divendres, 31 de desembre del 2010

Bon Any 2011

Avui és el darrer dia de l'any (pels pessimistes) o la vigília del primer dia de l'any (pels optimistes) o dos dies del calendari (pels realistes científics). En definitiva, que cadascú ho celebri com ho cregui convenient. En qualsevol cas us desitjo molt bon any 2011. Com que és un dia per fer bons propòsits us suggereixo un text que dóna idees pel proper any. Sant Pau escriví “Així, doncs, els qui van pecar sense conèixer la Llei de Moisès, aniran a la perdició al marge d'aquesta Llei; i els qui van pecar coneixent la Llei, seran judicats segons aquesta Llei. Perquè davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen. En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior. Així demostren que les obres manades per la Llei estan escrites en els seus cors: en donen testimoni els judicis de la seva consciència, que els acusen o els defensen. Tot això quedarà al descobert el dia que, d'acord amb l'evangeli que us he anunciat, Déu judicarà, per mitjà de Jesucrist, les accions amagades dels homes” (Rm 2, 12-16).

Bony Any 2011

dijous, 30 de desembre del 2010

Repensenat la meva fe 20. Alliberar-se del pecat

El punt de partida per saber que fer davant del pecat és un text de Rm 7,24 i 25a.

"Pobre de mi, que en soc de dissortat!. Aquest cos em porta a la mort. ¿Qui me'n podrà alliberar?. Donem gràcies a Déu, per Jesucrist, el nostre Senyor: ell és qui ens allibera.."

Aquest text em fa percebre el sentiment íntim del pecat. Amb ell prenc consciència de que la existència té moments de mort (manifestació del pecat). "Pobre de mi, que en soc de dissortat". Prec consciència del pecat personal. Sóc pecador. La vida cristiana és un constant pols contra aquelles coses que porten a obrar sense tenir present l'amor de Déu. Però no arribo a vèncer la meva condició pecadora. Sóc conscient del pecat, el tinc sempre present, el sé identificar, som vells coneguts, però això sóc dissortat.

"Aquest cos em porta a la mort". No és l'esperit maligne el que m'empeny al pecat. És tota una existència que és dóna enmig d'un entorn majoritàriament allunyat de l’amor de Déu. L’allunyament de Déu porta a la mort. Però com que no puc deixar de viure en la meva història, he d’aprendre a conviure amb el pecat i acceptar la meva condició pecadora. Cal acceptar la dimensió pecadora amb esperança que porta a preguntar-me: "¿Qui me'n podrà alliberar?". La resposta és clara.

“Jesucrist, el nostre Senyor: ell és qui ens allibera" Tenim un referent per alimentar la nostra esperança: Jesucrist. Ell aporta una raó per entendre els camins per vèncer, sense negar, la condició pecadora de les persones. Ens dóna una experiència profunda d’amor de Déu alliberador. Malgrat el meu pecat, Déu amorós pren el pecat i m’allibera. Recordo la història de la salvació: el poble escollit, malgrat la promesa de Déu, ha anat pecant constantment i sempre Déu ha estat lent pel càstig i ràpid en l'amor. Malgrat el pecat que aboca les persones a la mort, Déu a través de Jesucrist fa renàixer a la vida. La història de la salvació és la història de la mort i de la vida, del pecat i de l'alliberament. Esdevé com una fulla d'un arbre, on sempre van units l'anvers i el revés, sense poder separar-se.

"Donem gràcies a Déu" Prendre consciència d'aquesta realitat de salvació és aixecar un pregària d'acció de gràcies. L'amor de Déu és operant en la meva història personal i per això cal donar-ne gràcies. El saber-me salvat, deslliura't del pecat malgrat la meva condició pecadora, dóna d'alegria i fa exclamar una acció de gràcies.

dimecres, 29 de desembre del 2010

Fer al bé als musulmans

Un bon amic m’ha fet notar que els cristians tenen moltes dificultats de viure la seva fe en molts països islàmics. Fins i tot, i són fets recents, en alguns d’aquests països hi hagut atemptats a les esglésies cristianes que han causat diversos morts. Aquesta evidència és inqüestionable i no es pot objectar. No obstant, la constatació d’aquesta lamentable situació no significa que en els països no islàmics s’hagi d’actuar de la mateixa manera. Algunes persones volen justificar la seva oposició a l’Islam a Occident precisament per la situació dels cristians a alguns països islàmics. M’agradaria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió.

En primer lloc, la situació dels cristians en els països islàmics té un tractament diplomàtic en el cas de que això afecti a ciutadans estrangers i, a un altre nivell, també cal molta diplomàcia o geopolítica per resoldre la manca de llibertats que tenen alguns d’aquests països islàmics. La via diplomàtica és la que ha d’aconseguir obrir aquests països vers el respecte a les llibertats democràtiques i, de manera particular, a la llibertat religiosa.

A un altre nivell, els cristians no podem respondre a la discriminació que tenen els nostres germans en alguns països islàmics promovent mesures similars en la nostre societat contra els nostres musulmans. Quan alguns cristians apareixen com a promotors d’aquest iniciatives en ve al cap un fragment de la primera carta als cristians de Tessalònica “mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom” (1Te 5,15) o en un text similar “no torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà” (Rm 12,17-19a). La recomanació és clara i contundent. Aplicada al tema que ens ocupa significa que, per més que alguns països islàmics discriminin o persegueixin els cristians, a Catalunya els cristians hem de fer el bé als musulmans. Ho hem de fer explicant quines són les nostres motivacions i demanant que als catalans musulmans que si tenen relació amb alguns d’aquests països expliquin com es respecte i s’estima el pluralisme religiós.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Acollir els musulmans

Una persona amiga, la qual tinc en bona consideració i estimació, m’ha formulat algunes observacions a les meves consideracions en relació al tema de les mesquites. Considera que alguns cops es pot ser massa benvolent i permissiu vers els musulmans. Ja que aquesta religió qüestiona alguns aspectes de convivència i es presenta, en determinades circumstàncies, com invasiva dels espais comuns. Intentaré argumentar del per què cal tenir una actitud oberta vers l’Islam i les seves pràctiques religioses, especialment en relació a la construcció de centres de culte musulmans.

El primer argument té a veure amb el dret a la pràctica religiosa. Els musulmans, com qualsevol altre creient, té el dret a viure i practicar la seva religió en llibertat i en condicions de dignitat. No sempre és així. Els musulmans, molts dels quals han vingut amb les darreres migracions, practiquen la seva religió en locals indignes. Aquesta situació qüestiona l’exercici d’un dret constitucional fonamental: la llibertat religiosa. La mateixa Constitució preveu que, en el cas que hi hagin obstacles que impedeixen exercir una dret bàsic, els poders públics hauran de remoure’ls. Per això, la manca de llocs de culte musulmans interpel·la als governants en la mesura que han d’articular una política pública que permeti resoldre el dilema d’exercir un dret bàsic en condicions. Les solucions tècniques són diverses i, evidentment, totes elles han de preservar la mateixa condició d’aconfessionalitat o laïcitat positiva de la Constitució.

La segona consideració, relacionada amb l’anterior, fa referència a la valoració positiva que faig, com a creient i persona religiosa, a la bondat que les persones puguin viure i celebrar la seva fe. Les pràctiques religioses, en la mesura que tenen un component social, són bones per la cohesió de la societat. Així, cal afavorir que les persones creients puguin expressar la seva fe i donar-li una dimensió social.Evidentment, l’exercici de tota pràctica religiosa ha de fer-se respectant l’ordre social i les condicions convivencials.

La tercera consideració és més pragmàtica. La indignitat dels llocs de culte dels musulmans alimenta els arguments dels moviments polítics islàmics radicals i les corrents musulmanes fonamentalistes partidàries de la no integració dels musulmans. Aquestes visions excloents dificulten els processos d’integració i debiliten la cohesió i alteren la convivència. I, en el cas de les visions polítiques radicals, tenen una derivada important i perillosa per la seguretat del país: el terrorisme islamista. Per això, és convenient adoptar polítiques públiques religioses orientades a desactivar, en concret, aquestes fonamentalismes destructius.

Aquests són, molt breument els meus arguments. No pretenc convèncer sinó contribuir a dialogar sobre un tema que es troba avui al centre del debat social i polític.

dilluns, 27 de desembre del 2010

La mesquita de Barcelona

Les persones sentim allò que volem escoltar. Per això, en algunes ocasions, tot haver sentit el mateix no es perceben les coses amb la mateixa significació. Això és el que ha passat recentment en relació al Congres d’Ulemes fet a Barcelona el cap de setmana del 18 i 19 de desembre organitzat per la Unió de Centres Cutlruals Islàmics de Catalunya (UCCIC). Ara, després d’una setmana d’haver-se realitzat s’ha passat una nota a la premsa on es fa dir a la representant de l’Ajuntament de Barcelona unes afirmacions que no digué. Aquí és on les percepcions estan condicionades per allò que cada persona vol escoltar.

Molt probablement la persona que ha fet la nota de premsa li hauria agradat sentir que l’ajuntament de Barcelona es comprometia a fer una mesquita, però no fou així. De les protocol·làries paraules de la representant no se’n pot deduir un compromís del consistori. Una cosa es reconèixer que els barcelonins musulmans han de tenir una mesquita, és un dret; i una altra és prendre el compromís de fer-la ja. Com tampoc ningú plantejà que la construcció de la mesquita comportés el manteniment de la xarxa actual d’oratoris, alguns en precàries condicions de seguretat. Com tampoc ningú esmentà que la futura mesquita fos gestionada pels musulmans d’origen marroquí en detriment dels d’origen paquistanès, els quals, segons diu el portantveus de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC), tindrien un paper secundari. Aquesta afirmació està lluny de tota realitat. La crònica de la trobada d’ulemes, per altra part força interessant, està ben allunyada de la nota feta arribar als medis de comunicació i que, atès el tema tractat, haurien d’haver contrastat en alguns dels seus aspectes.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 19. Que les divinitats no em distreguin

¿Quin és l’absolut per el qual val la pena preocupar-se?, ¿on està la seguretat que porta a la felicitat?, ¿és Déu aquest absolut?, ¿on són els altres deus?, ¿tenen sentit els deus que les persones es poden inventar o idealitzar?. El salm 16 mostra quin és l'absolut que té sentit i dóna sentit. El salmista contraposa el Déu únic, el que els cristians confessem com a únic Déu, a altres deus. En ell podem torbar refugi i tenim la seguretat de que no ens abandona. Confiant en Déu podem esdevenir feliços perquè Ell mostra quin és el camí a seguir

Guarda'm, Déu meu,
en tu trobo refugi.
Jo dic al Senyor: «Ets el meu sobirà,
ningú com tu no em fa feliç.»
Ells adoren els déus d'aquesta terra,
divinitats que jo també estimava;
multipliquen els seus ídols,
van darrere els falsos déus.
Però jo no els oferiré més sacrificis,
els meus llavis no pronunciaran els seus noms.
Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m'has triat la possessió;
la part que m'ha tocat és deliciosa,
m'encisa la meva heretat.
Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny.
Fins a les nits instrueix el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonaràs la meva vida enmig dels morts
ni deixaràs caure a la fossa el qui t'estima.
M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
al teu costat, delícies per sempre


Les paraules del salmista introdueixen una dilema, una tensió que acompanya sempre als cristians, el descobrir allò que val la pena i saber identificar allò que ens distreu i ens aparta de la cerca de Déu.

dissabte, 25 de desembre del 2010

El Nadal de tots

Avui és Nadal. Festa que té una gran significació pels cristians. Litúrgicament és una celebració que s'inicia en la missa de mitja nit que simbolitza el naixement d'una persona que serà llum per il•luminar els que viuen a la fosca, a l'ombra de la mort. La litúrgia catòlica proposa anar meditant durant cicle anyal el sentit d'aquesta llum, presentada com a encarnació de la promesa de Déu a Abraham, per tal d'entendre el seu sentit i comprendre com, a través de la festa de la Pasqua, esdevé significativa en la nostra comprensió humana.

Abans d'ahir vaig tenir l'oportunitat d'explicar la significació del Nadal a la comunitat pakistanesa de Barcelona a la mesquita que té el Camí de la Pau. Estava plena de gom a gom. En primer lloc, vaig convidar a contemplar el Nadal com una festa que convoca, aplega i reuneix. Aquest valor social, afegit a la significació religiosa pot ser compartit per altres tradicions culturals i religioses. A més, és una festa religiosa. Aquesta significació aporta sentit a les persones que practiquen altres tradicions religioses. Hi ha una reivindicació comuna de no perdre l'expressió de la festa religiosa. També el Nadal, en tota la seva preparació de l'Advent, significa una meditació de la figura d'una persona central en la història de salvació: Maria. En altres paraules, aquesta salvació promesa s’encarna en una dona . Per això la meditació del Nadal gira també entorn de la centralitat de la dona en la religió. Aquesta qüestió em permeté parlar del paper de la dona i la religió davant d'un auditori ple de dones amb mocador i segregades dels homes.

La tercera meditació es centrà en el Nadal com a culminació de la promesa de Déu a Abraham de que la el seu poble, la humanitat, trobarà una terra on regalima llet i mel. A la taula també hi havia el representat de la comunitat israelita Barcelona, això em permeté unir-nos tots: jueus, cristians i musulmans com hereus de la promesa de Déu a Abraham. Aquesta promesa és sentir-nos hereus d'una tradició creient que confia en que hi ha salvació i que nosaltres som, en bona mesura, responsables de que aquesta salvació es doni en la història de la humanitat. Déu salva en la història de la humanitat. La darrera meditació es centrà en el paper del Jesús que neix a una establia, fill d'una família pobre i desplaçada a una terra diferent del seu lloc d'origen. Aquest Jesús és anunciat a uns pastors, persones senzilles que es troben a la intempèrie. Així Jesús el Salvador esdevé comprensible a la gent senzilla mentre que el savis, a traves de la seva intel•ligència comprendran el que ha passat a Betlem, gràcies a la seva interpretació dels signes. Vaig sentir-me unit a un auditori de persones senzilles, humils, desplaçades en el seu moment com Josep i Maria.

La conclusió era que allí en aquell moment els creients ens podíem entendre a partir de la comprensió de que la figura de Jesús el Natzarè té és el que el fa comprensible a les altres religions i a les persones de bona voluntat. Pau a la terra als homes de bona voluntat cantaren els àngels en el cel perquè avui, dia de Nadal, ens ha nascut un Salvador que és Jesús el Messies, el Senyor. Bon Nadal a tothom.

divendres, 24 de desembre del 2010

Bon Nadal

Bon Nadal a tothom.
Avui ens ha nascut un Salvador, els Messies el Senyor.
La llum vencerà la foscor, la mort serà vençuda per la vida.

dijous, 23 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 18. La genealogia de Jesús

El llibre de Joseph Ratzinger, La bendición de la Navidad (Herder), m’ajuda a seguir l’Advent Duran i preparar-me pel Nadal. He trobat força suggerent la reflexió que fa sobre la genealogia de Jesús (Mt 1,1.17). Crec que la familiaritat amb el text dificulta descobrir la seva profunditat. No es tracta de cap genealogia descriptiva, sinó tota una invitació per contemplar l’esdeveniment i comprendre el sentit del naixement de Jesús. És una genealogia amarada de teologia. La genealogia presentada per Mateu, remarca Joseph Ratzinger, trenca la lògica jueva del seu temps. La llista de noms hi ha jueus i gentils, homes i dones. És amb les dones escollides, Rajab, Rut, Betsabé i Tamar, preludis totes elles de Maria, on l’evangelista avisa que en els marges de la història de la promesa hi ha unes dones, algunes de vida alterada i aparentment poc edificant, que han fet possible que la promesa de la salvació s’encarnés en Jesús.

La genealogia, a més, és un fil que condueix al llarg de la història i que arrenca en la promesa de Déu a Abraham. Aquest fil és un camí que identifica que Déu està present en la història de la humanitat per tal que aquesta història no sigui només un relat, sinó la salvació en la història. Jesús fa possible aquest canvi de sentit perquè ell recull l’esperança de la història de la salvació i encarna la promesa de Déu. La vida i mort de Jesús és la continuïtat d’aquest camí iniciat en la genealogia, però ara encarnat a partir d’una pràctica que porta cap la salvació. Notar-nos que estem precedits per la genealogia que condueix a Jesús fa sentir-nos partícips d’aquesta història de la promesa de Déu a Abraham. És bo que les persones, a més de mirar al futur, assumim que formem part d’una història que reivindica la seva continuïtat del passat. A Montserrat, cada dia a Matines, els monjos anomenen els germans de comunitat morts aquell dia. Sé que altres comunitats monàstiques també fan aquest ritual. Les persones hauríem de fer més sovint aquest memorial dels antecessors per tal de sentir-nos membres d’aquesta història de la salvació; història que sabem que és esperança perquè Jesús ens ha mostrat com continuar aquest camí.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 17. Sant Beda el venerable i el Magnificat

En l’ofici de lectura d’avui és llegeix un text de sant Beda el venerable que m’ha suscitat la següent reflexió.

“La meva ànima magnifica el Senyor, i el meu esperit celebra Déu que em salva”. Maria rep un do molt gran i inaudit que és difícil d’explicar i que costa entendre. Per això la primera resposta és donar gràcies. Així, el primer que fa Maria és consagrar la seva resposta com un a agraïment de tot el que viu, sent i compren per contemplar Déu. El mateix puc fer jo.

Perquè el Totpoderós obre en mi meravelles: el seu nom és sant.” Cant que surt de l’ànima perquè Déu estima. Només els destinats a rebre les grans obres poden magnificar el Senyor. El fet de conèixer a Déu porta a magnificar-lo i lloar-lo. És sant perquè el seu poder singular superar al de tota criatura.

Ha protegit Israel el seu servent; s’ha recordat del seu amor”. Maria recorda que Israel és el servent de Déu. Déu se’n recorda dels qui s’humilien. El que es fa petit com un nen és agradable a Déu.

“Com ho havia promès als nostres pares, a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Els que creuen són descendents d’Abraham, per això nosaltres som també hereus de la promesa que Déu li feu. Hi ha una promesa, esperem la promesa. El Nadal encarna la promesa. La llum guanya a la fosca. El benestar i la felicitat venen amb l’aurora que guanya la foscor de la nit.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Mohammed Chaib

Un dels aspectes col·laterals dels papers de Wikileaks és que surt esmentat el meu amic Mohammed Chaib. L’antic cònsol nord-americà estava molt atent al que passava entre els musulmans. Era freqüent veure’l en actes relacionats amb la comunitat musulmana i sempre estava amatent a escoltar opinions sobre el que es deia. Jo també vaig parlar en vàries ocasions amb el cònsol i, pel que veig, he tingut la sort no estar esmentat en les seves notes. Però el meu amic Mohammed Chaib sí. Per cert, el consolat nord-americà segueix encara avui molt de prop els moviments de les comunitats àrabs i musulmanes a Catalunya. No fa massa, visità Barcelona, Farah Pandit, representant especial del Departament d’Estat nord-americà davant les comunitats musulmanes del món. La senyora Pandit s’entrevistà amb diversos dirigents polítics i religiosos en la seu d’Unescocat de Barcelona i dinar en amb alguns d’ells sota l’auspici del consolat.

El que diuen les notes del cònsol atribuïdes a Mohammed Chaib no és res que no se sàpiga o es pugui trobar en els medis de comunicació o en els blogs digitals. A més, en aquell temps, en Mohammed Chaib era diputat socialista i, entre les seves funcions era estar atent al que succeïa entre els catalans musulmans. Per això, el seu treball polític el feia una persona altament informada i coneixedora de la particularitat de la creixent comunitat àrab i musulmana. Res del que diu en Mohammed Chaib és desmesurat o està desencaminat. Per això sorprèn la declaració, sense identificar qui l’ha fet, però que es fàcil d’imaginar qui pot ser, de dirigents de la Comissió Islàmica d’Espanya en contra de les afirmacions de Mohammed Chaib. Pot ser aquest dirigents podrien explicar també perquè, després de dos anys, encara no s’ha fet el procés democràtic de renovació de l’òrgan representatiu dels musulmans espanyols. Mereix una reflexió a banda, les repercussions polítiques que tindrà la sortida de Mohammed Chaib del Parlament català.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Lideratge i agenda del debat política

Els resultats de les eleccions del 28 de novembre haurien d’estimular bàsicament, en aquelles forces polítiques que han tret uns resultats dolents i inesperats, una profunda reflexió sobre el contingut del seu programa polític. És cert que l’estratègia de campanya pot haver influït en els resultats, però no és l’aspecte determinant. Hi ha una qüestió de fons que condiciona el propi sentit i utilitat de la força política. Perquè, en definitiva, un partit no deixa d’ésser que un mer instrument al servei d’una transformació de la realitat a partir d’uns pressupòsits que condicionen la interpretació de la realitat. Si falla aquesta interpretació o les alternatives proposades no són atractives els electors cerquen altres propostes polítiques. Això és el que ha passat en aquells partits que les eleccions autonòmiques han sofert una important davallada.

Ara, aquests partits han d’aprofundir sobre la seva identitat a partir d’una lectura de la realitat social i política. Cal construir una agenda de debat polític que permeti recompondre un discurs polític creïble i atractiu. Per fer-ho cal assumir que es tracta d’un debat obert en cerca de noves respostes a les noves preguntes de la socetat. Això exigeix assumir que cal modificar alguns dels pressupòsits d’anàlisi perquè tenim masses respostes fetes i no ens adonem que ens han canviat les preguntes.

¿ Quin són les noves preguntes centrals en l’anàlisi polític actual ?.

1. Els valors bàsics sobre els quals s’organitza la societat i es construeix la convivència ciutadana. La societat contemporània no pot seguir instal·lada en el relativisme com si això fos una virtut. Calen opcions clares a favor d’un sistema de valors que identifiquen la societat.

2. El creixement econòmic. La crisi econòmica global, i els aspectes particulars a Catalunya, han de servir per reflexionar sobre el model de creixement econòmic que cal seguir per continuar creant riquesa. Model que ha de ser prou sostenible i socialment responsable. Que, més que buscar el màxim benefici s’orienti a la creació de riquesa social.

3. L’Estat del Benestar. El pacte institucional i social post guerra mundial s’ha esgotat. El model entorn al qual estava organitzat l’Estat del Benestar és limitat per afrontar les demanades socials i les noves necessitats. Sense renunciar al sentit que justificà aquest pacte, cal definir de nou pacte d’acord a les noves necessitats amb l’horitzó d’una millor justícia social.

