diumenge, 31 de març del 2013

Diumenge de Pasqua


Bona Pasqua. Amb aquest desig es manifesta la voluntat de moltes cristians de compartir la joia de la resurrecció. La fe no és comprensible sense l’experiència pasqual. La mort és vençuda per l’amor manifestat en Jesús. En el Credo es deia davallà als inferns perquè, com es diu en la carta de Pere (1 Pe 3,18-19) «també Crist patí per raó dels pecats una vegada per sempre. Ell, el just, va patir pels injustos, per conduir-vos a Déu. El seu cos va ser mort, però l'Esperit el féu viure. Llavors anà a dur la seva proclama als esperits empresonats». En la seva baixada als inferns ens rescata i ens perdona les nostres faltes, les omissions i els egoismes que afecten el pla d’amor de Déu.

L’esperit que Jesús ens deixa quan expirà ens ajuda a esdevenir els seguidors. La seva mort és vençuda per l’acció operant del seu esperiti que actua a través nostre. La Pasqua és també el nostre renaixement a la llum que prové de Déu a través d’aquest esperit. El camí pasqual viscut aquest dia esdevé una crida al testimoniatge de la llum que aquesta nit s’ha fet present entre nosaltres. Com els deixebles d’Emmaús, estem de camí i hem de saber trobar el Jesús ressuscitat al nostre costat.

dissabte, 30 de març del 2013

Dissabte sant


Dissabte sant és dia de silenci i contemplació. Jesús, davallat de la creu reposa en el sepulcre. Tots els deixebles estan desorientats. Troben a faltar el Mestre i experimenten l’experiència de la soledat. Només uns pocs l’han acompanyat en el darrer moment, allí en el seu patíbul. La resta estaven amagats o el negaven. En aquests gestos ens hi poden trobar identificats. Són actituds humanes que ens defineixen i ens empobreixen. Per això estem necessitats de salvació. Sabedors de la nostre condició pecadora només ens resta la mirada perduda a una creu. Aquella on fou enlairat el Salvador del món. En aquesta mirada intentem comprendre que ha passat i trobar el consol.

La creu ens identifica i dóna sentit a la nostra experiència creient. Dos trossos de fusta entrecreuats aporten significació a la pròpia confessió de fe. El pal llarg arrela la creu a la terra i s’enlaira cap el cel. Aporta la nostra voluntat de mirar cap un Déu que està transcendint la nostra vida, però que només el trobem en la mesura que estem arrelats a la realitat del món. Allí on la vida transcorre entre l’esperança de la justícia definitiva.  . La fusta horitzontal obre els braços de Jesús per abastar amb una gest d’obertura l’acolliment a tota la humanitat. En aquest gest ens sentim cridats a la fraternitat misericordiosa. Gràcies a la nostra compassió la justícia brolla de la fe. La mirada a la creu  dóna sentit a la teologia cristiana. En aquesta creu es troba sintetitzada tota la nostra confessió de fe.

divendres, 29 de març del 2013

Divendres Sant


Avui és un dia de silenci. De meditació sobre el silenci que s'ha estès sobre el món per la mort de Jesús. El silenci, no només és un recurs per aprofundir en nosaltres mateixos, el silenci també és pot escoltar, contemplar, viure'l, desitjar-lo. Per mi el Divendres Sant sempre ha estat un dia associat amb el silenci. Des de fa temps durant aquest dia m'ha agradat organitzar la meva litúrgia particular a l'entorn d'una lectura reposada, lenta i contemplativa del text de la passió, anar  repetint el verset "Pare, confio el meu alè a les vostres mans", escoltar en silenci els improperis -"Poble meu que t'he fet, en que t'he entristit, respon-me!."; cantants en català pels monjos del monestir de Santa Maria de Montserrat i després en la versió polifònica feta per Palestrina, i deixar-me seduir per la intensitat de l’Stabat Mater de Pergolesi. Després, quan el silenci de la tarda és més penetrant vaig als oficis en qualsevol parròquia del lloc on estigui. Fent aquesta petita litúrgia transmeto a Jesús la meva solidaritat en el moment de la seva mort. Són uns moments de profunda espiritualitat en la qual els sentiments es situen a flor de pell. Difícilment s’assoleix un clímax emotiu com aquest dia. Només té un equivalent en la joia del Nadal. Durant l'any puc escoltar les mateixes peces musicals o llegir les mateixes lectures, però la sintonia de l'esperit no és la mateixa.

Les lectures matinals d’avui m'han conduit a través del salm 50 "Compadiu-vos de mi...Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat...La víctima que ofereixo és un cor penedit, un esperit que es penedeix...Vos estimeu la veritat al fons del cor..Quin goig aquets ossos que havíeu fet pols". En poques paraules el salmista ajuda a situar-se en una actitud de penediment, de prendre consciència de la condició de pecadors i oferir el cor sincer com a penyora de redempció. El reconeixement de la condició pecadora és la millor ofrena que plau a Déu i tot seguit, amb la mateixa actitud, es percep la joia de sentir-se estimat. La següent lectura Ha 3,2-19 mostra el misteri d'un Déu que és present i absent a la vegada. Un Déu que és absent "Senyor, he sentit el que havíeu fet, he vist, Senyor, la vostra obra. Manifesteu-lo al nostre temps, al nostre temps feu-la conèixer". Aquesta absència també es palesa en els moments de perill "sortiu a salvar el vostre poble i a socórrer el vostre ungit". Aquest absència de Déu fa suar sang a Jesús, també Ell l’experimenta. Ell  mateix es sentí abandonat per Déu en el moment d'intensa vivència d'amor. Déu no es feu present.

Però malgrat la sensació d’aquesta aparent absència Déu esdevé vivència omnipresent. En el mateix text d’Ha 3,2-19 se'ns diu "el Sant arriba des de la muntanya de Faran, la seva glòria cobreix el cel, i amb la seva majestat omple la terra". Certament, cadascú de nosaltres pot experimentar que podem transitar d’una sensació de que l'absència Déu ho omple tot i viure que la seva presència és salvadora, "celebrarè el Senyor, feliç de veure que Déu em salva". Déu mai deixa sòl als seus estimats. Simplement intervé quan cal, no quan volem nosaltres. Hem de deixar el nostre alè a les seves mans. No només quan la mort esdevé una afirmació irreparable, sinó com una actitud permanent davant vida.

dijous, 28 de març del 2013

Dijous sant


Estem en el camí de la Pasqua. És un itinerari vers la llum que  posa de manifest l'aliança de Déu amb el seu poble, però també és una confrontació de Jahvé amb les divinitats estrangeres. El text de l'Exode que s’escolta per Dijous sant, esdevé violent. La Pasqua, el pas del Senyor, es podia manifestat d'una manera menys agressiva. La victòria de Déu, que farà "justícia contra les divinitats d'Egipte" (Ex 12, 1-14) es podia haver produït sense la mort dels primogènits d'Egipte. Sempre he pensat que Déu hagués estat més misericordiós amb els enemics del seu poble. ¿No hi havien altres camins per vèncer les idolatries dels injustos?.

