dijous, 31 d’octubre del 2019

Entre castanyes i moniatos


Avui és el dia de la castanyada, tot i que dóna la impressió que aquesta tradició popular catalana ha quedat substituïda per la festa anglosaxona del Halloween. Personalment em rebel·lo contra aquesta colonització cultural a la qual han contribuït alegrament els agents de marketing de moltes empreses del nostre país. Vull manifestar la meva radical oposició a la pèrdua d’aquestes tradicions. La globalització de la cultura no hauria de comportar l’aniquilació de les costums populars.

La cultura popular i tradicional són el ciment que prefiguren i conformen la identitat dels pobles. Per això, la renúncia a aquestes costums ens empobreix col·lectivament. M’ha dolgut descobrir que quan he sortit avui a buscar castanyes pels meus companys de feina no he trobat cap castanyera, però si vàries persones guarnides de zombis. No aspiro a cap exercici de luddisme cultural, però sí m’agradaria tenir més dignitat cultural i defensar aquelles costums teixides generació darrera generació i que ens ha de servir per diferenciar-nos d’altres societats. Malament si la globalització cultural inspira la uniformització, ans al contrari, hauríem de reivindicar el valor de la diversitat i el respecte a la singularitat dins d’un món global. Bona castanyada

dimecres, 30 d’octubre del 2019

El perdó no cau del cel


Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

A dia d'avui hi ha molt per fer en l'àmbit del perdó i la reconciliació. No només en els micro i els macro nivells, sinó també en l'àmbit de la teràpia, l'Església, la societat i la política, tant nacional com internacionalment. A manera d'introducció, esbossem breument el que el perdó no és. Aquestes realitats de les que ha de ser distingit si es vol evitar el malentès i la discussió banal. Solament en la conclusió explorarem el perdó religiós, que està clarament relacionat a la misericòrdia de Déu cap a les persones. Això no vol dir que la discussió que precedeix no tingui res a veure amb el cristià. Certs aspectes religiosos del perdó apareixeran en aquest camí. L'objectiu principal d'aquest article, però, és fer justícia a la realitat humana del perdó. Només així podem descobrir com és de difícil i exigent que és el perdó, sense que sigui per això impossible. I és només així com la força excepcional de la misericòrdia de Déu es revela més clarament. Per tant, veurem com la religió i l'experiència humana en relació amb el perdó no poden sinó estar connectades analògicament.

1.     El perdó no cau del cel.

 El perdó no és un fenomen solitari. Està integrat en un complet context existencial, relacional, social, religiós, i ètic. Sempre hi ha alguna cosa que li precedeix. En concret, hi ha algú (el "perpetrador") que infligeix ​​algun mal a algú (la "víctima"). Aquest mal infligit pot prendre la forma d'una ofensa, un insult, una infidelitat, formes de dany psicològic o físic, o abús (sexual) de poder i violència. És possible que l'ofensa provoqui un trencament en la relació que víctima i perpetrador tenien anteriorment. No obstant això, també és possible que no hi hagi cap relació entre tots dos i que aquesta apareix, paradoxalment, després de l'ofensa (i sent totalment negativa). Aquesta és una diferència important per a la distinció entre perdó i reconciliació que establim en aquest article.

(continua)

dimarts, 29 d’octubre del 2019

Pedro Sánchez, l’ofès



He decidit nomenar els meus articles sobre el president Pedro Sánchez de la mateixa manera com els distribuïdors espanyols de Charlot nomenaven les seves pel·lícules mudes. Generalment, posaven primer el nom del genial còmic i tot seguit un nom que qualificava tot el que l’espectador veuria. Així, trobem títols com “Charlot carterista”, “Charlot rodamon”, “Charlot policia”, etc... Penso que aplicar aquest mètode a Pedro Sánchez és una bona manera d’expressar el que representa aquest polític socialista en permanent mutació ideològica i presentat com el rei de la carambola. Aquest polític, que està convençut que és un gran estadista, no s’adona que la seva ombra dóna més confiança que ell.

Pedro Sánchez, no mereix guanyar les properes eleccions. No ha fet mèrits per presidir cap govern. En lloc de resoldre el problema català, l’ha enrocat i cronificat i ha arrosegat al PSC a ser una caricatura d’ell mateix. És un mal gestor del tempo polític i un negat per establir acords i pactes. En una recent entrevista Pedro Sánchez es mostra ofès per la displicent actitud de la direcció mèdica de l’Hospital de Sant Pau quan anà a visitar uns policies ferits en les batusses dels darrers dies. Ha qualificat a la direcció de mal educada perquè no l’havia atès com es mereixia, ell que és el President del Govern d’Espanya. i que això passà per ordre del Govern de la Generalitat. Opinió delirant que, en la tensió d’aquests dies, només la pot dir que espera no resoldre el conflicte Catalunya-Espanya, i considera que atiant-lo obtindrà un bon rèdit polític.

Pedro Sánzhez està ofès perquè no li han tingut respecte. Aquesta afirmació mereix dues consideracions. El President del Govern d’Espanya no s’ha adonat que hi ha una part de la població de Catalunya totalment desconnectada emocionalment d’Espanya, per la qual cosa l’importa un rave que sigui l’actual cap de l’Estat o el president de govern. Més aviat sempre coloquen les seves fotos cap per avall. Per aquests catalans l’Estat espanyol no és cap dada rellevant. És preocupant que, una persona com Pedro Sánchez que té aires d’estadista, ignori aquesta realitat. Aquesta actitud confirma una sospita, la seva acció de govern vers Catalunya sempre serà repressiva perquè no ha entès quin és el problema real que planteja l’independentisme de més de milions de persones. No ho entén ell, ni molts dels seus col·legues socialistes com es pot veure en el programa electoral del PSOE on s’han eliminat totes les referencies a la plurinacionalitat d’Espanya o la proposta de la reforma federal de l’Estat. Els socialistes han fet bona la dita d’una altre còmic, Groucho Marx, “tinc uns principis, però si no li agraden en tinc uns altres”. PSC, qui t’ha vist i qui et veu.

