Glosses per la vida quotidiana

No hem de tenir por de dir el que sentim i pensem. Cada persona ha de ser, en la seva mesura, testimoni de tot allò que creu, els principis que el guien en la vida i els valors que practica. Cal fer-ho en tot moment, fins i tot allí on la realitat sembla negar-los o ignorar-los. “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt 5,13)

Per ser persones dignes d’admiració no cal fer grans accions. Més aviat, al contrari. Des de la petitesa, com el gra de mostassa que es transforma en un arbre frondós, i des de la senzillesa, com la que tenen els infants, podem viure de forma exemplar. Sent testimonis de coherència de l’amor que ens tenim i tenim vers els altres. És la vivència d’aquest amor el que ens farà admirables en la comunitat humana. “El Senyor ha mirat la petites de la seva serventa. Des d’ara, oh Maria, totes les generacions us diran benaurada, al·leuia” (Lc1,48)

Hi ha moments que l’esperit crític ens domina. Només sabem identificar falles, disfuncions, errors o mals comportaments en les altres persones. La mateixa actitud l’observem en l’anàlisi política o social. Acostumem a fer judicis supercrítics, fins i tot, amb els detalls més insignificants, però som incapaços de proposar alternativrd i construir-les. Ens equivoquem, perquè el cal, no és tan judicar al món sinó proposar, i comprometre’ns, en fer una societat més justa i fraternal. “Als qui escolten les meves paraules i no les guarden, no soc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món, sinó a salvar-lo” (Jn 12,47)

Mare de Déu de Montserrat

La festa de la Mare de Déu de Montserrat ens evoca una vivència religiosa amb una important projecció social a Catalunya. En el monestir de Santa Maria de Montserrat, i en el seu santuari marià, conflueixen la devoció cristiana i una tradició cultural que ha fet de la Mare de Déu venerada des de segles un referent on conflueixen els sentiments de catalanitat, l’estima a una cultura i la defensa d’una identitat col·lectiva. No hi ha res més unificador del ser català que la devoció o el respecte a la Mare de Déu de Montserrat. Aquesta pietat popular, on es sumen conviccions religioses i laiques, està arrelada per l’encert que ha tingut la comunitat benedictina montserratina en viure la seva fe de forma compromesa amb la realitat complexa d’un país. Aquesta comunitat ha sabut ser testimoni d’una fe cristiana compromesa, acollir i ser consol de cors afligits i, si calia, estar al costat dels perseguits per defensar el drets humans de les persones i els pobles.

Haurem de fer-nos nous romeus i recórrer els camins que ens porten, des de molts indrets de Catalunya, al monestir de Santa Maria de Montserrat per aplegar-nos al voltant de les gran causes que ens uneixen com a poble. Els peregrins d’avui serem, cultural i religiosament plurals i diversos, molt diferents d’aquells que amb entusiasme proclamà la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya. Tan se val d’on venim i com ens expressem, però en una societat amb un identitat afeblida, amb una llengua en perill, espantada per una pandèmia que fa estralls i una situació econòmica desesperada per a molts persones, necessitem trobar acolliment i consol. Prego perquè el monestir de Santa Maria sàpiga ser, com tants cops ho ha fet en la seva història, aquest referent d’esperança que necessitem avui. Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social. Mare de Déu de Montserrat doneu la fortalesa als homes i dones que aquests dies vetllen pel nostre benestar, ajudeu-los a no defallir i que nosaltres sapiguem expressar-los el nostre agraïment.

Mare de Déu de Montserrat, en aquests moments delicats per l’esdevenidor de Catalunya degut a la manca de solucions consensuades per construir el seu futur polític, vetlleu perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua. Als peus de la Moreneta li deixem les nostres preocupacions, les incerteses i els patiments. Celebrem esperançats la festa de la Mare de Déu i li demanem que vetlli per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials. Preguem a la mare de Déu que ens ajudi a buscar la veritat i la concòrdia. Sense cap complex, ni vergonya, els cristians catalans hem de sortir a la plaça  públic per cantar amb convenciment les darreres estrofes del Virolai on Mossèn Cinto sabé transmetre el sentit i el sentiment de molts catalans vers Montserrat.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l'escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha persones que es confessen creients en alguna fe, mentre que altres no. Fins i tot, algunes persones són manifestament contràries a les creences religioses. La fe és una opció personal que apareix com un do. No tothom té aquesta gràcia que permet experimentar els dons espirituals. “Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia” (Jn 6,44) 

L’amor tot ho pot, tot ho transforma. Gràcies a l’amor vencem el nostre egoisme que ens empresona. Si perdem la capacitat d’estimar morim vivint. L’amor treballa pacientment el nostre esperit i ens dona vida. Estimem, no deixem d’estimar-nos. “Manteniu-vos en l’amor que us tinc, diu el Senyor, qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit” (Jn 15,9,5b)

