"Envieu-me la llum i la veritat;
Per vèncer velles inèrcies que ens limiten, cal aprendre a renunciar a algunes coses. Sense adonar-nos-en, podem estar atrapats per creences, pensaments i rutines que empresonen la ment. Cal néixer de nou. Hem de saber morir al que és vell per tal d’assolir fites superiors, plenes de vida nova, diferents que ens obrin a l’esperança. "Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit". (Jn 12,24)
Si tenim pau interior podem afrontar les dificultats i els conflictes amb serenitat. La pau que proporciona el seguiment de la causa de Jesús no és cap escapament dels problemes del món. Ella dona força per enfrontar-los i sostenir el compromís a favor de la justícia i la fraternitat. L’amor tot ho canvia. “Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin” (Jn 14,27).
És cert que les persones necessitem pa per alimentar-nos, però també ens cal una altra mena d’aliment per enfortir i fer créixer la vida interior. Els dos aliments ens permeten tenir una vida digna i plena. Lluitem a favor de la justícia perquè tothom pugui tenir l’aliment necessari i també ens preocupem pel benestar interior de les persones. Els individus, junt amb l’atenció i cura del seu cos, han de procurar per la salut del seu nostre esperit. “Jesús digué: “Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui creuen en mi no tindran mai set” (Jn 6,35)
El seguiment de la causa de Jesús transforma. Neix d’un retrobament personal que canvia la manera de ser, de pensar i actuar. En el fons, aquesta causa és la causa dels altres. És una donació a l’alliberament de les persones que pateixen qualsevol mena d’opressió i sofreixen. Hem de saber descobrir cada dia quines coses ens exigeix la causa de Jesús. “Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu.” (Jn 6,35-56)
Més d’un cop hem sentit l’expressió que cal nàixer de nou. És una bona metàfora per expressar que cal vèncer les velles inèrcies que ens empresonen o limiten. Per fer-ho, cal renunciar a algunes coses. És un morir al que és vell per assolir unes fites superiors, plenes d'una nova vida, diferent i més plena. "Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit". (Jn 12,24)
Si compartim el que tenim amb les persones que no tenen tots en sortim guanyant i enriquint. Uns, perquè reben allò que no tenien i qui dona perquè el seu cor s’omple de la joia de ser solidari i generós. L’amor ens convida a compartir i a col·laborar amb la felicitat dels altres. I estimant creixem com a persones i guanyem la pau interior. “Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, ¿què és això per a tanta gent? Jesús digué que fessin seure tothom. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. Els repartia tant com en volien” (Jn 6, 9-11)
La confiança sosté les meves esperances. Sense aquesta confiança tot fora més feixuc perquè, en determinats moments, tot sembla molt espès i difícil. En aquestes situacions el cor i el pensament descansen en les seguretats de l’esperit fonamentades en una fe treballada en la pregària i sostinguda per l’acceptació del do de la gràcia que rep el creient. “Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules” (Lc 1,38)
El diàleg de Jesús amb Nicodem és contundent. És clar quan diu: cal néixer de nou. La proposta no és cap abstracció. Per recuperar la joia interior cal obrir-se a un esperit nou que ens ajuda a renovar el cor i canviar d’actituds. L’amor, l’estimació plena als altres, la sol·licitud a l’amor que reclamen els altres ens ajuden a descobrir aquesta dimensió interior que allibera i transforma. “Jesús digué a Nicodem: “Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l’Esperit”. (Jn 3, 7-8)
La veritat ens fa lliures. Està en la veritat és un decisió personal. Hi ha que volen viure en la foscor i actuen d’acord amb aquesta decisió. Però, la llum que ajuda a entendre el sentit de la vida només pot venir del camí de la veritat. Els que obren malament estan en la foscor, mentre que fe el bé, estimar als germans és viure en la veritat. “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu”. (Jn 3, 20-21)
Viure en plenitud
no depèn del que tenim sinó del que som. El camí està en l'elecció entre el ser
