La llibertat digital amenaçada

Fa poc el govern d’Espanya aprovà el Real Decreto-ley 14/2019, de 31 d’octubre publicat al BOE el 5 de noviembre de 2019, de “medidas urgentes por razones de seguridad pública en materia de administración digital, contratación del sector público y telecomunicaciones". Aquesta normativa representa un canvi en el paradigma de la democràcia a Internet. És un decret que permet a el Govern intervenir Internet per "preservar l'ordre públic". El govern agafa el control de les tecnologies de comunicació i a través d’una explotació de les bid-data vol saber tot i més dels ciutadans, identificar qui pot ser considerat perillosos per la seguretat de l’Estat i deixar-los fora de les comunicacions digitals. El govern en funcions de Pedro Sánchez ha afegit el concepte d’"ordre públic" a la llista de causes per les quals el Govern pot assumir el control de la infraestructura de la xarxa sense ordre judicials. Això és molt greu. A partir de la publicació d’aquest decret el Govern pot intervenir i assumir el control de la infraestructura física i digital que suporta Internet si considera que hi ha ""una amenaça immediata i greu per a l'ordre públic" o poden derivar "greus problemes econòmics o operatius a altres proveïdors o usuaris de xarxes". Podrà fer-ho encara que no compti amb una ordre judicial prèvia. L’ús del Decret Llei és un recurs legislatiu excepcional pensat per a situacions d'urgència amb la qual l'executiu pot evitar la via parlamentari per a la seva aprovació. Tot i que s’ha de ratificar en el plaça de 30 dies pel Congrès.

El president de Govern, Pedro Sánchez, va justificar aquest decret-llei per la necessitat de "posar punt i final" a la "República Digital" catalana. No obstant això, els canvis que introdueix són d'aplicació general i modifiquen diverses lleis en vigor, com la de Seguretat Ciutadana (una de les que conformen el paquet de normes denominat llei mordassa), el que ha provocat un conat d'alarma entre juristes i experts per les implicacions que aquesta acció pot tenir en els drets fonamentals a mig i llarg termini. Algunes analistes pensen que és una simple "gesticulació" o "propaganda política" per marcar una posició respecte Catalunya. No pensa el mateix el Govern de la Generalitat que ha denominat el decret-llei com un "155 digital, un cop d'Estat". Perquè el decret el Govern ha dissenyat un mecanisme que dóna al govern de l’Estat la capacitat de "prendre el control de la xarxa de fibra òptica que està tendint la Generalitat" en cas que aquesta intenti utilitzar-la per independitzar la seva administració electrònica de l'Estatal, o bé dur a terme una votació indepentista per via digital. Es diu que el decret-llei imposa un "Estat d'Excepció digital" per la capacitat que atorga a Govern per segrestar publicacions en línia al·legant motius d'ordre públic. És d’esperar que el nou Parlament sigui capaç de no convalidar aquest Decret Llei que retalla les llibertat de l’era digital.

Amb fam no hi ha democràcia

El papa Francesc va afirmar que "no hi ha democràcia si hi ha fam, ni desenvolupament amb pobresa, ni justícia en la inequitat". Aquestes paraules les pronuncià el papa durant un discurs que va oferir amb motiu de la clausura de la Cimera Panamericana de jutges sobre Drets Socials i Doctrina Franciscana, celebrada al Vaticà. Jorge Bergoglio afirmà que “un sistema polític-econòmic, per al seu sa desenvolupament, necessita garantir que la democràcia no sigui només nominal, sinó que es pugui veure plasmada en accions concretes que vetllin per la dignitat de tots els seus habitants sota la lògica del bé comú, en una crida a la solidaritat i una opció preferencial pels pobres”.

Francesc va mostrar la seva preocupació per les "veus" d'alguns pensadors que defensen “que els drets socials són vells” i no aporten res a les societats actuals. Aquestes afirmacions, diu el papa, només pretenen confirmar " polítiques econòmiques i socials que porten als nostres pobles a l'acceptació i justificació de la desigualtat i indignitat". El papa va fer una crida perquè els països treballin a favor de la igualtat i minimitzin cada vegada més l '"exclusió i segregació, de manera que la iniquitat no tingui l'última paraula".

