Revisitar la política XXXVI. L’ànima utòpica de la política

La política ha de recuperar l'horitzó utòpic de les actuacions polítiques. No es pot prescindir de la memòria perquè l'oblit és un dels grans perills de la nostra societat. Es tracta de buscar els sentits que han vertebrat el passat a fi d'evocar-los i rememorar-los. Parlar de la necessitat de recuperar, per a la política, la utopia és reivindicar un sentit i una orientació a la pròpia acció política. Aquest és el terreny en el qual ha de moure's la utopia política. La política regenerada "ha d'identificar-se com una reflexió en comuna, lliure i participativa, sobre les finalitats d'una societat, i els mitjans per aconseguir aquells. Per tant, suposa dir la veritat i la renúncia a tota manipulació de la realitat social; i, per descomptat, a tota manipulació de l'opinió pública. Però a més implica una ètica dels comportaments, perquè així com l'ètica sense política és «intimisme subjetivista» també és cert que, com deia Manuel Sagristán, «la política sense ètica és politiquería»" (Aumente,J. "Sobre la adulteración 'neofranquista' de la política " El País 3 novembre 1985, p. 11). La recuperació de la utopia no ha de ser cap porta a la ingenuïtat o a un idealisme desencarnat. Perquè el camí està ple de falses propostes que troben la seva raó de ser en una certa concepció ingènua de la utopia. Dels referents utòpics no poden deduir mecànicament les alternatives concretes als múltiples problemes de la nostra societat. La utopia no nega, necessàriament, el realisme, la qual cosa proposa és descobrir aspectes amagats de la realitat.

La utopia ha d'aportar coherència a l'acció política. Ha de ser l'alè o l'ànima que ha d'impregnar l'acció política i l'activitat dels polítics. La utopia reivindicada és el fil de coherència que uneix els objectius polítics, els programes dels partits i els mitjans que s'empren per aproximar-se per fi últim desitjat. En la utopia es contrasten els objectius pragmàtics amb els objectius últims als quals es pretén tendir. El pensament utòpic, ha d'ajudar a una avaluació constant de l'acció política per aconseguir "una permanent adequació a les finalitats proposades (i) una contínua correcció" Aumente,J. " El camino de un utopismo realista " El País 9 Juliol 1984 p.18. El polític ha de saber combinar en la seva acció dosi d'utopia i pragmatisme que expressin un equilibri entre les seves conviccions i el necessari pragmatisme. La proposta de recuperar la tensió utòpica a tots els nivells de l'acció política és una invitació a trencar amb la lògica de realisme que ens envaeix. Assumir l'ànima utòpica de la política és acceptar una aposta. La utopia no és ni pot ser una certesa. Es tracta d'una invitació a la creativitat i a l'audàcia, perquè es tracta d'anticipar al present allò que àdhuc no és i volem que sigui. Viure la tensió de la utopia significa "descobrir possibilitats que potser mai s'haguessin descobert d'una altra manera" Girardi,,G. "¿Por qué utopía apostamos?" Dialogo. Cristianos por el Socialisme nº9 p.29, Mayo 1987. Això permet explorar dimensions desconegudes de la realitat o que apareixen com a dades irrellevants. Es tracta de fer aflorar energies presents en la societat però ignorades com a dada política. El projecte polític ha de ser una expressió plausible d'un projecte utòpic situat en perspectiva històrica.

Revisitar la política XXXV. La política realista oblida la moral

El desafiament realment plantejat al món polític actual és que "desgraciadament no s'han creat al nostre segle ideologies, sistemes de pensament, capaços d'interpretar les condicions de la societat actual i promoure les institucions que serveixin per manejar-la (...) Seguim valent-nos de les institucions polítiques originades en el pensament del segle XVIII i repetint maquinalmente idees que no tenen ja molt a veure amb les nostres realitats bàsiques" Ayala, F. "La ética de las responsabilidades". El País 28 Novembre 1987 p 11-12. Aquesta situació justifica que en moltes ocasions els responsables polítics, davant la ineducació de les idees fins ara tingudes com a vàlides, es refugiïn, davant la pressió de la realitat, en la denominada “ètica de la responsabilitat”. No es tracta tant que en la gobernanza de la societat abandoni la perspectiva ètica o moral, la denominada “ètica de les conviccions” el que succeeix és que s'accepta sense més la realitat sense sotmetre-la un judici moral sobre el que es pot fer o s'ha de fer. La política s'ha quedat sense referents morals clars. Aquests no serveixen per contrastar la gobernanza. Els criteris econòmics tenen major rellevància que els supòsits morals.

La reivindicació dels referents morals no és una invitació al fet que els polítics s'instal·lin en un idealisme autista de la realitat. És oportú recordar que les "decisions dels governants no han de ser adoptades, ni valorades, solament per coherència amb uns principis, sinó també per adequació amb un marc de condicionaments” De Silva Cienfuegos-Jovellanos,P. "La ética de la calle" El País 30 desembre 1988, p.16. No obstant això el fet d'analitzar la realitat, acceptar-la i atenir-se als seus condicionaments per poder actuar sobre ella (ètica de la responsabilitat) no ha de comportar al polític a renunciar als seus ideals i conviccions (ètica de les conviccions). Es tracta d'una qüestió de mútua interdependència en la qual els dos pols, conviccions i realitat, s'enriqueixen i transformen.

Revisitar la política XXXIV. Polítics i tècnics, un binomi necessari

Ser honrat no és suficient pel bon govern. Els polítics han de saber analitzar la realitat, proposar alternatives i generar consens per aplicar les polítiques públiques. La complexitat de les societats modernes, la gravetat d'alguns dels seus problemes i el pes de les administracions sobre el PIB d'una país, entre molts altres condicionants, exigeixen que "política i tècnica, recerca de consens i «expertise» són ara com ara un binomi inseparable. Aquest binomi pot descansar en la distribució de «rols» entre uns i uns altres" (Subirats,J. "Todos los gobiernos son políticos" El País 2 febrero 1995 Suplemento de Cataluña página 2.). Repartir funcionalment aquest binomi significa que el rol del polític del futur ha de basar-se, no tant en la seva gran capacitat tècnica o professional, sinó en la seva capacitat de connectar amb les preocupacions de les persones, liderar equips humans de govern, il·lusionar a les persones amb les alternatives propostes i saber organitzar l'administració per realitzar-les. L'altre element del binomi està reservat a persones que, amb majors coneixements professionals, proporcionen als polítics les bases suficients per analitzar la realitat, conèixer els problemes, prioritzar les possibles solucions i governar l'administració. Encara que excepcionalment en algunes persones sigui possible unificar aquests dos trets, la complexitat dels problemes i les institucions aconsella afavorir la diferenciació d'ambdós papers.

Des de fora dels partits cal promoure àmbits on les persones puguin aprendre les bases i els fonaments de la governabilitat. Els ajuntaments, per la seva proximitat als ciutadans i per les característiques dels seus àmbits d'actuació, són excel·lents escoles pràctiques per els qui s'incorporen a la política i volen romandre en ella per cert temps. Els municipis són veritables escoles de democràcia i formació cívica-política. És en aquests àmbits més propers a la ciutadania és on s'aprèn i practica que la política ha d'assentar-se sobre la base del respecte, el diàleg i la consideració cap als adversaris polítics. És aquí on ha de situar-se el punt de partida per a la recuperació de la responsabilitat i el sentit ètic de l'acció política, i on s’aprèn l’art del bon govern.

Política i moral

Estic llegint amb molts d’interès i plaer intel·lectual el llibre “El món no se’n surt” de l’historiador Tony Judt mort recentment. És una reflexió serena i suggerent sobre l’actual crisi i, de manera particular, una aposta de renovació de la socialdemocràcia. La riquesa de la seva reflexió dóna peu a molts comentaris, però avui voldria referir-me a com tracta el tema del lloc de la moral en la política. Per Tony Judt la moral (ell no parla d’ètica) és un dels temes actuals importants; perquè és el problema el gran buit moral en que es troba instal·lada la societat. Això resulta greu per la política. No es poden prendre decisions polítiques sense referents i judicis morals. La manca d’aquest referents genera desconfiança. Aquesta neix pel “salt entre la naturalesa inherentment ètica de l’agenda pública i la qualitat unitària del debat polític”.

La política no pot viure sense referents morals. La política ha de proporcionar un llenguatge que permeti a les persones expressar el seus “instints morals”. Tony Judt considera que això afecta a tothom, al marge de les creences religioses de les persones. Afegeix “fins i tot si acceptéssim que a la vida no hi ha una fi transcendent, ens cal donar sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”. Afirma que en el moment actual “copsem intuïtivament la necessitat d’un sentit de redreçament moral (...) una vida sense examen no té sentit (...)una societat justa és aquella on la gent es porta bé (...) ens cal recordar el senti de just i bo”. En aquest sentit Tony Judt constata que en política falta “un relat moral: un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”.