Reconec que em trobo incòmode en aquells paratges de l’Antic Testament en els quals Déu mostra uns rostre dur i violent, a voltes exterminador. Avui, dia de l’amor fratern, es bo recordar que on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Per això el Déu és una divinitat de pau i harmonia. Els cristians, tot sent hereus d’una tradició que té part de les seves referències en una imatge violenta de Déu hem de reivindicar la seva bondat i justesa en la pau. 

dimecres, 27 de març del 2013

Estar en mans de Déu


El segon paràgraf del pròleg de la Regla de Sant Benet recorda que cal ser humils i saber discernir per tal que les nostres obres gloriïn a Déu. Així es diu: “en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària be insistent que ell la dugui a terme”. És tota una proposta contra la supèrbia, l’autosuficiència o l’arrogància. Aquestes temptacions són similars a les que el diable feu a Jesús. Bastant sovint caiem en la nova idolatria de creure’ns que són com Déu. Creiem massa en les nostres potencialitats. Estem convençuts de que les nostres forces són il·limitades i confiem que les nostres capacitats ens permetran realitzar tot allò que ens proposem.

Però la realitat ens demostra el contrari. No obstant no sempre sabem interpretar els fracassos com a evidència de les nostres limitacions. Sense interpretar els signes seguim obstinats en tornar-ho a intentar. Sant Benet proposa capgirar aquesta visió. Segons ell l’activitat humana és també un moment d’obertura cap la transcendència i de confiança que aquesta farà més que nosaltres. Què Déu faci més que nosaltres! diu una dita catalana. És ben veritat. La nostra responsabilitat, les nostres capacitats, les nostres seguretats, tot això, està relativitzat al sentir-nos a les mans de Déu. Cal saber confiar més en la divina providència.

dimarts, 26 de març del 2013

Els gestos del papa Francesc


El papa Francesc ha decidit no viure en les dependències papals del palau pontifici. Ha escollit com a residencia unes habitacions de la casa de Santa Marta, lloc on residiren els cardenals durant el conclau i habitualment sacerdots que fan estada al Vaticà. Aquesta decisió no se sap si és definitiva, però al menys sembla que es per un període llarg. La ubicació del papa a l’edifici de Santa Marta permetrà a Jorge Bergoglio conviure amb altres persones i tenir una vida familiar més àmplia de la que es podia tenir en el palau pontifici. Aquest gest es pot interpretar com signe de quina pot ser l’actitud de l’Església catòlica en els propers anys. És evident que una església pobra i pels pobres no és compatible amb la noblesa de les dependències papals del palau pontifici.

És d’esperar que aquest nou gest del papa Francesc, i ja en són varis, albiri la direcció del seu pontificat. Com he repetit més d’un cop, no cal fer una política de gestos; però hi ha gestos que marquen una política. Per això desitjo esperançat que aquesta suma de petits gestos que ha anat manifestat el nou papa indiquin quin és la direcció que vol imprimir al seu pontificat. Espero amb delit conèixer els seus primers escrits i les seves primeres decisions de govern. Llavors serà quan es podrà començar a calibrar justament la mesura del seus gestos.

dilluns, 25 de març del 2013

Utopia i jocs de poder


Hi ha la sensació estesa que la societat contemporània es troba mancada d’utopies. Es diu que la política pragmàtica ha expulsat la utopia de la història. El pensament postmodern representaria la seva acta de defunció i l’individu d’aquesta època estaria identificat amb l’absència de qualsevol referència utòpica. El futur no sembla millor. La crisi i les incerteses alimentarien la perspectiva d’un campi qui pugui associat a un carpe diem extrem. No obstant, els estudiosos d’aquestes qüestions afirmen que sempre s’ha donat una tendència a l’abandó de la utopia. Cada època ha viscut i formulat, a la seva manera, una fugida del pensament utòpic.

La formulació de la idea utòpica no està deslligada de les preguntes fonamentals de la existència humana. A mesura que aquestes preguntes es formulen, o es repensen les respostes, se’n ressent i es formula de nou la pròpia noció històrica d’utopia.  Aquesta constatació no invalida la pregunta bàsica en tota aquesta qüestió: ¿hi ha encara avui espai per un pensament utòpic?. Per més que es tracti d’una constant històrica, l’aparició o feblesa d’aquest pensament es formula en la història. La negació avui de tota utopia sembla una afirmació de la impossibilitat de la transformació social. Això es viu en forma d’acceptació resignada de la realitat. És així com l’ús de qualsevol poder imposaria la creença de que no és possible produir un pensament utòpic.

No obstant, de tant en tant, apareixen fenòmens socials i polítics que esdevenen manifestacions de la utopia possible. És així com els inèdits impossibles esdevenen inèdits viables. Per això, la funció del lideratge polític ha de ser saber captar aquests moments i saber-los presentar a la ciutadania perquè ella s’apropiï de la política i formuli com a propi el somni utòpic. Quan això passa, el moviments social i polític s’acosta decididament cap el futur i contribueix a la transformació de la societat. Pot ser, i és el més probable, que no s’arribi plenament a la meta desitjada, però segur que la societat haurà donat un pas ferm en aquesta direcció. Una de les condicions perquè això sigui així és que els polítics liderin realment la societat més enllà d’estar entretinguts en els jocs de poder.

diumenge, 24 de març del 2013

Consensuar i sumar


Des del meu blog, i fa temps, he insistit en que davant la situació econòmica en que es troba Catalunya cal un gran acord polític per trobar les alternatives adequades. Durant aquest temps, l’horitzó polític s’ha eixamplat per: la incorporació d’objectius sobiranistes i la necessitat d’un acord institucional per consultar sobre com anar en aquesta direcció. Les dificultats trobades, junt amb les reaccions en contra d’aquest procés han trasbalsat el mapa polític català.

Ara l’escenari polític torna a ser complex i el pes de la crisi econòmica s’ha accentuat. El camí sobiranista, el qual es viu com una afirmació irrenunciable, adquireix notables matisos introduïts per una crisi que no para. Sense desvirtuar cap dels objectius proposats, potser caldria repensar-los a la llum dels límits trobats i de l’agreujament de la situació econòmica. En aquesta tasca, cal obrir el ventall dels acords i procurar sumar al màxim de forces polítiques.

Cal consensuar i sumar diverses sensibilitats polítiques tant en el desenvolupament del projecte de transició  nacional com també en la sortida de la crisi econòmica. Però aquest acord, possible en l’àmbit parlamentari, s’hauria de traduir  a fi de donar confiança als ciutadans en acords de govern. No és possible ni desitjable deixar a l’actual govern de la Generalitat sòl. Ara és el moment de posar per davant allò que ens uneix i identifica, al marge de els diferencies particulars, i entendre que els ciutadans necessiten tornar a confiar en els seus polítics.

dissabte, 23 de març del 2013

Obeir a Déu


Un estereotip estès en la nostre societat és considerar que obeir comporta passivitat. Des d’aquest prejudici sorprèn llegir en la regla de sant Benet que el pare monaquisme associï l’obediència a l’acció pràctica. Ens diu, amb tota claredat “escolta fill, les prescripcions del mestre, parar-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica a fi que pel treball de l’obediència ....”. Aquest text de sant Benet està lluny de qualsevol passivitat. Ens al contrari, l’obediència convida a l’acció. A més, una acció concreta retornar “a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència”. Amb aquesta doble associació: escoltar i practicar; apartar-se i retornar, sant Benet dóna una comprensió pragmàtica de l’acte de l’obediència i incorpora un element important de discerniment.

Només té sentit l’obediència si ens porta cap a Déu. El sentit últim de l’obediència és orientar-se cap a un retrobament personal amb Déu. Obeir és mobilitzar-nos cap a la recerca de l’amor de Déu. Aquí es condensa el discerniment sobre si s’obeeix en llibertat o en submissió. Qualsevol prescripció que ens allunyi del retrobament de Déu, del seus plans o de la seva voluntat, pot esdevenir un exercici autoritari de l’obediència; pot ser perseguir altres interessos, però no està orientat en el sentit que sant Benet dóna a l’acte d’obeir. Arribats en aquest punt, cal assumir amb tristesa i dolor l’abús que l’església ha fet d’interpretacions interessades de l’obediència. Moltes autoritats eclesiàstiques han fet de l’obediència una excusa per la seva persistència en el poder. Cal demanar-ne perdó i pregar a Déu perquè la pràctica de l’obediència sigui sempre una instrument al servei del Regne i no dels interessos humans de poder. El poder, com a dit el papa Francesc, és servei.

divendres, 22 de març del 2013

Escoltar i prescriure


En la regla de Sant Benet trobo força atractiva l’associació que es fa entre escoltar i prescriure atorgant-li el significat de reconèixer l’actitud d'obertura de cor esperada en qui escolta i la responsabilitat de qui prescriu. Obeir no és traspassar la responsabilitat personal a un altre. No és propi de les persones adultes renunciar a prendre decisions i esperar que altres diguin el que s’ha de fer. Aquesta forma de submissió és alienadora. Acceptar una comprensió madura de l’obediència és assumir també l’esperit de revolta. Això significa que l’obediència responsable comporta, a vegades, l’exercici de la desobediència. La consciència personal, fonamentada sobre creences profundes, per coherència amb aquestes conviccions, pot exigir la pràctica de la desobediència.

Qui prescriu l’obediència ha d'assumir també aquest esperit de revolta. Ha de saber donar raó de la l’obediència, fer-ne pedagogia com es deia abans, i estar educat per descobrir quan l’acte d'obediència pot violentar la consciència de les persones. És llavors quan més cal l’actitud amorosa del pare per saber acollir aquesta tensió i transformar-la en estímul de maduració personal. En aquests moments crítics, és més important aquest creixement personal que el compliment estricte de l’obediència. Perquè segur que és en aquests moments quan es dilucida sí l’obediència és un valor en si mateix o és només un instrument que ens porta, com més endavant veurem, a retrobar les vertaderes significacions de l’existència humana. És una gran temptació per qui prescriu oblidar-se d’aquest caràcter instrumental de l’obediència i no valorar el seu impacte en el conjunt de valors i creences de les persones.

dijous, 21 de març del 2013

Labilitat del pensament modern


Forçant el títol de la cançó de Petee Seeger, “¿Què s’han fet d’aquelles les flors?” ara podríem dir ¿què s’han fet de les idees?, ¿que s’han fet dels ideals?. Estem instal·lats en una societat buida de pensament. Els filòsofs i els pensadors han deixat d’aportar grans idees per definir els grans ideals de la humanitat. Només les tradicions religioses semblen restar en peu per fer aquesta paper social.

Al llarg de la història de la humanitat el pensament filosòfic ha estat cabdal alhora de proposar un sistema de grans ideals. Les propostes filosòfiques han contribuït a a entendre la realitat, no des de la precisió de l’anàlisi científica, sinó des de la plausibilitat de l’aproximació interpretativa. Gràcies als grans pensadors els individus hem pogut parlar de la realitat interpretada, gaudir de la bellesa i comprendre el sentit de l’existència.

Continua sent un goig per l’esperit la lectura dels grans pensadors. Clàssics o moderns, ells han aportat profunditat a la interpretació de la vida. No obstant, la mirada al nostre entorn proper, tant en el temps com en l’espai geogràfic, es percep una gran buidor en el balanç dels pensadors contemporanis i costa creure que algun d’ells pugui esdevenir un nou clàssic. Poques ofertes filosòfiques del darrer temps poden ser considerades perpètues, intemporals o universals. Lamentablement, estem instal·lats en la labilitat del pensament modern. Aquest té pocs ideals a proposar o valors morals a defensar. 

dimecres, 20 de març del 2013

El segrest de la política


Ahir, parlant amb una persona, vella amiga d’il•lusions i combats, ens tornarem nostàlgics de temps passats. Enyoràvem els temps en els quals els polítics escrivien el seus discursos, feien llibres i ens ajudaven a pensar. Sense caure en la melangia circumstancial expressarem l’enyor d’uns moments en els quals l’acció política perseguia fer-nos millors ciutadans, més lliures i més persones. Eren temps en els quals darrera del compromís polític hi havia un marc ètic i moral que es percebia en el comportament dels polítics i en allò que deien i proposaven.

Uns quants anys després, el panorama polític ja no és ben bé aquest. El pragmatisme de la bona gestió ha substituït el relat. Les històries o els contes que es expliquen els polítics són poc convincents i no tenen ànima. En molts polítics, per sort no tots, es percep una manca de projecte global i una capacitat de transmetre la possibilitat d’un món millor. La utopia s’ha desinflat i ha quedat simplificada a una bona compte de resultats, Mentrestant les il·lusions són cada cop menys consistents i s’incrementa el cansament davant d’aquesta situació.

Sembla que no hagi cap altre possibilitat que la recerca complaent d’uns bons resultats electorals i mantenir el poder assolit en temps anteriors. Lluny queda la idea, tan vella com la pròpia humanitat, de que les persones podem ser ciutadans lliures, madurs i responsables de la nostre història. La política ha quedat segrestada per alguns persones que han de fet de la política la seva font de poder. Aquesta estreta concepció de la política contrasta amb el que demanà ahir mateix el papa Francesc quan, davant de molts líders polítics mundials afirmà que el verdader poder és el servei.

dimarts, 19 de març del 2013

Servei, tendresa i esperança


Aquesta triada és el nucli essencial del missatge del papa Francesc en la missa de la seva entronització al pontificat. Novament els gestos han reforçat la força del seu missatge: baixar del cotxe per saludar a un malalt i uns nens, i l’austeritat de la pròpia cerimònia. La breu homilia del Jorge Bergoglio ha aportat una interessant reflexió sobre el poder com a servei. El vertader poder és el servei, ha dit el papa Francesc, “i també el papa ha de tenir aquest tipus de poder. Sobretot al servei dels més dèbils”. Per reforçar les seves paraules el papa ha citat la paràbola del judici final de Mateu 25,31-46 on Déu judica a les persones per la seva misericòrdia i caritat amb els més dèbils, desfavorits o febles. Servir amb amor, ha afegit el papa Francesc.

El nou papa ha introduït una visió nova en relació a la preservació del medi ambient. Ha parlat que és responsabilitat de tots la custòdia de la creació en el sentit més ample del  mot. Textualment el papa ha demanat explícitament als governants de que siguin “custodis de la creació, del designi de Déu inscrit en la natura, guardians de l’altre, del medi ambient”. Aquesta custodia comporta també preocupar-se d’un mateix i saber allunyar l’odi, l’enveja, la supèrbia que embruten la vida. Ha vindicat saber viure en bondat i tendresa, creient contra tota desesperança. Estimar la creació, ha dit el papa Francesc, amb una mirada de tendresa i amor és obrir un requisi de llum en mig de molts núvols, és “portar el calor de l’esperança”. De nou les justes paraules del papa han il·luminat les consciències de les persones de bona voluntat. 

dilluns, 18 de març del 2013

Convocats a l’esperança


L’elecció del papa Francesc aporta esperança. No sóc només jo qui ho diu, hi ha molts comentaris a la premsa que confirmen aquesta intuïció. Sorprèn l’important nombre d'articles de persones allunyades de l’Església catòlica que parlen positivament del cardenal Bergoglio. Han estat una sèrie de gestos i frases les que estat el motiu de generar aquesta l’esperança.

El papa Francesc ha de ser l’impulsor d'importants canvis eclesials. La comunitat cristiana es troba davant de mutacions  profundes. Això és molt evident en aquells països de llarga tradició cristiana, en aquests països aquest procés de canvi és particularment evident. Cal superar un cert passat, mentre que el futur encara s’està prefigurant i dóna la impressió que algun cop se'ns escapa de les mans. L’Església cal  renunciar a moltes coses. El temps actual és apassionant, ple de reptes i dificultats, però cal viure’l també com una oportunitat i una gracia.

És el moment de retornar a allò que està al cor de la nostra fe i que ens fa cristians: aquest és el gran repte que hem d'assumir els cristians d'avui. Aquest és el sentit de “l’Any de la fe” promogut pel papa Benet XVI als cinquanta anys començava el Concili Vaticà II i que haurà de continuar el seu successor Francesc. En aquest camí eclesial el papa no estarà sol doncs són molts els cristians que han vits renovada la fe i l’esperança al sentir les primeres paraules del cardenal Bergoglio i veure la humilitat i senzillesa dels seus gestos. 

diumenge, 17 de març del 2013

Georg Gaenswein


En els primers dies del papa Francesc hi ha un detall que no passa inadvertit, el pare Georg Gaenswein està constantment al costat del papa. Efectivament en les primeres aparicions públiques: des de l'oració en Santa María Mayor a la trobada amb els periodistes a l'Aula Pau VI. El paper d'arquebisbe Gaenswein en aquest inici de Pontificat, diuen els vaticanistes, va molt més allà del paper oficial de prefecte de la Casa Pontifícia. ¿Per què el secretari del papa dimissionari Benet XVI acompanya sempre al nou Pontífex en cerimònies i audiències?. Molt probablement perquè aquesta proximitat li permet posar a la seva disposició el seu coneixement de 8 anys de pontificat de Ratzinger.

Com també pot informar-lo de qüestions que van quedar pendents: l’escàndol Vatileaks, la tornada dels lefebvrians en comunió amb Roma, la reforma de la cúria, les finances del Vaticà. És ell, segons sembla, qui fa de pont entre els dos pontificats. Figura absolutament inèdita en la història de l'església. El pare Georg és el punt de contacte entre el Papa actual i l'emèrit. Conserva la funció de secretari de Ratzinger i segueix vivint amb ell en Castel Gandolfo, però al mateix temps dirigeix la «Pontificalis Domus» del seu successor Bergoglio. Més enllà de qualsevol protocol, actua de corretja de transmissió en la insidiosa fase d'inici del pontificat.

 Sembla ser que el pare Georg Gaenswein està amb Francesc no tant per les seves actuals funcions en el Palau Apostòlic com per estar fent, per compte de Ratzinger, el lliurament de consells sobre els temes delicats. En una paraula, la presència (i el consell) de monsenyor Gaenswein és la manera com Benet XVI ajuda a Bergoglio en els meandres de la Cúria romana i el protegeix en la relliscosa fase de transició. El Pare Georg és qui té el dossier Vatileaks que ha de ser lliurat a Francisco. Segons sembla l'encàrrec que té el pare George Gaenswein és donar a Francesc bons consells sobre com moure's en l'ambient de la cúria i sobreviure a ella.

dissabte, 16 de març del 2013

Obeir en llibertat


Entendre l’obediència, tal com proposa sant Benet en la seva regla monàstica, com una relació pare-fill és essencial per evitar interpretacions pervertides del propi acte d’obeir. L’amor dels pares instrumenta l’obediència com a recurs pedagògic. Els pares s’esforcen a que els fills entenguin l’obediència, no com un fet vinculat exclusivament a la seva autoritat, sinó com un recurs que afavoreix l’aprenentatge, el creixement i la maduració personal. Aquesta obediència està carregada de raó, és explicable.

La inexistència d’alguns d’aquests factors fa estèril l’obediència. La sensació d’obeir cegament perquè no hi ha més remei, és a dir,  interioritzar l’obediència com un exercici autoritari, genera prevenció i refús. Les persones adultes necessitem poder donar raó de l’obediència. Aquesta ha de ser el resultat d’un acte de màxima llibertat personal. L’obediència mai ha de camuflar un concepció autoritària de les relacions humanes.

divendres, 15 de març del 2013

Honestedat


Reclamo més honestedat en el tractament informatiu de la vida del papa Francesc. Des del seu nomenament han aparegut diverses informacions sobre la vida del sacerdot Bergoglio que poques hores després s’han hagut de desmentir per ser totalment falses. Per les xarxes socials ha corregut una foto en la qual es deia que Bergoglio donava la comunió al cruel dictador argentí Videla. També ha donat la ràpida volta al món una suposada declaració contra les dones. També era falsa. Aquestes difamacions mostren la vulnerabilitat de la informació que circula a través de la xarxa social quan les fonts són dèbils i sense contrastar. Aquesta feblesa estimula la manipulació.