Pedro Sánchez, la justícia també necessita més democràcia

La realitat es mes tossuda que les fantasies democràtiques de Pedro Sànchez. Ahir el president de sala del Tribunal Suprem, el jutge Marchena, aquell que concentra tota la confiança del PP segons es desprèn d’una indiscreta piulada, evidencià les deficiències democràtiques de la justícia espanyola o, com determinants marcs mentals, poden condicionar l’exercici de la justícia que es suposa exquisidament imparcial i democràtica. L’exemple més clar d’això fou la nova negativa del jutge a exhibir alguns vídeos a fi de contrastar la possible falsedat en la declaració d’un guàrdia civil cridat com a testimoni. El president de la sala afirmà la seva negativa en criteris de procediment i amb contundència assegurà que no es vulneraven els drets de defensa. Criteris que no compartiren clarament els advocats defensors els quals al·legaren total indefensió.

El sentit comú dóna la raó als advocat defensors. La negativa del Tribunal per visionar els vídeos durant la prova testifical malmet el principi de contradicció i empara els testimonis a poder mentir i explicar fabulacions o conjectures. Per més prova, les declaracions d’alguns testimonis. Al no poder-se veure els vídeos davant dels testimonis permet als testimonis contradir-se i inventar la realitat. Quan es puguin veure els vídeos, durant la fase documentals, serà como una llarga sessió de curt metratges, on la falta de context significarà, a la pràctica, neutralitzar el dret de defensa. Malament per la credibilitat de la justícia espanyola, malament per la democràcia a Espanya. Aquesta democràcia perfecta inventada per Pedro Sánchez fa aigües en un dels seus aspectes més bàsics: erosiona la confiança que la justícia hauria de donar en la garantia dels drets dels ciutadans.

La qualitat democràtica trontolla

Hi ha una creixent preocupació entre els politòlegs i pensadors sobre la necessitat de repensar la democràcia liberal per evitar la seva progressiva perduda de qualitat. Voldria reflexionar sobre alguns esdeveniments recents que penso que són una mostra d’aquesta debilitat democràtica de les societats contemporànies.

Primer esdeveniment. El president del Parlament de Veneçuela es proclama president legítim del país i tot seguit Estats Units, i després altres països, li donen el seu reconeixement. Pocs dies abans, el Vice-president nord americà havia demanat canvis polítics en aquest país. Aquest maniobra, un vertader cop d’estat, es fa contra el que havia votat democràticament el poble veneçolà que havien escollit a Nicolàs Maduro com a president. Tot i no ser sant de la meva devoció, el cert és que la legitimitat democràtica la tenia ell i ara, com si fos episodi de Homeland, els nord-americans decideixen canviar de president.

Segon esdeveniment. Aquest és més proper. El conseller Quim Forn, avui empressonat injustament i a qui tinc en alta consideració personal i política,  decideix, en una llarga carta, proposar-se com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. Ràpidament els tertulians ja especulen amb qui formarà cartell electoral. De tots els noms suggerits l’únic que ha estat escollit a través d’un procés de primàries per ser candidata és la Neus Munté. ¿Qui ha decidit la nominació de Quim Forn? ¿Qui decideix el seu cartell electoral? Els esforços per renovar els processos de nominació queden emmascarats per maniobres de despatxos. Flac favor també als esforços de millora de la qualitat democràtica.

Tenim sèries dificultats per regenerar la democràcia liberal. Hi ha masses situacions que demostren la feblesa dels esforços i la necessitar de prendre’s més seriosament la crisi de la democràcia, ja que es corre el risc de banalitzar més la mateixa democràcia.

La democràcia com actitud vital

Els comentaristes polítics parlen molt de democràcia; els ciutadans es queixen de les falles del sistema institucional; i, qui més qui menys, té la sensació de que tot el sistema polític, tal com l’hem construït en els darrers anys, es troba profundament qüestionat per limitat o pervertit. Dins d’aquest panorama, les mirades escruten la democràcia i avaluen la seva qualitat. Cal fer-ho, és necessari i urgent. Però aquestes mirades han de transcendir la dimensió institucional i revisar la manera com la democràcia afecta la vida de les persones. Dit d’una altra manera, de quina manera la democràcia està integrada en la vivència íntima de les persones. Perquè la democràcia és, a més d’una construcció política, és una actitud vital.