En el llibre d’aquest historiador, mort prematurament d’una esclerosi lateral amiotròfica, considerat com un testament polític a favor d’una socialdemocràcia renovada, hi ha una aposta per assumir que la societat té una ànima, ell parla de l”ànima de la ciutat”, la qual no es pot substituir indefinidament per la idea de creixement econòmic infinit. Ara, que comença el període de propostes per captar el vot de les persones el llibre de Tony Judt pot ser de gran ajut alhora de construir el relat polític.

Complexitat del missatge polític

La política cada cop s’ha tornat més polièdrica i, fins i tot, bastant més polisèmica. Els comunicadors polítics van de bòlit alhora de concretar un missatge polític generalista. Ho creuen impossible. L’alternativa és la personalització del missatge segons segments. Les estratègies de mercat modelen les estratègies. L’objectiu és el mateix: trobar el millor missatge pel públic objectiu. Però hi ha diferències que no es poden obviar, tot i que cal resoldre. Mentre un producte en el mercat té un públic diana i per això es pot prescindir de la resta de mortals; en política no és tan fàcil. Malgrat que hi hagi diferents segments objectivables el cap de llista en unes eleccions, per exemple, ha d’intentar adreçar el seu missatge al màxim nombre de persones procurant emprar els canals adequats. El problema apareix quan es pretén elevar un d’aquests canals, per més atractiu i ocurrent que sigui, a la categoria de general.

Costa escollir el públic diana del missatge polític. El missatge generalista té el risc de que ningú se’l senti seu; presentar-lo molt concret només té sentit perquí el comprén. L’error és pretendre que un missatge sectorial tingui un destinatari generalista. Durant aquests dies alguns partits han comés aquests error. Per exemple, presentar un candidat com a heroi és desconcertant per un ampli sector de la societat si el missatge comunicatiu no discrimina bé el seu públic objectiu. La paraula heroi evoca, en un determinat sector de la societat, moltes connotacions salvadores i redemptores que, precisament, no volen veure’s associades a l’activitat política. Per una determinada generació els herois només existeixen en els tebeos o els còmics il·lustrats amb colors cridaners que es llegien de joves. Aquesta generació, un cop adulta, considera que l’acció política, que es mou entre la raó i els sentiments, necessita tenir capacitat analítica i capacitat de propositiva. No calen fer focs d’encenalls en tecnicolor sobre la figura mítica de l’heroi. Aquest, ja no és l’individu idealitzat, sinó, com a molt i en determinades circumstàncies, una persona que assumeix un rol tan efímer com un funambulista en caiguda lliure.

Per això, la imatge d’un polític heroi pot confondre i suggerir algun refús. Hi ha persones que no volen polítics herois. Són persones que no els agradi aplicar a la política el que diuen els diccionaris dels herois. Aquestes persones volen polítics treballadors, solidaris, entregats, propers, que escoltin i entenguin els seus problemes i, amb molta naturalitat proposin alternatives per resoldre’ls.

El Cavall Bernat, primera ascensió del mite inexpugnable

El dimecres 27 d’octubre de 2010 farà 75 de la primera ascensió d’una de les agulles més emblemàtiques de Montserrat i, d’alguna manera, de Catalunya: el Cavall Bernat. El 27 d’octubre de 1935 tres escaladors, Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer, emprengueren la primera escalada d’aquesta agulla. No era el primer intent, però sí el primer que arribà al seu cim. Aquests tres escaladors obriren l’anomenada Via Normal Boix-Costa-Balaguer, “la Normal del Cavall”. Fou una odissea memorable per la dificultat que tenia aquesta agulla. A més, probablement, fou la primera escalada mediàtica ja que fou retransmesa per ràdio pocs mesos després. Cal explicar això. Com que molta gent dubtava que hagués estat escalada realment, en Josep Costa proposà repetir l’ascensió en solitari davant la premsa i la ràdio el dia 15 de març de 1936. L’anècdota és que, per tal de preparar aquesta nova escala, en Josep Costa i Isidre Collell feren en secret una segona pujada al Cavall Bernat el dia 6 de març de 1936 per tal preparar la via a fi de que l’ascensió en solitari fos un èxit.

Aquesta proesa fou possible gràcies a la il·lusió i la decisió de conquerir aquest cim perquè, com diu Joan Cerdà “no es va fer gràcies a cap avenç en material o tècnica. No. Els mateixos recursos ja s’utilitzaven feia anys, i els varem seguir fent servir fins els anys 60. Va ser totalment el fruit d’una il·lusió i una gran decisió, coses que sempre han portat a l’escalada a conquerir grans metes”. El fet representà una fita històrica per l’alpinisme català, que, tal com diu el reconegut escalador Josep Manuel Anglada, “l’explosió de l’escalada a Montserrat i Catalunya. Va ajudar molt la generació següent d’escaladors perquè van aprofitar aquella empenta”. El mateix pensa l’escalador i divulgador David Hita “hi ha ascensions que, per diferents circumstàncies marquen una època i mostren el camí a seguir a futures generacions”.

Armand Ballart, un altre experimentat escalador, diu que “la via oberta per Boix-Costa-Balaguer és elegant, suggestiva i directa, on s’ha d’escalar amb consciència i respecte. El desgast dels seus còdols evidencia el seu atractiu i es pot considerar la via més llegendària del nostre patrimoni vertical”. Antonio García Picazo, escalador i divulgador, considera que la via normal “és la màxima representació de l’elegància, l’encís i la mística de Montserrat”. Un altre històric de l’escalada catalana, Francesc Guillamon, diu “el primer cop que vaig fer la via normal, que de normal no en té res, en Joan Nubiola ens va fer de primer a l’Anglada i a mi. Encara en tremolen les cames !!!”.

L’efemèride que ara s’evoca mostra, com diu Toni Ruiz, escalador de propòsits ferms, “la determinació i voluntat de tres homes que, amb decisió i illusió, varen conquerir el mite que l’estretor de mires qualificaven d’inexpugnable”. Bonica metàfora del que poden aconseguir les persones si ens proposem fites desafiants. Moltes felicitats per aquest 75 anys de passió per Montserrat i el Cavall Bernat. Enhorabona a tots aquells escaladors i escaladores que, amb esforç i constància, han fet el Cavall. De manera particular, voldria felicitar el “Grup Cavall Bernat” on, cridats al seu moment per Josep Barberà i Suqué, s’apleguen la majoria d’escaladors que han fet aquest cim. La trobada anual d’aquest grup, les seves activitats durant l’any, són un homenatge permanent a la història de l’escalada a Catalunya.

Sínode de Bisbes sobre l’Orient Mig. Comunicat final

Durant la tretzena Congregació General del Sínode de Bisbes sobre l’Orient Mig celebrada el divendres passat a la tarda, els pares sinodals aprovaren el Missatge final de l'Assemblea Especial per a Orient Mitjà. A continuació anoto alguns paratges d’aquest missatge fet públic per l’agència Vaticana d’Informació.

“A Orient va néixer la primera comunitat cristiana. D'Orient van sortir els Apòstols després de Pentecosta per evangelitzar al món sencer (...) Ens enfrontem avui a nombrosos desafiaments. (...) El que Crist ens demana és que acceptem la nostra fe i que la visquem en tots els aspectes de la vida. El que Ell demana a les nostres Esglésies és que reforcin la comunió a cada Església "sui iuris" i entre les Esglésies catòliques de diferents tradicions, i que fem tot el possible en l'oració i la caritat per aconseguir la unitat de tots els cristians (...)

Hem analitzat el referent a la situació social i la seguretat en tots els nostres països d'Orient Mitjà. Hem estat conscients de l'impacte del conflicte palestí-israelià sobre tota la regió, especialment sobre el poble palestí, que sofreix les conseqüències de l'ocupació israeliana: la falta de llibertat de moviment, el mur de separació i les barreres militars, els presoners polítics, la demolició de les cases, la pertorbació de la vida econòmica i social i els milers de refugiats. També hem reflexionat sobre el sofriment i la inseguretat en els quals viuen els israelians. Hem meditat sobre la situació de la ciutat santa de Jerusalem. Estem preocupats per les iniciatives unilaterals que podrien canviar la seva demografia i el seu estatut. Enfront de tot això, veiem que una pau justa i definitiva és l'únic mitjà de salvació per a tots, pel bé de la regió i els seus pobles (...) Hem recordat en les nostres reunions i les nostres oracions els sofriments sagnants del poble iraquià (...)”

El missatge explica la importància de la comunió i el testimoniatge de les esglésies catòliques de l’Orient Mig, el de les esglésies ortodoxes i les comunitats evangèliques; així com la cooperació i el diàleg que es mantenen amb els jueus i musulmans conciutadans dels catòlics en aquests territoris.

