Antecedents de l’Islam 26. Waraq, un judeonatzaré?

En els hadits de la Sunna hi ha algunes referències que mostren la trobada de l’islam amb els judeonatzarens. En els hadits s’esmenta a un personatge Waraqa ibn Nawfal presentat com a cosí de  la Khadija, la primera dona de Muhàmmad. Warawa era un sacerdot judeonatzaré prou coneixedor dels evangelis. En la compilació dels hadits feta per al Bukhâri es diu que que “el sacerdot Waraqa escrivia el llibre àrab. Ell escrivia de l’evangeli en àrab tot quant Déu volía que escrivís”. El més sorprenen en la compilació de Bukhâri és que es diu que al morir Waraqa la revelació a Muhàmmad es va interrompre durant un periode de tres anys.

Els experts consideren que Waraqa era un sacerdot judeonatzaré responsable d’una comunitat àrab dins de la tribu dels quraix, a la qual pertanyia Muhàmmad. Aquest sacerdot era una persona erudita i prou coneixedora dels textos sagrats que els transcrivia en hebreu o àrab. Sembla que Waraqa instruïa als àrabs en la fe dels judeonatzarens. Al Bukhâri explica que quan Mohàmmed tingué unes convulsions i escoltà les veus de la primera revelació la seva dona el portà a veure a Waraqa i aquest confessà que patia el mateix fenomen. Alguns erudits sostenen que Waraqa veié en Muhàmmad un continuador de les seves creences i dels seu treball divulgador i doctrinal entre els àrabs.

En els hadits s’esmenta que Waraqa “transcrivia de l’Evangeli el que Déu volia” aquest fet podria indicar Waraqa estava composant un leccionari o recitat devocional adaptat als àrabs, adaptant el que ell considerava adaptable de l’Evangli. Sorprenentmen, el terme “al Corà” significa recitat o leccionari. En el propi Alcorà s’esmenta que existeix un Alcorà àrab (12,2;43,3) i un Alcorà estranger (41,44). Alguns experts islamòlegs consideren que aquestes coincidències donen que pensar. 

La veracitat en política

Veracitat és la qualitat de veraç. Una persona veraç és aquella que diu habitualment la veritat. ¿Hi ha espai per la veracitat en política? Pel que he sentit dir a Pedro Sánchez, penso que no. He seguit amb atenció la roda de premsa que ha fet el dirigent del PSOE al finalitzar la seva entrevista amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos. Era una trobada important, ja que ella era un test per saber si encara hi havia possibilitat per un govern d’ampli acord a España. De totes les coses que ha dit Pedro Sànchez m’han sorprès una afirmació perquè, pel seu contingut, es situaven més enllà de la conjuntura política.

La primera afirmació ha estat una recomanació feta pel líder del PSOE a Pablo Iglesias. Les paraules, més o menys textuals, han estat  “le recomiendo que diga una cosa, pero que no la crea”. Aquesta frase és un elogi de l’art de mantenir. La mentida forma part del cinisme polític que practiquen alguns dels polítics d’aquest país. Quan es parla de regeneració de la política, espero que també es contempli la recuperació de la moralitat en política. 

Antecedents de l’Islam 25. El Messies no torna

Un cop els immigrants, natzarens i àrabs, entraren a Jerusalem emprengueren ràpidament la tasca de reconstrucció del Temple a partir de les ruïnes que havien quedat després de les guerres judeo-cristianes. Un testimoni d’aquests primers moments, Teodor, relata l’escena: “immediatament corrents arribaren al lloc anomenat Capitol [l’esplanada del temple]. Portaven homes amb ells, alguns per la força, altres voluntàriament, per netejar aquest lloc i construir aquesta maleïda cosa per la seva pregària, que ells anomenen un midzgitha”. Els immigrants començaren a iniciar les obres sense esperar que Oman, el cap militar àrab arribés a Jerusalem. No ho feu fins l’any 638. Mentrestant, la reconstrucció anava avançant. En un document, anomenat els Secrets del Rabi Ben Yohai, escrit a mitjans del segle VIII, s’explicava la iniciativa de reparar els desperfectes del Temple reconstruint-lo seguint les pautes del model original. Es construí un gran cub de pedra, marbre i fusta que tenia les dimensions que hauria tingut l’estança original denominada Sant dels Sants.

Després d’haver reconstruït parcialment el Temple els natzarens i els seus aliats àrabs esperaven el retorn del Messies. Però aquest no arribà mai i això creà tensions entre la coalició d’immigrants, especialment entre els seus dirigents, al veure frustrada la seva pretensió de dirigir el regne del Messies Jesús. L’any 640, els líders àrabs, arribaren a la conclusió definitiva que el Messies no tornaria. La qual cosa significava que els àrabs no constituïen un poble escollit i que els natzarens els havien enganyat. De sobte, els mestres natzarens foren considerats lladres i traïdors que havien enredat durant 40 anys als àrabs amb promeses falses, esforç, exili, sacrificis, guerres i nombrosos infortunis. La antiga umma entrà en crisi. Els àrabs tenien clar que era el moment de desfer-se del natzarens perquè les seves promeses ni els havia dut el Messies ni podien oferir-los cap regne. No obstant, no tot estava perdut.

D’aquesta derrota o incompliment de les expectatives els àrabs descobriren que podien conquerir, en profit seu exclusivament, el regne romà d’Orient. Així, l’any 640, el califa Omar, aprofitant la feblesa de l’emperador romà d’Orient Heràclit, conquerir l’Orient Mig en benefici dels àrabs. Així començà l’expansió militar i política dels àrabs per tot l’Orient Mig. Mentre es produïa això, el califa Omar eliminà els líders religiosos natzarens i situà només a àrabs al front dels territoris que anava conquerint. Avia nascut l’imperi àrab. Caldria esperar poc més de cent anys perquè aquest domini militar-política estigués fonamentat sobre una doctrina sòlida.

Els màrtirs de Lahore

No ha estat una bona Pasqua pels cristians de Lahore. Un suïcida, folrat d’explosius, segà la vida de més de 70 persones en un parc públic la ciutat pakistanesa de Lahore. L’objectiu d’aquest atemptat eren els cristians pakistanesos que es trobaven per celebrar modestament la joia pasqual. Un fanàtic del grup Jamaatul Ahrar, una escissió del moviment talibà, es suïcidà sabent que els cristians es congregaven en el parc després de celebrar la festa pasqual. En el seu atac foll matà a molts paquistanesos, uns musulmans i altres cristians. Tots víctimes innocents d’aquesta xacra moderna que és el terror islamista. El terrorisme ha unit tràgicament Brusel·les i Lahore.

Diverses entitats i col·lectius han condemnat aquest atemptat. La mateixa Generalitat de Catalunya ha tret un comunicat solidaritzant-se amb el dolor del poble paquistanès. Algunes associacions i federacions d’entitats musulmanes han fet el mateix. En tots els comunicats que he pogut llegir obliden de destacar que l’objectiu del suïcida era matar a paquistanesos cristians. Perquè Jamaatul Ahrar té a la minoria cristiana del Pakistan en el seu punt de mira. Des de fa temps els cristians a Pakistan són sistemàticament perseguits i assassinats per fanàtics islamistes, i les seves esglésies assaltades i cremades amb certa impunitat. Està bé que, en una situació com aquesta, les autoritats i entitats cíviques o religioses d’aquí mostrin la seva solidaritat amb el poble paquistanès i s’expressi, de forma concreta, amb els paquistanesos residents a Catalunya. Perquè ells són també víctimes d’aquest horror del terror islamista, però no hauria estat de més haver estès aquesta solidaritat institucional a la comunitat cristiana perquè és, en definitiva, l’objectiu constant dels terroristes de Jamaatul Ahrar.

