Glosses per la vida quotidiana

El Dissabte Sant, Jesús és el gran absent. Només viu en la memòria d’algunes persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu sembla absent. Podem pensar que ha abandonat al seu Fill. Molts cops experimentem aquesta absència de Déu. Pensem que no existeix. Fins i tot, podem arribar a dubtar de la nostra fe. Jesús davalla als inferns amb la nostra inseguretat. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor. Tot dissabte és un gran silenci. 

“Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús”. ( Joan 19, 41.42 )

Dissabte sant

Dissabte Sant, dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. El seu dolor hauria d’acompanyar la nostra perplexitat per una mort absurda, una de tantes. Tenim el record de la imatge de Jesús patint la seva sort d’ajusticiat per la injusta decisió del poder polític i religiós, amb la complicitat del poble que, entre ell i el bandoler, decideixen salvar aquest. La creu és un escàndol. No podem acostumar-nos a donar per bona la seva existència. La contemplació de la creu commou i empeny a revoltar-nos davant les quotidianes creus que ens interpel·len. En la creu i al peu de la creu hi som totes les persones d’alguna manera. I perquè hi som em escoltat el clam desesperat de Jesús “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat”. Aquesta sensació d’abandó fa present en les múltiples creus del sofriment de moltes persones que estan presents en la nostra vida. La realitat del Jesús en creu ha de commoure els nostres cors.

Silenci davant de la mort injusta de Jesús. Els seguidors de Jesús estan desconcertats. El Messies sembla derrotat i apareix abadonat per Déu. Devallat de la creu ha estat enterrat d’amagat. La mirada està perduda en una creu sense sentit. Ningú compren el que ha passat. Com pot ser que Déu hagi abandonat a qui es proclamava el seu fill. ¿S’ha acabat l’esperança? ¿com poder seguir confiant?. Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Sabem que és la mort. Estem vivint un temps de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.

Mentrestant, aquest Dissabte Sant Jesús és el gran absent. És temps d’un profund silenci i d’una gran perplexitat. El profeta escoltat, el Messies esperat no hi és. Jesús només viu en la  memòria d’algunes persones, el seus amics propers i algunes poques persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Tot sembla un fracàs. Totes les promeses han estat enterrades en un sepulcre. Les esperances messiàniques s’han esfumat. Alguns cops podem experimentar aquesta absència de Déu. Tenim la percepció que Déu no existeix o que ens ha abandonat. En aquestes situacions podem arribar a dubtar de la nostra fe. Avui Dissabte Sant Jesús ha davallat als inferns amb les nostra inseguretats i porta amb ell els nostres dubtes i perplexitats. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor.. Assistim a la contemplació del misteri de la mort de Jesús i de la seva absència. Plorem la seva mort i esperem respostes al nostre desconcert. Mirem el sepulcre cercant respostes a uns fets que no hem entès. ¿Com pot haver mort Déu? Tot dissabte és un gran silenci

Un dissabte a Natzaret - Dissabte Sant

Ahir, durant la celebració de la passió de Jesús, escoltant la narració de l’evangelista Sant Joan, vaig adonar-me que el text té una certa simetria entorn a l’actitud de cercar. L’evangeli comença amb la cerca de Jesús part dels soldats romans i la guàrdia del temple i la narració acaba esmentant dos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, que d’amagat també cercaven a Jesús. En els dos fragments també es detecta una actitud de por. Aquest és explícita en Josep d’Arimatea i Nicodem, el primer tenia por dels jeus i el segon anava a veure a Jesús de nit, emparat per la foscor que tot ho amaga. Els soldats i la guàrdia era desproporcionada per detenir a una sola persona. ¿De què tenien por aquests homes armats?

La mort de Jesús i la posterior resurrecció ha de vèncer les pors que ens aturen en la nostra confessió creient en mig d’un món que té poques notícies de Déu. Els cristians hem de saber respondre en la nostre societat, en la claror de la plaça pública quina és la raó de la nostre esperança. En mig del nou Areòpag els cristians hem de trobar respostes entenedores a la pregunta de Pilat al pretori: “I la veritat, ¿què és?”. Els cristians d’avui hem de proclamar amb convicció que el camí cap a la veritat passa per proclamar el text d’Isaïes que Jesús llegí un dissabte a l’inici de la seva predicació en la sinagoga de Natzaret “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.” (Lc 4,18-19). La veritat és Jesús mateix. Pilat no veié que estava davant la veritat. Jesús, és veritat de vida perquè a través d’ell l’existència pren significació. Vivim per fer el bé, per estimar-nos, per crear una gran fraternitat i construir una societat justa. Per això ahir, en el moment de l’adoració de la creu, cantàvem: “adorem, Senyor, la vostre Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció: per aquest arbre ha vingut el goig a tot el mon”.

Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Aquest any, el camí cap la Setmana Santa ha estat ple de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.

Meditació de Dissabte Sant

Jesús el Dissabte Sant és el gran absent. Temps d’un profund silenci i d’una gran perplexitat. El profeta sentit, el Messies esperat no hi és. Jesús només viu en la  memòria d’algunes persones, el seus amics propers i algunes poques persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Tot sembla un fracàs. Totes les promeses han estat enterrades en un sepulcre. Les esperances messiàniques s’han esfumat.

Algunes vegades podem experimentar aquesta absència de Déu. Tenim la percepció que Déu no existeix o que ens ha abandonat. En aquestes situacions podem arribar a dubtar de la nostra fe. Avui Dissabte Sant Jesús ha davallat als inferns amb les nostra inseguretats i porta amb ell els nostres dubtes i perplexitats. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor.. Assistim a la contemplació del misteri de la mort de Jesús i de la seva absència. Plorem la seva mort i esperem respostes al nostre desconcert. Mirem el sepulcre cercant respostes a uns fets que no hem entès. ¿Com pot haver mort Déu? Tot dissabte és un gran silenci

“Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús”. ( Joan 19, 41.42 )

Setmana santa 2018. Meditació III. Dissabte Sant

Dissabte Sant, dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. Silenci davant de la mort injusta de Jesús condemnat pel poder establert, el polític i el religiós. El poble no ha estat aliè a la seva mort, entre Jesús i el bandoler, trià aquest darrer. Els seguidors de Jesús estan desconcertats. El Messies sembla derrotat. Devallat de la creu ha estat enterrat d’amagat. La mirada està perduda en una creu sense sentit. Ningú compren el que ha passat. Com pot ser que Déu hagi abandonat a qui es proclamava el seu fill. ¿S’ha acabat l’esperança? ¿com poder seguir confiant?.

El profeta Osees anuncià que aquesta absurditat només és aparent. La meditació sobre les paraules del profeta il·lumina el que esdevindrà després, quan la llum de la nit aclarirà el nostre enteniment.

“Veniu, tornem al Senyor.

Ell, que ens ha trossejat, ens guiarà,

ell, que ens ha ferit, ens embenarà.

Ens tornarà la vida en dos dies,

el tercer ens farà aixecar

i viurem a la seva presència”

(Os 6,1.2)

El silenci del dia d’avui ens ha de donar força per proclamar l’anunci joiós de la Pasqua que viurem al vespre. La Pasqua és també Paraula de vida. Avui, més que mai, hem de viure la fe anunciant la Paraula en mig de la plaça pública. El silencia d’avui ha de ser substituït per la proclamació de la Bona Nova. En l’espai públic és on cal explicar de forma entenedora el sentit que té la Setmana Santa pels cristians. Un cop abandonades les seguretats proporcionades per una fe emparada per una societat cristianitzada des de les institucions públiques, ara ens toca viure la fe amb molta més intempèrie. La fe s’ha situat fora del Paradís en els marges de la societat. Allí, on quasi bé tot sembla negar el sentit de tot el que és humà, la fe es purifica i es fa entenedora als senzills. La fe es proclamació d’esperança als oprimits, els pobres, els marginats, el perseguits, els empresonats i exiliats, i tots aquells que esperen un món millor i més just. Des de fora del Paradís, en els marges de la història es mostra la nuesa de la fe. La fe nua com nu està l’altar del Dissabte Sant.

Dissabte Sant

DISSABTE SANT

Rosari Monumental de Montserrat

Poble meu, ¿què t'he fet?
¿En què t'he entristit? Respon-me !

Dissabte Sant. Silencia i esperança

Dissabte sant és un dia que convida al i silenci i contemplació. Jesús és mort. El seu cos mortal reposa en la foscor d’un sepulcre. Tots els deixebles estan entristits i desorientats. No entenen el que està passant. El que havia de ser el Messies promès ha estat condemnat clavat en creu com un malfactor. El Mestre idealitzat està mort i els seus seguidors experimenten l’experiència de la soledat. Només uns pocs l’han acompanyat al peu de la creu. La resta estan amagats o neguen haver-lo conegut. Totes les esperances semblen acabades. L’esperança confiada sembla defraudada per la dura realitat de la mort, una mort en creu.

La creu ens identifica i dóna sentit a la nostra experiència creient. Dos trossos de fusta entrecreuats aporten significació a la pròpia confessió de fe. El pal llarg arrela la creu a la terra i s’enlaira cap el cel. Aporta la nostra voluntat de mirar cap un Déu que està transcendint la nostra vida, però que només el trobem en la mesura que estem arrelats a la realitat del món. Allí on la vida transcorre entre l’esperança de la justícia definitiva. La fusta horitzontal obre els braços de Jesús per abastar amb una gest d’obertura l’acolliment a tota la humanitat. En aquest gest ens sentim cridats a la fraternitat misericordiosa. Gràcies a la nostra compassió la justícia brolla de la fe. La mirada a la creu  dóna sentit a la teologia cristiana. En aquesta creu es troba sintetitzada tota la nostra confessió de fe.

La seva expiació ens redimeix i salva perquè Déu l’exaltarà del seu arroneament i el ressuscitarà. Aquesta serà la nostra Pasqua. Però per arribar aquest moment l’Església ens proposa el silenci del Dissabte Sant. És el dia del gran silenci per contemplar el sentit de la mort de Jesús i compartir el dolor per aquesta mort. Tot el dia es un camí contemplatiu de la nit que quedarà il·luminada pel gran esdeveniment de la Resurrecció. Duran el dissabte els creients meditem sobre el sentit de la Passió. És moment d’adonar-nos de les petites passions que tenim en la nostra vida, en el nostre entorn. Al peu de la creu ploren Maria i els amics més propers de Jesús. Els creients podem meditar durant el dissabte sant el sentit de la creu on, com Jesús, hi ha tants innocents crucificats per la indolència humana. Però no és contemplació estèril, desesperada, sabem que de l’arbre de la creu vindrà la salvació alliberadora de tota mort i injustícia.

Dissabte Sant

Durant la litúrgia del Divendres Sant l’Església vol que els creients meditem diverses lectures a fi que la Paraula ens condueixi cap el misteri de la mort de Jesús. Una de les lectures és el quart cant del servent del profeta Isaïes. Aquest text és la preparació contemplativa del sofriment i mort del servent de Déu. Jesús, esdevé aquest servent que té la dissort de morir per transmetre’ns el seu alè que és esperit de vida. La seva expiació ens redimeix i salva perquè Déu l’exaltarà del seu arroneament i el ressuscitarà. Aquesta serà la nostra Pasqua. Però per arribar aquest moment l’Església ens proposa el silenci del Dissabte Sant. És el dia del gran silenci per contemplar el sentit de la mort de Jesús i compartir el dolor per aquesta mort.

El Dissabte Sant està presidit pel silenci. La litúrgia no té lectures. Tot el dia es un camí contemplatiu de la nit que quedarà il·luminada pel gran esdeveniment de la Resurrecció. Duran el dissabte els creients meditem sobre el sentit de la Passió. És moment d’adonar-nos de les petites passions que tenim en la nostra vida, en el nostre entorn. La matança jihadista de la universitat kenyana de Garissa ha colpit la consciència de la humanitat. quest fet crea indignació i ens ajuda ha entendre el sentit del  Dissabte Sant. A Garissa molts joves foren assassinats només per ser cristians. El terror dels fonamentalistes islàmics ens ha fet solidaris amb aquestes morts innocents i ha enlairat aquests joves a la creu de Jesús. Al peu de la creu ploren les seves mares, així com ho feu Maria, Maria Magdalena i el deixeble estimat. Aquest és l’Stabat Mater modern. A l’arbre de la creu, allí d’on ens vindrà la salvació del món, hi ha les morts absurdes dels innocents morts per qualsevol fonamentalisme.

Al peu de la creu dipositem avui la nostra perplexitat per aquest terrorisme que consumeix l’esperança humana. Aquests joves cristians encarnen avui el rostre de l’holocaust modern. Han estat assassinats per raó de la seva fe. Lamentablement, el terror modern, la folia encesa del fanatisme religiós islàmic, reviu l’holocaust que la maldat del nazisme exterminà el poble jueu. Al peu de la creu els cristians hi posem la nostra perplexitat davant l’absurditat de la mort d’aquests innocents. Ells, com Jesús, pengen de la creu ajusticiats pels interessos d’uns pocs que encarnen la maldat del món. El dolor oprimeix el cor i reté l’alè perquè, a més de la mort dels éssers estimats, ens colpeix la injustícia que els ha dut al patíbul. A Garissa, Crist ha estat de nou crucificat. 

Silenci ple de sentit

Tot Dissabte Sant és un gran silenci. Tota la litúrgia d’aquest dia ens recorda la densitat del silenci associat a la mort de Jesús. La seva sepultura ens ha deixat perplexos i estorats. Qui havia fet de la seva vida un testimoni de la veritat, ara ha estat mort per la traïdoria i una falsa acusació. Però aquest silenci no és un buit ni un absurd. És un silenci ple de sentit. Durant aquest Dissabte Sant ressonen en el nostre cor els improperis de Jesús clavat a la creu. Els seus retrets aclareixen la foscor que ha omplert la terra quan ha lliurat la seva ànima a Déu. La mirada a la seva creu il·lumina els cors desorientats per la seva mort.

Durant aquest dissabte els cristians entenem el sentit de la mort en creu. És així com es fan comprensibles les morts absurdes i injustes que tot sovint ens trobem en la nostra vida. En cada una de les estacions del Via Crucis podem recordar aquestes morts. Així ho ha fet aquest any el papa Francesc. Tot Dissabte Sant és una gran pregària per trobar el sentit de totes aquestes morts de la vida quotidiana. Quan Jesús parlà de la mort del gran bla no se’l va entendre, però ara sabem que el pas per la terra dels morts és transitori. Perquè després de tota creu i ha la resurrecció que torna a la vida després d’haver davallat als inferns dels morts.

La certesa de la resurrecció que esdevindrà notícia joiosa aquesta nit omple de sentit el gran silenci del Dissabte Sant. És temps d’espera en el qual Jesús davallant als inferns assumeix l’esperança de vida que està en el cor dels qui pateixen qualsevol injustícia. Jesús ha estat lliurat al patíbul per poder dur l’alliberament als captius. Ells són els destinataris del sacrifici pasqual. El silenci del Dissabte Sant és el preludi de la Pasqua; però abans d’arribar-hi els cristians hem de contemplar i meditar el llarg silenci del Dissabte Sant. És temps per descobrir en el nostre entorn els silencis de mort presents en la nostra societat. Són aquelles situacions de dolor i sofriment que neguen la possibilitat de l’amor de Déu. Aquest silenci contemplatiu ha d’esdevenir comunió portadora d’esperança. Per això, quan meditem duran aquest dissabte la passió i mort de Jesús, no expressem només l’admiració per la seva vida, sinó que a través del seu testimoniatge comprenem el sentit del sofriment humà.

Dissabte sant

Dissabte sant és dia de silenci i contemplació. Jesús, davallat de la creu reposa en el sepulcre. Tots els deixebles estan desorientats. Troben a faltar el Mestre i experimenten l’experiència de la soledat. Només uns pocs l’han acompanyat en el darrer moment, allí en el seu patíbul. La resta estaven amagats o el negaven. En aquests gestos ens hi poden trobar identificats. Són actituds humanes que ens defineixen i ens empobreixen. Per això estem necessitats de salvació. Sabedors de la nostre condició pecadora només ens resta la mirada perduda a una creu. Aquella on fou enlairat el Salvador del món. En aquesta mirada intentem comprendre que ha passat i trobar el consol.

La creu ens identifica i dóna sentit a la nostra experiència creient. Dos trossos de fusta entrecreuats aporten significació a la pròpia confessió de fe. El pal llarg arrela la creu a la terra i s’enlaira cap el cel. Aporta la nostra voluntat de mirar cap un Déu que està transcendint la nostra vida, però que només el trobem en la mesura que estem arrelats a la realitat del món. Allí on la vida transcorre entre l’esperança de la justícia definitiva.  . La fusta horitzontal obre els braços de Jesús per abastar amb una gest d’obertura l’acolliment a tota la humanitat. En aquest gest ens sentim cridats a la fraternitat misericordiosa. Gràcies a la nostra compassió la justícia brolla de la fe. La mirada a la creu  dóna sentit a la teologia cristiana. En aquesta creu es troba sintetitzada tota la nostra confessió de fe.

Un dissabte a Natzaret - Diassabte Sant

Ahir, durant la celebració de la passió de Jesús, escoltant la narració que en fa l’evangelista Sant Joan, vaig adonar-me que el text té una certa simetria entorn a l’actitud de cercar. L’evangeli comença amb la cerca de Jesús part dels soldats romans i la guàrdia del temple i la narració acaba esmentant dos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, que d’amagat també cercaven a Jesús. En els dos fragments també es detecta una actitud de por. Aquest és explícita en Josep d’Arimatea i Nicodem, el primer tenia por dels jeus i el segon anava a veure a Jesús de nit, emparat per la foscor que tot ho amaga. Els soldats i la guàrdia era desproporcionada per detenir a una sola persona. ¿De què tenien por aquests homes armats?

La mort de Jesús i la posterior resurrecció ha de vèncer les pors que ens aturen en la nostra confessió creient en mig d’un món que té poques notícies de Déu. Els cristians hem de saber respondre en la nostre societat, en la claror de la plaça pública quina és la raó de la nostre esperança. En mig del nou Areòpag els cristians hem de trobar respostes entenedores a la pregunta de Pilat al pretori: “I la veritat, ¿què és?”. Els cristians d’avui hem de proclamar amb convicció que el camí cap a la veritat passa per proclamar el text d’Isaïes que Jesús llegí un dissabte a l’inici de la seva predicació en la sinagoga de Natzaret “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.” (Lc 4,18-19). Per això ahir, en el moment de l’adoració de la creu, cantàvem: “adorem, Senyor, la vostre Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció: per aquest arbre ha vingut el goig a tot el mon”.

Pasqua rural

És difícil viure la festa de la Pasqua en un ambient rural. Anys enrere, en el poble on estic, el que considero el meu poble, l’església de Sant Salvador, al cap damunt de la vil•la, s’il•luminava i a la porta s’encenia un foc entorn al qual es cantava el Pregó Pasqual i s’encenia ciri Pasqual i les espelmes que els fidels portàvem entrant en processó al temple. Ara, res de tot això. Tot és fosc. L’església roman tancada des del Divendres Sant al matí, després del viacrucis fins a la missa del Diumenge de Pasqua. Si algú vol assistir els oficis ha d’agafar el cotxe i fer uns quants kilòmetres per trobar la primera església oberta.

L’església rural sobreviu com pot, més malament que bé, i si ho fa és gràcies a uns sacerdots que es passen al dia el cotxe d’un lloc a un altre. A les misses rurals es va per feina, sense massa temps a les retòriques estètiques. Tampoc la parròquia dóna per més. A l’ofici de Dijous Sant érem nou persones. El mossèn, que parlava com si estiguéssim a les portes del judici final, feu el que pogué per fer-nos sentir església.

Els ancians o malalts que vulguin seguir les cerimònies per la ràdio o la televisió ho tenen també malament. Les ones només permeten escoltar litúrgies en castellà. Les emissions catalanes de ràdio, alternativa factible per no quedar atrapat per unes litúrgies estranyes, queden enfosquides per unes muntanyes que, a manera de gran pantalla, reboten les senyals. La Setmana Santa es viu en silenci. En un profund silenci obligat trancat sovint per aquells que viuen alegrement la seves vacances de primavera. La descristianització d’algunes societats rurals és evident. L’alternativa, un cop situat en aquests indrets, és fer un mateix de temple i acollir l’amor de Déu que s’ha manifestat amb la resurrecció del seu Fill. Realment, Crist també a ressuscitat en la Catalunya rural.