Glosses per la vida quotidiana

Vivim en una societat plena d’ofertes de propostes de salvació que volen saciar a escreix la nostra vida interior o les nostres quietuds espirituals. Se’ns parla d’assolir ràpidament la felicitat, de tenir èxits de tots mena, etc... Si hem tastat alguna d’aquestes ofertes haurem comprovat que són enganys, futileses o fums que s’esvaeixen ràpidament. Cap d’aquestes propostes donen resposta als grans interrogants que ens planteja el fet de viure. Hem de mirar cap una altra direcció en la recerca dels valors sòlids de la nostra vida. “Vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna” (Jn 6,26-27) 

Hi ha moments en la vida que podem sentir-nos desemparats i vulnerables. Quan això passa és normal cercar acolliment, comprensió i protecció. Busquem tot allò que ens pugui aportar confiança i seguretat; tota mena d’ajut que ens permeti sortir d’aquesta situació dominada per ombres que ens consumeixen.

“Fes veure al teu servent la claror de la teva mirada,
salva'm per l'amor que em tens.
Senyor, jo t'invoco: que no en tingui un desengany.
Però que quedin decebuts els injustos
en el silenci de la terra dels morts;
que callin per sempre els llavis mentiders,
que parlen contra el just amb insolència,
desafiant i menyspreant”.
(Salm 31/30, 17-19)

El referents dels cristians és Jesús. Ell és el camí a seguir per entendre el sentit profund de la vida. La seva proposta és sortir de les nostres seguretats, o pors, per anar a l’encontre dels altres. Estimant les persones, comprometent-nos amb ells, trobem les respostes a les preguntes bàsiques de l’existència humana. “Jesús els diu: Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set” (Jn 6,35).

Glosses per la vida quotidiana

Tal volta, moltes persones som massa racionals. Només creiem en allò que la raó pot explicar. Dit d’una altra manera, sembla que només podem creure sí els fets són abastables per la lògica racional. Però, la vida també passa per fora la raó. Les experiències i vivències interiors segueixen una altra lògica que hauria de merèixer també la nostra atenció. Siguem curosos en obrir el cor a aquesta altra racionalitat interior. “Perquè m’has vist Tomàs, has cregut, feliços els qui creuran sense haver vist” (Jn 20,29) 

Si compartim les coses, es produeix un petit miracle: en lloc de sumar, es multipliquen. En més d’una ocasió hem decidit fer un àpat on cada família o persona portava algun plat precuinat i observem que sempre sobra menjar. Ens atipem i recollim les sobres. El compartir ajuda a augmentar la riquesa d’allò compartit i ennobleix el cor de qui comparteix. “On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? (...) Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res” (Jn 6,5-12)

Glosses per la vida quotidiana

Els canvis han de ser radicals, els pedaços serveixen de ben poc. Hem d’exigir-nos anar al fons de les coses i reconèixer que tot canvi exigeix també una transformació personal, sovint oblidem aquest aspecte. En moltes ocasions ens cals néixer de nou per fer possible una nova manera de ser i de viure. Això pot significar deixar-se emportar per l’esperit, viure lliures de prejudicis i abandonar els límits imposats per nosaltres mateixos. “No t'estranyis si et dic que heu de néixer de nou. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit”.(Jn 3,7-8) 

L’ideal és viure en una societat d’iguals, rica en diversitat i unida entorn uns valors cívics compartits. Hem de caminar en aquesta direcció. El grans canvis socials neixen a partir de la transformació personal. Un primer pas és saber compartir amb generositat el que tenim. “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots” (Ac 4,32). 

Les creences personals no estan deslligades de com ens comportem. Som el que fem i fem el que som. Fer i creure estan units per la coherència. La creença religiosa no està al marge d’aquesta lògica. Fins el punt, que la pràctica del que es creu és tant important com l’experiència íntima de la fe. “La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.” (Jn 3,19-21)

Glosses per la vida quotidiana

Alguns cops, per més que mirem no veiem; per més que sentim no escolten; per més que vivim no obrim el cor als altres. Ens cal mirar, sentir i viure d’una altra manera perquè la vida s’obri a l’amor que rescata de l’empobriment espiritual. “Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures”.(Lc 24, 45) 

En moltes ocasions, les persones no comprenem els esdeveniments a través de l’enteniment, sinó per mitjà d’algun gest que ens ajuda obrir els ulls a una realitat que ens és desconeguda. Llavors, si tenim les claus d’interpretació, comprenem allò que veiem amb una nova mirada que facilita millor la comprensió. Hem de treballar aquesta manera diferent de mirar perquè així podrem comprendre millor molts esdeveniments. “Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. Llavors Jesús els digué: Nois, no teniu res per a menjar? Li respongueren: No. Ell els digué: Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix. Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: És el Senyor” (Jn 21,4-7)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creients hem celebrat la Pasqua gràcies al testimoni de vàries persones que donen fe d’uns esdeveniments que semblen extraordinaris i que transformà les seves vides. Aquests fets han de ser compresos des de la llum de la fe. La resurrecció és anunciada per unes dones i la seva paraula hagué de convèncer als atemorits seguidors de Jesús, que no entenien el que havia succeït, i el seu testimoni hagué de contrarestar la falsa notícia que feien córrer les autoritats de Jerusalem. Avui, quan ens diem Bona Pasqua som d’alguna manera com les dones anunciaren la Resurrecció de Jesús. “No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. Aneu de seguida a dir als seus deixebles:"Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu." Aquest és el missatge que us havia de donar. Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles” (Mt 28,5-8) 

