Hi ha una dita que
ve a dir: tal faràs, tal trobaràs. És ben cert. Si no estimem, difícilment
serem estimats; si no donem és probable que rebrem poc i si no perdonem costarà
que se’ns perdoni. Lamentablement en les nostres relacions hem tingut
desenganys: hem estimat, hem donat i hem perdonat, i no sempre hem tingut una
resposta agraïda. Però la pau en el cor és considerar que hem fet allò que
havíem de fer. “Sigueu compassius, com ho és el vostre Pare. No judiqueu, i
Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us
absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6, 37-38)
¿Som humils o ens
agrada lluir i l’afalagament social? ¿Amb quina actitud fem les coses, per
servir o per demostrar als altres que tenim prestància, poder i control de la
situació? La humilitat és valor cristià i una virtut cívica, perquè permet
relacionar-nos millor amb els altres, d'igual a igual, i aquesta actitud fa més
amable la convivència. No hem d’obrar per fer-nos veure, sinó per ser servidors
de les persones amb les quals en relacionem. "El més important de
vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però
tothom qui s'humiliarà serà enaltit" (Mt 23, 11-12)
La política hauria
de ser, fonamentalment, un servei a la comunitat i no un instrument per rebre
ocupar el poder, mantenir-s’hi i procurar beneficis, més o menys confessables,
i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals molts
polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política
reduint-la un exercici endogàmic del poder. Existeix una altra manera
d’entendre la política centrada en els altres, en la recerca del bé comú i de
resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren
com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans
personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser
així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser
el rimer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20,25-28)