o tenir, El do de la saviesa present en les tradicions religioses ajuda a tenir
criteris per fer aquest discerniment. En el llibre de la Saviesa de la tradició
jueva recollida en l'Antic Testament presenta la saviesa com una virtut omple
de llum la foscor. "La saviesa obre els llavis dels muts i dona eloqüència
als senzills" (Sv10,20-21)
Hem de ser humils i no pensar que som superiors als altres. Tota persona és digna de ser respectada i tinguda en compte. No podem ser còmplices dels valors mundans que valora per interessos i en rebutgen algunes segons les circumstàncies. Tota persona és interessant. No podem participar en la cultura del rebuig practicada tan sovint, fins i tot sense adonar-nos. Tothom és important en la construcció de la societat. Tota pedra fa paret, diu la dita. Tal com digué Stefan Zweig: "El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si les persones volguessin, podrien conviure unes amb les altres". “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho fet, i els nostres ulls se’n meravellen”. (Salm 118/117, 22-23
Tenir seny és una virtut desitjable. El seny es defineix com la ponderació mental. Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. No hi ha com tenir cura de treballar amb atenció a fi de tenir bon seny. “Beneit sigui el Senyor que em dona seny. Fins a les nits m’amonesta el meu cor” (Salm 16/15, 7)
La mort no pot tenir la darrera paraula de l’existència humana, tot i la seva negació de la vida. Les persones podem repetir la mateixa experiència dels primers deixebles que comprengueren el sentit de la resurrecció a partir de la seva trobada personal amb Jesús. Llavors, tot esdevé comprensible i descobrim com l’amor transcendeix la mateixa finitud de la mort. “Jesús li diu: Dona, per què plores? Qui busques?. Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré. Li diu Jesús: Maria!. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: Rabuni - que vol dir «mestre»”. (Jn 20,15-16)
Els cristians hem de fer com els deixebles d'Emaús: acompanyar a la societat, a les persones en els seus itineraris; conversar i a través del testimoniatge fer-los entendre el sentit de l'experiència creient en Jesús. La fe és també acompanyament en el camí de la vida. ""¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?" (Lc 24, 32)
Molt bona Pasqua. No busquem entre els morts el sentit de la vida, Crist viu entre nosaltres. En som testimonis i en donem testimoni. Crist ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Per què busqueu entre els morts el qui viu? La Pasqua de nou se'ns presenta a tots. Visquem la Pasqua. És el dia en el qual celebrem el triomf de la llum sobre la foscor, de la vida sobre la mort. La mort ens anul·la la llibertat en forma d'injustícia, assassinats terroristes, malaltia o la mort que ens aparta definitivament dels éssers estimats. La nostra esperança és que hi ha vida després de la mort. Aquesta és l'esperança que ens sosté. Però, hem de lluitar perquè la justícia guanyi a les morts injustes i innecessàries. Només així, experimentarem el sentit alliberador de la Pasqua
“No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat” (Mc 16,6).
Jesús al Dissabte Sant és el gran absent. Només viu en la memòria d’algunes persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Molts cops experimentem aquesta absència de Déu. De tal manera que sembla que no existís. Arribem a dubtar de la nostra fe. Jesús davalla als inferns amb la nostra inseguretat. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor. Tot dissabte és un gran silenci. Però tenim la certesa que després del silenci de la perplexitat dissabte vindrà la llum de la festa Pasqual “Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús”. ( Joan 19, 41.42 ).
Vivim en un món on es tendeix a la falsedat i la hipocresia. En general, les persones critiquem els comportaments dels altres i som benèvols amb el que fem, fins i tot ho arribem a justificar. No som ningú per judicar alegrement als altres i actuar malèvolament amb els nostres judicis. No hem de tenir aquest comportament i evitar aquelles persones que són hipòcrites i falsàries. “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra” (Jn 8,7-8).
