dissabte, 28 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

Les visions apocalíptiques esveren i aliment el temor en els nostres cors a uns esdeveniments els perceben com a dolents. Parlar en termes apocalíptics pot ser un recurs per fer-nos adonar dels mals que envolten la nostra societat. El temut caos apocalíptic és ben patent en molts llocs del món a causa del mal govern, de l’egoisme dels individus i la manca d’amor. Davant aquestes situacions hem de lluitar per la justícia alliberadora de tota opressió. Aquest compromís aporta consol i esperança. “Ha caigut, ha caigut la gran Babilònia, i s'ha convertit en cau de dimonis, refugi de tots els esperits impurs, de tots els ocellots impurs i de totes les bèsties impures i detestables! Havia embriagat totes les nacions amb el vins i les orgies de la seva prostitució; els reis de la terra s'havien prostituït amb ella, i els mercaders de tota la terra s'havien enriquit amb el seu luxe exorbitant” (Ap 18,2-3)

Hem de saber llegir els signes dels temps. Darrera del que succeeix es manifesten actituds i comportaments que ens permeten interpretar la maduresa de la nostra societat i ens fan adonar del tipus d’humanitat que anàvem construint. Però també, encara que sigui de forma menys evident, es manifesten llavors de canvis i transformacions que permeten descobrir la possibilitat d’una altra societat més lliure i fraternal. “Mireu la figuera i els altres arbres: quan veieu que comencen a brotar, coneixeu que l'estiu és a prop. Igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que és a prop el Regne de Déu” (Lc 21,29-31)

 

divendres, 27 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

La solidaritat no és compartir allò que ens és sobrer, sinó fer-nos propers als altres amb allò que tenim i som. Hem de ser solidaris des del cor sabent que els nostres gestos aporten esperança i donen testimoni d’una altra manera d’entendre la vida. “Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure” (Lc 21,2-4)

Vivim uns temps plens de guerres, de països empobrits, de violència estructural, de comportaments malignes que porten indignitat a moltes persones. Cap d’aquestes situacions són anuncis de la ira divina o de la fi del món. Moltes d’aquestes coses succeeixen per causa de l’egoisme humà i de les injustícies que discriminen i oprimeixen. “Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel”. (Lc 21,10-11)

Cada persona ha de testimoniar les seves creences sense por,  sabent que pot ser incomprès i refusat. Alguns cops, no serà fàcil donar aquests testimoniatge perquè, a més d’incomprensió, pot haver-hi hostilitat o indiferència. No hem d’atemorir-nos. Hem de sentir dins nostre la força de la veritat i la fidelitat als principis  que creiem. “Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni” (Lc 21,12-13)

dissabte, 21 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

La societat ens mostra, al llarg de la nostra vida, moltes oportunitats per iniciar la seva transformació a fi de bé. Però, sovint, no les sabem veure perquè tenim el cor endurit o els nostres ulls no les veuen. Hem d’estar més atents per no desaprofitar aquelles ocasions que permeten avançar per construir una societat millor, més justa i en pau. “Tant de bo que en el dia d'avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho!” (Lc 19,42) 

Molts cops l’Església catòlica és motiu d’escàndol. Hi ha eclesiàstics i fidels que tenen comportaments que causen indignació. Es tracte de situacions que esglaien perquè es situen a les antípodes del sentit de l’amor evangèlic. Són persones que han fet de Déu una mercaderia al servei dels seus interessos o projectes personals. El seu Déu no és el Déu que estima als pobres, desvalguts i marginats de la societat. “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres” (Lc 19,45-46)

divendres, 20 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

A la perifèria de la societat hi ha els marginats, els exclosos i els que no tenen oportunitats per viure dignament. La crisi de la pandèmia ha situat a molta gent en aquesta situació. Però hi ha una part de la societat que és insensible a aquesta realitat. No volen veure el que succeeix als marges de la societat. Són cecs al clam de la perifèria de la societat. No hi ha pitjor ceguesa que no voler veure el que passa. Obrim els ulls de bat a bat i acostem-nos solidàriament als marges de la societat. “Què vols que faci per tu? Ell respongué: Senyor, fes que hi vegi. Jesús li digué: Recobra la vista; la teva fe t'ha salvat. A l'instant hi veié” (Lc 18, 41-43) 

Les persones hem de passar per la vida fent el bé. No és una crida a l’heroïcitat, això ho deixem per altres persones. Fer el bé és viure honradament i practicar la justícia. Dir la veritat i no maldir dels altres, estar proper a les persones, acollir-les quan ho necessitin i estar atent a les seves esperances. Ser amable i servicial. Fent això, segur que serem persones recordades per fer el bé.
“Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
i diu la veritat tal com la pensa.
practica la justícia
mai no fa mal al proïsme
Quan parla no escampa calúmnies,
No compten als seus ulls els descreguts,
ni carrega a ningú res infamant. honora els fidels del Senyor.
no fia els seus diners a interès
No es desdiu d'un jurament onerós,
ni es ven per condemnar cap innocent”.
Salm 15 (14),1-5
Davant l’agitació del món convé prendre distància i trobar estones per dialogar amb nosaltres mateixos. Són moments de silenci i de retrobament interior que poden ajudar a descobrir el sentit de molts fets i situacions, i descobrir la presència de la dimensió transcendent que hi ha al darrera. Val la pena regalar-nos de tant en tant aquests moments de diàleg interior. “Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” (Mt 14,23)

dimecres, 18 de novembre del 2020

De la societat líquida a la liquidació de la política.

