Muhajiruns i ansars, cadascun al seu aire

La mort de Mahoma plantejà un seriós desafiament a la primitiva comunitat de creients en l’islam. Fins i tot, alguns no creien que hagués mort el màxim líder dels musulmans. Un d’ells, Umar al Jattab, que fou escollit dos anys després, líder dels musulmans, amenaçà en matar a qui digués que Muhàmmad estava mort. La seva desaparició evidencià que el seu lideratge no podia ser heretat ni estava calculat que fer després de la seva mort. No estava prevista  una cadena de comandament que permetés clarificar qui havia de ser el successor de Muhàmmad. No hi ha indicis en la tradició musulmana que Muhàmmad hagués insinuat qui podia ser el seu successor, ni cap suggeriment de quin mecanisme s’havia d’articular per designar-lo, ni l’Alcorà donava cap posta de com fer-ho. Si bé en vida de Muhàmmad la comunitat creient estava unida entorn del lideratge fort, després de la seva mort afloraren les diverses tensions fins aquells moments ben contingudes.

Una d’elles fou la tensió existent entre les tribus mequesos dels Aws i els Khàzraj; l’altra era la rivalitat, no sempre dissimulada i no pacífica, entre els muhajirun, els immigrants, i els ansar, els medinesos que els acolliren a Yatrib; i els ressentiments i retrets entre els primers conversos a l’islam i els coraixís conversos de darrera hora, quan veieren que els musulmans conqueriren La Meca. A més, la desaparició de Muhàmmad feu evidents la inestabilitat dels acords establerts amb algunes tribus de la Península Aràbiga que, davant la desaparició del líder, ara es sentien descompromeses, especialment en sostenir econòmicament, mitjançant taxes, a la comunitat musulmana. Aquesta situació conflictiva desestabilitzà profundament la comunitat musulmana i la situà enfront d’una divisió, tan profunda que els coraixís de Medina estigueren a punt d’escollir, per la seva part, un líder propi i els ansar un altre. 

La successió de Muhammad - II

La tradició musulmana explica que els ansar de Medina, (els ansar son els habitants de Medina que s’havien convertit a l’islam) volien escollir per la seva part el successor de Muhammad. Amb aquesta finalitat, el mateix dia de la mort d'aquest es reuniren per separat de la resta de musulmans, els muhajirun (els muhajirun son els musulmans que emigraren de La Meca a Medina acompanyant  a Muhammad), per discutir a qui havien de donar suport com a nou líder de la comunitat. La reunió va tenir lloc en un edifici de Medina conegut pel nom de Saqifah. Es tractava d'una construcció amb sostre usada per el clan jueu Banu Sa'idah, una facció dels Banu Khazraj, important tribu de Medina conjuntament amb el Banu al Aws. Totes dues tribus integraven el grup més important dels ansar.

Quan els muhajirun es van assabentar que els ansar volien fer-se amb el control del poder musulmà es varen presentar a la reunió de al Saqifah. Allà anaren, en nom dels muhajirun, Umar ibn al Jattab acompanyat d'Abu Bakr, i Abu Ubayda ibn al Jarrah, tots ells considerats companys de Muhammad. Umar ibn al Jattab va advertir als ansar que s'estaven precipitant, que el moment era crític i havien de negociar amb ells el lideratge de la comunitat. Umar ibn al Jattab defensava que només un membre de la tribu dels Coraix podia garantir la unitat dels musulmans en aquells moments crítics. Però, advertí que en cap cas aquest líder podia ser Alí ibn Abi Talib, el gendre de Muhàmmad.

Per fer-se amb el control de l'assemblea reunida a Saqifah Umar ibn al Jattab actuà amb astúcia i trencà la unitat del ansar aprofitant les divisions tribals existents entre ells. Al final la tribu dels Banu al Aws es va passar al bàndol dels muhajirun mentre que els Ban Khazaj es van quedar aïllats defensant les seves propostes. Un cop dividit el grup dels ansar Umar ibn al Jattab feu un gest insòlit, agafà de la ma Abu Bakr i li jurà lleialtat com a successor de Muhammad. Al final la nova coalició de muhajirun i els ansar de la tribu dels Awas juraren lleialtat a Abu Bakr com a successor de Muhammad. La tradició musulmana sunnita explica que en aquell moment es decidí que rebés el títol de Khalifat Rasul Allāh (el successor del missatger d'Al·là). 

La successió de Muhammad - I

Després de la mort de Muhàmmad, any 632, la inestabilitat es va apoderar de la primitiva comunitat musulmana. La tradició musulmana compte que en aquest moment la preocupació dels dirigents musulmans era assegurar el relleu polític al capdavant de la comunitat quedant el fet religiós a segon pla. ¿Qui havia de ser el nou líder dels musulmans? S'havia de prendre una ràpida decisió per què en alguns llocs ja havien aparegut suposat profetes que reclamen la direcció espiritual i política de la incipient comunitat musulmana. La proliferació d'aquest nou profetisme descontrolat amenaçava seriosament en dividir la precària unitat dels musulmans.

