Antecedents de l’Islam 6. Destrucció de Jerusalem

El messianisme de bar Kokheba, molt present en el substrat de la nova revolta jueva, tenia un componen d’odi contra els jueus cristians, de tal manera que proposa crucificar-los. Aquesta "Segona Guerra Jueva", que serà més cruel i dura que l’anterior, estava finançada pels parts. Les seves conseqüències seran terribles. Els romans evitaren enfrontar-se en una batalla oberta amb els jueus i optaren per una estratègia de terra cremada. Davant la pressió dels romans bar Kokhebà es refugià en la fortalesa de Betar fins la seva captura i mort. En la revolta moriren 580.000 jueus i 50 pobles fortificats i 985 viles foren arrasades. Jerusalem fou arrasada l’any 135 i, per evitar-hi el retorn de jueus, per damunt de les seves ruïnes és construí una nova ciutat romana, Aelia Capitolina.

L’emperador Adrià intentà eradicar el judaisme i per evitar noves revoltes prohibí la Torà i el calendari hebreu. La repressió fou molt dura, s’executaren els savis jueus i es cremaren les escriptures sagrades. A més, per escarni dels jueus, en el lloc de l'antic temple s’instal·laren dues estàtues, una de Júpiter, i l'altre del mateix emperador Adrià. A fi d’esborrar tota la memòria de Judea es va eliminar el seu nom dels mapes i fou substituït per Síria Palaestina. Des de llavors, la terra ha estat anomenada Palestina. Els romans prohibiren al jueus entrar a Jerusalem sota pena de mort si ho feien.

Antecedents de l’Islam 5. Bar Kokhebà

La segona insurrecció dels jueus fou protagonitzada per Bar Kohebà entre els anys 132 i1 135. Aquesta Segona Revolta succeí  60 anys després de la Gran Revolta Jueva, considerada la primera, i aconseguí restablir un estat jueu independent durant tres anys. Gràcies això els jueus varen emetre les seves pròpies monedes amb la inscripció: "El primer any de la redempció d'Israel". Mentrestant, les tensions internes a Israel foren motiu de grans emigracions dels jueus que feu créixer de manera notòria la seva diàspora per tot l'Imperi Part i en tot l'Orient. Aquesta segona revolta alguns autors la denominen com Tercera Guerra Judeo-Romana, perquè comptabilitzen com a revolta els disturbis dels anys 115-117.

La Segona Revolta de 132 estava dominada per una forta idea messiànica. El seu líder, Bar Kokhebà, es considerava el messies que havia de restaurar la independència d’Israel i la reconstrucció del temple.  El Tana (savi) Rabí Akiva, que no era nasi (president del Sanedrí), però el dirigia, convencé als altres membres que donessin suport a la imminent rebel·lió i declaressin al seu comandant, Simó bar Kokhebà, com el Messies esperat perquè, d'acord amb Nombres 24:17: "baixarà un estel de Jacob" i Bar Kokhebà significa fill de l'estrella en arameu. Els dirigents  jueus planejaren meticulosament la segona rebel·lió per evitar els nombrosos errors comesos en la primera. L'any 132 la rebel·lió dirigida per Simo bar Kokhba s’estengué ràpidament des de Modiim a través de tot el país, derrotant a la X legió romana amb base a Jerusalem i destruint a la XXII Legió Romana que havia vingut  des d'Egipte. Els jueus tornaven a estar a Jerusalem i tenien per endavant un futur ple de possibilitats. Tot depenia de la resposta dels romans.

Antecedents de l’Islam 4. Les revoltes jueves s’estenen

Mentre esclataven revoltes a les províncies africanes de l’Imperi romà, en sorgien d’altres a la Mesopotàmia aprofitant que l’emperador Trajà lluitava contra els parts en el golf Pèrsic. Els èxits militars de Trajà foren espectaculars: reconquerí les ciutats de Nisibis (actualment Nusaybin, Turquia), Edessa (actualment Şanlıurfa, Turquia) i Selèucida (actualment suburbi de Bagdad, Iraq). En cadascuna d'aquestes ciutats havia antigues i importants comunitats jueves. Després de sufocar les revoltes, Trajà decidí, a fi d’evitar-ne de futures, eliminar tots els sospitosos jueus a Xipre, Síria i Mesopotàmia. La repressió fou encarregada al general Luci Quiet procurador de la província de Judea que actuà diligentment i amb aplicació. 