El que sorprèn de tot això és la credibilitat que algunes honrades persones donen a aquestes notícies. Vaig quedar bocabadat al comprovar que una coneguda persona periodista i escriptora donés credibilitat a les suposades paraules del papa sense esmentar cap cita a la font d’origen. El perill de la velocitat informativa és que pot atemptar al mateix dret d’informar als ciutadans i al propi concepte de llibertat d’informació. Ja que la recerca de la ràpida notorietat pot provocar donar per certes notícies falses quan no tendencioses.

Cal cercar la honestedat també en l’àmbit comunicatiu. Només així els ciutadans tindrem la garantia de que la informació és veraç i la seva finalitat és noble. Si aquestes garanties, que han d’estar el codi ètic de l’informant, no es donen el risc que quedar exposats a la manipulació és molt alt, massa alt.

dijous, 14 de març del 2013

El papa Francesc, buonanotte e buon riposo


L’elecció del cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio com a papa obra un temps d’esperança a l’Església catòlica. Els seus primers gestos, ja com a Francesc I, apunten en aquesta direcció. Temps de primavera com ho fou el pontificat de Joan XXIII. En nom escollit, Francesc, en clara referència a Francesc d’Assis, és tota una clara declaració d’intencions. El sant de la pobresa fou un gran referent per la renovació de l’Església. Quan Déu el cridà a l’església de Sant Damià la missió encomanada fou la de reconstruir l’església que havia entrat en una època de decadència. Aquest és el gran repte que el papa Francesc haurà d’assumir.

La primera intervenció pública del papa Francesc des del balcó de Sant Pere del Vaticà fou memorable. El gest sincer de demanar al poble que, abans de pregar ell com a papa, que pregués per ell a Déu per tal que el beneís fou un signe de la seva actitud oberta a escoltar i servir a la comunitat eclesial. Les seves constants referències al seu paper de bisbe de Roma, situà el papat en una dimensió de servei lluny de tota pretensió pomposa i majestàtica. Cada un dels seus gestos espontanis transmetien proximitat i empatia. La seva pregària, Pare Nostre, Ave Maria i Glòria aportà un to familiar i afegí senzilles a ala solemnitat del moment. Fou ben curiós el seu lleuger oblit de l’estola pontifícia que contrastava amb la senzillesa del seu pectoral. La seva darrera intervenció, bastant improvisada, desitjant “buonanotte e buon riposo” accentuà l’afabilitat i proximitat que Francesc donà a la seva primer aparició pública.

Les seves paraules des del balcó de Sant Pere remarcaren la seva condició de pastor i transmeteren el seu caràcter de servidor a l’església. En aquests moments, el papa Francesc I transmeté a tot el món el seu interès per reforçar la fraternitat. Condició essencial en l’espiritualitat franciscana, però també experiència nuclear en les primitives comunitats cristianes, les quals es distingien per la seva pràctica de l’amor.

En el moment de la seva elecció el cardenal Bergoglio té la mateixa edat que Joan XXIII arribà al papat i és un any més jove que quan ho feu Benet XVI. Tant un com l’altre, des de perspectives diferents, el primer amb el Concili Vatica II i el segon amb la solidesa intel·lectual i l’exemple de la seva renúncia, han estat uns dels grans pontificats recents. Amb Francesc  s’albiren esperances que no poden ser defraudes. Però, tal com demanà el mateix papa, la responsabilitat és de tots, del Poble de Déu. És aquest el que ha d’ajudar al nou papa a crear les condicions i dinàmiques perquè la crida de Déu a sant Francesc d’Assis, “reconstrueix la meva església” pugui ser duta a terme pel primer bisbe de Roma que porta el seu sant nom.

dimecres, 13 de març del 2013

La mirada a la realitat


La realitat està davant dels nostres ulls per ser mirada, contemplada i meditada. Aquesta realitat juga amb la mirada perquè interpel·la i transforma. Gràcies a la contemplació del que és real els individus han construït el seu pensament i consolidat la parla. Per entendre aquesta realitat no és suficient observar-la atentament, sinó cal també transformar-la.

Contemplatius en l’acció. El binomi entre actitud mental i praxis s’integra en una experiència única personal. L’encert d’aquesta tensió és que duu a l’acció i retorna a la contemplació la qual transforma a l’observador. La mirada a la realitat modifica la realitat i canvia a qui l’observa. Cal deixar-se seduir per la tangibilitat de les coses i per la seva ànima o esperit. Tan en un lloc com en l’altre hi ha prous elements que conviden als individus a que es preguntin sobre el seu propi sentit i destí, així com el sentit de les coses.

dimarts, 12 de març del 2013

Extra omnes


Avui per la tarda, els 115 cardenals que han d’escollir el nou Papa han entrat en solemne processó a la Capella Sixtina on després de la pregària i del jurament s’ha pronunciat la frase extra omnes i s’han tancat les portes. Aquesta capella és un lloc excepcional. Els frescos de Miquel Àngel li donen una bellesa extraordinària i una solemnitat majestuosa. Les pintures murals semblen una al·legoria al gran acte de responsabilitat que han d’exercir els cardenals elector. El gest de Jesús lliurant les claus a Pere, tant ben reproduït per l’artista, es projectarà sobre les consciències dels electors. La mirada dels quals ben segur copsarà la força del relat del Judici Final tan ben expressat per les figures creades per Miquel Àngel.

Després d’un temps de meditació, conduïda pel cardenal Pròsper Grech, gran mestre de patrística i estudiós d'Agustí, els cardenals pregaran i començaran les seves votacions. En aquest moment, que s’allarga per la pròpia cerimònia del gest de votar, els cardenals es trobaran embolcats per la força del conjunt del gran fresc del judici final. El qual, junt els altres motius, representa una profunda reflexió sobre l’origen diví del poder terrenal. Tota la capella Sixtina parla de com la Llum de Déu il·lumina la humanitat i la seva voluntat de que la creació no es malmeti per obra del pecat que tot ho contamina i espatlla. La missió de l’Església, dels seus homes i del Papa, és mantenir viva aquesta Llum que salva i acosta els individus a la plenitud d’un Regne de Déu que s’ha de proclamar i preparar.  

dilluns, 11 de març del 2013

Les urgències del nou papa


El bon periodista religiós, Jesús Bastante, en la seva crònica diària sobre els preparatius del conclau que s’inicia demà, ha identificat quins són els reptes urgents que haurà d’afrontar el nou papa. El següent ordre d’exposició no pressuposa cap jerarquia. El primer d’ells és la reforma de la cúria i la col·legialitat eclesial, després el paper dels laics i de les dones en l’Església. En tercer lloc, l'ecumenisme i en quart lloc la nova evangelització. També són importants el diàleg amb l’Islam i el judaïsme, i les persones allunyades. La lluita contra la pederàstia, la resolució del conflicte amb els lefebvrians. La gestió eclesial transparent, especialment quan hi ha escàndols i en la gestió de les finances vaticanes. La important manca de vocacions en alguns països, el celibat o la moral sexual, i l’admissió dels sagraments als divorciats.

