divendres, 31 d’octubre del 2014

Clavegueres de l’Estat



Una expressió habitual, i molt emprada darrerament, és la de clavegueres de l’Estat. Generalment, es fa servir per descriure el joc brut impulsat des de les mateixes estructures de l’Estat. Aquesta realitat molt viva ara, no queda lluny d’altres èpoques en les quals el poder polític emprà les institucions de l’Estat per fer feines èticament insostenibles, generalment de forma camuflada, per resoldre qüestions que no volien o podien ser abordables políticament. En la història recent del nostre país hi ha el cas GAL. Mirant el passat més llunyà recordo, per exemple, l’enfonsament per part d’agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior francesa l’any 1985 del Rainbow Warrior buc insígnia de Greenpeace; el “suïcidi” a la presó de la militant ultraesquerrana Ulrike Marie Meinhof, fundadora de la Fracció de l'Exèrcit Roig, també conegut com el grup Baader-Meinhof, el 9 de maig de 1976 a la presó d’Stuttgart; o l’escàndol Watergate l’any 1972 quan Richard Nixon emprà el FBI per pagar uns lladres per entrar il·legalment i col·locar aparells d'escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC). Tots aquest escàndols de les anomenades clavegueres de l’Estat són una mala pràctica per la democràcia

A l’Espanya convulsionada pels escàndols de corrupció política i atònita per la incapacitat política del govern de l’Estat per resoldre políticament la reivindicació independentista de Catalunya, comencen a ser evidents signes d’un ús extralimitat d’algunes institucions de l’Estat. Alguns governants volen anar per una drecera poc democràtica per resoldre qüestions estrictament polítiques. Els exemples comencen a ser nombrosos. Per exemple, un dels imputats en el cas Púnica, Francisco Granados, havia estat acusat d’espiar, entre altres, a polítics del seu propi partit emprant recursos públics. Un altre cas és la laxitud en ús de recursos públics és la facilitat que té el diari El Mundo de disposar informes reservats, o en procés d’elaboració, trets de les dependències de les forces de seguretat. Resulta preocupant la fuga d’informació del Ministeri de l’Interior espanyol. Un altre cas és la concurrència de determinats periodistes a l’escorcoll de la casa d’Oleguer Pujo o la suposada informació policial sobre la qual es construí el gran titular contra l’alcalde Trias. Tots aquests casos són mostra d’un ús interessat políticament de la informació gestionada per les forces de seguretat.

La incapacitat d’alguns polítics de fer política, ha situat l’acció de govern en un immens fangar. Ara per ara, els partits de la indignació, de la ràbia i de la impotència semblen recollir abastament aquest estat emocional dels ciutadans. Si no es posa aturador en aquest estat de la situació, en la primera convocatòria electoral que es produeixi en aquest país, algunes forces polítiques recollirien aquesta protesta i altres partits polítics, de formulació més tradicionals, tindran importants davallades en la confiança ciutadana. No sé si aquest horitzó el que dissuadeix a promoure eleccions anticipades, tot esperant que escampi el temporal, amaini la indignació i les formacions tradicionals es puguin transformar en una oferta electoral atractiva. Probablement, és aquesta expectativa la que explicaria alguns moviments de l’arc polític de les darreres setmanes i les profecies fetes la reconversió d’algunes marques electorals. Tot està per veure i tot està força obert. Mentrestant, la ciutadania veu com els seus problemes s’eternitzen més enllà del desitjable i observen críticament els jocs d’estratègia electoral.

dijous, 30 d’octubre del 2014

Marie Alain Couturier, art cristià i modernitat



He trobat molt suggeridora una nota del pare Josep C. Laplana, monjo de Santa Maria de Montserrat i director del museu del monestir, sobre les relacions entre els artistes d'avantguarda i l'Església catòlica. Per situar al lector exposa una confessió personal força clarificadora “quan em vaig fer monjo de Montserrat tenia i als estudis superiors acabats i el meu desig era dedicar-me a l'estudi del cristianisme antic i de la seva expressió artística. No obstant això de seguida em van nomenar director del Museu de Montserrat i, curiosament, aquí, dins del monestir, va ser on em van obrir horitzons inesperats cap a la modernitat”. Per aprofundir aquesta afirmació comenta la influència que tingué en ell, i en la mateixa Església, els llibres i articles del dominic francès el P. MarieAlain Couturier.

Couturier reflexionà sobre les relacions art i església en un context hereu de quasi gairebé tres segles en els quals la cultura i l'Església catòlica estaven instal·lades en un desencontre greu. En el món de l'art l’antipatia mútua era clamorosa. Un fet alterà aquesta situació. Un dels efectes de la II Guerra Mundial a França fou la coincidència i coexistència en la resistència a l'ocupació alemanya de catòlics resistents i persones significatives de la cultura laïcista. El paper Laplana explica que al final de la Guerra Mundial els intel·lectuals catòlics van manifestar gran simpatia cap a les avantguardes i van lluitar perquè l'Església s'obrís a elles. Entre aquests pioners destacà la figura del P. Couturier i un grup de dominics de gran talla intel·lectual i humana que dirigien les Editions du Cerf.

