L’opacitat aliementa l’anticlericalisme

S’acaba una setmana de notícies que ha tingut l’Església catòlica com el principal protagonista. Primer, l’anunci d’uns errors en les immatriculacions de béns; després, la iniciativa parlamentària d’ERC, Unidas Podemos i Bildu de proposar una comissió parlamentària per revisar els milers de denúncies per casos de pederàstia a l’Església catòlica i finalment, el suport del PSOE a fer aquesta investigació donat a correcuita i amb pirotècnica mediàtica. A partir de cada una d’aquestes notícies les xarxes socials van plenes d’opinions que tenen, la majoria d’elles un tuf d’anticlericalisme exagerat. Els comentaris, en general, no acostumen a ser massa afalagadors. A més, alguns titulars de premsa han tractat el tema de les immatriculacions sense rigor i, en alguns casos de manera forassenyada i més propers a les “fake news” que a la veracitat informativa. Segons la majoria de titular semblava que l’Església catòlica havia comès una gran estafa o es dedicava a fer apropiacions indegudes. A partir d’aquests titular, la creativitat narrativa ha anat desbocada, tot anava bé per acusar a la jerarquia catòlica de rapinyar les propietats privades o comunals.

La negativa del president de la Conferència Episcopal Espanyola a impulsar una comissió independent, similar a les fetes en altres països, per aclarir les denúncies de casos de pederàstia ha contribuït a remoure de nou les aigües de l’anticlericalisme de la nostra societat. Els ciutadans recelen del silenci, la foscor i l’opacitat que la jerarquia catòlica ha tractat, i encara continua tractant, aquest tema. En un país de pell sensible pels afers que estimulen l’anticlericalisme, no cal ser un analista fi per adonar-se que callar, dissimular o mostrar-se ambigu alimenta les sospites d’encobriment d’aquests delictes. Novament, la jerarquia de l’Església catòlica ha estat poruga i, en lloc de prendre la iniciativa de tractar amb transparència, claredat i amb taquígrafs la qüestió de la pederàstia n’ha fet un assumpte domèstic, sense adonar-se que és una matèria de projecció social. ¿Tant costava a la Conferència Episcopal Espanyola promoure  una comissió independent per estudiar les denúncies de pederàstia? Fer malament les immatriculacions, no ser rigorós en les inscripcions de les propietats o situar la investigació de la pederàstia fora del discerniment públic és alimentar l’anticlericalisme larvat de la nostra societat.  Però, els que ara miren complaents el ressorgiment dels menjacapellans recordin que la tràgica història del nostre país demostra que els grans beneficiats de l’anticlericalisme sol ser sempre l’extrema dreta.

No és just, més aviat interessat, situar el focus en els casos de pederàstia, a l’Església catòlica. Dit això, no es pot negar la greu responsabilitat adquirida per l’Església en els abusos continuats produïts en les seves institucions. És evident que cal anar a fons, investigar el que calgui, on calgui, rendir comptes i demanar perdó les vegades que fàcil falta. Tanmateix, hi ha massa silenci en altres àmbits on, per estar freqüentats per la joventut podien ser llocs on els pederastes actuessin. La nostra societat ha tingut en els anys 50, 60 i 70 del segle passat, moltes entitats esportives, socials, educatives i d’altre mena, on la joventut trobava espais d’educació, esport, oci i esplai. Cap d’aquestes entitats sembla que entri en les preocupacions dels promotors de la iniciativa parlamentària per investigar a l’Església catòlica. La qual, segons sembla, és l’únic subjecte de sospita. ¿No passava res en les altres entitats? ¿tot era normal? Sincerament, no m’ho crec.

Els bisbes i la unitat d’Espanya

El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Ricardo Blázquez Pérez, ha demanat en la sessió inaugural de la CXIV Asamblea Plenaria que la ''temptació del caos no prevalgui mai sobre la unitat assegurada per la Constitució”. Aquestes paraules m’han impressionat. Blázquez ha fet tot un manifest de regeneració política en pocs mots. La primera part de la frase és pròpia de qui té por al canvi. Penso que només es pot criticar el caos, des de la més profunda comprensió conservadora i immobilista de les dinàmiques socials. Els estudis sociològics revelen que les societats progressen quan s’alteren els equilibris interns i sorgeix el caos. En aquest instant, el que cal es saber gestionar els moments caòtics per conduir el canvi a bon port. Per això, benvingut sigui el caos perquè gràcies a ell podem progressar. 