El futur 266 successor de l’apòstol Pere haurà d’afrontar el desafiament que comporta la creixent descristianització d’Europa i el creixement del cristianisme entorn dels països del Pacífic i de l’Àfrica subsahariana. La reforma de la cúria passa, entre altres coses, per donar més protagonisme a les conferències episcopals de cada país i traslladar a elles, a través d’un govern eclesial col·legial, el pes de les grans decisions. El govern comú, el govern de tots, ha estat reclamat amb insistència aquests dies per alguns cardenals, entre ells el de Barcelona. El cardenal Lluís Martínez Sistach ha dit: “el servei del successor de sant Pere ha d’involucrar tots els membres de l’Església”. És evident que la governança de l’Església catòlica necessita un nou estil més proper a com avui s’estructuren i governen les organitzacions.

Tot els punts anteriors afecten a aspectes formals. Però el que és bàsic, sens dubte, és invocar la saviesa de Déu a partir de l’Esperit Sant perquè el nou papa alineï la institució eclesial en el seguiment radical de Jesús a partir de l’amor als pobres i marginats. Des d’aquesta opció s’haurà de promoure una reconversió a la Bona Nova evangèlica per tal que les persones tornin a confiar amb l’Església catòlica. Sense decisions clares en aquest sentit serà més difícil vèncer els recels que moltes persones tenen respecte la institució eclesial.

diumenge, 10 de març del 2013

Manresa 2022 i Joseph Beuys


L’obra de l’artista plàstic Joseph Beuys (1921-1986) està fortament relacionada amb la ciutat de Manresa. L’acció creativa anomenada Manresa 66, promoguda pel propi Beuys juntament amb els danesos Henning Christiansen, músic, i Björn Nörgaard, escultor, vinculats al moviment Fluxus, fou presentada a la galeria Schmela de Düsseldorf el 15 de desembre de 1966. Amb aquesta iniciativa Beuys volia reflectir la seva experiència existencial relacionada a un procés interior de canvi i transformació. A partir de les seves vivències, l’artista, proposà un camí per sortir de la seva cosmovisió particular per atansar-se a una recerca interior renovadora. El punt de partida de Joseph Beuys fou el seu encontre personal amb l’obra de Sant Ignasi de Loiola.

L’interès de Beuys per Sant Ignasi naixé a partir d’una crisi existencial i la voluntat de comunicar i compartir el seu procés interior amb altres persones. La trobada amb Sant Ignasi de Loiola canvià radicalment la vida de Joseph Beuys, persona no creient però sensible a la dimensió espiritual de l’existència humana. El que volia transmetre aquest artista era que una persona, a través de l’evolució de la seva vida interior, pot refer  les seves forces interiors i emprendre una nova vida. Beuys considerava que tot procés de superació dels problemes personals s’havia de basar en experiències d’espiritualitat. Això és el que pretenia transmetre l’acció Manresa 66, projectar a l’exterior el que havia estat una reeixida experiència interior.

Ara, molts anys després, Manresa pot tornar a ser una camí de renaixença interior com  ho feu per Ignasi de Loiola. L’any 2022 es celebren els 500 anys de la seva estada a la ciutat del Bages i és una gran ocasió per reviure el procés interior que el portà, pocs anys després, a escriure els seus famosos exercicis espirituals. En ocasió d’aquest esdeveniment, la Companyia de Jesús, conjuntament amb la ciutat de Manresa, han sabut aprofitar aquest esdeveniment per promoure una sèrie d’activitats per proposar als individus del nostre temps emprendre l’itinerari espiritual iniciat per Sant Ignasi de Loiola que tan bé sabé comprendre Joseph Beuys. El camí cap l’any 2022 és una gran oportunitat per fer de Manresa un centre mundial de vida espiritual en aquests moments d’incertesa i fragilitat.

dissabte, 9 de març del 2013

Obediència i responsabilitat


A l’Església catòlica s’ha escrit i criticat molts com s’ha utilitzat l’obediència per anul·lar les voluntats personals. Aquesta manipulació no és exclusiva de l’entitat eclesial. Sovint en moltes organitzacions, quan els seus dirigents es volen perpetuar més enllà de les voluntats dels seus membres, no dubten en apel·lar al principi de l’obediència jeràrquica o als principis de la disciplina, per neutralitzar tota crítica adversa que pugui qüestionar el seu poder. L’obediència proposada per Benet no anul·la la responsabilitat personal, ni ofega la llibertat que Déu ens ha donat ni és un bàlsam per a promoure la passivitat. Benet proposa diverses associacions que donen una perspectiva diferent a l’obediència.

Deixeble – Mestre
Fill – Pare
Escoltar en el cor – Prescriure
Escoltar - Practicar
Apartar-se - Retornar

L’obediència benedictina no és una invitació a la submissió, sinò una crida a un acte lliure i responsable.  L’obediència convida a una relació mestre - deixeble. No és senzill desenvolupar-la, però cal fonamentar l’obediència en aquesta relació. Del contrari sí que l’obediència pot ser un recurs al servei del poder humà. És evident que la relació entre un mestre i un deixeble és una relació desigual fonamentada en els diferents coneixements que ambdós tenen, però exigeix dels dos actors una actitud d’obertura mútua, de sinceritat i, en definitiva, d’amor.

Lamentablement en la nostra societat costa entendre com ha de ser la relació entre deixeble i mestre. Les societats modernes han anat substituint la figura del mestre, persona amb una capacitat de transmetre coneixements generalistes i valors de convivència, pel professor expert en un tema molt concret i poc avesat a la difusió de valors. Paradoxalment la societat contemporània assisteix a la sobre oferta de cursos de mestratge i és incapaç de descobrir els veritables mestres de persones. Per aquesta raó cada cop més ens costarà a entendre el sentit de la relació que es dóna entre el deixeble i el mestre. El deixeble ha de presentar una actitud d’obertura i curiositat per aprendre,  i el mestre ha de tenir respecte pels diferents estadis en que es troben els qui aprenen. L’obediència es mou entre aquests pols. Exigeix adquirir els valors incorporats en l’acte d’obeir i demana que el prescriptor de l’obediència sàpiga respectar la capacitat d’assumir-la per qui la rep.  

divendres, 8 de març del 2013

Dolor



Moltes persones tenen dolor. Aquest és causa de patiment i sofriment. El dolor pot ser resultat d’una malaltia o d’una pena. S’associa el dolor al sofriment físic, a una sensació penible d’una part del cos que causen certes lesions. Però també s’expressa com un sentiment penible que experimenta l’ànima, comparable al sofriment físic, causat per la pèrdua d’un ésser estimat, per un fort desengany o pel penediment. Hi ha una profund dolor, un dolor que sembla ser inconsolable. El cant del servent d’Isaïes parla del dolor quan descriu el Servent un “ home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res”  (Is 53,3). El dolor de patiment troba la seva màxima expressió en el sofriment extrem d’una persona davant la irreparable pèrdua d’un ésser estimat. La descripció gràfica que proporciona l’Stabat Mater és una bona metàfora d’aquesta situació. El dolor de la mare per la pèrdua del fill integra aquesta expressió màxima del patiment.