4. Catalunya - Espanya. Cal trobar una nova forma d’expressar aquestes relacions tant a nivell institucional com en els àmbits polítics i socials. Existeix un sentiment creixent d’esgotament del model creat en la transició política. Existeixen vàries alternatives, però totes elles reclamen una clarificació de les relacions entre el que és Catalunya, les seves institucions i representacions polítiques, amb l’Estat espanyol.

5. Nova democràcia. La crisi econòmica ha demostrat l’existència d’uns poders econòmics difusos, poc transparents i no democràtics que controlen i condicionen les polítiques nacionals. El model de democràcia és limitat per donar resposta a la manca de control democràtic d’alguns poders polítics i econòmics. A més, alguns ciutadans reclamen més participació i altres, amb un nombre creixent d’adeptes, es mostren desafectats per la política. Per això cal una reflexió pràctica que permeti tornar a confiar en la política.

Aquestes temes, ara per ara, són els que haurien d’articular l’agenda del debat polític avui. No fora bo començar a debatre sobre lideratges en lloc d’anar a les qüestions de fons. Els líders han d’emergir del debat, no abans.

diumenge, 19 de desembre del 2010

L'Islam i els valors europeus, un col·loqui encetat

Durant tot aquest cap de setmana tingué lloc a Barcelona el col·loqui “L’Islam i els valors europeus” organitzat pel Consell Europeu d’Ulemes Marroquins amb col·laboració amb la Unió Centres Culturals Islàmics de Catalunya. Aquesta trobada s’inscriu en la iniciativa del rei del Marroc d’oferir als marroquins que viuen a Europa un espai estable de reflexió sobre diversos aspectes religiosos i intel·lectuals. El president dels ulemes marroquins a Europa explicà que l’objectiu és construir un quadre de referència religiós susceptible d’obrir vies de diàleg i de comunicació entre les diferents religions i diferents cultures presents en la societat europea per tal d’aculturar l’Islam en aquest context amb el més absolut respecte als valors d’aquestes societats.

Durant tot el cap de setmana especialistes i autoritats religioses islàmiques marroquins han anat abordant diverses qüestions relacionades a la interacció de l’Islam i la cultura europea; l’acolliment dels musulmans en el context europeu; la reconciliació de l’Islam i Europa; el progrés cap el reconeixement d’una ciutadania islàmica europea i la laïcitat com espai públic on expressar la fe musulmana. Aquesta iniciativa, que ja s’havia desenvolupat en altres ciutats europees, ha estat animada a Catalunya per Noureddine Ziani, president de la Unió Centres Culturals Islàmics de Catalunya. La majoria de participants eren persones properes a aquesta associació. Fou significativa, per la seva rellevància, l’assistència de Mohammed Alí president de la FEERI (Federación Española de Entidades Regligiosas Islámicas) i la presència del cònsol del Marroc i el Vicecònsol dels Estats Units d’Amèrica; així com l’absència, per exemple, de membres del Consell Islàmic Cultural de Catalunya o de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT) associacions que tenen una notable implantació entre la comunitat musulmana catalana. També foren significatives les absències de representants de les forces polítiques catalanes, llevat dels socialistes; així com dels responsables estatals en matèria de relacions amb les religions.

És bo que l’Islam a Europa s’estructuri i reflexioni sobre la seva identitat. És raonable que el govern del Marroc ajudi a que hi hagi un àmbit estable i centrat de reflexió. Tot això facilita que l’Islam al nostre país s’orienti cap un diàleg obert i franc amb un nou context cultural. És evident que per alguns marroquins l’estreta vinculació del govern amb aquestes iniciatives genera alguna prevenció i cautela. Però és evident que, donada la peculiar estructuració de l’Islam al Marroc, el rei, com a Príncep del Creients, té un protagonisme i una responsabilitat que costa d’entendre des dels nostres paràmetres secularitzats. Però, un cop entès aquest context peculiar d’aquest Islam, cal procurar el seu encaix en un context cultural i polític diferent al del país d’origen. Bàsicament per evitar algunes de les confusions que, alguns cops, es donen entre el pla religiós i polític. Confusions que tenen una lògica interna en el país d’origen, però que resulten incomprensibles, i algun cop inadmissible, en el context polític del nostre país. Es d’esperar que iniciatives com la desenvolupada aquest cap de setmana a Barcelona ajudin a formular de nou aquestes qüestions i entendre quins són els àmbits en els quals la cooperació de les institucions és necessària per ajudar al desenvolupament de l’Islam d’Europa i quines són les línies vermelles que no es deuen traspassar.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 16. Contemplatiu en l’acció

Des de que vaig fer el exercicis de Sant Ignasi, ja fa uns quants anys, he retingut interiorment el relat de Marta i Maria de l’evangeli de Lluc (Lc 10,38-41). En aquest fragment l’evangelista proposa una tensió entre la contemplació i l’acció: “mentre feien camí, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: -Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar. El Senyor li va respondre: -Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa”.

Marta i Maria, representen la tensió entre el fer i el contemplar. Una estava preocupada i neguitosa, mentre l'altre contemplava. Llavors Jesús indica que només una cosa és important. Cert, la plenitud de la vida està en la recerca absoluta del Regne de Déu, cercar Déu per fer la seva voluntat. Però això no és fa al marge de les persones. No es tracta d’una dicotomia: Déu o les persones, la contemplació o l’acció. Sinó orientar el que es fa en la recerca de Déu. Aquest recerca vol dir orientar totes les coses cap aquest fi. En lloc d’un antagonisme, els cristians hem de viure la contemplació de Déu i l’acció en un unitat de fe. Sentint-nos lliures davant dels instruments que empren. Cal saber utilitzar les coses i, si cal, renunciar-hi. Cal treballar la llibertat interior en relació a les mediacions. Aquestes tindran sentit si condueixen al Regne de Déu. Fora d'això no hi han altres absoluts. Cal ser contemplatius en l'acció.

divendres, 17 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 15. Vés i fes igual

Com a cristià he explicat moltes cops que allò que voldria que em definís és l’amor desinteressat pels demés. Aquesta afirmació hauria de ser un estendard i un signe diferencial. Però, de tant repetir-ho em temo que pugui esdevenir un tòpic amb poc contingut. Una frase feta, que queda bonica però que resulta inoperant. Per evitar-ho tinc molt present el relat de la paràbola del bon samarità. Aquesta paràbola m’ajuda a donar materialitat el meu amor, sobretot per evitar la seva manca d’història social. Es bo recordar el sentit de la paràbola.

Segons el relat de l’evangelista Lluc (Lc 10,25-37) un mestre de la Llei, màxima expressió de l’erudició d’aquell temps, proposa un parany dialèctic a Jesús. La resposta de Jesús suscita la gran pregunta “qui són els altres que he d’estimar”. La pregunta del mestre de la Llei és, de nou, la pregunta que des dels inicis de la creació Déu fa permanentment als homes: “on és el teu germà”. Jesús, per evitar una resposta eclèctica o abstracta encarna al germà en el proïsme. En el seu relat el samarità es troba amb una persona reduïda quasi al no res per malfactors. Se’l troba en el seu camí perquè altres persones han estat indiferents a la seva situació. Els que han passat i l’han esquivat, un sacerdot i levita, segur que es consideraven bons seguidors de Déu, però Jesús, en un joc de contrastos, evidencia que no estimem. Fins i tot, penso que insinua que nosaltres ens preguntem: ¿si el sacerdot i el levita no estimen, a quin Déu estimen?.

El samarità, veritable outsider en la història la salvació d’aquell temps, no és indiferent al dolor d’aquell home que ha estat ferit i fa un gran gest ple d’amor: s’atura i en té compassió. Comparteix el seu sofriment, comparteix la seva passió. Per això procura guarir-lo i se’n fa càrrec de la seva situació. La seva compassió és operativa. Després, el seu amor el porta a trobar un lloc on se’n puguin fer càrrec i deixa diners perquè el cuidin. L’amor esdevé operatiu; és solidaritat activa; per això necessita d’un pressupost per ser eficaç. L’hostaler no és un element passiu en aquesta història, sinó un agent cooperador necessari per fer possible que l’amor no quedi reduït a una manifestació genèrica de bones intencions. Finalment, quan el relat ha de cloure, Jesús dóna la gran pauta per actuar: “Vés, i tu fes igual”. Aquesta pauta m’ajuda per revisar si en el dia d’avui he sabut seguir aquest mandat de Jesús.

dijous, 16 de desembre del 2010

Per Nadal un pas de pardal

Molts dels filòsofs de la postmodernitat estaven convençuts que la raó moderna havia desplaçat definitivament les religions a l’àmbit privat i que eren socialment irrellevants. Durant un temps els fets semblaven donar la raó al vaticini lliberal sobre la religió: s’havia tornat en un assumpte particular dels individus. No obstant, les dades sociològiques actuals aporten evidències que contradiuen els postulats de la fi de les religions. Ni s’ha donat la pretesa fi de la Modernitat, ni han desaparegut el fet religiós i les seves manifestacions. Tot el contrari: hi ha un ressorgiment del fet religiós, les seves expressions tornen a estar presents en mig de l’espai públic.

Aquests dies preparatoris del Nadal les referències religioses estan en l’espai públic. La religió segueix viva i continua essent un potent element dinamitzador dels sentiments de les persones. En aquests dies les persones obre el cor per percebre uns referents carregats de simbologia religiosa. Cal aprofitar aquests moments per parlar del sentit de la festa i el valor que té aquest temps d’espera per preparar el Nadal. Tenim unes dites que ens ajuden a explicar aquesta simbologia: “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal. Per Sant Esteve, un pas de llebre". La llum comença a guanyar la nit. Nadal ha de ser la llum que ens permeti guanyar la fosca.

dimecres, 15 de desembre del 2010

El populisme, ni és de dretes ni d'esquerres

El populisme no té pàtries, ni és de dretes ni d'esquerres, simplement existeix. La proximitat de les eleccions municipals activen els populismes de tota mena. Aquests dies els mitjans de comunicació en donen bona compte. Alguns responsables municipals, de tota graduació i color, estan activant mesures populistes encaminades a reafirmar la seva estratègia electoral captadora de vots. Sembla que per alguns polítics tot val per recollir un vot. Tot no val. Per exemple, és obscè pretendre mobilitzar al màxim nombre de ciutadans utilitzant les pors ancestrals en benefici propi per tal d’arribar o mantenir-se al poder.

Aquests dies, alguns responsables municipals han condicionat el reagrupament familiar al civisme del sol·licitant. És una proposta desafortunada. Probablement motivada per l’interès de resoldre un problema de fons, però la solució és desencertada. L'agrupament familiar és un dret bàsic per aconseguir l’arrelament dels immigrants, al marge que és una bona mesura de foment de les polítiques familiars i de cohesió social. Pretendre negar aquest dret segons les pràctiques d'incivisme és, en si mateix, un acte d'incivisme i, probablement, una mesura que té components xenòfobs. És evident que cal combatre l'incivisme, no podem fer una altra cosa si volem defensar tenir una societat oberta, respectuosa i basada en la convivència dialogant. Però, orientar l'incivisme només als immigrants és xenòfob. Hi ha molts incívics que són ciutadans d'aquest país, ¿què es farà amb ells? ¿se’ls traurà el dret a la ciutadania?. Si bé és cert que les ordenances de civisme ja persegueix els comportaments incívics, el que també és cert és que se’ls considera una falta administrativa, no se'ls nega un dret com és el reagrupament familiar.

