Avui alguns medis de comunicació comentaven les declaracions d’Angel Colom sobre els musulmans radicals a la revista elsingulardigital.cat En aquest digital Àngel Colom afirma “tota actitud contrària als drets humans, a la pau, a la llibertat, quan la religió envaeix l’espai públic, quan es menysté la dona... no és benvinguda a Catalunya" i segueix “farem el que sigui per anar aïllant els radicants que no respecten els valors de Catalunya. Parlo de l’imam de Cunit o l’iman de Lleida, aquest home se l’hauria d’expulsar de Catalunya”. Sobre el radicalisme musulmà i temes connexos ja he escrit aquests dies alguns comentaris que es poden consultar en aquest mateix blog. Ara m’interessa reflexionar sobre el que ha dit aquest dirigent polític. Aquestes declaracions, més les puntualitzacions que ha fet el propi Colom al diari El Periódico estan en la mateix línea del que escriví aquest polític a finals de l’any passat a nouscatalans.cat (espai d’integració) on desenvolupà amb més extensió el que ara ha dit de forma més resumida. Les observacions que fa l’Àngel Colom van més enllà del judici sobre els musulmans radicals. Senzillament proposa prendre unes mesures, com l’expulsió directe dels musulmans radicals, que resulten contradictòries a com el catalanisme progressista ha entès i resol la gestió de la diversitat cultural i religiosa.
No comparteixo el judici de l'Àngel Colom. No crec que la millor manera de combatre el radicalisme, quan aquest manipula els sentiments religiosos, sigui impulsar un radicalisme de sentit contrari. No és la millor manera de defensar els valors que defineixen Catalunya com a societat oberta i civilitzada. La resposta democràtica davant de qualsevol radicalisme no pot ser demanar l’expulsió de ningú. Perquè les idees i les creences no es combaten amb la raó de la força, sinó amb la força de la raó del convenciment, de la paraula i del discurs. El camí de les expulsions acosta els seus promotors a les tesis més xenòfobes europees que, davant la modificació de la diversitat social, només entenen el diàleg de la interculturalitat i el respecte de les creences com un pur exercici de retòrica. Si algun dirigent religiós, sigui quina sigui la seva religió, transgredeix les normes de convivència per alteració de l’ordre públic ha de ser perseguit amb tot el pes de la llei. Sinó és així, si algun responsable religiós expressa una opinió considerada contrària a la convivència, sense més transcendència, cal combatre’l amb arguments. Tot i que ara pugui semblar relativament suggerent, i preventiva, la proposta d’Àngel Colom el recurs a l’expulsió per delictes de pensament i conviccions no contribueix a enfortir la qualitat democràtica de la nostra societat. Ni ajuda a crear les millors condicions perquè alguns sectors de l’Islam, que poden trobar-se desconcertats davant d’aquestes afirmacions, es sentin membres de la nostra societat.
Sobre les relacions d’aquestes corrents amb la realitat local m’agradaria aportar la següent reflexió. La majoria d’alcaldes i alcaldesses, n’hi ha de tots els signes polítics, mantenen una relació fluïda amb la comunitat musulmana perquè el que persegueixen és que els musulmans puguin exercir un dels drets fonamentals de qualsevol conciutadà: practicar la religió amb dignitat. La relació de l’ajuntament no es focalitza o personalitza en tal o qual persona, tot i que sempre hagi un interlocutor, sinó que s’estableix entre una institució política que empara l’exercici d’aquest dret i una comunitat creient, la musulmana, que aspira a poder pregar al seu Déu. Al marge del que, en un moment pugui manifestar un dirigent religiós musulmà. En aquest sentit, els ajuntaments actuen des de la responsabilitat institucional sense entrar a jutjar el fet religiós en sí. Com tampoc els ajuntaments analitzen la densitat cívica d’alguns sermons o reflexions de les altres confessions. O es que des d’altres confessions no es fan de tant en tant alguns discursos que poden somoure la convivència ciutadana?. Ha estat precisament la capacitat de diàleg i comprensió dels ajuntaments i de la comunitat musulmana catalana el que ha permès normalitzar les relacions de convivència entorn al tema de l’Islam. El propi Àngel Colom ho pogué comprovar quan, juntament amb altres persones, compartirem taula en un acte organitzat pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya en el qual el seu president, persona que s’ha relacionat sovint amb la corrent Tabligh, parlà a favor de la convivència, l’enteniment i la voluntat dels catalans musulmans de construir una Catalunya millor per a tots. Sort ha tingut la societat catalana en els darrers anys de tenir al front del Consell Islàmic Cultural de Catalunya una persona moderada, dialogant, tot i tenir una vivència espiritual particular.