Si Pedro Sànchez s’ha sentit ofès, ¿com ens hem de sentir alguns catalans al veure que en la seva visita a l’hospital de Sant Pau només ha visitat als policies de l’Estat ferits sense dedicar uns minuts per consolar altres ingressats lesionats per la seva policia?. Pedro Sánchez ha fet bo en ell mateix allò que tan sovint li demana al president Torra: “sea presidente de todos los catalanes”. En aquesta ocasió Pedro Sánchez, l’ofès, s’ha comportat com president d’una part dels espanyols. Per cert, el respecte que Pedro Sánchez reclama pel seu càrrec, és el mateix que ha de tenir pel president Torra. La seva reiterada negativa de contestar a les seves trucades és una mostra del nul respecte que Pedro Sànchez té pel president dels catalans. Per tot això, i moltes més coses, és perquè penso que Pedro Sánchez mereix perdre les eleccions.

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Comunitats de sentit


Aquest és el títol d’un interessant article de Jordi Amat. Amb el rigor que li és propi, l’escriptor i periodista ha situat el conflicte que es viu a Catalunya en clau de confrontació de grups identificats en diferents “comunitats de sentit”. Parteix de la definició de “comunitat de sentit” donada per Seymour Saranson l’any 1974  que aquests grups es conformen amb “la percepció de similitud amb els altres, una interdependència reconeguda amb els altres, la voluntat de mantenir aquesta interdependència donant als altres o fent el mateix que s'espera d'ells, i al mateix temps el sentiment de pertinença a una estructura social més gran, fiable i estable”.  Amplia el concepte afegint que aquests comunitats funcionen en la mesura que aporten a les persones els sentiments de pertinència, influència, satisfacció de necessitats a través del grup i connexió emocional compartida. Finalment, senyala que fora desitjable que aquestes comunitats es basin en la fe, l'esperança i la tolerància i no en la por, l'odi i la inflexibilitat.

Jordi Amat, aplicant aquest esquema a Catalunya, constata que hi ha dos importants comunitats de sentit que condicionen el debat polític. Identifica, amb encert, que les dues comunitats s’expressen amb una forta emocionalitat i que, ni una ni l’altra ni las suma de les dues, representen tota la societat catalana. Aquestes dues comunitats es manifestaren aquest dissabte i diumenge per Barcelona. També afirma que una de les dificultats per poder operar des dels marcs cognitius de cada una d’aquestes comunitats és que cada una d’elles no reconeix la part de veritat que hi ha en l’altra. És cert, això és una dificultat. L’altra dia, jo mateix en una nota anterior parlava de la ira i de la por que dominen els processos cognitius dins de cada una d’aquestes comunitats. Per seguir en el fil d’esbrinar si la gestió de les comunitats de sentit pot servir per desescalar les tensions polítiques de Catalunya, s’hauria de veure com el conflicte social i polític s’ha incorporat dins del complexa procés de construcció d’aquestes comunitats.

Les comunitats de sentit no existeixen al marge dels conflictes socials i polítics. Perquè aquests conflictes són percebuts de manera diferent segons el marc cognitiu present en cada una de les persones que conformen la mateixa comunitat de sentit. Davant d’afirmacions, per exemple, “Catalunya es de España” o “la autodeterminación es impossible” cada comunitat de sentit ho viu d’una manera diferent, i aquesta vivència probablement tensiona i allunya més els posicionaments. Treure el conflicte social i polític fora del procés cognitiu és un error. Estem on estem perquè, en un moment determinat, a una comunitat de sentit se li negà la possibilitat de viure plenament tots els significants que la sostenien. Al cap i a la fi la cruïlla per l’enteniment parlant des de marcs cognitius diferents és discernir a quin tipus de comunitat de sentit els vol pertànyer: una comunitat basada en el respecte de la dignitat humana,  l'esperança i la convivència dialogal o una comunitat que explota les pors ancestrals, atia l’odi i és inflexible en el pensament.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

Pregàries per acompanyar la setmana II


La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Poden ser un bon complement per pregar al llarg de la setmana. Es proposa un petit text bíblic per cada dia el qual pot ser rumiat per interioritzar-lo i trobar el seu sentit en la vida quotidiana.

Dilluns “ Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria!” (Sl 24,7)

Dimarts “Que sigui beneït Déu, que viu eternament, que sigui beneït el seu regne. Ell castiga i es compadeix: fa baixar al país dels morts, al fons de la terra, i fa sortir d'aquella gran perdició” (Tb 13,2)

Dimecres “Si retorneu a ell de tot cor i amb tota l'ànima i obreu davant seu amb sinceritat, ell tornarà a vosaltres i mai més no us amagarà la mirada” (Tb 13,6)

Dijous “Convertiu-vos, pecadors, feu el bé, que és agradable als seus ulls: qui sap si us tractarà amb benevolència i es compadirà de vosaltres” (Tb 13,8b)

Divendres “Perquè la paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa. Estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor.” (Sl 33,4-5)

Dissabte “El Senyor desfà els plans de les nacions, tira a terra els propòsits dels pobles; però els plans del Senyor persisteixen, manté per sempre els propòsits del seu cor” (Sl 33,10-11)

Diumenge “Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell ha escollit per heretat! El Senyor guaita des del cel observant un per un tots els homes” (Sl 33,12-13)

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


La felicitat no es troba en els bens materials de la vida. És cert que la seva privació és font de molt patiment, però el camí de la felicitat es troba en el cor de cada persona. Allí és on els individus experimentem la joia de viure i trobem la pau interior quan som coherents amb els principis que creiem.

Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor,
la repassa de nit i de dia.
(Salm 1,1-2)

Hem d’aprendre a llegir el signes dels temps. Cada dia ens trobem davant de situacions en les quals podem donar testimoniatge de la nostre fe. Els esdeveniments del dia a dia ofereixen oportunitats per estimar. Hem de saber interpretar les notícies del món per discernir en elles una invitació al canvi d’actitud i un adquirir un compromís a favor de la pau i la justícia. “Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, dieu tot seguit: "Ve pluja", i la pluja arriba.  quan bufa el vent de migjorn, dieu: "Farà calor", i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?”  (Lc 12,54-56)

divendres, 25 d’octubre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Les riqueses no són ni dolents per elles mateixes, però poden arribar a anul·lar la personalitat quan esdevenen uns ídols o poden corrompre l’esperit quan s’usen no a fi de bé o s’obtenen de forma injusta. Els diners, l’afany per ser ric, poden arribar a ofuscar l’amor i la donació als altres. “Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns” (Lc 12,15)

Estimar comporta donació, entrega i sol·licitud a les necessitats dels altres. Aquestes actituds ens permeten estar sempre a punt per servir les persones que ho necessiten. Hem d’estar amatents al servei. Hem de ser ràpids en donar resposta, estar atents per donar una resposta ràpida quan ens ho demanin i ser afables en el tracte. “Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos” (Lc 12,35)

Les persones no podem ser indiferents a les necessitats dels altres. Necessitats de tota mena, siguin econòmiques, espirituals, afectives, etc.. Els cristians hem de saber compartir els dons i riqueses que tinguem amb la gent que tingui menys. “Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més.” (Lc 12, 48)

dijous, 24 d’octubre del 2019

Els dictadors no es beneeixen


Avui s’ha tret el dictador Franco del Valle de los Caídos. Avui és un dia una mica millor per a tots els qui van patir la seva dictadura. Tan se val on estigui enterrat ara, el que és important és que no està el seu mausoleu de la repressió. Aquesta exhumació era necessària per respecte als morts republicans que estan en les osseres d’aquesta basílica. Avui, som un mica més dignes. Ara està per resoldre el futur d’aquest gran mausoleu on perviu encara la força simbòlica del monumentalisme franquista, gran monument a la memòria de la indignitat.

Amb aquest exhumació del cadàver del dictador Espanya no ha trencat amb el passat franquista per més que alguns polítics no vulguin reconèixer-ho. El franquisme es ben viu i present en les estructures de l’Estat, en la mentalitat de molts espanyols. Franco perdura quan la repressió de l’Estat es basa en l’odi i la venjança. La transició democràtic fou també un exercici per canviar de règim preservant la colonització que el franquisme havia fet de l’aparell de l’Estat. Només cal mirar els cognoms d’algunes institucions claus de l’Estat per descobrir com perduren barrejats i reproduïts els noms de l’antic règim.


La imatge més icònica d’aquesta exhumació ha estat la participació activa del prior del Valle de los Caídos en tota la cerimònia. M’he esglaiat en veure’l beneir el taüt amb les despulles del dictador. És un signe més de com el franquisme és viu, fins i tot en l’església. Quanta vergonya veure viu el nacionalcatolicisme. Tot difunt es mereix rebre el perdó misericordiós. Però el que avui s’ha fet estava lluny d’una cerimònia d’acomiadament cristià. Franco porta 44 anys mort i per això la cerimònia d’avui, per uns era un acte de reparació d’un greuge i per altres era una ocasió per una exaltació del seu llegat dictatorial. La generosa cobertura mediàtica fou obscena i convertí l’exhumació en un nou funeral d’estat on els nostàlgics del franquisme han procurat treure’n rendiment. La generosa transmissió televisiva fou una injustificada propaganda de la indignitat i un espot electoral. Dins d’aquesta tensió no hi havia justificació pel responsori o la benedicció de les despulles. Tot gest cristià era buit de significació litúrgica i era una simple proclama política. Això és el que ha fet el prior del Valle de los Caídos. Lamentable.

dimecres, 23 d’octubre del 2019

Sovint la fe catòlica és inintel·ligible


Una qüestió recurrent entre els pensadors catòlics és interrogar-se per què la fe a voltes resulta incomprensible o es acollida amb indiferència. Hi ha un acord general sobre la dificultat de transmissió de la fe. El llenguatge de comunicació de la fe resulta poc comprensiu en la societat contemporània. El testimoni institucional i les estratègies comunicatives no ajuden a que l’individu contemporani consideri rellevant el missatge cristià. Existeixen molts estereotips i tòpics que condicionen la comprensió del cristianisme. Els mateixos catòlics no transmetem adequadament el sentit de la seva fe i no comuniquem prou bé que el cristianisme és camí d’alliberament, de pacificació i de felicitat. Propòsits pels quals val la pensa viure la fe.

La raonabilitat de la fe catòlica confia en la força operant de l’amor de Déu exemplificat per la vida, mort i resurrecció del Crist. Cal fer-nos més seguidors de Jesús per comunicar el vigor del l’amor. En la societat, hi ha un important analfabetisme sobre el fet religiós i els seus valors, especialment en els àmbits educatius o allí on es genera opinió. A la societat es transmet una imatge esbiaixada de l’església catòlica, majoritàriament vinculada a les actuacions institucionals, i s’oblida i es silencia el testimoniatge dels cristians compromesos en viure un fe orientada a humanitzar la societat a partir de l’opció preferencial pels pobres.

Les noves generacions tenen menys condicionants en relació a la comprensió del missatge cristià. Tot i la seva secularització, existeixen menys frens a acollir i entendre els significats essencials del testimoniatge dels cristians. Malgrat això, aquests sectors valoren negativament els comportaments eclesials poc sensibles a la justícia o a la dignitat humana. L’individu modern és especialment sensible al paper subordinat de la dona dins de l’Església. Es considera que aquestes situacions actuen de contratestimoniatge de la força de la fe. Tot i que quan l’Església i els cristians es mostren compassius amb el sofriment i patiment, o utilitzen un llenguatge clar i amable per transmetre les seves creences i conviccions, la fe resulta atractiva i comprensible. També existeixen uns riscos institucionals que no es poden menysprear.  El risc més important que pot dificultar la credibilitat del missatge cristià són algunes actuacions pràctiques de les institucions eclesials o la instrumentalització política de la fe, tant per part dels propis cristians com les temptacions que poden tenir els polítics. La lògica de la fe ha de transcendir la pròpia lògica política. Aquesta no pot abastar mai el misteri de Déu.