Hem de tenir esperança, fins i tot en els moments que tot sembla negar-la. L’esperança s’alimenta en l’interior del cor a partir de les vivències fonamentades en un pacient treball espiritual. No hem de tenir por i estar confiats que no estem sols ni abandonats si cerquem sincerament. Qui cerca, troba. "Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d'una multitud de pobles" (Rm 4,18)
La vida, amb tots els seus condicionants, ens empresona més del que ens pensem. Volem ser lliures, però no ho som en els fons perquè no tenim la llibertat interior que ens permet ser-ho. Calculem massa el que fem, el que diran o similars prevencions que no ens permeten actuar en llibertat. El camí de la veritat i la llibertat són els principis i valors que brollen de les nostres creences. “Si us manteniu ferms en el que jo us dic, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures” (Jn 8, 31-32)
Bon dia a tothom. Cal ser més pacients del que habitualment acostumen a ser. La impaciència ens enterboleix sovint l’enteniment. Hem de saber practicar la perseverança com a virtut perquè ens aporta persistència per aconseguir el que ens proposem. L’esforç continuat dona, tard o d’hora, els fruits desitjats. “Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança” (Lc 8,15)
Les persones necessitem conrear l’esperit. La vida és densa, plena de moments que fan trontollar-nos o ens interroguen sobre el sentit de motes coses. En aquests moments és quan necessitem retrobar la llum, la veritat i la pau en el nostre interior. Per això, dins del brogit de la vida hem de saber crear espais i moments per contemplar, meditar i nodrir la vida interior. Són moments necessaris per conrear l’esperit i alimentar l’esperit. “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,40).
L’ofici de viure és molt simple i es resumeix en una idea: estimar als altres, estimar-nos a nosaltres mateixos. Viure és procurar pels altres, estar atents a percebre la bondat que dona la felicitat, a nosaltres i als altres. La felicitat es construeix lentament a partir d’estimar. L’experiència de l’amor aporta ens ajuda a descobrir i fruir del sentit transcendent de la vida. “Cerqueu el bé i no el mal, si voleu viure; així el Senyor, Déu de l'univers, serà amb vosaltres, tal com ara preteneu. Avorriu el mal i estimeu el bé, defenseu la justícia als tribunals” (Am 5, 14-15)
La pregària de petició manifesta un desig interior. Podem pregar per moltes coses i també per nosaltres mateixos. Podem confiar a Déu la cura del nostre esperit un cop hem descobert les nostres mancances. Necessitem tenir aquesta confiança per ser millors persones i poder estimar totalment als altres. “Déu meu, creeu un mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit fer. No em llanceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant. Torna’m el goig de la teva salvació, que em sostingui un esperit magnànim” (Salm 50,12.14)
Més d’un cop ens sentim cansats, fins i tot desesperats. En aquests moments, quan podem defallir i pensar que res té sentit, és quan cal obrir el cor per acollir les raons d’esperança que ens envolten. No estem sols i hem d’acollir fidelment les veus d’esperança que ajuden a fer lleuger el nostre camí.
“Totes les paraules del Senyor són fidelsles seves obres són obres d’amorEl Senyor sosté els qui estan a punt de caure,els qui han ensopegat, ell els redreça”(Salm 144)
Els individus tendim a ser egoistes i això afavoreix l’individualisme i la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Hauríem de canviar aquesta actitud i afavorir la unitat, l’acord, saber treballar col·laborant amb els altres, saber anar plegats per assolir els objectius comuns. La unitat dona força i visibilitat a l’enteniment necessari per seguir avançant per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen”. (Lc 11,17.23)
¿Quins són els manaments que han de seguir els cristians? Ni són masses, ni excessivament complicats. Són fàcils d’entendre i de practicar. No hi ha res més important que estimar als altres. És el manament més gran. Si no hi ha amor, tota la resta no té sentit. No es pot estimar a Déu que no es veu si no s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. A partir de l’amor les persones trobem la pau interior i la felicitat. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: Estima els altres com a tu mateix” (Mc 12,28-31)
