre l’orgull i la dignitat de sentir-nos catalans.

Valorar justament al President Jordi Pujol

Sobre el President Jordi Pujol s’ha opinat molt durant aquestes dies. La majoria dels comentaris s’orientaven a establir una distància emotiva vers la seva figura, pocs aportaven un visió més singular sobre la seva controvertida personalitat. Totes aquestes anàlisis m’han ajudat a composar la meva visió particular dels que s’ha dit entorn als fets que el mateix President s’ha inculpat. Aquest és el punt de partida i final de la meva reflexió.

Parteixo que el President Pujol ha reconegut haver permès que persones del seu entorn cometessin un delicte continuat, durant molts anys, de frau fiscal. Aquesta és, en essència el sentit de la seva confessió, ara per ara. Te consciència d’haver cooperat per omissió i indiferència en un frau fiscal. No sabem si hi ha més coses, però pel que se sap fins avui aquesta és el fet delictiu. Algunes persones, a partir d’aquest dada han practicat un acarnissament públic d’en Jordi Pujol que ha comportat, entre altres, negar-li cap paper en la història recent de Catalunya. No comparteixo aquests judicis. Els trobo desajustats i mancats d’equanimitat.

Trobo una barbaritat, per exemple, exigir-li la seva renúncia als atributs i reconeixements derivats per haver estat president de la Generalitat de Catalunya, m’ha sonat a degradació pública. Ho considero totalment innecessari i injust, especialment en relació a altres persones que no se’ls ha aplicat el mateix criteri. Per més delictes que hagi comés el President Pujol és innegable que la seva polièdrica figura ha tingut molta influència i protagonisme en el progrés de Catalunya en els darrers anys. Personalment, no he estat mai votant de Jordi Pujol, però això no impedeix reconèixer que Catalunya està on està gràcies als seus objectius polítics i la seva inqüestionable dedicació per assolir-los. Jordi Pujol té al seu darrera un obra feta que és positiva i ha permès avançar Catalunya i als catalans. Molts dirigents polítics actuals s’han fet un espai en l’arena política gràcies a Jordi Pujol. En els darrers anys he tingut una relació  més propera amb el President Pujol i reconec que cada cop que he estat a soles amb ell, i en estat unes quantes vegades, he percebut aquests instants com a cordials, afables, educatius i n’he sortit animat a seguir fent el que estava fent.

La vida de les persones està plena de contradiccions, algunes poden arribar a ser greus des de la perspectiva moral. Però, fins i tot en aquests casos, aquesta part obscura de la personalitat, no anul·la ni nega la dimensió moral d’altres dimensions i actuacions de la mateixa persona. Per aquest criteri es negaria la bellesa d’algunes obres d’art, l’excel·lència d’algunes novel·les, la intensitat d’alguns poemes o la preciositat d’algunes peces musicals només per feblesa moral dels seus autors. El criteris del foc nou radical, només l’han practicat els partidaris de fer fogueres destructives contra l’imperi de la raó. Per això, m’aplico a mi mateix la idea de ser més raonable en el moment de valorar l’obra política del President Pujol i el meu judici moral sobre la seva persona.

La caça major en la política catalana.

Una cosa és abatre perdius i l’altra, la caça major. Aquesta es perseguir qualsevol animal salvatge més gran que una guineu ordinària. Hi ha dues maneres de fer-la. Una és l’acostament i l’altra és la batuda (o munteria). La primera consisteix a localitzar l'animal, perseguir-lo procurant no ser vist, fer l'aproximació final i disparar. La batuda es practica per un grup de caçadors que s'ajuden en la tasca de perseguir i acorralar les peces i, quan troben el moment oportú aixequen i espanten els animals cap als llocs on es troben la majoria de caçadors per poder-los abatre. Algunes persones volen convertir la política a Catalunya en un exercici de caça major.

