Quadern de vacances

Comencen les vacances. És un temps que procuro emprar-lo en fer algunes coses que em són difícils fer-les durant els altres mesos. Bàsicament dedico part del temps a escriure, a llegir, a pensar, a caminar i a estar sense contenció amb uns bons amics. Com ja he fet algun any vull compartir amb els lectors els llibres que m’acompanyaran durant aquests dies.

El primer és un llibre antic, Caminant a Montserrat. El massís  de Ramon Ribera, monjo de Montserrat. Serà un llibre de consulta per resoldre alguns dubtes en relació el que estic escrivint. L’altre llibre és Pensar el siglo XX. És una biografia assaig del historiador  pensador Tony Judt. Em sedueix el pensament d’aquesta persona lamentablement morta premaurament. També tinc en cartera ¿Qué decimos cuando decimos el Credo? de Enrique Martínez Lozano. Proposa un actualització dels marcs conceptuals que es troben al darrera del Credo cristià. Promet. El següent és Àlies lo Nasses i altres narracions de Ramon Barnaus. És un recull d’històries relacionades amb el poble on passo part de l’estiu, Vilanova de Meià. Com a novel·la he agafat Nocturns de Kazuo Ishiguro. Un conjunt d’històries que semben interessants. Finalment, Drets humans i religió a Catalunya. Llibre escrit pel bon amic Daniel Arasa que m’ha concedit l’honor de presentar-lo el mes de setembre.

Sense més i tenint moltes lectures per endavant que passeu bon estiu; tanco per vacances fins el setembre.

El miracle de compartir

Si compartim, en lloc de sumar, multipliquem. Es una mena de vulneració dels principis matemàtics. Aquesta és la gran conclusió del relat evangèlic de la multiplicació dels pans i dels peixos. Des d’antic s’ha parlat que aquest miracle és una prefiguració de l’eucaristia. Sens dubte que ho és; però també amaga una altra lectura: si compartim emergeix el miracle i tothom sempre queda saciat. Les diferents narracions evangèliques són prou contundents. Una multitud seguia a Jesús i era el capvespre i havien de manjar. Llavors els deixebles s’adonen que tenen pocs queviures: uns pocs peixos i uns pans. La primera reacció que tenen és aviar la gent. Jesús diu que no és la seva solució. La segona alternativa, és anar a comprar, tampoc li agrada a Jesús. Ell proposa un altre camí: compartir. La seva proposta trenca tota la lògica del moment. Fa asseure a la multitud i mana que tothom posi en comú el que tinguin. Llavors s’opera el miracle. Després de compartir el que tenien encara sobrà menjar.

El miracle està en el compartir. Si les persones som generoses i sabem posar en comú amb els demés el que tenim, serem saciats i no ens mancarà res. Aquest miracle proposa explorar la transformació real que es dóna quan les persones compartim. Crec que aquesta lliçó és avui molt necessària per trobar respostes efectives als problemes de la greu crisi econòmica. Només des de la solidaritat de compartir els bens, tal com feien les primitives comunitats cristianes es poden frenar les noves formes d’exclusió social. La solidaritat en el compartir els bens ajuda a apaivagar la dissort de moltes persones expulsades del mercat de treball. Però també cal saber compartir les alternatives per sortir de la crisis. Els camins de construcció del futur és un procés compartit. Ningú pot pretendre tenir la resposta ja que hi ha moltes alternatives possibles. Per això que en l’àmbit polític caldria oferir més àmbits de cooperació i col·laboració que les habituals confrontacions i competències que solquen l’arena política.

Nous arguments pels cristians

En un post anterior parlava de la presència adormida dels cristians. Continuant amb aquesta tema cal considerar el canvi que ha comportat l’arribada al papat del cardenal Ratzinger. El pontificat de Benet XVI ha introduït unes dimensions que aporten vigor a la presència dels cristians en el món perquè el situa en el l’àmbit del debat d’idees, en lloc de reduir-lo només a l’esfera de les emocions i sentiments. El diàleg fe-raó, el combat contra el relativisme i la presència en l’espai públic són alguns dels nous horitzons que situen de nou la presència vigorosa dels cristians en el món.

Els nous arguments permet a l’Església tornar en la plaça pública aportant les propostes pròpies.. “La religión no es un problema que los legisladores deban solucionar, sino una contribución vital al debate nacional. Desde este punto de vista, no puedo menos que manifestar mi preocupación por la creciente marginación de la religión, especialmente del cristianismo, en algunas partes, incluso en naciones que otorgan un gran énfasis a la tolerancia. Hay algunos que desean que la voz de la religión se silencie, o al menos que se relegue a la esfera meramente privada” (Encuentro con representantes de la sociedad británica. Discurso del santo padre Benedicto XVI. Westminster Hall - City of Westminster Viernes 17 de septiembre de 2010.

Recull de pregàries personals XLXII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

28 juliol 2012 “El Senyor et guarda de tota desgràcia, et guarda la vida. El Senyor guarda tots els teus passos ara i per tots els segles” (Sl 116,7-8)

29 juliol 2012 “El Senyor fa tot el que es proposa, al cel i a la terra, en els mars i en tots els oceans. Fa pujar els núvols de l'extrem de la terra, crea els llamps, que acompanyen les pluges, fa sortir els vents dels seus amagatalls. (Sl 135, 6-7)

30 juliol 2012  “El teu nom, Senyor, és etern, de segle en segle es perpetua el teu record. (Sl 135, 13)

31 juliol 2012 “Perquè el Senyor fa justícia al seu poble i s'apiada dels seus servidors. (Sl 135,14)

1 agost 2012 “Els ídols dels pagans són plata i or, obra d'homes i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d'alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confianza:” (Sl 135, 15-18)

2 agost 2012 “Senyor, Déu de l'univers, les teves obres són grans i admirables. Rei de les nacions, les teves decisions són justes, no van mai errades. (Ap 15,3.4)

3 agost  2012  “Clamo amb tot el cor, Senyor, escolta'm: vull complir els teus decrets. Jo t'invoco: salva'm i guardaré el teu pacte” (Sl 119,145-146)

Dissimulació de la fe.

Crec que a les societats occidentals s’ha donat un doble fenomen que es podria qualificar d’invisibilitat del referent religiós i d’irrellevància social de la religió. Ambdós s’autoalimenten, però estan produïts per raons diferents. La secularització ha comportat un canvi de sentit en el paper social de les religions i això  ha produït un poc interès per les propostes de les religions. Més aviat, algunes d’aquestes propostes poden arribar a provocar reaccions en contra perquè són presentades en forma de confrontació amb el que socialment és acceptat com a normal.