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Síndrome de Sherwood i els protocols policials

Diuen que els cossos policials han aplicat l’estratègia de la síndrome de Sherwood per reprimir les manifestacions de protesta per la sentència del Tribunal Suprem. Aquesta estratègia policial la dissenyà el que fou el número dos del cos de Mossos d'Esquadra David Piqué pel seu treball final de Màster de Seguretat que feu l'any 2009. Desconec la qualificació que rebé aquest treball. Aquest alt comandament del Mossos morí sobtàdament l’any 2016. El comissari Piqué, per tal de construir el seu model repressiu dels moviments de protesta anti-sistema, analitzà el comportament en les manifestacions i les protestes dels okupes dels anys 2000 a Barcelona. L’estratègia dissenyada pel comissari Piqué  a fi de neutralitzar les protestes era provocar al màxim als manifestants perquè cometessin excessos i augmentessin la intensitat de la seva violència en la protesta i així poder-los reprimir obertament, durament i definitivament amb tots els seus recursos esperant la total erradicació, per por, de les protestes. Es tractava, sense dubte, d’instal·lar el terror entre els manifestants.

Per tal d’exaltar els manifestants proposà fer detencions poc justificades i batudes preventives abans de les protestes per violentar més el seu estat d'ànim i aconseguir provocar una batalla campal que justifiqués la intervenció més violenta de les forces policials. Aquesta batuda, escriví, ha d’estar intencionalment mal feta i amb tracte humiliant per encendre més els ànims, si cal. En el seu treball, el comissari Piqué afirmà  que la policia, en una manifestació, no ha d’actuar en un primer moment per tal que els danys produïts pels manifestants siguin socialment inacceptables i, després d’un temps d’innacció, l'actuació policial es fes directament contra els manifestants sense donar temps a la fugida i provocar l'enfrontament físic. Aquesta estratègia assumeix que poden donar-se "víctimes innocents" i organitzar la policia perquè quan la resta de manifestants que hagin defugit l'enfrontament acabin, tard o d’hora, trobant-se amb els agents els dispersin violentament i practiquin detencions massives. Actuacions que s’esperava que generessin més por entre els manifestants.

La repressió policial, segons digué David Piqué en el seu treball, té dos moments. Un primer és quan els manifestants, prèviament incitats per ser violents, ataquen a la policia amb tot el que tenen i que els ha deixat tenir, realment s'estan defensant, però no ho sembla. Han estat acorralats. La violència entre agents i manifestants es desferma, es personalitza i es descontrola. El segon moment és quan els que han defugit l'enfrontament, es troben amb la resta d'unitats policials que els barren el pas, però no fan detinguts, la dispersió no és voluntària, és a cop de defensa (porra) i qualsevol indici de resistència és contestada amb contundència exagerada i detencions massives. Realment, aquests dies a diverses ciutats de Catalunya, i molt especialment, hem viscut l’aplicació per part de la policia de l’estratègia de la síndrome de Sherwood.


És evident que el conflicte al carrer, l’anomenada per alguns guerrila urbana, s’ha desescalat quan la policia ha deixat d’aplicar aquesta estratègia i ha adoptat un altre mètode de control dels manifestants. L’actuació del col·lectiu #EnPeuDePau pot haver ajudat puntualment, però ha estat la pròpia policia qui ha decidit canviar de protocols d’actuació. En definitiva, hem vist una actuació lamentable de la policia perquè, en un primer moment, en lloc de controlar de forma democràtica i cívica la seguretat ciutadana, ha aplicats uns protocols d’actuació que encaminats a generar por. Està clar que algú haurà de donar explicacions polítiques d’aquesta estratègia i els protocols  seguits per la policia durant aquests dies d’octubre. Tinc els meus dubtes que alguns d’aquests protocols puguin ser moralment inaceptables

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Entendre la ira i la por


El despropòsit polític continuat en la resolució del conflicte català em porta a pensar que potser, per tal que la solució política sigui possible, els diferents actors implicats han d’explicitar la seva voluntat d’entendre les raons dels altres i prendre les decisions a partir del diàleg que pugui sorgir d’aquesta compressió mútua. L’expressió del conflicte entre una part dels ciutadans de Catalunya i l’Estat espanyol és de tal magnitud que urgeix fer un seriós esforç per entendre i comprendre quines són les raons que han conduit a l’esclat de violència dels darrers. Violència que ha estat exercida al carrer de forma volguda per policia i manifestants al carrer, mentre els polítics explicitaven el seu desacord. Tot i que el conflicte d’aquesta setmana és per la incomprensible sentència del Tribunal Suprem, el que ha succeït com a resposta popular juvenil és també la manifestació d’un conflicte d’arrels més profundes.  

Les evidencies dels fets no es poden negar i han d’interpretar-se correctament a fi de contribuir a situar bé els termes del conflicte que avui s’expressa en els carrers. Escoltant les opinions dels joves hi ha un clam unànime contra la violència exercida per la policia. Violència sistemàtica, estudiada i dissenyada per atemorir, i exercida indiscriminadament, tant per efectius de la Policia Nacional com per agents de la Brimo. Enfront d’aquesta situació la resposta, fonamentalment juvenil, ha estat també ben organitzada i dirigida per un ús intel·ligent de les xarxes socials. La retransmissió en directe del conflicte ha mostrat, en algunes ocasiones, actuacions inexplicables per part dels policies, més pròpies de persones enfollides per la ràbia que per un ús proporcionat de la seva força. El comportament dur de la policia ha generat molt ira i ràbia. Un sector de la joventut, a assumit que l’independentisme amb rostre amable no havia servit de res, perquè l’Estat ha condemnat a quasi 100 anys de presó els líders del moviment independentisme. Sarcàsticament, han condemnat a deu anys de presó per sedició a les persones que pacificaren el que els jutges han valorat de “tumulto”. La resposta entre ràbia i ira, a més, està forjada per factors de caire social que es projecte dramàticament sobre el seu horitzó d’esperança. Espero abordar aquesta qüestió en una altra nota.