El pare Laplana lamenta la gran diferència que hi ha entre el que propugnaven aquells pioners, la majoria dels seus plantejaments foren recollits posteriorment en el Concili Vaticà II, i el que passa avui en molts ambients de la pròpia vida eclesial. El Marie Alain Couturier criticava obertament els bisbes i els arquitectes diocesans que es dedicaven a construir i reconstruir milers d'esglésies sense tenir en compte a cap arquitecte de primera línia i de valor professional mundialment reconegut. En contra, el P. Couturier patrocinava que artistes, de vegades molt joves, amb inquietuds avantguardistes prescindint d'ideologies i militàncies, assumissin aquestes obres. Couturier fou el gran valedor de Le Corbusier per fer la meravellosa església de Ronchamop. El pare diu que Couturier “no es cansava de dir que tot art, si és veritable art, és sagrat, perquè la inspiració artística té un "quid divinum" , les seves paraules concretes foren "per a fer art cristià val més recórrer a veritables artistes sense fe que a bons cristians sense talent". Davant d’aquesta afirmació el pare Josep C. Laplana exclama: “què fort, però quina veritat”.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Els tres picapedres

La vida de les persones està feta per petits moments teixits en la vida quotidiana. És la nostra pedra de toc. Per viure joiosament no calen grans moments plens d’èpica històrica. Hem de procurar ser feliços en la fugacitat de l’instant, únic i irrepetible, que se’ns presenta com a successió de fets encadenats al llarg d’un dia, per exemple. No cal esperar grans esdeveniments per ser nosaltres mateixos i mostrar la força interior que dóna sentit a la vida. Els individus ens troben cada dia davant d’esdeveniments senzills, d’aquells que no surten en les cròniques, però que són essencials per explicar la pròpia existència. Les persones som els protagonistes silenciosos de les petites històries que sumades fan la gran història. El mèrit de cadascú és la fortitud interior que permet no defallir en la construcció d'una societat més justa i un món millor per a tots; ser amables les relacions humanes i aportar felicitat als entristits de cor.

El cant entonat per la Verge Maria al saber que serà mare del Fill de Déu és una gran mostra d’aquesta fortitud interior. Maria digué: “la meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 18,46,48). Assumir que des de la petitesa es poden aconseguir grans transformacions en l’existència humana és el gran proclamació sobre el sentit de senzillesa. Crec que aquest és el sentit de la lloança que es desprèn dels versets del Sl 19 “silenciosament, sense paraules,/sense que ningú els senti la veu,/la seva crida s'escampa a tota la terra,/escolten el seu llenguatge/fins els límits del món". O com diu el salm 118 “la pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici” (Sl 118,2).

Només assumint la senzillesa podem entendre el sentit del comte dels Tres picapedrers. Aquest relat explica que s’estava construint una catedral i un home preguntà a tres picapedrers que estaven fent cisell en mà. Un digué que era evident que estava picant pedra; l’altra afirmà que estava fent feina per alimentar la família i el darrer, que treballava amb molt d’entusiasme, donà una resposta ben diferent: estic fent, pot ser no ho veu, una catedral . Així, de forma simple, amb una resposta diàfana evidencià com un senzilla i humil feina pot projectar-se i integrar-se dins d’una grana obra. Molts de nosaltres estem cridats, cada dia durant molts anys, a ser com aquest darrer picapedrer. 


dimarts, 28 d’octubre del 2014

Notes menors per la innovació política II

Un títol més presumptuós per aquestes notes podria ser el de principis per la renovació política. La idea és la mateixa. Però no pretenc proposar cap receptari per resoldre el dilema del descrèdit actual de la política. Em limitaré a insistir en elogiar la política, afirmar la necessitat de la seva renovació i proposar algunes idees, més a tall d’inventari que un desplegament conceptual, per on es podria avançar en aquest sentit.

Insisteixo, només són esborranys, pensaments vaporosos, com esfumats d’insinuacions que podrien interessar i fer-se servir per les formacions polítiques que es troben empantanades en les viscoses arenes de l’acció política. En un post anterior es publicaren les cinc primeres propostes.

Proposta 6. En política els ciutadans depositen la seva confiança en els polítics perquè governin la cosa pública bé i honestament. Aquesta confiança és el vincle que uneix a les persones. Per això, els lideratges polítics són sempre personals i efímers.

Proposta 7. El vot polític està molt influït les expectatives personals i la confiança transmesa pel candidat. L’elector, cada cop més, es motiva per la capacitat de generar confiança per part dels polítics. Les ideologies han perdut pes alhora de crear aquesta confiança i els aspectes personals cobren rellevància.

Proposta 8. Es poden establir analogies polítiques, però no totes valen perquè hi ha un sedàs ètic que actua de filtre. La dimensió ètica de la política ha d’actuar com a barrera per evitar manipular els frames dels electors sense criteris morals.

Proposta 9. Les associacions mentals estimulen el pensament polític perquè activen els frames particulars. Això justifica l’interès per presentar  la política com una successió de relats són importants

Prorposta 10. Sempre hi ha resistències a la innovació. Sembla com a impossible que la iniciativa de transformació del sistema polític pugui emergir tranquil·lament des de l’interior del propi sistema. Els actors polítics són refractaris al canvi, especialment si aquest qüestiona, no només el seu rol sinó també la seva pervivència.

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Notes menors per la innovació política I

Un títol més presumptuós per aquestes notes podria ser el de principis per la renovació política. La idea és la mateixa. Però no pretenc proposar cap receptari per resoldre el dilema del descrèdit actual de la política. Em limitaré a insistir en elogiar la política, afirmar la necessitat de la seva renovació i proposar algunes idees, més a tall d’inventari que un desplegament conceptual, per on es podria avançar en aquest sentit.

Insisteixo, només són esborranys, pensaments vaporosos, com esfumats d’insinuacions que podrien interessar i fer-se servir per les formacions polítiques que es troben empantanades en les viscoses arenes de l’acció política.

Proposta 1. Difícilment les institucions se’n surten si afirmen que s’han de renovar, o fent servir la terminologia de moda: fundar-se de nou. La majoria d’organitzacions per renovar-se i avançar han de prendre distància d'elles mateixes. Ho entenc a partir de la com la idea cristiana del gra de blat.