Dit això convé reflexionar sobre la segona part de la frase: la unitat. No és la unitat, en abstracte, sinó la unitat d’Espanya. Tot en majúscules. Aquí és on Ricardo Blázquez pren partit en favor de les visions unionistes. El president de la Conferència Episcopal no és inclusiu i ignora als cristians que estan a favor de les opcions independentistes. Paradoxalment, per analogia a la crítica que els unionistes fan al president Torra, només representa a uns cristians d’Espanya. Com a introducció al seu excursus prèviament havia dit: “En els últims dies persones amb responsabilitats polítiques han emès opinions sobre la nostra situació; unes clares que tranquil·litzen, altres bastants fosques que deixen perplexitat i altres de caràcter reivindicatiu que creen sobresalts. No és exagerat dir que probablement una certa confusió ens envolta; com aquestes manifestacions que s'han anat succeint freguen amb freqüència aspectes fonamentals de la Constitució aprovada l'any 1978, la inquietud afecta més profundament a la nostra convivència”. És, sens dubte, una descripció del caos que anunciarà després. Pel cardenal Blázquez el remei al caos és la unitat constitucional. Fora de la Constitució, només hi ha el caos. El president de la Conferència Episcopal Espanyola afirmà La Constitució no té data de caducitat ni està limitada a algunes generacions. Està oberta a possibles reformes per a les quals la mateixa Constitució ha indicat el procediment. L'èxit de la Transició amb el fruit de la Constitució va ser motiu de serenitat que no pot ser qüestionat trencant l'acord amb el qual va ser aprovat”.

Ricardo Blázquez defensa el consens constitucional i adverteix que no es pot trencar aquest acord. Bé, és una opinió. Però també es pot pensar el contrari. És a dir, que sense un nou consens no pot haver-hi pacte i que ara, els esdeveniments qüestionen la solidesa dels acords presos en el període constituent. La reflexió sobre la unitat d’Espanya feta pel cardenal Blázquez és un afer polític, perquè la unitat d’Espanya no és una qüestió moral, sinó una solució política concreta a l’articulació de l’Estat tan legítima com la contrària, el reconeixement del dret a l’escissió d’una part d’aquest Estat. La unitat d’Espanya ni és sagrada ni és bé moral. No pensen així molts bisbes. L’anterior secretari de la Conferència Episcopal espanyola afirmà amb rotunditat “posar en perill la convivència dels espanyols negant unilateralment la sobirania d'Espanya sense valorar les greus conseqüències que aquesta negació podria comportar no seria prudent ni moralment acceptable. Pretendre unilateralment alterar aquest ordenament jurídic en funció d'una determinada voluntat de poder local o de qualsevol tipus és inadmissible”. Aquesta és el pensament de molts bisbes de la Conferència Episcopal. Davant d’aquest criteris, no hem d’insistir tossudament que la unitat d’Espanya no és, en sí mateixa, cap bé moral que pugui avantposar-se al dret inalienable dels pobles de l’Estat a decidir la seva organització política i la seva relació entre ells.

Apunts a la nota de la l’Episcopat espanyol. Catalunya no és el problema, el problema és Espanya

Han trigat, però al final l’episcopat espanyol, a través de la Permanent de la Conferencia Episcopal, s’han pronunciat sobre la situació a Catalunya. La nota dels bisbes, plena d’equilibris i d’ambigüitats calculades per evitar que ningú se’n pugui apropiar a favor de les seves tesis, te un to i un enfoc molt diferent als antics discursos patriòtics que ens tenien acostumats. Això és positiu. Suposo que el govern d’Espanya hauria esperat un condemna en tota regla del procés català, però no ha estat així. Els bisbes han moderat el to i han procurat rebaixar la tensió.

Els bisbes demanen diàleg i entesa per salvaguardar la convivència, el respecte els drets i les institucions. La intenció és lloable, però per avançar en aquest sentit cal entendre que el problema que s’ha de resoldre no és la qüestió catalana, com suposen els bisbes, sinó la mateixa naturalesa de l’Estat. El problema no és Catalunya, sinó Espanya. El que ha posat a primer pla la crisi catalana és l’esgotament d’un model d’Estat i la necessitat de redefinir la seva identitat.