Els cristians i l’Església en general hem de recuperar amb més intensitat el profetisme. El temps de Quaresma ens convida a la conversió, a revisar si el que fem és coherent amb la voluntat de Déu. Cada persona, i la comunitat de creients, ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Els cristians hem de ser la veu dels desesperats, dels que no tenen veu o el seu rostre està desfigurat per la indignitat. “Us dic amb tot veritat, no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal” (Lc 4, 24)
Tinc la sensació que, en general, les persones tenim molts dificultats en perdonar als que han ofès. Hem de saber perdonar. ¿Quantes vegades? Les que faci falta Hem de perdonar de tot cor.. Ningú admet tenir rancúnia, però hi ha actitud que, sense arribar aquesta extrem, són signes que no hem perdonat les ofenses. Són signes que evidencien que el cor guarda malvolença contra algú. Les rancúnies i les revenges ens empobreixen espiritualment El perdó és un signe de maduresa personal. “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” (Mt 16,21-22
Alguns cops els esdeveniments de la vida ens trasbalsen i neguitegen. En aquests moments, agraïm trobar consol a les nostres preocupacions. És davant d’aquestes circumstàncies quan esperem sentir-nos acompanyats, compresos i acollits càlidament per asserenar l’esperit. El mateix que sentim nosaltres ho experimenten altres persones que poden passar tràngols similars. No endurim els nostres cors i estiguem amatents a acollir els altres. “Senyor, vos m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”. (Sal 15,11)
La fe és un compromís per estimar als altres. Les obres i els comportaments serveixen per testimoniar el que som, les nostres conviccions i els ideals, i també per trobar el camí cap a Déu. El següent verset del profeta Jeremies ens recorda que, davant l'escrutini de Déu, el que serà examinat no seran les nostres creences, sinó allò que fem. "No hi ha res tan tortuós i tan malalt com el nostre cor. ¿Qui pot conèixer a fons? Jo, el Senyor, examino l'interior dels homes per donar a cadascú segons el seu comportament, segons el fruit de les seves obres". (Jr 7,9-10)
No per sentir-nos senzills, febles i poc capacitats no estem cridats a participar en grans esdeveniments. Tots podem participar en la construcció de la història. Tota pedra fa paret i tota aportació és ben acollida per construir el futur. Com deia el capità Enciam als anys 90 a TV3 “En la vida, les coses petites poden esdevenir grans”. Totes les persones estem cridades a participar en la construcció i gaudi d’un món més just, digne, lliure i humanitzat. Només els que s’autoexcloguin en quedaran fora. "La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen” (Mt 21, 42)
En el dia a dia de la vida hem de mostrar als altres quins són els principis, els valors i les virtuts que ens sostenen i aliment la nostra vida espiritual. Hem de mostrar els motors ens impulsen a fer un món millor des de la petita acció quotidiana. Cada dia tenim oportunitat d’afirmar amb fets i actituds que estimem i que volem ser solidaris amb tota la creació. Des de la petitesa de gestos quotidians poden anunciar que un món nou és possible. “Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu, i Déu us donarà” (Lc 6,37-38)
La nostra paraula l’hem de recolzar en l’autoritat de la coherència. El testimoni de vida és la millor carta de presentació. En tot moment, hem de fer el que diem i dir el que creiem. La vanitat i la hipocresia són dues importants temptacions que hem d’evitar. No hem de fer perquè els altres ens vegin, sinó perquè estem convençuts que és el que hem de fer. No hem d’exigir als altres allò que nosaltres no volem fer. “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres però ell no volen ni moure’ls amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent” (Mt 23,2-4)
La política hauria de ser un servei a la comunitat i no un instrument per ocupar el poder, mantenir-s’hi com sigui, procurar-ne beneficis personals i aprofitar el càrrec per mostrar-se com a persona important. En les societats occidentals hi ha uns polítics que, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Enfront aquesta realitat cal proposar una manera de fer política centrada en les persones, en la recerca del bé comú i de resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el rimer ha de ser l’esclau de tots” (Mt 20, 25-27)
“Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tin vora meu;
la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta”.