En relació a la participació en la vida pública els catòlics demanen als governants d’aquests països: “Ens dirigim a vostès per abordar el tema crucial de la igualtat entre ciutadans. Els cristians són ciutadans originaris i autèntics, lleials a les seves pàtries i, per tant, compleixen amb els seus deures nacionals. És normal que ells puguin gaudir de tots els drets com a ciutadans, de la llibertat de consciència i de culte, de la llibertat en l'àmbit de l'educació, i de l'ensenyament en l'ús dels mitjans de comunicació. Us demanem que redobleu els vostres esforços per establir una pau justa i durable a la regió, i per detenir la carrera armamentista, que portaria amb si la seguretat i la prosperitat econòmica, detindria el flux migratori que priva als nostres països de les seves forces vives”

També hi ha una crida a la comunitat internacional. “Els ciutadans dels països d'Orient Mitjà interpel•len a la comunitat internacional i en particular a l'ONU perquè treballin, sincerament, per una solució que porti la pau justa i definitiva a la regió, i això mitjançant l'aplicació de les resolucions del Consell de Seguretat i prenent mesures jurídiques necessàries per posar fi a l'ocupació dels diferents territoris àrabs".

"El poble palestí podrà, d'aquesta manera, tenir una pàtria independent i sobirana i viure allí amb plena dignitat i estabilitat. L'Estat d'Israel podrà gaudir de la pau i de la seguretat dins de fronteres internacionalment reconegudes. La Ciutat Santa de Jerusalem podrà obtenir l'estatut just que respecti el seu caràcter particular, la seva santedat i el seu patrimoni religiós per a cadascuna de les tres religions jueva, cristiana i musulmana. Esperem que la solució dels dos estats es faci realitat i no sigui un simple somni".

"l'Iraq podrà posar fi a les conseqüències funestes de la guerra i establir una seguretat que protegeixi a tots els ciutadans i als seus components socials, religioses i nacionals".

"Líban podrà gaudir de la seva sobirania sobretot el territori, fortificar la seva unitat nacional i continuar la seva vocació de ser model de bona convivència entre cristians i musulmans, gràcies al diàleg de cultures i religions i a la promoció de les llibertats públiques".

Finalment, abans de la part conclusiva, es diu: “Condemnem la violència i el terrorisme, independentment d'on provinguin, i tot extremisme religiós. Condemnem tota forma de racisme, antisemitisme, anticristianisme i islamofòbia i fem una crida a les religions perquè assumeixin les seves responsabilitats en la promoció i diàleg de les cultures i de les civilitzacions a la nostra regió i al món sencer".

Tant de bo aquesta crida fructifiqui en resultats positius. Crec que la lectura del missatge final és una nova mostra del paper que l’Església, com a massa crítica, pot exercir en el món d’avui.

Ricard Gomà, respecte i dàleg

Apreciat Ricard.

No vaig creure convenient contestar en un primer moment al teu article a la revista informativa de l’Ajuntament de Barcelona. Llavors vaig estimar que el teu escrit es tractava d’una mena de crònica a l’estil de les notícies que els comunicadors polítics procuren difondre un divendres a la tarda. Notícies de caducitat ràpida. Però he vist que no ha estat així. Has tornat a manifestar en el teu blog la teva oposició al proper viatge de Benet XVI i la contundència dels teus judicis han provocat algunes reaccions tant categòriques com les teves opinions. À més, altres companys polítics teus han corroborat el que dius i, fins i tot alguns, han demanat públicament manifestar-se contra el Papa pels carrers de Barcelona.

Fa temps que ens coneixem. Sempre he tingut profund respecte per la teva trajectòria acadèmica i, els cops que hem coincidit en algun projecte de treball, he admirat el teu coneixement de la ciència política. Per això ara m’han sorprès els teus judicis, més pel seu to que pel seu contingut. Doncs, comprenc que la figura de Benet XVI no ha de provocar necessàriament adhesions, però alhora de judicar la figura del Papa cal fer-ho amb intel·ligència acadèmica i respecte.

Com saps, políticament provinc de la mateixa tradició que fou l’origen d’Iniciativa per Catalunya Verds. És cert que el temps transforma i canvia les coses, i és evident que això ha passat en la manera com des de la teva formació tracta els temes relacionats amb l’Església catòlica. D’aquella època vaig aprendre que les forces polítiques quan governen han de procurar fer-ho, no només pels seus votants, sinó pel màxim nombre de persones a fi d’incrementar el seu suport polític. Des d’aquesta perspectiva, les teves consideracions sobre Benet XVI dificulten que un sector de catòlics, dels que diríem socialment avançats, puguin trobar-se còmodes amb la formació que representes. Perquè interpreto que les teves opinions no són personals, ja que en tot moment estan ratificades per dirigents del teu partit. Com t’he dit, fa anys vaig aprendre, que els càrrecs institucionals han de tenir un plus de responsabilitat que transcendeix l’horitzó dels seus correligionaris i votants. És bo que això sigui així i, evidentment, té una dimensió particular en el cas de que, per governar, es pacti l’acció de govern amb altres forces polítiques.

És evident que la política està plena de contradiccions i l’acció de govern més. Perquè alhora de governar tot està ple de matisos o grisos ben lluny del blanc i negre que es practica des de l’oposició. A més, les persones hem d’acceptar-nos amb les nostres contradiccions, que no sempre es permeten estar còmodament en política. A vegades, sembla que tenim la pell fina per algunes coses i en som insensibles per altres Permetem que et recordi, sense cap ànim de catequesi, allò que es diu en aquella paràbola que comença amb “no judiqueu i no sereu judicats, no condemneu i no sereu condemnats” i que segueix dient que és més fàcil veure la brossa en l’ull de l’altre que la biga en el propi (Lc 6:39-42 o Mt 7,1-5). Reconec que es poden criticar moltes coses a l’Església catòlica i, sens dubte, en molts aspectes és una institució sotmesa a les mateixes contradiccions que es donen a la societat. Si vols, i en llenguatge cristià, l’Església és pecadora. El propi Benet XVI ho ha repetit en més d’una circumstància i amb paraules més dures. Però les contradiccions les tenim totes les persones i totes les institucions. Fins i tot, la formació per la qual tu ets un càrrec electe a l’Ajuntament de Barcelona. Algunes d’aquestes contradiccions són morals, ja que la política, no només és l’art de la bona gestió, sinó també la proposta de civilitat. I aquí, Ricard, tots tenim moltes contradiccions per més que, en més d’una ocasió, sembla que les oblidem. Per això, el relat evangèlic ens pot convidar a obrir una reflexió.

Admetre les contradiccions ens fa més humils i oberts al diàleg. Per això, en lloc de condemnar i demanar que et cessin com han fet alguns catòlics intransigents, penso que el que cal es parlar de les raons que ens mouen a alguns catòlics a considerar que la visita de Benet XVI pot ser beneficiosa per la nostra societat. Crec que no ens ajudaria en res a silenciar les teves opinions. Tot i que no les comparteixo, crec que són necessàries per avançar tots plegats en la convivència. Clar que per conviure, cal mantenir unes formes i uns arguments que no he sabut trobar en els teus articles. M’agradaria parlar amb tu de tot això, més enllà de les qüestions que anomenes el teu escrit. Voldria explicar-te que els catòlics també defensem la laïcitat. Perquè gràcies a la laïcitat els creients podem viure la fe i també expressar-la en l’espai públic. En aquests temes la iteració de tòpics no ajuda al debat i al progrés d’idees. És evident que el debat estimula passions i sentiments, però aquestes han de saber deixar un espai a la raó. En aquest sentit, et recomano llegir el diàleg entre el filòsof Habermas i el cardenal Ratzinger entorn a la Dialética de la secularització. Dos formes de pensament diferents, però dialogants a favor de la humanització de la societat.

El debat no pot instal·lar-se en la caricatura o els estereotips. Hi ha molts catòlics que, tot patint les contradiccions que brollen d’una institució que és plural i complexa, no renuncien a sentir-se membres de l’Església. Ricard, molts dels cristians compromesos en la lluita i l’activisme social que has elogiat en el teu blog, respecten la figura de Benet XVI pel que és i representa. Ser cristià de base, no vol dir estar fora o contra l’Església. Alguns poden mantenir aquestes actituds, però d’altres, malgrat les seves visions crítiques tenen uns lligams de comunió eclesial que cal respectar i, sobre tot, no ofendre. Personalment, això ho vaig veure en alguns capellans amics meus que, tot i el seu compromís radical, no renunciaren a sentir-se membres de l’Església i a considerar en la seva justa mesura la figura del Papa.