L’apel·lació al diàleg, i la defensa dels drets i les institucions que fan els bisbes és important avui perquè aquests dies l’Estat està vulnerant de forma continuada alguns dels drets fonamentals: el dret de reunió, la llibertat d’expressió i el dret a ser consultats. La nota dels bisbes espanyols recorda que la verdadera solució del conflicte passa pel diàleg. Això vol dir, tornar a situar el conflicte en l’àmbit de la política i no de la incomprensió, menyspreu o repressió com fa l’Estat. Amplis sectors de la societat catalana han reiterat la petició de diàleg sense cap resposta política. M’hauria agradat que els bisbes espanyols haguessin acabat la seva nota apel·lant, no només a la serenitat i a l’entesa, sinó també demanant a l’Estat diàleg polític per pactar les condiciones que facin possible allò que diuen els bisbes catalans: que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català.

La unitat d'Espanya no és un bé moral

El mateix dia que monsenyor Krzysztof Charamsa, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, en una entrevista a Catalunya Ràdio, critiqués a la Conferència Episcopal Espanyola pel seu posicionament en relació al debat català, el secretari d’aquesta, monsenyor Gil Tamayo ha tornat a defensar la unitat d’Espanya com a bé moral. Monsenyor Krzysztof Charamsa ha estat contundent: “quan fan declaracions dient que la unitat d’Espanya és un bé moral i totes aquelles coses, em preocupa molt. Aquesta afirmació és totalment falsa a la llum de la doctrina social de l’Església. És inadmissible” (...) “la doctrina social de l’Església defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles”. 

Per la seva part, Gil Tamayo, secretari de la Conferència Episcopal espanyola ha declarat en una entrevista radiofònica que “posar en perill la convivència dels espanyols negant unilateralment la sobirania d'Espanya sense valorar les greus conseqüències que aquesta negació podria comportar no seria prudent ni moralment acceptable. Pretendre unilateralment alterar aquest ordenament jurídic en funció d'una determinada voluntat de poder local o de qualsevol tipus és inadmissible. Cal respectar i tutelar el bé comú d'una societat pluricentenaria ". Com a font d’autoritat, ha recordat un document de 2002 rubricat per bisbes espanyols i també ha esmentat una altra declaració de la Comissió Permanent de l'Episcopat de l'any passat, en què els bisbes van afirmar: "s'ha de preservar el bé de la unitat al mateix temps que el de la rica diversitat dels pobles d'Espanya" .

No comparteixo la opinió de monsenyor Gil Tamayo. La unitat d’Espanya no és, en sí mateixa, cap bé moral que pugui avantposar-se al bé moral dels pobles a decidir la seva organització política. La unitat d’Espanya és una manera, com n’hi d’altres, de relacionar-se el pobles que es troben en l’àmbit territorial de la península ibèrica. La unitat actual no és fruit d’una decisió, sinó d’una imposició. Només cal recular als fets històrics de 1714 per adonar-se com la unitat d’Espanya es construí per la derrota dels catalans. L’argumentació de Gil Tamayo, com es desprenen de les següents paraules, “cap dels pobles o regions que formen part de l'Estat espanyol es podria entendre tal com és avui si no hagués format part de la llarga història de la unitat cultural i política d'aquesta antiga nació que és Espanya” neguen la hipòtesi major: Catalunya és una nació annexionada per la força al model d’Espanya unitària. Aquesta és la verdadera realitat política, no moral, que monsenyor Gil Tamayo defensa erròniament com a bé moral. 

No ho entenen, ¿ho volen entendre? ¿els podem ajudar a entendre-ho?

Mentre uns no ho entenen i desqualifiquen tot el que sembla independentista, altres s’ho pensen i pocs en parlen. Aquestes paraules serveixen per dibuixar el panorama eclesial catòlic davant la proposta de consulta de l’any vinent. Resulta incomprensible com alguns membres destacats de l’episcopat espanyol han sortit ràpidament a desqualificar la consulta proposada per l’any vinent. El portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola ha declarat recentment que aquesta consulta és “imprudent i moralment inacceptable”. De nou el judici moral queda desenfocat per restar subordinat a la solució tècnica de com vincular Catalunya amb Espanya, enlloc d’il·luminar sobre la circumstància que el valor moral es troba en el fet de que els catalans hem de poder exercir el dret a ser consultats democràticament.