(Salm 23/22 3-4)
Més d'un cop hem sentit o hem dit l'expressió fer les paus. És una bona expressió que resumeix perfectament les actituds que calen tenir en l'ofici de la vida. Hem de saber reconciliar-nos amb les altres persones perdonant les seves ofenses. Dóna pau i saviesa en el cor. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5, 23-24)
Afirmar-se creient és proclamar que les persones han d’estimar-se sense restriccions ni càlculs interessats. L’amor ha de presidir les relacions humanes. Ha de ser un amor que tingui cura de l’altre, de les seves necessitats i esperances. L’amor és acolliment càlid dels altres i acció compromesa a favor de viure dignament i justament. “¿Quan us vam veure afamat i us van donar de menjar o que passàveu set, i us van donar beure? ¿Quan es vam veure foraster i us vam acollir o despullat, i vam vestir? ... Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,38-40)
La pregària forma part de la vida cristiana. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Després, la pregària demana tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir els aliments necessaris per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6,7-8)
Estem en temps de Quaresma, temps en el qual se’ns convida a la conversió de cor basada en un penediment sincer. Tothom pot participar de l’esperit de Quaresma perquè es una crida a la reflexió. Es tracta d’adonar-nos de tot allò que ens impedeix d’actuar a favor de la justícia, d’estimar profundament i de sentir-nos germans de les altres persones. Hem d’anar en aquesta direcció. Un primer pas, és prendre consciència de les nostres limitacions i proposar-nos canviar aquelles actituds que ens impedeixen ser testimonis d’amor.
“Les víctimes no et satisfan;
si t'oferia un holocaust, no me'l voldries.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
tu, Déu meu, no el menyspreeu”.
(Salm 50, 18-19)
El temps de Quaresma ens convida a obrir el cor per escoltar i acollir la invitació de Jesús a desprendre’ns dels egoismes i interessos personals, i viure orientats als altres. És un moment propici per preguntar-nos si volem seguir la proposta de vida que es deriva del seguiment de la causa de Jesús o preferim les ofertes del món que pretenen donar felicitat. Per alguns, aquestes propostes generen buidor interior. Per això cerquem el sentit de la vida a través de l’amor als altres, del bé i de la pau interior. “¿Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Lc 9,25)
Sovint la mort ens esglaia perquè sembla que és el no-res. Hi ha una mort que és el cessament de la vida tal com la sentim. És la partença del món per anar a una altra situació diferent. Però abans d’aquest moment definitiu, hi ha moltes morts quotidianes que ens buiden interiorment. Quan passa això, la vida se'ns fa més feixuga i sembla més densa. Per no quedar-nos atrapats per aquesta mort del sense sentit de la buidor interior cal estar atents a descobrir els camins de vida en l’estimació als altres. "Cerqueu el bé i no el mal; així trobareu la vida i el Senyor serà amb vosaltres" (Am 5,14)
Les persones creient més d’un cop s’han plantejat la qüestió de Déu. Probablement, sense fer-ne una aproximació metafísica, han intent trobar respostes útils per conèixer el sentit de Déu en les seves vides. Segurament, han quedat alguns aspectes per aclarir per què resulten difícils d’explicar per la simple raó. No obstant això, la resposta del creient és seguir en la seva fe perquè aquest Déu incomprensible es fa entenedor a través del seguiment de Jesús. La seva causa il·lumina les foscors intel·lectuals per les preguntes sobre Déu. “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. (Jn 14,6)
La pregària ens ajuda a trobar la pau interior que ajuda a vèncer la gravetat i les preocupacions del moment present. La lectura, contemplació i meditació dels textos espirituals contribueixen a recuperar la serenor d’ànima que ens permet ser solidaris amb el patiment que tenen tantes persones. Rebem moltes propostes que prometen la felicitat ràpida, ara i aquí. Són camins de salvació exprés. Però res del que ofereixen és sòlid. Aquestes promeses es desfan davant del primer envit. Necessitem menjar el pa que dona vida i alimenta l’esperit. Necessitem beure aquella aigua que calma realment la set.
“En tu, Senyor, m'emparo, que no en tingui un desengany. Treu-me del perill, tu que ets bo, escolta'm, no triguis a alliberar-me; sigues el meu castell inexpugnable, la meva roca salvadora. Ets per a mi penyal i plaça forta; guia'm, encamina'm per amor del teu nom, treu-me del llaç que m'han parat, ets tu qui em defensa”. (Salm 31/30,2-5)
Les persones hem d’actuar fent el bé, fent-ho des del convenciment del cor. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i quan fem el bé, ho hem de fer cercant el millor per les altres persones, no per la nostra satisfacció personal sinó per la gratuïtat de l’amor. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel” (Mt 6,1).
El camí cap a la felicitat és troba en la tranquil·litat d’esperit. Neix de la consciència de que, a l’arribar a la fi del dia i fer repàs del que s’ha fet, es descobreix que s’ha actuat amb justícia, s’ha estimat amb respecte i s’han acollit les esperances dels altres.
