Ahir es presentà el llibre “Sí, ministre”. Es tracta de la traducció al català feta pel periodista Toni Aira del llibre “Yes, minister” de Jonathan Lynn i Antony Jay escrit a partir dels guions de la popular i exemplar sèrie de la BBC. El llibre explica les peripècies del Molt Honorable James Hacker, ministre d'Afers Administratius, per entendre el garbuix del poder de Whitehall i Westminster, i dominar el seu astut i obstructiu subsecretari permanent, Sir Humphrey Appleby. El llibre narra en clau d’humor les tensions entre el poder polític i el poder tècnic. Tan real com la mateixa essència del poder. El llibre és un encert de l'activa editorial Acontravent impulsada per Quim Torra.
El llibre fou presentat per l’editor, el traductor i dos ex-ministres catalans a Madrid, en Joan Majó, ministre en la primera legislatura de Felipe González (PSOE) i Josep Piqué també ministre en una primera legislatura, en aquest cas amb José Maria Aznar (PP). Els dos ex-ministres varen reviure anècdotes en relació a la seva etapa ministerial. A la pregunta que els feu Toni Aire de si la seva experiència com a ministres va ser millor del que s'esperaven? molt pitjor?, si varen viure situacions de surrealisme a l'estil James Hacker?, o van tenir el seu Sir Humphrey particular?...
En Joan Majó i en Josep Piquè comentaren coses bastants substancials. Per exemple, desmitificar l’eròtica del poder. Els ministres, el que es diu manar, manen poc. Hi tants contrapoders disposats a tallar el poder dels ministres que al final ho aconsegueixen. Tos els ministres pretenen mostrar que ho tenen tot controlat, però en realitat no és així. Els ministres aprenen a ser hàbils en l’ús de la semàntica creativa: dir en altres paraules allò que no es vol dir o no parlar amb termes entenedors. La política està plena de voltors decidits a reconquerir l’espai polític ocupat transitòriament pel ministre. Això cansa i desgasta. El temps dóna la perspectiva de que decisions preses com a ministres seran executades i aprofitades per altres ministres. Es qüestionà la professionalització de la política en perpetuïtat. Es proposà que la política fos una activitat de transvasament, d’anada i tornada, entre el sector públic i el privat. Tots dos ex-ministres reivindicaren l’excel·lència de la política i la necessitat de que els polítics facin de polítics i que els bons gestors públics facin de bons gestors, sense barrejar rols.
Recomano la lectura de “Sí, ministre” perquè ajuda a reflexionar sobre l’exercici del govern amb clau d’humor. Aprofito l’ocasió per demanar a les televisions públiques la reposició d’aquesta sèrie. Fora un sa exercici de la democràcia i d’educació política. Vull recordar que la cadena pública BBC emeté la sèrie mentre Margaret Tatcher era Primera Ministre de Gran Bretanya. Com diu un amic: “tot un bon exemple de pluralitat.”
El llibre fou presentat per l’editor, el traductor i dos ex-ministres catalans a Madrid, en Joan Majó, ministre en la primera legislatura de Felipe González (PSOE) i Josep Piqué també ministre en una primera legislatura, en aquest cas amb José Maria Aznar (PP). Els dos ex-ministres varen reviure anècdotes en relació a la seva etapa ministerial. A la pregunta que els feu Toni Aire de si la seva experiència com a ministres va ser millor del que s'esperaven? molt pitjor?, si varen viure situacions de surrealisme a l'estil James Hacker?, o van tenir el seu Sir Humphrey particular?...
En Joan Majó i en Josep Piquè comentaren coses bastants substancials. Per exemple, desmitificar l’eròtica del poder. Els ministres, el que es diu manar, manen poc. Hi tants contrapoders disposats a tallar el poder dels ministres que al final ho aconsegueixen. Tos els ministres pretenen mostrar que ho tenen tot controlat, però en realitat no és així. Els ministres aprenen a ser hàbils en l’ús de la semàntica creativa: dir en altres paraules allò que no es vol dir o no parlar amb termes entenedors. La política està plena de voltors decidits a reconquerir l’espai polític ocupat transitòriament pel ministre. Això cansa i desgasta. El temps dóna la perspectiva de que decisions preses com a ministres seran executades i aprofitades per altres ministres. Es qüestionà la professionalització de la política en perpetuïtat. Es proposà que la política fos una activitat de transvasament, d’anada i tornada, entre el sector públic i el privat. Tots dos ex-ministres reivindicaren l’excel·lència de la política i la necessitat de que els polítics facin de polítics i que els bons gestors públics facin de bons gestors, sense barrejar rols.
Recomano la lectura de “Sí, ministre” perquè ajuda a reflexionar sobre l’exercici del govern amb clau d’humor. Aprofito l’ocasió per demanar a les televisions públiques la reposició d’aquesta sèrie. Fora un sa exercici de la democràcia i d’educació política. Vull recordar que la cadena pública BBC emeté la sèrie mentre Margaret Tatcher era Primera Ministre de Gran Bretanya. Com diu un amic: “tot un bon exemple de pluralitat.”
Seguint els teus consells, ja me l'he comprat. És que la sèrie m'encantava!!! I encara més després del parell d'anys en què vaig treballar a l'Ajuntament. Bona Pasqua!
ResponElimina