Aquests temes cal abordar-los, sí, per amb un altre discurs. Decantar-se en la suau pendent del populisme té greus conseqüències per la convivència. No es pot criminalitzar a un col·lectiu definit per causa d'una religió, condició social o situació administrativa. Hem d’estar amatents de frenar aquest populisme que s’infiltra discretament per diferents nivells de la societat. A la fi de tot populisme sempre hi ha una involució de la llibertat.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Disposicions sobre el pare Marcial Maciel

A través de l’agència Zenit ha sabut les recents disposicions sobre la persona del fundador dels Legionaris de Crist, el pare Maciel. Segons aquesta agència el pare Álvaro Corcuera, LC, director general dels Legionaris de Crist i del Regnum Christi, després de rebre l'autorització del cardenal Velasio De Paolis, delegat pontifici de la Legió de Crist, ha normat alguns aspectes en relació amb la figura del pare Marcial Maciel.

“El decret, promulgat amb data del 6 de desembre, és fruit de nombroses consideracions i suggeriments i del successiu intercanvi entre els superiors majors de la congregació”, explica aquest dilluns un comunicat emès per la congregació. El document, que “formalitza, a grans trets, el que en bona part ja s'havia establert en la pràctica dels últims temps”, estableix que “en els escrits institucionals, la manera de referir-se al pare Maciel serà “fundador de la Legió de Crist i del Regnum Christi” o simplement “P. Maciel”. En el passat el fundador rebia amb freqüència el nom de “El nostre Pare”. “Es confirma la disposició que en els centres legionaris i del Regnum Christi no poden estar posades fotografies del fundador on es trobi sol o amb el Sant Pare”.

Segons la nova normativa, “les dates relatives a la seva persona (naixement, baptisme, onomàstic i ordenació sacerdotal) no es celebren. L'aniversari de la seva mort, 30 de gener, serà un dia dedicat especialment a l'oració”. “Els escrits personals del fundador i les seves conferències no estaran a la venda a les editorials o en els centres i obres de la Congregació”, afegeix el document.

“A la cripta del cementiri de Cotija on descansen les restes mortals de la família Maciel Degollat, del pare Maciel i d'altres legionaris de Crist i membres consagrats del Moviment, se li donarà el valor que té tota sepultura cristiana com a lloc d'oració pel etern descans dels difunts”. “Els centres de retir a Cotija continuaran oferint els mateixos serveis que fins al present, però s'ha d'establir aquí un lloc per a la pregària, reparació i expiació”, indica.

El comunicat de la congregació aclareix que “en introduir aquestes disposicions institucionals”, el text indica que els superiors, directors i directores han de procedir “acord amb els criteris d'aquest decret també per a totes les qüestions que no es tracten explícitament en ell, tenint en compte el sentir de la seva comunitat o equip”.

“A més, respectant la llibertat personal dels legionaris de Crist i membres consagrats del Regnum Christi, les normes establertes deixen espai perquè qui ho desitgi pugui conservar de manera privada alguna fotografia del fundador, llegir els seus escrits o escoltar les seves conferències. Igualment, res obsta que el contingut d'aquests escrits es pugui utilitzar en la predicació”, segueix indicant la congregació religiosa.

“Al transmetre el decret, el pare Álvaro Corcuera va manifestar la seva ferma esperança que aquesta postura institucional ajudi a tots els legionaris i membres del moviment Regnum Christi a centrar-se en la persona de Crist i a seguir molt units en la caritat”, conclou el comunicat.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Carta escrita, pero no enviada, a monseñor Renzo Fratini

Estimado monseñor Renzo Fratini, nuncio de Su Santidad.

He coincidido con usted en varias ocasiones y alguna vez hemos intercambiado saludos, pero entiendo que no haya retenido mi nombre. En su momento fui director general de Asuntos Religiosos en el gobierno autonómico catalán y no soy indiferente a lo que sucede en la Iglesia católica. Este fin de semana, el sábado, he vuelto a coincidir con usted en Terrassa, en el venturoso acto de inauguración de la sede de la curia episcopal, y el domingo en Solsona en la exultante ceremonia de consagración del nuevo obispo, Xavier Novell. Obispo que agrada por su sinceridad y claridad. Después de reflexionar durante todo el día de hoy he pensado que tenía que escribirle guiado por el espíritu de corrección fraterna tan propia, pero tan poca practicada y aceptada entre los cristianos.

En los dos actos mencionados usted se ha dirigido a los fieles y a los asistentes en castellano, salvo unas breves palabras de saludo inicial y de despedida. Me ha sorprendido su persistencia en no utilizar el catalán cuando en un acto similar al de Terrassa, en este caso en el obispado de Sant Feliu, fue más generoso en el uso de la lengua que utilizamos mayoritariamente los católicos en Cataluña. Los católicos catalanes quedamos gratamente reconfortados el comprobar con que naturalidad el Papa Benedicto XVI utilizó, y con muy buena pronunciación, el catalán en la liturgia de la consagración de la basílica de la Sagrada Familia. Meses antes, ya experimentamos una alegría similar al ver cómo el cardenal Bertone utilizaba con total desenvolvimiento el catalán en la plegaria nocturna de Santa María en Montserrat y como, de forma espontánea, empezó entonar y dirigir el Virolai, el canto a nuestra virgen Moreneta. Usted no ha ido por esta línea y me sabe mal. Recuerdo que en Terrassa, cuando usted nos pidió orar y nos invitó a rezar el Padre Nuestro, pese a que lo inició en castellano, todos los asistentes seguimos en catalán. En la catedral de Solsona, repleta de fieles entusiasmados con el acto litúrgico, usted mismo pudo comprobar cómo el arzobispo Lluís Ladària, secretario de la Congregación para la Doctrina de la Fe, realizó toda la liturgia y la homilía en catalán con su peculiar acento de Mallorca.

Monseñor Fratini, espero que usted no se interrogue por qué los catalanes usamos el catalán en la liturgia en Cataluña si todo el mundo entiende el castellano. Es una pregunta absurda e impropia hoy en la España de las autonomías. Es cierto, no se puede negar que en Cataluña todo el mundo entiende y habla el castellano, pero muchos catalanes hemos aprendido a orar en catalán y nos dirigimos al Señor y a la Virgen en catalán. Por ejemplo, habrá comprobado que los catalanes a la Virgen María le decimos, fundamentalmente, Mare de Déu. Es nuestra aportación especial a la devoción mariana, de la misma manera que tenemos una versión del credo particular, por cierto cantada por Benedicto XVI en la Sagrada Familia, donde, además de la profesión de fe se afirma la romanidad de la iglesia catalana. Su estancia de este fin de semana espero que le ha permitido comprobar el vigor del catolicismo en Cataluña, la consideración de respeto que éste tiene por parte de las autoridades políticas y como el catalán es una lengua viva y sentida por los feligreses. Pienso que esta realidad de fe encarnada en una cultura particular es lo que ha motivado a Benedicto XVI a hacer una referencia explícita a la realidad catalana en su último libro entrevista "La luz del mundo".

Espero que la próxima vez que usted venga a Cataluña nos pueda hablar en catalán. No se preocupe por su dicción o pronunciación, los catalanes apreciamos el esfuerzo de utilizar nuestra lengua. Otros antecesores suyos, con predisposición y aprendizaje, emplearon en más de una ocasión el catalán en sus estancias en Cataluña. Como le supongo sinceramente predispuesto, sólo falta encontrar quien le ayude a expresarse con fluidez en catalán. Seguro que encontrará en su entorno próximo persones dispuestas a facilitarle a expresarse en la lengua utilizada por muchos santos y santas, hombres y mujeres a lo largo de la historia de la iglesia. Seguro que tendremos una nueva ocasión de saludarnos y felicitarnos gozosamente por sus progresos en nuestra lengua. Seguro que entonces habremos avanzado en la comprensión de que una lengua, que en si en principio le puede parecer extraña, gracias a un nuevo Pentecostés, nos hermana y nos hace sirvientes de una comunidad que espera un anuncio comprensible del Evangelio, tal como se dijo el pasdo domingo en Solsona. Fraternalmente.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Benvingut wikileaks

Una de les accepcions de la paraula anglesa leak és filtració d’informació, ben vingut sigui Wikileaks. El constant degoteig dels cables de les ambaixades nord-americanes posa en evidència que la geopolítica és una gran història inventada per explicar la realitat d’una manera convincent, però a partir de l’engany. Que els ambaixadors nord-americans donin les seves opinions sobre tal o qual persona, entra dins del que li es propi. I no té més importància que ser opinions, ben o mal intencionades però simplement valoracions subjectives. També resulten explicables les maniobres genèriques per tal d’influir en la política sobirana dels països a fi de protegir els interessos de Nord Amèrica. Tot entre dins del que és plausible a la diplomàcia d’un país. El que és vergonyós és que, algunes de les influències es feien al marge de tota ètica i respecte a la sobirania d’aquests països i que al darrera del concepte d’interessos de Nord Amèrica existeix un món tèrbol d’interessos privats alguns dels quals amb comportaments empresarials més que dubtosos.

Gràcies a la iniciativa de Julian Assange, i tot el seu equip. els ciutadans hem descobert que una bona part dels governants de tots els països són narradors d’històries, quasi bé conta contes, amb l’objectiu de que els ciutadans tinguin una determinada concepció de la realitat diferent de la que realment és. Segons quins siguin els interessos dominants la història es presenta d’una manera o altre. De la lectura de les filtracions de Wikileaks hom treu la conclusió que existeix una notable distorsió entre la realitat i allò que els governants expliquen d’ella. Els ciutadans tenim el dret de conèixer la realitat tal com és, sense més restriccions que les imposades per la prudent salvaguarda d’aquella informació que pot afectar greument els interessos públics. La informació publicada per Wikileaks no qüestiona aquesta seguretat en cap moment. Sí que qüestiona la credibilitat d’alguns polítics. Per això cal agrair a Julian Assange el seu activisme per la transparència informativa. Gràcies a ella el ciutadans podem defensar-nos de la realitat construïda per seus governants.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 14. Tot esperant el Nadal.

L’hivern és un temps on tot sembla aturat. Les dites populars, els contes i faules, parlen de que és un moment de viure de l'estalvi de la resta de l'any. La imatge que m'evoca aquest temps es la pintura els patinadors Hendrick Avercamp o Pieter Brueghel i la musica són les Nadales. Aquest temps, fosc i fred, la litúrgia cristiana l'ha anticipat amb un temps litúrgic especial: l'Advent. Temps d'espera esperançada per una llum que ha de venir per il•luminar els que viuen a la fosca. Això es motiu d’alegria. Aquesta esperança s'ha traslladat joiosament a la tradició cultural del nostre país. L'Advent està ple de rituals festius preparatoris de la gran festa del Nadal. Moment en el qual les famílies, s'apleguen com una nova Pasqua, per fer del retrobament familiar l'eix de la festa presidida per un pessebre que recorda que aquell infant és la llum del mon.