Ara ens trobem en la fase de l’acostament. La confessió del President Pujol ha facilitat iniciar la pacient caça major. Els caçadors del sobiranisme català han calculat acuradament la seva estratègia. Han esperat molt. Des de fa temps han tingut el mateix objectiu: associar la independència de Catalunya a la necessitat de la família Pujol de bandejar els seus negocis de la justícia espanyola. La tesis era lineal: si Catalunya fos independent la placidesa de l’oasi català taparia alguns comportaments il·lícits. Finalment el procés d’acostament està donant els seus fruïts. S’han trobat les pistes i el ministre d’Hisenda espanyol ho ha verbalitzat. El seu responsable en el Govern de Madrid afirmà, amb la tranquil·litat de qui es fuma un puro, que el President Jordi Pujol s’ha fet independentista quan ha sabut que la hisenda espanyola fiscalitzava les seves comptes. I s’ha quedat tan tranquil.

Un cop fet l’acostament s’entra de ple en la batuda. Però ara els caçadors són d’aquí. Res més fàcil que deixar que els propis catalans disparin encertadament contra la peça de caça major que el govern de Madrid vol abatre: el President Artur Mas. Nova tesi. Darrera dels possibles tripijocs de la família Pujol poden haver-hi coses inconfessables que podrien esquitxar a més d’un. Només cal obrir processos d’investigació per tirar de la manta i a veure que surt. Si tot va bé, deuen pensar alguns estrategues foranis, els mateixos catalans esbrossaran el camí de tal manera que, per damunt dels cadàvers polítics del catalanisme centrat, només sobreviuran els exaltats extrems i, de forma especial, els que volen arribar i posseir el poder. Llavors tot serà més fàcil: no hi haurà espai per la política del diàleg i l’acord. Només serà possible la confrontació dura i pura. Quanta més confrontació millor, així no es podran fer concessions i, en conseqüència, més rèdits polítics a les espanyes en temps de noves eleccions. En aquest escenari de la no política només poden sobreviure els que tenen tots els ressorts del poder i l’exerceixen autoritàriament. Novament els catalans, tres-cents anys després, haurem continuat perdent. 

L'Església catalana avui

El Centre d’Estudis Jordi Pujol dedica el seu monogràfic nº 9 del mes d’octubre a analitzar la situació de l’Església catalana avui. Aquest monogràfic comença amb una vídeo-editorial signada pel propi President Jordi Pujol. Es comenta que el clima que avui es respira en el si de la societat és de certa indiferència respecte a l’Església. Jordi Pujol explica l’esforç que suposa ser creient, analitza el desprestigi del cristianisme a Catalunya. Aquesta situació fa que sigui difícil acollir la proposta del cristianisme, però cal seguir treballant perquè la societat en sigui receptora. També comenta que cal partir de l’esperit del Concili Vaticà II per saber connectar de nou amb la societat. Finalment reflexiona sobre la visita del Papa a Barcelona.

Els articles escrits estan signats per Lluís Duch, monjo de Montserrat, Ramon Maria Nogués, escolapi, i Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona. Lluís Duch presenta una diagnosi pessimista de l’estat actual de l’Església catalana, fruit de les expectatives no complertes que havien desvetllat el Concili Vaticà II i la Transició política. Això genera desconfiança. No obstant, les incerteses les incerteses socials, polítiques i religioses de l’hora present han estat l’esperó que ha posat en moviment, ha dinamitzat i ha conferit continguts a la predicació i a l’acció evangèliques. Gosem esperar que, malgrat la desconfiança que l’Església catalana inspira en molts sectors de la nostra societat, el dinamisme evangèlic, potser malgrat ella mateixa, continuarà la seva missió de reconciliació, solidaritat i justícia.

Ramon Maria Nogués comenta que enmig del nou context laic i plural, el repte de l’Església catòlica consisteix a produir una oferta espiritual alliberadora i de qualitat, i recuperar la iniciativa nacional. Església i país són dues instàncies d’identificació que han resultat fonamentals en la història de Catalunya. En el nou context laic i plural es presenta un repte important per a les esglésies: trobar el lloc, primerament, per seguir fent una proposta engrescadora i, en segon lloc, per mantenir la seva identitat no confosa. La societat catalana i les esglésies catalanes tenen un repte important. La societat ha d’aprendre a ser laica i abandonar tant el vell exclusivisme catòlic que la va dominar com l’actitud de revenja i menyspreu que manifesta envers l’església que va tenir el poder. I la societat ha de saber valorar la riquesa d’elements identificatius que una bona adscripció religiosa pot tenir i que podrien ser substituïts per elements més deleteris del que sembla, que passarien a generar un buit de referències gens entusiasmador.