 Malgrat la duresa de la repressió la revolta jueva no estava sufocada. Aquesta tornà a sorgir quan l’espanyol Adrià, cosí de Trajà. fou anomenat emperador l'any 117. Ara els disturbis s’havien traslladat a Judea. El governador de Judea, l’esmentat Luci Quiet, detenir els germans Julià i Papo, líders de la revolta dels jueus que foren sentenciats a mort. Però una intriga propiciada pel propi emperador canvià el guió inicial. L’executat fou Quiet, probablement acusat de conspirar contra l’emperador, i els germans jueus, per ordres arribades directament de roma foren salvats de la pena capital. L’emperador, per tal de tranquil·litzar als jueus prometé la reconstrucció del Temple. Això obrí un període de pacificació en el territoris jueus. 

Però la pau durà poc temps. Sembla que l’entorn grec de l’emperador influí per endurir les relacions amb els jueus. Es decidí, per exemple, fundar una ciutat romana en el lloc de Jerusalem. Aquest fet provocà un aixecament dels jueus i la represa dels disturbis. Per reprimir la nova revolta es traslladà a Judea la legió VI Ferrat que actuà amb extrema duresa contra els jueus. L’agitació i el neguit contra les decisions de l’emperador contra els jueues creà les condicions perquè., quinze anys més tard, comencés l’anomenada Segona Guerra Judeo-Romana, coneguda com la Revolta de Bar Kokhebà.

Antecedents de l’Islam 3. Noves revoltes dels jueus

L'any 113, l’emperador Trajà inicià una campanya militar contra l'Imperi Part. Necessitava conquerir-lo per arribar sense problemes a l'Índia, com Alexandre Magne. Per aquest motiu mobilitzà les legions desplegades en tot l'Imperi, deixant indefenses les ciutats conquerides del nord d'Àfrica i altres llocs. Per garantir les seves línies de comunicació i avituallament prengué vàries decisions estratègiques. En primer lloc, conquerí el regne dels nabateus per neutralitzar la ciutat de Palmira i fer-la servir com a base per l'atac, i, en segon lloc, donada la història d'aixecaments de la província de Judea, prengué una sèrie de mesures contra els jueus. Totes eren mesures repressives i de contenció. Entre les decisions més dures estaven la prohibició d’estudiar la Torà i l'observança del precepte del Sàbat. Aquestes mesures causaren indignació i neguit en la població jueva, tant dins com fora del territori de Judea. 

 L'any 115, l'exèrcit romà inicià la seva ofensiva contra els parts. Els seus èxits militars foren notables. És conquerí tota la Mesopotàmia, incloses les ciutats de Babilònia i Susa, indrets amb rellevants colònies jueves que tenien importants centres d’estudis hebreus. Aquestes comunitats, coneixedores de les persecucions que els seus savis patien a Judea, i valorant que vivien en un marc de llibertat religiosa des de feia 600 anys gràcies a la tolerància dels perses, decidiren combatre legions romanes i donar suport als parts. En sentit oposat, les comunitats gregues de Cirenaica (Líbia) i Xipre atacaren els seus barris jueus argumentant que aquests havien donat suport als perses. Les comunitats jueves, perceberen que estaven atacades des de molts fronts i per defensar-se organitzaren, primer la seva defensa i, després, passaren a atacar, on podien, els seus conciutadans grecs. 

 En concret, els jueus de Cirene, capital de la província romana de Cirenaica, liderats per un tal Lluc, atacaren els barris grecs, destruïren nombrosos temples dedicats a déus pagans i causaren nombrosos morts. El moviment de revolta liderat per Lluc es dirigir després a Alexandria on incendià varis barris, arrasaren els temples pagans i destrossaren la tomba de Gneu Pompeu Magne. L’emperador Trajà envià més tropes sota el comandament del prefecte del pretori Quint Marci Turbo a Egipte i Cirenaica. Aquest aconseguí pacificar aquestes províncies l’any 117 i, com a mesura de represàlia, expropià els béns i les propietats de les comunitats jueves a fi de reconstruir les ciutats i els danys causats per l'aixecament. Els romans havien guanyat momentàniament, però el clima de revolta seguia viu.