Enfront del clam independentista d’una part de la ciutadania de Catalunya l’Estat es revolta i defensa durament. Els poders de l’Estat tenen por de la descomposició del que diuen “Nación espanyola” refeta i reformulada durant la transició negant la diversitat i pluralitat d’Espanya. Aquest nacionalisme espanyol, incrustat en les estructures de l’Estat, té por perquè entreveu que, com diu García Margallo “lo que se está dilucidando en Cataluña es la pervivencia de España como Nación”. Aquesta por atàvica del nacionalisme espanyol de perdre el sistema que els ha sostingut durant anys els impulsa a defensar-se aplicant la violència repressiva enlloc d’afrontar la discussió política. No en saben més, perquè sempre han fet servir el cap per envestir i no per pensar. Sempre han confiat més en la raó de la força que la força de la raó.

Però no podem instal·lar-nos en la por d’uns i la ira dels altres. Per situar la resolució del conflicte en l’àmbit polític el sector nacionalista espanyol, important sociològicament a Espanya, ha d’entendre que necessiten repensar i formular el seu nacionalisme en clau de modernitat, pluralitat i democràcia. Per entendre el sentit de les reivindicacions independentistes ha d’abandonar la seva por i no ha de provocar més dolor i ira. Per la seva part, els independentistes han de transformar la seva ira en un pont de diàleg per entendre i gestionar la por dels seus adversaris. Sinó no avancem en aquesta direcció, l’escalada de la repressió s’incrementarà, i això farà augmentar la ràbia, la ira i el dolor. I molt probablement si fins ara els grans protagonistes d’aquesta ira eren els joves, els seus pares i mares, avis i àvies podran integrar-se un moviment d’indignats que assumiran la violència com un instrument de defensa davant d’uns poders de l’Estat cada cop més fora de control democràtic i refractari a la negociació política. Enquistar-se en la ira i la por fa de mal resoldre aquest conflicte.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Pregàries per passar la setmana


La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Poden ser un bon complement per pregar al llarg de la setmana

Primer dia. “Escolta, Senyor, les meves paraules, acull el meu anhel. Estigues atent al meu crit d'auxili, rei meu i Déu meu, perquè és a tu que jo imploro.” (Sl 5,2-3)

Segon dia.  “ Senyor, escolta el meu clam a trenc d'alba: t'exposo el meu plet de bon matí i em quedo esperant” (Sl 5,4)

Tercer dia. “Tu no ets pas un Déu que es complagui en la maldat, no admets el dolent a casa teva; 6 els homes obcecats no resisteixen la teva mirada. Detestes els amics de males arts, fas desaparèixer els mentiders; l'home fals i sanguinari, tu l'abomines, Senyor” (Sl 5,-7)

Quart dia. “Guia'm, Senyor, tu que ets just, perquè hi ha qui em vol mal; aplana davant meu el teu camí. En els seus llavis no hi ha sinceritat, tenen el cor ple d'intriga; sota una llengua que afalaga hi ha un sepulcre obert” (Sl 5,9-10)

Cinquè dia. “Però que s'alegrin els qui es refugien en tu, que ho celebrin per sempre. Als qui estimen el teu nom, empara'ls i que exultin. Tu, Senyor, beneeixes el just, el teu favor el protegeix com un escut.” (Sl 5,12-13)

Sisè dia. “Tu dónes la riquesa i la glòria, tu domines sobre tot el món; està a les teves mans de donar força i valentia, fer créixer tota cosa i refermar-la. Per això, Déu nostre, t'enaltim i lloem el teu nom gloriós.” (1Cr 29,12-13)

Setè dia.“Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, que no confia en els déus falsos ni jura per ganes d'enganyar. Rebrà benediccions del Senyor, rebrà els favors del Déu que salva” (Sl 24,3-5)

Glosses per la vida quotidiana


Avui, és una dia expectant. De pregària intensa per estar al costat de la gent justa que espera sentència. Des de el silenci del cor, vull compartir l’esperança d’aquestes bones persones que la justícia humana ha decidit sobre el seu futur. Les següents paraules de sant Pau ajuden a reconfortar els esperits desconsolats per aquest moment. “Però les presons no poden encadenar la Paraula de Déu. Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna. Si morim amb ell, també viurem amb ell. Si som constants en les proves, també regnarem amb ell. (2Tm 2, 9-12)

Hi ha moments en la vida que costa acceptar els esdeveniments. Els vivim com càrregues feixugues que ens trasbalsen i neguitegen. Hi ha moltes situacions que ens desconsolen. En aquests moments hem de saber trobar el confort interior que ens permet seguir endavant i recuperar la pau interior. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera”. (Mt 11,28-30)

Necessitem profetes. Necessitem persones que ens ajudin a veure més enllà del moment present i ens recordin, en tot moment, quin és el futur que desitgem i els camins que hem de transitar per arribar-hi. Ens calen tenir l’oïda ben desperta per acollir la veu dels profetes i obrir el cor per acollir les seves interpel·lacions. Els profetes seran incòmodes, però són necessaris per salvar-nos de la inacció, del conformisme, del cofoisme o de l’oblit i recordar-nos quina és la justícia i l’esperança que cal proclamar. Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin!” (Lc 11,47-48)

divendres, 18 d’octubre del 2019

Vaga General

Avui no escric el blog en solidaritat amb la Vaga General

dijous, 17 d’octubre del 2019

Només la política pot resoldre el conflicte català


La història contemporània de Catalunya s'està escrivint a partir de sentències. L'any 2010 el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut ratificat pel poble català, a més de les aprovacions prèvies dels parlaments català i espanyol. Després, el tribunal Constitucional ha anat anul·lant lleis, totalment o parcialment, aprovades pel Parlament català. Finalment, la sentència del Tribunal Suprem amb la dura condemna de líders socials i polítics, és un pas més en la judicialització continuada de la política catalana. Aquesta sentència banalitza el delicte de sedició i, per tal de justificar les dures penes imposades, erigeix ​​una jurisprudència que hipoteca l’exercici futur dels drets fonamentals com de reunió i manifestació. Un altre ruptura en la qualitat democràtica espanyola. Mentrestant, s'ha anat construint un relat contra l'independentisme amb l'ànim d'allunyar encara més la solució del conflicte català de l'àmbit polític. Els contraris al diàleg polític per resoldre la qüestió de l'encaix de Catalunya amb Espanya s'han esforçat a situar el problema, no el terreny polític sinó en el camp de la convivència ciutadana. Els relators polítics, ajudats per diversos mitjans de comunicació, han inventat un problema de convivència quan la realitat, sempre més tossuda que qualsevol ficció, s'encarrega de desmentir. El problema de convivència només existeix en les ments dels qui, davant la seva negativa d'abordar políticament el que és un problema polític, busquen en els meandres de la fantasia social amagar que el repte català qüestiona la solidesa democràtica del sistema constitucional de 1978.