M’he sentit ofès per les teves reiterades opinions. No puc fer-hi més. Per això, torno a reiterar el meu oferiment de trobar una estona per parlar i dialogar sobre la base de que sé, que tu i jo, ben segur, estem compromesos en el combat per una societat més justa, més lliure i fraterna. Ens cal dialogar molt i amb seny. Abandonar-nos a les mútues i fàcils desqualificacions ens porten a uns carrerons sense sortida. Només cal mirar enrere per adonar-nos el dolor que els odis, de tota mena i signe, van produir al nostre poble. Deixar-nos seduir per les baralles de pati de col·legi empobreix la intel·ligència. Dubto que la confrontació entorn a la visita de Benet XVI doni algun rèdit més enllà d’afavorir les postures intransigents que sempre esperen l’ocasió per ocupar l’espai públic.

Cal que parlem i ens respectem dins d’un marc comú de convivència. Necessitem les discrepàncies, però també necessitem el respecte alhora de manifestar-les. Espero que podrem trobar el moment per comprovar que tenim moltes esperances compartides i la voluntat de construir plegats una ciutat respectuosa amb la diferència. Et reitero la meva oferta de parlar-ne convençut que el diàleg ens ajuda a fer viva la gran tradició de la teva forca política en la qual, en un temps, vaig contribuir a respectar les diferencies i acollir el pensament obert i progressista, fins i tot si aquest era cristià.

Cordialment

Revisitar la política XXXIV. L’ànima ètica de la política

Per retornar a la política la seva ànima ètica, el comportament dels polítics ha d'estar sotmès al judici de l'ètica. Expliquen una anècdota del dirigent demòcrata cristià italià, Benigne Zaccagnini, home honest i respectat, que va exclamar davant un periodista "quan veig alguns polítics del meu partit aixecar les mans al cel dient que les tenen netes i després sé el que sé d'ells, a la meva em cau l'ànima als peus"(Arias,J. El País 7 Noviembre 1989) . Sobre aquestes qüestions afirmava el que fou bisbe de la Seu d’Urgell, Joan Martí Alanis, "es demana que l'acció política estigui sempre il·luminada, si no subjecta, per l'ètica. El mateix polític, vulgui-ho o no, ha de ser un paradigma personal. Un model... Fan falta bons polítics que, sense tantes distincions entre vida privada i vida pública, no renunciïn a un lideratge moral. En la cultura de la imatge no ja n'hi ha prou la imatge. En el temps de l'útil no n’hi prou amb la raó instrumental i la pura habilitat. Es vol el líder honest més enllà del pragmatisme" (Martí Alanís,J. "Políticos y liderazgo moral" La Vanguardia 9 Febrer 1990. pàg.13).

Els partits polítics han de revisar els seus mecanismes de reclutament i promoció per assegurar que només les persones honrades i amb principis ètics puguin accedir a responsabilitats polítiques. Diversos partits, aquí i fora del nostre país, han estat contaminats per casos de corrupció. Aquests casos mostren qual fàcilment s'esfondra la moralitat d'alguns polítics. El descrèdit de la política, el fet que estiguin en el punt de mira de moltes crítiques social i la desafecció s'apoderi de moltes persones, no invaliden la necessitat del sistema polític o que s'hagin de buscar en la societat figures substituir-vos (jutges, fiscals, grans intel·lectuals, clergues, etc...). Es necessiten millors polítics. Cal millorar els procediments de selecció de les persones que han d'assumir responsabilitats polítiques a fi d'assegurar que els càrrecs electes "tinguin més qualitat i encoratjar l'exigència de nivells ètics més elevats" (Dror,Y. "La capacidad de gobernar". Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, Barcelona 1994. pàg. 190).

Els partits han de formar als seus militants, i especialment aquells que han de tenir responsabilitats polítiques, en les tècniques de governabilitat i han de procurar-los una educació ètica sòlida que abordi tant la qüestió dels valors personals com els conflictes que poden sorgir entre aquests i l'exercici del govern. Els polítics del futur hauran de ser persones "que tinguin un historial demostrable en un altre camp i després hagin après els trucs del negoci polític. No són aficionats, però tampoc estan completament casats amb la professió política. Si els treuen del poder, saben què fer" (Dahrendorf, R. "En defensa de los políticos". El País 26 abril 1993 pàg. 13). Els partits han de promoure una nova manera de ser i estar dels polítics i una actualització moral del sistema polític. Els propis partits polítics són els qui han d'actuar amb celeritat davant qualsevol apunto de comportaments corruptes o indicis d'aprofitament del públic a favor d'interessos privats o personals. No es pot tolerar cap gest de permissivitat davant aquestes situacions.

Revisitar la política XXXIII. Servir al bé comú

El rol de polític associat al model partidista de la democràcia representativa està en crisi. Enfront d'aquest model cal promoure un altre a partir d'una nova manera de contemplar la relació del polític amb la societat i la seva articulació amb la política i els partits. Per recompondre la confiança de la societat amb la política i els polítics, aquests han de mostrar, en tot moment, capacitat d'escoltar i voluntat de diàleg; han d'estar preparats, per a això han de posseir els coneixements adequats per governar societats complexes; i mostrar capacitat d'humanitzar i sensibilitat ètica; a més d’un domini important de la raó i els sentiments. En totes les seves actuacions els polítics han de transmetre a la ciutadania que la seva motivació última és buscar i servir a l'interès general, el bé major.

Els governants de la societat han de mostrar un compromís clar de servei al bé comú. Per això, com molt bé indica I.Dror, l'opció política ha de ser considerada com "una missió vocacional" (Dror,I. “Una elit d'alt funcionariat professional per al segle XXI"". Ekonomiaz. Revista Basca d'Economia. 1993, pàgina 110). Missió en la qual s'haurien d'incorporar tots els aspectes morals associats a la defensa del bé comú. A més, Dror proposa que aquest servei "hauria de proporcionar significat existencial a la vida en termes de significació moral, compensacions internes i reptes personals" amb la qual cosa es contribuiria, encara que sense les totals garanties, que els polítics no busquessin altres compensacions fora de la dimensió moral de la seva vocació. Entendre el compromís polític com una acció a favor del bé comú significa comprendre la política com un compromís actiu a favor de la promoció de la justícia i dels drets humans individuals i socials, i el respecte als valors ètics que permeten la convivència.

Burca per punts

La proximitat de les eleccions estimula la creativitat comunicativa i l'enginy alhora de transmetre els missatges. Recentment algun candidat ha vinculat la concessió de subvencions al “Consell Islàmic Català”, com a representant de la comunitat musulmana a Catalunya, al nombre de burques al carrer. “Per cada burca restarem”. A més burques, menys diners. Una mena de carnet de burques per punts. La proposta suggereix varies reflexions.

La primera es purament polític – administrativa. Les institucions publiques haurien de relacionar-se, d’acord a la idea constitucional de cooperació, amb les entitats religioses a traves de convenis i deixar les subvencions de lliure concurrència pel desenvolupament de determinades iniciatives. A mes, el conveni s'hauria de fer per assolir objectius prèviament establerts i de comú acord entre les parts. Efectivament, un d'ells podria ser la qüestió de la burca, però en aquest cas la consecució de l'objectiu afecta a les dues parts. Si una de les parts desconfia de l’altre, no te sentit fer el conveni. El Consell Islàmic Cultural de Catalunya, per analogia als efectes dels acords que l’Estat té amb les confessions religioses, té actualment signat un conveni amb la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat que, segons el que preveu el Dret Administratiu obliga a les dues parts a una sèrie de contraprestacions. Gràcies a aquesta relació s’ha avançat en el camp de la normalització de l’Islam a Catalnunya.

La segona consideració te a veure amb la idea de causalitat continguda en la proposta. Es confia que fent una cosa s’obtindrà un determinat resultat. La complexitat de la realitat apunta en una altre direcció. Els fenòmens socials no són lineals per la qual cosa desvirtuen el principi d’acció reacció. De tal manera que la reducció de l’aportació econòmica seria interpretada com una simple sanció, sense esbrinar per quina raó no s’han assolit els objectius previstos.

La següent consideració es la impertinència de la proposta. La burca no es un problema a la societat catalana. Presentar-lo així és una impostura que pretén centrar en la comunitat musulmana unes preocupacions o temors que l’únic que provoquen recels i suspicàcies i això no es bo per la convivència. És irresponsable escampar sospites de convivència o tolerància que pugui tenir el Consell Islàmic Català sobre les actituds de determinats musulmans. Si la preocupació per la burca manifestada està motivada perquè es considera que aquesta vestimenta atenta la dignitat de la dona, llavors les propostes punitives haurien de prendre més volada ja que la situació de la dona es bastant millorable en altres les religions. Si el problema de la burca és una qüestió d’ordre públic, i no de pràctica religiosa en el sentit més estricte, llavors el tractament a donar és com altres problemes de seguretat ciutadana.