La transformació de les famílies dificulta alguns cops viure aquesta festa. La societat ha associat el temps de Nadal al concepte de vacances. Així, hi ha persones que es dilueixen en l’anònima concurrència a hotels, estacions d’esquí i segones residencies. Poc a poc, la idea del Nadal com aplec festiu, íntim, familiar i d’interacció humana ha quedat substituït per un moment de vacances i de compres frenètiques. Quan he comentat aquesta situació, mes d'una persona m'ha contestat que això són els signes dels temps, que la societat va en aquesta direcció i no es pot fer res. No m'agrada aquesta direcció i no em vull resignar en acceptar-la sense més. No crec que aquesta despersonalització del Nadal en detriment de la seva dimensió social arrelada en els paràmetres culturals ajudi a humanitzar la societat. Aquesta banalització de la festa en benefici d’un consum festiu amaga el sentit humà de les festes. Probablement les persones gastaran més, es viatjarà més, hi haurà més xerinola mes, però estarà tothom més satisfet? Estarem en pau amb nosaltres mateixos? Ens haurem adonat que mes enllà de la festa particular hi ha gent que espera un gest d'esperança? Sabrem veure el sentit de l’infant del pessebre?.

divendres, 10 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 13. El que crec III

10. Crec en la Comunió dels Sants, la remissió dels pecats, la resurrecció de la carn. Crec en la comunió dels sants. Sants catòlics, apostòlics i romans, així com sants laics i anònims. La seva santedat és haver viscut esperançats i haver lluitat perquè nosaltres estiguéssim millor que ells. “Aquests són els descendents de Noè amb els seus llinatges, nacions i llistes genealògiques. D'ells vénen les nacions que es van dispersar per la terra després del diluvi” (Gn 10,32). Els avantpassats viuen en nosaltres i els fems presents en la comunitat humana.

11. Crec en la vida perdurable. Crec que l’amor venç tota mort. L’amor dóna possibilitats a que la vida surti de la realitat empresonada. Cal anar més lluny de la finitud i esperar en la plenitud del Regne que ha de venir convençuts “que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles” (Sl 100,6). I també crec en el Magnificat; en la felicitat que tots tenim dret ara i aquí mentre esperem esperançats. I també crec en el diàleg, el respecte i el pluralisme; i en la pau i la pacificació en la vida quotidiana; i amb l’amabilitat, que sovint ens falta; i en el perdó. Crec que val la pena creure.

dijous, 9 de desembre del 2010

Els catalans no existim per alguns periodistes de Televisió Espanyola

Ahir es commemorava 30 anys de l’assassinat de John Lennon. Tots els medis parlaven d’aquesta qüestió. Per casualitat vaig veure la notícia que Televisió Espanyola donava sobre aquest esdeveniment. Aprofitant el fet, els redactors de la notícia començaren a parlar dels cantants mite i, a partir de John Lenon, feren un repàs dels mites musicals d’Espanya morts de manera accidental i prematura. Començaren per Nino Bravo, Cecília, Antonio Flores i alguns més. Acabaren parlant d’Antonio Vega que, com a tota presentació, digueren que era molt conegut i representatiu de la movida madrilenya. Vaig escoltar amb atenció la crònica per tal d’esbrinar si a dins d’aquests mites hi havia en Carles Sabaté o en Xesco Boix, per exemple. No els varen esmentar en cap moment.

De nou la mirada de la crònica periodística feta des de Madrid ens separava als catalans de la resta d’Espanya. Aquesta anècdota de la notícia d’ahir em recordà un article de Manolo Vázquez Montalbán que deia que ningú havia fet tant pel sentiment independista a Catalunya com l’home del temps de Televisió Espanyola, Mariano Medina, que sempre estenia per tot Espanya el pronòstic del temps que només era vàlid a Madrid. Han passat els anys, però els tics són els mateixos.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Ramon Corts i el bisbe Joan Godayol

Avui és la festivitat de la Immaculada Concepció. Moltes felicitats a qui celebri avui la seva onomàstica. Des de fa uns anys, i espero poder seguir fent-ho en els propers, he anat a la missa que celebra la parròquia basílica de la Puríssima Concepció i Assumpció de Nostra Senyora de Barcelona (la Concepció). Un any més el seu rector, Ramon Corts, ha tingut a bé a convidar-me. És la Festa Major de la parròquia basílica i moltes persones han volgut acompanyar a la comunitat parroquial en aquesta efemèride.

La litúrgia de la missa ha estat sòbria i orientada a elevar l’esperit. Les lectures i els cants polifònics acompanyaven a trobar l’essència de la litúrgia. En la introducció a la cerimònia, Ramon Corts, ha insistit, reproduint unes paraules de Benet XVI en el seu recent viatge a Londres, que l’Església té moltes coses a dir en la societat actual. El rector de la Concepció ha insistit en que la societat necessita paraules cristianes de concòrdia, de consol i d’esperança davant de les nombroses desigualtats i injustícies,tant estructurals com d’esperit.

En Ramon Corts, en la cerimònia d’avui ha tingut un gest que l’honora ha convidat al bisbe Joan Godayol, bisbe emèrit Ayaviri (Perú), ha presidir l’eucaristia i a predicar sobre la Verge Maria, a més de beneir el pessebre del claustre. Cal felicitar la iniciativa de mossèn Corts, tot i que sospito que no haurà estat ben acollida entre alguns sectors de l’església catalana. Ja que per alguns el bisbe Joan Godayol és una persona incòmode, tant pel que és com perquè no s’ha sabut trobar el seu encaix dins de l’església catalana.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 12. El que crec II

5. Crec que Jesús patí baix el poder de Ponç Pilat; fou crucificat i sepultat, davallà als inferns. Crec amb que al límit del servei és la mort pels germans. Hi han moltes morts. La quotidiana, aquella que dia darrera dia menja la vida de les persones que han fet de la seva vida una donació callada pels germans, (“nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort", 1Jn 3,14). Però també hi han les morts, com la de Jesús, per obra del poder. Crec en les morts en creu com a fonts de vida perdurables. Mirant l'arbre de la creu podem veure-hi molts germans nostres que avui moren de fam, de persecució, de marginació. Crec en l'arbre de la creu perquè fa nàixer el meu amor.

6. Crec que Jesús ressuscità el tercer dia d'entre els morts. Crec en l'esperança. Després de la mort i a la vida. De l'arbre de la creu, devallà als inferns i ressuscità, “Déu el ressuscità el tercer dia i li concedí que s'aparegués” (Ac 10,40). Després de la injustícia ve la justícia. Crec en el Jesús ressuscitat perquè parlà d'esperança. Crec amb els morts en creu que he conegut, aquells que són notícia o que moren anònimament, perquè m'ensenyen com és possible la resurrecció. Crec que res està escrit en el llibre de la història. I ara, més que mai, el futur és un pàgina oberta que hem de dissenyar.

7. Crec que se'n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare tot poderós. Crec que el cel el portem tots en el nostre cor. Crec en la contemplació i en el silenci. Crec que Yuri Gagarin tenia raó quan no trobà a Déu en l'estratosfera. Crec que val més callar, abans de malmetre el nom de Déu.

8. Crec que ha de venir a judicar els vius i els morts. Crec que la vida cristiana ha d'ésser transparent al judici de Déu. Crec que cal donar de beure a qui té set i de menjar a qui té gana. Crec que el judici final serà un anàlisi de la praxis humana (“veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” Mt 25,34-36). Cristians i no cristians ens retrobarem en un mateix judici i allí serem judicats, no per les nostres fes, sinó per les nostres obres. Hem d'ésser temerosos al judici del Senyor. No sabem ni el dia ni la hora.

9. Crec en l'Esperit Sant, la Santa Mare Església, catòlica, Apostòlica, Romana. Crec en l'Esperit Sant amor que ens penetra o que es recrea quan les persones s'estimen. "On hi ha caritat i amor allí hi ha Déu". Crec en l'Església quan és comunió d'amor i exemple de fraternitat. Crec en una Església universal, amb tota la història que té al darrera.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 11. El que crec I

1. Crec en un Déu, Pare tot poderós. Cec en Déu present en la vida, en la història de la salvació. Crec en un Déu que és Pare “vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abba, Pare!»” (Rm 8,15). Crec en un Déu que el seu poder és omnipresent perquè està en tots els cors humans i no en un cel allunyat de les esperances i il·lusions humanes.

2. Crec que en un Déu que és creador del cel i de la terra. Crec en la Natura i en una humanitat reconciliada amb l'obra del Creador. Si Déu Pare ens dóna la condició de fills seus, el Déu Creador ens agermana amb les bestioles, les plantes i la terra.

3. Crec en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre. Crec en Déu perquè crec en Jesús, el Crist. Ell és el camí a la vida “allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta” (Jn 14,4) . Sense el seu testimoni, sense la seva proximitat, sense la contemplació del seu misteri humà-diví les meves altres creences s’esvairien.

4. Crec que fou concebut per obra de l'Esperit Sant. Nasqué de Maria Verge. Crec en el misteri de l'amor com a font de creació. "La que vivia estèril a casa, la fa mare feliç amb els fills" (Sl 113,9). Crec que mai es pot considerar tancada la darrera porta a l'esperança, perquè l'amor pot més que la desesperació o la conformitat.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 10. Som part de la història de la salvació

L’actitud de Maria acollint la seva maternitat com a resposta a la crida de Déu manifesta una gran obertura de cor. Ella està disponible a complir la voluntat de Déu malgrat la transformació radical de la seva vida. Mantenir aquesta obertura, aquesta generositat sobre la pròpia vida personal, és un valor que Maria ens ensenya. Nosaltres hem de mantenir viu aquest esperit d'obertura en mig d'una societat que cerca seguretats en els dogmes o la intolerància. El cor de Maria no s'endureix i per això es capaç d'escoltar la crida de Déu.

Quan Maria pronuncia el Magnificat està revivim la memòria històrica del poble jueu. Maria diu que Déu "s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre" (Lc 1,55) i rememora l'encarnació històrica d'aquesta amor. Les persones som hereves de les esperances dels que ens han precedit. No podem oblidar-ho. Hem de sentir-nos membres d’una història que ens precedeix i es projecte al futur. Moltes comunitats religioses comencen el dia recordant les persones d’aquesta comunitat mortes aquell dia. És un moment sublim per sentir-se part viva d’aquesta comunitat. La societat moderna viu massa abocada al futur sense massa atenció a la història que ens precedeix. Aquesta història té una memòria d'esperança de la qual nosaltres en som deutors. Nosaltres hem de complir allò que diu Maria "ho havia promès als nostres pares" (Lc 1,54). La nostra vida ha de fer possible la realització de part d'aquesta memòria històrica de la mateixa manera que Maria recordà el seu poble.

Maria en el Magníficat recorda que "les obres del seu braç són potents" (Lc 1,51). Ens remet a la confiança que hem tenir vers l'amor de Déu i ens diu que aquest amor és preferencial vers els pobres i els humils. Es l'anticipació del que serà la Bona Nova de Jesús. Des de la seva humilitat Maria ens parla de que no és possible una història de la salvació al marge de la història de la humanitat. La proclamació profètica que farà anys més tard Jesús torna a ésser l'acompliment del Magníficat. Penso que no sempre visc l’esperit del Magníficat. Necessito que Maria vingui al meu cor perquè m’ajudi a proclamar les meravelles que obra el Totpoderós.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 9. Creure és estar disponible

En una societat on molts dels valors s’han difuminat la contemplació de la figura de Maria rebent l'anunci de la seva maternitat o responent a la salutació d'Isabel pot ajudar-nos a redescobrir els camins per superar la indiferència i el relativisme creixent.

