Qui sembra vents, recull tempestats

Aquesta dita, comuna en molts idiomes, expressa el risc social que hi ha per emprar certs arguments o adoptar certes actituds. És el mateix que expressa una altra dita també molt popular “d'aquella pols vénen aquests fangs”. En moltes campanyes electorals europees, proliferen els candidats que  obsessionat per arreplegar vots, propicien el discurs populista contra els musulmans. Aquesta estratègia pretén provocar la mobilització i atracció d’una part de l’electorat a partir de l’agitació dels seus sentiments íntims contra tot allò que és estranger. Al final, ni ha assolit els resultats polítics esperats i s’han observats alguns fets que han preocupat als analistes socials.

S’indica que aquesta estratègia electoral significa sembrar vents que es tradueixen en unes tempestats que modifiquen els pactes de convivència que estabilitzaven les societats amb una important diversitat cultural. L’efecte més immediat d’aquests postulats ha estat observar un tancament de la comunitat musulmana sobre si mateixa i accentuar els seus aspectes identitaris. Per exemple, en les darreres setmanes s’ha notat un augment en la freqüentació de les mesquites. Aquesta actitud confirma el que fa uns anys identificà Gilles Kepel que en la societat francesa s’està notant una intensificació de la identitat musulmana presentada como un refús a la pertinència a la identitat francesa i un rebuig a les polítiques que estigmatitzen als musulmans com a causa dels problemes socials i econòmics. Cal evitar aquesta estratègia perquè al final només s’intueix un fractura de la convivència social que seria la traducció pràctica d’una altra dita “qui sembra cards, espines cull”

L’islamofòbia empobreix la democràcia

Aprofito la celebració del dia mundial contra l’islamofòbia per compartir dues petites reflexions sobre aquest prejudici negatiu contra els musulmans, contra l'islam globalment o contra una part de la fe musulmana. M’ha sorprès constatar que, tot i que aquest concepte forma part de l’ús comú, encara no està inclòs en el diccionari normatiu del català de l’Institut d’Estudis Catalans. La primera reflexió és per desemmascarar les raons religioses cristianes esgrimides per justificar l’odi als musulmans o a l’islam. És bo recordar que els cristians no s’oposaren a l’islam al considerar-lo com una secta derivada del mateix cristianisme. Aquesta valoració positiva es modificà quan l’islam fundà un estat expansionista i conqueridor.

La segona consideració es refereix als usos i costums de les comunitats musulmanes de Catalunya. La fe musulmana necessita expressar-se a través de les claus culturals del nostre país. Resulten incomprensibles aquí aquelles expressions fetes segons els paràmetres culturals dels països islàmics. Moltes de les comunitats musulmanes de Catalunya han fet el notable esforç, no sense alguna dificultat, de trobar el seu perfil propi coherent amb els referents de les societats occidentals democràtiques. No obstant, encara són evidents les resistències d’algunes comunitats que volen viure la seva fe al marge, i en un cert punt a la contra, dels paràmetres comuns de convivència. Aquestes actitud tancades ens exigeix, per evitar qualsevol manifestació d’islamofòbia, ser comprensius i pacients, i als musulmans continuar en el seu treball de combatre les manipulacions fonamentalistes de la seva fe.

Observatori de la islamofòbia en la premsa

Avui s’ha presentat l’observatori sobre la islamofòbia en el mitjans de comunicació escrit. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’IEMED, la fundació AL FANAR pel coneixement àrab associats amb la fundació Tres Culturas, la Casa Àrab y FUNDEA (Fundación Euroárabe de Altos Estudios (FUNDEA) amb el suport acadèmic de la universitat de Múrcia, campus Marenostrum. És una iniciativa pionera en tot Europa. Aquestes institucions, de l’àmbit governamental i del sector privat no lucratiu, han creat una pàgina web on s’analitza, de manera continuada, les notícies elaborades pels diaris que tenen a veure amb l’islam. L’objectiu d’aquesta anàlisi és identificar com moltes notícies expliquen, de manera voluntària o involuntària, les notícies relacionades amb l’islam transmetent actituds islamòfobes.