No comparteixo el judici de l'Àngel Colom. No crec que la millor manera de combatre el radicalisme, quan aquest manipula els sentiments religiosos, sigui impulsar un radicalisme de sentit contrari. No és la millor manera de defensar els valors que defineixen Catalunya com a societat oberta i civilitzada. La resposta democràtica davant de qualsevol radicalisme no pot ser demanar l’expulsió de ningú. Perquè les idees i les creences no es combaten amb la raó de la força, sinó amb la força de la raó del convenciment, de la paraula i del discurs. El camí de les expulsions acosta els seus promotors a les tesis més xenòfobes europees que, davant la modificació de la diversitat social, només entenen el diàleg de la interculturalitat i el respecte de les creences com un pur exercici de retòrica. Si algun dirigent religiós, sigui quina sigui la seva religió, transgredeix les normes de convivència per alteració de l’ordre públic ha de ser perseguit amb tot el pes de la llei. Sinó és així, si algun responsable religiós expressa una opinió considerada contrària a la convivència, sense més transcendència, cal combatre’l amb arguments. Tot i que ara pugui semblar relativament suggerent, i preventiva, la proposta d’Àngel Colom el recurs a l’expulsió per delictes de pensament i conviccions no contribueix a enfortir la qualitat democràtica de la nostra societat. Ni ajuda a crear les millors condicions perquè alguns sectors de l’Islam, que poden trobar-se desconcertats davant d’aquestes afirmacions, es sentin membres de la nostra societat.
Sobre les relacions d’aquestes corrents amb la realitat local m’agradaria aportar la següent reflexió. La majoria d’alcaldes i alcaldesses, n’hi ha de tots els signes polítics, mantenen una relació fluïda amb la comunitat musulmana perquè el que persegueixen és que els musulmans puguin exercir un dels drets fonamentals de qualsevol conciutadà: practicar la religió amb dignitat. La relació de l’ajuntament no es focalitza o personalitza en tal o qual persona, tot i que sempre hagi un interlocutor, sinó que s’estableix entre una institució política que empara l’exercici d’aquest dret i una comunitat creient, la musulmana, que aspira a poder pregar al seu Déu. Al marge del que, en un moment pugui manifestar un dirigent religiós musulmà. En aquest sentit, els ajuntaments actuen des de la responsabilitat institucional sense entrar a jutjar el fet religiós en sí. Com tampoc els ajuntaments analitzen la densitat cívica d’alguns sermons o reflexions de les altres confessions. O es que des d’altres confessions no es fan de tant en tant alguns discursos que poden somoure la convivència ciutadana?. Ha estat precisament la capacitat de diàleg i comprensió dels ajuntaments i de la comunitat musulmana catalana el que ha permès normalitzar les relacions de convivència entorn al tema de l’Islam. El propi Àngel Colom ho pogué comprovar quan, juntament amb altres persones, compartirem taula en un acte organitzat pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya en el qual el seu president, persona que s’ha relacionat sovint amb la corrent Tabligh, parlà a favor de la convivència, l’enteniment i la voluntat dels catalans musulmans de construir una Catalunya millor per a tots. Sort ha tingut la societat catalana en els darrers anys de tenir al front del Consell Islàmic Cultural de Catalunya una persona moderada, dialogant, tot i tenir una vivència espiritual particular.
Llenguatge políticament correcte, com sempre. Què pensa vostè de l'actitud de l'alcaldedssa de Cunit (PSC) que va impedir la detenció, d'acord amb la llei, de l'imam de Cunit? I què té a dir del comportament del responsable del PSC a Tarragona que va organitzar una manifestació o "adhesió inquebrantable" a favor d'aquestea senyora? Som tolerants i comprensius davant de comportamentes que atempten contra la llei? Espero que es desmarqui dels seus companys que impedeixen el que vostè diu textualment: "ha de ser perseguit amb tot el pes de la llei".
ResponElimina