“Feliços els qui observen la lleii practiquen sempre la justícia.Per l'amor que teniu al vostre poble,recordeu-vos de nosaltres, Senyor,visiteu-nos, veniu a salvar-nos”.(Salm 106/105,3-4)
L'anunci de la
felicitat dels altres, és una crida a mantenir la seva esperança i una
responsabilitat per nosaltres. Seran feliços si nosaltres ens comprometem i
treballem perquè ho siguin. L'esperança és una vivència que ens empeny a ser-ne
testimonis i amb les nostres actuacions contribuir a alimentar la confiança
d’aquelles persones que l’han perduda. "Feliços els qui ploren: vindrà
el dia que seran consolats. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:
vindrà el dia que seran saciats" (Mt 5,5-6)
L’Església catòlica té un problema de credibilitat davant la societat. En determinats moments hi ha una forta contradicció entre el missatge predicat i la pràctica viscuda per alguns cristians, seguin eclesiàstics o laics. Entre l’ortodòxia i l’orto-praxi hi ha massa contradiccions. Hi ha molta preocupació en mantenir l’ortodòxia de la tradició i un total desinterès per tenir una praxi coherent amb el missatge de la causa de Jesús. “¿Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi»”. (Mc 7,5-6)
Necessitem trobar la saviesa en la vida, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses, però l’exercici del discerniment posarà claror als nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu” (Salm 37/36,30-31)
En un món inundat d’imatges efímeres i d’estímuls sensorials acolorits cal recuperar la força de la paraula. La paraula simple. El relat ha de presidir la manera de relacionar-nos amb les altres persones. La paraula nua té força, no cal adonar-la en excés fins a fer-li perdre el seu valor d’anunci ple de sentit. Cal sostenir les paraules amb el testimoniatge. No ens cal poca cosa més per anunciar que un món nou és possible. “Aneu i prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a propi...No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó” (Mc 6,8-9)
Quan els temps esvaeixen les certeses, els principis es fonen i sembla que els fonaments trontollen, hem d’esforçar-nos a tornar a recuperar el sentit de tot plegat. Res està perdut perquè tenim esperança i els referents no estan perduts, només tapats per grans sorolls que distreuen l’atenció. Necessitem tenir mirada clara i llum per veure-hi. “Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions” (Lc 2,30-32)
Les benaurances, ha dit en diverses ocasions el papa Francesc, és el camí més segur per tenir una vida santa d’acord amb el seguiment de la causa de Jesús. La santedat, segons el Papa, consisteix a ser pobre en el cor, no acumular riqueses, ser humil i solidari amb les persones que pateixen, treballar per la justícia i la pau, tenir misericòrdia, mantenir el cor net i estimar. Sobretot, estimar. “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els humils: són ells posseiran la terra!”(Mt 5,3-4)
Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. Quan passo això, més aviat vivim la desesperança. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. Nosaltres podem patir aquests moments, com a protagonistes o com portadors d’escalf espiritual. En el nostre camí ens podem trobar persones que cerquen ser reconfortades en l’esperit. “Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada” (Salm 31/30,17)
Les dites de la cultura popular diuen: no hi ha pitjor sord que el qui no vol oir o no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. Una manera planera de resumir-ho és: ja post xiular si l’ase no vol beure. Totes aquestes referències ens adverteixen que no poden desatendre la veu de les persones assenyades. Hi ha persones que, amb molta lucidesa, ens adverteixen dels perills d’una societat desbocada. Però en fem el desentès. Per regla general no fem cas a qui ens adverteix que anem malament i vivim com si no passes res. Tenir el cor endurit per escoltar mals auguris. Hauríem de tenir orelles que escoltessin i ulls que hi veiessin. “Els profetes només són mal rebuts en els seus pobles, en la seva parentela i entre els de casa seva” (Mc 6,4)
Hem de procurar ser coherents en qualsevol situació. Hem de dir allò que pensem, i fer allò que creiem. No podem amagar les creences per vergonya. No hem d’ocultar que som creients i celebrem els ritus religiosos. Hem de procurar testimoniar les nostres conviccions fins i tot en els moments més difícils i en els indrets més hostils. "Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'evangeli" (Mc 16,15)