S’analitzen permanentment la versió digital dels sis diaris amb més difusió estatal. A partir d’un sistema d’indicadors, consultables en la pròpia pàgina web com a garantia de transparència del mètode emprat, s’identifiquen si les notícies signades per algun membre de la redacció del diari té un enfoc que pot qualificar-se d’islamòfob. Aqust mètode permet identificar les notícies en tres categories: vermell (islamofòbia activa), ambre (islamofòbia passiva) i verd (no islamofòbia). Fins el dia d’avui s’han analitzat més de 1.000 notícies, de les quals, entorn el 65% poden ser qualificades de presentar algun tipus d’islamofòbia. A la mateixa pàgina web, s’ofereixen diversos recursos i bones pràctiques que poden fer servir els periodistes per recollir informació sobre l’islam i, si volen, corregir la seva manera d’abordar aquests temes per evitar caure involuntàriament en enfocs islamòfobs.

La consulta de la web hi ha un interessant apartat d’estadística on es mostra l’estudi de la situació de la islamofòbia en aquests diaris. Les primeres dades del tractament informatiu han revelat que les notícies més islamofòbia són aquelles que parlen de les dones i l’islam. L’any proper, segons han explicat els promotors d’aquesta iniciativa que ampliaran els medis escrits analitzats així com alguns medis televisius. Els promotors d’aquesta iniciativa confien que la pressió social contribuirà positivament a modular la manera com els mitjans de comunicació escrita tracten el tema de l’islam.

La islamofobia no té lloc a la Unió Europea

Alguns països són presoners de la deriva populista. Vàries societats europees, atemorides per una crisi que ha fet vulnerables les capes mitges, han substituït les propostes socialdemòcrates i liberals per la vacuïtat política dels populismes de dretes. A Estats Units d’Amèrica Donald Trump s’identifica amb aquest populisme rampant. L’horitzó polític a Europa és negre. A Gran Bretanya guanyà el Brexit agitant tots els fantasmes de la por; a Holanda el partit de Geert Wilders encapçala totes les enquestes com a favorit en les propers eleccions; el mateix passa a la il·lustrada França amb Marie Le Pen. El futur sembla en mans dels populismes.

Geert Wilders ha guanyat molt terreny polític a Holanda en els darrers anys. El seu discurs és clarament islamòfob. En el seu programa electoral hi ha la promesa de tancar 475 mesquites i prohibir l’Alcorà. Holanda, durant anys ha estat, un país exemple de llibertat i respecte a la diversitat cultural. L’alcalde de Rotterdam és un musulmà nascut al Marroc. Però els aires populars no són favorables a la multiculturalitat. Les forces populistes totalitàries estan guanyant la confiança electoral. Probablement, algunes autoritats comunitàries haurien d’afirmar, amb força contundència i claredat que una Holanda islamofoba no té lloc a la Unió Europea.

Fàtima Taleb

Ahir vaig escriure sobre la impassibilitat, denunciant com moltes persones es mostren insensibles al dolor dels demés. Actualment, a Catalunya moltes persones reben els efectes de l’increment de xenofòbia i islamofòbia presents en la nostra societat. Lamentablement la regidora badalonina FàtimaTaleb ha patit en vàries ocasions insults i menyspreus per la seva condició de musulmana. Fàtima ha denunciat aquestes agressions a la policia. Quan ha tingut ocasió d’expressar-se ha lamentat que aquesta xenofòbia podria haver estat alimentada per la política practicada per l’anterior equip de govern badaloní. Podria haver complementat la seva anàlisi denunciant com tota la campanya electoral que permeté a García Albiol ser alcalde estava amarada de subterfugis xenòfobs.

L’excalde de Badalona, el popular García Albiol, s’ha defensat i ha acusat a la regidora Fàtima Taleb de fer servir el tema dels insuls com una cortina de fum per amagar la seva incompetència política. I, com diu un amic meu, després de dir això, es deu haver fumat un puro. No sé quines les qualitats polítiques de Fàtima Taleb, però aquesta no és la qüestió que està en discussió. El que García Albiol no ha entès és que, més enllà de les seves capacitats polítiques, que ningú les jutges, Fàtima Taleb ha estat insultada per ser musulmana. Sobre això, García Albiol no ha dit res. El cal fer en aquestes situacions, per evitar convertir-se per impassibilitat en còmplice dels agressors, és ser solidari de les víctimes de les agressions. Això és el que calia que hagué fet García Albiol i no feu. Fins i tot, per més en desacord que estigués, per al·lusions, amb les afirmacions de Fàtima Taleb sobre les polítiques de l’anterior consistori, en aquests moments el que exigeix el civisme i la talla moral d’un bon polític és donar suport als agredits. Això és el que Xavi Garcia Albiol no ho ha fet. Cadascú en pot treure les seves conclusions.

