La llegenda del sant bevedor

Ahir començà el nou cicle de cinema espiritual impulsada per la Direcció General d’Afers Religiosos. No cal dir que és una iniciativa encertada i útil. La pel·lícula escollida per aquesta sessió inaugural fou La llegenda del sant bevedor del director italià Ermanno Olmi basada en el llibre homònim de Joseph Roth un dels majors escriptors centreeuropeus del segle XX. Roth, nascut a la Ucraïna quan formava part de l’imperi austrohongarès, morí a Paris l’any 1939 exiliat per la persecució nazi als jueus. Al final de la seva vida Joseph Roth s’havia convertit al catolicisme. L’elecció de la pel·lícula tot un encert. 

 El film d’Ermanno Olimi, premiat l’any 1988 amb la Palma d’Or del festival de Venècia, és una magnífica presentació d’un gran diàleg interior. La trama explica que sota els ponts del Sena viu Andreas Kartak, un borratxo sense ofici ni benefici. Allí, a les escalinates de pedra d'un d'aquests ponts, l'atzar canviarà completament la seva vida quan un cavaller ben vestit li ofereixi dos-cents francs per sortir de la indigència. La seva consciència li impedeix acceptar els diners perquè intueix que mai podrà tornar-lo. És una persona d’honor. Només la condició de restituir-los a Santa Tereseta de Lisieux a la seva església el farà canviar d'opinió. La pel·lícula, igual que el llibre, relata la crònica d'una derrota anunciada, de la caiguda en la ignomínia de l'ésser humà sota els efectes destructors de l'addicció a l’alcohol. Kartak es veu arrossegat per unes circumstàncies que no li permeten sortir del pou on està, i l'únic racó de la seva ànima que queda en peu és la seva honradesa, una honradesa que finalment també sucumbirà a la temptació.

Els diferents personatges que apareixen i desapareixen durant la pel·lícula, així com les diverses circumstàncies que assetgen a Andreas Kartak mostren els rostres de la humanitat davant el seu progressiu anorreament. La presència inicial del benefactor pot assimilar-se a la gratuïtat de Déu que vol salvar a Kartak de la seva situació. Tot i la progressiva degradació física que li provoca l’alcoholisme, hi ha grans escletxes que deixen entreveure la humanitat del personatge que, malgrat la seva situació és generós i solidari amb els necessitats, i defensa la integritat del seu honor com el seu gran tresor. Malgrat la proposta de redempció, reiterada de diverses maneres al llarg de la pel·lícula, Kartak no se’n surt de la seva addicció. No es produeix la salvació reconfortant de la seva guarició de l’alcoholisme, però pot ser aquest no era del model redempció proposada pel director i l’autor de la novel·la. Més aviat és el mostrar a l’espectador que la mort dolça del protagonista es produeix quan acaba d’acomplir la missió que se li havia encomanat, tornar els diners a l’església de Santa Tereseta de Lisieux. Allí, un cop acomplert la seva missió Kartak, havent salvat el seu honor, mor plàcidament en la sagristia.

Ràstres de sàndal

He vist la interessant pel·lícula Ràstres de sàndal. La sinopsi argumental gira entorn l’emotiva retrobada de dues germanes separades violentament quan eren petites i, separades en l’espai, una és educada en la cultura originària i la segona, després d’una adopció, és educada en la cultura catalana. La Mina és una adolescent de tretze anys, òrfena, que treballa com a criada d'una família rica a Mumbai. Mai no ha deixat de recordar la seva germana petita, la Sita, de qui va ser separada a la força. La Mina es convertirà en una gran actriu de Bollywood, casada amb el fill gran de la família on va treballar. Com a actriu famosa i adulta feliç, finalment trobarà la seva germana a Barcelona. Però els pares adoptius de la Sita han esborrat tot el seu passat. Ara es diu Paula, treballa al Centre de Medicina Regenerativa com a biòloga especialista en cèl·lules mare. Mina són sentiments a flor de pell i emotivitat explossica, Paula és una científica racional que manté sota control les emocions.