De la figura de Maria sorprèn la senzilla i simplicitat de la seva resposta a l’anunci de la seva maternitat "ha mirat la petitesa de la seva serventa" (Lc 1, 48). No hem de fer una lectura pietista que confongui petitesa amb docilitatc o carrincloneria. La senzillesa de Maria és un escàndol pel nostre món. La seva resposta no és dòcil, és acceptació perquè està al servei d’una causa, la causa de Déu. La nostra societat, que tot sembla mesurar-ho pel criteri del cost i del benefici personal, i que sembla impressionar-se per per les magnificències, tothom fa mèrits per convertir la seva vida en una progressió contínua d'èxits econòmics, la resposta de Maria és un canvi de paradigma. Maria, a partir de la seva condició de serventa, donà testimoni d'uns altres valors com opció de vida. Ella evidencia que l'amor de Déu es manifesta en els petits i en els senzills del món.

La seva actitud em recorda a la de Samuel a la crida de Déu. És un llarg passatge, a la part final (1Sa 3,8-10) “el Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: -Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta.» Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: -Samuel, Samuel!. Ell va respondre: -Parla, que el teu servent escolta.”. Estar atent, deixar-se interpel·lar, reconèixer la crida de Déu, disponibilitat, acceptació i afirmació: aquí hem teniu.

Maria sempre estarà disponible per fer la voluntat de Déu com estigué disponible per acollir la seva maternitat. "La meva ànima magnifica el Senyor" (Lc 1,46) en les paraules de Maria no hi ha cap rebuig al compliment de la voluntat divina. Ella no posa ni condicions ni reserves a l'amor de Déu. ¿Sóc capaç de fer el mateix?. La disponibilitat no és un valor de la nostra societat. Els cristians d'avui tendim a estimar com a intercanvi d'amor, però no de manera gratuïta i permanent. Maria ens parla de la seva experiència de Déu, perquè la resposta a Déu l’omple de joia "el meu esperit celebra el Déu que em salva" (Lc 1,47). La joia surt de la disponibilitat d'acollir la voluntat de Déu. ¿Com hem troba Déu?, ¿estic disponible a sentir la seva crida?.

divendres, 3 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 8. Pregar al capvespre

L’Advent és un temps per la vivència íntima de Déu. El temps d’espera apropa Déu com aquell que deixa d’estar lluny i esdevé present. Aquesta espera demana fer un forat en la vida quotidiana per descobrir el sentit de l’esdeveniment. L’hora foscant, és un bon moment per aturar-se i sentir com Déu s’apropa al cor. Al capvespre, quan el dia comença a prendre una dimensió silenciosa, es pot trobar una estona per pregar, per sentir com és possible trobar a Déu. Aquesta hora convida a mirar a l’interior. Déu “il•lumina als que viuen a la fosca” (Lc 1,79), la foscor de l’exterior és metàfora de les ombres interiors. La vida porta neguits, moments de desencís, llavors es quan Déu es fa accessible per la revelació del seu amor just.

Per viure l’Advent cal reconèixer que cal ser il•luminats per l’amor de Déu. Les persones tenim moltes situacions en les quals la vida esdevé una espera i una recerca de sentit. La vida està plena de moments espessos. El temps d’esperar, és un temps de crida a l’esperança de que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Durant l’Advent els cristians ens orientem a aquesta esperança. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Hem de dir-ho en mig de la plaça pública perquè se’ns entengui i respecti. Cerquem l’esperança amb alegria, això és el que hem de proclamar. Hem d’explicar que tothom pot viure l’Advent perquè tothom necessita, en algun moment, estar en pau amb ell mateix i amb els demés. La preparació del Nadal ajuda a construir el camí de la pau interior si hom es deixa penetrar pel misteri de Déu.

dijous, 2 de desembre del 2010

Repensant la meva fe 7. Llum i fosca són iguals.

Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t'ha fet el Senyor.” (Sl 116,7). La inquietud d'esperit no permet descobrir la vinguda de Déu en el dia a dia. Es fàcil trobar-lo perquè sovint es fa present. Però no el sabem veure. Anem atrafegats en les coses nostres, com els que passaren de llarg en la paràbola del bon samarità. Altres cops no sabem veure a Deu tot i que ell es mostra. Diuen que els indis americans malgrat que veien els vaixells de Colom no comprenien el que estaven veient perquè mai abans havien vist una caravel·la. Allò que no coneixien no era no era identificable. ¿No pot passar el mateix amb Deu?.

El temps d'advent m'ha de servir per no endurir el meu cor, “no enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert” (Sl 95,8), perquè un cor endurit no reconeix a Déu. Cal tenir una mirada clara per saber descobrir a Deu i les seves manifestacions en el dia a dia. He de saber trobar-lo en les coses que m'envolten totes tenen la capacitat de manifestar Deu. Per fer-ho, cal tenir la saviessa de cor que permet que la nit sigui tan clara com el dia “per a tu no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca et són igual” (Sl 139,12). El temps d'Advent es un camí que ha de preparar el meu interior a acollir Déu. Serà el Nadal quan Deu encarnat en Jesus farà mes comprensible on i com cercar Deu. Ell no es una hipòtesis, es una necessitat que sustenta la meva capacitat de fer hipòtesis.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Repensar la meva fe 6. L'Advent de Déu

Nadal, és el temps de la humanitat de Déu. Déu s’encarna, es fa home i habita entre nosaltres i per nosaltres. “El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat” (Jn 1,14). Un Déu tan proper que esdevé visible a través de la senzillesa humil del Pessebre. La pobresa de l’establia és una elecció.

Penso que la gran novetat del Déu cristià és la seva encarnació. Els altres deus estan fora del món i el seu accés és per intermediaris. Són déus desencarnats. El mateix podria haver fet Jahvè, es podia haver quedat fora de la història i acostar-se als humans a partir de les explicacions mitològiques o a través d’uns intermediaris escollits com a profetes. Però no fou així. El Déu, l’ésser experimentat com a ser suprem i excels, esdevé home entre els homes i les dones. Només per això, simplement per això, el Déu cristià ja és atractiu.

L’encarnació dóna a Déu un rostre que permet contemplar-lo cara a cara donant resposta a la pregunta del salmista: “tot jo tinc set de Déu, del Déu que m'és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara?”, Sl 42,3). L’adveniment del Nadal invita a contemplar l’encarnació com a gran notícia.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Catalunya s’escriu amb C, la política també.

Seria fàcil associar aquesta lletra a la victòria de CiU, però no és el cas. Però sí que la victòria de CiU fa que la iniciativa política a Catalunya hagi d’escriure’s amb C. A partir del 28N del 2010 l’escenari política a canviat al nostre país. No només perquè es dóna un relleu en la governabilitat de la societat, sinó perquè la nova elit dirigent ha d’afrontar una important agenda política perquè la realitat és complexa i crítica (dues C). És evident que CiU té una majoria prou folgada per governar sola i que ho podria fer amb pactes puntuals i de geometria variable. ¿És bo això?, ¿és suficient per millorar Catalunya?. Crec que no. Si bé pot ser suficient per la coalició governant (un bipartit), probablement no serà del tot suficient per redreçar Catalunya a partir de la complicitat de tots.

L’acció de govern té per davant importants reptes: el creixement econòmic; recuperar la confiança política; garantir la cohesió social; les relacions Catalunya amb Espanya. Apareixen les primeres quatre C: creixement, confiança, cohesió i Catalunya. Fer la política equivocada en cada un d’aquests àmbits es pot traduir en un enfortiment d’una dreta extrema que està guanyant espais electorals o alimentar nous somnis independentistes sense base social sòlida. En aquestes darreres eleccions autonòmiques s’ha vist com PxC ha guanyat implantació i ha condicionat el discurs de l’altra dreta, com s’ha pogut veure en la radicalització dels seus discursos. En una altra direcció una formació política ha pogut tenir representació parlamentària sense programa polític, més enllà del manifest per la independència de Catalunya.

Per fer la polític encertada i centrada cal saber governar sumant i recuperant una àmplia base social per afrontar cada un dels reptes enumerats. El camí no és fàcil, però és aquí on tothom ha de saber estar en el seu lloc i aportant una comprensió oberta i generosa de la política. Els que han guanyat les eleccions han de procurar establir les complicitats necessàries per fer un bon govern; l’oposició ha de saber entendre que espera la societat avui. En aquest sentit, des de l’oposició cal facilitar l’acció de govern i evitar caure en les desqualificacions gratuïtes i les gesticulacions. Des de l’oposició cal implicar-se en la governabilitat. El primer gest on es pot evidenciar aquesta actitud és la investidura del nou President de la Generalitat. M’agradaria que el President sortís a la primera perquè la gravetat del moment exigeix assumir la investidura amb responsabilitat. Això significa que el PSC facilités amb el seu vot, en un exercici de responsabilitat i de pedagogia política, l’elecció del nou President de la Generalitat segons lo voluntat expressada pel poble català. A partir d’aquest gest, els socialistes catalans, haurien d’explicar que amb aquest gest inicien una nova manera de fer política a Catalunya.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Les elits polítiques

Per sort, les societats tenen unes elits polítiques que s’ocupen de la seva governança. A més, existeixen uns actors polítics que ocupen els segons nivells polítics de les administracions. Les eleccions, amb les seves alternances cícliques, provoquen l’intercanvi de les elits i la substitució dels actors polítics secundaris. Pels primers, el procés és simple, els que estaven a l’oposició, generalment com a diputats, passen a governar, i els que governaven s’acomoden com a parlamentaris. L’alternança no resulta traumàtica ja que tothom queda situat dins del sistema fins a un nou cicle.

La situació dels actors secundaris és més diversa. En el cas de l’Administració General de l’Estat hi ha uns amplis espais de cossos de funcionaris que tenen, entre altres, el paper d’acollir els càrrecs directius desplaçats. Bona part dels alts càrrecs de l’Estat acostumen a provenir d’aquests cossos d’alts funcionaris i les alternances de govern provoquen un bescanvi entre el govern i aquestes elits de funcionaris. Ningú en resulta perjudicat. El sistema està ideat per assegurar la seva supervivència.

No passa el mateix als governs autonòmics. Per la seva recent implantació i idiosincràsia les elits en les comunitats autònomes són menors i estan concentrades als nivells de govern i als parlamentaris. Les alternances provoquen el un transvasament entre govern i Parlament, però estan fluït en els altres nivells de la direcció de l’Administració. Aquesta es nodreix d’una barreja de funcionaris de diferent origen i de persones que provenen del sector privat. De tal manera que l’alternança sempre resulta problemàtica per la inestabilitat que provoca en aquests nivells de la direcció pública. Defugint altres consideracions, algunes excessivament populistes contra l’existència d’aquestes elits, el que és evident és que el sistema polític-administratiu necessitat d’aquestes elits i ha de trobar un mecanisme transparent que permeti la permeabilitat en la seva direcció. Això faria atractiu assumir responsabilitats en la direcció política i, en segon lloc, facilitaria el pas del sector públic al privat, i a l’inrevés i prestigiaria professionalment a les persones que, en un moment de la seva vida i per un període concret, han decidit servir políticament a la comunitat.

diumenge, 28 de novembre del 2010

La religió en la nova modernitat

En les recents jornades organitzades pel Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, el sociòleg Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, analitzà la situació de la religió en la societat espanyola. Segons Elzo la societat contemporània està sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat; no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar desitjat.