Per sort de les consciències cristianes, hi ha veus d’església que aporten una altra perspectiva. Ahir, a l’homilia de la missa conventual del monestir de Santa Maria de Montserrat, el pare Salvador Plans afirmà “l'altre fet que ens afecta com a cristians catalans és que l'any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió”, i defensaven “el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església' (text tret del document dels bisbes catalanes “Al servei del nostre poble”). Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per alguns cristians 'imprudent i moralment inacceptable' “J.M. Gil Tamayo]. Els cristians necessitem paraules clarificadores com les que s’escoltaren en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest és un dels camins. Els bisbes catalans haurien d’acompanyar el discerniment moral dels catòlics catalans per contrarestar el ús esbiaixat que alguns clergues fan de la Doctrinal Social de l’Església Catòlica. Pot ser els bisbes catalans hauran de fer, encara més, pedagogia del que és Catalunya amb alguns membres rellevants de la Conferència Episcopal Espanyola.  

La caritat del perdó

No és habitual que reescrigui i editi els meus comentaris. Però aquest, en concret, ho he fet. Una part d’aquesta nota fou escrita a la tarda del diumenge, mentre coneixia com s’havia transcorregut l’acte de beatificació a Tarragona i fou publicada amb el títol “Decepció ¿tant costa demanar perdó?.. Una altra part del comentari ha estat sobreafegit un cop escoltades algunes valoracions i les observacions d’un bon amic que em sosté en la seva pregària i m’ajuda en les seves reflexions

Estic decebut. Aquesta és la sensació que tinc a la tarda d’aquest diumenge de saber com s’ha desenvolupat la cerimònia de beatificació de les 522 persones assassinades en motiu de la seva fe. Perquè això és inqüestionable. La mort d’aquestes persones fou per la seva condició de cristians, per això l’Església els dóna la categoria de màrtirs. Cada grup humà té els seus. Avui els catòlics honorem els nostres.

La meva decepció és que la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la dignitat de fer allò que quasi estigué a punt de fer l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Capellans l’any 1971: demanar perdó per la legitimat que l’Església espanyola donà a la Guerra Civil. En aquells moments hi havia la consciència de que calia demanar perdó perquè l’Església havia qualificat la revolta dels militars com una Creuada. Terme de connotacions religioses evocadores dels exterminis dels cristians contra els infidels. Però la petició de perdó no fou possible per uns pocs vots. L’Església catòlica hauria d’haver demanat perdó, un cop més, i setanta vegades més si calgués, com a contrició de no haver sabut ser, en el seu moment, instrument de reconciliació, diàleg i pacificació. Feu el contrari. Una part d’aquesta església optà per l’odi fratricidi. Anys més després, aquesta església hauria haver estat generosa en el perdó tal com Jesús el practicà i ensenyà. Era un gest moral que hauria tancat definitivament les portes a l’anticlericalisme que tan malt feu a l’Església del nostre país i que avui encara obté importants rèdits davant la ceguesa d’algunes jerarquies eclesials.

Quasi trenta anys després la Conferència Episcopal Espanyola no ha tingut la talla moral de fer l’acte de contrició que encara restava pendent per tancar definitivament un dels episodis de la Guerra Civil i del franquisme. Estic decebut, però no desenganyat perquè no tenia massa confiança que això pogués passar. Perquè el nucli més tancat de l’episcopat espanyol està convençut de que no cal demanar perdó de res. En el seus esquemes mentals no hi ha espai pel penediment per aquest tipus d’actuacions. Això, és el que em preocupa. Perquè només des d’aquest convenciment aquestes persones poden passar per alt les complicitats eclesials necessàries i sostingudes mantingudes amb el franquisme, o ara alimentar la confrontació, la intransigència i l’agressió contra Catalunya des dels alguns canals de comunicació participats per la Conferència Episcopal Espanyola.

També els anticlericals haurien de ser generosos amb les seves actuacions i manifestacions. Certament, l’odi repressiu perseguí fins a l’extermini de moltes persones que feien de les seves idees un valor suprem. Però també hi hagué persones que, guiades per un fanatisme extrem perseguiren a altres per motiu de la seva fe i actituds. Ningú pot prendre’s la justícia per la seva ma practicant-la al peu d’una cuneta o en la tàpia d’un cementiri. També cal escoltar les veus del perdó en aquells que es poden sentir ofesos per alguns silencis eclesials. La legitimitat democràtica del govern republicà quedà sobrepassada per unes actuacions totalment amorals, però eren els governants els que tenien la responsabilitat d’evitar i controlar l’odi desfermat contra els catòlics durant els començaments de la Guerra Civil. També cal reparar cívicament aquestes morts absurdes.

El màxim respecte i admiració que mereixen els beats màrtirs, no ha de fer-nos oblidar que en aquella confrontació l’Església es va deixar utilitzar per un règim totalitari. El règim es serví de l’Església, però una part important d’aquesta es trobà còmode en aquesta instrumentació i se’n beneficià. Això forma part també de la memòria històrica del nostre país, com formen part també tots els morts deguts al fanatisme ideològic o la repressió franquista. Com digué recentment l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, “mai no podem instrumentalitzar els mort, i menys encara les víctimes d’assasinats”.

Es per això que esperava un gest a favor de la contrició definitiva per part de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquesta té en bona part de l’Església catalana un exemple del camí a recórrer en aquest sentit. És cert que en alguns importants catòlics estigueren compromesos amb el franquisme des del primer moment, però altres, com el cardenal Barraquer o el mateix Carrasco Formiguera, i molts altres, es mantingueren fidels al govern escollit democràticament. El primer morí a l’exili i el segon fou afusellat pels revoltats i en els morts republicans hi havia molts catòlics. Bona part de l’Església catalana anà prenent consciència del seu lloc en la història i anà comprometent-se progressivament amb la democràcia i de les llibertats nacionals. La celebració l’any 1947 de les festes commemoratives de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat foren el primer gest públic per la reconciliació entre els germans que havien estat enfrontats per una guerra. Anys després, el 1958, en l’homilia de l’abat Escarré contra el governador civil de Barcelona, marcà un compromís clar d’aquesta església a favor de les llibertats polítiques. Aquest gest de l’abat connectava amb el sentiment de molts cristians que havien anat prenent consciència polític a través dels moviments especialitzats catòlics.

Les declaracions del mateix abat Escarré al diari Le Monde, el 1963, reforçaren aquest compromís actiu d’importants sectors de l’Església catalana. L’entrega d’aquesta església a favor de la democràcia i de les llibertats nacionals cada cop fou més intens. Al costat de bisbes com Pont i Gol, Jubany, Masnou, Guix, Camprodon, Deig, abats com Gabriel Brasó, Cassià Just o Sebastià Bardolet després, existia una amplia xarxa de cristians compromesos per tot allò que el règim franquista negava i perseguia. Aquestes actuacions de l’Església catalana marquen una trajectòria que és un bon referent que l’episcopat espanyol podia haver fet servir per argumentar la seva postura davant de la Guerra Civil. I si volien trobar les paraules justes i adequades per parlar sobre aquestes qüestions les haurien trobat en els documents “Arrel cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”  on  els bisbes catalans abordaven amb encert algunes de les qüestions reobertes arran d’aquestes beatificacions.

Molts cristians i persones d’altres creences esperàvem un gest a favor de la reconciliació, la pau i el perdó. Diuen que aquesta fou l’actitud que tingueren molts dels 522 beats quan foren assassinat, per això s’esperava que l’Església avui, celebrant el memorial del seu martiri, hagués assumit aquest perdó i l’hagués demanat a una societat que respecte i honora la mort d’unes persones en mans de fanàtics i intransigents o de repressors sistemàtics de la llibertat. Esperava aquest gest. Gest que hauria de ser definitiu per evitar l’ús polític dels morts i del perdó. Tots ens hem de reconciliar per fer possible plegats viure en a pau i concòrdia. Voldria acabar amb les mateixes paraules que acabà el poeta Joan Maragall el seu extraordinari article La ciutat del perdó escrit arran de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia acusat falsament de ser l’instigador de la crema de convents a Barcelona el juliol de 1909. Deia el gran poeta i cristià: “Caritat per tots!. I bella cosa fora que comencessin els més ofesos”.

13TV, una infàmia

Reconec que no veig massa sovint aquesta cadena de televisió. Però aquests dies, especialment a partir del fenomen de la Via Catalana, he volgut conèixer el tractament periodístic que es donava a tota la qüestió catalana. He quedat esgarrifat. No sé avenir-me de la capacitat d’insult i tergiversació que aquesta cadena fa sobre Catalunya, els catalans i tot el que sigui catalanisme. No entenc com la Conferència Episcopal Espanyola, propietària del 55% d’aquesta cadena, pot tolerar aquesta qüestió. Estic avergonyit d’aquesta situació. La infàmia, l’odi i la crispació no són virtuts cristianes. Tot el contrari.

