Viure el cristianisme en la quotidianitat és una experiència inesgotable. El fet de vida entre pels porus i acompanya l’existència. La vida proporciona molts motius per confessar la fe i identificar la presència salvífica de Déu. Ahir vaig viure una d’aquestes experiències que confirmen l’existència de moments intensos per confirmar la fe en llocs insospitats. Va ésser en el cinema amb la pel·lícula “Gran Torino” de Clint Eastwood. És una magnifica i excel·lent pel·lícula sobre una senzilla història plena d’humanitat que Eastwood presenta carregada de reflexió i simbologia cristiana. Per fer una pel·lícula cristiana no cal fer pel·lícules carrinclones o necessàriament militants. Hi ha moltes històries banals que es poden narrar amb una mirada cristiana. “Gran Torino” és un d’aquests casos.
Clint Eastwood ens parla de l’amor i la generositat poden canviar l’agror del remordiment d’una situació terrible que turmenta la consciència. La seva pel·lícula, a través de la mirada del seu protagonista - la llarga, lenta i penetrant mirada d’Eastwood - és una descoberta de la capacitat transformadora que tenen les relacions profundes entre les persones. La lentitud dels seus gestos li donen capacitat d’observació de la realitat. La pel·lícula és també una meditació sobre la fe catòlica i la seva capacitat d’encarnació en la vida humana. Vida plena de contrastos i de pluralitat d’històries i d’orígens racials i ètnics. Pràcticament cada personatge de la pel·lícula té un origen diferent, però tots estan compromesos en una història de barri comuna.
En una de les darrers escenes de la pel·lícula la força simbòlica del gest inerme de Clint Eastwood sintetitza el valor de la seva callada donació als demés. Abans però, ha explicat que la violència no té cap sentit. En la seva consciència hi ha morts que no poden esborrar-se ni pel perdó de la confessió. Però el gest final de Eastwood és la donació generosa per fer possible la redempció del seus amics. Quin final. La gent es comença a aixecar de la butaca quan s’encenen els llums de la sala. Bravo Clint Eastwood.
Clint Eastwood ens parla de l’amor i la generositat poden canviar l’agror del remordiment d’una situació terrible que turmenta la consciència. La seva pel·lícula, a través de la mirada del seu protagonista - la llarga, lenta i penetrant mirada d’Eastwood - és una descoberta de la capacitat transformadora que tenen les relacions profundes entre les persones. La lentitud dels seus gestos li donen capacitat d’observació de la realitat. La pel·lícula és també una meditació sobre la fe catòlica i la seva capacitat d’encarnació en la vida humana. Vida plena de contrastos i de pluralitat d’històries i d’orígens racials i ètnics. Pràcticament cada personatge de la pel·lícula té un origen diferent, però tots estan compromesos en una història de barri comuna.
En una de les darrers escenes de la pel·lícula la força simbòlica del gest inerme de Clint Eastwood sintetitza el valor de la seva callada donació als demés. Abans però, ha explicat que la violència no té cap sentit. En la seva consciència hi ha morts que no poden esborrar-se ni pel perdó de la confessió. Però el gest final de Eastwood és la donació generosa per fer possible la redempció del seus amics. Quin final. La gent es comença a aixecar de la butaca quan s’encenen els llums de la sala. Bravo Clint Eastwood.
Un servidor veu poc cine però ja té ganes de veure aquesta joia
ResponElimina