Homilies clares

Poc temps després de la seva elecció, el papa Francesc demanà als capellans que es preparessin millor les seves homilies i que parlessin perquè els feligresos no les trobessin insulses i incomprensibles. Avui, a la meva parròquia, Santa Maria del Taulat i Bernat Calbó, al Poblenou de Barcelona, i al monestir de santa Maria de Montserrat les homilies han estat interessants, comprensibles i educadores en la fe. A la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ens ha ajudat als feligresos a entendre que cada un de nosaltres formen part del misteri del sagrat perquè no hi ha res més sagrat que les persones. Veritables temples del sagrat. Els llocs de culte de les religions, no són els espais sagrats de les religions sinó els respectius creients que acullen la crida dels deus per humanitzar el món. Els catòlics,  quan participem en la celebració eucarística rememorem la mort i resurrecció de Jesús d’on brolla la força de l’amor per transformar les injustícies i desigualtats de la societat.

A la missa conventual del monestir de santa Maria de Montserrat, el pare Josep Miquel Bausset, actual mestre de novicis, ha començat el seu comentari a l’evangeli d’avui, Jn 2:13-25 amb la idea que avui escoltat en la meva parròquia: “l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció.” L’Església ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Tot seguit Joan Miquel Bausset ha identificat algunes situacions que demanen alçar la denúncia profètica: “L’Església no pot callar davant el drama dels refugiats que continuen morint al Mediterrani, mentre la Unió Europea, amb indiferència, mira cap a un altre costat. L’Església no pot callar davant la immoralitat dels bancs (...)¿No és també una immoralitat les desigualtats socials o la corrupció, que fa que la política i l’economia esdevinguin una cova de lladres? O la misèria de les pensions que cobren la majoria de jubilats? És normal que un jutge imputi un delicte d’odi a un regidor per posar-se un nas de pallasso davant la policia?¿És normal que se segrestin llibres o es prohibeixin obres d’art? ¿És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? ¿Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a “excessiva” la força policial? ¿No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat?.

Davant d’aquesta situació Jesús no va mirar cap a un altre costat, per això l’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat. Per això acaba Josep Miquel Bausset  recordant que “la Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres”.

Confiar junts - I

Aquest matí a la missa del diumenge, l’homilia de mossèn Francesc Romeu, parlà, com és habitual en ell de manera clara i amb unes reflexions que renoven l’esperit, de la confiança entre altres temes. Vaig recordar un article que vaig escriure, feia uns quants anys per la revista Valors que amb força coratge impulsa en Joan Salicrú, entre altres persones.. Vaig buscar-lo i al veure que no havia perdut vigència he pensat que podria compartir-lo amb els meus lectors. Com que es llar, avui publico la primera part i demà la part final.

Alguns fets aparentment inconnexes -els casos Gürtel, Millet i Pretòria- així com la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s'ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l'estament social que hauria d'estar més protegit davant les temptacions de la corrupció. Els valors morals exigits als polítics són molt superiors als demanats als empresaris, directius de societats, esportistes, artistes i cantants. Existeix un grau diferent de tolerància perfectament integrat en el propi imaginari social.

Però la gravetat dels fets esmentats conviden a que algunes persones s'interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel Bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d'alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l'honestedat d'aquells que tenen alguna responsabilitat en l'espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l'escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l'actuació en l'espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s'estén la sospita de què la pròpia societat, davant d'aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel Bé comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de què tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanadors, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L'espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho són. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubta de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que és necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l'espai públic. Es tracta, bàsicament, d'emprendre el camí d'una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l'activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l'àmbit polític l'eina que la civilització s'ha donat per ordenar la convivència. És el moment de què la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans. El professor d'economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, en el seu article El fracàs de l'economia i dels economistes esmenta la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta "en la visió del món dels economistes d'avui és una atenció suficients als animals spirits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d'una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic".

Elogi de la colla

Ahir diumenge s’omplí de gom a gom l’església de Santa Maria del Taulat al Poble Nou de Barcelona. El temple estava pleníssim. Es feia la missa de la Festa Major del Poble Nou. El rector, en Francesc Romeu, havia organitzat una missa festiva on s’evidenciés que la festa és participació i alegria. La missa comptà amb un grup important de concelebrants presidits pel vicari episcopal de la zona mossèn Joan Cuadrench. En la seva homilia, feta en llenguatge planer i entenedor, destacà el compromís de la comunitat cristiana del Poble Nou amb els problemes de la societat. I posà com exemple l’acolliment dels immigrants de les naus del carrer Puigcerdà durant uns dies a la parròquia veïna de Bernat Calbó. Gest que fou molt ben acollit i comprès pel bisbat.