Proposta 2. Hi ha poques solucions escrites. Alguns models d’itineraris similars poden aportar idees. Les crisis de les organitzacions generen tenen factors similars que creen patrons de comportaments.

Proposta 3. Ha d’haver-hi un base social, a dins i a fora, de les organitzacions que empenyi a la seva transformació. Els promotors del canvi no poden aparèixer com uns il·luminats. La transformació o la renovació ha de donar resposta a unes demandes socials exigents.

Proposta 4. Els marcs conceptuals (els dits frames) dels ciutadans condiciona la política. Digui el que es vulgui, però els frames funcionen també en política. És normal, perquè ells deriven de les teories constructivistes que comprenen com es forma els coneixements de les persones. En política impera la psicologia humana. El dit frame no és més que intentar aconseguir que la imatge d’un subjecte conceptual fet es projecti en la ment de moltes persones. Generen esquemes interpretatius de la realitat.


Principi 5. Molts cops, davant una crisi de les institucions polítiques, els acords  sota corda entre els principals sectors o nucli influents d’una organització, són insuficients quan no espuris. Cal tenir el coratge de fer foc nou i saber promoure el canvi radical.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Escaladors montserratins

Catalunya s’ha fet al llarg de la seva història per l’activitat de persones que són de pedra picada. Són individus d’esperit ferm i bregat en lluites i resistències, en il·lusions i esperances, algunes acomplertes i altres que queden en l’inventari de les possibilitats. Els escaladors forjats al llarg dels anys en les roques, parets i agulles de Montserrat en són un bon exemple. Ells són, des de la seva particular experiència, la crònica d’un país. Han apamat amb estimació la muntanya i l’han respectat. Amb constància i esforç han anat pujant a cada un dels cims, fent de cada un d’ells un homenatge a la natura. Hi ha noms venerables i respectables, com Josep Barberà, Josep Mª Rodés, Ferran Labraña,Maria Antònia Simó, Joan Cervera, Joan Nubiola, Francesc Guillamon, Josep Maria Torras, Vicenç Soto, mossèn Malaquías Zayas, Albert Zanini, Josep Sicart, Toni Ruiz, Andreu Rafa, Josep Manual Anglada, Jaume Clotet, Manuel Punsola, entre altres seguits després per Antonio García Picazo, Armanda Ballart, els monjos Josep Fillol, Gabriel Relats, Jordi Vila Abadal i més recentment el monjo Ramon Oranias, entre altres, tots ells mereixedors d’un gran homenatge de reconeixement per haver transmès una manera de comprendre l’escalada que és un model de virtut.

Ara, tot sembla més fàcil. Per pujar avui qualsevol cim montserratí és una acció molt més simple que les vies obertes pels pioners. Es probable que avui alguns escaladors pugen els cims de Montserrat per fer records; però els grans pioners de l’escalada tenien altres principis i objectius. Val la pena recuperar en la memòria del nostre país l’esforç que comportava escalar a Montserrat als anys  50,60 i 70 del segle XX o les primeres vies fetes abans de la Guerra Civil. En aquells anys caminar en vertical per les majestuoses parets montserratines era una bona metàfora de l’empenta que dóna tenir una il·lusió i un coratge per lluitar per aconseguir-la, tant la paret com el redreçament de Catalunya. Quan compartia el dinar de la XXXII trobada del grup del Cavall Bernat, agrupació de la qual mai podré formar-hi part perquè no sóc escalador, vaig sentir-me reconfortat al comprovar que a Catalunya encara és viva, ara en noves persones, la tradició encetada pels pioners de l’escalada montserratina. Per molts anys i que podeu repetir moltes vegades “"Fes el Cavall per molts anys i altres pedres de retruc, però endut pels teus afanys procura no fer el ruc"

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Volem. Sobiranistes d'Esquerres

S’ha presentat “Volem. Sobiranistes d'Esquerres”. Es tracta d’una plataforma que agrupa un conjunt de persones que aspiren" que Catalunya pugui culminar democràticament el procés que ha endegat a l'entorn del seu futur polític, que esperen que es resolgui "amb la creació d'un Estat propi". Per això Volem està clarament "a favor del dret a votar per assolir la independència de Catalunya". Els seus promotors manifesten en el manifestat fundacional que aquesta plataforma neix com un espai no partidista de reflexió, de difusió d'idees i de mobilització social dels sobiranistes d'esquerres.

Volem és una agrupació de gent "de tradició progressista" que aspira que la “la futura Catalunya independent" tingui un Parlament "plural políticament i socialment, però majoritàriament favorable a desplegar polítiques de progrés i d'igualtat" per fer una Catalunya "lliure, culta, pròspera, socialment justa i democràtica". El futur Estat propi per Catalunya ha d'anar acompanyat d'una regeneració democràtica "que planti cara als abusos, l'enquistament polític i la corrupció". Per això la plataforma vol contribuir al "redreçament ètic" de la política catalana.