El fil argumental és la recerca permanent de la germana separada violentament. Però també són vàries històries superposades. Una d’elles és la presentació, en forma de relat dur, de les difícils situacions que viuen moltes nenes a la Índia i l’extrema pobresa en que es troba una part de la població d’aquest país. Una altra història és la metàfora de la nova Barcelona plural i diversa plena d’espais d’interacció cultural. Aquesta nova ciutadania integra el cosmopolitisme del teixit urbà preservant unes regles estrictes. Els nou vinguts viuen en el submón segregat del Raval i els catalans de sempre en la confortable Vallvidrera. Tot i aquesta separació de món, Paula trenca la segregació submergint-se en el món de la immigració índia de Barcelona. Poc a poc Paula s’interessa per la cultura dels barcelonins d’origen indi, coneix el seu món cultural i quan interactua amb ells, els coneix, el compren i l’estima, fins el punt d’establir una relació afectiva amb Prakash, un jove immigrant indi.

La presència de Paula al Raval situa a l’espectador davant del fet, probablement poc conegut per aquelles persones que no freqüentin aquest barri, de la normalització lingüística dels immigrants. Els immigrants de la pel·lícula parlen català. El seu català no és perfecte, però es prou acceptable per relacionar-se amb Paula que sempre es dirigeix a ells en català. Val la pena esmentar que Naby Dakhli, l’actor que interpreta al personatge Prakash, el seu català en la pel·lícula és autèntic. Aquest actor francès, no va ser doblat perquè aprengué el català en un mes i mig. Avui, fa les serves rodes de premsa en català. Els altres personatges autèntics del Raval que surten circumstancial en la pel·lícula, com per exemple un carnisser, parlen el català sense dificultats. Considero que val la pena emfatitzar aquesta dimensió de la pel·lícula. La Barcelona plural i diversa és catalana.

La història de Sita, ara transformada en Paula, deu ser similar a la viscuda per moltes persones integrades com uns catalanes més en famílies per adopció quan eren infants. Conec alguns casos de recerca voluntària de la seva identitat original. La pel·lícula té l’encert de situar-nos davant dels conflictes que comporta l’acceptació d’aquesta realitat. És el rebuig inicial de Paula a reconèixer que la seva identitat revelada i la resignació de Mina en acceptar aquesta situació. Probablement el relat fílmic no explica tota la dimensió humana ocult al darrera d’aquesta recerca de la germana i el canvi interior que es deu provocar en Paula (Sita) quan decideix anar a Mumbai a trobar de nou la germana gran. Potser, aquesta part no narrada, amagada encara per l’espectador com imatges, pot donar trobar continuïtat en una nova pel·lícula on s’expliquin aquests viatges interiors. Recomano molt veure aquesta pel·lícula i gaudir, a més d’una història ben construïda argumental, i que la seva directora, Maria Ripoll, ens regala amb vàries excel·lents el·lipsis cinematogràfiques i una original i emotiva havanera cantada per Silvia Pérez Cruz.

Un regal pels sentiments

Recomano veure l’excel·lent pel·lícula de Wes Anderson, El Gran Hotel Budapest. El director immergeix l’espectador en un món fantasiós que recorda a algunes de les històries de Tintin per explicar la dissolució de la societat europea de la primera meitat del segle XX. La narració cinematogràfica està perfectament construïda a partir d’un relat explicat d’un altre relat que permet als narradors retrocedir amb intel·ligència al passat.

Wes Anderson ha volgut recollir l’esperit de Stefan Zweig recreant-lo en un hotel-balneari, similar als que proliferaren a l’Europa de finals del segla XIX i inicis del XX, en un imaginari país alpí de Zubrowka. Gràcies a un joc de miralls s’explica la particular visió de la vida que té el conserge principal de l’hotel, Monsieur Gustave H. Aquest personatge, que té nom però no cognom, contempla i s’adapta al seu temps, intent treure’n al màxim de partit a partir d’una particular comprensió moral de les relacions humanes.