Bona Pasqua

Bona Pasqua. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Per què busqueu entre els morts el qui viu? Las Pasqua de nou se'ns presenta a tots.Visquem la Pasqua. És el dia en el que celebrem el triomf de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort. La mort ens anul·la la llibertat en forma d'injustícia, assassinats terroristes, infermetat o la mort que ens aparta definitivament dels ésser estimats. La nostra esperança és que hi ha vida després de la mort. Aquesta es l'esperança que ens sosté. Però, hem de lluitar perquè la justícia guanyi a les morts injustes i innecessàries. Només aíxí, experimentarem el sentit alliberador de la Pasqua. 

El mal i la mort no poden tenir la darrera paraula, no poden posar fi a l’amor ni negar el sentit de la vida, ni com la història humana és la història de la salvació i l'alliberament, La Resurrecció no fou una resposta en el passat, només comprensible pels seus testimonis. La resurrecció del Crist esdevé una presència viva en cada instant del present, del nostre present i de totes les persones. Així, quan ens preguntem què vol dir la Resurrecció, anem molt més enllà de la sortida radiant i sorprenent d’un cos de la seva tomba, incomprensible des de la lògica de la raó, confessant la resurrecció de Jesús ens sentim convidats a entendre el significat del món quan les persones estimen de debó. Estenem la Pasqua al nostre entorn. Bona i santa Pasqua

Dissabte Sant. Silencia i esperança

Dissabte sant és un dia que convida al i silenci i contemplació. Jesús és mort. El seu cos mortal reposa en la foscor d’un sepulcre. Tots els deixebles estan entristits i desorientats. No entenen el que està passant. El que havia de ser el Messies promès ha estat condemnat clavat en creu com un malfactor. El Mestre idealitzat està mort i els seus seguidors experimenten l’experiència de la soledat. Només uns pocs l’han acompanyat al peu de la creu. La resta estan amagats o neguen haver-lo conegut. Totes les esperances semblen acabades. L’esperança confiada sembla defraudada per la dura realitat de la mort, una mort en creu.

La creu ens identifica i dóna sentit a la nostra experiència creient. Dos trossos de fusta entrecreuats aporten significació a la pròpia confessió de fe. El pal llarg arrela la creu a la terra i s’enlaira cap el cel. Aporta la nostra voluntat de mirar cap un Déu que està transcendint la nostra vida, però que només el trobem en la mesura que estem arrelats a la realitat del món. Allí on la vida transcorre entre l’esperança de la justícia definitiva. La fusta horitzontal obre els braços de Jesús per abastar amb una gest d’obertura l’acolliment a tota la humanitat. En aquest gest ens sentim cridats a la fraternitat misericordiosa. Gràcies a la nostra compassió la justícia brolla de la fe. La mirada a la creu  dóna sentit a la teologia cristiana. En aquesta creu es troba sintetitzada tota la nostra confessió de fe.

La seva expiació ens redimeix i salva perquè Déu l’exaltarà del seu arroneament i el ressuscitarà. Aquesta serà la nostra Pasqua. Però per arribar aquest moment l’Església ens proposa el silenci del Dissabte Sant. És el dia del gran silenci per contemplar el sentit de la mort de Jesús i compartir el dolor per aquesta mort. Tot el dia es un camí contemplatiu de la nit que quedarà il·luminada pel gran esdeveniment de la Resurrecció. Duran el dissabte els creients meditem sobre el sentit de la Passió. És moment d’adonar-nos de les petites passions que tenim en la nostra vida, en el nostre entorn. Al peu de la creu ploren Maria i els amics més propers de Jesús. Els creients podem meditar durant el dissabte sant el sentit de la creu on, com Jesús, hi ha tants innocents crucificats per la indolència humana. Però no és contemplació estèril, desesperada, sabem que de l’arbre de la creu vindrà la salvació alliberadora de tota mort i injustícia.

Divendres Sant. Fragilitat humana

Ahir, en la celebració de la missa de la cena del Senyor, l’organista interpretà un fragment de l’espiritual negre “Hi eres tu quan el duien a la creu?”. Aquesta cançó, molt cantada en la meva joventut, sempre m’ha evocat la el sentiment de responsabilitat situada fora del temps en la mort de Jesús. Com expressava Kazantzaki en el seu magníficat llibre “Crist de nou crucificat”. La mort de Jesús en creu és una realitat viva colpidora de les nostres consciències.  En l’acusació popular que el duu al patíbul tots ens hi poden reconèixer d’alguna manera. També Pilat esdevé un personatge conegut si l’identifiquem com alguns dels governants del nostre temps tat responsables com aquell de la mort de tants innocents.

Però, la en la mort de Jesús també ens hi podem veure reflectits cadascun de nosaltres. Podríem formar part de la multitud que, davant del judici de Jesús, escull salvar a Barrabàs. Els seus abandonaren Jesús a la seva sort. El mateix Pere el negà tres cops. En aquests gests es troba reflectida la fragilitat de la lleialtat humana. Ni Pilat té la valentia d’absoldre a Jesús, falsament acusat, ni els acusadors populars tenen el coratge de reconèixer que estan portant al patíbul  a un innocent. La contemplació de la passió de Jesús commou i interpel·la: ¿què hauríem fet?, ¿què hauríem respòs a la pregunta de Pilat quan presentà Jesús a la multitud? ¿on estàvem quan duien Jesús al Calvari?. La mirada de l’Ecco Homo segueix interpel·lant perquè sembla preguntar-nos des del silenci profunda del moment: ¿quina hauria estat la nostra elecció: Barrabàs o Jesús?.

Dijous Sant. Eucaristia i amor

Jesús serà presentat i percebut com el Crist, l’ungit. En la tradició bíblica d’Israel els ungits eren els encarregats de dur a terme alguna missió divina. Per això, d’acord amb la seva tradició cultural, els reis, els sacerdots i algun profeta eren considerats ungits. Però avui, en una societat secularitzada, ¿quins són els ungits?, ¿quins són els cridats a dur la missió divina? ¿on estan els testimonis de la crida amorosa de Déu? 