Aquesta situació ha anat lligada a un cert replegament de la religió a l’interior dels temples. En el cas de l’Església catòlica, molts cristians s’han sentit atemorits, amenaçats, menystinguts o en condicions d’inferioritat enfront una cultura dominant que presumia de ser no creient i, segons en quins moments, practicava un laïcisme agressiu contra tota manifestació de creença i, de manera especial, la catòlica. Davant aquesta situació s’han produït reaccions defensives que han comportat viure la fe de forma discreta i atemorida, defugint la seva explicitació. La fe ha quedat reclosa en el temple. El fet de creure no era presentat com a motivació del comportament. Això era evident en l’àmbit de la cultura i de la política. La pressió de l’entorn era forta i la resposta adoptada era resguardar-se en una certa invisibilitat o la dissimulació de la condició creient. A la fi, bé sigui per la irrellevància social, bé sigui per aquesta invisibilitat moltes persones han amagat o dissimulat la seva condició de creients.

¿Entenem el què passa?

L’actual crisi econòmica té reminiscències de les antigues confrontacions bèl·liques europees de l’època contemporània, excepte la darrera guerra dels Balcans. Els països rics d’Europa estan imposant les seves condicions als països menys desenvolupats del seu entorn. Uns s’enriqueixen i altres pateixen els efectes d’una devastadora crisi econòmica. Probablement encara persisteix en els imaginaris col·lectius reminiscències d’antigues batalles on vencedors i vençuts no han tancat la corresponent pàgina històrica. Els conflictes mal resolts es tornen a activar com focs mal apagats.

No podem seguir així. No es pot viure pendents d’un fil o dels efectes d’un comentari intranscendent que fa pujar la prima de risc o baixar la borsa d’un país. La riquesa dels estats és la seva solvència i credibilitat econòmica, i això és la millor carta de presentació en el mercat global. La solvència no pot basar-se en suposicions o estar al paire de batalles especulatives. Aquesta fragilitat del propi concepte de riquesa de les nacions fa dubtar sobre la solidesa dels principis d’anàlisi de la realitat econòmica i política. ¿No serà que estem davant de noves confrontacions entre nacions i els nostres instruments d’anàlisi per entendre el que està passant estan desfasats?

Viure la fe en l'espai públic

Creure és una experiència personal que té un expressió pública . Això em porta a fer vàries consideracions. La primera és una obvietat: la fe és una experiència personal que es viu de forma individual i també comunitàriament, i té una expressió publica. Per això la fe ocupa un lloc en l’'espai públic, el mateix podem dir de la religió, com a forma pràctica de viure l’experiència creient..

La segona consideració és reconèixer que la securalització és positiva. La societat secular ha representat un progrés per les religions i la política. El pensament sorgit de la Modernitat ha ajudat  a comprendre que l’aliança del tro i l’altar no era bona ni per les religions ni per la societat política. A casa nostre aquesta experiència ha comportat més d’una tensió perquè alimenta el record del nacionalcatolicisme. La tercera consideració està relacionada amb l’anterior: vivim en una societat religiosament plural i diversa. Dit d’una altra manera, la societat no és laica. Això és positiu, tot i que cal que algunes religions assumeixin més el valor de la secularització. Especialment aquelles, com l’Islam que poden ser compreses com a religions polítiques.

La darrera consideració té a veure amb la Modernitat. Es constata un cert esgotament d’alguns principis bàsics de la Il·lustració. Els fets constaten l’error del vaticini de la progressiva desaparició de les religions o la seva reducció només a l’àmbit privat. No s’ha produït ni una cosa ni l’altra. Fins i tot hi ha hagut un esclat de noves i velles religions gràcies a alguns dels principis del pensament il·lustrat. Aquest és l’escenari que condiciona el com els creients vivim avui la nostre fe en la societat.

Governar la desorganització

Fa temps que sento dir, especialment per alguns interpretadors dels oracles europeus, que cal reformar profundament l’Administració Pública espanyola. En principi, no es diu més. El següent pas, quan algú vol aprofundir la qüestió i pregunta què es vol dir, la resposta tornar a ser ambigua: reduir els seus efectius. ¿És aquest el problema? ¿Cal prescindir del coneixement de les persones? ¿No és una contradicció proclamar que vivim en la Societat del Coneixement i les Administracions Públiques se’ls pressiona per expulsar part del coneixement que acumulen? ¿El problema real de les administracions públiques és l’excés d’efectius o hi ha altres problemes de més profunditat?. Per exemple: si és que hi ha més efectius dels necessaris, és que hi ha un sistema que ha permès que les coses siguin així. Puc donar fer que és així. El sistema públic, amb tota la seva complexitat de processos de pressa de decisions, procediments i normes aporten un entramat burocràtic incapacitat per qüestionar els programes d’actuació i les seves pràctiques rígides.

Fa anys un llibre d’Alejandro Nieto, la “Desorganización del gobierno” qüestionà amb rigor les arrels burocràtiques de les administracions públiques espanyoles. Ara, molts anys després, potser el títol hauria de ser el “Govern de la desorganització”. Aquesta és la sensació que tinc quan reflexiono amb perspectiva el recorregut del sector públic espanyol. S’han intentat múltiples i diverses reformes, però no s’ha avançat massa. Recordo una llarga entrevista a Felipe González al final del seu mandat on li preguntaven que més li dolia no haver fet i contestà: la reforma de l’Administració. En aquest país es perdé una gran oportunitat de canviar les administracions públiques al crear les autonomies, però aquestes es limitaren adaptar al seu territori un model d’administració esgotat.

En cada canvi del nucli dirigent sembla que tot comenci de nou i, després d’un cert temps, tot segueix igual i els problemes són els de sempre. La majoria de les noves fornades de decisors polítics o directius públics presenten desmemòria dels encerts o falles del passat. Es practica massa la tabula rasa i l’estratègia de qui dia passa any empeny. Aquest desgavell i desorganització també és una de les causes dels increments dels costos del sector públic. Per això m’agradaria que ara, quan es posen en qüestió moltes coses, també entrés en l’agenda polític la transformació del model d’Administració Pública.

La política al servei de la societat civil

La política està en crisi. Varies són les raons. Hi ha causes estructurals, apareixen nous fonts de poder no democràtic que entren en competició amb els instruments d’acció política tradicional. Així, inesperadament, la societat civil descobreix que les decisions polítiques estan condicionades per uns poders obscurs que, de facto, han deslegitimat, en part, les institucions polítiques. Altres causes del desprestigi de la política prové pel comportament d’alguns polítics o determinades actuacions públiques que generen desconfiança social. Benet XVI en Caritas in veritate vincula el pecat estructural, les falles de la política ho serien, amb el pecat personal. La visió del Papa aporta una perspectiva interessant per albirar alguns dels camins per recuperar la confiança política.