Combina la galanteria sol·licita en benefici propi amb una oposició al militarisme i feixisme que comença a estendre per la societat europea. Però sobretot, la seva moralitat el porta a la lleialtat proteccionista d’un jove conserge, el jove Zero de qui esdevé el seu protector, L’educa i li ensenya com s’ha de protegir per evitar les inclemències d’un món hostil i ambiciós ple de malvats ambiciosos. Només l’hotel i les seves normes de convivència és el lloc segur davant la permanent nevada que gela les relacions humanes. Per explicar tot això Wes Anderson crea tot un món narratiu i empra unes imatges que són un gran regal pels sentiments gràcies a la seva mirada d'un món que està a punt de desaparèixer. 

Inside Lleywin Davis

La història de la humanitat està plena d’homes i dones que mai surten en els manuals històrics com a vencedors de res perquè aquests llibres de recullen les vides de les persones que han viscut com han pogut la coherència dels seus ideals i principis. Aquesta voluntat de fidelitat ha situat a aquestes persones en la perifèria de la societat. Allí on els dies són grisos i fa fred; on el confortable llit és substituït per l’incòmode sofà i les penes es succeeixen sense interrupció. Des de la perifèria urbana aquestes persones tenen pocs motius per somriure, però afirmen amb il·lusió i tenacitat la seva voluntat de viure. D’anar fins al final, costi el que costi, i en general molt, amb la coherència del seu pensament.

La pel·lícula dels germans Coen Inside Lleywin Davis és un magnífic relat de tot això. Cal mirar aquesta obra des de la perifèria de la societat, allí on els marginats involuntaris viuen i celebren la joia de viure d’acord amb els seus ideals. La mateixa pel·lícula explica que, si bé en alguns casos és relativament fàcil abandonar la perifèria si es renunciar als ideals, mantenir-se fidel a un mateix comporta moltes dificultats. Lleywin Davis mostra als espectadors que, tot i les dificultats que comporta estar al marge de la societat, val la pena viure-hi perquè no es renuncia a cap dels convenciment. Els germans Coen han confeccionat un magnífic poema visual. És un viatge espiritual i místic a través d’unes excel·lents imatges on destaca la mirada entristidíssima del protagonisme i unes cançons que s’apoderen dels sentiments. Us recomano anar a veure aquesta petita joia i compartir la seva proclama a la llibertat personal.

Amour

He vist la pel·lícula Amour de Michael Haneke. Admeto que la història narrada està plena de tendresa, entrega i donació. Hi ha moments sublims on això queda ben palès. Per exemple, quan l’esposa malalta consumida en el dolor troba consol en les càlides carícies del marit. La mateixa mirada de Jean-Louis Trintignant, transmet aquesta calidesa de l’estimació desinteressada a la seva dona greument malalta extraordinàriament interpretada per Emmanuelle Riva. Sota aquest paràmetre de l’estimació transcorre tota la pel·lícula amb una lentitud volguda per accentuar la cruesa de la realitat del dolor irreparable i l’acolliment reparador de l’amor.

Res a dir, si aquesta era la intenció del director: narrar el dolor extrem i l’actitud generosa despresa de l’amor. No obstant, he trobat alguna absència remarcable, al menys des de la meva sensibilitat. ¿És possible viure el dolor desesperant sense cap referència a la possibilitat d’una realitat transcendent? ¿no fora plausible que els protagonistes es preguntessin el perquè d’aquest patiment sense mesura? ¿davant l’absurditat d’una realitat excessivament dura quines preguntes pot fer-se l’espectador de la pel·lícula de Michael Haneke, que no ha estalviat mostrar una realitat angoixant i desesperant ha evitat que l’espectador es formulés alguna pregunta sobre el perquè, el sentit d’aquest dolor i la possibilitat de transcendir-lo en una esperança. Això és el que he trobat a faltar en aquesta excel·lent pel·lícula.