 La litúrgia de Dijous Sant ens dóna suficients indicis per poder respondre a aquesta pregunta. Els diferents textos de la missa de la Cena del Senyor ens ajuden a comprendre que tots els creients podem formar part d’aquests ungits. Ho som formalment a través dels olis crismals del bateig i de la confirmació, com també ho serem en el darrer moment de la vida. Però també serem ungits amb la missió divina quan estimem. El manament de l’amor, tan commemorat avui quan se’ns recorda l’amor tan gran de Jesús per nosaltres, ens introdueix a la missió divina. Per això, a l’estimar sense condicions esdevenim de nou ungits per dur a terme els plans de Déu. “Estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15,12). Per això, on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

L’islam té un problema, i nosaltres també

Davant de l’esclat de la violència del terrorisme salafista gihadista terrorista tinc la impressió de que no copsem totalment el sentit del que està succeint. Des del punt de vista mediàtic, hi ha molta especulació, algunes molt efectistes, però poques opinions encertades. Hi ha massa soroll informatiu. El primer problema que hi veig és la reiterada obsessió de separar aquest terrorisme de l’islamisme. Sembla que tothom, al marge de quina sigui la fe, es tranquil·litzi negant la dimensió religiosa d’aquest terrorisme. Greu error. Aquests terroristes, amb major o menor adhesió, s’identifiquen amb les lectures rigoristes dels salafistes gihadistes que empren el terror per estendre la seva comprensió de fe islàmica i el vaticini de la proximitat messiànica. Insisteixo, el que diuen i fan està fonamentat en la seva peculiar interpretació de l’islam que pretenen, per altra part, ser la única. No resolem el problema d’aquest terrorisme, afirmant que els terroristes no són musulmans. Ho són i així se’n diuen.

Aquest fet crea un problema a l’islam, en general. Els propis musulmans han d’avançar en la renovació de la seva fe, han de practicar més l’hermenèutica i l’exegesi moderna als seus textos sagrats a fi de treure-li les adherències que faciliten que el salafisme, moderat o radical, s’apoderi de l’herència de Muhàmmad. Els musulmans de cor honest i de bondat sincera han de plantar cara decididament, amb arguments teològics i crítica textual de l’Alcorà i la Sunna, a tots els predicadors de la violència venjadora que corren entre les comunitats musulmanes. Els musulmans de cor honest i bondat sincera han de ser els primers en admetre que la seva fe, ja en els primers moments, establí relacions perverses amb el poder i la violència gràcies a la qual els àrabs crearen en pocs anys un gran imperi basat en l’islam. Aquest és el primer treball que la comunitat musulmana hauria d’emprendre urgentment. Els europeus musulmans tenen molt a fer i a dir en aquest camp. Els cristians hem de saber ajudar-los en aquest procés de renovació.

Les societats europees tenim també una problema no resol amb l’islam en general, per una part, i amb els nou vinguts que es confessen musulmans. Hi ha un dèficit en els processos d’integració d’una nova religió en el context europeu; i les autoritats dels diferents països d’Europa no han sabut desenvolupar els sentiments de pertinença eentre aquestes persones. Quan els atemptats remouen les nostres consciències i ens sentim atemorits, els governs comencen a transmetre missatges per conformar la nostra seguretat. Sentim parlar dels nivells d’altera, se’ns informa al detall de les mesures policials desplegades. Tot això és necessari i està molt bé. Però, no és suficient. Calen altres mesures en l’àmbit social molt més preventives, bàsicament orientades a fomentar la cohesió social basades en el respecte de la diversitat i la construcció de la convivència cívica. Perquè el problema de les societats occidentals és que, llevat notables excepcions moltes vinculades a iniciatives locals, l’acció de govern ha tingut moltes dificultats per reduir l’impacte negatiu de la crisi econòmica en uns col·lectius que tenen en comú que són fills de la immigració i que són altament vulnerables al desarrelament per pèrdua del sentiment de pertinença social. El camí a recórrer és complex, però la única manera de neutralitzar les adhesions a Estat Islàmic és treballar a fons, en els col·lectius més vulnerables, per evitar la seva radicalització confiant que el messianisme dels salafistes gihadistes els resoldrà la vida, present i futura.

Els mujaidins del terror

Algunes reaccions davant dels terribles atemptats dels islamistes gihadistes a Brussel•les evidencien que a Europa l’empatia davant les víctimes del terrorisme es percep manera diferent segons quins siguin els morts. Certament, tots els europeus hem de sentir-nos colpits per aquest terror i assumir tots els morts com a propis. Però, el terror de la barbàrie gihadista violenta no pot guanyar la batalla de fer-nos sentir propers a les víctimes només quan siguin europees. No podem esgotar la nostra solidaritat al territori que ens cau al costat. Les víctimes de la bogeria salafisme gihadista terrorista s’escapen arreu. El terror gihadista és quotidià a Síria, Iraq, Nigèria i sovint es manifesta també a Egipte, Tunísia, Liban, Mali i altres indrets amb centenars de morts. Precisament els refugiats que ara Europa rebutja fugen d’aquest terror. 

 Lamentablement, els europeus tenim tendència a considerar les víctimes de l’Orient Mig com llunyanes. L’empatia amb les víctimes del terror no s’hauria de guiar per criteris geogràfics. Totes les víctimes de l’Estat Islàmic, tenen el mateix sentit. Cada cop que oblidem això, esdevenim més vulnerables als populismes que aprofiten aquestes ocasions per combatre l’islam a Europa i propicien el debilitament de la democràcia a través de successives limitacions en nom de la seguretat. El terror d’Estat Islàmic vol atemorir-nos per fer-nos més dòcils i submisos al repunt dels diferents populismes europeus. Però, bàsicament, Estat Islàmic vol alterar la convivència en les nostres societats provocant l’explosió desmesurada de reaccions islmofòbiques capaces de mobilitzar a sectors de musulmans europeus sensibles a donar el pas cap a la radicalització. Ahir, les xarxes socials corria amb força èxit el hastag #stopislam. Estat Islàmic ha canviat d’estratègia, si abans, el seu objectiu era afavorir l’anada al califat a esperar la vinguda del Messies, ara, sota la pressió militar, aquests nous mujaidins poden omplir d’Europa del seu terror fanàtic.

Antecedents de l’Islam 24. Nova conquesta de Jerusalem, tot esperant el Messies

La tradició islàmic conte que a la mort d’Abu Bakr, primer successor de Muhàmmad, fou succeït per Omar. Aquest nou líder dirigí l’exèrcit i guià la comunitat àrab sempre sota la tutela dels natzarens. Alguns estudioses afirmen que Muhàmmad no hauria mort realment l’any 632 sinó l’any 634 i que el seu successor fou Omar, mentre que Abu Bakr hauria estat només un general sense haver arribat a tenir la consideració de califa. Mentrestant, l’afebliment polític de l’emperador romà de l’orient, Heracli, per les seves campanyes enfront dels perses, i castigat el seu poble per una sèrie d’epidèmies entre el segle VI i VII, facilità que el grup de natzarens i àrabs de Medina retornessis a Síria. En aquest país s’havien quedat un grup de natzarens i quraixites que no havien volgut emigrar deu anys enrere. 

 L’arribada a Síria dels emigrants, ara envoltats de prestigi, contribuí a un canvi d’escenari que afavorí l’adhesió dels natzarens i àrabs sirians, i tots plegats començaren la reconquesta d’aquest país als bizantins fins aquells moments potencia dominadora d’aquest territori. L’any 636 Síria quedà lliure del domini bizantí. Enfortits per la reconquesta de Síria, els anomenats emigrants, aliança de natzarens i àrabs, decidiren progressar militarment cap a Palestina i Jerusalem. Novament, Jerusalem era el gran objectiu. L’any 634 els àrabs acamparen entre Betlem i Jerusalem per començar el setge d’aquesta ciutat. Entre els anys 635 i 638, probablement el 637, la ciutat de Jerusalem es rendí al grup dels emigrants. Ara sí, un cop els emigrants prengueren el poder de Jerusalem, semblava que podien realitzar el seu gran projecte: reconstruir el temple i preparar el retorn del Messies.