¿Què fer davant del dolor?, ¿és possible assumir-lo?, ¿què fer davant del dolor dels demés?, ¿hi ha explicació davant del dolor quan el seu patiment sembla crueltat?. El salm 41 diu “Feliç el qui s'interessa pel desvalgut! En temps difícils, el Senyor el salvarà; el Senyor li guardarà la vida, el farà feliç a la terra; no el deixarà a mercè dels enemics. El Senyor el sostindrà en el llit de dolor, se n'ocuparà durant la seva malaltia. Jo clamo: «Senyor, compadeix-te de mi. He pecat contra tu, guareix-me!»” (Sl 41,2-5). Déu està al costat dels qui pateixen aportant-los consol. El mateix Isaïes en el seu cant del Servent, prefiguració del que serà Jesús, parla de que aquell “De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven” (Is 53, 4-5). El que Jesús aporta a la història de la salvació, l’amor, és la resposta que Déu dóna al dolor del patiment.

És cert que qui pateix pot trobar poc consol en el seu sofriment quan la intensitat d’aquest esdevé insuportable. Per això necessita rebre l’amor dels demés per fer suportable el seu patiment. La resposta humana davant del dolor no ha de ser cap negació; cal acceptar-lo en l’esperança de que la tendresa i afecte dels demes serà un bon bàlsam per combatre’l. La compassió misericordiosa és l’actitud que cal adoptar davant del dolors dels demés. És el que feren els amics de Job davant del seu gran dolor “Set dies i set nits es van estar al seu costat, asseguts a terra, sense dir ni un mot, perquè veien que el dolor de Job era molt gran” (Jb 2,3). El propi Job experimentà la humiliació que genera un dolor incomprés “vosaltres em mireu de dalt a baix i em tireu en cara el meu dolor” (Jb 19,5), ¿a qui no fa cridar auxili el dolor? (Jb 30,24). En cada persona que pateix hi ha una mirada que reclama consideració, acompanyament i amor. Cada persona que sofreix pel dolor és una imatge del propi Crist que també patí pel sofriment de tots.

dijous, 7 de març del 2013

Espiritualitat, el camí de la vida. Raimon Panikkar




S’acaba de publicar el volum Espiritualitat, el camí de la Vida, que de forma part de l’Opera Omnia Raimon Panikkar. En aquesta obra, Panikkar respon a la pregunta ¿quina mena d'espiritualitat és la pròpia del nostre temps? Raimon Panikkar proposa ser una espiritualitat integral, és a dir, que ha d'implicar l'home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat recuperant la consciència de la seva unitat. L’espiritualitat panikkeriana convida a pensar l’home com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos.. Panikkar convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos. L'home no té un cos, sinó que és cos (una espiritualitat que fes abstracció del cos humà seria incompleta). Però l'home també és psyché, ànima conscient de si mateixa. Com també és polis (l'home no és un individu: és societat). I, finalment, l'home és kosmos, univers, món: la terra no és «l'altre», sinó que és part constitutiva de l'home.

Viscuda d'aquesta manera, la interioritat deixa de trobar-se en oposició dialèctica amb l'exterioritat, i permet descobrir el sentit de la vida en la joia, en les sofrences, en les passions, en tots i cadascun dels instants del present. Espiritualitat que Panikkar s’ha pres molt seriosament l’encarnació: l’espiritualitat passa pel nostre cos mortal. Tot esdevé ú.

El llibre Espiritualitat, el camí de la Vida aplega, entre altres textos de Panikkar, els llibres Icones del misteri, La joia pasqual, Benaurada senzillesa i part d’Invitació a la saviesa. L’edició de Fragmenta inclou un ampli glossari i un utilíssim índex onomàstic. El llibre constitueix el volum 1.2 de l’Opera Omnia Raimon Panikkar, les obres completes del pensador, en curs de publicació a Fragmenta editorial. Aquest volum ara presentat és el setè (en ordre de publicació) de la vintena de toms previstos de l’Opera Omnia Raimon Panikkar.

dimecres, 6 de març del 2013

Por a la democràcia, por a la llibertat


Els evangelis cristians estan plens de referències a la por. “No tingueu por” se’ns diu davant el Crist ressuscitat. De forma similar, l’Antic Testament, ens parla del temor a Déu. La por i el temor reverenciat formen part de la pròpia essència humana. Per això, la Bona Nova de Jesús pretén que les persones no tinguem por a totes aquelles coses que la provoquen. El mateix fan les altres religions. De forma similar, els humans han ordenat la seva convivència a través de sistemes, institucions i valors cívics. Un d’aquest sistema és el polític el qual pretén que les persones puguin dirimir les seves discrepàncies davant la realitat a través del diàleg i el consens. Per això, en la base de la democràcia ens trobem la voluntat popular de participar per decidir lliurament el seus futur.

Per fer-ho, la política té diversos instruments però, cap d’ells, pot oblidar que són eines al servei d’una finalitat major: el bé comú. Els instruments no són valors absoluts, sinó relatius al servei de la voluntat del poble. Ara s’ha viscut un fet que posa en entredit aquest punt de vista. La destitució forçada i camuflada del fiscal general de Catalunya és un cop directa a la democràcia. El que Rodríguez Sol comentà era que calia articular una consulta legal per saber el que opinava el poble. Impecable. Ja que, si la voluntat popular resideixi en l’expressió lliure del poble, és necessari que aquest el pugui expressar. El dret a decidir és l’expressió màxima d’aquest principi i és, en si mateix, un bé moral perquè significa donar la veu al poble. Escoltar directament la veu popular és un exercici de democràcia que corregeix l’ús de mediacions, sempre instrumentals, que poden alterar aquella opinió. El possible resultat de la resposta no deslegitima el mètode de consulta. Consultar és un bé moral perquè fomenta que les persones puguin expressar-se i decidir en llibertat el que volen. Negar-ho és anul·lar l’exercici d’un dret bàsic reconegut en els mateixos fonaments de la democràcia. De nou la por a la llibertat es manifesta com a por a la democràcia.

dimarts, 5 de març del 2013

L’obediència, camí cap a Déu



A més d’una persona li pot sorprendre que sant Benet dediqués el primer paràgraf de la seva regla a parlar sobre l’obediència. Especialment si hom considera la poca inclinació que els humans tenim a obeir; actitud comprensible com a reacció a una època fonamentada en rígides, i a vegades incomprensibles, disciplines. Per altre part, també es pot considerar justificada aquesta preocupació perquè la regla, com a norma que aspira a ordenar una vida en comú d’unes persones, necessita, a més de ser coneguda i compresa pels seus destinataris, ha de ser acceptada i aplicada. Una mirada al nostre entorn és suficient per descobrir que qualsevol entitat o associació té els uns estatuts on es combinen les finalitats socials (allò que defineix la seva identitat) i unes normes que regulen la seva activitat i les relaciones entre els seus associats.