Un camí a explorar és entendre la política, no com ocupació dels poders de la societat i apoderar-se de la societat civil, sinó com una actitud de servei a la mateixa societat. Ho expressa perfectament la Doctrina Social de l’Església catòlica quan diu “la comunitat política és constituïda per a servir la societat civil, de la qual deriva. L’Església ha contribuït a distingir entre comunitat política i societat civil sobretot amb la seva visió de l’home –entès com a ésser autònom, relacional, obert a la Transcendència–, atacada tant per les ideologies polítiques de caràcter individualista, com per les totalitàries, que tendeixen a absorbir la societat civil dins l’esfera de l’Estat”. (Compendi nº 417). La política està al servei de la societat. Primat de la societat civil. La comunitat política i la societat civil no són iguales en la seva jerarquia de fins. La comunitat política està al servei de la societat civil i en darrer terme de las persones i dels grups que la formen.

La política és estar al servei. Aquest és també l’ideari que proposà Jesús quan reuní els deixebles i els digué: “ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mc 10,42-45). Aquesta orientació pot ajudar als politics cristians per contrastar el seu compromís polític.

Ramadà 2012

Ha començat el Ramadà i els catalans musulmans inicien una experiència religiosa plena de vivències interiors i de profundes vinculacions socials. L’existència d’una àmplia comunitat musulmana que, en determinats moments, viu i expressa la seva fe en l’espai públic, en diàleg i en convivència, és una bona notícia per la societat catalana.

Aquesta realitat demostra la maduresa democràtica de la nostre societat i la seva comprensió de la diversitat religiosa com un valor que ens enriqueix i humanitza. Així, el pluralisme de creences es viu com una superació de la uniformitat; el diàleg supera la imposició i el respecte substitueix la intransigència.  Hem de felicitar-nos col·lectivament perquè les comunitats musulmanes de Catalunya viuen la seva fe de forma moderada i amb voluntat de forma part d’aquesta societat que ajuden a construir amb el seu treball i esperances.

Recull de pregàries personals XLXI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

21 juliol 2012 “El Senyor et guarda de tota desgràcia, et guarda la vida. El Senyor guarda tots els teus passos ara i per tots els segles” (Sl 116,7-8)

22 juliol 2012 “El Senyor fa tot el que es proposa, al cel i a la terra, en els mars i en tots els oceans” (Sl 135,6)

23 juliol 2012 “El teu nom, Senyor, és etern (Sl135,13),

24 juliol 2012 “Els ídols dels pagans són plata i or, obra d'homes i res més: tenen boca, però no parlen, tenen ulls, però no hi veuen, orelles, però no hi senten, no hi ha gens d'alè a la seva boca. Seran com ells els qui els fabriquen i tots els qui hi tenen confianza (Sl 135,15-18)

25 juliol 2012 “Senyor, Déu de l'univers, les teves obres són grans i admirables. Rei de les nacions, les teves decisions són justes, no van mai errades” (Ap 15,3).

26 juliol 2012 “Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la Llei del Senyor! Feliços els homes que guarden el seu pacte i cerquen el Senyor amb tot el cor, no cometen mai cap mal, segueixen els seus camins!” (Sl 119,1-3)

27 juliol 2012 “Tant de bo que els meus camins no es desviïn de guardar els teus decrets; mai no em veuré decebut si tinc al davant tots els teus manaments” (Sl 119,5-6)

Petits miracles

Els nous miracles de les religions són certs. No són allò que la imaginació popular associa a esdeveniments màgics, inexplicables, que vulneren la raó humana. Els miracles socials estan associats a l’expressió popular de la fe en els espais públics. Les religions necessiten expressar-se i les persones religioses s'apleguen amb els que comparteixen la mateixa fe per afirmar-la i confirmar-la. Aquest fet no és personal, sinó comunitari; no és individual o privat, com pretenen alguns, sinó comunitari.

Es freqüent veure com totes les religions són presents al carrer per celebrar i expressar la seva fe. Les processons de setmana santa, les romeries (en els catòlics), les celebracions col·lectives (en els protestants) o les celebracions multitudinàries del ramadà o la festa de l'anyell en els musulmans són moments en el quals la religió relliga el sentiment de pertinença i aporta una comprensió col·lectiva de l’existència. Aquí es on hi ha el petit miracle social. Les persones, membres d'una societat individualitzada es troben, s’apleguen i esdevenen projecte col·lectiu des de la seva individualitat.

Avui, les tradicions cultural o religioses que humanitzen la societat són petits miracles. perquè contribueixen a modificar una realitat obstinada a ser d'una manera fragmentada en l’aïllament. Aquests nous miracles moderns mantenen viva l'esperança a partir de la força de la fe. Així, la realitat es torça i s'orienta cap una experiència humanitzadora que neix del desig de viure amb els demés. Per això resulten molt necessàries les manifestacions públiques de les religions perquè elles vertebren socialment enfront l’aïllament individualista. Sospito que la meva vivència particular dels miracles socials no deu ser massa consistent amb les tradicions religioses, però estic convençut que cada cop que una expressió religiosa s’expressa lliurament en públic, sigui en una processó o en una pregària col·lectiva, pot ser una petita contribució a la humanització de la societat. I quan això passa, es produeix un petit miracle.

La meva fe i els miracles

A la sortida del metro una persona m’ha entregat un anunci d’un sanador de tots els mals. Sana i cura a hores concertades. L’altra dia, una església pentecostal em convidava a assistir a un congrés on una de les seves ponències central estava centrada  sobre els seus miracles. Davant de tanta oferta de miracles i sanacions em pregunto ¿quin paper tenen els miracles en la meva fe?, ¿són essencials o formen part de la categoria d’assumptes perifèrics?-

Reconec tenir dubtes en respondre adequadament a la qüestió dels miracles perquè, possiblement, no formulo correctament la pregunta. La meva fe en Jesús és una i considero que l’he d’admetre amb tota la seva dimensió. Si es així, he de reconèixer que els miracles formen part de l’essència del Crist. Ell i els seus deixebles estan cridats a fer-ne. “Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s’havien convertit” (Mt 11,20) o “Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou” (Ac 2,22).

L’essència del miracle és tenir fe “no va fer allí gaires miracles, perquè ells no tenien fe” (Mt 13,58) . Pot ser des de l’experiència de la fe el miracle i axiò fa més comprensible la pregunta: ¿què és un miracle?. La sanació i la guarició no semblen formar part dels miracles de Jesús, ja que Mateu els separa: “no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans” (Mt 6,5). Segueixo amb ,la mateixa pregunta que deixo per seguir reflexionant: ¿quin són els miracles de Jesús?, ¿quin paper ocupen els miracles en la meva fe?, ¿espero en els miracles?, ¿els miracles m’ajuden a tenir esperança, o l’esperança m’ajuda a confiar en els miracles?. 