Les persones a més de raó, som esperit. Gràcies a aquest, la vida interior ens sosté per experimentar la profunditat de la vida. No tot ho podem reduir a la materialitat de l’existència; sempre se’ns escapa una dimensió que ens ajuda a comprendre i mantenir les nostres relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos. La vida de l’esperit necessita ser conreada amb temps i dedicació. Amb amor i seny anem construint la vida. "L'Esperit que Déu ens ha donat, no és de covardia, sinó de fermes , d'amor i de seny" (2Tm 1,7)
La unitat respectant la diversitat és un bé. Estar units no vol dir uniformitat, però sí valorar com a positius els vincles que reuneixen i cohesionen la comunitat humana. La unió dona fortalesa i multiplica els aspectes individuals en benefici del grup. Cal respectar les identitats individuals tot sabent que els aspectes particulars estan supeditats al bé de tots. “Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps” Mc 3,24
Molt probablement ens cal una nova mirada per entendre i comprendre el sentit de moltes de les coses que estan passant. Ens calen noves claus interpretatives per superar l’egoisme que alimenta la cobdícia de moltes persones; l’egoisme que justifica la insolidaritat o la indiferència que no es commou amb el sofriment de tanta gent. Moltes persones estan atrapades per l’afany de riqueses i la recerca del seu benestar individual. Per vèncer les injustícies i les desigualtats socials necessitem veure la realitat amb la mirada de l’amor radical al proïsme. “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11,25)
Necessitem trobar la saviesa en la vida, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses, però l’exercici del discerniment ens portarà claror als nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu” (Salm 37/36, 30-31).
Tenir fe és una gràcia, hi ha un do que fa tenir-la. Creure i conèixer van units per mitjà de la raó. És a través de la raó i els sentiments que les persones comprenem i entenem la fe. Gràcies al testimoniatge d’amor que donen altres persones aquesta experiència pren cos a l’interior de cadascú enfortint la creença. “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens te i hi hem cregut” (1Jn 4,16)
El món està convuls. Hi ha conflictes arreu i no es veuen signes d’esperança. La societat està solcada de tensions que generen incomprensions i enfrontaments. Els mitjans de comunicació ens fan presents constantment aquest clima de crispació. Necessitem pau, aprendre a viure conjuntament, trobar allò que ens uneix i saber respectar-nos. “Nosaltres ens ha encomanat el missatge de la reconciliació” (2Co 5,19)
Cada persona necessitem contrastar el que pensem i el que fem a fi de procurar mantenir una coherència de vida. De la mateixa manera, s’han d’assumir les limitacions personals i reconèixer que la feblesa humana que actua en contra d’aquesta coherència. El que importa és tenir uns referents sòlids amb els quals contrastar les actituds i els comportaments personals. La lectura de la Bíblia obre els ulls per il·luminar la nostra realitat i trobar-ne el sentit. Són paraules vives perquè cada situació és diferent i també les persones les vivim des de perspectives diferents. La reflexió reposada sobre els textos bíblics ajuda a transitar pel camí de la vida. “La paraula de Déu és viva i actua, i esclareix les intencions i els pensaments del cor” (He 4,12)
Hi
ha persones excessivament obsessionades per acomplir cegament les normes, fins
i tot quan són injustes o no ajustades a la realitat. Per a ells, el valor està
en allò que diu la norma, no en el sentit del que està reglamentat. En política
és el dilema entra democràcia i legalitat o, en un altre nivell, entre moral i
decisió democràtica. En religió això passa quan el ritual té més rellevància
que l’esperit. Cal saber discernir el que és important i, sobretot, adonar-nos
que primer són les persones que les normes i els reglaments. “Tot caminant,
el deixebles començaren a collir espigues, però els fariseus deien: “Mira, ¿com
és que fan una feina que no es permesa en dissabte?”. Jesús els respon: ¿No he
llegit mai que va fer David en cas de necessitat” (...) “El repòs del dissabte