En Francesc Romeu, comunicatiu com sempre, feu un elogi de la festa destacant el seu caràcter joiós i aprofità la presència dels gegants del Poble Nou dins del temple per parlar del significa fer colla. Els gegants són una bona metàfora de la colla, digué mossèn Romeu, perquè sense un grup humà el gegant ni s’enlaira ni balla. La colla és imprescindible per fer coses i avançar. Per això, la vida parroquial, tant viva i dinàmica en aquesta església, ha de ser un exemple de grup humà que es compromet com a testimoni cristià i cívic. La presència dels gegants durant la missa volia ser aquesta mostra del compromís de la comunitat cristiana amb les entitats cíviques que formen el teixit del barri del Poble Nou. La millor prova que s’està assolint aquest objectiu fou la gran participació en l’eucaristia de la Festa Major i la que setmanalment té aquesta parròquia. Que no és la meva, però com si ho fos. 

Mossèn Francesc Romeu

Aquest mossèn, rector de santa Maria del Taulat i de sant Bernat Calbó ha obert aquesta darrera parròquia per acollir alguns dels immigrants que havien estat desallotjats de l’assentament del carrer Puigcerdà. Conec en Francesc des de fa molts anys, tant anys, que encara era seminarista. Ara, com a capellà compromès en el seguiment de Jesús, ha tingut un gest que l’honora, referma la confiança en l’església catòlica i explica amb claredat que amb amor la humanitat viu amb dignitat. El seu gest serà criticat per les consciències benestants i acomodades a la tranquil·litat del aquí no passa res. També serà criticat per aquells que consideren que aquests sub-saharians poden estar manipulats per buscadors de solidaritats emocionals o per obscurs interessos d’especuladors del nou esclavatge. Sense negar cap d’aquestes raons, la realitat és que hi havia unes persones que, per desconfiança o desconeixement, estaven deambulant desamparats. És a ells, a qui mossèn Francesc Romeu ha obert les portes de la seva parròquia.

Mossèn Romeu és testimoni de la misericòrdia activa i sap que el seu gest és coherent amb all que digué recentment el papa Francesc a la illa de Lampedusa referint-se al drama de l’emigració. La seva visió de la globalitat del problema el permet alertar que a la ciutat de Barcelona no pot passar el que succeí a l França de Sarkozy. Per això la seva solidaritat no és al marge del treball de les institucions, sinó amb les institucions i per procurar reconduir la situació d’aquestes persones en el marc del treball de les administracions públiques que tenen competències en aquest tema. El compromís de la comunitat cristiana del Poble Nou no és al marge de les institucions, sinó al costat. En un clar exemple de com les diferents sensibilitats socials presents en les institucions i en la societat interactuen i es complementen.

El testimoni cristià de mossèn Romeu troba fonament en una vida de compromís eclesial al costat dels qui viuen necessitats d’esperança i amor. Per això, entenc que el seu comportament és una concreció de paraules del papa Francesc pronunciades a Lampedusa i que extracto a continuació. “L'Església està prop de vosaltres en la cerca d'una vida més digna per a vostès i les seves famílies ... ¿Adam, on ets?", Aquesta és la primera pregunta que Déu dirigeix a l'home després del pecat. ¿On ets?... I Déu planteja la segona pregunta: ¿Caïm, on està el teu germà?". .. Aquestes dues qüestions de Déu ressonen encara avui dia, amb totes les seves forces! Així que molts de nosaltres, jo m'incloc, estem desorientats, ja no estem atents al món en el qual vivim, no ens importa, no mantenim el que Déu ha creat per tots i ja no som capaços si més no de mantenir-nos entre si."

"On està el teu germà?" la veu de la seva sang clama en mi, aquesta no és una pregunta dirigida a uns altres, és una pregunta que m'ha dirigit a mi, a vostès, a cadascun de nosaltres. ¿Qui és responsable d'aquesta sang? ... ¿Qui és responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú! Tots ens donen aquesta resposta:. ... Però Déu demana a cadascun de nosaltres: ¿On està la sang del teu germà que clama en mi?. Avui dia ningú se sent responsable d'això, i hem perdut el sentit de responsabilitat fraterna, hem caigut en una actitud hipòcrita del criat del sacerdot i l'altar, de la qual parla Jesús en la paràbola del Bon Samarità, el germà sembla mig mort a la vora del camí tal vegada pensem "pobre", i continuem en el nostre camí, no és el nostre treball, i amb això ens sentim molt bé. La cultura que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als crits dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són belles, però no són gens, són la il·lusió de la vanitat, el temporal, la indiferència cap als altres, i fins i tot porta a la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al sofriment dels altres, no ens concerneix, no ens importa, no és el nostre negoci! ...(és) la globalització de la indiferència de tots nosaltres”.