Telavisió

La paraula, telavisió, no existeix. L’acabo d’inventar. Defineix la visió del món que deu tenir la senyora que vaig veure ahir a Barcelona. Quan camuflada sota una gran tela negra deambulava per uns grans magatzems de la ciutat. La visió del món d’aquesta dona passava a través d’una tela, per això el món queda reduït al que permetia la telavisió. Cal denunciar amb contundència aquests fets. Dir que aquesta vestimenta és un tracte vexatori no és adoptar una posició  genèrica intransigent. És optar a favor de la dignitat de la persona humana i, de forma especial, per la igualtat de les dones. La reclusió de la dona en un sac de tela és un fet particular que, en cap cas, pot representar la situació de la dóna en l’Islam. Els experts parlen d’un canvi de posició social de la dona dins de les societats àrabs, tot reconeixent el llarg camí que cal recórrer per millorar la seva condició. Per això que, la telavisió no és cap forma de progrés.

¿Podem ajudar a avançar en aquest procés? Sí, de moltes maneres. Una d’elles és combatre els estereotips. La dóna amb burca o nicab no representa la dóna musulmana. Existeixen unes raons culturals empeltades a l’Islam que expliquen aquestes vestimentes. Cal denunciar-ho amb fermesa. La marginació de la dona en les societats àrabs no és un resultat d’una expressió religiosa, sinó d’un fet cultural que repercuteix negativament tant en la dona com en l’home i contamina la religió islàmica. Per això, l’aposta decidida és millor l’educació i l’adopció de programes socials que ajudin a modificar aquests patrons culturals. De la mateixa manera que cal dialogar amb l’Islam per avançar cap unes noves formes d’aculturació de la fe més consistents amb les societats modernes. En cap cas, la indiferència és una bona consellera davant d’aquest problema.

Dones tapades de negre

Mai havia vist una cosa igual: una senyora tapada de negre, de dalt a baix, de tal manera que no sabia on era el davant i al darrera. Amb esforç podia endevinar-li el rostre ja que una subtil tela el tapava. Tampoc se li veien les mans, ja que les duia tapades per uns espesos guants. Com que portava a braços un nen que per la seva posició, la del nen, situava les coordenades de la persona que el duia. Per deducció he pensat que era una dona. En l’altre ma arrossegava un cotxet infantil supermodern. Al costat hi havia un senyor vestit de blanc a la manera dels països del Golf. Tot això passava a uns cèntrics magatzems de la Plaça Francesc Macià.

Abans havia vist uns quants nicabs i alguns, menys, burques a la meva ciutat. Però mai una cosa així. El vel de la cara no tenia ni la minúscula finestra dels burques. Quin estupor i quanta indignació. Segueixo pensant que aquest tipus de vestimenta és un retard cultural i un notable menyspreu a la dona. A banda dels aspectes de seguretat de trobar-se en un lloc de concurrència publica amb una situació com aquesta. Curiosament a prop de la persona de negre hi havia un guarda de seguretat totalment absent a la situació.

Segueixo considerant que no pot haver-hi una religió que en nom de la fe anul•li tan brutalment la capacitat de relació de les persones. Els humans ens comuniquem amb l’expressivitat del rostre, per això un rostre amagat darrera una tela, amb finestra o sense, com és el que acabo de veure, representa una vexació que no es pot permetre. M’indigna pensar que això passi i que uns barbuts barruts ho toleren i justifiquen religiosament. Són uns opressors de la dignitat humana. Res més. Aquesta actitud senyala una línia vermella que no es pot tolerar. Al marge que socialment sigui un comportament reprovable i suspecte de regulació, el que cal es educar a les dones musulmanes, i als homes, per tal que condemnin aquestes pautes culturals impostades a la seva religió.

La dimensió moral de tota decisió política

A la vista d’algunes decisions polítiques preses en els darrers dies m’he preguntat novament sobre la dimensió moral de l’acció de govern. Novament la relectura del Compendi de la Doctrina Social de l’Església m’ha aportat la comprensió justa d’aquesta qüestió. La doctrina social dóna un mandat clar al decisiór polític. “En el seu camp específic (elaboració de les lleis, activitat de govern i control sobre aquesta), els elegits s’han de comprometre a cercar i a realitzar allò que pot ser útil per al bon funcionament de la convivència civil en conjunt. L’obligació dels governants de respondre als governats no implica de cap manera que els representants siguin simples agents passius dels electors. El control exercit pels ciutadans, en efecte, no exclou la necessària llibertat que han de tenir els elegits a l’hora de desenvolupar el seu mandat amb relació als objectius que cal assolir: aquests no depenen exclusivament d’interessos de part, sinó en una mesura molt més gran de la funció de síntesi i de mediació amb vista al bé comú, que constitueix una de les finalitats essencials i irrenunciables de l’autoritat política” (Compendi nº 409).

Per això el que tenen “tenen responsabilitats polítiques no han d’oblidar o infravalorar la dimensió moral de la representació, que consisteix en el compromís de compartir les sorts del poble i cercar la solució dels problemes socials. Des d’aquesta perspectiva, autoritat responsable significa també autoritat exercida mitjançant el recurs a les virtuts que afavoreixen l’exercici del poder amb esperit de servei (paciència, modèstia, moderació, caritat, esforç de compartir); una autoritat exercida per persones capaces d’assumir autènticament com a finalitat del seu obrar el bé comú i no el prestigi o l’adquisició d’avantatges personals” (Compendi 410). Actituds ben allunyades de l’exercici arrogant del poder o de la consideració que la majoria parlamentària atorga la dimensió moral de la decisió política. Aquesta tensió, entre bé comú i rellevància política hauria de presidir totes les reflexions sinceres dels polítics cristians.

En aquest sentit, els polítics cristians han d’assumir que “l’antropologia cristiana introdueix les realitats del treball, de l’economia, de la política en una perspectiva original, que il•lumina els autèntics valors humans i inspira i sosté el compromís del testimoniatge cristià en els múltiples àmbits de la vida personal, cultural i social. (...) En aquest sentit, la doctrina social evidencia que el fonament de la moralitat de tota actuació social consisteix en el desenvolupament humà de la persona, i concreta la norma de l’acció social en la correspondència al veritable bé de la humanitat i en el compromís adreçat a crear condicions que permetin a tothom de realitzar la seva vocació integral” (Compendi nº 522)

L’Everest, mite o metàfora?