Aquest tipus d’intervencions, fetes probablement amb les millors intencions del mon, corren el perill d’alinear-se, sense voler, amb les actituds que s’està consolidant en la dreta europea de creure que la crítica a l’Islam dóna vots. És cert que la reflexió sobre la burca no comporta cap crítica a l’Islam, però no és menys cert que determinades observacions i propostes activen els mecanismes en que es fonamenten les postures sí critiquen a l’Islam. L'islamofòbia esta latent i es de fàcil acceptació.

Cal combatre l’ús del burca. Ho he dit moltes vegades, però no comparteixo l’estratègia prohibicionista que s'ha apoderat de certa classe política en els termes que ho han expressat fins ara. Perquè, mentre la comunitat musulmana moderada els divendres no tingui lloc on pregar de manera digna, les crítiques genèriques estimulen la radicalització a partir de sentir-se observats i perseguits. A més distracció i entreteniment en aquests temes, el salafisme troba més simpaties. Hauria estar positiu que algunes de les persones partidàries de mesures contundents contra el burca haguessin assistit ahir a la presentació de la “Guia per a la gestió de la diversitat religiosa als centres educatius” que ha publicat la Generalitat. En aquest document situa correctament el tema del vel i el burca en el seu context, i es donen unes recomanacions assenyades. Es evident que tothom està contra la burca, el que varia és l’estratègia a seguir per combatre el seu ús. En aquest sentit, en la guia s’argumenten algunes d’aquestes estratègies i es donen raons per admetre l’ús del hiyab en l’àmbit educatiu i prohibir el niqab i el burca.

Revisitar la política XXXII. Política, racionalitat i sentiments

La política està contaminada pel vell principi de que el real és racional i que qualsevol oposició moral és irracional i irreal. Per aclarir el pes del valor de la racionalitat en la cultura política és bé atendre el que va dir en el seu moment el biòleg xilè Humberto Maturana. Aquest científic qüestiona la lògica de la racionalitat i afirma que "dir que la raó caracteritza a l'humà és una vena, i ho és perquè ens deixa cecs enfront de l'emoció que queda desvaloritzada, com alguna cosa animal o com alguna cosa que nega el racional. Vivim en una cultura que desvaloritza les emocions, i no veiem l'entrellaçament quotidià entre raó i emoció que constitueix el nostre viure humà" (Maturana, H. "Emocions i llenguatge en educació i política". Hachette/CD. Santiago de Xile 1994, pàgina 14). Per a aquest científic les emocions no són el que correntment denominats sentiments, més aviat són l'àmbit de les accions en què una persona es mou. No hi ha acció humana sense emoció que la justifiqui i la faci possible, de tal manera que no és la raó el que ens porta a l'acció sinó l'emoció.

Maturana sosté que l'emoció fonamental que ha fet possible la humanització ha estat l'amor. Aquesta afirmació no està feta des de la perspectiva cristiana, sinó a partir de la biologia. Es vol assegurar que l'amor és l'emoció central en la història evolutiva humana des de l'inici. Aquest científic, expert en el sistema nerviós dels serves vius, proposa que s'accepti la influència del fluir emocional en la política, doncs si no ens adonem que la "democràcia pertany al desig i no a la raó, no serem capaces de viure en democràcia perquè lluitarem per imposar la veritat" (Maturana, H. "Emocions i llenguatge en educació i política". Hachette/CD. Santiago de Xile 1994, pàgina 70).

La reflexió aportada per Maturana introdueix una nova lògica que permet analitzar les relacions polítiques a través del filtre de l'amor. La introducció de l'amor com a dada rellevant en l'anàlisi política trastoca molts dels paràmetres que regulen l'activitat política en les nostres societats. Per tornar fer atractiva la política per als ciutadans del nostre temps cal omplir d'afecte, de cooperació, de cordialitat i calidesa les relacions que s'estableixen en les activitats polítiques, tant des del punt de vista personal com a institucional. Cal humanitzar la política per donar-li un rostre més comprensible als homes i dones de la nostra societat. Probablement, davant el pes històric de la competició política, els temps polítics esdevenidors seran més propensos a la cooperació o col•laboració que a la competició.

Innovació i creativitat

En temps de crisi tothom diu que cal fer més formació. Aquesta observació és assenyada i pertinent. L’activitat productiva cada cop està més vinculada a la capacitat d’incorporar valor afegit en forma de coneixement als productes i serveis. Això vol dir que les persones, en el seu treball, han de poder incorporar-hi el seu coneixement. Una de les competències bàsiques que cal aprendre avui és el saber ser innovador i creatiu. La innovació i la creativitat són fonamentals per sortir bé de la crisi.

La creativitat aporta una visió diferent sobre la realitat. Probablement, qüestions que es consideraven inabordables són tractables si són analitzades des d’una altra perspectiva. Per això, l’observador ha de saber adoptar una mirada diferent a l’habitual i imaginar allò que sembla inimaginable. La creativitat porta ràpidament a la innovació i des d’ella es poden assumir nous reptes per millorar, per exemple, la productivitat de les empreses o de qualsevol activitat. No es tracta de treballar més o amb costos més econòmics, sinó millor. Tothom pot aprendre a desenvolupar les seves capacitats innovadores i creatives; només cal rebre la formació adequada i trobar l’entorn adequat on expressar i practicar aquestes capacitats.

Gràcies a la creativitat es generen idees noves i transformadores; es pensen coses que fins ara no s’havien pensat. La creativitat està associada a saber combinar l’habilitat de tenir una visió àmplia i dominar l’anàlisi profund de les coses. La combinació d’aquests dos aspectes, visió àmplia i profunditat, és el que permet crear noves tendències o corrents en qualsevol disciplina del saber o de la tècnica. Una altra característica del pensament creatiu és la capacitat d’introduir ordre dins l’aparent caos de la complexitat. El pensament analític incorpora una nova dimensió: entendre el caos i fer fàcil allò que sembla difícil. Creativitat, innovació i complexitat, aquests són un dels signes dels nostre temps.

L'Església catalana avui

El Centre d’Estudis Jordi Pujol dedica el seu monogràfic nº 9 del mes d’octubre a analitzar la situació de l’Església catalana avui. Aquest monogràfic comença amb una vídeo-editorial signada pel propi President Jordi Pujol. Es comenta que el clima que avui es respira en el si de la societat és de certa indiferència respecte a l’Església. Jordi Pujol explica l’esforç que suposa ser creient, analitza el desprestigi del cristianisme a Catalunya. Aquesta situació fa que sigui difícil acollir la proposta del cristianisme, però cal seguir treballant perquè la societat en sigui receptora. També comenta que cal partir de l’esperit del Concili Vaticà II per saber connectar de nou amb la societat. Finalment reflexiona sobre la visita del Papa a Barcelona.

Els articles escrits estan signats per Lluís Duch, monjo de Montserrat, Ramon Maria Nogués, escolapi, i Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona. Lluís Duch presenta una diagnosi pessimista de l’estat actual de l’Església catalana, fruit de les expectatives no complertes que havien desvetllat el Concili Vaticà II i la Transició política. Això genera desconfiança. No obstant, les incerteses les incerteses socials, polítiques i religioses de l’hora present han estat l’esperó que ha posat en moviment, ha dinamitzat i ha conferit continguts a la predicació i a l’acció evangèliques. Gosem esperar que, malgrat la desconfiança que l’Església catalana inspira en molts sectors de la nostra societat, el dinamisme evangèlic, potser malgrat ella mateixa, continuarà la seva missió de reconciliació, solidaritat i justícia.

Ramon Maria Nogués comenta que enmig del nou context laic i plural, el repte de l’Església catòlica consisteix a produir una oferta espiritual alliberadora i de qualitat, i recuperar la iniciativa nacional. Església i país són dues instàncies d’identificació que han resultat fonamentals en la història de Catalunya. En el nou context laic i plural es presenta un repte important per a les esglésies: trobar el lloc, primerament, per seguir fent una proposta engrescadora i, en segon lloc, per mantenir la seva identitat no confosa. La societat catalana i les esglésies catalanes tenen un repte important. La societat ha d’aprendre a ser laica i abandonar tant el vell exclusivisme catòlic que la va dominar com l’actitud de revenja i menyspreu que manifesta envers l’església que va tenir el poder. I la societat ha de saber valorar la riquesa d’elements identificatius que una bona adscripció religiosa pot tenir i que podrien ser substituïts per elements més deleteris del que sembla, que passarien a generar un buit de referències gens entusiasmador.

El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, escriu que per contrarestar la secularització que actualment està afectant la societat cal que l'Església impulsi un missatge evangelitzador potent. Presentar aquesta identitat no sempre resulta fàcil, no sols per la indiferència que molts poden manifestar a nivell individual, sinó pel clima dominant que tendeix a posar el benestar i el diner com a primers valors. Presentar aquesta identitat no sempre resulta fàcil, no sols per la indiferència que molts poden manifestar a nivell individual, sinó pel clima dominant que tendeix a posar el benestar i el diner com a primers valors.