Volem. Sobiranistes d’Esquerres també vol promoure la unitat política i social perquè "ara més que mai cal reforçar l'esperit unitari" amb l'objectiu de "mantenir viva la principal força de Catalunya: la unitat cívica i la unitat política". Els promotors d’aquesta iniciativa es proposen "construir ponts de diàleg" amb les institucions culturals, cíviques, socials i polítiques espanyoles per "fomentar la concòrdia i la fraternitat entre dos futurs Estats". Els integrants de la plataforma donen suport explícit al president de la Generalitat en la missió de representar els catalans "davant els embats de l'Estat contra el procés sobiranista". Al seu manifest fundacional Volem assegura que "fa confiança" a Artur Mas perquè "lideri la unitat sobiranista que reclama l'objectiu de poder fer la consulta i la culminació del procés cap a l'Estat propi". Actualment, s’han adherit a Volem, diverses persones, entre les quals destaquen importants representants del món de la cultura i antics polític provinents de l’àmbit socialista, socialdemòcrates, liberals d’esquerres o social-cristians.

divendres, 24 d’octubre del 2014

Diwali

Aquesta setmana, en concret el 23 d’octubre, els hindús  celebren el Diwali. És la festa anual que els hindús dediquen a les llums. Aquest és un dels festivals més populars en el calendari hindú. Se celebra el dia 15 de Kartika, d'acord amb el calendari hindú. La gent, en diferents regions de l'Índia poden celebrar el Diwali en diferents dates. Això es deu al fet que els calendaris lunars tradicionals poden interpretar de diferents maneres. Aquesta festa commemora el retorn de Rama al seu regne d'Ayodhya després de completar els seus 14 anys d'exili.

A l'Índia i en altres països, és fa una gran festa perquè aquest esdeveniment coincideix amb el nou any. Les celebracions del Diwali poden durar fins a cinc dies. Moltes persones decoren les seves cases i els llocs de treball amb petites llums elèctriques o petits llums d'oli de fang; bols d'aigua amb espelmes i flors surant a la superfície. Val fer servir tot allò que pugui donar llum.

Deepawali o Diwali és un festival de llums perquè es simbolitza la victòria de la justícia i l'aixecament de la foscor espiritual. La paraula Deepawali fa referència a les files de diyas o llums d'argila. Durant aquests dies moltes persones fan un esforç especial per netejar les seves cases i patis abans de Diwali. També es poden rentar amb aigua i olis de fragància i estrenar roba. Durant aquesta festa es donen regals de fruites secs i es donen regals de dolços als familiars, amics propers i socis de negocis. Es poden fer focs artificials a la nit i fer firetes en moltes ciutats i pobles.


A la Bengala Occidental, estat occidental de l'Índia que té a l'est Bangla Desh, amb el que formava antigament la regió de Bengala, aquesta festa es diu Kali Puja, perquè durant el Diwali s’adora a Kali, consort de Shiva. La festa de Diwali a l'Índia meridional sovint commemora la conquesta de presonaer que feu Asura Naraka, un rei d'Assam, i el seu alliberament per Krishna. Molts budistes a l'India celebren durant aquestes dies la conversió de l'emperador Ashoka al budisme que tingué lloc durant l'època de Diwali. Molts experts en hinduisme creuen que Ashoka va viure entre el 270 i el 232 abans de la nostra era . El seguidors del jainisme commemoren que durant aquestes dates Mahavira assolí el nirvana, el 15 d'octubre de 527 abans de la nostra era. Mahavira fou qui establí les idees espirituals centrals del jainisme. Molts dels seus seguidors celebren el festival de llums en el seu honor. A més, durant aquests dies els sikhs fan la festa del Bandi Chhorh Divas, (Dia de l’Alliberament) que és la celebració de l’alliberament, l’octubre de 1619, del sisè Gurú, Guru Hargobind Ji, i 52 prínceps que es trobaven empresonats  a la  fortalesa de Gwalior. Aquesta coincidència fa que en el Diwali hi hagin similituds de festes entre sikhs i hindús.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Socialcristianisme

De la mateixa manera que ha fet fortuna la dita que Europa s’ha forjat, en bona part, des dels cafès; no és menys cert que es podria dir que la unitat dels europeus fou pensada i iniciada des de les sagristies. És cert, aquesta idea d’unitat es forjà per la trobada d’unes dirigents polítics que compartien vàries característiques. Entre els grans promotors dels primers esbossos d’unitat a través de la Comunitat Europea del Carbó i Acer, hi havia l’alemany Konrad Adenauer, l’italià Alcide De Gasperi i el francès Robert Schuman. Totes tres eren originaris d’unes regions europees veïnes; per naixement tenien l’alemany com a llengua comuna i en ella dialogaven de com havia de ser l’Europa pàtria comuna; tots eren catòlics i compartien la mateixa ideologia socialcristiana inspirada en els cristianisme social.

El socialcristianisme estava força estès a l’Europa dels anys 40 del segle passat. Es pot considerar que es tracta de tota ideologia política influïda per les encícliques socials de l’Església catòlica. Aquesta ideologia ha tingut dos expressions polítiques ben diferenciades: les democràcia cristianes i el socialisme d’inspiració cristiana. Aquesta diversitat de trajectòries, malgrat l’origen comú, es degut a que cap grup o moviment polític pot apropiar-se en exclusiva dels principis del cristianisme social. Tot i els intents d’alguns polítiques de fer-ne un ús exclusiu.

Els cristians han de ser promotors actius de l’aplicació de la dimensió social del cristianisme allí on militin o treballin socialment. Els catòlics han de fer servir les mediacions polítiques i socials, conscients de les seves limitacions i deficiències, per projectar la doctrina social de l’Església en l’acció de govern i en l’activitat política en general. En qualsevol cas cal vèncer dues temptacions que històricament han condicionat aquesta dimensió social del cristianisme. La primera prové del poder eclesial i apareix quan es vol emprar aquestes grups polítics o moviments en benefici dels seus interessos. Són aquells casos en que es vol perllongar la moral i la pastoral catòlica  a través de les lleis dels estats. La segona es dóna en els propis grups polítics quan pretenen monopolitzar  en benefici propi la representació exclusiva social dels cristians. Un cas com l’altre alteren el mateix valor de la Doctrina Social de l’Església catòlica.