Les Benaurances, guia per orientar l’acció pràctica dels cristians, demanen, entre altres coses, ser pacificadors. L’Evangeli, la norma indiscutible per tot cristià, ens convida a ser persones de pau,d e concòrdia i no afavorir els enfrontaments. La cadena 13TV fa exactament el contrari. Sense cap mena de dubte, els valors i les virtuts que transmeten els diferents informatius d’aquesta televisió no poden ser considerats cristians. Considero que la Conferència Episcopal Espanyola hauria d’exigir, en nom dels propis valors cristians, un gir radical en la línia informativa d’aquesta cadena televisiva. El periodisme incendiari, irritant i incitador de la batussa, estil propi de la COPE anys enrere, ara s’ha apoderat de la televisió del bisbes. Cardenal Rouco, com a president de la Conferència Episcopal, ¿que pensa d’aquesta situació?, ¿per què la tolera? ¿hi està d’acord?. És urgent que doni una resposta convincent a aquestes preguntes.

Presidir la Conferència Episcopal no és liderar l’Església catòlica

El més de març comença amb la notícia de la reelecció del cardenal Antonio Maria Rouco com a president de la Conferència Episcopal Espanyola. El més de febrer s’acomiadà amb el seu discurs en l’obertura del plenari dels bisbes espanyols. Escric el meu primer comentari del mes de març sobre aquests fets. De les paraules del cardenal Rouco es dedueix que no hi ha res de nou en els esquemes mentals de l’arquebisbe de Madrid. Les seves preocupacions, obsessions, pors i convenciments són els de sempre. Els seus discursos són sempre uns atacs a una realitat que no li agrada gens i que tot, o quasi tot, sembla estar malament. Hi ha una profund pessimisme antropològic en les seves paraules.

Un sector dels bisbes espanyols han tornat a confirmar en la cúpula dirigent, encara que sigui de forma ajustada, al sector dur i atemorit de l’episcopat. Aquest, presoner dels seus temors i de les seves pors, troba en la confrontació la millor sortida a les inquietuds i preocupacions del sector de l’episcopat que li dóna suport. Es tracta d’un grup de bisbes que comparteixen un estat d’ànim similar i que es cohesiona per la incomoditat davant de la transformació de la societat. Per les declaracions d’alguns d’aquests bisbes és evident que analitzen la realitat social des d’una comprensió tradicionalista. Amb els seus punts de vista s’allunyen del conservadorisme civilitzat i educat i es reconforten amb els valors de la reacció i la confrontació. La mateixa incapacitat de confeccionar una cúpula dirigent més plural i amb altres sensibilitats, demostra la voluntat de tancar files entorn de les pors que els mantenen units.

Una part dels bisbes espanyols han confirmat que, davant la transformació de la societat, de les seves crisis, interrogants i relativisme de valors, s’accentuen els perfils més tradicionalistes que enllacen amb etapes eclesials anteriors. Pretenen instaurar una Església catòlica que, en lloc de vindicar el sentit de la tradició per aportar una proposta de salvació compartida amb les ànsies d’esperança de les persones, confia evangelitzar de nou ocupant la totalitat de l’espai polític. Els màxims responsables de la Conferència Episcopal s’instal·len en un discurs defensiu, ple de retrets, sense cap insinuació de diàleg per construir ponts d’esperança; transmeten un enyor d’èpoques restauracionistes. Això explica que cardenal Rouco hagi estat escollit, per quart cop, el màxima dirigent de la Conferència Episcopal espanyola.

Però, ¿significa això que el cardenal Rouco lidera l’Església catòlica espanyola?. Crec que no. Això sí que és un problema per l’església. Al deixar fora dels àmbits de direcció de l’episcopat espanyol a persones que, per la seva trajectòria i experiència, podien aportar una visió més dialogal i inclusiva, més còmode amb l’esperit d’una època, han restat credibilitat a la nostre església i l’han distanciat una mica més dels homes i dones del nostre temps. La societat necessita líders espirituals capaços d’aportar llum i valors davant una situació social plena d’interrogants i que sàpiguen fer de l’Església catòlica llum del món i sal de la terra. Una cosa és presidir i l’altre és liderar l’Església catòlica espanyola.