Però en el primer paràgraf de la regla de sant Benet l’esment a l’obediència ultrapassa la voluntat de ser simplement un conjunt de normes estructurades per ordenar la vida comunitària. En el tres versets inicials de la  introducció de la regla, sant Benet proposa l’obediència com un instrument eficaç d’educació de la voluntat personal “renunciant als teus propis volers” per retrobar Déu a través del Crist. És així com l’obediència esdevé un mitjà poderós i eficaç “fortíssimes i esplèndides armes” que ajuden el peregrinatge de les persones vers Déu. És així com aquesta obediència és compresa com un camí eficaç cap a Déu.


dilluns, 4 de març del 2013

La sociologia religiosa i l’elecció de Papa


¿Ha de ser sensible l’elecció del Papa a la realitat sociològica del catolicisme? ¿Han de tenir present els cardenals, reunits en conclau la distribució mundial del catolicisme?. Si fos així la catolicitat aporta una perspectiva interessant que condicionaria molt el perfil dels candidats a ser proposats com a nou Papa. En un recent informe sociològic del Pew Research Center, "La població catòlica global” identifica quins són avui els països amb major població catòlica  i com s’ha transformat el perfil sociològic del catolicisme mundial en l'últim segle.

L'estudi, que va enquestar a 232 països i territoris, considera que a l’any 2010 l'Església Catòlica està formada per 1.1. bilions en tot el món. En aquest estudi defineix com adherents els que s'auto - identifiquen com a catòlics. Això inclou tant els més ortodoxes com aquells punts de vista que ho són poc i els que rarament van a l'església.

Brasil, amb quasi 127 milions de catòlics, és el país que té més catòlics del món i representa el 11,7 per cent de la població catòlica global. A continuació ve Mèxic (96 milions), Filipines (76 milions), Estats Units (75 milions), Itàlia (49 milions), Colòmbia (38 milions), França (38 milions), Polònia (35 milions), Espanya (35 milions) i la República Democràtica del Congo (31 milions). En conjunt, aquests 10 països representen el 55,6 per cent de la població en tot el món catòlic. Aquestes dades indiquen que al Brasil hi ha més catòlics que Itàlia, França i Polònia. Segons l'informe del centre Pew, al llarg del segle passat el nombre de catòlics de tot el món s'ha triplicat, passant d'un estimat de 291 milions el 1910 al voltant de 1,1 milions al 2010. No obstant això, el percentatge de catòlics a la població mundial s'ha mantingut relativament estable, a l’any 1910 els catòlics representaven el 17 % de la població mundial, i el 2010, els catòlics són el 16 % de la població mundial.

¿Tindran els cardenals reunits en conclau presents aquestes dades? 

diumenge, 3 de març del 2013

La mirada a Déu


Les persones, i la societat en general, ens enfrontem amb el dilema d’instal•lar-nos en la incertesa, amb un certa grau de desesperació, o construir un futur esperançat. Però aquest esdevé força incert i està obert a múltiples possibilitats. Mentre que el present està ple d’ambigüitats i situacions que semblen negar la presència de Déu. Constatar aquesta realitat no ens de dur a la paràlisi o la quietud. Malgrat les dificultats del present no es pot esperar el futur amb angoixa per les seves imprecisions ni viure el present des d’un sentiment de culpabilitat per haver traït fidelitats o conviccions. Situar-se en aquesta dinàmica és viure en la neurosi.

La única evidència per avançar cap un futur esperança és observar que el present carregat de possibilitats. Es tracta de descobrir que en ell que Déu es manifesta i en ell hom pot trobar-lo. Cal saber viure intensament el present malgrat les seves dificultats. No cal preocupar-se excessivament pel demà, perquè aquest ja vindrà sòl amb els seus problemes. Així ens proposa sàviament l’evangelista Mateu “no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”.(Mt 6,34). El consell de l’evangelista és pragmàtic, cal saber descobrir la presència de Déu en el moment present. Només podrem fruir de la seva companyia si se sabem fer-lo evident en el present. Només arribarem a contemplar-lo quan se’l sap trobar ara i aquí. Per això brolla espontàniament la pregària: Déu meu no t’apartis de la meva mirada. Mostra’t, que est busco.

dissabte, 2 de març del 2013

Testimoniar la fe

El testimoniatge és bàsic en la transmissió de la fe. La fe sense obres és morta. Per això, els cristians hem d’estar atents a testimoniar la fe, especialment en els moments i en els llocs on la història sembla negar-la. Ser testimonis de la fe no és només afirmar-la amb paraules sinó viure d’acord amb els valors que la sustenten. El que diríem la moral particular. Les simples paraules d’Isaïes són tot un programa d’actuació sobre el qual referenciar aquest testimoniatge: “el qui obra com cal i diu la veritat, el qui refusa d’enriquir-se amb violències, el qui no es deixa comprar amb obsequis, no fa cas de propostes criminals i acluca els ulls per no mirar la maldat. Aquest home viurà en les altures, viurà segur en castells dalt de les roques” (Is 33,15-16a).

Cal testimoniar les conviccions i viure d’acord amb elles. Això significa adoptar un estil de vida coherent amb el sentit que un recerca: “Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi” (Sl 131,1). A partir d’aquesta voluntat de coherència els cristians han d’adoptar aquelles actituds i comportaments que permetin edificar la fe sobre una roca sòlida. Des d’aquesta fermesa, la vida cristiana serà testimoni i esdevindrà sal de la terra i llum del món.

divendres, 1 de març del 2013

De d’incertesa a l’esperança


Fa pocs dies es celebrà la Setmana Mundial de l’Harmonia Interconfessional promoguda per l’ONU. En ocasió d’aquest esdeveniment, el Parlament de Catalunya organitzà, com és tradició, un acte institucional entorn al fet religiós. A partir de els diferents intervencions dels ponents i discursos més polítics vaig treure les següents conclusions. El diàleg interconfessional és positiu i per això cal afavorir-lo creant condicions perquè estigui present en les agendes polítiques i socials. La governança de la societat necessita incorporar aquest diàleg en els àmbits que poden afavorir la sana convivència.

En aquests anys, a Catalunya s’ha consolidat un model de convivència fonamentada en el respecte i diàleg. Cal explicar aquest model i exportar-lo com exemple de maduresa democràtica. Gràcies a aquesta diàleg de les religions existeix una forta base per la cooperació i col·laboració que permet incorporar les religions en la resolució dels problemes morals de la societat. Davant la greu crisi social, econòmica i política ¿què diuen les religions? ¿quina esperança poden aportar davant aquesta crisi?. Les religions han de debatre per ajudar a trobar sortides a l’actual atzucac. Els moments són difícils i la seva gravetat pot conduir a la desesperació o la incertesa; però les religions tenen el deure moral d’intervenir perquè prevalgui l’esperança.