Vivim en un temps més de formes que de fons. Les formes dominen els continguts. Ens quedem en la superfície dels esdeveniments sense aprofundir-los per entendre els signes dels temps. La política ha esdevingut un paradigma d’aquesta situació. La política és un espectacle que busca falques en els noticiaris amb la pretensió d’agitar les nostres emocions. Sembla que els polítics han renunciat a estimular el nostre pensament. Els debats parlamentaris són caricatures de la realitat i s’obliden de parlar del perquè de les raons polítiques. Assistim atònits a un enfrontament entre diputats pel preu de la roba o la marca d’una bossa. L’anècdota superficial amaga el debat polític. Els parlaments esdevenen teatres de gesticulacions o patis de col·legi per tal d’obtenir el nostre aplaudiment. Mentrestant l’economia del país està oberta en canal i les esperances de molta gent estan esmicolades. Hem passat de la societat líquida a la liquidació de la política.



dissabte, 14 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

Les transformacions de la societat no es produiran per actes miraculosos. Més aviat aniran venint per petits canvis fets amb paciència i constància que sumen a favor d’un societat diferent. Es la revolució de les petites coses, a voltes imperceptibles, però efectives com la pluja fina. “Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els respongué: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,20-21) 

Quan pensàvem que tot estava controlat ens trobem desconcertats per un l’aparició d’una pandèmia que ens ha trasbalsat profundament. No esperàvem que la nostra societat, tan segura en si mateixa, es pogués trobar indefensa davant l’enfonsament de la salut, les relacions personals, l’economia i tantes altres coses. Les nostres misèries han quedat al descobert i també ha emergit la immensa capacitat d’entrega de moltes persones. Del no res, en un moment inesperat, hem aprés a sobreviure. “Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l'home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca. Vingué el diluvi i tots van morir” (Lc 17,26-27)

divendres, 13 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

Confessar-se avui creient pot semblar una temeritat, especialment quan la religió catòlica està força afectada per una sèrie d’escàndols que la desacrediten. Hi ha un degoteig constant de fets eclesials que situen l’església en el centre de moltes crítiques. Lamentablement, alguns eclesiàstics no actuen fent el bé i això desacredita el sentit de la fe. Cal una profund procés de renovació eclesial i de retorn a les essències de la fe. “Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; i digué als venedors de coloms: Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!” (Jn 2, 13-16) 

 Les persones hem de passar per la vida fent el bé. Mireu que és de senzill i fàcil: hem de ser bones persones, buscar la justícia, actuar des del cor, no fer càlculs d’interessos, estimar i deixar-se estimar, ser amables i honrats, ser misericordiosos amb els altres, acollir els forasters i ser fer-se proper als necessitats. Això és fer el bé.
“Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.
Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor”.
Salm 37 (36), 3-4
Vivim en una societat plena d’ofertes de tota mena, d’estímuls sensorials que capten les nostres atencions i de tot tipus de reclams que ens anuncien felicitats ràpides. Però, ¿que hi ha al darrera de cada una d’aquestes propostes? ¿tenen prou consistència per asserenar el nostre esperit o hem de cercar respostes més plenes de sentit? “Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi” (Fl 4,8)

dilluns, 9 de novembre del 2020

Una beatificació inoportuna

La recent beatificació de Joan Roig al temple de la Sagrada Família ha estat escàndol per uns i per altres l’exercici legítim del dret a la llibertat religiosa. El sector de les activitats escèniques, i el món de la cultura en general, sempre molt sensibles a les qüestions de les pràctiques religioses, han protestat immediatament. Consideren que hi ha un tracte desigual. Les activitats escèniques estan tancades fins a una nova ordre del Procicat i aquest autoritza la celebració d’un esdeveniment religiós que aplega a més de 600 persones. No s’enten. ¿Per què aquesta diferència de criteris? L’única raó que explica aquesta diferència de tracte és l’exercici d’un dret fonamental garantit per la constitució. Res a objectar formalment. Els drets fonamentals només es poden limitar en determinades ocasions i sota l’empara d’una llei especial. No és el cas. Però, es pot renunciar a l’exercici d’un dret fonamental quan això pot ser molt d’escàndol o de privilegi. En aquest cas, la consciència, més enllà del que digui la norma,  ha de ser prou madura per discernir com actuar. L’acompliment de les normes no exonera la responsabilitat moral de les actuacions, personals o col·lectives. En l’acte de beatificació del passat dissabte han fallat els criteris de l’Estat i de la Generalitat en relació a la celebració d’actes religiosos i ha fallat la misericòrdia de l’Església catòlica amb els afectats i perjudicats per la Covid 19.