La Doctrina Socials de l’Església no és un programa ni pot quedar atrapada i reduïda a una alternativa política concreta. Forma part del patrimoni comú de l’acció social dels catòlics. Per aquests, ha d’actuar com a font d’inspiració,  d’exigència moral i d’alè per impulsar alternatives socials que promoguin traduït políticament els valors presentes en la Doctrina Social. Aquesta projecció de la doctrina social de l’Església és universal i transcendeix a la pròpia institució eclesial. L’Església es catòlica perquè és universal i té la capacitat de dirigir les seves propostes a totes les persones que entenen la política com un procés concret per definir el bé comú i construir una societat més justa i humana. Aquestes persones estan convocades a participar, des de l’especificitat de les seves opcions particular, a transformar la societat a partir de l’aplicació dels criteris del bé comú i proposar, allí on desenvolupin el seu treball polític i social, els principis de la participació i la subsidiarietat; la solidaritat amb total preferència per fer justícia als pobres i les persones que viuen sota qualsevol tipus de situació que afecti la seva llibertat i impedeixi la fraternitat de la humanitat.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Elogi encès de la política sincera

Estic en política des de que vaig començar a estudiar la carrera a la Universitat de Barcelona. Són 47 anys d’activitat política continuada, alguns cops més en primera línia en altres col·laborant des d’un segon nivell. Bona part de la meva trajectòria professional ha estat relacionada indirectament a la política, però mai he viscut de la política. He volgut ser un lleial servidor públic des de les responsabilitats que he tingut en diverses administracions i, en un període breu, en el Govern de la Generalitat. Durant tota aquesta època les he vist de tots els colors. El que he viscut m’ha servit per aprendre el que és la condició humana, especialment quan algunes persones utilitzen la política, no per afavorir el bé comú, el que es diu l’interès general, sinó per apropiar-se de la política en benefici propi.

Durant tots aquests anys he intentat ser sincer i honest amb mi mateix, i amb la societat. He procurat mantenir viu i en coherència el sentit del meu compromís polític encara que canviessin els instruments de mediació. He militat en vàries formacions polítiques i les meves mudances han estat motivades per evolució personal, sense cap altre interès que procurar servir honestament les causes que sostenen des de sempre el meu relat polític. El qual, des de jove, sempre ha trobat en l’Evangeli una font inesgotable d’inspiració, motivació i sosteniment. Mai m’he amagat de que estic en polític perquè crec en el Jesús que confessa a Déu Pare i proposa als seus seguidors viure d’acord a les Benaurances. La pregària m’ha sostingut en moments d’incertesa i adversitat, que han estat molts. Quan em sentia defallir, l’escalfa comunitari ha servit de bon bàlsam per reconfortar l’esperit trasbalsat i ajudar-me a seguir assumint les limitacions de tot aquesta realitat tan complexa que és la política.

Tota aquesta llarga introducció permet afirmar que ara, com abans, sóc un idealista de la política com a valor de convivència. A més, ho reivindico. És cert, defenso que en política cal seguir la recomanació evangèlica de “mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops; sigueu astuts com les serps, però innocents com els coloms” (Mt 10,16). Però, alhora de seguir aquesta recomanació de Jesús no cal tenir el Príncep de Maquiavel com a únic llibre de capçalera. Més aviat cal saber el que diu per evitar caure en els seus paranys, el principal dels quals es pensar que la visió de Maquiavel és la única lectura possible de la política. Sincerament, prefereixo tenir a Erasme de Rotterdam, o la vida de molts sants i persones modèliques, com exemples a seguir i inspirar. Estic cansat de tanta confusió entorn de la política provocada per molts dels polítics professionals. Alguns estan instal·lats en l’embolic, la mentida i l’ambigüitat.  A bastants polítics els passa el mateix que els  ídols dels pagans “tenen boca, però no parlen (sincerament), tenen ulls però no hi veuen (el sofriment de les persones), orelles, però no hi senten (el clam dels oprimits) no hi ha gens d’alè a la seva boca” (Sl 135,15-17); davant d’aquesta situació el salmista es pregunta “seran com ells els qui els fabriquen i tots els que hi tenen confiança” (Sl 135,18). He conegut gent així.


Si les orelles no escolten i la boca no diu la veritat, dóna la impressió de que ens trobem davant un desastre. No és així. La meva esperança és que aquests líders polítics tenen peus de fang. Al final s’ensorren i queden vençuts per les il·lusions col·lectives. Mentrestant, estic cansat de tanta tàctica calculadora de vots. És cert que la política ha de ser l’art de governar, però també ha de ser un exercici de la sinceritat, de la recerca incondicional de la veritat, de la justícia, de la solidaritat i de la fraternitat. La política ens ha de servir per humanitzar la societat. Lamentablement, hi alguns polítics que no ho entenen així. Estem envoltats d’escàndols de corrupció política que afecta, amb major o menor intensitat, a totes les forces polítiques i sindicals. Algunes persones han fet de la política una nova Sodoma i Gomorra mundana. Ara és hora dels justos, dels homes i dones justos, que apel·len de nou la consciència col·lectiva que reclamen recuperar la política sincera i honesta per seguir endavant. Per fer-ho, cal renunciar a moltes coses en favor del consens, la comunió, la col·laboració i la cooperació a fi de que la societat sigui més justa i humana. 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Religions hipster

Cada cop són més freqüents les congregacions evangèliques massives. Les esglésies carismàtiques s’emporten el palmarès de cultes multitudinaris i d’exaltació de les emocions. El que primer eren fenòmens residuals reduïts a poques persones, ara són cultes que reuneixen a més d’un centenar de milers de persones. Els patrons són similars: agitació emotiva sobre la base de cançons i estratègies d’animacions de masses juvenils. Aquestes congregacions evangèliques han estat qualificades de megaesglésies.