La muntanya més alta del món ha estat presentada molts cops com exemple del treball en equip. Només un bon treball en equip, se’ns deia, permetia assolir el seu cim amb èxit. Molts cursos de direcció d’empreses, lideratge i similars feien servir l’Everest com a metàfora del cim inexpugnable que és conquerit per la tenacitat, l’esforç i una bona compenetració entre els companys. Però, després de veure un extensíssim reportatge sobre una expedició nord-americana i uns dossiers sobre els cadàvers de l’Everest, he arribat a unes altres conclusions. Més aviat penso que l’Everest ha esdevingut una metàfora del moment actual.

La pujada a l’Everest s’ha convertit per alguns en un negoci que mou milers d’euros perquè ha estat colonitzada pels esports d’aventura. L’alpinisme esportiu i natural ha estat substituït, en part, per “l’alpinisme de turistes”. Una pujada “turística” pot oscil•lar entre 25 i 40 mil dòlars per persona. Una empresa ho organitza tot i es preocupa de fer el cim. Només cal incorporar-se a la fila de centenars de persones que hi pugen i, en fila india, esperar que, un moment o altre, si les circumstàncies ho permeten posar el peu, si la cua d’espera ho deixa, al cim més alt del món.

Però el camí de l’Everest acumula la història de la seva progressiva degradació. Els morts s’acumulen en el camí, on la congelació els ha convertit en estàtues d’un cruel final. Diuen que l’esforç per evacuar els moribunds és tan gran que fa impossible els rescats. Només cal esperar que la dolça mort per congelació manllevi el darrer somriure del moribund i que es quedi allí com a record d’una vida truncada. En altres casos, les obsessions per arribar al cim o les inexperiències faciliten els accidents o les congelacions innecessàries. La recerca de l’èxit, la pujada d’adrenalina estimula un ús intensiu de la muntanya despreocupat de l’amor i el respecte que cal tenir-li. Al final, s’acumulen els accidents deguts a unes imprudències que mai s’haurien de cometre. Com a conseqüència d’aquest consum de l’Everest la muntanya s’omple de visitants que abandonen les seves deixalles convertint la muntanya més alta dels món en l’abocador més alta del món.

Recull de pregàries personals XLX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

14 juliol 2012 “El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava” (Sl 142,4)

15 juliol 2012 “Imploro auxili, Senyor, i et dic: «Tu ets el meu refugi, la meva heretat en el país de la vida” (Sl 142,6)

16 juliol 2012 “Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo” (Sl 142,7)

17 juliol 2012 “Em sento ple d'amor: el Senyor ha escoltat la meva súplica, ha escoltat el meu clam així que l'invocava” (Sl 116,1-2)

18 juliol 2012 “M'envoltaven els llaços de la mort, tenia davant meu els seus paranys i dintre meu l'angoixa i el neguit. Vaig invocar el nom del Senyor: «Ah, Senyor, salva'm la vida!» (Sl 116,3-4)

19 juliol 2012 “ Recobra la serenor, ànima meva, mira el que t'ha fet el Senyor. Ha alliberat de la mort la meva vida, els meus ulls, de negar-se en el plor, els meus peus, de donar un pas en fals” (Sl 116,7-8)

20 juliol 2012 “Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda? L'ajuda em vindrà del Senyor” (Sl 116,1-2)

Cova Gran i Cova Freda

Tinc la sensació de que els catalans estem inclinats al cofoisme de la mateixa manera que a la despreocupació. Penso això davant de dos Bens d’Interès Cultural Local com són la cova Freda i la cova Gran de Collbató (declaració del 2007). Un Bé Cultural d'Interès Local, o (abreviat BCIL), és una categoria de protecció legal dels béns rellevants del patrimoni cultural català, tant mobles com immobles que, sense reunir les condicions de ser considerats Bens Culturals d'Interès Nacional mereixen una protecció especial. Fins aquí el cofoisme administratiu i polític. Es creu que amb la declaració el bé ja està protegit i socialitzat. Res d’això. Perquè pot succeir que ràpidament les mateixes autoritats es despreocupen dels bens patrimonials. Dic això perquè he constatat que l’estat d’aquests dos bens culturals és lamentable.

Aquestes dues coves són bens patrimonials perquè contenen jaciments arqueològics del neolític. Foren la primera referència de jaciment d’aquesta època de tota la península ibèrica. La cova Gran té un via d’escala que divideix el sostre en dues meitats. Es troba a faltar el petit cartell informatiu que expliqui el perquè de la importància d’aquesta cova. Més a llevant es troba la cova freda. Una porta de ferro damunt d’una paret d’obra pretén tancar la cova. La porta, d’ubicació dubtosa, està plena de pintades. Tampoc hi ha cap detall de museïtzació que permeti explicar el valor patrimonial d’aquest indret.  Ni la senyalització de l’entorn ajuda a entendre la dimensió cultural de l’indret. Les dues semblen dues coves més de les tantes que es troben al peu del massís de Montserrat. Quan aquestes dues coves són dos indrets emblemàtics per entendre el neolític del nostre país.

Camí de la Pau

He tingut la sort de participar en la inauguració d'un oratori musulmà de la comunitat pakistanesa del Camí de la Pau. Es una bona noticia que normalitza la diversitat de la societat catalana. La noticia positiva és doble perquè al mateix moment es reobria un altre oratori en el llindar entre Santa Coloma i Badalona. La comunitat musulmana de Catalunya va arrelant-se i eixamplant els àmbits d’activitat. La cerimònia ha començat amb un impressionat i majestuós res d’uns versets de l’Alcorà. Sempre he trobat colpidor aquest res. Els versets cantats m’aporten pau i tinc la sensació que la melodia és un ventijol que evoca la immensitat del desert.

Desprès dels parlaments d'acollida i salutació el representant anglès del Camí de la Pau ha fet un sermó consistent. M'ha sorprès la vehemència del to i l'habilitat de provocar la mobilització emocional dels sentiments. La força contundent de les seves paraules, el volum, les inflexions, les repeticions, les pauses o acceleracions perfectament estudiades han acompanyat la llarga intervenció del Sr. Saqid Qureshi membre del grup Minhaj a Londres. Amb propietat, podria afirmar que, salvant totes les distàncies, la seva intervenció recordava les estratègies dels predicadors carismàtics. M’ha soprès l’ús d’aquesta estratègia oratòria per parlar de pau, amor i educció, tal com s’ha traduït al final pels qui no dominem l’urdú. 

Mereix la pena esmentar que el rètol d'entrada de l'oratori era ben curiós. Explicava, amb grafia i estètica pròpia d’aquest moviment, que el local era un centre religiós, però també explicitava que era un centre cultural i, de forma explicita, el cartell afirmava que  treballaven la moderació religiosa i la diversitat religiosa. Bona declaració de principis que ajuda a valorar positivament els esforços dels pakistanesos d’estabilitzar la seva presencia a Catalunya en coherència amb els paràmetres culturals majoritaris. Però en aquesta línia encara hi ha recorregut. Per exemple, avui no hi havia cap dona llevat de les poques que representaven institucions politiques o culturals. Hi havia un buit que cal omplir aviat, ben segur que això ajudaria a vèncer alguns estereotips que condiciones l’opinió pública. 