És positiu que institucions vinculades al pensament polític i social reflexionin sobre el paper de l’Església catòlica avui. El Centre d’Estudis Jordi Pujol ha mostrat sempre interès pel fenomen religiós. Es freqüent trobar articles sobre aquest tema en la revista VIA, juntament amb iniciatives més estructurades com fou el seminari de l’any passat sobre el paper de les religions en la societat contemporània. Ara, aquest monogràfic dedicat a l’Església catòlica complementa amb encert els treballs anteriors.

La política té uns costos, el poder té un preu.

El govern del PSOE ha salvat els pressupostos i, pel que sembla, la legislatura gràcies a un acord in extremis amb el PNB, amés del clàssic pacte amb Coalición Canària. Els diputats bascos donen l’estabilitat que necessitava el govern per afrontar tranquil·lament tot el recorregut de la legislatura. Això és bo, perquè en un moment de crisi els analistes sempre recomanen transmetre tranquil·litat i estabilitat. El pacte aporta les dues coses. Un cop pactat l’escenari polític pel futur més immediat el que cal és els fer bé els deures per evitar tornar a entrar en èpoques turbulentes. Això es suposa resolt per les polítiques públiques a partir de les quals s’elaboren pels pressupostos

El que resulta sorprenent és la manera com s’arriba a assolir el pacte polític, aspecte de forma, i el què representa per la qualitat de la democràcia, qüestió de fons.

Tota aquesta situació em recorda el tango Cambalache. Aquest tango diu:

Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseados.
Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.
¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto a un calefón.
Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo’a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que ha nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley.

Mirant el diccionari trobo que el terme cambalache es defineix com: Cambio recíproco de objetos de poco valor; tiene generalmente sentido despectivo o peyorativo. Chanchullo. Dóna la impressió que aquest acord té bastant de canvi de cromos per estar tots contents i seguir preocupant-se dels seus assumptes. Aprofitar el moment dels pressupostos per representar una escena que té més de subhasta que de dignificació de l’acte polític és un flac favor a la democràcia. Els pressupostos és el moment culminant de l’acció de govern, per això resulta sorprenent que l’acord polític es construeixi, no sobre el contingut de les polítiques públiques pressupostades, sinó sobre la base d’acords addicionals, complementaris afegits corre a cuita per tal de fornir l’acord. És evident que és legítim fer-ho, però no és estètic i la política també comporta estètica, per no parlar només d’ètica, que també.

Certament que el PNB pot justificar que ha assolit una victòria, els traspassos, i el PSOE que, per responsabilitat de país, llegeixis seguir en el govern, ha cedit a les pretensions del PNB. Però, el quid de la qüestió que caldria explicar és perquè es dóna ara al País Basc uns traspassos que ja estaven contemplats en el seu estatut. ¿No és això una truca política? , ¿si l’autonomia basca tenia dret als traspassos, perquè entren com a torna de l’estabilitat polític del govern de l’Estat?, ¿per què no donar de sortida el que és de justícia tenir?, ¿per què negar allò que és legítim?. Certs pactes sobre els pressupostos fan un mal favor a la democràcia.

Revisitar la política XXXI. Manca el relat polític

Ens trobem tant mancats de mestres polítics i les institucions capaces d'educar en el compromís cívic de les persones no aconsegueixen ser atractives per a la ciutadania. Davant la crisi dels mecanismes clàssics de transmissió de valors és recomanable recrear o recuperar espais i àmbits des d'on sigui possible difondre aquests valors i, molt especialment, cap a la joventut. És veritat que existeixen grans causes que, de tant en tant, aconsegueixen mobilitzar a amplis sectors de la joventut. Però aquestes causes són fets aïllats desconnectats dels relats més globals i transversals que embastin una visió global encoratjadora del compromís social més enllà dels interessos parcials. Es tracta de reprendre el fil que permeti tornar parlar dels valors nuclears que han fundat les esperances i els combats de les generacions precedents.

Ens manquen mestres polítics. Els referents actuals que commouen estan lluny del món polític proper. Els líders polítics d'antany han estat substituïts per bons gestors dels fets públics però estan mancats de relat. Perquè es tracta de fer bé les coses, però també de saber explicar per què i per quin motiu es fan aquestes coses. El relat ha de tornar a ocupar un lloc rellevant en el discurs polític. La racionalitat de la bona gestió no pot ser l'únic aval possible per atorgar la confiança política. La ciutadania ha de trobar en el polític un relat capaç de retornar la capacitat de fer-nos somiejar.

Revisitar la política XXX. Política de valors

L’acció política ha de proposar i transmetre un sèrie de valors orientats a fornir la consciència cívica i ordenar la convivència. Penso que alguns dels valors a incorporar en el treball polític són:

1.Considerar que és més rellevant ser que tenir
2.Practicar la misericòrdia, la compassió i la solidaritat.
3.Comprendre la política com a resposta ètica a l’opressió, la pobresa i la injustícia.
4.L’acció política cerca la justícia
5.La política és un compromís i un servei al bé comú.
6.És millor la cooperació que la competència
7.La gratuïtat i l’austeritat són millors que l’estimació calculada i el consum
8.L’honestedat ha de guiar el comportament política
9.La coherència de fer allò que es diu, i dir allò que es creu
10.El polític ha de ser humil i obert a la crítica
11.Viure amb llibertat el compromís polític
12.Cercar l’enteniment des de l’acceptació de la diferencia

No pretén ser cap decàleg, però un punt de partida per identificar quin són els valors que haurien de ser irrenunciables en tota activitat política

L’Abat de Montserrat parla sobre la crisi econòmica i valors

L’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya” ha estat clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous valors. La conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de Montserrat.

Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques, però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats. ¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de principis ètics.

La societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar. Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors entre els quals hi ha els altruistes.

Cal recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i solidaritat.

Cal predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.) en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions. Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.

Concretament, davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais, etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs, etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió també hi exerceixin la seva responsabilitat.

Cal ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada, que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del responsabilitzar-se a favor del bé comú.

Una tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat. En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa. La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics. No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.

La tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns fonaments sòlids per al futur.

Revisitar la política XXIX. Política és també pedagogia de valors

És responsabilitat moral de la política i dels polítics tornar a parlar de la preeminència de certs valors tradicionals i proposar-los com a valors medul•lars de tota acció política. L'acció política no pot limitar-se solament a l'art del bon govern, ha de dirigir-se també al coneixement, a les voluntats i als valors de les persones. Com diu atinádamente I. Dror "la governació ha de ser capaç -i estar disposat a això- d'involucrar-se en la «forja d'ànimes»" (Dror,I. "La capacitat de governar". Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, Barcelona 1994. pàgina 57)

És sorprenent el temps que es dedica a debatre certs temes, alguns de profund calat polític i altres molt més banals, mentre els temes morals i els referits als valors ocupen poc temps en les agendes polítiques. Tota proposta política, sinó vol veure's reduïda una bona metodologia gestora de l'existent com a "art del possible", ha de ser integral i procurar elevar la cultura política dels ciutadans perquè, si cal donar més participació a la ciutadania, els governants han de proporcionar els elements necessaris per comprendre els temes complexos de la societat. Com deia el pensador socialista català Rafael Campalans, la política és pedagogia. La pròpia política ha de ser vehicle de transmissió de valors.

La Guàrdia Civil

Gràcies a la invitació d’un amic, he tingut l’oportunitat d’assistir a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca a les fetes en honor a la seva patrona. Reconec que per a mi era un fet inusual. Mai havia estat en una “casa cuartel” de la guàrdia civil. Agreixo la invitació del meu amic perquè, a més de poder-lo acompanyar en un moment important per a ell, vaig tenir l’ocasió de conèixer de prop una realitat que m’era totalment desconeguda.

Durant el temps que he estat dins de la “casa cuartel” he pogut percebre el sentit que donen els guàrdies civils a la seva missió. El seu testimoni m’ha premés adonar-me de la significació civil d’aquesta institució benemèrita. Els discurs del Delegat del Govern de l’Estat, Joan Rangel, fet en bona part en català, m’ha donat claus per entendre el paper que aquesta institució té avui en la mateixa societat catalana. L’existència d’una policia autonòmica ha orientat a la Guàrdia Civil ha una major especialització de la qual se’n beneficia el conjunt de la societat catalana. Aquests servidors públics tenen un important paper a jugar dins del complex sistema de seguretat pública a Catalunya. Com la globalització del concepte seguretat ha portat a la Guàrdia Civil a estar present com a forces de pacificació en molts conflictes internacionals. Aquesta circumstància, a més de donar una nova dimensió a aquest cos de seguretat, ha li ha ocasionat dolor per la pèrdua d’alguns dels seus membres.

