La lleva del biberó

He escoltat que la Temporada Alta es presenta un muntatge de Lluís Pasqual anomenat “In memoriam. La quinta del biberó”. Tot un encert. La Lleva del Biberó es mereixia un record emocionat com aquest homenatge teatral. Masses joves soldats moriren com no poder evocar un sentit record. Totes les guerres són injustes i la folia és extrema quan fa servir els joves com a tropa de xoc o els nens com a soldats, com fan algunes guerres d’avui. Al llarg de la meva vida vaig conèixer dos persones, en Josep Benet i mossèn Ballarín que foren uns afortunats supervivents d’una lleva que no s’hauria d’haver produït mai, mai de la vida.

Ara, amb tota la perspectiva dels quasi prop 80 anys d’aquests esdeveniments, les lleves foren mobilitzades els anys 1938 i 1939, es pot fer un judici més equànime sobre el sentit d’aquesta quintada. Uns 27.000 joves foren enviats al front. És oportú que Lluís Pasqual ha fet una obra que és un gran homenatge a la lleva del biberó i a la memòria d'una generació perduda, recordada a partir del colpidor testimoni dels supervivents. La seva memòria, més que un record, ha de ser una interpel·lació a les nostres consciències per adonar-nos de la monstruositat d’aquests fets. No hi ha èpica exaltada que tingui sentit quan les decisions polítiques portaren a la mort segura milers de joves. Avui que vivim en el temps de revisió de la memòria històrica, pot ser seria oportú reflexionar sobre la mala decisió presa pel president de la II República Española que, en lloc de proposar una rendició ordenada, preferí desesperadament enviar tants joves a morir per un país que ja no existia.

522 raons per la dignitat

La propera beatificació de 522 catòlics assassinats durant la Guerra Civil està generant una àmplia controvèrsia. Darrerament un grup d’entitats ha promogut un manifest contra aquest esdeveniment. No és cap insult, com diuen els promotors de la campanya contra les beatificacions, que l’Església catòlica honori la memòria d’aquelles persones mortes per la seva fe. Morir per causa de la fe, en l’Església catòlica, té un reconeixement de martiri i es motiu de beatificació. Això és el que farà el 13 d’octubre. La sana consciència laica hauria de respectar aquest acte, tant pel dret que té l’Església en fer-ho com pel que representa de reparació d’una indignitat comesa. Perquè la mort d’aquest 522 persones no és un insult sinó un atac a la dignitat humana, que avergonyeix la consciència cívica i no hauria de deixar indiferent a ningú. No em serveix, ni com excusa intel·lectual, pretendre relativitzar l’assassinat dels catòlics pel paper que havia tingut una part de l’Església durant la II República o en la mateixa insurrecció. No pot ser excusa, perquè al costat d’aquesta església conspiradora hi havia una altra església que estava al costat de les classes populars i era estimada i respectada.

A l’any 1971 a l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans l’Esglèsia catòlica, en la seva proposició 34 deia: “demanem perdó perquè no sempre vam saber ser instruments de reconciliació en el si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Era un pas decidit per assumir la seva responsabilitat per haver contribuït activament a donar suport al franquisme. Gràcies a la legitimitat atorgada per la Carta Col·lectiva signada per quasi tots els bisbes de l’època, la guerra i la dictadura franquista camuflaren el seu odi repressiu sota el nom de Creuada. El seu acarnissament fou absolut i cruel. Encara avui moltes famílies busquen els seus morts per poder estar en pau amb la memòria dels seus avantpassat. Els bisbes i sacerdots dels anys 70 del segle passat sense poder fer l’ús exacte dels mots que calia saberen demanaren perdó. Anys després, quan els mots podrien haver estat més acurats el camí iniciat en l’Assemblea Conjunta quedà en via morta exceptuant algunes declaracions excepcionals d’algun prelat.

La indignitat repressiva continuada del franquisme tingué un contrapunt real d’horror en la mort de moltes persones només durant la Guerra Civil per la seva condició de catòlics. Com que no és una qüestió de veure quin bàndol té més morts, el que cal es condemnar qualsevol barbàrie destructiva feta contra qualsevol persona. Els morts de la ira desenfrenada, especialment en els primers mesos de la guerra en el territori republicà també han de ser motiu de condemna. L’odi expressat en aquells moments no és cap excusa per acumular noves animadversions anticlericals. No crec que des de la perspectiva de la laïcitat una persona es pugui trobar còmode amb el manifestat contra les beatificacions. La laïcitat exigeix una valoració suprema de la dignitat humana que els promotors del manifest no saben veure en el gest de les beatificacions. Només puc entendre aquest tipus de posicionaments tan crispats si al darrera d’ells més que una defensa del valor de la laïcitat, el qual jo també defenso, no existís una anticlericalisme i anticatolicisme encobert sempre atent a manifestar-se.