La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.

És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi Benet XVI. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. Javier Elzo no s’identificà en cap d’aquest tres actituds. Per Elzo el que cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules de Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Repensar la meva fe 5. No enduriu els vostres cors

¿Què aporta la Societat del Coneixement?. És evident, enormes possibilitats. Però també una crisi econòmica d’ampli abast que ha frenat les expectatives de creixement i progrés, i per algunes persones el seu horitzó és l’exclusió. ¿Serà més hum¡a el futur?. A l’any 1987 vaig publicar el següent article on anticipa algunes de les qüestions que actualment són de primer actualitat.

Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.

divendres, 26 de novembre del 2010

Dissabte dia de reflexió, doncs reflexiono.

No reflexionaré sobre el vot. El tinc decidit i tampoc crec que la gent l’interessi massa a qui votaré. Els que em coneixen saben quina papereta introduiré a l’urna. Ara no vull parlar d’això. M’interessa reflexionar sobre l’ús del meu vot. Què es farà amb el meu vot?. No vull que el meu vot sigui un xec en blanc. Sempre m’ha preocupat aquesta qüestió perquè no està del tot resolta. On es veu més clar aquesta qüestió és en el tema dels pactes. Durant la campanya electoral les forces polítiques es limiten a fer insinuacions de quins seran els pactes post electorals o, fins i tot, es fan afirmacions severes sobre quins pactes no es faran. Després, les dinàmiques dels acords post-electorals matisen les promeses de campanya i resulta que, en algunes ocasions, es fa allò que s’havia promés no fer o les insinuacions s’esvaeixen ràpidament. Arribats en aquest punt penso que té sentit reflexionar sobre l’ús del vot personal. Perquè, segons quins siguin els pactes post-electorals el vot personal queda desvirtuat. Si la força A diu que no pactarà amb B i el meu vot és per a A confiat en que no pactarà amb B i desprès pacta, potser de sortida no hauria vota a A.

Davant l’afebliment de les majories absolutes, els governs de coalició no poden ser el resultat d’uns pactes inesperats durant la campanya electoral. Donat que el sistema de govern del nostre país permet que governi qui aconsegueix formar la majoria, el partits haurien d’evitar que la formació d’aquesta majoria sigui incomprensible per la ciutadania, alhora que es fa pedagogia política sobre com s’assoleix la majoria de govern. La situació a Catalunya demana als partits polítics que concorren diumenge a les urnes una visió particular de la governança.

El problema més greu del nostre país és la crisi econòmica. Catalunya necessitat estabilitat política per tal que la majoria de govern aporti confiança, estimuli projectes entorn al desenvolupament del coneixement i tingui autoritat moral per proposar un sistema de valors idonis per aquest moment. El panorama econòmic i social es propici a facilitar un ampli acord de govern per tal que la governança permeti una positiva i ràpida sortida de la crisi. És un moment en que cal generositat de mires polítiques amb voluntat d’enteniment i col·laboració, enlloc de la confrontació en la recerca de rèdits polítics. Cal facilitar que la governabilitat ens faci avançar cap el futur de la millora manera, sense alterar el benestar de les persones i modificar la cohesió social.

La segona qüestió té a veure amb la desafecció política que sent la ciutadania en les eleccions autonòmiques. Que quasi la meitat dels catalans probablement no votin, així ho preveuen els estudis demoscòpics, és un fracàs. Es frustrant veure que la meitat dels catalans estan desinteressats del govern de la seva comunitat. La minva d’aquest interès és una mala notícia perquè afebleix el sentit de l’autogovern. Només des d’una àmplia majoria social Catalunya pot defensar la seva voluntat d’autogovern davant les dinàmiques centralitzadores que tornen a venir. La crisi del sistema financer i econòmic, tard o d’hora, farà repensar l’organització política i administrativa dels estats. Les respostes populistes reclamen insistentment un aprimament de l’estat i la simplificació administrativa amb acomiadament de funcionaris, reducció d’ajuntaments i no sé quantes coses més. El següent pas serà qüestionar el sentit i el cost de l’estat de les autonomies. Arribats en aquest punt, ¿com podrem defensar l’autogovern de Catalunya si la meitat dels catalans passen del govern del seu país?. El primer pas contra per combatre la desafecció l’han de donar els partits polítics. Han de transmetre a la societat que es preocupen del seus interessos de forma generosa, amb amplitud de mires i que els seus fins cerquen el bé comú. Proposar acords i punts de trobada per damunt dels interessos particulars pot ser un signe d’una nova etapa política. En la qual els problemes de la societat es posen a primer pla i es poden resoldre des de la política lluny dels habituals tacticismes polítics.

Aquesta és la meva particular reflexió en el dia de la reflexió. Les dues raons fan que reivindiqui que no es malmeti el meu vot quan alhora de formar la majoria de govern es comencin a fer sumes i càbales.

dijous, 25 de novembre del 2010

Benet XVI i l'Islam

Benet XVI, en la llarga entrevista publicada en forma de llibre, La llum del món, (editorial Herder, 2010) comenta l’estat de les relacions del catolicisme amb l’Islam. Primer analitza el sentit del seu discurs a Ratisbona i els problemes que generà. Critica l’excessiva politització de les seves paraules desvirtuades fora del context d’un discurs acadèmic. Benet XVI confessa que, en un primer moment, s’entristí al veure l’ús esbiaixat dels seus judicis, però que després, en un viatge a Turquia, tingué ocasió de mostrar el seu respecte per l’Islam i reconèixer públicament que aquest és una realitat religiosa a tenir en compte i a dialogar. El Papa reconeix que a partir d’aquest incident s’han intensificat els diàlegs entre catòlics i musulmans.

Aquest diàleg, diu Benet XVI, a ajudat a adonar-se que “l’Islam ha d’aclarir dues coses en el diàleg públic: les qüestions relatives a la seva relació amb la violència i la raó. El fet que s’hagi percebut dins les seves pròpies files que aquestes dues qüestions necessiten i exigeixen un aclariment, i que, per tant, s’hagi iniciat també una reflexió interna entre els erudits de l’Islam, que després va passar a ser una reflexió en diàleg, va er un inici important.”

Per Benet XVI els cristians i els musulmans tenen moltes coses en comú “d’una banda, la defensa de grans valors religiosos – la fe en Déu i l’obediència a Déu – i, de l’altra, el fet d’haver de trobar el lloc concret en la modernitat. Aquestes qüestions també són estudiades per les converses del Consell per el Diàleg Interreligiós. Es tracta de qüestions com ara què significa tolerància; quina relació tenen entre elles la veritat i la tolerància. També la relació amb la pregunta si la tolerància comporta en ella mateixa el dret de canviar de religió. Als interlocutors islàmics els costa reconèixer-ho. Segons diuen, qui arriba a la veritat ja no pot fer-se enrere.”.

Quan el periodista Peter Seewal, pregunta al Papa si considera que el seu paper es combatre una possible islamització d’Europa, Benet XVI diu rotundament que no perquè això no és dóna. La situació actual, afirma el Papa, no té res a veure amb el temps d’expansió de l’imperi otomà, “avui vivim en un món totalment diferent, en què els fronts tenen recorreguts diferents, en què, amb tota la seva diferència, es troben, per una banda, el secularisme radical i, per l’altra, la pregunta de Déu. Per descomptat, cal que la identitat de cada religió continuï existint. No podem dissoldre’ns els uns dins dels altres, però, altrament, cal fer també l’intent d’entendre’ns els uns als altres”.

Tot seguir el periodista pregunta per la situació dels cristians i el drets humans en els països islàmics, i si el Papa considera l’Islam un risc per la cultura occidental. Novament Benet XVI refusa considerar l’Islam com un perill. Afirma que l’Islam és plural i que té diverses interpretacions i lectures. Explica com a l’Àfrica negre els cristians i els musulmans coexisteixen sense problemes, i una musulmà pot convertir-se al cristianisme sense cap entrebanc. Però, junt aquesta realitat, el Papa constata que en altres països islàmics la situació és més difícil i complicada. Benet XVI afirma que “allà on l’Islam domina en soledat amb les seves tradicions i amb la seva identitat política indiscutides – diguem-ne de forma monocultural -, es veu fàcilment a si mateix com a posició contrària al món occidental, en certa manera com a defensor de la religió enfront de l’ateisme i el secularisme. Aleshores la consciència de veritat es pot fer tan estreta que es converteix en intolerància i, per tant, fa també molt difícil una coexistència amb els cristians. Aquí és important que romanguem de manera intensiva en contacta amb totes les forces islàmiques disposades al diàleg, de manera que després també puguin donar-se canvis de consciència allà on l’islamisme associa la reivindicació de la veritat amb la violència”. Reconeixement i diàleg per afrontar junts els reptes de la Modernitat, això és el que pensa Benet XVI del encontre entre cristians i musulmans.

dimecres, 24 de novembre del 2010

La llum del món

El lector de la “Llum del món(Herder, 2010) trobarà un Joseph Ratzinger i un Benet XVI en l’estat més pur. Al llarg de les quasi dues-centes pàgines de l’entrevista es pot identificar perfectament el pensament del teòleg Ratzinger i les opinions del papa Benet XVI. És un llibre sorprenent per la seva profunditat i agudesa. En moltes de les preguntes, les respostes del papa van més enllà de la visió tancada que té l’entrevistador, Peter Seewald, sobre algunes qüestions. El lector trobarà a un Papa proper, molt humà que mostra sense dreceres el que pensa. Al llarg del llibre es repeteix una mateixa idea: cal retornar la persona contemporània a Déu a través de la realitat amb un ús intel·ligent de la raó.

És cert que Benet XVI defensa, en alguns punts, la doctrina tradicional de l’Església, i no sembla mostrar cap flexibilitat en obrir el seu pensament a altres possibilitats; però si que adopta una mirada més oberta en altres qüestions. No és el cas en els temes del celibat, del sexe, el divorci, de l’homosexualitat o el sacerdoci de les dones on està clar que Benet XVI no s’aparta del marc que fixa la doctrina catòlica tradicional. Però, en altres qüestions apareixen arguments o visions inèdites fins aquest moment. El més comentat ha estat el tema del preservatiu, on aporta un criteri nou per justificar al seu ús; en altres aspectes la manera com el Papa aborda els temes introdueix la possibilitat d’altres lectures diferents a les tradicionals. És un moment en que “la pregunta per Déu es posiciona de forma diferent en la nova generació” afirma Benet XVI. El Papa relativitza el seu mateix poder insistint en la necessitat d’un estil col·legial d’autoritat, allunyat del concepte absolutista del poder papal, i que, si físicament, psíquicament i mentalment un pontífex no pot continuar té el dret i el deure de dimitir.