Els musulmans d’aquell temps no tenien clar com escollir el que havia de dirigir la comunitat. Es ben curiós que Muhàmmad deixés sense concretar la manera d'escollir el seu successor, especialment quan l'Alcorà posa de manifest la seva meticulositat per regular molts aspectes del culte o de l'organització dels musulmans. Potser, i no deixa de ser una mera suposició, que alguns dels aspectes més normatius de la vida dels musulmans en els textos corànics, s'hagin d'atribuir a simples interpolacions del text fetes temps després de la mort de Muhàmmad.

Antecedents de l’Islam 20. Un líder àrab jove anomenat Muhàmmad

Dins de la nova aliança entre els natzarens i els àrabs a Síria sobresurt un líder àrab que es conegut amb el nom (sobrenom) de Muhàmmad. Un dels significats d’aquest nom és el de beneit. Aquest nom, sense vocals, es troba molts cops en la Bíblia. Per exemple, surt en el salm 118 verset 26 “Beneït el qui ve en nom del Senyor” que traduït a l’àrab és Muhàmmad rasul allah. Una altra interpretació del nom la dóna  l’arabista E.M. Gallez que considera que el sentit del nom és “l’home de les predileccions (de Déu)” o “l’home que vol complaure a Déu”. Significats que provindrien del sobrenom donat al profeta Daniel: “quan començaves les teves súpliques, Déu ha donat una resposta, i jo he vingut per anunciar-te-la, perquè tu ets el seu preferit. Estigues atent al que et diré i entendràs la visió:“Han de passar setanta setmanes d’anys en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, cancel·lar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants” (Dn 9,23-24). La tradició àrab considera que Daniel seria el darrer profeta jueu i el que anuncià l’adveniment del messies. La identificació de Muhàmmed amb Daniel era perfecta: el gran guerrer que farà possible el retorn del Messies alliberador.

¿Qui era aquest líder àrab identificat com Muhàmmad? La història no aporta cap dada certa sobre ell ni sobre quin era el seu nom real. Tot el que se sap sobre ell és el que la pròpia tradició àrab, escrita una segle o més enllà dels fets que vol comentar, diu sobre ell. No se sap exactament quin any va néixer. Aquest líder àrab conegut amb el nom de Muhàmmad deuria néixer a la fi del segle VI dins de la tribu dels Quraixites localitzats a l’entorn de la ciutat siriana de Latakia. Podria haver estat un àrab convertit al cristianisme o pertànyer a una família àrab molt relacionada amb els natzarens. Fidel al que senyalava la tradició quraixita aquest líder, de jove, deuria ser un mercader, com un de tants àrabs d’aquells moments, i entrà al servei d’una rica vídua Khadija convertida a la doctrina dels natzarens o d’origen natzerià. Aquesta vídua era cosina d’un capellà natzarè anomenat Waraqa, Aquest capellà natzarè, oficià el casament de Khadija amb el jove Muhàmmad. No es té cap referència si Waraqa era d’origen jueu o àrab.  

Muhàmmad a Medina

Muhàmmad clou l'estructura teològica de l'Islam den l'etapa anterior mequí. Durant els anys en que viu a Medina després de fugir de la Meca,  Muhàmmad, segueix recitant versets de l’Alcorà. Durant aquesta etapa es consolida el seu guiatge polític i militar de la comunitat musulmana. A Medina, Muhàmmad va proposar el conjunt de regles destinades a ordenar el culte i els rituals islàmics.  Poc a poc, la prèdica de Muhàmmad s’allunya de les costums jueves presents en els seus primers sermons. És fàcil identificat aquest petjada, ja que el primer Islam té elements com: l’observança d'alguns dejunis, oracions i ritus, o l'obligació de pregar cap Jerusalem que provenen de la tradició jueva. No obstant, la traïció dels jueus que un primer moment hostatjaren al Profeta a Mediana modificarà la seva actitud vers el judaisme.

A Medina Muhàmmad va fixar els grans principis de l'Islam: les cinc oracions diàries, l'obligació de donar almoina als pobres en una quantitat fixada en el 10% dels ingressos anuals, el dejuni en el mes del Ramadà i pelegrinar a la Meca un cop a la vida, sempre que fos possible. Ràpidament, Muhàmmad es va convertir en el cap religiós i polític dels àrabs, i en un contundent cabdill militar. Com a cap religiós, Muhàmmad tenia cura dels seus seguidors que havien emigrat amb ell a Medina des de la Meca. L'Islam, a partir d'aquest primer grup, es va convertir en un element bàsic de la vida socioeconòmica de Medina i serví per cohesionar una societat molt desagregada prld diferents orígens tribals i les tradicions culturals. Muhàmmad va mostrar una gran intel·ligència política en utilitzar la religió per superar les diferències tribals que fragmentaven el poble àrab.

En els anys de Medina Muhàmmad esdevingué, a més d’un cap religiós i un líder polític, un cabdill guerrer per afrontar les agressions dels àrabs de la Meca i els escèptics a l’Islam. Muhàmmad actuà enèrgicament contra els jueus que havien trencat el pacte que havien amb ell. Expulsà a dos tribus jueves de Medina i a una tercera tribu, la dels Banu Qurayza, assassinà els homes i les dones i els nens foren venuts com a esclaus. Algunes de les noves sures revelades a Medina en aquella època justifiquen l’ús de la violència, la guerra santa, les ràtzies contra les caravanes de la Meca. Són moments ens els quals Muhàmmad no dubte d’eliminar els seus oponents polítics i els crítics a l’Islam.