L'arbre de la vida

Hi ha pel·lícules que provoquen tant entusiasme com decepció, aquesta es una d'elles. Hi ha algunes persones que se'n van abans que acabi la projecció, com alguns espectadors aplaudeixen a l'acabar. També hi ha títols de pel·lícula que descriuen amb precisió el discurs narratiu del guió, aquest és el cas d'aquest film. Crec haver vist una pel·lícula densa, però plena de reflexions profundes, situades entre la filosofia i la teologia, i d'una descripció de la capacitat destructiva d'una família ordenada, polida i complidora dels preceptes dominicals. És una meravella de pel•lícula, un poema visual i un relat emotiu.

El director, Terence Malick, comença la pel·lícula amb una llarga cita de Job extreta del capítol 38 versets 4-7. “On eres tu quan jo posava els fonaments de la terra? Explica-m'ho, tu que ho saps tot! ¿Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món? ¿Saps on s'assenten els pilars de la terra? ¿Saps qui va posar la seva pedra principal mentre els estels del matí cantaven i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu? “. Tota la pel·lícula és una resposta a aquestes preguntes. A més, el director, intenta abordar també el mal del món des de la perspectiva del creient a partir de la descripció d’una família americana típica que mostra una estricta observança de Déu. Però, malgrat aquesta fidelitat, Déu esdevé a voltes absents i desagraït amb aquesta família que viu en el seu temor. Però aquesta família patriarcal perfecte té un gran defecte: el pare no estima. Infon temor a Deu i a ell, és destructiu i terriblement cruel, tot i que està protegit per una formalitat excelsa. El pare destructiu no té pietat. Valor que el director expressa de forma magistral amb la metàfora de la relació que tenen dos dinosaures en la llera d'un riu. “L’arbre de la vida” és una pel·lícula per veure amb actitud contemplativa perquè està amarada d’espiritualitat.

Déu està present en moltes de les seqüències perquè el director critica la massa sovint absència de Deu. La proposta de Terence Malick és que cal viure la vida combinant la bondat i la bellesa del que ens envolta. Aquesta bellesa ens remet a la gràcia de Déu. L’arbre de la vida és també l’arbre de la saviesa, però aquesta pot ser destructiva i allunyar als humans de la seva relació amb la creació i el seu Creador. El director ens alerta d’aquest perill i ens recorda la importància de la comunió amb la creació i amb Déu. Al final de la pel•lícula un dels protagonista dóna la clau: sense amor la vida passa fugaçment. Es bo que el cinema ens plantegi aquestes qüestions, a l'estil de Ingmar Bergman. Aquest cinema no serà un fenomen de masses, però prefereixo sempre una pel•lícula de pensament que les abundants destructives propostes que ens acostuma obsequiar el cinema de crispetes de molts multicines.

London river, magnífica pel·licula religiosa

Per fer cinema religiós, no cal fer pel·lícules pietistes o guions on la fe sigui l’eix central de l’argument. El llenguatge cinematogràfic té molts recursos per explicar una història on els valors humans i religiosos esdevenen centrals. Alguns cops, la narració són imatges que expressen sentiments, conviccions i valors plens de significació religiosa. Això és el que ha fet el director francès d’origen algerí Rachid Bouchareb amb London river. La pel·lícula explica els sentiments i vivències de la senyora Summers, anglesa de profundes conviccions religioses i plena d’estereotips vers els musulmans, i el senyor Ousmane, musulmà d’origen senegalès i d’àmplia bonhomia, ambdós atrapats per l’angoixant recerca d’uns fills desapareguts durant els atemptats islamistes del 7 de juliol de 2005 a Londres.