El camí de la reconciliació, gran principi que presidí durant molt anys la política de l’oposició espanyola, que permeté l’Assemblea Conjunta del 1971,  i que fou bàsic per l’èxit de la transició, exigeix la reparació dels odis desencarnats comesos durant la guerra i el franquisme. Per això l’esforç de moltes persones en aconseguir la compensació moral de qualsevol víctima. Aquest camí emprés des de fa uns quants anys ha tingut moltes dificultats que cal denunciar i superar. Tothom, sigui quin sigui les causes de l’horror que patí, té el dret a entrar a formar part de la memòria històrica amb la dignitat que en el seu moment fou manllevada. Sense que això signifiqui negar el mateix dret a altres persones que ho busquen per altres camins. Per això, cal respectar que l’Església catòlica vulgui fer-ho amb aquelles persones que foren assassinades pel simple fet de ser cristianes. Recordo amb molta satisfacció com en la beatificació de Josep Samsó tota la cerimònia estigué presidida per aquesta voluntat de reconciliació de la memòria històrica col·lectiva i d’una història que encara té ferides obertes. Confio que aquest esperit de reconciliació i de perdó serà l’esperit que presidirà l’acte de beatificació del proper 13 d’octubre. 

La pastoral dels bisbes bascos

Els bisbes bascos han donat un pas important a favor d’iniciar el tancament del dol obert per les morts de la guerra civil: demanar perdó per l’afusellament de 14 capellans per les tropes del general Franco durant els anys 1936 i 1937, L’assassinat d’aquest capellans fou silenciat pels vencedors de la guerra civil amb la complicitat d’una part de la jerarquia eclesial espanyola. Els noms dels morts foren esborrats dels directoris diocesans, com si amb aquest gest es pogués amagar les responsabilitats morals adquirides per una part de l’Església en aquestes morts. Els botxins contaren amb la complicitat dels que volgueren oblidar l’existència d’aquest 14 capellans negant el reconeixement de la seva mort.

Amb el seu gest, els bisbes bascos, després de tants anys de recordar només als vencedors, han restituït l’honor dels vençuts. L’Església catòlica basca ha reconegut que avui encara és temps de restitució i demanar perdó. El títol de la pastoral és prou eloqüent “Purificar la memòria, servir la veritat, demanar perdó”. És temps de perdó, però no d’oblits. Perquè la memòria d’aquestes morts, com tots els morts haguts durant la guerra civil, ha de permetre que aquests fets nos es tornin a reproduir.

Cal felicitar al bisbes bascos pel seu gest. Era necessari i esperat. Ara l’Església catòlica espanyola ha de saber donar un pas més. Cal demanar perdó pel comportament de bona part de la jerarquia de l’Església catòlica que beneí com a creuada de fe el que era una aixecament feixista i la repressió exercida en nom també de la fe catòlica. Mai és tard per demanar perdó. L’Església catòlica francesa saber fer un gest similar. Els bisbes francesos, conscient del silenci de bona part de la societat i de l’Església catòlica davant la repressió dels jueus a França duta a terme durant la segona mundial, expressaren públicament el seu penediment al poble jueu. El 24 setembre 1997 tots els bisbes francesos, durant una visita de Joan Pau II, feren públic un document demanant perdó pel silenci de l’Església catòlica davant la Shoah consentida pel règim de Vichy. La declaració de penediment fou llegida per Olivier de Berranger, arquebisbe de Sant-Denis, el 30 de setembre de 1997. Aquesta declaració es coneix també com a declaració de Drancy, perquè fou llegida en aquest municipi tot recordant que en el seu terme municipal hi hagué el camp d’internament dels jueus francesos des del qual sortien cap als centres d’extermini nazis.

A Espanya l’Església no ha sabut encara trobar el seu camí del perdó. L’únic moment on s’intentà abordar el tema del perdó pel comportament de l’Església catòlica durant la guerra civil fou en l’assemblea conjunta de bisbes i capellans de l’any 1971, però tot quedà en un intent. Després, des d’un context amb més llibertat, quan semblava que era possible avançar cap una revisió històrica del paper de l’Església catòlica durant la foscor del franquisme, el criteri dominant dels eclesiàstics influents fou silenciar aquesta qüestió. La recuperació de la memòria històrica tornà a obrir la possibilitat d’evocar el penediment i el perdó. Però novament, no s’aprofità l’ocasió. Només hi hagut un exercici parcial de memòria. L’Església catòlica ha evocat el perdó al parlar de la beatificació dels anomenats màrtirs de la guerra civil; però ha estat incapaç d’aprofitar l’esdeveniment per afrontar la seva responsabilitat en aquest enfrontament fratricida. Per sort de la dignitat eclesial, els bisbes bascos han donat un pas endavant. Ara toca seguir caminant com saberen fer en el seu moment els bisbes francesos.