Parròquia de sant Bernat Calbó

L’església de sant Bernat Calbó del Poble Nou ha obert les seves portes per oferir un sostre on allotjar les persones que vivien a la nau del carrer Puigcerdà. El gest del seu rector, un bon amic, mossèn Frances Romeu, és una mostra del compromís de viure la fe en la perifèria de la societat. Allí, on el papa Francesc, diu que cal anar a trobar el sentit de la fe. Ara, un altre Francesc, ha fet realitat allò que diu el salm 113 “aixeca de la pols el desvalgut,treu el pobre de la cendra”. El gest del rector de sant Bernat Calbó de donar acolliment és una mostra d’un cristianisme solidari amb els desvalguts perquè en ells hi ha el rostre de Crist. Aquest rector ha dut a la pràctica allò que digué recentment el bisbe de Roma, papa Francesc “una Església que no surt, a la curta o a la llarga ,s’emmalalteix en l’atmosfera viciada del seu tancament.... prefereixo mil vegades una església accidentada que no una església malalta. La malaltia típica d'una església tancada és mirar-se a si mateixa, estar encorbada sobre si mateixa....És una mena de narcisisme que ens condueix a la mundanitat espiritual i al clericalisme sofisticat..."

Els cristians no podem restar indiferents davant de la situació dels assentaments. En la paràbola del judici final, l’evangelista Mateu relata una situació davant la qual cal mostrar una actitud generosa d’acollida: “Els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?  El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,37-40). L’entrega generosa dels cristians a la misericòrdia no ha de fer perdre la perspectiva de que al darrere del problema dels assentaments es manifesta la complexitat de la societat contemporània i que les alternatives avui, no poden ser simples slogans, sinó solucions socialment ben pensades i articulades.

Les institucions públiques tenen el seu paper, i estic convençut, perquè conec i crec en els seus responsables, que l’han exercit i l’exerciran amb rigor, serietat i respecte a la dignitat humana. Però no totes les solucions estan a les seves mans, perquè l’acció de govern comporta discernir i adoptar uns criteris generals que no sempre poden satisfer a totes les parts; ni les alternatives exoneren d’un compromís social i cívic més actiu. Per això les institucions socials, allò que em diem societat civil, han de complementar o suplir activament les limitacions dels poders públics per ordenar les seves actuacions a favor del bé comú. Això és el que s’ha fet a la parròquia de sant Bernat Calbó en aquests moments. En el ben entès que les solucions reals es troben en el camp de la justícia social i en la vivència d’uns valors que actuen a favor dels exclosos socialment perquè ells són la mostra colpidora de les noves desigualtats.

Avui la resposta a aquesta situació no pot ser similar a l’aplicada anys enrere quan la tancada a l’església del Pi sota la consigna de “papers per tothom”, les condicions són altres. Es bo assumir aquesta realitat per eludir les temptacions de manipular les esperances d’aquestes persones per unes solucions totalment impossibles. El que cal és ordenar administrativament la seva situació i fer-ho amb calidesa humana. Sé que la gent de l’ajuntament ho està fent. Confio en ells. Pel que he sentit dir, cap ajuntament europeu ha desplegat un ventall tant ampli de solucions com ha fet el consistori barceloní en aquest cas. Per això no cal tensar o radicalitzar més la situació per aconseguir unes solucions impossibles per les persones que es troben en condicions irregulars.  Cal substituir la misericòrdia emotiva per una exercici realista de la caritat política. Cal trobar solucions individualitzades adaptades a realitats particulars dels afectats perquè la seva situació és plural i diversa. Sense perdre de perspectiva que aquestes persones integren un grup humà altament feble, fàcilment manipulable i amb risc d’ésser instrumentat per uns interessos que han vist en la recollida de la ferralla un lucratiu negoci de ma d’obra barata i atemorida.

Durant mesos al carrer Puigcerdà s’havien generat moltes esperances i una realitat nova: l’existència d’una alta capacitat organitzativa que estructurà la convivència de la gent de l’assentament i que introduïa mecanismes d’autocontrol que evitaven el conflicte social de convivència. Cal aprofitar aquest actiu per trobar noves alternatives d’integració social.¿Per què no aplicar, des de la mediació social i la lleialtat amb les institucions, solucions creatives, com les trobades per joves ocupes vocacionals que han renunciat al seu gest reivindicatiu a canvi d’un ús ordenat i social d’habitatges buits? Ben segur que les persones del carrer Puigcerdà, situades ara en la frontera de la marginació però amb sentit de responsabilitat social, poden incorporar la seva creativitat en la recerca de nous camins d’inserció no assistencials a partir de la col·laboració públic-privat en benefici de la convivència ciutadana.