La democràcia són valors i principis integrats com a virtuts públiques. Aquestes, més enllà de les institucions on esdevenen arquitectura, habiten en el cor de les persones, esdevenen el seu alè cívic. Les regles democràtiques, aquelles que ajuden a organitzar la convivència, han de derivar-se d’uns ideals motivadors de les persones. Sense això, no es poden explicar algunes actituds democràtiques plenes de valentia o de resistència davant la vulneració dels drets humans. Nelson Mandela, Ghandi, Rosa Parks, entre altres exemples, foren persones mogudes per uns ideals democràtiques. Vivien la democràcia com actitud vital.  

Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part I

Avui m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal. El tema s’ho val perquè el conflicte de can Vies altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera està centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Els alemanys tenen una paraula, zeitgeist, que serveix per descriure l’esperit d’una època. ¿Com descriuríem l’esperit d’un gran ciutat com Barcelona? Del congrés internacional de pastoral de les grans ciutats, recentment celebrat a Barcelona, he après que hi ha moltes lectures possibles del que és una ciutat. De totes elles, el meu interès es centrà en descobrir que una ciutat es pot comprendre com a un conjunt de mons simbòlics que coexisteixen més que cohabiten. L’encert es troba en saber descobrir-los, interpretar-los i saber interrelacionar amb ells i entre ells.

Aquest dies la ciutat de Barcelona viu el conflicte de can Vies que s’està expressant de forma molt violenta per diversos barris. El consistori barceloní ha decidit, donant compliment a una sentència judicial a favor de Transports Metropolitans, institució propietària de l’immoble, desallotjar i enderrocar aquest edifici en el barri de Sants. A partir d’aquest fet el conflicte ha estat servit. Greus aldarulls han sacsejat, primer el barri i després a diferents districtes. Aquesta reacció violenta té alguns punts en comú a la donada en relació al conflicte del barri de Gamonal de Burgos. Ara, com en aquell moment, les xarxes socials actuen d’eficients amplificadors de les crides a l’ocupació violenta de l’espai públic; com també serveixen per criticar aquests fets.

El conflicte de can Vies s’ha portat incubant des de fa més de 17 anys. Segons diuen els diaris Can Vies era un centre social autogestionat Can Vies sorgit per l'ocupació, l’any 1997, de dues finques del carrer Jocs Florals propietat de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB) des del 1925 que havien quedat en desús i estaven pendents d'enderroc. Des de llavors, i mentre l'empresa pública anava fent les gestions per aconseguir-ne el desallotjament, el centre de can Vies arrelava i consolidava els seus vincles amb el barri i el seu teixit associatiu. L'Audiència de Barcelona va donar la raó a TMB el 2012, i el Suprem va desestimar a principi d'any el recurs dels ocupants i va fixar per l'abril passat el desallotjament, establint que l'Ajuntament i TMB tenien un mes per fer efectiu, excepte si decidien suspendre'l. Pel seu treball dilatat en l’àmbit dels moviments populars can Vives s’havia convertit en una icona simbòlica d’aquests grups.

Avui, l’actual equip de govern recull la interpretació laxa de l’autoritat manifestada per l’anterior consistori. Durant aquests anys, davant la inanició de qui tenia la responsabilitat política, judicial i moral del municipi, ha anat ocupant un espai en el barri i ha fet una oferta cultural de suplència que ha complagut, primer, a una part dels veïns, i després a diversos moviments populars alternatius de la ciutat. En aquest sentit, hi hagut una complicitat entre diferents mons simbòlics de la ciutat que s’han potenciat i enriquit per l’existència de can Vies. Tot s’ha desenvolupat d’acord un guió previsible: les complicitats esdevenen aliances sòlides que acaben justificant un fet que, en els seus inicis, sorgeix al marge de la legalitat. Quan les autoritats públiques no actuen amb diligència les ocupacions construeixen la seva legitimitat adduint un interès social en les seves activitats sempre qualificades de populars. Probablement tenien part de raó, si les seves ofertes culturals desperten interès en una part del barri. En moltes ocasions, aquestes ofertes omplen un buit o complementen altres ofertes culturals o associatives de la ciutat. Especialment, en l’àmbit de polítiques de joventut o de cultura popular alternativa.