Curiosament, quan comencen a sonar els tambors electorals, alguns partits de l'Estat s'emboliquen en la bandera d'Espanya i, davant l'absència de propostes polítiques sòlides per als molts problemes d'aquest país, exploren agitar l'anti-catalanisme per buscar vots als caladors del nacionalisme espanyol. Com Espanya porta des de fa anys en campanya electoral, l'independentisme català s'ha convertit en l'enemic a destruir. Els estrategues polítics no han percebut que aquest objectiu, tot i que pot donar-los molts vots en qualsevol d'aquestes dues Espanyes que, com va dir Machado, gelen el cor, s'està produint una notable desafecció de molts catalans que han integrat, també en el seu cor, les última estrofes del poeta Joan Maragall de la seva "Oda a Espanya": "On ets, Espanya? / No et veig enlloc / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?/Has desaprès d'entendre an els teus Fills?/Adéu, Espanya!". L'independentisme no minva ni disminueix la seva capacitat de mobilització.

L'independentisme ha comprès que ara es viu un moment poc donat a la poesia i sí a l'ocupació de l'espai públic. Considera que només així els poders de l'Estat i la comunitat internacional comprendran que el problema català no és una qüestió menor. És més, fa l'efecte que el moviment independentista té com a estratègia col·lapsar, en la mesura de les seves possibilitats, el quefer a Espanya. Sembla que estem a les portes d'un camí sense retorn. Hi ha d'haver seny per tot arreu i assumir que, davant el problema polític plantejat per l'independentisme només hi caben solucions polítiques. Pep Guardiola deia al final d'un vídeo de denúncia a la recent sentència del Tribunal Suprem: "fem una crida a la comunitat internacional a posicionar-se clarament per una resolució al conflicte basada en el respecte i diàleg. El reiterem en aquest marc només hi ha un camí: seure i parlar. Seure i parlar ". El diàleg és l'únic camí a seguir per resoldre el contenciós entre l'Estat i una part important de la societat catalana. Però, per ara, les cadires del diàleg estan buides. El temor és que, els que serien els responsables d'articular la resposta política segueixen pensant que el millor camí és la repressió i, com més millor. Per aquest camí perdrem tots.

La resposta popular a la sentència del Tribunal Suprem va pujant de to i és aprofitada per alguns sectors polítics per atiar els aspectes polaritzadors del conflicte. Fa la impressió que hi ha ganes per introduir, com sigui, la violència en el si de l'independentisme. Fins ara, el moviment independentista ha estat pacífic. Es va proclamar amb encert que després de les manifestacions independentistes no havien papers a terra. Però ara això està canviant. Últimament s'estan tirant molts papers a terra i es crema tot el que pugui cremar. Aquests incendis destrossen l'esperit d'una reivindicació que s'afirma admiradora dels moviments pacificistas. Però els fets dels últims dies evidencien que hi ha persones obstinades a presentar la cara inèdita de l'independentisme: la violència. Aquesta obsessió és coherent amb l'obstinació dels que consideren que cal forçar la reacció violenta dels independentistes. Aquests sectors pensen que el relat de trencament social està ben armat, però falta actes de violència dels independentistes on consolidar-lo. És qüestió d'insistir, diuen. Certament, la violència en els espais públics està traient el cap amb algunes intervencions al Parlament amb la missió de confirmar aquesta estratègia.

Em preocupa aquesta nova situació per la qual alguns estan empenyent les reaccions de l'independentisme davant la sentència del Tribunal Suprem. Abjuro dels incívics que han subministrat totes les excuses per als que estan entestats en construir el relat que l'independentisme s'ha tornat violent. M'espanta pensar que la proximitat de les properes eleccions alimenti aquesta necessitat de canalitzar violentament la indignació dels independentistes per treure rèdit polític. Els dirigents polítics haurien de posar-se al capdavant i liderar la canalització cívic de la protesta. Certs sectors independentistes haurien de fer una reflexió serena sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions que només afavoreixen els contraris a les reivindicacions independentistes. Els governants catalans haurien de fer un exercici de realisme i sortir del món ideal que alguns semblen estar instal·lats. Cal governar des de les institucions i liderar el procés de forma més clara i contundent. Han de denunciar qualsevol resposta violenta, per més que les protagonitzin amics i coneguts. Si alguns no se sent amb prou força, haurien de donar pas als que poguessin assumir aquest lideratge. Els governants d'Espanya haurien de reflexionar seriosament sobre el camí a seguir per resoldre el problema que té l'Estat amb més de dos milions de catalans. Els dirigents polítics de l'Estat haurien d'abandonar el tacticisme electoralista i pensar més com estadistes. Espanya té un problema no resolt i el camí escollit fins ara per resoldre’l no és l'adequat. Les temptacions d'acudir a un nou 155 o aplicar la llei de Seguretat Nacional aguditzaria encara més el conflicte. Cal actuar aviat. No es pot eludir que cal tornar a situar el problema en l'àmbit polític. En cas contrari, correm el risc d'enfonsar-nos tots amb la cronificació del conflicte català.

(article originalment publicat avui en el blog de Cristianisme i Justicia)




dimecres, 16 d’octubre del 2019

Inacció política




Fa deu anys, quasi exactes, vaig escriure un article on denunciava els riscos de la inacció política. He recuperat aquest escrit perquè avui, he vist com el President del meu país ha estat el gran absent de l’arena política. Avui, després dels incidents d’ahir, m’hauria agradat que a primera hora el president de la Generalitat hagués fet una compareixença en els mitjans de comunicació per condemnar les accions violentes i demanar, implorar si cal, que cessin els aldarulls i apel·lar a la responsabilitat col·lectiva d’aïllar els violents en les manifestacions. M’hauria agradat percebre que hi ha algun polític amb la capacitat de canalitzar la ira i la indignació que ha provocat la sentència. Ja no és suficient dir-nos que els bons líders estan a la presó. És cert, però hem tingut dos anys per forjar nous lideratges per encapçalar políticament el moviment independentista.