La circumstància de compartir la recerca dels fills perduts apropa als dos personatges després d’uns primers moments de gran ignorància pels recels de la senyora Summers. Mentre que el senyor Ousmane, estrany en un país que no és el seu ni entén, ell és un subsaharià que treballa a França des de fa molts anys, troba el suport en la seva comunitat de fe; la senyora Summers està sola en la recerca de la seva filla perquè els seus no li presten massa atenció. Poc a poc, els personatges que perfilen la història, la majoria són musulmans. Bons musulmans enfront als terroristes que eren islamistes radicals. El propi senyor Ousmane l’angoixa la possibilitat de que el seu fill s’hagi radicalitzat i sigui un dels autores de l’atemptat. El responsable de la mesquita deixa clar que la religió musulmana no és font de terrorisme, ells van al lloc de culte a pregar no a fer política o ser terroristes. A mesura que el pare i la mare busquen els seus fills, els dos personatges s’apropen com a persones i la seva humanitat esdevé el punt de trobada que capgira les seves vides. La progressiva assumpció del sofriment per l’evidència definitiva de la mort dels seus fills en l’atemptat densifica els seus valors profunds de solidaritat i compassió. El dolor compartit, la descoberta del mateix sofriment, fa que la senyora Summers abandoni la seva arrogància benestant i assumeixi que el senyor Ousmane també plora la mort del seu fill. El dolor, el sofriment transforma el cor de les persones.

Cal destacar, a més de la direcció de Rachid Boucharebla magnífica interpretació de Brenda Blethyn, la mare petit burgesa cristiana patriòtica i el gest interpretatiu de Sotigui Kouyaté, actor nascut a Mali recentment traspassat que amb la seva mirada i el seu caminar trencadís omple d’humanitat la pantalla. Recomanació absoluta de veure aquesta pel·lícula.

Gran Torino

Viure el cristianisme en la quotidianitat és una experiència inesgotable. El fet de vida entre pels porus i acompanya l’existència. La vida proporciona molts motius per confessar la fe i identificar la presència salvífica de Déu. Ahir vaig viure una d’aquestes experiències que confirmen l’existència de moments intensos per confirmar la fe en llocs insospitats. Va ésser en el cinema amb la pel·lícula “Gran Torino” de Clint Eastwood. És una magnifica i excel·lent pel·lícula sobre una senzilla història plena d’humanitat que Eastwood presenta carregada de reflexió i simbologia cristiana. Per fer una pel·lícula cristiana no cal fer pel·lícules carrinclones o necessàriament militants. Hi ha moltes històries banals que es poden narrar amb una mirada cristiana. “Gran Torino” és un d’aquests casos.

Clint Eastwood ens parla de l’amor i la generositat poden canviar l’agror del remordiment d’una situació terrible que turmenta la consciència. La seva pel·lícula, a través de la mirada del seu protagonista - la llarga, lenta i penetrant mirada d’Eastwood - és una descoberta de la capacitat transformadora que tenen les relacions profundes entre les persones. La lentitud dels seus gestos li donen capacitat d’observació de la realitat. La pel·lícula és també una meditació sobre la fe catòlica i la seva capacitat d’encarnació en la vida humana. Vida plena de contrastos i de pluralitat d’històries i d’orígens racials i ètnics. Pràcticament cada personatge de la pel·lícula té un origen diferent, però tots estan compromesos en una història de barri comuna.

En una de les darrers escenes de la pel·lícula la força simbòlica del gest inerme de Clint Eastwood sintetitza el valor de la seva callada donació als demés. Abans però, ha explicat que la violència no té cap sentit. En la seva consciència hi ha morts que no poden esborrar-se ni pel perdó de la confessió. Però el gest final de Eastwood és la donació generosa per fer possible la redempció del seus amics. Quin final. La gent es comença a aixecar de la butaca quan s’encenen els llums de la sala. Bravo Clint Eastwood.