L’ètica de les decisions polítiques

¿On es troba la fonamentació ètica de les decisions polítiques?. Aquesta pregunta és central en la doctrina social de l’Església catòlica. També hauria de ser una qüestió que tot polític es plantegés sovint.  El papa Benet XVI ha intentat respondre a aquesta pregunta. En una intervenció a Westminster Hall - City of Westminster Viernes el 17 de setembre de 2010 afirma:  “la tradició catòlica manté que les normes objectives per a una acció justa de govern són accessibles a la raó, prescindint del contingut de la revelació. En aquest sentit, el paper de la religió en el debat polític no és tant proporcionar aquestes normes, com si no poguessin conèixer-les els no creients. Menys encara proposar solucions polítiques concretes, alguna cosa que està totalment fora de la competència de la religió. El seu paper consisteix més aviat a ajudar a purificar i il·luminar l'aplicació de la raó al descobriment de principis morals objectius”

Les perspectiva aportada per Benet XVI és atorgar un paper “corrector” de la religió respecto a la razón. Pel Papa aquest paper “no sempre ha estat benvingut, en part a causa d'expressions deformades de la religió, tals com el sectarisme i el fonamentalisme, que poden ser percebudes com a generadores de seriosos problemes socials. I, a la vegada, aquestes distorsions de la religió sorgeixen quan es presta una atenció insuficient al paper purificador i vertebrador de la raó respecte a la religió”. Així raó i religió es fecunden i el seu diàleg aporta un horitzó útil pel discerniment ètic en la política.

Benet XVI considera que “sense l'ajuda correctora de la religió, la raó pot ser també presa de distorsions, com quan és manipulada per les ideologies o s'aplica de forma parcial en detriment de la consideració plena de la dignitat de la persona humana. Després de tot, aquest abús de la raó va ser el que va provocar la tracta d'esclaus en primer lloc i molts altres mals socials, en particular la difusió de les ideologies totalitàries del segle XX. Per això desitjo indicar que el món de la raó i el món de la fe - el món de la racionalitat secular i el món de les creences religioses - necessiten un d'un altre i no haurien de tenir por d'entaular un diàleg profund i continu, pel bé de la nostra civilització”  Totes aquest paraules foren pronunciades per Benet XVI en la seva trobada amb representants de la societat britànica en ocasió del seu viatge a Gran Bretanya l’any 2010.

Units en la diversitat

Sant Pau a l’epístola dels Corintis demana als cristians que no ens deixem enlluernar per les filies personals “uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d'Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau?” (1Co 1,12-13). Es veu que la comunitat cristiana en el seu orígens ja es trobava decantada per simpaties i adhesions. Han passat vint-i-un segles i la situació no ha canviat massa. La comunitat creient ha fet de les seves tribus, grups, simpaties, mirades o sensibilitats banderes de diferenciació i, en molts casos, d’enfrontament. En lloc d’estar units en una adhesió al Crist, ens vanagloriem de les preteses veritats del grup renunciant a construir una experiència comunitària de la fe. Amagats en les trinxeres particulars no sabem ser col·lectivament sal de la terra i llum del món.

Des de la dispersió, a voltes instal·lada en cruels i doloroses pràctiques caïnites, unes matusseres i altres força sofisticades, tal com denuncià fa anys el bisbe Joan Carrera, no podrem recuperar la rellevància social de la fe. No es tracte de recuperar falses notorietats del passat, però sí de viure i proclamar una fe que vol ser una Bona Nova. La nova situació social del cristianisme l’ha fet ser “minoria creativa”, tal com descriví Benet XVI, però aquesta nova condició no comporta renunciar a proposar respostes que connecten amb les inquietuds vitals de les persones.  Els cristians hem d’ajudar a les persones que es troben cercant el rostre de Déu en mig d’un món en canvi i saber descobrir Déu en el rostre del sofriment.

Els catòlics som diversos, i hem de defensar la nostre pluralitat com a riquesa dels dons i talents de Déu, però el convenciment de la construcció de la fraternitat cristiana ens ha d’animar a donar exemple de ser una comunitat d’amor, enteniment i pregària comuna. La comunitat creient, la nostre església, ha de ser un lloc privilegiat on la raó i els sentiments s’identifiquen amb l’anunci de la Bona Nova. Des la dispersió, l’atomització o les disputes només podrem anunciar una fe empobrida,a voltes enyorada d’un passat i incapaç de proposar l’esperança del Regne de Déu. Hem d’estar units en la diversitat i no enfrontats per la discòrdia.

Cultura de proximitat

He tingut l’ocasió d’assistir al Festival de Teatre al Carrer de Viladecans. Desconeixia aquesta modalitat de les arts escèniques. Això em feia tenir alguna prevenció i un pensament de trobar-me davant d’una proposta cultural de segon nivell. Res d’això. Vaig quedar gratament sorprès de la qualitat de les propostes teatrals i de la quantitat de gent eren capaces de mobilitzar. Entorn de cada espectacle al carrer, i molts d’elles eren simultanis, s’aplegaven varis centenars de persones. Al carrer, dempeus al mig de places i cantonades, improvisats espais escèniques acollien a multituds d’espectadors d’unes activitats teatrals de durada entre quaranta i seixanta minuts. Hi havia tanta gent a les cantonades dels carrers de Viladecans com al pati de butaques de molts teatres que a la mateixa hora aixecaven el seu taló.

Els dos formats teatrals, el que es dóna en els espais escènics tancats amb butaques i el que succeeix al carrer, són complementaris i necessaris. L’espai formal i el que és informal donen vida a la realitat viva del teatre. Les dues propostes estan articulades per la professionalitat dels seus actors. En el teatre del carrer, la informalitat que presideix les actuacions es basa en un seriós treball de preparació i assaig. Com digué fa molts anys un polític republicà, la improvisació s’ha de treballar. Tot necessitat un profund assaig preparatori.

Va impressionar-me la capacitat mobilitzadora del teatre al carrer i la seva capacitat d’afavorir les relacions. En el carrer, les persones reben unes propostes teatrals al mateix temps que surten de casa, parlen entre elles, comparteixen temps i espais públics que, inicialment, tenen altres usos. Així es crea el capital social necessari per vèncer l’aïllament i la individualització característica dels nostres temps. En els carrers de Viladecans vaig aprendre que hi ha un teatre que conjuga temps i espais. Vaig preguntar-me com es podia qualificar aquestes expressions culturals i l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, va dir-me que es tractava de cultura de proximitat. Certament, proximitat i comunitat social; això és el que construeix el teatre al carrer.