Vivim en un societat plena de predicadors de veritats que volen ser fonamentals o eternes. Hi ha molts anuncis de salvació que proposen felicitat i benestar per la via ràpida. Res d’això dona respostes profundes a les grans preguntes sobre el sentit de la vida i aporta criteris per estimar a les altres persones. Hem d’obrir el cor a les propostes que ens permeten trobar la llum que il·lumina en la fosca. “Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra” (Col 3,2) 

No sempre fem servir la raó per comprendre el sentit d’alguns esdeveniments. Hi ha moments que el nostre enteniment s’il·lumina a través dels gestos, de la significació dels símbols o d’altres elements que no s’expressen a través de les paraules. Hem d’estar atents per saber captar aquesta comunicació no verbal. “Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant” (Lc 24,30-31)

Diumenge de Pasqua

BONA PASQUA

Monestir de Santa Maria de Montserrat. Rosari Monumental

 "No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat.No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com havia predit" Bona Pasqua. 

Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Per què busqueu entre els morts el qui viu? Las Pasqua de nou se'ns presenta a tots.Visquem la Pasqua. És el dia en el que celebrem el triomf de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort. La mort ens anul·la la llibertat en forma d'injustícia, assassinats terroristes, infermetat o la mort que ens aparta definitivament dels ésser estimats. La nostra esperança és que hi ha vida després de la mort. Aquesta es l'esperança que ens sosté. Però, hem de lluitar perquè la justícia guanyi a les morts injustes i innecessàries. Només aíxí, experimentarem el sentit alliberador de la Pasqua. 

El mal i la mort no poden tenir la darrera paraula, no poden posar fi a l’amor ni negar el sentit de la vida, ni com la història humana és la història de la salvació i l'alliberament, La Resurrecció no fou una resposta en el passat, només comprensible pels seus testimonis. La resurrecció del Crist esdevé una presència viva en cada instant del present, del nostre present i de totes les persones. Així, quan ens preguntem què vol dir la Resurrecció, anem molt més enllà de la sortida radiant i sorprenent d’un cos de la seva tomba, incomprensible des de la lògica de la raó, confessant la resurrecció de Jesús ens sentim convidats a entendre el significat del món quan les persones estimen de debó. Estenem la Pasqua al nostre entorn. Bona i santa Pasqua

Dissabte sant

Dissabte Sant, dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. El seu dolor hauria d’acompanyar la nostra perplexitat per una mort absurda, una de tantes. Tenim el record de la imatge de Jesús patint la seva sort d’ajusticiat per la injusta decisió del poder polític i religiós, amb la complicitat del poble que, entre ell i el bandoler, decideixen salvar aquest. La creu és un escàndol. No podem acostumar-nos a donar per bona la seva existència. La contemplació de la creu commou i empeny a revoltar-nos davant les quotidianes creus que ens interpel·len. En la creu i al peu de la creu hi som totes les persones d’alguna manera. I perquè hi som em escoltat el clam desesperat de Jesús “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat”. Aquesta sensació d’abandó fa present en les múltiples creus del sofriment de moltes persones que estan presents en la nostra vida. La realitat del Jesús en creu ha de commoure els nostres cors.

Silenci davant de la mort injusta de Jesús. Els seguidors de Jesús estan desconcertats. El Messies sembla derrotat i apareix abadonat per Déu. Devallat de la creu ha estat enterrat d’amagat. La mirada està perduda en una creu sense sentit. Ningú compren el que ha passat. Com pot ser que Déu hagi abandonat a qui es proclamava el seu fill. ¿S’ha acabat l’esperança? ¿com poder seguir confiant?. Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Sabem que és la mort. Estem vivint un temps de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.

Mentrestant, aquest Dissabte Sant Jesús és el gran absent. És temps d’un profund silenci i d’una gran perplexitat. El profeta escoltat, el Messies esperat no hi és. Jesús només viu en la  memòria d’algunes persones, el seus amics propers i algunes poques persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Tot sembla un fracàs. Totes les promeses han estat enterrades en un sepulcre. Les esperances messiàniques s’han esfumat. Alguns cops podem experimentar aquesta absència de Déu. Tenim la percepció que Déu no existeix o que ens ha abandonat. En aquestes situacions podem arribar a dubtar de la nostra fe. Avui Dissabte Sant Jesús ha davallat als inferns amb les nostra inseguretats i porta amb ell els nostres dubtes i perplexitats. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor.. Assistim a la contemplació del misteri de la mort de Jesús i de la seva absència. Plorem la seva mort i esperem respostes al nostre desconcert. Mirem el sepulcre cercant respostes a uns fets que no hem entès. ¿Com pot haver mort Déu? Tot dissabte és un gran silenci