Els ciutadans hem de ser més valents, tant que parlem de practicar la desobediència civil, d’encarar-nos amb els violents i fer-los recular. I si per casualitat, alguns d’aquests violents són fills nostres, seure’ns amb ells i dissuadir-los del seu comportament incívic. També ajudaria a rebaixar la pressió d’aquests dies, si per la part de l’Estat, en lloc d’especular amb els vots que pot donar més repressió, en qualsevol de les formes que preveu la llei, fes una oferta sensata al independentisme per seure i parlar.  Només el diàleg pot rebaixar la tensió. L’Estat ha de donar també un pas a favor del diàleg. En política, la inacció i el tempo poden ser virtuts lloables, però també poden ser indicis de debilitat. Avui, algunes forces polítiques ho practiquen com a mostra de la seva feblesa o desorientació, tot i que vulguin fer de la necessitat una virtut. Quan la inacció s’instal·la com a guia de l’acció política els seus promotors acostumen a esgrimir raons de tota mena per justificar-la i, sovint, projecten a un enemic extern la seva incapacitat per elaborar una alternativa política.

Les formacions polítiques presoneres de la inacció renuncien a condicionar l’escenari polític i deixen tota la iniciativa política als altres. El resultat és prou palès, en lloc de ser motor del canvi, el motor agafa una gripada i tot s’atura: s’esdevé políticament irrellevant. Aquesta tendència s’acostuma a emprar alhora de promoure pactes polítics o de negociar pressupostos. L’excusa més escoltada és: “no ens han trucat”, “no ens han dit res”. Excuses de mal pagador. Perquè la qüestió és tenir la iniciativa, no esperar que la tinguin els altres. En moltes ocasions, la inacció és el fruït d’un càlcul malèvol esperant l’enfonsament de l’altre en benefici propi. Cosa que no acostuma a passar o, si més no, en el tempo esperat. Al final, la política especulativa basada en la inacció acostuma a situar als seus promotors en l’oblit i la marginalitat política. Polítics, preneu la iniciativa i assumiu el lideratge que us pertoca. Pot ser un primer pas a emprendre, fora convocar eleccions i escollir quina és la majoria de govern que ha de conduir la estratègia del procés en els futurs anys i treballar per l’alliberament dels empresonats i el retorn dels exiliats. L’inici de les columnes de la Marxa per la llibertat alimenta l’esperança de que el camí a seguir serà sempre pacífic, festiu i responsable.

dimarts, 15 d’octubre del 2019

S’han tirat molts papers a terra


Avui s’han tirat molts papers a terra i s’ha cremat tot el que s’ha pogut i més. M’he avergonyit d’estar al costat d’uns incívics que han subministrat tota la carnassa als reaccionaris per construir el relat de que l’independentisme s’ha tornat violent. Des de fa temps s’està construint el relat de que el moviment independentista és violent. Un sector polític identificat amb el que representa C’s consideren que cal forçar les respostes violentes dels independentistes. Això seria un bon complement al relat de la fractura social a Catalunya, l’alteració de la convivència, tal com porten repetint des de fa mesos i que, lamentablement el PSOE ha comprat acríticament. Pensen que, un cop instal·lada la idea de que hi ha ruptura social ara el que cal és provocar, com sigui, l’aparició d’actes violents. És qüestió d’insistir-hi, diuen. La proximitat de les properes eleccions pot alimentar aquesta necessitat de precipitar els aconteixements per tal de treure’n rèdit polític.

Els govern de la Generalitat, i molt especialment el seu President al capdavant, hauria de denunciar la violència desfermada avui per tot Catalunya i convidar als sectors independentistes a fer una reflexió serena sobre l'estratègia a seguir per evitar situacions com aquestes que només afavoreixen els contraris a la independència. Un cop constatat que després de divuit mesos Catalunya no és independent, els governants d’aquest país haurien de fer un exercici de realisme i sortir del món ideal que alguns semblen estar instal·lats. Cal governar des de les institucions i liderar el procés de forma més clara i contundent. Denunciant tot allò que siguin respostes violentes, per més que les protagonitzin amics i coneguts. Em desconcerta la situació en que ens estem instal·lant. No m'agrada que uns anònims em convoquin a unes manifestacions 2.0 emulant les estratègies de masses manifestants d’Hong Kong. ¿Què cal fem? ¿S'ha acabat la revolució del somriure o de cap paper a terra?. ¿Com hem de seguir? No vull que uns energúmens facin mal bé el que hem aconseguit amb molt d'esforç. Ocupar el carrer de forma no violenta, practicar la resistència pacífica no és el que han fet avui uns centenars de joves exaltats per alguns no tant joves i que semblava que els anava la marxa. És molt trist. He perdut el somriure.

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Un sentència de venjança


La sentència ha estat dura, duríssima. Amb unes penes de presó desproporcionades en relació als delictes tipificats. Fins i tot, els experts consideren que els jutges han anat a màxims quan el fets provats s'assemblen massa a la desobediència o, a tot estirar, a la resistència a l'autoritat, però no a la sedició. La lògic de base de la sentència és la venjança contra l’independentisme i un avís per a navegants.

La sentència confirma que els poders de l’Estat no volen una sortida política al conflicte plantejat per una part important dels catalans i defensen el sistema polític d’Espanya amb la repressió pura i dura. Es comenta que els jutges s’han inventat un delicte a fi de justificar les penes que imposen. Amb el risc que aquesta transformació dels delictes de desobediència en sedició, alteri les garanties democràtiques dels ciutadans. Com diu un prestigiós jurista el que és terrible socialment és l'efecte que aquesta sentència tindrà sobre l'exercici dels drets fonamentals a Espanya.


diumenge, 13 d’octubre del 2019

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer – Part III


Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019. 