La barbàrie del fanatisme islamista

.

Sota el crit per ordre de Déu es destrueixen els monuments de la històrica i llegendària ciutat de Tombuctú. La destrucció dels monuments és una barbaritat. És una doble barbaritat. La primera és cultural, es perden uns monuments registre històric d’un vigor cultural valiosíssim. Però també és una barbaritat  perquè es fa en nom de la religió. El fanatisma islamista es destructiu. Tot fanatisme és perillós. El fonamentalisme radicalitzat mata i anul·la la cultura en nom del seus propis fantasmes. Aquest fonamentalisme és una nova idolatria perquè diuen que actuen en nom d’Alà. Pel poc que sé de l’Islam, el Déu musulmà, Alà, no alimenta el fanatisme sinó la llibertat, el respecte i la tolerància. 

El que està passant a la part nord de Malí és una desgràcia. Els fonamentalistes són la ruïna de tota societat. El fanatisme religiós deshumanitza i contraposa la religió embogida pel fonamentalisme a la imatge del Déu sagrat de les religions que és compassiu i benigne; un Déu que estima a tothom. Per això el fanatisme és antireligiós per més que s’invoqui a Déu. Els hereus radicalitzats d’Abdel Wahab destrueixen tot allò que consideren idolàtric i prohibeixen tot allò que evoqui llibertat. Les prèdiques d’Abdel Wahab contra els xiïtes, alimentà una variant sunnita que ha esdevingut una interpretació paranoica de l’Islam. El fonamentalisme basat en les idees wahabites porten a l’anul·lació de la humanitat. Sota el seu domini la religió ( la falsa religió) esdevé opressió. Déu, com en tantes ocasions, no està al costat dels fanàtics, sinó al costat dels humiliats i perseguits. El fanatisme també persegueix a Déu.

Recull de pregàries personals XLIX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

7 juliol 2012 “El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat” (Sl 145,18)

8 juliol 2012 “El Senyor guarda els qui l'estimen, però farà desaparèixer els injustos. “ (Sl 145,20)

9 juliol 2012 “Que els meus llavis lloïn el Senyor, que tothom beneeixi el seu sant nom per sempre més!” (Sl 145,21)

10 juliol 2012 “Senyor, jo t'invoco, no tardis a venir; així que et crido, escolta el meu clam “(Sl 141,1)

11 juliol 2012 “Posa'm, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis; guarda'm el cor, que no es decanti a res de mal, a cometre cap mena d'injustícia al costat d'amics de males arts: no vull compartir els seus menjars seductors. (Sl 141,3)

12 juliol 2012 “Senyor, Déu meu, a tu giro els meus ulls, en tu em refugio, no em deixis morir (Sl 141,8)

13 juliol 2012 “Guarda'm dels qui em paren un llaç, dels enganys dels qui van amb males arts. Que l'injust caigui en les seves pròpies trampes, però que jo pugui seguir camí enllà! (Sl 141, 9-10)

Imitadors de Crist

Conec politics cristians que amaguen la seva fe. Però també conec altres politics que, s’afirmen cristians i expressen amb vehemència la seva condició creient especialment quan han d'opinar sobre bioètica i afins, especialment sobre moral sexual i similar. A la vegada, també conec, polítics cristians que viuen en silenci la seva condició creient sense cap pont de connexió entre l'esfera política i la religiosa. I, finalmente, hi ha polítics que viuen amb normalitat la seva condició creient i quant tenen oportunitat manifesten les raons de les seves esperances.

Sant Pau en la seva carta als cristians d’Efes deia “que mai no surtin mai de la vostra boca paraules desagradables, sinó bones, que deixin bon regust als qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé” (Ef 4, 29). Aquestes paraules estan plenes de raó. Una persona m’ha fet notar que aquests mots haurien de ressonar en força en l’àmbit polític. De forma general, aquest aforisme hauria de ser vàlid en política i, de forma especial, ho haurien de practicar amb tenacitat els politics cristians. Els cristians hem de tenir un comportament que ens faci imitadors de Crist. Ell, i els sants de Deu, són models que haurien de ser imitats. Així els cristians ens distingiríem, no nomes pel que diem, sinó també pel que fem. Gràcies a aquesta coherència seriem avui mes creïbles en la nostre societat.

El bosó d’Higgs

Gran descobriment, s’ha trobat el bosó d’Higgs. Gràcies això es podrà saber que va passar en el moment màgic de l’inici de l’univers. El moment en el qual, després de la foscor s’encengué la llum de la creació. L’instant en el qual del no res es passà al tot. A la massa, per més petita que fos. Però, ¿què hi havia abans de la foscor?. La pregunta no pot ser el no res, perquè si és el no res, la inexistència, per definició, no és i per la qual cosa no ocupa cap espai, per petit i insignificant que sigui. Fins aquest punt arriba la ciència i és una gran satisfacció humana saber que la intel•ligència de les persones hagi pogut arribar fins aquest punt.

A la pregunta sobre la foscor cadascú pot trobar-hi la resposta que vulgui. Els partidaris de les teories creacionistes ben segur que expliquen que Déu era qui estava atent a intervenir des de abans del no res. Hi ha cristians creacionistes que ho fonamenten amb el relat de la creació bíblic. Les teories creacionistes avui es troben a les bases de la majoria dels fonamentalisme religiosos, siguin cristians o musulmans. Però, hi ha altres possibilitats per situar la presència de Déu en la història del univers. Per exemple, aquest Déu és el que acompanya als homes en el desenvolupament de la seva intel•ligència i la facilita. La mirada humana descobreix la condició de Déu en l’interior dels homes i quan aquests miren els misteris de l’existència. “Homes de Galilea, per què esteu mirant al cel” diem el dia de l’Ascenció. El Déu en la història i el Déu de la història és el que fa intel•ligible la humanització de les societats. Segur que Déu està encantat amb el bosó d’Higgs.

Moral i política

La dignitat de tota persona, el respecte dels drets humans, el bé comú han de ser els criteris reguladors de tota l’acció política. La legitimitat democràtica formal d’una llei, per exemple, no li atorga la legitimitat moral. La visió positivista del liberalisme no pot aplicar-se sens més. Per més democràtiques que siguin lleis han d’estar sustentades sobre uns valors morals que vertebren la societat. La formalitat no pot prevaldre sobre la moralitat. El valor democràtic de les lleis no rau en la legitimitat del procés, que també, sinó en els principis i virtuts que justifiquen les decisions preses i els acords adoptats o els consensos generats.