L’èxit d’aquestes esglésies sorprèn perquè es donen en països occidentals on les religions tradicionals tenen dificultats de sobreviure amb les seves pràctiques seculars adaptades. Enfront l’aparent domini exitós de la laïcitat han emergit amb força unes propostes religioses allunyades dels esquemes fins ara coneguts. Un exemple d’aquesta nova situació és l’església evangèlica australiana d’Hillsong, ara església global, on es barreja de religió i música amb un important segell discogràfic. La denominació d’aquesta església és Hills Christian Life Center. Cada cap de setmana aplega centenars de milers de persones en diversos lloc del mon i té 10 milions de seguidors en les xarxes socials. A Austràlia, lloc on s’inicià forma part de les Esglésies Cristianes Australianes que són una derivada de les Assemblees de Déu.


Aquesta església, que té una presència modesta a Barcelona, és una expressió de les noves religions hipster. Són religions sense teologia i moltes emocions; profundament urbanes i poc preocupades per la transcendència i sí per la música i els negocis. Moltes tenen comparteixen les mateixes agendes públiques que les corrents polítiques neocon:  avortament, homosexualitat, ideologia de gènere, evolucionisme i crítiques vàries a la desagregació social. La seva espiritualitat és epidèrmica, sense arrelament en la història de la humanitat. La seva asèpsia religiosa es tan alta que, tot i la seva reivindicació religiosa, en alguns països es presenten com aconfessionals com passa, per exemple, als Estats Units. Aquests esglésies, identificades com a marques religioses, són un fenomen digne d’estudis sociològics per la seva penetració en la joventut urbana de ciutats profundament secularitzades. Ara que l’Església catòlica està reflexionant sobre la pastoral en les grans ciutats ha de tenir present aquesta realitat en els seus debats. Al darrera del seu èxit entre la joventut hi ha una dada preocupant: aquestes esglésies tenen força acceptació entre els joves perquè els hi aporten uns significants considerats rellevants, els donen una missió i un sentit de pertinença que els transcendeix. Sense que res d’això els comporti masses compromisos ni alteracions socials. Per més informació consultar la seva pàgina web i per la seva presència a Barcelona consultar el seu Facebook

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Tothom al seu lloc

Mentre a Catalunya es donen amplis debats sobre  el camí cap la independència, l’arena política comença a omplir-se de molt de soroll. La unitat tan necessària per avançar, és feble i inestable. Té fisonomia variable i un rostre polimòrfic. Tot s’inunda de la geometria variable. Quan sembla que la unitat està lligada, sempre hi ha algú que la trenca ràpidament. Els màxims dominen els mínims comuns múltiples de cada proposta. Dóna la impressió que hi ha forces polítiques interessades a apostar pel màxim. Quan l’acord sembla proper, sempre es torça per la intransigència d’alguns. E política no funciona només “el pit i collons”, també calen moments de responsabilitat, generositat, compromís compartit i procurar pel bé general. Seny i mesura, amabilitat i compromís són virtuts polítiques disminuides per la pressió del moment.


Fer política amb calculadora electoral és un mal auguri per la pròpia política. Ara és l’hora, certament, de la gran política. És el moment de la política de mirada alta i de llums llargues. No es pot improvisar i mirar de reüll el que fa l’altre. Trobo a faltar més noblesa i que algunes persones amb lideratge social i polític sàpiguen situar-se en seu lloc. Lloables si hi són oportunament, però incòmodes si s’hi mouen. Els moviments ciutadans han d’estar preocupats i ocupats en elevar el nivell de civisme polític, però no han de pretendre substituir la iniciativa o l’acció política institucional. Es veritat que avui la política s’ha tornat més intersticial, però encara es mantenen unes institucions de governança que cal respectar. En aquestes institucions hi ha unes persones escollides i que tenen la confiança dels ciutadans per assumir unes responsabilitats i administrar uns tempos. Les regles democràtiques exigeixen saber distingir els diferents nivells d’autoritat i legitimitat assumint quins són els seus rols i les seves competències. 

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Fortitud per combatre les tensions

Sovint he sentit l’expressió que cal un lideratge fort en política. Quan ho he sentit he pensat ¿existeix realment un lideratge feble?, ¿és possible un lideratge dèbil?. Més aviat no. Els ciutadans exigeixen als seus líders més fortitud que fortalesa. La primera qualitat expressa la capacitat dels líders de tenir fermesa espiritual i estabilitat emocional fins els moments de major adversitat. Per resumir-ho, els manuals de lideratge ho resumeixen com a capacitat d’aguantar les tensions. És natural. Aquells que pretenen assumir el lideratge  atorgat per la ciutadania estan sotmesos a moltes tensions i han de saber dominar-les en lloc de quedar presoner de les fatigues i dissorts provocats pels moments adversos. La política és un camp de mines sembrat d’infortunes i els polítics han de saber dominar-los i controlar-los.


No es tracta de ser impassible o indiferent davant la realitat, així com no manifestar les emocions que brollen d’uns convenciments profundament arrelats. Res d’això està renyit amb el lideratge polític. El que cal és tenir fortitud; és a dir, tenir l’esperit fort i equilibrat per dominar aquelles situacions que poden fer trontollar la personalitat. ¿Per què tot això es important en el lideratge polític?. Perquè els ciutadans volen persones que, en tot moment, tinguin fortitud sòlida. És a dir, fermesa interior per no evadir-se dels problemes; saber afrontar-los cara; tenir capacitat analítica i proposar camins per superar les dificultats i avançar. Aquestes qualitats, junt amb altres, com poden ser l’autocontrol, l’autoestima, la sinceritat i la lleialtat, són indispensables per exercir el bon lideratge polític. Totes aquestes virtuts són avui necessàries i esperables en els dirigents polítics catalans a fi d’afrontar els importants reptes als quals s’afronta la política catalana. Els polítics catalans estan sotmesos a moltes pressions i tensions, confio que tots ells sàpiguen en tot moment afrontar-los amb la fortitud que necessiten pel seu lideratge.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

El nom de Déu

Sempre he quedat fascinats pels relats bíblics on Déu canvia el nom de les persones o fins i tot, el seu mateix nom. Mireu aquest fragment de Gènesi 17,4-8: “Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d’una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles. Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència. A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d’ells per sempre; i jo seré el seu Déu.”.

