Aixeca de la pols el desvalgut

El gest del papa Francesc anant el proper dia 15 a Lesbos és un gest que ens retorna als europeus la dignitat perduda per la inanició, els errors o el ridícul dels governants europeus davant la crisi dels refugiats. El papa Francesc, juntament amb el patriarca ecumènic Bartolomé faran realitat, encara que sigui en forma de gest simbòlic, allò que diu el salm 113 “aixeca de la pols el desvalgut”. Anant a Lesbos i situant-se al costat al costat dels refugiats, totalment desvalguts i desatesos pels poders públics comunitaris, aportaran la solidaritat de les esglésies cristianes.

Aquest està ple d’esperança i transmet la solidaritat de les esglésies amb unes persones que pateixen l’horror de les enfrontaments a l’Orient Mig. Enfront de l’escàndol de la política comunitària europea de propiciar els retorns forçats a canvi de diners a Turquia, el papa Francesc i el patriarca Bartolomé recordaran als governants que el passa a les fronteres europees és una vergonya insuportable a la mirada de Déu. Allí la humanitat perd el seu rostre i Crist és novament crucificat en cada una de les persones que esperen ser acollides en la seva fugida de l’horror de la guerra. Les esglésies aporten l’esperança de la resurrecció, però per arribar-hi els governs han de ser solidaris amb el sofriment inhumà d’aquestes persones. Amb aquest gest, el papa Francesc i el patriarca Bartolomé donaran veu als que no tenen veu per explicar la indignitat a que estan sotmesos. Ens toca a la resta dels cristians fer possible el que diu també el salm referint-se als desvalguts, “treu el pobre de la cendra, per asseure’ls entre els poderosos de la terra”

Sense maletes, però amb papers

La càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona organitzà, conjuntament amb la Fundació Solidaritat UB i amb la col·laboració de diverses entitats socials, diàleg sobre “La crisi dels refugiats a debat: entre el dret d’asil i l’acollida”. Els ponents: Eduard Serra, Àngel Miret, Francesc Mateu i Maria Alba Gilabert intentaren respondre a les següents preguntes: ¿Per què Europa ha estat en fora de joc en la crisi dels refugiats? ¿quin és el futur d’aquests refugiats? ¿quina responsabilitat han d’assumir els països europeus davant dels refugiats? ¿hi ha diferència entre refugiats i immigrants econòmics?. Tot seguit resumeixo algunes de les idees dites per els diferents participants en el debat.

Totes aquestes preguntes no tenen fàcil resposta perquè no existeix un marc jurídic internacional idoni per emparar la solució a aquests problemes. Europa ignorà reiteradament, per exemple que en la Mediterrània durant el que va de l’any 2015 han mort 3000 persones, o que en alguns països de l’Orient Mig hi ha més de 8 milions de desplaçats de Síria que esperen venir a Europa. Al clam del papa Francesc: “això és una vergonya” cap país feu res per donar-hi una resposta. Encara estan discutint. L’asil és un dret reconegut internacional i el país que rep la petició d’un refugiat té l’obligació de donar-hi resposta. Davant la petició d’asil es posen en marxa uns mecanismes regulats pel dret internacional, pacte de Ginebre de 1951 i els pactes de New York de 1969; mentre que la immigració és un problema regulat només per les normes internes de cada país perquè a Europa no té una política comuna. Aquesta distinció marca l’enfocament que cal donar al tema de l’asil davant les immigracions econòmiques.

La situació dels refugiats a Europa esdevé un problema per la peculiar manera d’abordar el tema mostrat per les autoritats alemanyes. Aquest país vol seleccionar els refugiats i quedar-se les persones més qualificades. En les imatges dels refugiats desplaçant-se sorprèn veure que van lleugers d’equipatges. Són persones que viatgen amb lo just perquè moltes d’elles poden comprar en els països d’acollida el que necessiten. La majoria porten els seus documents d’identitat i passaports. Molts d’aquests refugiats són persones cultes, amables, preparades i amb una gran coneixement d’idiomes, especialment l’anglès. Es desplacen perquè fugen de zones en conflicte. Tot i que molts manifesten que el seu asil és temporal, és més que probable que arrelin en el país d’acollida i no hi hagi retorn. Els mitjans de comunicació han contribuït a pensar que la majoria d’exiliats són sirians, però la realitat és que només un 40% de persones provenen de Síria; la resta són de molts països en conflicte, tant a Orient Mig com a Àfrica. Hi ha molts diversitat entre els refugiats. La necessitat de fugir ha afavorit l’aparició de màfies que trafiquen amb persones. És un gran negoci que reporta a una persona poder guanyar 20.000 euros a la setmana. La millor manera de combatre aquest fenomen és facilitar l’accés a Europa des dels propis camps de refugiats. Això acabaria, de soca rel amb el tràfic de persones. Quants més murs s’aixequen a Europa per impedir l’arribada de refugiats, més beneficis fan els traficants de refugiats.

