Qui representa els musulmans d'Espanya?

Comença a ser necessari saber contestar a la pregunta: ¿qui representa als musulmans espanyols?. La situació espanyola és ben curiosa. La necessitat de signar els acords de 1992 entre l’Estat i les comunitats religioses obligà a inventar-se corre cuita una representació oficial dels musulmans espanyols l’anomenada Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) . Aquesta institució era la suma circumstancial de dues institucions que pretenien representar els musulmans espanyols: la Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques (FEERI) i la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (UCIDE). La CIE és un peça clau en les relacions de l’Estat amb la comunitat musulmana perquè ella intervé en l’atorgament de subvencions, la formació d’imams, el nomenament de professors i el desenvolupament i seguiment dels acords de cooperació.

Per resoldre els problemes d’equilibris en la direcció de la CIE s’anomenaren dos secretaris generals: un que representava els associats de la FEERI i els altres els membres de la UCIDE. Aquest bipartit la musulmana ha estat una fracàs per partida doble. En primer lloc, la representativitat bicèfala ha neutralitzat l’operativitat de la CIE. Una de les institucions representades ha patit diverses escissions i tensions per assumir-ne la direcció; mentre que l’altre es desentenia del rumb de la CIE i només procurava per mantenir activa la seva part de representativitat. A més, les dues entitats fundadores de la CIE cada cop es trobaven més distanciades pel model d’Islam que consideren que ha de dominar el món musulmà espanyol.

La paràlisi evident de la Comissió Islàmica d’Espanya ha dificultat que els seus dirigent s’adonessin que la immigració dels darrers anys havia canviat l’origen dels musulmans espanyols, la seva distribució territorial i que, a més, l’Estat havia consolidat una vertebració autonòmica que topava amb els disseny de la representació de la pròpia CIE. La realitat havia fet més fluïda la representació dels musulmans i havia descentrat la identitat geopolítica dels seus líders. Poc a poc, els musulmans de les perifèries es trobaven més organitzats i no entenien la seva marginació o exclusió de la CIE. Per altra part, costava que la CIE entengués la necessitat d’obrir-se a altres formes organitzatives més coherents amb el pes d’unes noves realitats autonòmiques i a una nova composició social de l’Islam espanyol.

Aquesta és la situació. Poc s’ha avançat en els darrers anys. La CIE continua poc permeable a les demandes de l’associacionisme real musulmà. Per això comença a ésser necessari al inici d’un procés de profunda transformació de la CIE. De la mateixa manera, les associacions musulmanes més dinàmiques han d’assumir la seva responsabilitat. Han de propiciar aquesta transformació i elles mateixes han de ser exemple pràctic d’aquesta nova imatge que ha de tenir el moviment associatiu musulmà d’Espanya.