Entenc i comprenc la indignació del sector de les arts escèniques. El tancament dels teatres i la prohibició de les seves activitats situa a molta gent al límit de les seves possibilitats en situació molt crítica per la disminució del seus ingressos. Els criteris governamentals per tancar les sales culturals no s’apliquen per igual en els temples religiosos. Davant d’això és molt comprensible les airades protestes d’aquest sector que es sent agreujat per la laxitud de criteris davant la celebració de la beatificació. Res d’això hauria passat si s’hagués aplaçat la beatificació. El reconeixement de la santedat pot esperar moments propiciatoris. Però la diòcesi de Barcelona no ho ha entès així. Han fet al contrari que la diòcesi de Vic. El bisbe de Vic, conjuntament amb els Frares Caputxins de Catalunya, promotors de la beatificació de tres frares caputxins,  han decidit que “en el context actual era més prudent posposar la celebració sense fixar una nova data de moment (...) en el context sanitari actual s’ha considerat que era més prudent evitar actes que afavoreixen la mobilitat i la concentració de persones com reclamen les autoritats sanitàries”. A Barcelona, la llibertat de culte s’ha imposat a la llibertat de la cultura.

Els responsables de la diòcesi de Barcelona no han estat prudents i no han renunciat al privilegi associat a la consideració de la pràctica religiosa com un dret fonamental constitucional. Han fet un celebració inoportuna i inadequada pels moments que estem vivint. La diòcesi de Barcelona ha tirat pel dret sense adonar-se que el seu gest és un motiu d’escàndol per moltes persones que la crisi de la Covid 19 les ha situat en una situació desesperant. La seva manca de misericòrdia ha estat motiu d’escàndol per moltes persones. Com a cristià lamento que ni els organitzadors de l’acte de la Sagrada Família ni els devots assistents, on hi havia algunes autoritats, hagin tingut present les encertades paraules  de l’Evangeli “no sigueu mai ocasió d'escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, ni per a l'Església de Déu” (1Co 30,32). El recent traspassat mossèn Josep Cardús encertà amb la següent afirmació perfectament aplicable en aquesta ocasió “primer es la gent, i la practica religiosa va en segon”.  Lamentablement, la meva diòcesi no ha renunciat al seu privilegi i ha preferit situar la pràctica religiosa per davant de la gent.


He vist que el bisbat de Barcelona ha demanat disculpes per si alguna persona s’ha pogut sentit ferida per la cerimònia de beatificació. És d’agrair. Però, com es desprèn del meu escrit, la qüestió de fons és haver-se fet la cerimònia i no haver renunciat, com a gest de solidaritat, al privilegi atorgat pel reconeixement constitucional. La Constitució garanteix el dret a la pràctica religiosa, però no impedeix renunciar a l’exercici d’aquest dret. I aquest dissabte era una bona ocasió per fer-ho.

diumenge, 8 de novembre del 2020

Joan Travé s.j.

Lamentablement he de tornar a parlar d’un amic mort inesperadament. Escric per acomiadar-me del sacerdot jesuïta Joan Travé. Ho faig per amorosir el meu esperit perquè tinc la sensació de no haver pogut fer-ho el darrer dia que ens vàrem veure. Tenia previst veure’l el dilluns vinent, però no serà possible. El seu despatx de Cristianisme i Justícia restarà buit i tancat. Volia comentar-li els resultats de les eleccions nord-americanes perquè m’agradava escoltar la seva capacitat d’anàlisi política. Sempre prudent i radical; analista fi  i equilibrat. La seva mirada a la realitat política tenia un punt de sarcasme que ajudava a relativitzar els absoluts. Ens coneixíem des de feia quaranta anys. Junts havíem viscut el naixement de Cristianisme i Justícia, institució de la Companyia de Jesús; junts també transitarem en el moviment de Cristians pel Socialisme de la ma de Juan N. García Nieto i Alfonso Carlos Comín i junt havíem militat en els mateixos partits. Des de llavors hem mantingut una relació continuada d’amistat, respecte i admiració.

En Joan Travé fou un gran home, en tota l’amplitud del terme. Sempre atent a estudiar i explicar la complexitat de la lluita per la justícia social. La seva experiència d’anys com a professor a ESADE li havia aportat una lectura acurada i rigorosa de la realitat. Sovint explicitava que l’anàlisi social sempre està condicionat per l’opció de classe i acabava la frase amb un somriure. Tot sovint, abans del somriure, feia un gest molt peculiar: aixevava lleugerament l’espatlla esquerra, inclinava el cap en aquesta direcció i amb la ma dreta semblava que espantava una mosca. En Joan mai oblidava com l’opció preferencial pels pobres, pels marginats i els exclosos condicionava l’arquitectura social. Era un lector apassionat i estava al dia de totes les reflexiones socio-econòmiques d’última hora. També era un cinèfil amb gust i criteri. Agraïa les seves recomanacions, sempre encertades. Li agradava compartir el que llegia i les notícies que escoltava. Durant cinc anys, tres cops a la setmana, preníem cafè a les onze del matí i fèiem, juntament amb altres membres de Cristianisme i Justícia, el nostre petit debat sobre l’actualitat. Eren comentaris plens de vida i de to elevat perquè la sordesa d’en Joan cada cop era més notable. Escoltar-lo era font de saviesa.  Tot i que els divendres, tard o d’hora, introduïa en la seva anàlisi algun comentari sobre algun gag del programa Polònia del dia anterior. Cal aclarir que molt cops preníem cafè gràcies a la seva habilitat de fer anar la vella cafetera que teníem en el centre.

Tot i la seva condició d’home de pensament, mai abandonà la dimensió pastoral de la seva vocació sacerdotal. Fou un bon jesuïta, compromès amb l’obra de sant Ignasi i implicat amb l’adaptació de la Companyia de Jesús a les noves realitats del món. Pastoralment estigué present al Baix Llobregat en diverses realitats eclesials. Quan les cames començaren a limitar el seus moviments, limità la seva activitat a ajudar a confessar o dir algunes misses a l’església del Sagrat Cor dels jesuïtes del carrer Casp. Molts cops el trobava en el seu despatx preparant l’homilia que havia de dir a la missa del migdia. Fou un capellà de pedra picada. Vital i entregat a l’acompanyament espiritual de moltes persones a través de la seva participació en petites comunitats cristianes de base. He perdut un bon amic. La companyia de Jesús ha perdut un gran capellà. A Cristianisme i Justícia, amb la mort de Joan Travé, hem perdut un referent que formava part de l’essència fundacional del centre. Tots perdem a un sacerdot jesuïta que ens ha recordat, durant molts anys, que els cristians hem de passar per la vida fent el bé. Doneu-li Senyor, el repòs etern i que la llum perpètua l’il·lumini. 


dissabte, 7 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint vivim tancats en la nostra zona de confort. Això ens fa insensibles a les necessitats del nostre entorn i no ens adonem del que està passant. No veiem que hi ha persones que esperen la nostra misericòrdia per recuperar el sentiment de dignitat. Hem d’abandonar l’apatia i la inacció i sortir a cercar aquells que esperen un gest per la nostra part. “Si un home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba?” (Lc 15,4) 

Les obres humanes han de ser estètiques. La bellesa dels objectes ha de servir per comunicar benestar, pau i harmonia. Les coses han de produir sensacions agradables. Hem d’esforçar-nos per fer les coses bé i boniques, complaents als sentits.
“Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem.
Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
Salm 122 (121), 2-3

divendres, 6 de novembre del 2020

Glosses per la vida quotidiana

Algun cop podem haver experimentat un sentiment de desorientació o de desconcert en relació a com actuem en la vida quotidiana. Pot aparèixer la sensació de no tenir un rumb definit o no tenir les idees clares del què hem de fer. En aquests moments es bo aturar-nos, asserenar-nos, deixar aparcades les tribulacions i descobrir aquells principis i valors que donen solidesa a la vida. I a partir d’ells revisar el què fem i com ho fem.“Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi”

(Jn 14,5-6)

Les persones estem convidades a viure en fraternitat. Tots formen part de la gran família de la humanitat. Però sovint no actuem d’acord amb aquesta solidaritat fraternal. Anem atrafegats amb els negocis i les ocupacions ens impedeixen descobrir l’altre que reclama el gest solidari. Obrim els ulls de bat a bat per acollir aquesta germanor universal.  “Un home feia un gran banquet i va convidar-hi molta gent. A l'hora de l'àpat va enviar el seu servent a dir als convidats: Veniu, que ja tot és a punt. Però tots, sense excepció, començaren d'excusar-se” (Lc 14,16-18)

La vida pot deparar-nos situacions difícils, però hem de tenir la fortalesa interior per no defallir. Hem de preparar l’esperit per poder suportar aquests moments d’abatiment, de dubtes irresolubles o d’insatisfaccions profundes. Aquests moments venen i ens han de trobar amb un esperit ferm. “Espera en el Senyor; sigues valent, que el teu cor no defalleixi” Salm 27 (26),14.