El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, escriu que per contrarestar la secularització que actualment està afectant la societat cal que l'Església impulsi un missatge evangelitzador potent. Presentar aquesta identitat no sempre resulta fàcil, no sols per la indiferència que molts poden manifestar a nivell individual, sinó pel clima dominant que tendeix a posar el benestar i el diner com a primers valors. Presentar aquesta identitat no sempre resulta fàcil, no sols per la indiferència que molts poden manifestar a nivell individual, sinó pel clima dominant que tendeix a posar el benestar i el diner com a primers valors.

És positiu que institucions vinculades al pensament polític i social reflexionin sobre el paper de l’Església catòlica avui. El Centre d’Estudis Jordi Pujol ha mostrat sempre interès pel fenomen religiós. Es freqüent trobar articles sobre aquest tema en la revista VIA, juntament amb iniciatives més estructurades com fou el seminari de l’any passat sobre el paper de les religions en la societat contemporània. Ara, aquest monogràfic dedicat a l’Església catòlica complementa amb encert els treballs anteriors.

Barak Obama i l'avortament

Comentant el recent document sobre l’avortament promogut per un grup de cristians socialistes, l’Albert Aixelà, director de la Fundació Campalans (PSC), em va recomanar la lectura del discurs de Barak Obama a la Universitat catòlica de Notre Dame, a South Bend (Indiana). La presència del president nord-americà en aquesta universitat fou durament criticada i activament contestada pels sectors antiavortistes. Pel seu interès reprodueixo el fragment del discurs de Barka Obama on es refereix al debat sobre l’avortament.

“Resulta obvi que l’àmbit en què totes aquestes qüestions es manifesten amb
més força és el debat sobre l’avortament.

Mentre pensava en la controvèrsia que ha envoltat la meva visita d’avui, vaig recordar una anècdota que vaig viure durant la meva campanya per al Senat i que vaig descriure en un llibre titulat The Audacity of Hope (‘L’audàcia de l’esperança’). Pocs dies després de guanyar la nominació demòcrata vaig rebre un missatge electrònic d’un metge que em deia que en el moment de votar-me a les primàries d’Illinois va haver-hi un fet que el va preocupar molt i que li va fer pensar que podria fer que no em votés a les eleccions generals. Es va definir com un cristià plenament provida, però no era pas això el que podia fer que no em votés .

El que preocupava el metge era una frase que els meus col·laboradors de campanya havien posat a la meva pàgina web, una frase que deia que jo lluitaria contra «els ideòlegs de dretes que volen treure a les dones el dret de decidir». El metge em va dir que creia que jo era una persona molt sensata, i que per això havia donat suport a les meves iniciatives polítiques per ajudar els pobres i millorar el nostre sistema educatiu, però que si realment pensava que tots els defensors provida no eren més que ideòlegs que volien fer mal a les dones, estava demostrant molt poca sensatesa. Va escriure: «No us demano que us oposeu a l’avortament, sinó que parleu d’aquesta qüestió des d’un punt de vista just i imparcial». Un punt de vista just i imparcial .

Després de llegir el missatge del metge, li vaig contestar donant-li les gràcies. Tot i que no vaig modificar la meva postura, vaig dir als meus col·laboradors que canviessin la frase de la pàgina web. I aquella nit vaig demanar a Déu que em permetés aplicar als altres la mateixa presumpció de bona fe que el doctor havia aplicat amb mi. Perquè quan fem això –és a dir, quan obrim els nostres cors i les nostres ments a les persones que no pensen o creuen exactament com nosaltres– és quan descobrim la possibilitat d’arribar a un punt d’unió.

