Els mitjans de comunicació han de tenir una funció pedagògica si volen tenir la consideració d’interès públic. Aquesta condició no la tenen tots els mitjans, sinó aquells que ajuden a que els ciutadans esdevinguin persones madures, actives i amb criteri. Aquesta setmana un mateix diari ha publicat dues notícies que apunten en dues direccions oposades en relació a aquests criteris. Les dues notícies tenen un comú denominador: la sharia.
El dijous 5 de març el diari El País publicava de forma destacada les declaracions de la dona iraniana Ameneh Bahrami. Un antic pretendent d’aquesta dona li tirà àcid a la cara i la deixà cega. Ara, després d’un cert temps, vol tornar a l’Iran per acomplir la llei del talió. Vol deixar cec a l’home que l’agredí. No és una bona notícia, ni és una notícia edificant. Més aviat sembla una justificació encoberta de l’odi i la venjança. És cert que, gràcies a la notícia el lector pot assabentar-se del concepte de justícia iraniana basada en la interpretació de la sharia que s’aplica a l’Iran. Però també és veritat que la pràctica de la llei del talió és incomprensible amb el concepte de justícia en la nostre societat. La nostre societat ha aprés, com molt bé diu Pilar Rahola, que no són les víctimes les que apliquen les justícia sinó els tribunals.
Una altra notícia d’ahir dissabte en el mateix diari parla de Selemha Mint Mohamed. Una noia mauritana que ha tingut el valor de denunciar als seus pares que l’obligaren a casar-se als 14 anys amb un home de 40 i mantenir-hi relacions sexuals. Gràcies a la seva denúncia, la justícia del nostre país ha sabut que el pare de Selemha l’amenaçà de lapidar-la per no voler complir l’acord matrimonial. Selemha va tenir el coratge de denunciar el que és una pràctica habitual: els pares acorden matrimonis de les filles amb cosins més grans. En aquest cas, la claredat de la notícia en el diari pot ajudar a que altres dones, en situacions similars, puguin actuar de la mateixa manera. Denunciar davant la justícia unes pràctiques que, si bé en els països d’origen poden ser costums culturals, al nostre país són delictes. Dóna de pensar que encara avui perdurin comportaments d’aquests tipus i que, per tota justificació, s’esmenta la prevalença de la sharia sobre els Drets Humans. No és, com sostenen alguns mauritans, un atac a les creences islàmiques. Res d’això, els agressors no poden convertir-se en víctimes. Els que defensen aquests principis proposen una lectura tancada i arcaica de l’Islam que és inacceptable tant a Europa com a Mauritània.
El dijous 5 de març el diari El País publicava de forma destacada les declaracions de la dona iraniana Ameneh Bahrami. Un antic pretendent d’aquesta dona li tirà àcid a la cara i la deixà cega. Ara, després d’un cert temps, vol tornar a l’Iran per acomplir la llei del talió. Vol deixar cec a l’home que l’agredí. No és una bona notícia, ni és una notícia edificant. Més aviat sembla una justificació encoberta de l’odi i la venjança. És cert que, gràcies a la notícia el lector pot assabentar-se del concepte de justícia iraniana basada en la interpretació de la sharia que s’aplica a l’Iran. Però també és veritat que la pràctica de la llei del talió és incomprensible amb el concepte de justícia en la nostre societat. La nostre societat ha aprés, com molt bé diu Pilar Rahola, que no són les víctimes les que apliquen les justícia sinó els tribunals.
Una altra notícia d’ahir dissabte en el mateix diari parla de Selemha Mint Mohamed. Una noia mauritana que ha tingut el valor de denunciar als seus pares que l’obligaren a casar-se als 14 anys amb un home de 40 i mantenir-hi relacions sexuals. Gràcies a la seva denúncia, la justícia del nostre país ha sabut que el pare de Selemha l’amenaçà de lapidar-la per no voler complir l’acord matrimonial. Selemha va tenir el coratge de denunciar el que és una pràctica habitual: els pares acorden matrimonis de les filles amb cosins més grans. En aquest cas, la claredat de la notícia en el diari pot ajudar a que altres dones, en situacions similars, puguin actuar de la mateixa manera. Denunciar davant la justícia unes pràctiques que, si bé en els països d’origen poden ser costums culturals, al nostre país són delictes. Dóna de pensar que encara avui perdurin comportaments d’aquests tipus i que, per tota justificació, s’esmenta la prevalença de la sharia sobre els Drets Humans. No és, com sostenen alguns mauritans, un atac a les creences islàmiques. Res d’això, els agressors no poden convertir-se en víctimes. Els que defensen aquests principis proposen una lectura tancada i arcaica de l’Islam que és inacceptable tant a Europa com a Mauritània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada