dissabte, 31 de maig del 2014

Diàleg d’ànimes

S’ha presentat el Festival de Fès (Marroc), edició 2014. Aquest any, en ocasió de commemorar el 20 aniversari d’aquest festival musical de músiques sagrades del Món, el lema d’aquesta edició és “La conferència dels ocells” (quan les cultures viatgen)”. Aquest lema és una evocació del conte del místic del segle XIII Farid Ud-Din Attar que escriví  que un ocell, el puput, decidí convocar tots els ocells per convidar-los a una llarg viatge per anar a l’encontre de Simorgh, rei dels ocells. Durant el seu llarg viatge els ocells travessen set valls que són set llocs amb trets espirituals propis. Durant aquesta travessa alguns ocells, el paó real, la perdiu, el rossinyol ... comencen a dubtar del sentit del viatge. Els ocells es pregunten si val la pena anar-hi, visitar llocs desconeguts, o és millor quedar-se amb el que ja es coneix? ¿si val la pena renunciar al que es té per anar a l’encontre del que no se sap que és? ¿si té sentit conèixer noves espiritualitats o cal acontentar-se amb els referents tradicionals?


A partir d’aquest conte els organitzadors de la trobada de Fès han proposat un itinerari musical per ajudar als individus a emprendre el seu viatge particular a fi d’anar a l’encontre d’altres experiències humanes. El principal objectiu d’aquesta iniciativa és establir un diàleg entre músics d’arreu del món en torn als valors de la tolerància, l’intercanvi de mirades culturals i l’apertura al món de l’altre. En definitiva, un diàleg d’ànimes sobre el món. Per les característiques d’aquesta trobada i el perfil dels músics, i dels assistents, s’afavoreix l’encontre entre les tradicions i els conceptes artístics moderns. Fès serà, per uns pocs dies, el centre mundial del diàleg musical orientat a convèncer a les diferents cultures que, malgrat les seves diferències, poden caminar juntes per construir el que els organitzadors del festival proposen com a “ànima per la globalització”. Tant de bo sigui així.

divendres, 30 de maig del 2014

Sixt IV

Un dels papes que coincidí amb el regnat dels Reis Catòlics fou Sixt IV. Les seves decisions tingueren molt transcendència en el nostre país ja que fou el papa que autoritzà la Inquisió (1478) a fi de complaure els Reis Catòlics i nomenà a Torquemada com el gran inquisidor. Tot i que després, veient el poder que donava la Inquisició als reis de les Espanyes, intentà frenar el poder d’aquella, cedí davant les pressions reals.

Sixt IV nasqué el 21 de juliol de 1414 a Celle Ligure, llavors part de la República de Gènova. El seu nom de batejat era Francesco della Rovere. Pertanyia a una poderosa família italiana. El seu nebot, Giuliano della Rovere, fou abat comendatari de l’abadia de Santa Maria de Montserrat i després el papa Juli II. Ingressà de molt jove a l'Ordre dels Germans Menors Conventuals, membre de la família franciscana. L'any 1464 fou escollit superior d’aquests religiosos, ministre general, i posteriorment fou consagrat cardenal. Fou escollit papa el 9 d’agost de 1471 per substituir a Pau II. Fou el 212 papa de l’Església catòlica.

Com moltes autoritats eclesials d’aquella època, Sixt IV va incórrer en el nepotisme. Va nomenar en càrrecs d'autoritat i d'ingressos a més de 25 nebots i parents, entre ells vuit cardenals. Fou un gran mecenes amb les arts així com de les lletres. Però també fou un home d’estat al defensar els interessos polítics de la Santa Seu. Sixt IV tolerà les activitats de la Inquisició i, sota pressions polítiques de Ferran II d'Aragó (que va amenaçar de retirar el seu suport militar al regne de Sicília), va emetre una butlla en 1478 per establir un inquisidor a Sevilla. No obstant això, Sixt IV va lluitar contra el protocol i les prerrogatives jurisdiccionals de la Inquisició; desaprovà els seus excessos i impulsà diverses mesures per condemnar els abusos que es van registrar l’any 1482.

Després d'aconseguir augmentar el territori dels Estats Pontificis, el seu nebot el cardenal Raddaele Riario va dirigir el fracassat intent d'assassinat de Lorenzo el Magnífic de Florència i el seu germà, coneguda com la rebel·lió dels Pazzi (1478). Amb el suport de Ferran I de Nàpols declarà la guerra a la República de Florència. Intentà una croada contra els musulmans a fi de recuperar la ciutat d'Òtranto pels otomans. Aquesta ciutat fou recuperada per l'infant Alfons, duc de Calàbria, i fill de Ferran I de Nàpols. Entre les seves decisions religioses destaca que instituí la festivitat de Sant Josep el dia 19 de març i la celebració del dia de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu el 8 de desembre.


Fou un papa impulsor del Renaixement. Durant el seu pontificat construí la Capella Sixtina dins el Vaticà, el Pont Sixtí que millorava la comunicació del Vaticà amb la ciutat de Roma i fundà del Cor Sixtí. Prengué importants decisions per urbanitzar la ciutat de Roma a fi de fer-la ciutat amb cort on el papa tenia tots els poder eclesials, polítics i militars. Morí a Roma el 12 d'agost de 1484 i fou sepultat a la Basílica de Sant Pere.

dijous, 29 de maig del 2014

Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part II

Ahir comentava que m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal, sobre el conflicte de can Vies. El tema s’ho val perquè aquest conflicte altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera estava centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Quan es donen aquests conflictes s’acusa a la policia d’un ús desmesurat de la violència sense cap mena de matís i d’autocrítica sobre on està la violència en aquest conflicte. El serveis de seguretat estan per protegir la convivència democràtica a la ciutat i per sort, els ciutadans, tenim la democràcia per garantir el control eficaç de l’ús adequat de les mesures repressives. En el cas de qualsevol excés o mal ús hi ha els tribunals per introduir els correctius precisos. En cap cas cal anar justificant l’actuació de la policia. Ella té una missió pública a complir i ho han de fer. El ciutadans necessitem les forces de seguretat per defensar-nos d’aquelles persones que són violents compulsius i que aprofiten qualsevol conflicte social o presència massiva en els carrers per convertir els carrers de la ciutat en un camp d’experimentació de la guerrilla urbana. Aquesta realitat la saben, tant els protagonistes de can Vies, com els veïns de Sants i de la resta de barris de Barcelona. No podem ser ingenus d’aquests violents que aprofiten qualsevol manifestació legítima de descontent per fer antipàtica la protesta.

Els primers interessats que això no passi haurien de ser els promotors de la cultura popular acollida a can Vies. Considero que són ells els que haurien de condemnar de forma clara i contundent la violència exercida en nom seu. La cultura alternativa no necessàriament ha de ser  antisistema, ni molt menys s’ha d’emmirallar amb la violència urbana. No entenc que el diputat David Fernández de la CUP afirmi tranquil·lament “la violència no és una opció, és una imposició”. La cita és textual, àdhuc la coma. Situar-se en el paradigma de la violència imposada és admetre l’ús no volgut d’aquesta, cosa que ha de ser condemnat amb la mateixa contundència com es pot condemnar a la mateixa violència. La paradoxa és extrema quan aquest mateix diputat afirma que és partidari de la “desobediència civil”. Al meu parer, aquesta actitud i la violència estan en extrems oposats. Sempre he sospitat dels que diuen defensar la llibertat tapant-se la cara o amagant-se amb un passamuntanyes.

Quan passen aquests conflictes que tenen una arrel veïnal acostuma passar que en paral·lel es dóna un altre fenomen de gestió complexa: les adhesions de simpatia que una part dels veïns mostren vers als qui consideren agreujats per les actuacions del consistori o de la policia. El bonisme es un fenomen consistent i força extres. És una reacció primària també, d’alguna manera, antisistema que amaga moltes rancúnies contra el poder establert. Bona part dels catalans amaguen un petit llibertari en potencia. Com també, en uns moments d’incertesa i de patiment, hi ha persones crispades i plenes d’indignació. Sabent això és natural que les autoritats hagin de gestionar molt bé la comunicació d’aquests conflictes per vèncer alguns dels estereotips que els condiciona. Cal explicar la causa del conflicte, com han anat les negociacions, quins són els termes dels acords; cal desmuntar les desconfiances amb arguments i acords, posant l’opinió pública com a garant de la sinceritat de les negociacions.

La solució pactada ha de ser possible acceptant que els acords seran viables si hi ha voluntat d’enteniment i de confiança mútua fonamentada en el convenciment, que crec que hi és, que no tots els alternatius són violents i que les autoritats municipals defensen els interessos de tots els barcelonins. Ambdues realitats, moviments alternatius i autoritats municipals, juntament amb la ciutadania expressen unes comprensions de la ciutat integrades dins del projecte de civisme urbà. Aquesta coexistència comporta l’acceptació d’unes normes legitimades per la legitimitat democràtica.

El moviment assembleari alternatiu mereix tota l’atenció i respecte. Són uns barcelonins que tenen una altra manera d’entendre el funcionament de la societat i proposen unes formes diferents d’organitzar-se i fer ciutat. Ells representen noves expressions de la diversitat que anima les ciutats modernes. Les seves idees i pensaments són totalment respectables i hem de saber interrogar-nos, a la llum de les seves crítiques, sobre les limitacions del sistema social dominant. Però totes aquestes consideracions només seran possibles sempre i quan aquests moviments assemblearis alternatius s’apartin de tota violència i agressió a qualsevol autoritat democràticament legitimada, i siguin amables en la convivència i el diàleg. Aquests moviments alternatius han de respectar que a la ciutat hi ha ciutadans que també volen ser respectats en el que pensen i com viuen.


Les dues visions han de conviure en una ciutat oberta, cosmopolita, plural i cívica. L’únic camí a seguir per fer possible això és el diàleg, el respecte mutu i comprendre que els interlocutors tenen mons simbòlics diferents i que coexisteixen dins la ciutat. És important assumir el pes que aquests referents simbòlics han jugat en aquest conflicte;  Can Vies és un símbol pels col·lectius assemblearis alternatius i la ciutat cívica ho és per molts barcelonins. Es tracta d’establir ponts entre aquests mons simbòlics no necessàriament contraposats amb la única condició, acceptada per tothom, que amb la violència i l'agressió no es pot construir una ciutat cívica ni cap alternativa social alternativa creïble. Aquest és el marc en el qual s’ha de refer la confiança malmesa. Fora d’aquest espai només hi el buit de l’incivisme i l’elogi de la barbàrie.

dimecres, 28 de maig del 2014

Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part I

Avui m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal. El tema s’ho val perquè el conflicte de can Vies altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera està centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Els alemanys tenen una paraula, zeitgeist, que serveix per descriure l’esperit d’una època. ¿Com descriuríem l’esperit d’un gran ciutat com Barcelona? Del congrés internacional de pastoral de les grans ciutats, recentment celebrat a Barcelona, he après que hi ha moltes lectures possibles del que és una ciutat. De totes elles, el meu interès es centrà en descobrir que una ciutat es pot comprendre com a un conjunt de mons simbòlics que coexisteixen més que cohabiten. L’encert es troba en saber descobrir-los, interpretar-los i saber interrelacionar amb ells i entre ells.

Aquest dies la ciutat de Barcelona viu el conflicte de can Vies que s’està expressant de forma molt violenta per diversos barris. El consistori barceloní ha decidit, donant compliment a una sentència judicial a favor de Transports Metropolitans, institució propietària de l’immoble, desallotjar i enderrocar aquest edifici en el barri de Sants. A partir d’aquest fet el conflicte ha estat servit. Greus aldarulls han sacsejat, primer el barri i després a diferents districtes. Aquesta reacció violenta té alguns punts en comú a la donada en relació al conflicte del barri de Gamonal de Burgos. Ara, com en aquell moment, les xarxes socials actuen d’eficients amplificadors de les crides a l’ocupació violenta de l’espai públic; com també serveixen per criticar aquests fets.

El conflicte de can Vies s’ha portat incubant des de fa més de 17 anys. Segons diuen els diaris Can Vies era un centre social autogestionat Can Vies sorgit per l'ocupació, l’any 1997, de dues finques del carrer Jocs Florals propietat de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB) des del 1925 que havien quedat en desús i estaven pendents d'enderroc. Des de llavors, i mentre l'empresa pública anava fent les gestions per aconseguir-ne el desallotjament, el centre de can Vies arrelava i consolidava els seus vincles amb el barri i el seu teixit associatiu. L'Audiència de Barcelona va donar la raó a TMB el 2012, i el Suprem va desestimar a principi d'any el recurs dels ocupants i va fixar per l'abril passat el desallotjament, establint que l'Ajuntament i TMB tenien un mes per fer efectiu, excepte si decidien suspendre'l. Pel seu treball dilatat en l’àmbit dels moviments populars can Vives s’havia convertit en una icona simbòlica d’aquests grups.

Avui, l’actual equip de govern recull la interpretació laxa de l’autoritat manifestada per l’anterior consistori. Durant aquests anys, davant la inanició de qui tenia la responsabilitat política, judicial i moral del municipi, ha anat ocupant un espai en el barri i ha fet una oferta cultural de suplència que ha complagut, primer, a una part dels veïns, i després a diversos moviments populars alternatius de la ciutat. En aquest sentit, hi hagut una complicitat entre diferents mons simbòlics de la ciutat que s’han potenciat i enriquit per l’existència de can Vies. Tot s’ha desenvolupat d’acord un guió previsible: les complicitats esdevenen aliances sòlides que acaben justificant un fet que, en els seus inicis, sorgeix al marge de la legalitat. Quan les autoritats públiques no actuen amb diligència les ocupacions construeixen la seva legitimitat adduint un interès social en les seves activitats sempre qualificades de populars. Probablement tenien part de raó, si les seves ofertes culturals desperten interès en una part del barri. En moltes ocasions, aquestes ofertes omplen un buit o complementen altres ofertes culturals o associatives de la ciutat. Especialment, en l’àmbit de polítiques de joventut o de cultura popular alternativa.

Penso, a partir de les dades que tinc, obtingudes de bona font i de la lectura de la premsa, que l’actual consistori era conscient de la realitat històrica de can Vies i volia trobar una sortida al seu ús integrant-lo en el disseny urbà del barri i de les seves activitats associatives. En aquests termes anà la negociació entre el consistori i els ocupants de can Vies. L’oferta municipal era marxar temporalment a un altre espai, que probablement hauria estat l'antic recinte fabril de Can Batlló, actualment gestionat per col·lectius veïnals amb el vistiplau municipal, fins que a Can Vies es fessin les adequacions oportunes per poder tornar-hi. Les entitats ocupants van rebutjar l'oferta per la seva malfiança vers la sinceritat del consistori. Difícilment la negociació podria avançar si una de les parts desconfiava de l’altra. Arribats en aquest punt en el qual la negociació passa de la raó als sentiments i vivències, era difícil resoldre el problema i aquest esdevingué el conflicte que ara estem patint tots els ciutadans de Barcelona.

El que podien haver estat unes plàcides i raonables negociacions s’ha convertit en una conflicte de convivència urbana. Es quan els mons simbòlics dels barcelonins s’activen i, en lloc de la coexistència, xoquen durament. En aquests moment, els paràmetres de judici són uns altres. En primer lloc, els espais públics ocupats no són, òbviament propietat dels ocupants, ni els veïns del barri en tenen l’ús exclusiu: són patrimoni del bé comú de la ciutat. Per això tots els veïns tenim dret a opinar en la mesura que som protagonistes passius del seu manteniment i ús públic. Un altre element important de judici és quan, aquest món de relacions entre ocupants i veïns altera la convivència. En aquest cas, la responsabilitat de vetllar per aquesta convivència és del consistori qui actua en nom de l’interès general de la ciutat. Finalment, sorgeix el debat sobre l’ús de la violència repressiva pel manteniment de l’ordre.


Per normal general els centres ocupats acaben generant problemes de convivència perquè, tot i la voluntat sincera dels seus ocupants d’oferir una comprensió alternativa a l’oferta cultural tradicional, aquests centres actuen d’atractors de persones que no respecten les regles de joc que regulen la convivència ciutadana. La seva de la realitat és mostrar actituds alternatives a tot. Es troben en permanent estat d’oposició a tot que estigui fora de la seva tribu. Quan això passa el conflicte està servit i, les petites tensions inicials associades a les dificultats d’entendre un estil de vida alternatiu a la majoria, es converteixen en un marasme de despropòsits que acaben en tensió extrema urbana que, a la vegada, esdevé un nou atractor perquè els violents, que ni són antisistema ni alternatius, sinó persones amants de la violència com a sistema es dediquen al vandalisme urbà com a mitjà d’expressió. Una petita concessió a la conjuntura. Sempre he tingut el dubte que sota rostres tapats poden amagar-se interessos polítics amatents d’emprar al seu favor la violència dels conflictes socials. Es tan fàcil fer-ho, es tan gran la temptació, ha passat tantes vegades que mai em vindrà de nou que algú m’expliqui un nou cas de manipulació. 

Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part II

Ahir comentava que m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal, sobre el conflicte de can Vies. El tema s’ho val perquè aquest conflicte altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera estava centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Quan es donen aquests conflictes s’acusa a la policia d’un ús desmesurat de la violència sense cap mena de matís i d’autocrítica sobre on està la violència en aquest conflicte. El serveis de seguretat estan per protegir la convivència democràtica a la ciutat i per sort, els ciutadans, tenim la democràcia per garantir el control eficaç de l’ús adequat de les mesures repressives. En el cas de qualsevol excés o mal ús hi ha els tribunals per introduir els correctius precisos. En cap cas cal anar justificant l’actuació de la policia. Ella té una missió pública a complir i ho han de fer. El ciutadans necessitem les forces de seguretat per defensar-nos d’aquelles persones que són violents compulsius i que aprofiten qualsevol conflicte social o presència massiva en els carrers per convertir els carrers de la ciutat en un camp d’experimentació de la guerrilla urbana. Aquesta realitat la saben, tant els protagonistes de can Vies, com els veïns de Sants i de la resta de barris de Barcelona. No podem ser ingenus d’aquests violents que aprofiten qualsevol manifestació legítima de descontent per fer antipàtica la protesta.

Els primers interessats que això no passi haurien de ser els promotors de la cultura popular acollida a can Vies. Considero que són ells els que haurien de condemnar de forma clara i contundent la violència exercida en nom seu. La cultura alternativa no necessàriament ha de ser  antisistema, ni molt menys s’ha d’emmirallar amb la violència urbana. No entenc que el diputat David Fernández de la CUP afirmi tranquil·lament “la violència no és una opció, és una imposició”. La cita és textual, àdhuc la coma. Situar-se en el paradigma de la violència imposada és admetre l’ús no volgut d’aquesta, cosa que ha de ser condemnat amb la mateixa contundència com es pot condemnar a la mateixa violència. La paradoxa és extrema quan aquest mateix diputat afirma que és partidari de la “desobediència civil”. Al meu parer, aquesta actitud i la violència estan en extrems oposats. Sempre he sospitat dels que diuen defensar la llibertat tapant-se la cara o amagant-se amb un passamuntanyes.

Quan passen aquests conflictes que tenen una arrel veïnal acostuma passar que en paral·lel es dóna un altre fenomen de gestió complexa: les adhesions de simpatia que una part dels veïns mostren vers als qui consideren agreujats per les actuacions del consistori o de la policia. El bonisme es un fenomen consistent i força extres. És una reacció primària també, d’alguna manera, antisistema que amaga moltes rancúnies contra el poder establert. Bona part dels catalans amaguen un petit llibertari en potencia. Com també, en uns moments d’incertesa i de patiment, hi ha persones crispades i plenes d’indignació. Sabent això és natural que les autoritats hagin de gestionar molt bé la comunicació d’aquests conflictes per vèncer alguns dels estereotips que els condiciona. Cal explicar la causa del conflicte, com han anat les negociacions, quins són els termes dels acords; cal desmuntar les desconfiances amb arguments i acords, posant l’opinió pública com a garant de la sinceritat de les negociacions.

La solució pactada ha de ser possible acceptant que els acords seran viables si hi ha voluntat d’enteniment i de confiança mútua fonamentada en el convenciment, que crec que hi és, que no tots els alternatius són violents i que les autoritats municipals defensen els interessos de tots els barcelonins. Ambdues realitats, moviments alternatius i autoritats municipals, juntament amb la ciutadania expressen unes comprensions de la ciutat integrades dins del projecte de civisme urbà. Aquesta coexistència comporta l’acceptació d’unes normes legitimades per la legitimitat democràtica.

El moviment assembleari alternatiu mereix tota l’atenció i respecte. Són uns barcelonins que tenen una altra manera d’entendre el funcionament de la societat i proposen unes formes diferents d’organitzar-se i fer ciutat. Ells representen noves expressions de la diversitat que anima les ciutats modernes. Les seves idees i pensaments són totalment respectables i hem de saber interrogar-nos, a la llum de les seves crítiques, sobre les nostres limitacions del sistema social dominant. Però tota aquest consideració només serà possible sempre i quan aquestes moviments assemblearis alternatius s’apartin de tota violència i agressió a qualsevol l’autoritat democràticament legitimada, i siguin amables en la convivència i el diàleg. Aquests moviments alternatius han de respectar que a la ciutat hi ha ciutadans que volen ser respectats també en el que pensen i com viuen.
Les dues visions han de conviure en una ciutat oberta, cosmopolita, plural i cívica. L’únic camí possible a seguir per fer això és el diàleg, el respecte mutu i comprendre que els interlocutors pertanyen tenen mons simbòlics diferents que coexisteixen dins la ciutat. És important assumir el pes que aquests referents simbòlics han jugat en aquest conflicte;  Can Vies ho és pels col·lectius assemblearis alternatius i la ciutat cívica ho és per molts barcelonins. Es tracta d’establir ponts entre aquests mons simbòlics no necessàriament contraposats amb la única condició, acceptada per tothom, que la amb la violència i l'agressió ni es poden fer ciutat ni cap alternativa social creïble. Aquest és el marc en el qual s’ha de refer la confiança malmesa. Fora d’aquest espai només hi el buit de l’incivisme i l’elogi a la barbàrie.


dimarts, 27 de maig del 2014

Ara fa 100 els catalans somiaren

Fa pocs dies s’ha commemorat el centenari d’un fet històric, la constitució de la Mancomunitat de Municipis de Catalunya. Amb aquest acte, un ampli grup de persones aglutinades entorn a la visió d’Enric Prat de la Riba feren de Catalunya una societat moderna i avançada. Hi havia moltes coses per fer, la llista era immensa. La majoria d’elles es feren. Aquests homes i dones es posaren en la feina d’aixecar el país per situar-lo al costat dels estats moderns. Amb pocs recursos, només tenien els pressupostos de les diputacions, i pocs anys per endavant, presentaren un programa d’actuació que permeté a Catalunya excel·lir en molts àmbits. Per comprendre l’abast d’aquesta obra, recomano l’exposició dedicada a la Mancomunitat que es pot veure en el CCCB de Barcelona.


És interessant visitar aquesta exposició amb esperit contemplatiu i actitud d’agraïment a les persones que ara fa cent anys posaren el seu coneixement als servei d’un projecte col·lectiu de fer país per damunt de les seves idees particulars. Vaig emocionar-me llegint les cartel·les on s’explica l’obra feta. Aquells homes i dones foren persones assenyades plenes d’entusiasme i de gran rigor en el seu treball. També commou els sentiments íntims comprovar que algunes d’aquestes persones hagueren d’emprendre l’ignominiós camí de l’exili després de la Guerra Civil. Ara torna a ser temps de recuperar l’esperit de la Mancomunitat per redreçar Catalunya. Perquè, si bé s’ha avançat molt, encara es mobilitzar pensar que “tot està per fer, tot és possible” tal com escriví Martí Pol

dilluns, 26 de maig del 2014

Reflexions pel dia després d’unes eleccions

El dia després de les eleccions europees molta gent a fet les seves anàlisis , projeccions i especulacions. Algunes són força divertides, especialment quan alguns dirigents polítics són ràpids en veure la palla en l’ull de l’altri i força astuts per esquivar la biga en els seus. Com que tothom a dit la seva, m’aventuro també a dir la meva. Tot i que, en el meu cas, no em centraré en l’anàlisi del que ha passat sinó posaré negre sobre blanc el que m’agradaria que passés en el futur perquè les properes eleccions hi hagi molta més participació.

M’agradaria que algun partit fos clar i m’expliqués que la independència no és una fita, sinó un instrument per que tots els catalans i catalanes siguem més feliços.

M’agradaria que, els partidaris de la independència m’expliquessin quines infrastructures pensen pel meu país; com pensen que serà la sanitat pública que m’atendrà ara que començo a anar més sovint el metge; com serà l’escola pública que anirà el meu net; com seran les biblioteques públiques del futur; on es vendran els productes catalans de les indústries catalanes; quin model de creixement económica tindrem; com seran les empreses tecnològiques; quina fiscalitat tindrà la Catalunya independent. M’agradaria que m’expliquessin això i tantes altres coses que faran il·lusionar-me en pensar que la independència farà als catalans i les catalanes més pròspers, lliures, feliços i humans.

M’agradaria que hi hagués un gran líder a Catalunya que somiés en color el futur del meu país. M’agradaria que aquest líder reivindiqués l’herència de Prat de la Riba, el seu seny i moderació noucentista, però que també s’identifiqués amb la rauxa del Modernisme. M’agradaria que aquest líder tingués el país al cap, me l’expliqués i em convidés directament a mi a incorporar-me en aquest procés. Sí, que em parlés directament a mí.

M’agradaria que el líder del meu país fos una persona apassionada i que busqués la meva complicitat apassionada. M’agradaria que aquest líder es dirigís a mi, personalment i no com a membre d’una tribu de patriotes. M’espanten les tribus quan oculten i anul·len l’individu i neguen la solidaritat compassiva.  El meu patriotisme no és de tribu, sinó d’un individu que pensa i estima, creu i s’apassiona.

M’agradaria sentir l’orgull de que el líder del meu país fos un gran estadista. Es a dir, una persona que sap demanar-me coses i d’indicar-me cap on hem d’anar; una persona que sap demanar, quan cal sacrificis durs, però que parla sense engany i és noble. Una persona que es capaç de negociar amb qui sigui tot allò que ens permet prosperar i ser feliços. M’agradaria tenir un líder humà, que s’emocionés i sabés transmetre els seus sentiments. Una persona normal, com jo, la meva dona, els meus amics i els meus veïns.

M’agradaria que el partit que assumís la direcció política de Catalunya no s’arronsés davant les dificultats, que anés fins els fons i fos valent alhora d’assumir responsabilitats. No si val practicar el cinisme polític de ser-hi sense ser-hi. Ja m’entenc. Els marrons com més compartits, millor.

M’agradaria que el lideratge polític del meu país estigui en mans de persones serenes, mesurades, justes i equitatives. No m’agraden els discursos encesos sense continguts. M’agradaria que ningú oblidés les mirades de les persones que pateixen i sofreixen els efectes d’una crisi que ells no han creat. M’agradaria que els meus governants fossin justos i comptessin amb ells.


Finalment, també m’agradaria que qui vulgui governar el meu país fos generós alhora de fer pactes i crear consensos. No m’agrada la política tacticista, del regat curt o de les paraules altisonants. Com tampoc m’agraden aquells polítics que s’inventen problemes o crispacions. M’agradaria que qui volgués governar el meu país entengués que a societat hi ha persones que tenim el nostre vot a la disposició de qui vulgui entendre i assumir tot el que dit fins ara. 


diumenge, 25 de maig del 2014

Antoni Serramona

A la vigília de Sant Felip Neri és celebrà a l’oratori de Sant Felip Neri de Barcelona el jubileu sacerdotal d’Antoni Serramona, capellà d’origen lleidatà i filipó en aquest oratori de tanta tradició barcelonina. Era festa grossa, cinquanta anys al servei de l’Església catòlica des de la diòcesis barcelonina . Això és el que festejàvem ahir una colla d’amics, molts de nosaltres avis, alguns pensionistes, però que coneguérem al Toni des de la nostre joventut universitària. Ho vaig calcular, el conec des de fa 45 anys. Era l’època en que uns joves universitaris, en plena ebullició del maig de 68, decidirem ser testimonis de la nostra fe en mig de la universitat. Ja en aquells moments en Toni Serramona, jove capellà, inquiet, impacient  i conciliar com tots nosaltres es col·locà al nostre costat i ens acompanyà i, en lloc de fer una parròquia universitària, iniciarem el Secretariat d’Universitaris Cristians precursor, anys més tard, del MUEC. Aquests joves universitaris catòlics, compromesos amb el nostre temps, volíem testimoniar la nostra fe, no en contra dels temps bulliciosos, sinó al costat de les inquietuds que es vivíem a la universitat. Volíem viure la fe, madurada en la reflexió i alimentada en la pregària arrelada a la realitat política i social del nostre temps.

Des d’aquells moments l’Antoni Serramona ha estat present en la meva vida. Sempre amb la mateixa actitud, estar al costat de forma pacient, acompanyar i fer de la relació una virtut que convoca i aplega. Durant aquests anys tots hem madurat la vida i la fe. Hem viscuts temps de glòria i de foscors, l’Antoni ha estat sempre al costat de qui ho ha necessitat, de la mateixa manera que també hem procurat estar al seu costat quan ell ho ha necessitat. Tots ens estimem i formen una comunitat de relació càlida. Per això els congregats en el claustre de l’Oratori de Sant Felip Neri, després de la missa memorial del sant fundador de l’oratori, li transmetrem la nostra alegria pel seu jubileu i el nostre sincer agraïment. En Toni sap que res del que som, dels diferents llocs on hem arribat en la vida, es poden entendre sense la seva presència silent i fraternal. Ell ens ha estimat i l’estimem.

Tots ens hem fet grans, molts d’aquells joves avui són respectables avis i pensionistes, que no jubilats. Perquè cap d’aquells joves hem dimitit de les esperances que construirem dia a dia a partir de les nostres vivències cristianes alimentades per uns joves capellans que ens feren costat, amb encertat i calidesa, quan anàvem teixint els camins vitals. La pregària, les eucaristies, les trobades de Setmanes Santes, els catecumenats i debats foren escoles de confirmació de la fe i d’iniciació responsable a la vida. Cap de nosaltres, dels congregats a l’oratori de Sant Felip Neri, hem renunciat a anunciar l’Evangeli de Jesús des de la intempèrie del món. I si molts de nosaltres seguim confessant-nos creients, seguidors de Jesús amb una fe conciliar,  és gràcies al testimoni i acompanyament de sacerdots com l’Antoni Serramona. L’Església catalana està en deute amb aquests sacerdots de pedra picada que han teixit una realitat eclesial viva i humana. Aquests capellans, plens d’esperances i tribulacions com tots nosaltres, han sabut fer del seguiment de Jesús un acte d’adoració i donació. Moltes gràcies Antoni Serramona.


dissabte, 24 de maig del 2014

Viva la liberta

És una magnífica pel·lícula italiana dirigida de Roberto Andò interpretada magistralment pel gran Toni Servillo. L’argument es prou conegut per l’espectador, ja que presenta la degradació de la política i la seva redempció a través d’un elogi a la sinceritat del polític. La novetat proposada per Roberto Andò és que la dignificació de la política es dóna per un enginyós joc de suplantació. El polític tradicional, secretari general d’un partit d’esquerra, esquerra especulativa sempre en l’oposició i en hores baixes de popularitat, és substituït accidentalment pel seu germà bessó, recent sortit del psiquiàtric on l’han tractat d’un trastorn  bipolar.


Ningú nota la suplantació excepte que diuen i es comporten de forma diferent. El nou polític és sincer, diu el que pensa i parla al cor de les persones. Val la pena estar atents al brillant discurs que fa en un míting o l’escena amb el president de la república italiana. Moments estel·lars que són un petit homenatge a l’excel·lent pel·lícula de Charles Chaplin el Gran dictador. Gràcies al canvi en els missatges polítics del nou secretari general el partit d’esquerra té una intenció de vot que li dóna una folgada majoria política. Però l’engany de la suplantació s’acaba i es tornen a canviar els papers. Per sort, Roberto Andò és una persona esperançada en la regeneració de la política i deixa que l’espectador interpreti que el vell secretari general s’ha transformat i assumeix com a propi el que el seu germà ha fet durant el temps que l’ha suplantat. He vist aquesta obra el dia de reflexió i, certament, va ajudar-me a comprendre el que havia estat la campanya d’aquesta eleccions europees i la necessitat de la folia de la bogeria per canviar la política del nostre país.

divendres, 23 de maig del 2014

El ministre del silenci selectiu

El ministre de l’interior és una persona de fixacions poderoses i d’una accentuada insistència facial.  A més, el seu discurs és previsible. Per a mi és un vell saludat, segons terminologia de Josep Pla. Segons aquest ministre hi ha una conxorxa permanent que ataca els fonaments de l’Estat.  Els conxorxats tenen un ampli espectre que oscil·la entre els antisistema radicals i violents fins els independentistes catalans. Donat que hi ha un atac en tota regla cal, segons l’opinió del ministre, defensar-se i la millor defensa és atacar també retallant les llibertats. I certament que ho està fent. Ho fa de forma progressiva i discretament. Primer ha creat les condicions per condicionar l’opinió pública i després empra els arguments anteriors per justificar les seves decisions. Aquesta és l’estratègia que ha seguit per proposar l’actuació policial contra alguns comentaris de les xarxes socials.

Però el ministre té memòria selectiva alhora d’avaluar els comentaris de les xarxes socials. Mentre les xarxes socials anaven plenes d’insults i amenaces contra catalans independentistes, no passava res. Tot era llibertat d’expressió. Però quan el to dels missatges es giren contra els amics del ministre, llavors correm-hi tots. Però la iniciativa que ha tingut la comunitat jueva de Catalunya de presentar una demanda per insults antisemites ha posat en evidència els oblits selectius del ministre. Els catalans jueus han evidenciat que des de temps la xarxa anava plena de missatge antisemites i el ministre, ràpid en actuar quan els atacs anaven contra els seus, tampoc no havia fet res. Com tampoc ha fet res el ministre quan un prestigiós novel·lista escriví, en diari de gran difusió en el país, que esperava que, davant el pis faraònic d’un cardenal de la cúria vaticana les monges que el cuidaven “posarien cianur en les natilles”. Frase distesa, en el context, però que diu el que diu.


Aquest ministre es reiteratiu en les seves obsessions. No sé si ell és l’inspirador, però sinó ho sembla, de l’estratègia ben calculada de fer creure en l’imaginari col·lectiu que la via independentista a Catalunya genera violència i tensió. Recordo que aquest ministre fou una de les primeres persones en comentar, durant les festes del Nadal passat, que  l’independentisme creava fractures en les famílies catalanes de tal manera que algunes no podien celebrar plegats les festes nadalenques. De nou el ministre tingué un episodi de desmemòria a l’oblidar que les manifestacions públiques a favor de la independència sempre havien estat pacífiques. Recordem la imatge de pau i festa que representà la cadena humana del passat 11 de setembre. Per tot això, recomanaria a aquest ministre aplicar amb mesura i equitat les seves preocupacions, però sense treure el to de disciplina casernària i preguntar-se perquè les xarxes socials o els altres medis de comunicació enlloc de fer-nos més cívics fomenten l’incivisme i la grolleria.

dijous, 22 de maig del 2014

Votar amb la raó i els sentiments

Vivim els darrers dies de la campanya electoral de les eleccions al Parlament europeu. He seguit amb atenció la majoria dels missatges electorals dels diferents partits procurant entendre la seva lògica comunicativa. He quedat preocupat per alguns llenguatges simbòlics fets servir. La majoria d’aquestes llenguatges estan plens de paraules i imatges de combat, de poca amabilitat i, evidentment, de poca epatia propositiva. La majoria de partits insisteixen en la burda desqualificació de l’adversari atiant temors sobre ell. S’aprofita qualsevol motiu per presentar-lo com la tinya o el perill públic número u i, mentre estem entretinguts en aquesta retòrica, s’acaba l’anunci publicitari quedant-nos sense saber que proposa el partit en relació a Europa.


Això no funciona. No funciona la política entesa com a confrontació desencarnada que nega tota possibilitat d’enteniment amb els contrincants. La política és acord i consens, no combat. Però no és així. L’anàlisi de la campanya mostra que l’objectiu electoral prioritari és eliminar del poder polític a els que pensen diferent. L’univers simbòlic que es mobilitza durant les eleccions evoca la confrontació i agita les pors per anar votar. Aquestes estratègies de campanya que busquen la mobilització dels propis i la desmobilització dels altres em cansen profundament. Es veritat que formen part dels manuals de campanyes electorals (tots d’origen nord-americà), però els trobo una enganyifa. Només serveixen per agitar emocionalment els electors, en un sentit o en un altre, despreocupant-se que aquestes persones també pensen i discerneixen. Fora desitjable que les futures campanyes electorals, sense abandonar el recurs a la intel·ligència emocional també fessin apel·lació a la intel·ligència racional. Tots sortiríem guanyant, la societat seria una mica més madura i la democràcia s’enriquiria.

dimecres, 21 de maig del 2014

Sortir a l’encontre de l’individu modern

En el congrés sobre pastoral a les grans ciutats, el sociològic Manuel Castells recomanà a l’Església catòlica testimoniar l’Evangeli en les xarxes socials. Dit això, advertí que no es tractava tant de fer les pròpies xarxes socials, sinó d’estar present allí on les persones es relaciones i creen aquestes xarxes. Mutatis mutandis del que proposà Manuel Castells és el que afirmà Alfonso Carlos Comín en un brillant article de finals dels anys 70 del segle passat i publicat a Qüestions de Vida Cristiana. En aquest article Comín reflexionava sobre la presència dels cristians en el món. Amb gran visió afirmà que els cristians hem de testimoniar la fe allí on sembla més difícil de fer-ho.

Viure la fe comporta el testimoni de vida d’aquesta fe. Ser testimonis de la fe en una gran ciutat és tot un desafiament; però també és un gran oportunitat per tornar a situar l’experiència creient en la seva originalitat. Es tracta d’optar per la radicalitat evangèlica expressada en el seguiment de Jesús. Ell és l’única camí vàlid, tant per anar al Pare i conèixer-lo, com per aportar salvació a la humanitat. L’oblit de Jesús provocat per l’excessiu centrament institucional del cristianisme ha tapat l’anunci de l’Evangeli com gran notícia.


En les grans ciutats s’expressen grans desitjos de salvació. Els homes i dones urbans segueixen cercant acolliment i refugis càlids, amor, comprensió i consol a les penes i sofriments, així com trobar sortides a les seves esperances. És en aquest context on cal situar avui l’Evangeli i transmetre que Jesús, mort i ressuscitat, aporta el sentit que es busca. Fer-ho, és el repte pastoral més urgent per assegurar la credibilitat de l’Església en una gran ciutat. Aquesta és la missió que el papa Francesc a establert pels cristians. Ens cal sortir de la comoditat dels temples i anar a l’encontre de les persones cansades de fer-se preguntes que no tenen respostes, de patir les injustícies socials o de simplement viure en el desconsol. L’encontre, és anar al món i situar-se al costat de l’individu modern per escoltar-lo, comprendre’l i parlar de l’Evangeli de Jesús.

dimarts, 20 de maig del 2014

Enorme reserva de força moral i espiritual

En la magnífica ponència, per continguts i manera de presentar-la, del professor Manuel Castells en el Congrés sobre la Pastoral a les grans ciutats promogut pel cardenal Lluís Martínez Sistach ha demanat als catòlics que actuem perquè el catolicisme és “la reserva històrica de regeneració moral de les societat”. Però, malgrat aquesta funció social, el catolicisme “no està sent aprofitat, i hem d’interrogar-nos sobre les causes i sobre les vies de reconstrucció d’aquests vincles”. Ara és el moment que l’Església catòlica ha d’assumir decididament aquesta funció social en un món on “les persones estan perdudes” i necessiten “institucions que puguin servir de refugi i de reconnexió amb la societat”.

¿Com fer-ho?. Les vies de restitució proposades per Castells passen per escoltar i dur a la pràctica els discursos del papa Francesc. Per Manuel Castells “per primera vegada en molts anys al més alt nivell de l’Església hi ha un lideratge que intenta anar a l’arrel dels problemes”. Només cal “viure com ell viu, escoltar com ell escolta, i obrar amb decisió com ell ho fa”. A partir d’aquí els cristians haurien de saber “portar l’Església al carrer i anar als sectors populars”. Cal “transformar les parròquies en centres socials multifuncionals que siguin també de lluita social i pregaria a la vegada”. Les parròquies han de ser comunitats d’acolliment càlid de les persones i des d’on irradiar humanitat. També cal endegar  “un diàleg directe i sense perjudicis amb els joves” emprant adequadament  “la cultura, de l’art, i de la música com a formes d’agregació social”. Cal situar l’Església catòlica allí on s’estableixen les relacions entre els joves per això cal “entrar en les xarxes socials, no per a captar, sinó per evangelitzar”, més que fer xarxes pròpies del catòlics cal estar present en les xarxes que ja existeixen.


Davant la diversitat social, l’Església catòlica ha de saber connectar amb “la història de les comunitats ètniques”, que tenen diferents expressions culturals i religioses, sense por d’assumir alguns sincretismes. També els catòlics han de saber “enfrontar-se a la violència”, amb “predisposició al valor del martiri, com el bisbe Romero”, i a una “critica frontal a la corrupció”. Cal saber testimoniar exemplarment els valors evangèlics. Cal “no tenir por de denunciar i netejar el món financer, tal i com està fent el papa Francesc amb la banca vaticana”. Magnífica proposta de camins a explorar eclesialment l’Església catòlica catalana.

dilluns, 19 de maig del 2014

A Europa mirant pel retrovisor

La majoria dels partits polítics, al meu parer, malbaraten el temps destinats a fer campanya electoral per les properes eleccions europees. Portant a l’extrem la meva reflexió, podria considerar, que fan un mal ús dels diners públics que, mesos després, cobraran dels impostos públics segons el nombre d’escons trets en les eleccions. Diners que, per altra part, no són seus sinó que els perceben dels impostos via subvencions. Considero que en fan mal ús pel fet de parlar poc d’Europa, i algun cop amb evident desgana, i centrar els seus missatges electorals en com alterar la correlació de forces en l’arena política d’aquí. Molts dels partits en concurrència europea estan més interessats en l’erosió política dels seus adversaris més directes que en l’assoliment dels objectius polítics europeus.


Amb aquest descentrament no és d’estranyar que la ciutadania estigui poc motivada per anar a votar el proper diumenge. Els mateixos partits en tenen, en gran part, culpa d’aquesta desafecció ciutadana al no tenir interès en situar Europa en el centre dels seus debats. Aquest ús instrumental d’Europa descoratja. La ciutadania no percep com a propi el procés de construcció europea i repeteix l’estereotip de que es tracta d’una iniciativa contaminada per la burocràcia dels funcionaris europeus. Quina gran irresponsabilitat política dels polítics de casa nostra que, tot i que diuen mirar cap a Europa no deixen de mirar el retrovisor per endevinar la seva correlació de forces aquí. Amb aquestes eleccions es torna a perdre l’oportunitat de galvanitzar l’interès en la definició d’un projecte comú declinat en clau europea. De nou, la politiqueria arrossega la política a l’oblit. 

diumenge, 18 de maig del 2014

Per juny, la falç al puny

Així diu la dita catalana. El juny és el temps de la sega; és el moment de recollir l’esforç de sembrar i cuidar els camps. El nostre juny hauria de ser un temps de collita política. Hauran passat ja les eleccions europees. Les intranquil·litats polítiques d’aquí s’hauran clarificat i les d’Europa estaran a punt d’aclarir-se. Totes les forces polítiques tindran dades electorals fresques. Sabran els seus adeptes i el nivell de desafecció ciutadana. Els partits polítics que hagin fet una campanya centrada en Europa coneixeran el grau d’acceptació de les seves propostes; els que hagin formulat la seva campanya en clau de desqualificació de l’adversari tindran prous elements per saber el grau d’acceptació popular d’aquesta barbaritat política. El panorama intern estarà més tranquil i Europa tindrà evidència de quines majories o aliances facilitaran la seva governabilitat. Tot serà més diàfan.

Per això el juny serà el temps d’agafar la falç i segar. Ara és hora segadors, no de segar l’herba sinó de seure’s i parlar sobre Catalunya. Hauria ser temps de converses  serenes sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Cal seny i mesura per totes les parts. Espero que les forces polítiques espanyoles majoritàries, les que tenen a les seves mans les claus del procés constitucional i l’acompliment de les lleis, i el govern de Catalunya parlin i aclareixin el futur immediat. Com que aquestes negociacions poden ser complexes, en un estira i arronsa de resultats imprevistos, fora prudent que les autoritats europees acompanyessin tot el procés. Catalunya, Espanya i Europa tenen molt a perdre si les coses van malament. Segons com es desenvolupin les negociacions i els seus resultats poden donar-se diferents escenaris indesitjables. Un d’ells fora que Catalunya quedi despenjada d’Europa en un primer moment amb un complicat procés de reincorporació; però hi ha un altra escenari que no es pot menysprear, és que algú proposi expulsar Espanya de la Unió Europea per un comportament no democràtic a l’impedir la consulta legals dels catalans; o el mateix projecte europeu quedi afeblit al no saber resoldre políticament un conflicte que expressa els nous desideràtums dels pobles d’Europa.


Davant d’aquests possibles escenaris cal temps i diàleg mesurat. Totes les parts ha de cedir en les seves postures. Han de trobar-se, parlar i acordar. Hi ha prou marge per fer-ho. Per exemple, l’acceptació de la llei de consultes catalanes com un instrument per saber l’opinió real dels catalans. El resultat d’aquesta consulta no és cap mandat als governants, marcaria un horitzó però no un calendari ni una obligació legal. Negar aquesta possibilitat radicalitzaria les posicions i afavoria les posicions més extremistes a Catalunya que no ajudarien gens a clarificar la qüestió. Les negatives a la consulta donarien oxigen polític i rèdit electoral als que volen la independència exprés després d’un referèndum no legal o els que són extremadament unionistes i crítics amb les polítiques del partits del sistema.  El resultat final, per Catalunya, és una elevació de la tensió, de les posicions polaritzades i del desacord extrem. Això no interessa a ningú, especialment les forces polítiques espanyoles unionistes, ni al catalanisme moderat ni els partidaris d’una Unió Europea políticament estable i allunyada de les agitacions nacionalistes seguint el model Ucraïna. Un altre marge per flexibilitzar les postures podria ser ampliar les preguntes de la consulta a fi de recollir i incorporar més sensibilitats al procés. El futur està per construir, sí, però cada cop es veu més clar per on es pot avançar per fer bona la sega.

dissabte, 17 de maig del 2014

Calixte III

A la historia de l’Església catòlica hi ha hagut vàries personalitats vinculades a la realitat política i cultural catalana. Una d’aquestes persones fou el papa Calixte III. Alfons de Borja i de Llançol nascut el 1378 a la Torreta de Canals (avui barri de Canals, població que pertanyia aleshores a Xàtiva, la Costera) i mort a Roma, 1458. Fou Papa de l'Església Catòlica amb el nom Calixte III entre els anys 1455 i 1458.  Fou el primer papa catalanoparlant de la història.

Alfons de Borja era doctor en dret, civil i eclesiàstic. Fou professor a l'Estudi general de Lleida. En aquesta diòcesi entrà al servei de la cúria de Benet XIII d'Avinyó. Durant aquesta etapa es relació amb Vicenç Ferrer. El 1417 ingressa a la Cancelleria d'Alfons IV el Magnànim, amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Fou membre del Consell reial. En l'exercici d'aquest càrrec acompanyà el rei en el seu periple per la Corona d'Aragó i Italià. Com a recompensa als serveis prestats, el rei Alfons IV el Magnànim promogué activament la carrera eclesiàstica de Borja i intercedí davant la cort pontifícia perquè fos proveït de dignitats i beneficis eclesiàstics. La confirmació d'Alfons de Borja com a conseller reial en afers d'alta política internacional arribà amb la seva participació en la legació pontifícia de Pere de Foix a la Península Ibèrica per solucionar definitivament el Cisma d'Occident.

S'ha considerat tradicionalment que el nomenament d’Alfons de Borja com a bisbe de València, l'agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial a la seva modèlica gestió en la resolució del Cisma d’Occident. Aquesta interpretació no és incompatible amb la voluntat del rei Alfons IV el Magnànim de controlar, a través d'un servidor de confiança, un dels bisbats més rics de la Corona, les rendes del qual, com ja havien fet amb les del bisbat de Mallorca, ajudaren a finançar algunes despeses de la conquesta de Nàpols. Un altre activitat d’Alfons de Borja en els afers internacionals encomanats pel rei fou millorar les relacions de la corona catalana aragonesa  la corona de Castella. Per aquest motiu formà part de diverses ambaixades i comissions per discutir afers pendents de la treva signada el 1430 entre les dues corones i intervé el 1436 en la conclusió del conflicte que les enfrontava.

Fou bisbe de València entre 1429 i 1458. La gran activitat d’Alfons de Borja al costat del rei Magnànim per conquerir el regne de Nàpols el convertí en un bisbe absentista, via permanentment a Itàlia des de 1438, tot i que estava en contacte permanent amb València per mitjà d’algunes estades puntuals a la diòcesi i el control de la seva gestió a través de vicaris generals i d'un grup de servidors de confiança, format per clergues que fan carrera a la seva ombra i per membres laics de la família Borja. Dels anys en què exerceix com a bisbe de València (1429-1458), s'ha destacat la defensa de les prerrogatives episcopals en els episodis que l'enfronten amb les autoritats municipals i els oficials reials; l'actuació pastoral i la reforma del clergat, especialment la celebració d'un sínode diocesà el 1432; les mesures contra els judaïtzants i la circulació de Bíblies traduïdes al vulgar, i la gestió econòmica de la diòcesi.

A partir de 1442 rebé l’encàrrec reial de la reforma administrativa del nou regne de Nàpols conquerit pel Magnànim, i és en aquesta etapa que presideix el Consell reial. Fou el valedor dels acords entre el papa Eugeni IV i el rei Alfons IV el Magnànim. En recompensa a aquestes gestions, el maig de 1444 és nomenat cardenal del títol dels Quatre sants coronats, mantenint la titularitat del bisbat de València. Com a cardenal, s'instal·la definitivament a Roma i s'allunya del servei directe del rei Alfons IV el Magnànim, per bé que es converteix en un valedor dels interessos de la Corona catalanoaragonesa a la cort pontifícia. Fou escollit papa el 1455, a una edat molt avançada, com a candidat de compromís esperant un pontificat de curta durada. El seu gran objectiu va ser el d’organitzar una croada contra els Turcs, que havien capturat Constantinoble al 1453. No va aconseguir trobar masses adhesions a la seva crida entre el Prínceps Cristians. Les relacions entre el rei Alfons IV el Magnànim i Calixte III es refredaren per les diferents concepcions que tenien en l’exercici del govern dels territoris italians de la monarquia catalanoaragonesa i dels estats pontificis. Aquesta circumstància provocà un refredament en les relacions entre el rei i el papa - després d'haver col·laborat prop de quaranta anys - i tots dos moriren el 1458, amb pocs mesos de diferència.


Calixte III sempre fou considerat pels romans com un papa estranger. Per vèncer aquesta resistència s'envoltà de servidors procedents de la corona catalanoaragonesa i vetllà per la promoció directa dels seus nebots: Pere Lluís de Borja fou nomenat capità general de l'exèrcit pontifici; Roderic de Borja (el futur Alexandre VI), cardenal i vicecanceller pontifici; Lluís Joan del Milà també fou creat cardenal. Calixte III rehabilità a Joan d’Arc i canonitzà al seu amic Vicenç Ferrer.

divendres, 16 de maig del 2014

Quefes i el llop

Hi havia un pastor, de nom Esop, que tenia el do d’interpretar el llenguatge dels animals i que escrivia boniques faules. Estant un dia pasturant, un altra pastor de la contrada, de nom Quefes, es lamentà que els llops del bosc atacaven, dia si i dia també, el seu ramat. Esop, home prudent i assenyat, dubtà del relat del seu amic, sobretot perquè parlava sovint amb els llops d’aquest bosc i, sorprenentment, tots eren vegetarians. Tot i la insistència de Quefes, Esop no feu cas del seu amic. Aquesta canterella durà vàries setmanes. Quefes insistia i Esop escrivia les seves faules.

Arribà un dia que apareixeren uns llops plens de rancúnia i enveja dels llops vegetarians i sense més atacaren ferotgement el remat de Quefes i a ell mateix. Eseop escoltà de lluny estant els crits d’auxili del seu amic, però escarmentat per tantes mentides i exageracions no li feu cas. Fatal i greu error, perquè, en aquesta ocasió els llops no eren vegetarians i com es propi del seu gènere es cruspiren el ramat de Quefes i el deixaren greument malferit. Quan els dos amics es retrobaren i Quefes explicà el que li havia passat. Esop el mirà compassiu i es lamentà de la seva dissort i entengué que, ni en polític ni en ramaderia es poden dir mentires o exagerar els fets. Per això decidí escriure una faula que servís d’exemple de tot això.


dijous, 15 de maig del 2014

Rancúnia

Dos esdeveniments, un d’ells de tràgiques conseqüències, aparentment inconnexes tenen un comú compartir importants dosis de rancúnia. El diccionari defineix la rancúnia com un sentiment inveterat d’odi, de malícia envers algú. Certament, els dos esdeveniments, l’assassinat d’una persona a Lleó i l’escridassada airada a un polític en un acte religiós, mostren el grau de rancúnia que contenen algunes persones i que, de sobte, es manifesta quedant fora de tot control. Aquestes persones, segons les seves pròpies declaracions han mantingut durant força temps un odi que ha rosegat profundament els seus cors. La rancúnia porta a morir poc a poc cada dia.

Davant d’un cors rancorós, el cristianisme proposa el perdó. El perdó allibera de l’amargor de cor i torna a la vida el cor entristit per l’odi. En la matriu cristiana hi trobem tota una llarga tradició de perdó. El profeta Isaïes ho anuncià amb tota claredat “que l'injust abandoni el mal camí, i el malèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor, que és compassiu, al nostre Déu, tan generós a perdonar”  (Is 55,7). La rancúnia és un estat de l’esperit corrosiu en el qual la persona queda presonera de les seves pròpies emocions.  Jesús ens ensenyà el camí per vèncer aquest empresonament de l’ànima. Llegim a l’Evangeli “aleshores Pere preguntà a Jesús: --Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon:--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” (Mt 18,21-22).


El camí per tornar a la vida és l’exercici del perdó a mans plenes. El propi Jesús, des del patíbul de la seva creu perdonà “Jesús deia: Pare, perdona'ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Les commocions socials contribueixen a que les persones no gestionem bé les nostres emocions i, en moltes ocasions, el sentiments queden alterats per uns esdeveniments que haurien d’estar sota control. L’autocontrol emocional és una disciplina que té força predicament; però el cristianisme ofereix un exercici de reconciliació, el perdó, que permet situar de nou a les persones en el control de les seves emocions. Aprenguem a perdonar i viurem més tranquils.

dimecres, 14 de maig del 2014

La necessària secularització de l’Islam

Un dels efectes de les anomenades primaveres àrabs, la majoria acabades amb més pena que glòria, ha estat l’apertura d’un tímid debat sobre la relació entre política i Islam, que és el mateix que parlar del paper de la religió islàmica en la societat. És evident que aquest és un dels grans temes que ha de resoldre avui l’Islam per situar-se, com a religió, en les mateixes condicions de reflexió cultural que les religions cristianes. De no fer-ho, el risc que corre l’Islam és deixar el terreny fèrtil pels que fan una lectura radical de la doctrina de Mahomma. La radicalització política extremista de l’Islam està estretament relacionada amb la comprensió que els musulmans tinguin de la vinculació de la religió amb la política. Dit d’una altra manera, com les societats de tradició cultural islàmica es secularitzen.

Per resoldre aquest dilema, per combatre l’Islam polític expansiu, alguns pensadors islàmics, proposen que l’Islam es quedi reclòs en les mesquites. Els patrocinadors d’aquesta visió volen combatre les manifestacions de l’Islam polític el qual, segons el seu poder en cada país, aprofita les estructures de govern per aplicar la moral islàmica directament a tota la població.  En aquests casos acostuma haver-hi una estreta relació entre els sermons a les mesquites, les fatwas, i les disposicions legislatives


Recloure l’Islam a les mesquites és un error. Aquesta visió representa seria l’aplicació lliberal de la privatització de la religió en un context islàmic. No crec que aquest sigui el camí. Cal optar per reconèixer que l’Islam, com tota religió, és una qüestió personal, que es viu en les conviccions íntimes del cor, però que no renuncia a tenir una presència pública i presentar les seves propostes per construir la moral cívica. L’Islam ha d’avançar en l’acceptació de la secularització de les societats islàmiques i en la seva reformulació com a religió oberta al diàleg amb la cultura moderna. Cal estendre el que avui són experiències exitoses en petits cercles de reflexió religiosa a sectors més amplis de les comunitats musulmanes. El camí està plegat de dificultats, però cal emprendre’l sense masses demores. 

dimarts, 13 de maig del 2014

Escric el que veig i visc

L’altra dia, en una conversa caçada al vol, vaig escoltar com una dóna criticava al seu company perquè escrivia un blog. Li retreia que ho fes per lluïment personal. Com si això afavorís el seu ego. Aquesta conversa m’ha fet pensar perquè escric cada dia una nota en el meu blog. Sempre que algú m’ho ha preguntat he contestat, més o menys el mateix: per aclarir-me. Gràcies a fer la nota diària penso, escric i comparteixo els meus pensaments i estats d’ànim. Si a més, algú em pregunta si m’importa que em llegeixin, la resposta també serà sempre similar: no massa. Mentiria si digués gens, però m’interessen més les primeres raons. Que tingui lectors em complau, però no és el meu objectiu.


El mateix títol del blog indica el seu sentit. Vita Moleskine és l’experiència vital transcrita en un quadern de notes. Les notes es conformen a mesura que passa el dia. La contemplació i vivència de la realitat m’aporten els ingredients bàsics per estructurar les meves reflexions. L’observació del que passa, el que visc, sento o llegeixo són la base de les meves notes. Els pensaments vitals emergeixen i s’entrellacen com les cireres. La vida aporta prou llums i ombres per teixir cada dia una nota. Les meves reflexions neixen l’experiència viscuda sedimentada per un pensament que opera de filtre conductor del que escric.

dilluns, 12 de maig del 2014

Fundació Centesimus Annus

El sant pare Francesc ha rebut en audiència al Vaticà als participants de la trobada internacional promogut per la Fundació Centesimus Annus Pro Pontífex . El tema del congrés d’aquest any ha estat una llarga pregunta Una societat bona i el futur del treball: poden la solidaritat i la fraternitat ser part de les decisions empresarials ?.

El papa Francesc ha agraït als participants del congrés les seves reflexions sobre l’aplicació de la solidaritat en diversos àmbits de la vida social i econòmica.; i com això ha de fer-se des de la perspectiva de la subsidiarietat . Solidaritat i subsidiarietat són una gran constant en el magisteri social del papa Joan Pau II que actualitzà posteriorment el papa Benet XVI a la seva gran encíclica Caritas in Veritate. El papa ha senyalat que avui la “paraula solidaritat s'ha tornat incòmoda , fins i tot incòmode". La crisi d'aquests anys que “té unes causes profundes d'ordre ètic, ha augmentat aquesta al·lèrgia  a conceptes com solidaritat, distribució equitativa dels béns, prioritat de la feina” El que cal, afegí el papa, és reflexionar com aquests valors ètics es poden concretar en els valors econòmics.

Els primers responsables de fer aquesta reflexió són els empresaris cristians perquè ells tenen la responsabilitat de consciència de traduir els valors ètics en polítiques econòmiques ètiques. Pel papa "l'empresari cristià ha sempre confrontar l'evangeli amb la realitat en la qual treballa" i ser conscient que l'evangeli demana "posar en primer lloc la persona humana i el bé comú". Per aconseguir aquests objectius aquests empresaris han de “col·laborar amb altres que comparteixen la base ètica i ampliar la xarxa el més possible” i confiar amb el suport que es pot rebre de les pròpies comunitats cristianes, parròquies, diòcesis i associacions cristianes. Els cristians han de ser testimonis de l’Evangeli en tot moment i en tot lloc, i les empreses no són cap excepció.

Per acabar, dirigint-se als participants, el papa Francesc digué “'vosaltres amb l'ajuda de Déu i de l'Església podeu donar un testimoni eficaç en el vostre camp, perquè no porteu només paraules o discursos sinó l'experiència de les persones i empreses que volen posar en pràctica, concretament, els principis de ètica cristiana en la situació actual del món del treball. Aquest testimoni és d'importància primària i us animo a donar-ho amb fe, també dedicant a l'oració el temps necessari, perquè també el laic, inclòs l'empresari ha de resar i resar molt quan els reptes es fan més durs''.

diumenge, 11 de maig del 2014

La banalització de la misèria espiritual

El darrer festival d’Eurovisió és un bon exemple de la misèria espiritual de les societats europees.  Durant unes quantes hores, la majoria de televisions públiques d’Europa mostraren a tot el món l’elevació de l’empobriment cultural a la categoria de bé universal. Poques cançons i cantants s’escapaven indemnes d’aquest judici. Quan sortí el/la representant d’Àustria, país que resultà finalment guanyador, vaig quedar confós. La seva ambigüitat era tal que em desconcertà. No sabia el que estava veient perquè la barreja d’identitats era tan gran que, el possible valor de la transgressió, es convertí en una paròdia de la vulgaritat.


El papa Benet XVI advertí sobre el risc de la relativització dels principis morals. Durant el seu pontificat, no deixà de senyalar que la cultura europea s’havia empobrit sota la confusió dels valors morals i les dificultats de fonamentar les pròpies decisions morals. Aquesta situació ens ha portat a una profunda misèria espiritual que es manifesta en diferents plans de la vida. Existeix una forta pressió de l’entorn per fer d’aquesta situació una virtut. La bona cultura, per sort encara present en molts sectors de la creativitat, té dificultats per arribar al conjunt de la població i contribuir a humanitzar la societat. Al nostre país, la pujada de l’IVA cultural, ha  estat un atemptat en tota regla a la regeneració cultural. Els mitjans de comunicació hegemònics en la difusió de la cultura de masses també han contribuït a aquesta sensació d’empobriment espiritual i moral. És moment de reaccionar i frenar aquesta misèria espiritual.

dissabte, 10 de maig del 2014

El malefici dels estereotips

Fa uns dies vaig comentar, des de una certa indignació, l’important masclisme existent en els mitjans de comunicació i el risc que això comportava per la conformació de l’opinió pública. Llegint el diari de nou ho he tornat a constatar. En ocasió de les eleccions europees un diari ha fet una anàlisi de les vestimentes dels principals candidats catalans, CiU, ERC, PSC, PPC, ICV-EUA, C’s,  i dels dos cap de llista més rellevants estatals, PP i PSOE. Són vuit persones, de les quals només una és una dóna. Cada un dels candidats han estat analitzats per dos experts en imatge, un home i una dona. L’experta, segons es desprèn del petit currículum  no és català i desenvolupa la seva feina fora de Catalunya, mentre que l’expert és català i treballa, dins i fora de Catalunya.

Al llegir les seves conclusions m’ha sorprès que la dona experta afirma, en el cas de la candidata del PSOE, comença dient “és guapa, però porta els cabells molt planxats i els blens són excessius”. Curiosament,  no fa aquest comentari,o de similar, en cap dels altres candidats que tots són homes. En aquests casos els comentaris comencen amb frases com: “imatge correcte, amb vestits de bona fractura”; “té una imatge molt cuidada”; “està bé sense corbata”; “cultiva l’estil slim”; “bona imatge, molt tradicional”;va una mica hipster”; “m’encanten els cabells blancs, però els ha de cuidar”. De nou els estereotips funciones i juguen una mala passada. Només la dóna és judicada a partir d’uns patrons de bellesa probablement només pel fet de ser dona. Una mostra més de les grans dificultats que tenim per aconseguir la igualtat de gènere. 

divendres, 9 de maig del 2014

¿On són els profetes?

Ens trobem en temps de grans desassossecs i només tenim tertulians mediàtics que reiteren opinions conegudes buscant més polèmica especulativa que ajudar a madurar l’opinió pública. En aquesta situació, trobo a faltar l’exercici del profetisme. Ben segur que els profetes hi són, però es troben ofegats per la reiteració d’opinions que només serveixen per consumir mites mediàtics que ocupen les sales d’estar.

Els profetes d’avui estan condemnats a ser noves Cassandres. Per més que diguin i reiterin senyals d’alarma sobre els esdeveniments que fan que el món trontolli, ningú els hi fa cas. Cassandra deia la veritat però el venjatiu Apol·lo la condemnà a que ningú li feia cas. Aquesta fou també l’experiència d’Amós, Osees o Isaïes profetes de l’Antic Testament. Cap d’ells foren escoltats en el seu moment. Eren veus assenyades i mesurades, però menystingudes.


Avui tenim múltiples reedicions de la faula del Pastor i el Llop d’Esop. Les mentides i falsedats són reiterades per diverses veus com a estratègia política. Es corre el risc de que tant repetir les mentides, això resti credibilitat a qui les diu i, el dia que digui la veritat ningú li farà cas. Necessitem tornar a sentir les veus dels profetes. Per això cal descobrir-los, escoltar-los i fiar-nos del que ens diguin.