Aleshores és quan comencem a dir: «Potser no estem d’acord en l’avortament, però podem estar d’acord en el fet que no hi ha cap dona que prengui aquesta decisió tan traumàtica i dolorosa a la lleugera, perquè té implicacions tant morals com espirituals» .

Així doncs, treballem plegats per reduir el nombre de dones que hagin d’avortar, reduïm els embarassos no desitjats. Fem que l’adopció sigui més fàcil. Proporcionem atenció i suport a les dones que sí que decideixen tenir fills. Honrem la consciència d’aquells que no estan d’acord amb l’avortament, redactem una clàusula de consciència i assegurem-nos que les nostres polítiques de salut no només es basen en la ciència sinó també en l’ètica, així com en el respecte per la igualtat de les dones. Tot això és al nostre abast .

Ara, promoció del 2009, no entengueu que suggereixo que el debat sobre l’avortament es pugui o s’hagi d’evitar. Perquè, per més que vulguem esquivar-lo –sobretot sabent que les postures de la majoria d’americans sobre aquesta qüestió són complexes i fins i tot contradictòries–, el fet és que, a un determinat nivell, les visions que en té cada part són irreconciliables. Cada bàndol es continuarà defensant públicament amb passió i convicció, però estic segur que podem avançar sense reduir les postures divergents a una mera caricatura”

Es pot trobar el discurs sencer a la revista VIA nº 10

Sis propostes per la “minoria creativa”

Ahir, es clausurà el seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Diverses persones prou representatives del món religiós català, moltes de les quals havíem participat regularment al llarg de les sessions del seminari, ens trobarem per compartir les principals idees suggerides en el seminari i parlar de l’estat de la qüestió. El professor Àlex Seglers, resumí les principals idees dels ponents i l’escriptor Antoni Puigverd proposà un suggerent reflexió sobre el paper de les religions en les societats modernes. La seva conclusió fou que l’Església catòlica, després de molts anys de dominància social, ha d’assumir que ara li toca desenvolupar el paper de “minoria creativa” en un context de canvi dels paràmetres de les creences dins d’una societat religiosament plural.

En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.

1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.

2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.

3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.

4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.

5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.

6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.

Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.

Lideratge eclesial i polític

Fa un dies, en la cloenda del seminari sobre política i espiritualitat organitzat per la Fundació Jordi Pujol, un dels participants en la taula rodona demanà més lideratge en l’Església catòlica catalana. Les seves paraules criticaven que els dirigents eclesials no lideraven prou. L’oposició política al President José Montilla li fa el mateix retret des dels inicis de la seva investidura com a president de la Generalitat. Es diu, que José Montilla no és un líder. En els dos casos, les crítiques es fan des d’una posició comuna: sorgeixen d’una confrontació; i es projecta una determinada imatge del que és ser líder i liderar. Penso que els esdeveniments no donen la raó a aquesta crítica. És una crítica limitada perquè parteix d’una manera d’entendre el lideratge que no es correspon al que necessitat la complexitat de la societat d’avui.

Enfront de la idea tradicional del lideratge com a carisma i transacció, emergeix un nou model basat en la capacitat de donar a les persones la responsabilitat de construir el seu futur i en la capacitat de situar-se al seu costat en aquest procés. És cert que els líders han de tenir capacitat de fer somiar. Però són somnis compartits que neixen d’una esperança col·lectiva. En lloc de líders visionaris salvadors, plens de característiques personals enlluernadores, està sorgint un lideratge basat en la capacitat reflexiva, en la tenacitat i perseverança, en el treball i l’esforç. És un lideratge menys procliu a la gestió incontrolada de les emocions i més orientat a mobilitzar els sentiments per causes explicades i assumides a través de la comprensió responsable. La negociació pel finançament de Catalunya és un bon exemple d’aquest nou model. El President de la Generalitat ha assolit crear, sense cap estridència però amb fermesa i treball constant, un ampli consens polític i social entorn a la seva estratègia negociadora. Al final, aquest consens s’ha mantingut alhora de valorar positivament els resultats obtinguts.