Penso, a partir de les dades que tinc, obtingudes de bona font i de la lectura de la premsa, que l’actual consistori era conscient de la realitat històrica de can Vies i volia trobar una sortida al seu ús integrant-lo en el disseny urbà del barri i de les seves activitats associatives. En aquests termes anà la negociació entre el consistori i els ocupants de can Vies. L’oferta municipal era marxar temporalment a un altre espai, que probablement hauria estat l'antic recinte fabril de Can Batlló, actualment gestionat per col·lectius veïnals amb el vistiplau municipal, fins que a Can Vies es fessin les adequacions oportunes per poder tornar-hi. Les entitats ocupants van rebutjar l'oferta per la seva malfiança vers la sinceritat del consistori. Difícilment la negociació podria avançar si una de les parts desconfiava de l’altra. Arribats en aquest punt en el qual la negociació passa de la raó als sentiments i vivències, era difícil resoldre el problema i aquest esdevingué el conflicte que ara estem patint tots els ciutadans de Barcelona.

El que podien haver estat unes plàcides i raonables negociacions s’ha convertit en una conflicte de convivència urbana. Es quan els mons simbòlics dels barcelonins s’activen i, en lloc de la coexistència, xoquen durament. En aquests moment, els paràmetres de judici són uns altres. En primer lloc, els espais públics ocupats no són, òbviament propietat dels ocupants, ni els veïns del barri en tenen l’ús exclusiu: són patrimoni del bé comú de la ciutat. Per això tots els veïns tenim dret a opinar en la mesura que som protagonistes passius del seu manteniment i ús públic. Un altre element important de judici és quan, aquest món de relacions entre ocupants i veïns altera la convivència. En aquest cas, la responsabilitat de vetllar per aquesta convivència és del consistori qui actua en nom de l’interès general de la ciutat. Finalment, sorgeix el debat sobre l’ús de la violència repressiva pel manteniment de l’ordre.

Per normal general els centres ocupats acaben generant problemes de convivència perquè, tot i la voluntat sincera dels seus ocupants d’oferir una comprensió alternativa a l’oferta cultural tradicional, aquests centres actuen d’atractors de persones que no respecten les regles de joc que regulen la convivència ciutadana. La seva de la realitat és mostrar actituds alternatives a tot. Es troben en permanent estat d’oposició a tot que estigui fora de la seva tribu. Quan això passa el conflicte està servit i, les petites tensions inicials associades a les dificultats d’entendre un estil de vida alternatiu a la majoria, es converteixen en un marasme de despropòsits que acaben en tensió extrema urbana que, a la vegada, esdevé un nou atractor perquè els violents, que ni són antisistema ni alternatius, sinó persones amants de la violència com a sistema es dediquen al vandalisme urbà com a mitjà d’expressió. Una petita concessió a la conjuntura. Sempre he tingut el dubte que sota rostres tapats poden amagar-se interessos polítics amatents d’emprar al seu favor la violència dels conflictes socials. Es tan fàcil fer-ho, es tan gran la temptació, ha passat tantes vegades que mai em vindrà de nou que algú m’expliqui un nou cas de manipulació. 

Millorar la qualitat de la democràcia

La majoria dels polítics del nostre temps semblen més preocupats pels aspectes formals i força despreocupats per les qüestions substancials que ajudin a enfortir la democràcia i a diferenciar els programes polítics. Molts cops resulta difícil distingir les diferències de fons entre alguns programes polítics o endevinar quins són els principis bàsics que fonamenten les decisions polítiques. Els polítics i la política es mou per altres interessos. S’observa com els partits incompleixen sistemàticament els programes electorals i la classe política és el resultat d’una oligopolítica que es resisteix a abandonar el poder. Les campanyes electorals són concebudes con ocupacions del poder.

Curiosament, en una societat altament connectada, la majoria de polítics tenen dificultats de connectar amb els ciutadans, en general, o amb els seus electors. No funciona la comunicació fluïda entre els votants i els seus elegits. Els partits s’han convertit en verdaderes agències d’ocupació laboral. El sistema de selecció dels càrrecs polítics és defectuós, doncs no acaba de trobar les millors persones sinó  les més espavilades. Les eleccions primàries, en qualsevol de les seves modalitats, poden ser un bon recurs de renovació. Però cal fer-les bé. Qualsevol dubte sobre les primàries es convertirà en un nou desprestigi del sistema polític. La bona governança de la societat depèn de la capacitat de la política de millorar la qualitat de la democràcia.

Por a la democràcia, por a la llibertat

Els evangelis cristians estan plens de referències a la por. “No tingueu por” se’ns diu davant el Crist ressuscitat. De forma similar, l’Antic Testament, ens parla del temor a Déu. La por i el temor reverenciat formen part de la pròpia essència humana. Per això, la Bona Nova de Jesús pretén que les persones no tinguem por a totes aquelles coses que la provoquen. El mateix fan les altres religions. De forma similar, els humans han ordenat la seva convivència a través de sistemes, institucions i valors cívics. Un d’aquest sistema és el polític el qual pretén que les persones puguin dirimir les seves discrepàncies davant la realitat a través del diàleg i el consens. Per això, en la base de la democràcia ens trobem la voluntat popular de participar per decidir lliurament el seus futur.

Per fer-ho, la política té diversos instruments però, cap d’ells, pot oblidar que són eines al servei d’una finalitat major: el bé comú. Els instruments no són valors absoluts, sinó relatius al servei de la voluntat del poble. Ara s’ha viscut un fet que posa en entredit aquest punt de vista. La destitució forçada i camuflada del fiscal general de Catalunya és un cop directa a la democràcia. El que Rodríguez Sol comentà era que calia articular una consulta legal per saber el que opinava el poble. Impecable. Ja que, si la voluntat popular resideixi en l’expressió lliure del poble, és necessari que aquest el pugui expressar. El dret a decidir és l’expressió màxima d’aquest principi i és, en si mateix, un bé moral perquè significa donar la veu al poble. Escoltar directament la veu popular és un exercici de democràcia que corregeix l’ús de mediacions, sempre instrumentals, que poden alterar aquella opinió. El possible resultat de la resposta no deslegitima el mètode de consulta. Consultar és un bé moral perquè fomenta que les persones puguin expressar-se i decidir en llibertat el que volen. Negar-ho és anul·lar l’exercici d’un dret bàsic reconegut en els mateixos fonaments de la democràcia. De nou la por a la llibertat es manifesta com a por a la democràcia.

Manifest per la decència política

Un bon amic, en Joan Oliveras Bagués, a fet una reflexió sobre l’actual situació de la política que me l’ha faig meva. El seu escrit podia semblar un manifest a favor de la decència política. Algunes persones, que s’anomenen polítics, han convertit la política en una obscenitat. La lectura dels diaris es fa feixuga i trista. Les notícies sobre corrupció política i altres immoralitat han convertit l’art de la gestió de la res publica en un enorme fangar. Costa assumir tantes aberracions en l’àmbit de la política. La realitat supera qualsevol ficció. Quan semblaven que havíem vist tot la guerra dels espies torna a introduir melancolia en la política.

Les notícies generen perplexitat. En Joan afirma “contemplo una permanent i tossuda inconsciència en el millor dels casos, irresponsabilitat en d'altres, i de fet una general incapacitat de reacció, entre els diferents actors polítics que tenen a les seves mans, la possibilitat de generar un punt d'inflexió en aquesta bacanal autodestructiva en la que s'ha situat a la democràcia a Espanya i a Catalunya”. Al darrera d’aquesta situació és l'objectiu inconfessat de seguir protegint beneficis i privilegis contra l'interès ciutadà. Al final apareix l’horror de pensar que aquesta barbàrie provocarà “costos irreparables contra el sistema bàsic de llibertats”.

Cal reaccionar. Cal canviar d’arrel el sistema polític o la seva crisi ens arrossegarà a tots. Les reformes poden quedar curtes, cal foc nou. No es pot seguir governant des la indecència que permet que els corruptes donin lliçons de moral i que les lleis els emparin i beneficiïn. Cal radicalitzar-nos en les solucions per tal de tornar a recuperar el rostre decent de la política. Ens cal una primavera política que desterri definitivament aquest llarg hivern en que algunes persones han convertit el servei públic a la comunitat. No vull ni salva pàtries ni tecnòcrates ben clenxinats. Vull polítics honestos, capaços, compromesos, servidors del bé comú, amants de la llibertat i el respecte cívic. I com diu l’amic Joan Oliveras Bagués “calen accions decidides, sense espai per a la pantomima, ni temps per a la demora”.

Només així serà possible recuperar la decència de la política que ens ha de permeta, com molt bé diu la Roser Torrellas Subirà “aturar aquest desgavell amb lleis que controlin i regulin l’activitat política i financera però també cal tornar a lluitar perquè valors i ètica tornin a ser el marc de actuació política, econòmica i social. Necessitem que la honestedat, la transparència, la solidaritat, la tolerància, el respecte actiu; la disposició al diàleg, la professionalitat , la creativitat, la compassió ben entesa. l’amor, la alegria, l’esforç i la perseverança i un llarg etcètera tornin a ser els eixos de la nostra societat”