ha estat fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte” (Mc
2,23-27)
Podem trobar-nos, sense adonar-nos, molt dependents de les riqueses, dels béns o tenir un gran sentit de propietat de les coses. Aquesta actitud ens fa esclaus i anul·la la nostra llibertat. És millor ser despresos i prendre distància de tot allò que pot empresonar el nostre esperit. Les riqueses no ajuden al creixement de l’esperit. L’afany per acumular béns és un destorb per aconseguir la pau interior i ens omple de neguits; ens fa més egoistes i esclaus de les riqueses, i insolidaris amb els que pateixen necessitats. “Si vols ser perfecte, ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mt 19,21)
L'existència té uns fonaments que li donen sentit. Al llarg de la vida ens preguntem el sentit de tot plegat. Aquesta gran pregunta pot ocupar-nos força temps i deixar-nos, segons quines sigui la resposta, desencantats. Estimar a fons és una manera de resoldre el dilema. Pot ser si ens fem les mateixes preguntes mentre estimem, tot tindrà un altre sentit. Els cristians trobem els significants de l’existència en el seguiment de Jesús i la seva causa. Ell proposa un camí que porta a la plenitud de la vida. "En vós, Senyor, hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum" (Salm 36/35, 10)
Hem de viure la vida a mans plenes. Hem de ser testimonis de vida, no hem d’estar entristits o amargats per la duresa dels infortunis. No hauríem d’estar atrapats per les dificultats que la vida ens presenta. Reconèixer-les no significa quedar-nos posseïts per elles. En nosaltres mateixos hi ha els recursos que ens permeten ser lliures i dominar els problemes que ens neguitegen. No podem renunciar a gaudir de la joia de viure i hem de facilitar als altres que també ho puguin fer. En tot moment hem de saber triar allò que és fonamental perquè la vida tingui plenitud i sentit. “Jo he vingut perquè tingueu vida u en tingueu a desdir” (Jn 10,10)
L'existència té uns fonaments que li donen sentit. Els cristians trobem aquests significants en el seguiment de Jesús. Ell proposa un camí, amb uns valors i principis, amb unes pràctiques i actituds, que porten a la plenitud de la vida. Cal estar atents i obrir el cor a la presència de Jesús que és la llum que il·lumina la fosca. "En vós, Senyor, hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la vostra llum". (Salm 36/35-10)
Les persones ens fiem dels individus que tenen autoritat. Normalment, la confiança neix perquè veiem solidesa en els seus coneixements i coherència entre el que diuen i fan. L’autoritat reconeguda no l’atorga la llei sinó el seu testimoniatge de vida. Els jueus, en escoltar i veure el que feia i deia Jesús, comprengueren que es trobaven davant d'unes propostes noves i diferents del que havien sentit i conegut fins ara. Jesús proposava un camí nou, l'amor sense límits per anar cap a Déu. Jesús proposà amb autoritat una Bona Nova. “Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!” (Mc 1,27)
Dins la vida atrafegada que molts portem és necessari trobar moments i espais per dirigir la mirada cap a l'interior i establir una comunicació espiritual amb Déu, en el cas dels creients. Ben segur que dins de cada persona hi ha prou motius per conrear la vida espiritual. Això és el que feia Jesús. "De bon matí quan encara era fosc, es llevà, se n'anà en un llloc solitari i s'hi quedà pregant" (Mc 1, 35)
Estimar és el gran manament de totes les religions, i també del cristianisme. Sembla fàcil estimar, però cada dia tenim petites mostres com l’egoisme, la incomprensió i altres temptacions ens impedeixen tenir el cor obert a l’amor. Aquesta és la nostra feblesa, i per això ens cal obrir el cor per tal de poder estimar cada dia una mica més. “Qui no obra bé i no estima el seu germà no és de Déu” (1Jn 3,10)
Dir que es té fe, però no obrar a favor de la justícia, l’alliberament dels pobres, la pacificació de les relacions humanes o desatendre les esperances humanes és com un engany. La fe necessita les obres per fonamentar-se com experiència transformadora i salvadora. Les obres donen sentit a la fe i són testimonis de la seva veritat. “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat. Llavors coneixerem que ens mou la veritat i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu”. (1Jn 3,18-19)