En l’àmbit de l’Església catòlica, algunes veus comencen a qüestionar el pontificat de Benet XVI. Se li critica l’excés de raó en contraposició al carisma emotiu de Joan Pau II. Però, tampoc en l’Església és temps de lideratges de mobilitzacions sentimentals de masses. El lideratge eclesial, com el polític, es fonamenten en l’emergència dels líders a partir del compromís responsables dels ciutadans, en el cas dels polítics, o dels capellans i fidels en l’Església catòlica. Pensar que el lideratge prové del cel no passa ni a les esglésies. Els líders sorgeixen a partir de la interacció entre les persones i els que assumeixen aquest paper es que han estat reconeguts com a tals. En aquest sentit, la negació del lideratge només pot fer-se des de l’observació distant dels fenòmens o la ignorància. La participació política, en un cas, i la comunió eclesial en un altre ajuden a l’emergència dels líders. Per sort, els líders carismàtic emotius amb vocació salvadora s’han acabat. Dóna la impressió de que la societat s’ha adonat que és veritat el que deia Emiliano Zapata: el lideratge fort empobreix els pobles.

Les religions en temps de crisi

El sociòleg de les religions, José Casanova, professor a la universitat de Georgetown, pronuncià una interessant conferència dins del seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la Fundació Jordi Pujol. Pel reconegut sociòleg de les religions, aquestes són avui un fet sociològicament rellevant en les societats globalitzades.

Els estats moderns i les societats són seculars, s’estructuren i funcionen com si Déu no existís; però les religions no estan fora de les societats tal com pretenien les idees secularitzadores. La pràctica social ha invalidat un dels pressupòsits dels pensadors moderns: si l’estat era secular llavors la societat es secularitzaria i la religió deixaria de socialment rellevant. La cultura política, i les pròpies religions, havien acceptat com a cert el paradigma de la secularització: quan més moderna és una societat, més secularitzada està i les religions s’afeblirien progressivament. Però els fets demostren que no ha estat així. Al contrari. Aquest canvi de perspectiva ha qüestionat la manera com la cultura política havia assumit la Modernitat. Aquest pensament és molt propi del context cultural europeu, però no té la seva equivalència en la societat nord-americana. Als Estats Units d’Amèrica la Modernitat no ha estat mai associada a la secularització. El progrés de la primera no comportava el desenvolupament de la segona. Aquesta experiència, junt a la situació europea actual, obliguen a cercar unes altres explicacions per entendre, comprendre i explicar avui els fenòmens de la secularització. Pot ser a Europa caldria parlar d’una pèrdua de pes de las institucions religioses i d’una individualització de l’experiència religiosa en lloc de parlar de secularització. Perquè l’existència d’aquests fenòmens no implica assumir que la societat és secularitzi tal com ho entenien els partidaris del secularisme.

A més, ara es dóna un fenomen nou: la globalització afavoreix l’augment de la pluralitat religiosa de les societats occidentals. La majoria de religions en expansió tenen alguns trets en comú: estan molt desinstitucionalitzades i els seus membres estableixen lligams transnacionals. Així, un treballador musulmà o hindú a casa nostra està més proper als musulmans o hindús d’altres països que als treballadors d’aquí. Es tracta d’una actualització del fenomen propi en les societats nord-americanes i identificat com denominacionisme

La revifalla de les religions comporta també una recuperació de l’espiritualitat que pot basar-se o no en elements religiosos. Aquests fenòmens trenquen l’aparent uniformitat de les societats europees entorn a una religió majoritària i dominant. Ara, les antigues tradicions dominants, ho segueixen essent però sense tenir el monopoli del fet religiós. Per això, un repte que tenen algunes religions es saber aprendre a viure junts. La conferència del professor José Casanova fou una invitació a continuar reflexionant sobre aquestes qüestions per tal de situar de nou els conceptes: secular, secularització en clau del nou context social. Cal aquesta reflexió per tal d’articular la política pública adequada que permeti gestionar el comportament social d’aquelles persones que poden emprar el fet religiós per cohesionar la seva identitat. De nou, una veu ben preparada recorda que la religió ha d’integrar-se en l’agenda política.