No podem fer de la nostra ignorància virtut i no valorar el paper que té la Guàrdia Civil. Al contrari. Només el coneixement de la seva realitat pot convertir la nostra ignorància en virtut. He pogut veure els guàrdies civils en el seu entorn. Homes i dones normals; uns més atlètics, altres més grassonets; uns més marcials i altres més alegres en el seu caminar; tots podrien ser veïns meus. Eren gent normal. Com la majoria de persones que omplíem la “casa quartel”. Tot i que hi havia una representació important de la societat política i civil catalana, també hi havia notables i absurdes absències. Hi ha sectors de la societat catalana que encara està presonera d’uns estereotips que els allunya de la Guàrdia Civil. Es bo trancar aquests estereotips. La societat catalana necessita de la Guàrdia Civil. El seu model policial, basat en una concepció ordenada de la disciplina, contrasta amb la concepció particular d’aquesta disciplina en altres cossos policials. Probablement això es deu a que cadascú d’ells desenvolupa un paper diferent dins del sistema de seguretat públic. Però el que és cert que Catalunya no pot prescindir del model policial que aporta la Guàrdia Civil. Per això la Guàrdia Civil necessita rebre l’escalf de la societat, a la qual serveix, i nosaltres necessitem sentir-nos protegits per la Guàrdia Civil.

Gregori Palamàs en l'Església ortodoxa catalana

Dissabte passat assistí a la festa parroquial i a la inauguració de curs de la parròquia ortodoxa de Sant Gregori Palamàs. Per tal ocasió el pare Joan havia convidat al diaca Jovan Milanovic de l’Institut Teològic de Sanit Serge de París a parlar sobre “La importància de la teologia de Sant Gregori Palamàs en el món d’avui”. De l’extensa i interessant dissertació del pare Milanovic sobre la figura de Gregori Palamàs, renovador de la mística i el monaquisme ortodox, voldria aportar algunes de les idees que vaig escoltar.

L’encarnació de Déu no s’esgota en l’Ascensió del Crist, sinó que perdura per la presència del Crist en l’Església a través de la Pentecosta. L’Esperit està entre nosaltres a través de la gràcia i això dóna la vida de gràcia als homes. Cada persona té una energia interior que li aporta el sentit de la seva existència. Aquesta energia interior no és divina, sinó humana. Ella està en l’interior de les persones i és el que ens empeny a buscar la raó de l’existència. La recerca es pot orientar en diverses direccions. L’energia divina es fa present només a través de la gràcia i és la que ens orienta cap a Déu. En aquest cas, aquesta gràcia ens porta a la salvació (estat de bondat).

Déu estima a les persones. El seu amor és per vèncer al pecat i per recordar als homes que la vertadera salvació és no oblidar-lo. Per fer-ho, els individus han de descobrir l’amor que tenen dins seu. En aquest punt es troben l’energia humana i la divina. Per això Déu es feu home. El punt de trobada de les dues energies és l’amor. Les persones tenen la llibertat d’escollir el que volen ser. La vida és una lliure elecció. Perquè l’home pot deixar d’estar orientat cap a l’amor. Mentre Déu no deixa d’orientar el seu amor cap als homes. La vertadera intel·ligència humana és orientar-nos plenament a Déu. L’esperit interior ens ajuda orientar-nos a l’Altre i als altres.

Conviure en la diversitat

En la introducció del "Pla Barcelona interculturalitat" hi ha una interessant anàlisi de la situació de la immigració a la ciutat. A continuació resumeixo els aspectes més essencials d’aquest text.

La Barcelona actual és el resultat de les migracions d’ahir. La ciutat inicia el segle XX amb més de mig milió d’habitants dels quals el 21% havia nascut fora de Catalunya. Entre el 1920 i el 1930 la població augmentà en una 40% i va arribar al milió d’habitants, dels quals el 37% havia nascut fora de Catalunya i el 2,7% (27.000 persones) tenien nacionalitat estrangera. Finalment, de les 1.755.000 persones que el 1975 vivien a Barcelona, el 44% eren nascudes fora de Catalunya. El gener de l’any 2000 els estrangers que residien a Barcelona suposaven el 3,5% del total de la població, mentre que a principis del 2010 aquest percentatge es trobava al voltant del 17% (gairabé 300.000 persones).

Una part important d’aquests nous residents han vingut per motius econòmics, amb l’objectiu de millorar les seves expectatives vitals i trobar les oportunitats que no tenien als seus països d’origen. També ha augmentat el nombre de persones atretes per altres motius vinculats a l’ambient d’una ciutat més cosmopolita i oberta al món que mai. La majoria dels nous barcelonins provenen de països llatinoamericans, però també hi ha una presència important de ciutadans procedents de països del continent asiàtic com el Pakistan i la Xina o del nord d’Àfrica com el Marroc. És destacable l’augment del nombre de residents que venen de diversos països europeus, com Itàlia o França, també d’alguns països de l’Est.

La primera dècada del segle XXI és una etapa d’acollida. Actualment, la intensitat d’aquest flux s’ha frenat notablement. Barcelona ha demostrat, una vegada més, la seva capacitat d’acollida i d’adaptació. Tot això ha passat sense episodis conflictius de convivència. Aquesta realitat ha representat un augment notable de la diversitat sociocultural. La diversitat d’orígens, de llengües, costums, valors i creences i, en definitiva, de cosmovisions del món, planteja noves complexitats per a la convivència i la cohesió social, però també noves oportunitats que cal tenir presents. El debat actual es centra en com volem conviure en la diversitat.

Revisitar la política XXVIII. Els valores del passat, valors en el present

Per refundar la política s'ha de recuperar alguns valors que estan incrustats en el procés d'emancipació de la humanitat. ¿Quins són aquests valors?, ¿on es troben?, ¿com es transmeten?. Part d'aquests valors formen part de la pròpia història de la humanitat. Al voltant d'ells s'ha articulat la societat moderna i amb ells es pot avançar cap a la societat del futur. Hem de parlar d’aquests valors. Es tracta de resituar i reviure alguns dels valors tradicionals que han servit per orientar el combat desenvolupat per la humanitat a favor de la justícia, la llibertat i la igualtat dels individus. De la mateixa manera, cal escoltar la societat per descobrir aquelles valores emergents que han de complementar als anteriors.

No és una tasca fàcil, especialment perquè recuperar aquests valors sòlids es produeix en un context de "apoteosis barroca de valors" ,on és complex i difícil "no solament reafirmar-nos en els valors tradicionals sinó, indicar aquells valors que en el context de les contradiccions actuals, de la problemàtica contemporània necessiten reafirmar més nítidament" (Obiols, R. "Socialisme i Cristianisme. Dues tradicions i uns valors a compartir". Qüestions de Vida Cristiana) Assumir aquest repte significa enfrontar-se tant a els qui s'obstinen a demostrar que gens té sentit, que el futur s'esvaeix per la força del present, com denunciar l'engany dels qui pretenen demostrar que fins i tot el passat es va construir sobre falses creences i ideals.

Revisitar la política XXVII. L’ètica de la política

Per superar l'escissió ètica de la política cal refundar el sentit moral d'aquesta i recuperar la capacitat moralitzadora de la pròpia militància política. Es tracta de recuperar el vell valor del compromís sociopolítico, com a expressió de responsabilitat personal davant les injustícies de la nostra societat i el sofriment de la humanitat. Si bé la desafecció que produeix la situació política estimula als joves al desànim, això no ha de suposar acceptar la pèrdua de sentit del compromís sociopolític. No es pot reconstruir el nou rostre de la política des de l'allunyament de les realitats socials o desconfiant de les institucions democràtiques. Per a aquesta ocasió són orientadores les referències morals que podem treure de la paràbola del bon samarità. La seva actitud va ser proposada per Jesús com a exemple perquè va tenir compassió de qui estava sofrint i, buscant un sentit pragmàtic al seu gest, va procurar alleugerir les causes del seu dolor. En aquesta paràbola es condensen els missatges que hem d'explicar als homes i dones del nostre temps. El valor del compromís s'ha de prendre com a expressió de la solidaritat cap a els qui es troben sotmesos a qualsevol tipus de sofriment. El nou rostre dels polítics ha d'identificar-se amb la compassió que han sabut mostrar els bons samaritans i samaritanes al llarg de la història salvadora de la humanitat.

Per poder recuperar la credibilitat moral dels partits cal recuperar també la credibilitat moral dels seus militants i dels càrrecs públics. Aquests, en el seu comportament, han de guiar-se pels principis acceptats d'ètica pública. La pròpia conquesta de poder no ha de més una fi en el seu mateix, sinó un mitjà instrumental lloc en funció dels valors que tot polític vol impulsar a través de l'acció política. Moralitzar la política significa adequar els comportaments dels polítics, en totes les seves amplituds, al que la "gent considera admissible en el seu comportament, i el que no" (de Silva, Pedro "Etica i polítics" El País 22 octubre 1993 pàgina 13 i 14). El judici ètic dels polítics s’ha de contrastar tant amb els principis de l'Estat de Dret com amb les conviccions morals de l'opinió pública.