Mustang

Recomano sincerament veure la pel·lícula Munstang de la directora turco-francesa Deniz Gamze Ergüven. Una petita obra d’art que explica amb molta duresa, però amb molta tendresa, l’opressió cultural de la societat rural turca provocada per la interpretació conservadora de l’islam. A partir de l’amor a la llibertat que tenen cinc noies la directora estenen amb elegància davant de l’espectador el pes alienant de la tradició cultural islàmica. Progressivament, la vida lliure d’aquestes noies es tensa i s’ofega per l’actitud intransigent d’un oncle que actua de tutor sota la mirada ambivalent d’una àvia que, per més que intenta trobar petites escletxes per preservar la dignitat de les noies, poc a poc cedeix per la pressió del seu fill, verdader guarda de la tradició islàmica.

La història d’aquestes noies és una metàfora de la pròpia història de Turquia avui. Aquesta país, com les noies de la pel·lícula, progressivament va perdent qualitat democràtica i els seus habitants, com les noies en la pel·lícula, es troben presoners d’un govern islamista que, a través de la moderació, no dubte en reduir paulatinament la llibertat i la secularització de la societat. De la mateixa manera com les noies veuen com casa seva esdevé una presó, els ciutadans turcs pateixen la progressiva pèrdua de les llibertats democràtiques i la irrupció d’un islamisme que guanya terreny en la societat turca a través de símbols i significats. L’escola, i una mestra en concret, havia obert la ment d’aquestes noies, però l’obcecació del seu oncle substitueix l’educació escolar per l’aprenentatge de les tasques de llar per preparar-se al matrimoni.

Aquestes noies, que compartien un amor immens per la llibertat, veuen com la pressió familiar estableix cada cop límits més grans que les empresona interiorment. Deniz Gamze Ergüvenha ha sabut expressar amb molt elegància l’actual drama de la  societat turca que pateix l’agenda oculta de la islamització promoguda per Erdogan que pretén allunyar Turquia de la modernitat promoguda pels fundadors de l’actual república. Mentrestant, la ignominiosa actitud de les autoritats europees, ignorant reiteradament els senyals que envia el govern d’Erdogan, acceptant el mercadeig de refugiats, diners i deportacions per resoldre un problema hàbilment gestionat pel propi govern turc, dóna espai polític a la deriva truca cap al seu projecte islamista. La directora acaba la pel·lícula depositant de nou l’esperança en l’educació com a garantia de la llibertat que es perd. Tant de bo sigui així.

Glosses per la vida quotidiana

Per saber qui és el Jesús dels cristians cal posar-se en actitud de recerca. No el podrem trobar si partim d'una resposta ja feta. Al contrari, ens cal obrir el cor i estimar als demés per adonar-nos que aquest Jesús aporta sentit a la nostra existència. "¿Qui ets tu? Jesús els respongué. Justament us ho estic dient. Tinc molt a dir i a condemnar de vosaltres; penseu que el qui m'envia diu sempre la veritat i no, en aquest món, no dic sinó allò que li he sentit dir" (Jn 8, 25-26) 

De nou la confiança apareix en l'horitzó de la nostra esperança. Necessitem confiar perquè sols no podem trobar tot allò que dóna sentit a la vida. La llum de la vida neix a partir de que creiem que existeix una raó per la nostra esperança més enllà de les petites seguretats personals. "El Senyor és el meu pastor, no en manca res, / em fa descansar en prats deliciosos; / en mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. / Em guia per camins segurs, / per l'amor del seu nom" (Sl 22)

Glosses per la vida quotidiana

La situació dels refugiats a Europa, la quotidianitat del drama de milers de persones, clama les consciències de les persones de bé. El seu sofriment és insuportable. És indignant la poca sensibilitat de les autoritats comunitàries. Davant de de tant dolor, de desesperança, de patiment no podem tenir un cor. Hem de ser misericordiosos davant la situació dels refugiats. La misericòrdia comporta l'acolliment sense límits i condicions a aquells que ens demanen asil. Gràcies a la misericòrdia podrem construir la justícia que reclamen aquestes persones. " Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cor ". (He 4,7) 

No hi ha pitjor esclavatge que pretendre sentir-se en possessió de la veritat. Creure-s'ho ens tanca a l'encontra amb els demés i ens fa esclaus de les nostres falses seguretats o pors i intransigències. El camí és buscar la veritat allí on es troben les fonts de la veritat que dóna sentit a la vida. "Si us manteniu ferms en el que us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures" (Jn 8,31)

Antecedents de l’Islam 23. Jacob Didascalie parla de Muhàmmad

La crònica del bisbe Sebeos és, juntament amb la Doctrina Jacobi i els escrits de Teòfanes, els pocs documents contemporanis a Muhàmmad que parlen sobre ell. Menys rigor històric tenen les cròniques musulmanes sobre Muhàmmad perquè estan escrites un o dos segles després de la seva existència. La Doctrina Jacobi o Jacob Didascalie és un llibre cristià dirigit als jueus rabíniques, escrit en grec a Cartago abans de 640. El passatge concret on s’esmenta a Muhàmmad (16.209 V) és una llarga cita d’origen rabínic on es reprodueix un extracte d’una carta d’un tal Abrham, jueu resident a Cesarea, el seu germà anomenat Justus. Aquesta última cita Jacob, el presumpte autor del llibre - un autor que sembla reproduir exactament. El passatge comença amb l'anunci de la mort del bizantí Patrici l’any 634, i després comenta que "es va dir que havia aparegut el Profeta, venint amb els sarraïns, i va proclamar el Messies que havia de  venir. Havent arribat a Sykamine, em vaig aturar  un ancià molt versat en les Escriptures i va dir: Què em dius del Profeta va aparèixer amb els sarraïns? Ell va respondre amb un profund sospir: És fals,  ja que els profetes no vénen armats amb espasa i carro ...I jo, Abraamès, després d'haver portat a la investigació, que vaig aprendre dels que l’havien conegut que no troben en ell res d'autèntic en aquest pretès profeta: és només una qüestió de vessament de sang dels homes. També va dir ell té les claus del Paradís, això que és increïble ".

Muhàmmad morí sense veure la conquesta de la terra santa promesa pels natzarens. Probablement morí a Medina entre la batalla de Mu’tah (629) i la batalla de Gaza (634). La tradició musulmana situa la data de la seva mort a l’any 632. Després de la seva mort el comandament de les tropes fou confiat a un dels seus generals Abu Bakr (probablement un competidor de Muhàmmad i d’Omar, el que serà un futur califa). Les tradicions musulmanes són sorprenentment pocs eloqüents sobre el que fou el primer califa. No hi ha referències sobre Abu Bakar abans del segle VIII. Mentrestant els líders religiosos natzarens seguien exercint la seva autoritat i continuaven el treball d’adoctrinament i de confluència de les tribus àrabs en un projecte unificat. Sorprenentment el record de Muhàmmad es perdé ràpidament. El suposat primer califa, Abu Bakr morí a Medina l’any 634, tot i que és una data poc segura.

Antecedents de l’Islam 22. La crònica de Sebeos

L’arribada dels emigrant exiliats a Yathrib enforteix la comunitat dels natzarens que ja existia en aquest oasis i obliga a establir unes regles de convivència entre les diferents comunitats. Això queda reflectit en l’anomenada Carta de Medina. Des de Yathrib (Medina) es començà a predicar a les tribus àrabs veïnes el retorn del Messies a Jerusalem. Paulatinament, les promeses messiàniques guanyaren més adeptes entre aquestes tribus. El grup de natzarens i àrabs arribà a ser prou fort per sotmetre per la força a altres tribus. Segons la història dels musulmans escrita per Ibn Ishaq es comenta l'oposició de les tribus àrabs controlades per dones davant les imposicions dels natzarens. Aquest fet denota la importància i la situació real de les dones en l'Aràbia cristianitzada d’aquell temps.

Hi ha altres fonts històriques, molt  menys conegudes, sobre els esdeveniments contemporanis succeïts a Yathrib on s’esmenta la predicació d’un líder anomenat Muhàmmad. Es tracta de la crònica Historia d’Heracli escrita per Sebeos, bisbe armeni i historiador, que freqüentà la cort de Cosroes II de Pèrsia. Aquest bisbe esmenta en el capítol XXX de la seva crònica la trobada que tingueren un jueus rabínics arribats a Yathrib entre 625 i 627 amb Muhàmmad. Sebeos explica aquest fet amb les següents paraules: "En aquells dies, hi havia un ismaelita [àrab] anomenat Mahmet, un comerciant. Es va presentar a aquests segons el ordenat per Déu com un predicador, com el camí de la veritat, i va aprendre a conèixer el Déu d'Abraham, perquè ell estava molt ben educat i dominava la de Moisès ... [Mahmet, dirigint-se als àrabs cristianitzats] digué: En un jurament, Déu va prometre a aquest país [la terra promesa] a Abraham i a la seva descendència (...) Ara, vosaltres sou els fills d'Abraham i Déu realitza en vosaltres la promesa feta a Abraham i la seva descendència. Estimeu només el Déu d'Abraham [rebutja la visió trinitària i cristiana  de Déu], aneu a prendre possessió del vostre territori que Déu donà al vostre pare Abraham” Aquesta crònica acaba comentant la guerra civil àrab i l’ascensió política de Muawiya. 

Antecedents de l’Islam 21. L’emigració a Yathrib

Un nou fet històric torna a donar un impuls al projecte messiànic del grup dels natzarens i àrabs. Durant la llarga guerra que enfrontava a l’emperador romà d’Orient, Heracli, amb els perses, l’any 620 es produí una important contraofensiva de l’exèrcit romà. En poc temps aquests ocuparen els territoris del nord de Síria. Aquesta circumstància fou percebuda com un perill per aquelles natzarens i àrabs quraixites que aliats amb els perses havien intentat conquerir Jerusalem sota el comandament del general persa Romizanés. La por a una possible represàlia dels romans contra els natzarens i els àrabs en general fou origen d’una important tensió entre els que havien anat a conquerir Jerusalem i els que s’havien quedat a Síria sense aliar-se amb les tropes perses. Per evitar represàlies i conflictes que poguessin afectar afectessin al comerç de les caravanes, aquests últims convencen als primers a deixar Síria, a fugir a un altre indret ben lluny de les tropes bizantines.

El lloc destí fou Yathrib, una ciutat oasis del desert d’Aràbia on s’havien establert, des de feia força temps una important comunitat natzarena. Els membres d’aquest grup de la umma natzarena-àrab foren denominats emigrants, muhajirun en àrab. L’indret de Yathrib fou rebatejat com a Môdin, que en llegua àrab és Medina, el mateix nom que la ciutat on hi hagué la insurrecció jueva dels Macabeus en el segle II abans de Crist, “Tot just acabava de pronunciar aquestes paraules, quan un jueu, complint les ordres del rei, es va acostar davant de tothom a oferir un sacrifici sobre l'altar de Modín” (1er Macabeus 2,23). 

La deriva d’Europa

És evident que Europa està a la deriva i en ella s’esvaeixen els valors que havien definit tota una civilització. Les darreres decisions de les autoritats comunitàries són enormement preocupants perquè demostren com el tacticisme polític modula, i fins i tot anul·la els principis bàsics de les societats obertes i democràtiques. L’ascens del populisme i la xenofòbia han espantat als partits governants en molt països de la Unió perquè han vist amenaçada la seva plàcida hegemonia dels darrers anys. Per frenar aquesta situació molts d’aquests governs europeus han endurit les seves polítiques sobre la immigració, l’asili i el refugi en un intent de disputar l’espai electoral que aflora al redós de l’extrema-dreta.  

Aquestes pors tàctiques han passat dels estats a les polítiques comunitàries. Les recents propostes comunitàries són un fidel reflex d’aquest situació. La majoria d’estats europeus, davant l’increment de la presència electoral dels partits xenòfobs, pensen que l’únic camí és abandonar la tradicional hospitalitat europea als estrangers i aparèixer com durs i intransigents davant la situació dels refugiats. Aquesta deriva europea dels darrers moments podria interpretar-se, d’alguna manera, com un victòria dels plantejaments estratègics d’Estat Islàmic perquè aconsegueix incrementar la pressió contra les comunitats musulmanes a Europa. Això és aprofitat pels salafistes radicals per promoure les migracions de parts d’aquests musulmans als seus territoris, primer, i, si no es pot, incrementar les dinàmiques d’hostilitat dins dels països europeus. 

Glosses per la vida quotidiana

El mal, la injustícia l'odi, l'animadversió formen part de la vida quotidiana. Algunes d'aquestes persones es vanten de tenir a Déu al seu costat i actuen en el seu nom. En nom de Déu es fan guerres i es persegueixen els justos. Però Déu està al costat de qui pateixen i són perseguits. Per ells, és l'esperança. "El Senyor es gira contra els malfactors per esborrar de la terra el seu record. Així que criden els justos, el Senyor els escolta i els treu de tots els perills". (Sl 33)

En una societat dominada pels medis de comunicació hem de saber discernir aquelles persones que poden agafar com a referents. Són persones que testimonien l'amor i que el que diuen i fan ensenyen que la vida té sentit i està plena de grans veritats. "Joan era una flama encesa que il·luminava tot al voltant" (Jn 5, 35)

L'amor, l'estimació és la base de la convivència. La mort és la seva negació. la mort física, és la fi d'aquesta estimació en vida. Però la mort és també la negació de l'amor als demés. Deixant d'estimar morim també. Per sort, existeix l'amor dels demés que ens salva. "Totes les paraules del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor. El Senyor sosté els qui estan a punt de caure, els qui han ensopegat, ell els redreça" (Sl 144)

Glosses per la vida quotidiana

Cada dia neix ple d’oportunitats. Durant vint-i-quatre hores tindrem l’oportunitat de fer moltes coses. Algunes d'elles ens permetran ser testimonis vers del que creiem, del que som. Cada instant esdevé una ocasió per mostrar la solidesa dels nostres principis i la coherència de les nostres actituds. No deixem d'aprofitar aquestes oportunitats. "El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; en mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna" (Sl 22,1-2)