Segons les notes de la Bíblia Catalana el canvi de nom significa un canvi de destí. Abram, que vol dir ‘el (meu) pare/déu és exaltat/elevat’, es converteix en Abraham, forma dialectal del mateix nom, però que recorda l’expressió hebrea ab hamon, que equival a ‘pare d’una multitud’. També és sorprenent com Déu es presenta a Abram a l’inici d’aquest relat. Déu li diu a Abram: “Jo sóc el Déu totpoderós”. En hebreu, El-Xadai. Alguns experts han volgut traduir-ho  per Déu de les muntanyes o Déu protector.

Entre els jueus hi havia la pràctica de no dir el nom de Déu. A l’època de Moisés hi havia molts déus i tot era un garbuix de noms per anomenar les divinitats. Però, l’experiència jueva és que només hi ha un Déu i només té un nom. Així queda reflectit a Ex 6,3 “em vaig aparèixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a "Déu totpoderós", però no m'hi vaig revelar amb el meu nom, que és "el Senyor". Els jueus, després del període d’exili, adoptaren l’actitud de no fer servir el mot Déu i el substituïren per “el Senyor” de tal manera que al construir els relats més antics fan servir aquest canvi de nom.


divendres, 17 d’octubre del 2014

Aclariments i precisions

M’agradaria fer algunes consideracions  en relació a una notícia que surt publicada avui al diari Ara referent a la meva vinculació al projecte promogut de Josep Antoni Duran Lleida de construir una plataforma centrista  a Catalunya on se m’atribueix ser un dels principals aliats alhora de buscar adhesions a aquest projecte.

En primer lloc, valoro positivament tot el que signifiqui clarificar els espais polítics a Catalunya, si això ajuda a enfortir el procés cap a la seva plena sobirania i a recuperar la confiança de la ciutadania amb la política. Si en aquest camí, alguna força política, em demana la meva opinió sobre què cal fer i com avançar, ho faré amb molt de gust. Considero que, per edat i itinerari personal, tinc una experiència que la puc compartir. Sempre he cregut fermament que  el consens, la col·laboració i el compartir són molt necessaris en política.

No obstant, d’aquesta col·laboració no se’n pot deduir directament la meva identificació amb l’ideari i estratègia de qui em demani la meva opinió. Per evitar qualsevol mala interpretació del que faci o pugui dir jo en el futur, aclareixo que els meus esforços personals s’orienten a enfortir el procés cap a la independència de Catalunya i donar suport, en aquest trànsit, al lideratge del president Mas. En aquest sentit, comparteixo aquest objectiu amb altres persones, políticament independents, que pensem el mateix i provenim de la socialdemocràcia, el socialisme, el liberalisme progressista o del pensament socialcristià. Aquests persones hem decidit convergir en una plataforma amb la voluntat de contribuir a enfortir, tant com sigui possible, la base social del procés cap a la independència aportant nous punts de vista i sensibilitats, construint una plataforma no partidista de reflexió, de difusió d’idees i de mobilització social dels sobiranistes d’esquerra.

dijous, 16 d’octubre del 2014

Fecundació a hores convingudes

M’ha semblat preocupant la notícia de la congelació d’òvuls per diferir l’embaràs quan aquest no interfereixi les expectatives laborals. Dos gegants tecnològics, Google i Appel, són els patrocinadors de la iniciativa. Un ja la té implementada i l’altra ho farà l’any vinent. Ho trobo una barbaritat de profundes implicacions morals. Pretendre facilitar que la dóna difereixi el seu embaràs a conveniència, d’ella i per què no l’empresa, és prendre-li la seva llibertat de decidir el moment de la maternitat. Aquesta mesura atorga un poder inusitat a les empreses sobre les persones totalment condemnable.


Si aquestes empreses volen amb aquesta mesura garantir que les dones ponen ser mares sense perdre posicions laborals, el camí proposat és equivocat. Si volguessin aconseguir aquesta fita, el que cal es afavorir que l’embaràs no sigui una dificultat per la carrera professional de la dona. Per això cal crear les garanties laborals perquè la maternitat no alteri les expectatives laborals de les dones. L’enfoc adoptat és erroni en la mesura que vincula l’embaràs a les condicions laborals de les dones, sense tenir present que els homes avui també podem assumir competències familiars durant el període en que les dones tradicionalment estaven de baixa degut a la maternitat. Vaja, tot un despropòsit.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Anticossos sinodals

És temps sinodal. Hi ha moltes expectatives sobre el Sínode extraordinari de l’Església catòlica sobre la família. No és per menys perquè hi ha tensions en l’ambient. El papa Francesc ha volgut situar en l’agenda sinodal unes realitats que són vives en les nostres societats i els anticossos s’han posat en marxa. El debat viu que els temes sinodals ha obert manifesta el darrera fons real del que passa a l’Església catòlica: ens trobem davant d’un nou procés d’aggiornamento liderat pel propi papa Francesc. Sens dubte, el papa actua amb astúcia i habilitat jesuítica. No hi ha espai a la improvisació.

Els sectors eclesials tradicionalistes estan reaccionant defensivament davant l’apertura de pensament que aporten alguns dels punts de vista incorporats a les discussions sinodals. La reacció d’aquests sectors és important, fins al punt que alguns cardenals han manifestat que tot el que s’ha fet públic sobre el Sínode són només esborranys, "no reflecteix la riquesa del debat" i que hi ha discrepàncies sobre els temes polèmics. Per això, en opinió d’aquests sectors es generen “expectatives excessives a qui pugui pensar que ja existeixen solucions per a qüestions tan problemàtiques". Fins i tot, aquests cardenals han arribat a dir, en relació al document  Relatio post disceptationem, fet públic pel cardenal Péter Erdo, on es resumeixen les 256 intervencions dels pares sinodals, que "tal com està escrit el document dóna a entendre que hi ha acord sobre coses en les que en realitat no hi ha acord".


És innegable que l’activitat pastoral de l’Església ha de donar resposta a temes com l’acolliment eclesial a les parelles del mateix sexe, els nous models de família o la participació en la comunió dels catòlics divorciats i tornats a casar. Són una realitat indiscutibles, no només perquè es donen en les nostres societats, sinó perquè estan presents a l’interior de la mateixa Església i els catòlics que les viuen volen sentir-se eclesialment acceptats. El Sínode és el gran moment per trobar aquestes respostes. És evident que no hi ha hagués solucions ràpides ni fàcils. Per algunes intervencions sinodals s’evidencia que es respira un altre to, un altre llenguatge, una mirada més orientada a la comprensió d’aquestes situacions que al càstig. És un canvi d’accent alhora de mirar aquestes situacions. Es tracta de reflexionar sobre els aspectes positius més que dels negatius. Aquesta actitud resumeix el que públicament ha defensat públicament el papa Francesc: “¿si una persona cerca Déu i fa el bé, qui sóc jo per jutjar?”. Molts catòlics confiem amb el bon guiatge del Papa i confiem que el treball sinodal representarà una decidida anada de l’Església a trobada amb el món.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Traca i mocador

Reconec que la proposta del president Mas per votar el 9N és de traca i mocador. El President ha donat compliment a la seva promesa: votar per conèixer l’opinió dels catalans i catalanes. Fantàstic. Fa allò que s’havia compromès. Virtut que no poden lluir altres polítics. Ha estat coherent al llarg d’aquests mesos amb les seves propostes, al revés d’altres polítics catalans excessivament preocupats en maniobres tàctiques. El procediment proposa pel President pot semblar de baixa intensitat democràtica en relació a altres, com una consulta o un referèndum, però no és així. Tancades les portes a procediments de consulta més formalitzats, al President no li quedava una altra sortida certa que trobar un camí enginyós per aconseguir conèixer l’opinió dels catalans. No hem d’oblidar que si el govern de la Generalitat opta per aquest procediment és perquè el govern de l’Estat ha tancat totes les portes polítiques i ha traslladat la seva iniciativa política a les sentències del Tribunal Constitucional.

S’equivoquen els que consideren que la proposta del president Mas és una costellada amb urnes de cartó. Aquests crítics, aquest defensors de la puresa democràtica, curiosament són els que han impedit a fer servir els altres procediments formals de consulta o referèndum. El procediment proposat pel President és seriós i, si es té bona cura dels aspectes formals, no altera la qualitat democràtica de la consulta. El punt de partida de la seva proposta és simple: el govern de la Generalitat vol saber l’opinió dels catalans i catalanes i per fer-ho, en lloc de fer una enquesta demoscòpica, els proposa fer-ho votant. Tothom tindrà la llibertat d’anar a votar i expressar la seva opinió. ¿No és això el que es fa en els altres procediments de consulta? ¿no és això el que ha de fer el bon governant alhora de recollir informació per prendre les seves decisions?.

Si l’objectiu és conèixer el que pensen els ciutadans, ¿que més dóna partir d’un cens o de la inscripció voluntària en el moment de votar?. Alguns països, força democràtics, elaboren els censos electorals a partir de la inscripció voluntària de les persones. En qualsevol cas, votar és un acte voluntari associat a la llibertat personal. Quant hi ha un cens preestablert les persones contrasten estar-hi inscrites per verificar el poder exercir el seu dret, mentre que el procediment proposat pel president Mas aquesta verificació s’elabora in situ en el moment de la votació a través d’acreditar que la persona reuneix les condicions per poder exercir el seu dret a vot. En aquest cas, aquesta acreditació és més complexa, però no per això té menor qualitat democràtica.


Cal vetllar pels aspectes formals del procediment proposat pel President a fi d’evitar que per algun detall poc lloable qüestioni la seva qualitat democràtica. Què més dóna que les urnes siguin de cartó, ¿és que les urnes de plàstic donen més qualitat democràtica?. Curt i ras, la qualitat democràtica real és poder votar, poder exercir aquest dret amb total garantia. Fora bo articular adequadament des dels espais públics el debat d’opinions i que tothom es pogués expressar. Cal evitar la temptació de manipular alguns d’aquests mitjans per transmetre que el que importa realment és, per exemple, la DUI. Però, alerta amb la trampa que poden fer algunes forces polítiques que, un cop fet l’oferiment a tots els punts de vista, poden renunciar a participar per desacord amb el procediment. Si passa això, aquesta circumstància no qüestiona el valor democràtic de la consulta. Més aviat és una senyal de boicot meridià a la consulta. Actitud que pot ser sostinguda amb el mateix rigor tant en un referèndum, consulta o procés participatiu. Es podrien deixatar més aspectes per corroborar la seriositat del procés participatiu convocat pel president Mas. Per això, afirmar reiteradament que la consulta del 9N és una costellada és un insult a la intel·ligència. Per cert, els que s’erigeixen avui com a garants de la democràcia enfront al president Mas, són els mateixos que impedeixen que els immigrants puguin votar en les nostres eleccions.