Benet XVI en cap moment defuig els temes polèmics i delicats del seu pontificat. Entre ells està la qüestió de la pederàstia. Les seves paraules són contundents, a més de solidaritzar-se i situar-se en la perspectiva de les víctimes, reconeix que “va predominar la consciència que l’Església no havia de ser l’església del dret, sinó l’església de l’amor, i no havia de castigar”. Això, afirma Benet XVI, fou un greu error que va conduir a un gran sofriment de moltes persones víctimes dels pederastes. Cal castigar, amb un càstig possible i proporcionat als pederastes. En relació a la qüestió anterior i al tema de Marcial Maciel afirma que “lamentablement ens hem aproximat amb massa lentitud i retard a aquestes coses”. En un altre ordre de coses, Benet XVI parla dels progressos en l’ecumenisme; les dificultats de relació amb els protestants o la bona sintonia amb els jueus. Dedica vàries respostes a situar el marc conceptual on situar les relacions del cristianisme amb l’Islam i quins són els temes que cal clarificar per facilitar un millor diàleg. També admet l’error comés en el cas del bisbe Williamson.

En diferents moments Benet XVI proposa un camí d’accés a Déu comprensible a la societat contemporània i assumeix que en algunes circumstàncies el pecat de l’Església fa incomprensible l’anunci de Jesús. El teòleg Ratzinger analitza la situació de la societat contemporània i creu que el combat es dóna entre aquelles secularitzacions que expulsen a Déu i la fe. Hi ha el xoc de “dos mons espirituals: el món de la fe i el món del secularisme. La qüestió és, on té raó el secularisme?. És a dir, on pot i ha d’adoptar la fe les formes i figures de la modernitat i on ha d’oposar resistència?". El canvi de perspectiva és important: no es tracta que condemnar de nou la Modernitat, i la secularització, sinó els cristians hem de discernir allò que té de positiu d’altres aspectes que cal combatre. Per Benet XVI la crisi de la societat contemporània és el gran relativisme que fa que “la veritat ha caigut sota sospita” o que en “nom de la veritat s’ha arribat a la intolerància i la crueltat”. Constata el fracàs del culte de la raó derivada de la Il·lustració i la confiança en el progrés il·limitat de la ciència.¿Què és el progrés?, ¿quins són els seus fonaments?, es pregunta en diversos moments Benet XVI. Afirma que es confia en una nova religió que fingeix ser universal perquè és racional, “més encara, perquè és la raó en sí mateixa”. Cal tornar de nou a la veritat perquè “mostra aquells valors constants que han fet gran la humanitat. Cal, per part, aprendre i exercitar de nou la humilitat de reconèixer la veritat i de permetre que es constitueixi en guia”.

Enfront d’aquest de la realitat del relativisme Benet XVI abroga per proposar la recerca de Déu avui i demana practicar el “cristianisme de decisió”. Es tracta de que els cristians visquin i confessin de manera conscient la seva fe i els valors que en deriven, i fer-ho en un context en el qual “el cristianisme es troba exposat a una pressió d’intolerància”. És temps d’una nova evangelització. Déu ha d’entrar de nou en el món. Gràcies a Déu, la humanitat podrà completar les seves ganes de felicitat amb la vertadera felicitat.

Es tracta de que els cristians iniciïn un camí de conversió i descoberta del que és essencial en la fe, sense imposar res. Joseph Ratzinger comenta que el seu llibre “Jesús de Natzaret” no és un acte de magisteri de Benet XVI, sinó una proposta de discussió teològica i una forma de presentar una interpretació. No és el moment de dogmes, o de parlar de forma autoritària, sinó d’obrir el pensament. El que és important, diu Benet XVI, no és imposar res, ni tan sols un sistema moral, sinó un camí d’accés a Déu. Aquest camí és l’amor. El Papa manifesta que calen “illes on visquem i irradiem la fe en Déu i la senzillesa interior del cristianisme; oasis, arques de Noé en les quals l’home pugui refugiar-se sempre de nou”. Cal fer-ho de forma decidida i sense por perquè “ser cristià no ha d’esdevenir una mena d’estat arcaic”.

L’Església ha d’ajudar al món a obrir l’horitzó de la vida, a ampliar-lo i mirar vers al final. Es temps de testimoniar la fe, per això Benet XVI es pregunta “com és que els cristians, que són personalment creients, no tenen la força de fer que la seva fe tingui una major eficàcia política”. És un moment que cal una gran creativitat per tal de transmetre el cristianisme de manera més comprensible al món. Són moments de canvi “el cristianisme està adoptant una altra cara, una altra figura cultural. No ocupa pas el primer lloc dins l’opinió mundial, en aquest lloc governen altres. Però, representa la força vital, sense la qual també les altres coses no romandrien”. La gran missió de l’Església continua sent “unir la fe i la raó, unir la mirada que va més enllà d’allò tangible i alhora la simultània responsabilitat racional”. Fe i raó, afirma el teòleg Ratzinger i proposa el papa Benet XVI, han d’anar juntes per afirmar la identitat cristiana i ajudar al món a “començar de nou amb Déu” perquè “la infinitud que l’home necessita només pot provenir de Déu”. És el moment ple d’oportunitats que l’Església ha de saber aprofitar per tal que la “fe la catòlica es presenti d’una forma més forta i vital que faci sentir de nou la seva paraula com a força d’unitat i d’obertura de l’etern per al temporal”.

Benet XVI demana una nova evangelització on “l’únic Evangeli ha de ser anunciat en la seva gran, permanent, racionalitat i, al mateix temps, en el seu poder, que sobrepassa la racionalitat, per arribar de nou al nostre pensament i a la nostra comprensió”. I això cal fer-ho conscients de que “no som simplement idèntics amb la cultura i la nació com a tal, encara que tenim la força per imprimir-li i indicar-li valors, que ella assumeix fins i tot quan la majoria no siguin creients cristians”.

Un magnífic llibre que s’ha de llegir i meditar sense prejudicis. On el lector trobarà afirmacions que podrà no compartir, però també descobrirà un pensament teològic força suggerent alhora d’entendre com parlar de Déu en el societat d’avui i com testimoniar la fe en una societat secularitzada gràcies a un ús intel·ligent de la raó. Així els cristians esdevindrem llum del món.

dimarts, 23 de novembre del 2010

La dictadura dels mercats

Malgrat les declaracions i les polítiques d’ajuda contundent els mercats estan inquiets”. Aquest és, més o menys, el titular de molts butlletins d’informació econòmica durant aquests dies. Segons sembla, els mercats financers no consideren suficients o apropiades les mesures adoptades a Irlanda i les declaracions de solvència financera de les economies de Portugal i Espanya. Davant d’aquest situació els inversors mouen els diners en recerca de maximitzar els seus beneficis i defugir els possibles contagis de la crisi. El resultat d’aquests moviments són evidents: la caiguda de les borses, la seva inestabilitat i l’afectació econòmica d’alguns països.

¿Fins quan els ciutadans haurem d’aguantar aquestes especulacions financeres que afecten l’economia dels països?, ¿fins quan els mercats restaran fora del control polític?, ¿fins quan la societat aguantarà passivament la invulnerabilitat dels especuladors financers?, ¿quin són, on són aquests especuladors?, ¿quina ètica tenen els negocis financers?. L’actual crisis econòmica ens mostra la cara més dura i fosca del capitalisme descontrolat: la dictadura del mercat. Els mercats estan de les teories del mercat i de la competència idealitzades per Adam Smith. Aquest, preveient les possibles disfuncions de les seves teories expressades en “La riquesa de les nacions” foren contrapesades amb els principis morals exposats en la seva altra obra “Teoria dels sentiments morals” i sovint oblidada pels defensors de la ma invisible del mercat. Les teories d’Adam Smith aguanten avui malament l’envestida dels especuladors sense escrúpols. Ara, la ciutadania de les societats contemporànies descobreix impotent que, al costat de les dictadures polítiques, totes elles perfectament identificables i sancionades moralment, existeix una dictadura econòmica, difusa i opaca a l’escrutini públic, que condiciona i manipula els mercats econòmics.

Cal retornar a la política i a la moral per combatre aquesta situació. Cal política democràtica contra la dictadura del mercat; calen decisions polítiques de control i denúncia pública dels especuladors. Només des de la política, amb decisions valentes i encertades es podrà combatre aquesta situació. Però també cal una moral econòmica i social diferent. Benet XVI amb la seva encíclica “Caritas in veritate” aporta una interessant visió sobre el sentit de l’actual crisi i les solucions que cal explorar. La mirada de Benet XVI a la realitat econòmica és lúcida i permet progressar en el camí de la millor doctrina social de l’Església catòlica. Més d’un cop m’he preguntat si la constant campanya de atac i desprestigi contra el Papa pot explicar-se, en part, per les seves valentes postures en l’àmbit social.

dilluns, 22 de novembre del 2010

La banalització de les estratègies electorals

Afirmació inicial: estic en contra de la banalització de la política i el sexe. Ambdues són prou importants i per això cal tractar aquestes qüestions amb serietat i sense barrejar més enllà del que les circumstàncies ho facin. Política i sexe representen dos àmbits de relació humana que, per la seva importància i repercussió, exigeixen un tractament rigorós perquè afecten a sentiments i emocions, i estan guiats per criteris morals. Perdre aquesta perspectiva és relativitzar i reduir al simple intercanvi dos aspectes importants en la vida de les persones: l’amor i la convivència ordenada.
La campanya electoral de les eleccions Autonòmiques del 2010 han aportat alguns exemples de banalització de la comunicació política. Pensar que es pot tractar de forma frívola la política i el sexe amb l’únic propòsit de captar el vot juvenil o guanyar un espai en l’arena política pot ser ocurrent en un primer moment però el seu ús reclama alguna reflexió mes assossegada. ¿Interessa el vot dels que es poden sentir mobilitzats per l'espot publicitari?; ¿els promotors de la iniciativa s’identifiquen amb els valors latents en la proposta publicitària?; ¿quants vots aporta, quants vots resta?; ¿quina imatges projecta aquest espot?: ¿és coherent amb el missatge polític general?. Personalment no comparteixo els valors camuflats darrera de l’espot, ni voldria que fossin reivindicats com a valors nuclears de l’espai públic. Espai en el qual, actuen i es relacionen les forces polítiques.

La preocupació per l’ocurrència crea problemes innecessaris. Algunes forces polítiques, arrossegades per ser originals, inventen recursos comunicatius en els quals mostren de manera desinhibida la seva ideologia. En aquests casos, la crisi esclata quan el reclam electoral mostra de manera clara la duresa d’aquesta ideologia, sense trampes ni filtres d’autocontenció. L’exemple més clar, és l’evocació a l’ús d’estratègies d’aniquilació per combatre allò que no es comparteix. ¿Quin candidat pot sentir-se identificat amb un personatge de caça immigrants irregulars o independentistes?, ¿quins són els valors que transmet aquest comportament?.

Amics comunicadors polítics si per diferenciar les propostes electorals cal recórrer a l’ocurrència o la notorietat cada cop més enginyosa succeirà que al final: el més ocurrent serà retornar al simple i senzill relat polític. Perquè pel camí de la recerca de l’originalitat comunicativa, molts cops situada a mig camí del foc de camp, la festa final de curs o una performance, s’haurà oblidat que la política bàsicament és un relat que vol mobilitzar a les persones per avançar cap un futur millor. Al final, l’abús de la mercadotècnia comportarà que el medi haurà engolit el missatge polític. Llavor passarà que la paraula nua, aquella que apel·la a la raó i els sentiments per aconseguir el vot per tal de canviar un present que no agrada resultarà ocurrent.