La Doctrina Social de l’Església és clara en aquest sentit: “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri regulador de la vida política. Si no hi ha un consens general sobre aquests valors, es perd el significat de la democràcia i es compromet la seva estabilitat” (Compendi 407). La doctrina social de l’Església indica que un dels riscos més grans per les actuals democràcies en el relativisme ètic, que porta a considerar que no existeix un criteri objectiu i universal per establir el fonament i la jerarquia correcta dels valors.

La Doctrina Social de l’Església considera que es freqüent trobar corrents polítiques que afirmen que no existeix cap veritat última que guiï i orienti l’acció política. Si això és les idees i les conviccions poden ser fàcilment instrumentalitzades per a fins de poder. Per això una democràcia sense valors pot esdevenir una nova forma de totalitarisme obert o encobert. El caràcter moral de la democràcia no és automàtic, “sinó que depèn de la conformitat a la llei moral a la qual, com qualsevol altre comportament humà, s’ha de sotmetre: és a dir, depèn de la moralitat dels fins que persegueix i dels mitjans de què se serveix” (Compendi 407)

Modular la solidaritat

No voldria equivocar-me, però crec recordar que Aristòtil escriví que la justícia equitativa es tractar diferent els que són diferents. La justícia, d’alguna manera no pot ser anivelladora en la seva aplicació, sinó el que a de pretendre és adequar les respostes a unes realitats que són diferents. Aquesta intuïció aristotèlica és útil per revisar algunes polítics de solidaritat social. Hi ha polítiques de solidaritat social que pretenen considerar a tothom igual i, des d’aquesta perspectiva, s’obliden de les diferències sobre les quals es sustenta la diversitat social. Aquesta actitud es troba a la base de moltes polítiques públiques socials en relació a la immigració. Per exemple, aquest punt de vista es troba a la base de moltes polítiques socials practicades per estendre els drets socials a partir de l’avaluació del nivell de renda.

Segons aquesta perspectiva les persones amb més urgència a atendre, segons el seu nivell de renda, es trobaven en els grups d’immigrants de darrer moment. Per la qual cosa, els que tenien rendes més baixes fins aquells moments quedaven ràpidament desplaçats perquè sempre hi havia persones més necessitades. Especialment en moments de recursos escassos aquesta política provoca tensions. Per tal de trobar un altre punt de vista pot ser no aniria malament modular aquesta solidaritat incorporant altres paràmetres que permetessin fer més equitativa aquesta solidaritat. Així, per exemple, es podria considerar un criteri d’avaluació per l’exercici de la solidaritat institucional el temps d’estada en el país, ja que aquest factor modula l’exercici del dret social a la contribució personal al fons econòmic a partir del qual es pressuposta la solidaritat. Adoptar aquesta perspectiva no és negar la solidaritat, sinó assumir que la solidaritat es pot modular per tal de poder-la fer més equitativa.

Informar ras i curt o informar i manipular

Alguns periodistes de certs diaris tenen el costum de barrejar la informació d’un esdeveniment amb la seva valoració del fet o aprofiten la circumstància per emetre els seu judici. Llavors, la notícia es converteix amb opinió i, molt probablement, amb editorial del medi. Això és el que va succeí fa pocs dies amb la notícia en un diari d’àmplia tirada en el país en relació al diàleg entre el cardenal Cañizares i l’expresident José Luís Rodríguez Zapatero a la universitat d’Àvila. Un dels seus periodistes, el que normalment informa sobre temes religiosos en aquest diari, començà la seva crònica de l’encontre afirmant: “Blanco sobre negro el optimismo antropològico frente al negro pesimismo representado por una cruz. Esta es podría ser la conclusión del debate”. Aquesta afirmació va deixar-me desconcertat. És totalment gratuïta i provoca una associació injusta i no veraç que pretenen identificar el símbol dels cristians amb una actitud antropològica molt allunyada, entre altres, del principi esperança que molts pensadors moderns atribueixen al cristianisme.

Després de varis paràgrafs dedicats a explicar l’encontre el periodista abandona la informació i torna a emetre un llarg judici. Per exemple, opina que “gran parte de los avances sociales, científicos y políticos de la Humanidad han tenido su principal enemigo en la Iglesia romana, con el terrible Santo Oficio de la Inquisición como brazo armado. El famoso Syllabus, el catalogo vaticano de los errores modernos (con inclusión de una docena de ismos: modernismo, liberalismo, socialismo, etc), y el famoso índice de libros prohibidos son solo una prueba de la enemistad de los prelados cristianos con la modernidad, aún hoy empeñados obsesivamente en condenar el relativismo moral (su contrario es el totalitarismo moral)”. Tot seguit, sense abandonar la mateixa línea argumental, aprofita algunes frases del cardenal Cañizares o Zapatero per seguir polemitzant en relació a les seves intervencions. Davant d’aquesta crònica em pregunto si el que fa aquest periodista és informar o manipular.

Qui és català?

He quedat estorat escoltant un butlletí de Catalunya Informació que, menys o menys, deia el següent “avui Espanya s’enfronta a Itàlia a la final de l’eurocopa. En aquesta final hi intervindran com a titulars els catalans Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández i Jordi Alba, i també hi podria intervenir en Cesc Fàbregas”. Com que va sorprendrem aquesta afirmació, he estat atent a nous butlletins informatius i, efectivament, sovint repetien el mateix contingut. La pregunta evident era: ¿perquè s’han deixat a Andrés Iniesta?. Les següents preguntes són obvies: ¿per què els serveis informatius de la ràdio pública catalana no consideren a Andrés Iniesta català?. Si és així ¿què puc dir a les persones que, com a Iniesta, que han vingut de petits a Catalunya, s’han integrat, defensen els símbols del país i parlen català? ¿quin sentiment de pertinença poden tenir si des de la ràdio pública catalana se’ls exclou?.

Aquesta consideració dels serveis informatius de Catalunya Ràdio en relació a qui és català contrasta amb el que es deia fa anys, inspirat amb encert per algun destacat líder del catalanisme polític, que era català el que viu i treballa a Catalunya. Anys després, aquesta afirmació es complementà amb el matís de que és català el que vol ser-ho. D’acord. Però, ¿és que Andrés Iniesta no ha donat prous evidències de la seva voluntat d’integració i de defensar el que és i representa Catalunya?. Quan un bon dia Andrés Iniesta començà a parlar en català en les entrevistes fou presentat com un signe de normalitat i de bon resultat del procés d’integració d’un Catalunya oberta i universal. Però sembla que amb això no hi ha prou. Deuen haver-hi algunes oficines pensants que tenen uns paràmetres per destriar els habitants de Catalunya en catalans i no catalans. En el seu temps, Paco Candel va ensenyar-nos que existien els altres catalans, fa poc es creà la categoria dels nous catalans, tant se val,  perquè ara, des de la intel·ligència comunicativa s’ha decidit que les coses ja no són així. Francament preocupant.