La diversitat dels refugiats és, en un principi, un problema pels països receptors per la complexitat del procés d’acolliment. Cal prestar molta atenció a l’atenció psicològica dels refugiats. Són persones molt marcades per la tragèdia. És cert que les imatges dels refugiats i la retransmissió d’algunes situacions dramàtiques han generat un ampli moviment de solidaritat ciutadana. Però el problema dels refugiats s’ha de resoldre per la intervenció dels professionals de  les institucions públiques en col·laboració amb les entitats socials. Els ciutadans commoguts pel dramatisme d’algunes imatges poden canalitzar els seus sentiments acollint les persones que avui malviuen en el carrer de les grans ciutats, no cal mobilitzar-se només pels refugiats. El govern de Catalunya està  preparat per acollir el contingent previst de 3.000 refugiats, en el cas que la seva arribada sigui ordenada i en el termini de dos anys tal com es preveu ara. Catalunya ho pot fer perquè hi ha professionals preparats: l’any 2014 es varen acollir 100.000 nous vinguts amb la immigració que han estat incorporats en els sistema de benestar català. L’acolliment dels refugiats pot ser un gran problema si els desplaçament de refugiats es desborda més enllà del contingent de 120.000 persones previstes. Si els més de 8 milions de persones desplaçades de Síria amb motiu de la guerra es proposen anar a Europa, llavors el problema serà enorme. Cal estar-hi també preparats per assumir-lo. 

Cal anar més enllà de l’acolliment i tornar a activar les polítiques positives de cooperació les quals han de tenir un component de desenvolupament, però també una dimensió de regeneració democràtica. Per evitar repetir noves situacions com les que s’estan vivint cal actuar en els països d’on fugen els refugiats. Cal fer-ho per preservar la seva dignitat i perquè si la perden també la perdem una mica nosaltres.

Nou pacte per la immigració

El recent debat organitzat per la Fundació Acsar Catalunya nació d’immigrants les intervencions dels diferents ponents, tots ells candidats a les properes eleccions del 27S, em suggeriren la següent reflexió. La situació dels refugiats de l’Orient Mig que arriben sens parar al centre d’Europa és una interpel·lació a la consciència de tots els europeus per vàries raons. La més òbvia: centenars de milers de persones estan o estaran creuant les primeres fronteres europees perquè Europa és percebuda com a terra d’acolliment i així escapar-se de les guerres en els seus països d’origen. Acollir és un gest d’humanitat. La segona raó està més vinculada a les guerres d’aquests països. Alguns dels països europeus, en el seu moment, tingueren diversos graus de responsabilitat en aquests conflictes bèl·lics. Considero que aquestes raons tenen prou pes per justificar, sense discussió, l’acolliment d’aquestes persones.

L’acollida massiva dels refugiats pot plantejar importants problemes socials que cal resoldre de la millor manera a fi de d’aconseguir una bona integració sense alterar la seva cohesió. És un esforç que cal fer destinant-hi els recursos suficients. La solidaritat espontània de la ciutadania és necessària, però no suficient. Cal la intervenció coordinada i ordenada dels poders públics, especialment dels professionals en matèria d’asil i integració, a fi de garantir el correcte procés d’incorporació dels refugiats.

Catalunya té una llei d’immigració que, en el seu moment, fou el resultat d’un pacte. Passat els anys, pot ser caldrà pensar la possibilitat d’un nou gran acord polític capaç de respondre a les noves demandes plantejades pels nous fluxos migratoris. La gestió pública haurà de saber equilibrar les actuals polítiques de gestió de la diversitat amb l’actualització de la polítiques d’acolliment que havien baixat d’intensitat en els darrers temps. L’arribada massiva de refugiats introduirà noves demandes a la societat catalana, atesa la composició social, cultural i religiosa d’aquestes persones. Davant la complexitat de la situació, tot i que la majoria de competències en aquests temes correspon a l’administració de l’Estat és el moment d’incorporar decididament el principi de subsidiarietat a fi de que siguin les administracions més properes als ciutadans, en aquests cas en els local, les que tinguin els recursos necessaris per desenvolupar les polítiques d’acolliment. Finalment, l’acolliment generós dels refugiats no ha d’oblidar la necessària actuació en el lloc d’origen del problema a fi d’evitar la repetició dels episodis de les darreres migracions massives. Els països occidentals han de tenir programes específics que permetin modificar les condicions en els països d’origen perspectiva que convida a incorporar un nou enfoc a les tradicionals polítiques de cooperació.