No cal creure, tenir fe, perquè veiem les coses, com pretenia sant Tomàs. La confiança és força gratuïta, sense més evidencies que una força interior que dóna certesa. La fe és gratuïta. Sobretot, perquè si ens posem en camí vers allò que dóna sentit a la vida, tot el que està ocultat queda revelat. "Només creieu quan veieu miracles i prodigis". El funcionari li digué "Senyor, baixeu abans que no es mori el meu fill". Jesús li respon. "Vés, que el teu fill ja està bo". Aquell home cregué en la paraula que Jesús li havia dit i emprengué el camí de retorn. Mentre baixava a Cafar-Naüm els seus criats anaren a dir-li que el seu fill ja estava bo” (Jn 4,49-51)

Antecedents de l’Islam 20. Un líder àrab jove anomenat Muhàmmad

Dins de la nova aliança entre els natzarens i els àrabs a Síria sobresurt un líder àrab que es conegut amb el nom (sobrenom) de Muhàmmad. Un dels significats d’aquest nom és el de beneit. Aquest nom, sense vocals, es troba molts cops en la Bíblia. Per exemple, surt en el salm 118 verset 26 “Beneït el qui ve en nom del Senyor” que traduït a l’àrab és Muhàmmad rasul allah. Una altra interpretació del nom la dóna  l’arabista E.M. Gallez que considera que el sentit del nom és “l’home de les predileccions (de Déu)” o “l’home que vol complaure a Déu”. Significats que provindrien del sobrenom donat al profeta Daniel: “quan començaves les teves súpliques, Déu ha donat una resposta, i jo he vingut per anunciar-te-la, perquè tu ets el seu preferit. Estigues atent al que et diré i entendràs la visió:“Han de passar setanta setmanes d’anys en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, cancel·lar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants” (Dn 9,23-24). La tradició àrab considera que Daniel seria el darrer profeta jueu i el que anuncià l’adveniment del messies. La identificació de Muhàmmed amb Daniel era perfecta: el gran guerrer que farà possible el retorn del Messies alliberador.

¿Qui era aquest líder àrab identificat com Muhàmmad? La història no aporta cap dada certa sobre ell ni sobre quin era el seu nom real. Tot el que se sap sobre ell és el que la pròpia tradició àrab, escrita una segle o més enllà dels fets que vol comentar, diu sobre ell. No se sap exactament quin any va néixer. Aquest líder àrab conegut amb el nom de Muhàmmad deuria néixer a la fi del segle VI dins de la tribu dels Quraixites localitzats a l’entorn de la ciutat siriana de Latakia. Podria haver estat un àrab convertit al cristianisme o pertànyer a una família àrab molt relacionada amb els natzarens. Fidel al que senyalava la tradició quraixita aquest líder, de jove, deuria ser un mercader, com un de tants àrabs d’aquells moments, i entrà al servei d’una rica vídua Khadija convertida a la doctrina dels natzarens o d’origen natzerià. Aquesta vídua era cosina d’un capellà natzarè anomenat Waraqa, Aquest capellà natzarè, oficià el casament de Khadija amb el jove Muhàmmad. No es té cap referència si Waraqa era d’origen jueu o àrab.  

Antecedents de l’Islam 19. Els natzarens i els àrabs enfrontats als jueus

Un cop els perses acompanyats dels jueus, els natzarens i els seus aliats àrabs quraixites conqueriren i s’instal·laren a Jerusalem organitzaren el seu govern. Aquesta aliança religiosa estigué durant tres anys al front del govern de la ciutat. Al llarg d’aquests anys intentaren tornar a reprendre el culte religiós a Jerusalem i tornar a fer sacrificis en les ruïnes del Temple. L’aliança era feble, de seguida es donaren tensions entre els jueus retornats i el grup de natzarens i àrabs que havien anat a Jerusalem per fer realitat el seu projecte messiànic de reconstrucció del Temple per tal de preparar el retorn del messies. Les diferencies entre uns i altres provocà l’enuig dels jueus rabínics. Les tensions amb els jueus rabínics era per l’ampliació que havien fet de la Torà amb el Talmud. Davant la magnitud del conflicte el general persa Romizané intervingué prenent partit a favor dels jueus rabínics. Els natzarens i els seus aliats àrabs foren expulsats de Jerusalem, primer, i després de tot Palestina. 

El retorn dels natzarens i àrabs a Síria no fou fàcil per les tropes d’àrabs quraixites i els seus líders religiosos natzarens. Era molt complex reintegrar aquestes persones a la vida dels pobles i dels caravanserrall; a la vida de la tribu o a les caravanes monòtones quan pocs anys enrere havien estar engrescades pel fervor religiós i s’havien exaltat incorporant-se a l’expedició promoguda pels perses. El retorn de Jerusalem es vivia com una fracàs perquè no havia vingut el messies esperat. Els experts consideren que bàsicament foren els àrabs quraixites, persones de mentalitat simple i senzilla, haurien tingut problemes per integrar aquesta experiència de fracàs.

És en aquest context quan probablement s’enforteix el paper d’un dirigent àrab quraixita, anomenat Muhàmmad, que havia actuat de líder polític i religiós dels àrabs que s’havien unit a l’aventura de conquesta de Jerusalem promoguda pels natzarens. Es probable que aquests, a la llum del seu fracàs i la consciència de la seva poca força, decidiren reforçar l’adoctrinament d’altres tribus àrabs a fi d’ampliar les seves aliances Aquest treball cohesió el grup àrab organitzat entorn a un líder anomenat Muhàmmad. De l’experiència de Jerusalem els natzarens conclourien que, malgrat el fracàs, la conquesta de la ciutat fou possible gràcies al coratge dels guerrers àrabs. De tal manera que, tot i el desastre, l’objectiu dels natzarens pot ser encara assolible si aconseguien tenir un grup àrab més convençut i més nombrós.

Europa, vergonya i indignació

Europa, bressol de la cultura occidental, té una ànima que ha perdurat al llarg de la seva història sota la forma de la més alta humanització. Aquest llegat és un be preuat que tots els europeus hem de preservar perquè forma part de la nostra identitat. El que és Europa avui, com a projecte polític comú, sorgí d’un gran acord en el qual intervingueren, bàsicament polítics d’origen o inspiració cristiana. En el seu projecte, els valors humanístics havien de servir de fonament d’aquesta unitat i garantia per evitar les divisions i guerres que havien enfrontat els europeus en la primera meitat del segle XX. Si prenem alçada històrica, descobrim que els valors i principis d’aquesta ànima europea es forjaren lentament en els monestirs que tenien en comú el guiatge de la Regla de Sant Benet.

Sant Benet, proclamat el 1958 pare d’Europa i patró d’Occident, donà molta importància a l’acolliment i a la hospitalitat que havia de practicar la comunitat monàstica. Sobre l’hospitalitat dedicà tot el capítol 53a “Com s'ha d'acollir els forasters”. En el començament d’aquest capítol es diu  “tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir. I que a tothom es tributi l'honor convenient, sobretot als germans en la fe i als pelegrins”. Res d’això es fa avui a Europa amb les persones que demanen asil o refugi escapant de les tensions dels seus països d’origen, o simplement que venen en recerca d’un futur d’esperança en forma de treball.