Hi ha, en el cor de cadascú, mes harmònics; segur. I tantes reflexions que compartírem. Permeteu que molt breument n’exposi algunes:

                  Tant de bo les nostres parròquies, comunitats, moviments siguin sempre llocs, com ens ha recordat el papa Francesc de  misericòrdia gratuïta on tot el món pugui sentir-se acollit, estimat  perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli    Assumim aquest repte

                  Centrats com estem  lògicament  en els que gosem dir nostres empresonats i exiliats no podem oblidar-nos de tants homes i dones que són a les presons, que conviuen amb els nostres polítics, i molts dels quals lamentablement, a diferencia dels nostres polítics i líders socials, no en sortiran enfortits sinó sovint sols i abatuts.

                  Que la preocupaci6 i la lluita política no ens faci oblidar de tantes bosses de pobresa que tenim ben a prop nostre.

                  No hi ha sofriment que a l’hora no pugui ser fecund  però ens cal ser solidaris  ajudar-nos a portar les carregues de tots.

Continuem la nostra Vetlla, oberts encara a la sorpresa de Deu, que ens parla a traves de la seva Paraula, de les reflexions que hi anem fent des de vessants religioses diferents, a traves dels gestos, de la musica, del cant  de l’art  del so i de la llum  De tot  però sobretot de la fraternitat, de la companyia, de la solidaritat. En una paraula: de l’amor que Ell vessa en els nostres cors

Fi del document

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Per pregar cal tenir una actitud d’obertura interior i confiar que té sentit el que fem. Quan expressem una demanda en la pregària acceptem les nostres limitacions i acceptem que ens cal rebre ajut per assolir allò que desitgem. No estem sols i confiem en la força de l’amor dels altres. “I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà,  perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. (Lc 11,9-10)

Hem de procurar tenir la casa interior endreçada. El desgavell espiritual produeix confusió i augmenta el risc d’acollir fàcilment males influències. Hem de dedicar un temps a cuidar la nostra vida interior i tenir ordenat l’esperit. “L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: "Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit." Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans”. (Lc 11,24-26)

divendres, 11 d’octubre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Bon dia a tothom. ¿Qui és el meu germà? ¿qui és el meu proïsme? ¿quins són els altres que he d’estimar?. Aquestes preguntes, o similars, ens fem quan se’ns diu que a més d’estimar a Déu, cal estimar als altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’amor és donació total als altres, sense restriccions i límits. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. “Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,30-35)


Hi ha moments que estem tan atrafegats, que no ens adonem quan la vida se’ns escapa com aigua entre els dits. Poden estar tan capficats en les coses quotidianes i els seus neguits que no tenim capacitat per descobrir les mirades dels altres. Aquest camí no porta enlloc. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10, 41-42)

La pregària és un exercí d’humilitat personal i d’abandonament interior al misteri del transcendent. Al pregar ens situem davant de nosaltres mateixos buscant la profunditat de cada instant de la vida. Per pregar no calen moltes paraules. Cal confiar amb la força de la sinceritat de cor. “Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué. Quan pregueu, digueu: “Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació”. (Lc 11,1-4)

dijous, 10 d’octubre del 2019

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II


Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida  


dimecres, 9 d’octubre del 2019

La Guàrdia Civil ho tornarà a fer


Com que les autoritats competents no deixen comptar, les xifres de l’1 d’octubre de 2017 són un referent vàlid per saber que a Catalunya hi ha dos milions de persones obstinadament alçats per defensar la independència. Aquests catalans estan decidits, amb diferents graus d’intensitat, a no renunciar a la seva dignitat ni els seus somnis. Per la seva part, l’Estat dóna cada dia molts raons per augmentar la indignació del sector independentista. El conflicte de Catalunya amb l’Estat ve de lluny. Per uns, pot ser la sentència del Constitucional de l’any 2010 contra l’Estatut i el menyspreu fiscal; per altres hi ha un contenciós obert que té els seus origen al difícil encaix de Catalunya amb Espanya després de 1714. I, si volguéssim, hi ha raons històriques més llunyanes que justificarien aquesta crisi.

Si es vol resoldre aquest contenciós, les dues parts han de procurar identificar i aïllar els elements de la crisi i, en la mesura que puguin, no atiar més el conflicte. Fora desitjable percebre que hi ha voluntat de recórrer ponts que permetin avançar en l’enteniment. L’acte d’avui en la caserna de la Guàrdia Civil de sant Andreu de la Barca és un exemple del que no cal fer si per part de l’Estat hi ha la voluntat de resoldre el conflicte és sincera. Algunes de les medalles atorgades són una simple provocació i un recordatori que la crisi està oberta i que només poden haver-hi vencedors i vençuts. La mateixa presència d’un fiscal del procés con ha convidat va en aquesta línia o les mateixes paraules del general recordant que “ho tornarem a fer”. Aquesta afirmació és un clara provocació ben allunyada de la intel·ligència que es necessita avui per resoldre el conflicte català. Més lluny queda tot el discurs del general de la necessària separació que els cossos policials han de tenir de les decisions polítiques o de la simple definició política.La presència de determinats convidats i l’elecció d’alguns dels condecorats en motiu de la festa patrona de la Guàrdia Civil són tota una declaració d’intencions de la benemèrita.

Les paraules del general, dites en català prou entenedor, evidencien que la Guardia Civil, al menys la que estava en la caserna de sant Andreu de la Barca, no està per trobar sortida política i dialogada per resoldre el conflicte català sinó en la força de les porres dels seus antidisturbis. Tot l’acte era una escenificació de la intolerància, la prepotència, l’anul·lació de l’adversari i la seva derrota. Aquest esperit, de crear vençuts com sigui impedeix avançar cap una solució democràtica i política del conflicte entre Catalunya i l’Estat. Hem de seguir intentant trobar els ponts per recuperar l’acció política, però, ara per ara, hi ha una part de l’Estat que ho està posant molt, però molt, difícil. Un apunt final. Fora bo que el govern de l’Estat, en nom de la no confessionalitat de les institucions estatals, decretés que la Mare de Déu del Pilar deixi de ser la patrona de la Guàrdia Civil.

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I


Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.