Musulmània

Musulmània és un país imaginari, com també podria ser-ho Muslimland. Però algunes persones contribueixen, amb les seves actituds i afirmacions, a que els europeus musulmans recreïn aquesta fantasia per trobar alguns referents que permetin donar sentit a la seva identitat. Els partidaris de tancar els musulmans en un societat identitària excloent es troben tant dins de la pròpia comunitat de creients en l’Islam com entre aquelles sectors de la societat que fomenten la islamofòbia com a alternativa política. Uns i altres fomenten l’exclusió social i l’aïllament social dels musulmans.

En l’arena política l’islamofòbia pot donar importants rèdits polítics. Molts dirigents polítics ho saben i alguns no dubten de mobilitzar els sentiments religiosos identitaris per tal d’atraure vots a partir de la seva agitació. A França, on ens porten més avantatge temporal en aquests temes, els musulmans han promogut una contundent campanya basada en una afirmació clara i senzilla: el musulmans “també som la nació”. L’objectiu d’aquesta campanya és denunciar que es volen amagar els problemes reals de la societat francesa conjurant la islamofòbia. No ho tenen fàcil, doncs la societat francesa dubta massa sobre els musulmans. Per exemple, els 68% dels francesos creuen que els musulmans no es volen integrar i el 43% consideren que la presència de musulmans amenaça la identitat francesa.

El que passa a França, més d’hora que tard pot arribar a casa nostre, per això cal conèixer com es manifesta i que cal fer, ja des d’ara, per evitar que aquest fenomen trenqui la cohesió social. És evident que aquesta preocupació ha d’integrar-se en l’agenda política, però no en clau de càlculs electorals sinó des de la perspectiva de construir una societat catalana cohesionada, plural i integradora.

Qui sembra vents, recull tempestats

Aquesta dita, comuna en molts idiomes, expressa el risc social que hi ha per emprar certs arguments o adoptar certes actituds. És el mateix que expressa una altra dita també molt popular “d'aquella pols vénen aquests fangs”. En la recent campanya electoral francesa, tant en la llarga precampanya com en els darrers dies abans de les eleccions, algun candidat, obsessionat per recuperar vots, ha manllevat d’altres partits part del discurs populista contra els musulmans. Aquesta estratègia volia provocar la mobilització i atracció d’una part de l’electorat a partir de l’agitació dels seus sentiments íntims contra tot allò que és estranger. Al fianl, ni ha assolit els resultats polítics esperats i s’han observats alguns fets que han preocupat als analistes socials.

S’indica que aquesta estratègia electoral significa sembrar vents que es tradueixen en unes tempestats que modifiquen els pactes de convivència que estabilitzaven les societats amb una important diversitat cultural. L’efecte més immediat d’aquests postulats ha estat observar un tancament de la comunitat musulmana sobre si mateixa i accentuar els seus aspectes identitaris. Per exemple, en les darreres setmanes s’ha notat un augment en la freqüentació de les mesquites. Aquesta actitud confirma el que fa mesos detectà Gilles Kepel, comentat ja en un post anterior, que en la societat francesa s’està notant una intensificació de la identitat musulmana presentada como un refús a la pertinència a la identitat francesa i un rebuig a les polítiques que estigmatitzen als musulmans com a causa dels problemes socials i econòmics. Cal evitar aquesta estratègia perquè al final només s’intueix un fractura de la convivència social que seria la traducció pràctica d’una altra dita “qui sembra cards, espines cull”.