En la gestió política de la crisi dels refugiats, els governants de l’Europa comunitària mostren tenir un cor de pedra. Calen veus valentes, com tingué el papa Francesc en el seu moment, que mantinguin viva la denuncia profètica de la vergonya que aquesta situació provoca en la consciència de la humanitat. Aquestes veus han de denunciar la passivitat d’aquests governs davant del drama humanitari que es viu a les fronteres europees, així com el permanent xantatge turc en l’administració dels fluxos de refugiats en benefici de les seves aspiracions. És inadmissible l’actitud de Turquia en tota aquesta crisi, en part provocada per ells mateixos per pressionar a favor del seu ingrés a la unió perquè ignori la seva deriva islamista antidemocràtica. Avui, necessitem que a Europa s’alcin veus que, com les del profeta Ezequiel, treguin les vergonyes dels seus governants i els hi diguin amb tota contundència: “us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn” (Ez, 36,26)  

Organitzacions obertes o tancades

Les religions, com tota estructura social humana, necessita promoure la seva cohesió interna a fi d’assegurar la seva supervivència i perdurabilitat. Per fer-ho, les organitzacions socials s’esforcen per enfortir la seva coherència interna i la seva disciplina. Però, a la vegada, per tal de resultar atractives als membres i captar-ne de nous es troben sotmeses a dinàmiques exògenes d’obertura al seu entorn. Apertura i coherència són dos actituds generen un equilibri inestable en el qual es mouen la majoria d’institucions, entre les quals es troben també les religions.

Aquest equilibri pot decantar-se fàcilment cap a qualsevol dels extrems provocant reaccions oposades per contrarestar els efectes no desitjats. Així, un excés d’apertura a l’entorn, a les altres persones, al desconegut en definitiva, genera temor que es manifesta, a modus de defensa, un tancament de la institució, un increment de la preocupació per la coherència interna. També es manifesta un fenomen a l’inrevés. L’excessiva preocupació per la coherència interna, la disciplina i la homogeneïtat tanca les organitzacions i les allunya de tot el que és extern, tant altres persones com idees i visions diferents. El resultat és l’aparició d’organitzacions tancades i insensibles al diàleg amb el seu entorn. Aquest comportament organitzatiu té correspondència amb el caràcter de persones. De tal manera, que els individus d’amplitud de mires i de pensament creatiu es troben còmodes en organitzacions obertes, mentre que les persones timorates i pusil·lànimes, rígides i obcecades es troben còmodes amb institucions rígides i tancades.

Xahada

El primer pilar de l’islam és la professió de fe anomenada xahada, testificació. La xahada  està directament relacionada amb el principi de la unicitat de Déu (tawhid). La formulació d’aquesta professió és ben simple: « dono testimoni que no hi ha altre divinitat fora de Déu i que Muhàmmad és el missatger de Déu » (Ashhada an la ilaha illa allah wa anna Muhammad rasulu allah). La professió de fe musulmana, que ha de pronunciar-se sabent el significat del que es diu, es compon de dues parts. La primera és: " dono testimoni que no hi ha altre divinitat fora de Déu ". Es tracta  de confessar la unitat de Déu proclamant que ell és l'U (tawhid). Sorprenent el començament de la confessió és una negació, no una afirmació, lâ ilâha, no hi ha altre divinitat. Així, per afirmar la unicitat de Déu es nega l’existència d’altres déus. L’u nega la pluralitat. 

La segona part diu "Muhàmmad és el missatger de Déu". Aquesta segona part és una afirmació de la missió profètica de Muhàmmad. En la professió de fe s'afirma que tot acte d’adoració només es pot dirigir a Déu i a Muhàmmad, el seu servent i el seu missatger. Per reforçar aquesta idea, la professió de fe pot acompanyar-se pel gest d'assenyalar amb el dit al cel. Per a un no musulmà, pronunciar la xahada en presència de testimonis, amb la clara intenció (niyya) de realitzar un acte de conversió és suficient per unir-se a ja com a musulmà a l'umma (la comunitat dels musulmans). Com a part del procés iniciàtic el futur convers ha d'aprendre a pronunciar primer la xahada en el seu idioma matern i després en àrab.

Hi ha un pensament força estès de que l’afirmació monoteista del primitiu islam era una  reacció al politeisme existent a la Meca en aquells anys. Aquesta hipòtesi és poc sòlida, tant perquè es qüestiona l’existència de la Meca com important nucli urbà en aquella época, com perquè les xahades primitives no eren una reacció al politeisme. Els experts consideren que les primeres professions de fe no implicaven tenir consciencia d’un Déu creador el qual era considerat Déu únic. Els experts consideren que la formulació iriginal de la xahada, sense l’afegitó de Muhàmmad, seria una reacció al concepte de la Trinitat cristiana expressada i molt preuada pels cristians de l'Imperi bizantí. De tal manera que la primera formulació de la xahada es alinearia amb la doctrina dels cristians arrians i nestorians els quals creien que Jesús no era Déu. La tradició musulmana afirma que Muhàmmad considerava la Trinitat com un politeisme encobert “no digueu (de Déu): “En són tres !”. Prou ! És molt millor, per a tots vosaltres, ja que Déu és un déu Únic” (sura 4,171) “no són creients aquells que diuen: “Al·là, Déu, és sols un terç d’un grup de tres”. No hi ha cap déu llevat de Déu, Al·là, l’Únic, Si no s’estan ja de repetir això que diuen, tindran un càstig dolorós aquests infidels i no creients. Per què no tornen, ben penedits vers Al·là, humils, el Seu perdó” (sura 5,72 i 73) “No posis, tu, al costat de Déu altres deïtats! Et trobaràs en un lloc apartat, abandonat”  (sura 17,22).

Glosses per la vida quotidiana

Només es pot entendre Déu a partir de l'amor als demés, Gràcies a l'amor Déu es fa comprensible, perquè Déu és amor. La idolatria és adorar tot allò que ens priva d'aquesta comprensió de l'essència divina. L’afany de dines, de prestigi, de lluïment personal i les formes temptadores de poder, són les idolatries que ens aparten del camí cap a Déu, “Un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: --Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: --El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Mt 12,28-31) 

 Hem de tenir el cor obert per escoltar les paraules que ens orienten a fer el bé, a estimar, a tenir cura de les preocupacions dels demés a estar atents als signes dels temps. "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu. No enduriu els vostre cors" (Sl 94). 

Les persones estem sotmeses a moltes temptacions. En el mateix Parenostre preguem per no caure en elles. Una de les temptacions és l'oblit. Podem oblidar-nos del mal de món i els seus efectes. O també podem oblidar-nos d'aspectes positius que ens ensenyen com obrar a favor del bé. "Estigues atent i guarda' d'oblidar mai els fets que has vist amb els teus ulls. Que en tota la teva vida no se'n vagin del teu cor, i fes-los conèixer als teus fills i als fills dels teus fills" (Dt 4,9)

Glosses per la vida quotidiana

En més d’una ocasió les persones desitgem que els altres siguin clements amb nosaltres mateixos. Volem que sàpiguen perdonar les nostres faltes, però som incapaços de perdonar les faltes dels demés. Allò que volem per a nosaltres, no som capaços d'aplicar-lo als nostres germans. Aquestes incoherències entristeixen els cors. "Pere preguntà a Jesús: Senyor, ¿quantes vegades haurà de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? ¿set vegades?. Jesús li respon, "No et dic set vegades, sinó setanta vegades set". (Mt 18, 21-22)

A vegades, uns senzills  i breus  mots serveixen per expressar una pregària. Poden ser poques paraules que diuen molt. Per exemple, poden servir per dir que som limitats; que necessitem l’ajut exterior per saber què cal fer i com cal actuar. Per altra part, aquestes paraules indiquen que necessitem claredat per conformar els nostres judicis, perquè la veritat no està en nosaltres, sinó és fruit d’un procés de diàleg, discerniment i consens amb altres persones que també tenen part de la veritat. “Envia'm la llum i la veritat; que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya santa, al lloc on resideixes” (Sl 43)

Antecedents de l’Islam 19. Els natzarens i els àrabs retornen fracassats a Síria

Un cop fracassada la reconquesta de Jerusalem, el natzarens i els seus aliats àrabs retornen a Síria. La tornada a Síria no fou fàcil. ¿Com reintegrar aquestes persones a la vida sedentària, o als caravanserrall, o la vida de la tribu, o a les caravanes monòtones quan fervor religiós quan poc anys enrere havien estat enfervorides i exaltades per participar a l’expedició promoguda pels perses contra els romans? La tornada de Jerusalem fou considerada una fracàs perquè no havia vingut el messies esperat no havia arribat. Els experts suggereixen que els quraixites, persones de mentalitat simple i senzilla, haurien tingut greus problemes per integrar aquesta experiència de fracàs.

És en aquest context quan probablement s’enforteix el paper dels principals dirigents del quaraixites, entre els quals deuria sobresortir una persona anomenada Muhàmmad. Aquest era un líder polític i religiós àrab participant en l’aliança del natzarens. Poc a poc aconsegueix, el grup inicial dels quraixites que havien pretès conquerir Jerusalem, es deuria anar ampliant  amb altres tribus àrabs veïnes. És probable que durant aquest període els natzarens es dedicaren a ampliar el seu adoctrinament religiós dels àrabs. Aquest treball cohesionà el grup d’àrabs aglutinats sota el lideratge d’una persona anomenada Muhàmmad. Per la seva part, els natzarens, del fracàs de l’experiència de Jerusalem, conclouen que, malgrat el fracàs, la conquesta de la ciutat fou possible gràcies al coratge dels guerrers àrabs. Per això, els natzarens s’esforçaren en reforçar la seva aliança amb els àrabs i ampliar-la a més tribus, ja que no volien renunciar a la conquesta de Jerusalem.

La crisis dels refugiats al servei d'Estat Islàmic

 La situació dels refugiats que volen entrar a Europa segueix igual. La pressió continua i la seva insistència evidencia les limitacions de la política comunitària. Aquesta situació posa de manifest la incapacitat de la política europea de trobar una solució compartida que sigui una acceptable política d’asil i refugi. La persistència del problema corrou la dèbil unitat dels països de la Unió i aflora les seves tensions internes. Sovint es senten veus de l’extrema dreta que treu pit amb les seves arengues racistes. Suaument, Europa s’escola cap un enduriment del seu cor vers la necessària solidaritat que reclamen els milers de refugiats amuntegats a Grècia o esperant pacientment a Turquia per creuar el mar.

¿Per què aquestes persones, la majoria de religió musulmana, no han anat a demanar asil a altres països musulmans amb més recursos com poden ser Aràbia Saudita o alguna de les monarquies del Golf?. Sembla que hauria estat el més natural: la solidaritat a partir de compartir la mateixa fe. Però no ha estat així. Una possible resposta a la pregunta és afirmar que aquests països no volen aquests refugiats. Sens més. ¿Per què no els volen?. Aquí poden temptejar-se vàries respostes. Per exemple, els països àrabs possibles receptors dels refugiats són de majoria sunnita, mentre que una part dels refugiats poden ser xiïtes. Si això fos així la insolidaritat dels sunnites fora una extensió de les causes dels enfrontaments protagonitzats per Estat Islàmic. La nova fitna musulmana

Però, pot haver-hi una altra explicació més subtil. La crisi dels refugiats ha estat ocasionada per afeblir més a Europa i situar a primer pla les seves contradiccions. Si això fos així, l’Estat Islàmic hauria aconseguit un èxit important sense necessitat de practicar la seva estratègia del terror. Els refugiats serien un instrument al servei de la política desestabilitzadora propiciada per Estat Islàmic. A més, el creixement del populisme de dretes, pot afavorir l’increment de la islamofòbia a Europa la qual cosa pot capitalitzar Estat Islàmic per agitar les comunitats musulmanes. Tot són hipòtesis que valdrà la pena verificar si són certes.

Antecedents de l’Islam 17. Els natzarens i els àrabs conquesten Jerusalem

Un fet històric afavorí els plans dels natzarens i els seus aliats Quraxites. Des de feia temps l'imperi persa sassànida i l'Imperi Bizantí estaven en constant lluita per la dominació de l'Orient Mitjà. En els darrers anys els perses estaven guanyant els enfrontament militars i conquerien territori als bizantins. Davant la debilitat del poder bizantí i esperonats per alguns dels jueus perses, motivats per una revifalla del somni nacionalista, aquests jueus iniciaren una ofensiva sobre Palestina. A tal fi reclutaren algunes tribus àrabs virtuoses en la tècnica de les ràtzies i jueus desitjosos de recuperar les seves terres. Aquestes tropes avançaren cap a Síria. Damasc, Homs i Apamea van ser conquerides l’any 613. Es donaven les condicions perquè el projecte somniat per l’umma natzerina i àrab tingués l’oportunitat d’avançar cap a Jerusalem. Un contingent de natzarens i quraixites sota el comandament del general persa Romizanés avançaren cap a la conquesta de Palestina. Aquest territori estava bàsicament habitada per cristians, la majoria eren jueus cristianitzats, tot i que hi havia una petita minoria de jueus rabínics. Els ciutadans de Jerusalem eren bàsicament cristians.

Davant el progrés dels jueus perses, els habitants de Palestina es revoltaren contra l’imperi bizantí. L’any 614 Jerusalem cau. Llavors es produeix una gran matança de cristians en mans dels jeus retornats a la ciutat santa. Molts cristians moren  o son deportats o venuts com esclaus. Les conseqüències d'aquesta invasió foren: la destrucció de moltes esglésies de Jerusalem; la matança i l'exili de milers de cristians; i un canvi en l’administració de la ciutat que passà a estar, entre 614 i 617, en mans dels jueus. L’any 617 una revolta acaba amb la vida Nehemies ben ben Ḥushiel Efraïm ben Joseph governador de Jerusalem. A partir d’aquells moments s’inicia una persecució dels jueus que s’estén per tot l’Imperi d’Orient. Finalment l’any 629 Jerusalem serà reconquerida per Heracli emperador romà de l’Orient.