Holanda, barra lluiré per l’odi islamòfob

La sentencia absolutòria de l’islamòfob holandés Geert Wilders és preocupant. És cert que cal acatar la independència dels tribunals, però això no impedeix discrepar i debatre les motivacions dels jutges. El tribunal holandès, entre el dilema de preservar la llibertat d’expressió o condemnar el seu ús perquè ha incitat l’odi, ha escollit la primera opció. Aquí està el seu error d’apreciació. És evident que cal defensar la llibertat d’expressió i que cal ser molt rigorós en la seva protecció;però hi ha situacions en les quals aquesta llibertat està limitada per la defensa d’un bé major. Aquest dret podria ser el de la convivència, respectant les creences dels demés i evitar criminalitzar a un col·lectiu de persones. Això comporta tipificar com a delicte qualsevol actitud que alteri aquest bé, per exemple, la incitació a l’odi contra altres persones per raó de les seves creences, raça, sexe o altre qualitat que identifiqui el grup.

La llibertat d’expressió empara la crítica a les creences d’una persona. En això es basa la democràcia. Però aquesta crítica, a més de situar-se en el respecte al dret que té l’altra persona a criticar, mai ha d’associar-se a la incitació de l’odi contra el que creu una persona, ni contra a un col·lectiu perquè pensa o creu d’una manera. La llibertat d’expressió individual s’ha d’exercir amb responsabilitat. Especialment vigilant que les opinions dites no puguin fer-se servir per fer mal. I això és el que ha passat amb les afirmacions continuades de Geert Wilders. Les seves crítiques reiterades a l’Islam eleven a la categoria de sospitosos criminals a totes aquelles persones que professen aquesta religió. Aquí està la diferència que permet substanciar el límit a la llibertat d’expressió en temes de creences. Això és el que no ha previst el tribunal holandès. El qual, per cert, té una peculiar comprensió del que és l’odi. Així, en la sentència afirma referint-se el que diu Geert Wilders “cert passatges poden inclòs incitar l’odi contra els musulmans, però no rebassen els límits del que és acceptable”. Segons els jutges holandesos l’odi es pot acceptar si és raonable. Inaudit.

Còrdova, un bon nom contra la islamofòbia

La ciutat de New York està agitada per la construcció d’una mesquita i un centre cultural musulmà al costat del lloc que ocupàvem les torres Bessones. S’han disparat totes les alarmes. La permissivitat nord-americana està perdent terreny per les pors que ha encès aquest projecte. El nom del projecte és, Córdoba House, en honor al clima de tolerància i diàleg que representà la ciutat del califat omeia. Ciutat que fou gran centre cultural i científic del seu moment.

Novament l’islamofòbia sembla imposar-se a la raó. Novament, les pors atàviques es camuflen sota la intolerància a l’Islam. Novament, l’estupidesa ofusca el pemsament. Perquè cal ser curt de mires per no adonar-se que el millor combat contra el fonamentalisme és obrir ponts culturals per avançar cap la aculturació de l’Islam. Aquest és l’objectiu del Cordova House. Els seus promotors volen aportar una sentit de pertinència cívica i cultural a uns nord-americana descendents d’immigrant musulmans i que, després d’una segona o tercera generació, encara es senten estranys a casa seva. Què estúpids som alguns cops els humans. D’aquesta tonteria en viuen el que alimenten la bèstia de l’odi.

L'odi contra els musulmans

A Catalunya, la societat civil i la política han proposat a la comunitat musulmana uns límits que no es poden passar en benefici de la convivència. Els tribunals també ho estant fent d’acord amb l’ordenament jurídic. Una persona de fe musulmana es jutjada quan ha traspassat la línia vermella del que es pot fer i del que no es pot fer. Aquest rigor, necessari per la convivència, caldria aplicar-lo quan algú no musulmà es passa en relació als musulmans.

A Cervera els regidors del partit d’extrema dreta Partit per Catalunya han demanat declarar aquest població municipi lliure de mesquites. Crec que el codi penal tipifica com a delicte incitar l’odi xenòfob i altres actuacions que fomentin comportaments similars. Espero que algun fiscal actui d’ofici contra un partit que proposa negar a uns ciutadans d’aquest país l’exercici d’un dret fonamental com és la llibertat religiosa. Si ara no es posen límits a aquestes actituds d’odi, pot ser quan es vulgui fer sigui massa tard.