Per un nou pacte constitucional

El Cercle d'Economia ha tret una nota que anima als partits catalans ha aprofitar el canvi de legislatura per definir les pautes que permetin restablir les relacions entre Catalunya i Espanya. A més, s’ha assenyalat també la necessitat de reformar la Constitució per millorar la confiança mútua. Diuen que ara és el moment adequat per iniciar un diàleg entre totes les forces polítiques del Parlament, i ha assenyalat que els programes electorals haurien d'aclarir les posicions i facilitar l'acord entre els partits, deixant enrere el discurs tàctic i partidista "per poder donar una resposta adequada a les expectatives de la ciutadania".

El Cercle ha assegurat que l'Estat d'Autonomies comença a mostrar "clares limitacions" per atendre les aspiracions de Catalunya, i que és necessària una "reformulació sense renúncies de l'acord institucional a Espanya, per sortir més enfortits de l'atzucac". "Ha passat el temps suficient com para ja abandonar els ajustos de curt abast, habitualment promoguts per la necessitat de conformar majories parlamentàries". Cal, es diu, anar cap a un pacte que permeti abordar la qüestió amb una visió de llarg termini, "allunyada d'instints electoralistes immediats".

Cal considerar la Constitució com un marc dinàmic al servei de la convivència dels ciutadans i "no com un marc que, en si, sacralitzi el que fa més de 30 anys representava l'aposta per la moderació i el bon sentit en les circumstàncies d'aquell moment". Al final de la nota es diu es fa una proposta política de profund calat polític. S’indica que la societat catalana, liderada des de la política, ha de configurar una posició comuna tan majoritària com sigui possible, per tal de superar el "desengany" del fallit procés de l'Estatut, i que perfili la proposta d'un model concret de conformació de l'Estat "capaç de restablir la mútua confiança a Espanya". ¿Què volen expressar els empresaris amb aquest enigmàtic final?, ¿cóm es defineix aquesta majoria?, ¿on s’expressa, en el Parlament o en el govern?. Tothom té les seves pròpies respostes. Algun polític ja s’expressà fa dies en aquest sentit, altres ho han fet avui. No tots apunten en la mateixa direcció. Però les preguntes resten obertes.

Barcelona, ciutat de la llibertat i el respecte

Els fets violents ocorreguts durant la jornada de Vaga General han estimulat algunes opinions que sostenen que Barcelona actua de reclam pels antisistema. M’ha sorprès la facilitat com s’ha escampat aquesta brama. El seu fonament és la dada, per altra part inqüestionable, d’haver trobar bastants estrangers entre els detinguts en els aldarulls. Es diu que la ciutat de Barcelona exerceix un efecte crida pels antisistema. Algun medi, de titular ràpid i cridaner, ha dit que l’ocupació de l’edifici de la plaça Catalunya de Barcelona era un assaig de la futura guerrilla urbana, i que això anirà a més. Altres, més agosarats encara, han parlat del preludi d’una kale borraka a la catalana. Hi ha opinions per tots els gustos. Fins i tot, hi ha qui pensa que els ocupants estan manipulats per l’extrema dreta delitosa de crear un estat de confusió i de caos favorable a les seves propostes de més ordre i restricció de llibertats. Tot és possible, però sense dades contrastades, més enllà de les esmentades, que justifiquin alguna de les hipòtesis. Així, els judicis són més gratuïts que fonamentats.

Pocs dies abans d’aquests aldarulls l’ajuntament de Barcelona presentava editat el seu Pla d’Interculturalitat. En aquest document, el consistori barceloní explica que la majoria dels immigrants a la ciutat ho son per raons socioeconòmiqes, però es destaca que hi ha un increment de persones que venen a Barcelona atretes pel seu caràcter cosmopolita i obert. Aquest valor de Barcelona és un tresor. Especialment quan a altres països europeus, per la pressió de la dreta extrema, els governants comencen a descafeïnar alguns drets cívics. La ciutat de Barcelona és un pol d’atracció per les persones que volen compartir amb els barcelonins els valors de la llibertat i el respecte, principis bàsics per una convivència ordenada.

En cap cas l’esperiti obert de la societat barcelonina s’ha d’interpretar com un cant a la permissivitat sense límits. Així ho ha expressat molt bé el seu alcalde, Jordi Hereu. Criticar a les autoritats com a permissives és un absurd i denota desconeixement del treball policial o, simplement, mala fe. La llibertat i el respecte només es poden viure plenament si la convivència és ordenada. Per això, la responsabilitat de tot governant és aïllar socialment d’incivisme, prevenir-lo i, si s’escau, reprimir-lo. L’incivisme ataca l’arrel de la convivència. L’ordre social no hauria de ser un valor patrimonial del sectors conservadors de la societat. Precisament, perquè volem conservar la llibertat i el respecte, necessitem mantenir un determinat nivell d’ordre. No tot val en una societat de llibertat. No hi ha espai a la permissivitat si s’altera l’harmonia de la convivència. Cal defensar el model de la ciutat de Barcelona com espai urbà de llibertat i respecte individual i col·lectiu. Cal fer-ho amb fermesa, malgrat que alguns brètols intentin malmetre-ho.

El preu del viatge del Papa

La realitat es vista a partir d'uns pressupòsits que condicionen, no tan sols el que es veu sinó com es judiquen els fets. Això és el que està passant en relació a la propera visita del Papa a Catalunya. Hi ha persones que critiquen que es gastaran masses diners i altres que troben curta les aportacions públiques al viatge. Aquest debat comença a introduir-se en algun medi de comunicació. El que és evident que aquestes qüestions mereixen diferents anàlisis segons la percepció de l'autor de la crònica o del relat periodístic. Un exemple de tot això és l’extensa crònica de María-Paz López el diumenge passat a La Vanguardia..De l'article d'aquesta periodista el lector pot treure una senzilla i ràpida conclusió: a Galícia els poders públics mimen la visita del Papa, mentre que a Catalunya no passa el mateix, hi ha indiferència. El mesurador d’aquesta actitud, segons la periodista, són els diners que les administracions publiques destinen a sufragar o col·laborar amb la visita de Benet XVI. Però, és l’aportació econòmica del sector públic un indicador del seu compromís amb la visita del Papa? És un indicador pertinent o en són possibles altres? És un indicador robust i fiable?.

Llegint la crònica de María-Paz López sorprèn com els pressupòsits arriben a condicionar la manera com es fan els comptes. Si bé es diu que a Galícia el 50% de l’aportació de Xunta (xifrada en 3 milions d'euros) és per finançar la retransmissió de TVG; quan es fan els càlculs de les aportacions de Catalunya, ni s’esmenta que TV3 també fa la retransmissió, ni que hi ha més cobertura televisiva per la pròpia durada (23 hores) i complexitat de la visita, ni que el centre internacional de premsa assumeix compromisos comunicatius superiors. Per un senzilla regla de tres els costos de televisió a Catalunya haurien de ser molt per damunt dels 1,5 milions d’euros. Tot això s’obvia, alhora de calcular unes despeses, en allò que són fàcilment comparables entre les administracions gallegues i catalana.

També voldria referir-me a alguns dels aspectes relacionats amb els costos del viatge de Benet XVI com a ciutadà i cristià. Com a ciutadà penso que les institucions publiques han de col·laborar activament en els esdeveniments que es considerin profitosos per la societat. És evident que no tots aquests tenen la mateixa incidència per allò que els avaluadors públics identifiquen com a retorn de la inversió. La decisió política, en aquest sentit sempre serà discrecional, ja que en cada cas es ponderarà el valor d’aquest retorn i sobre aquesta informació es prendran les decissions. Sabent que el retorn de la inversió pot ser econòmic o social. En cada cas els elements de mesura seran diferents. En el cas de la visita del Papa és indubtable que el retorn de la inversió, en tots sentits, és enormement superior al cost de la despesa. A més, pel que s’ha comentat en els medis, la participació pública s’orienta a facilitar una bona assistència tècnica als medis de comunicació internacional a fi de poder cobrir informativament l’esdeveniment. En aquest sentit, el meu sentiment cívic queda perfectament atès.

Com a cristià també estic satisfet perquè la meva diòcesi ha generat prous recursos per assumir el gruix més important del cost de la visita de Benet XVI. En aquest sentit, la bona gestió de l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, ha permès que la visita de Benet XVI es pogués assumir bàsicament amb recursos propis o aliens però gestionats des del bisbat, sense recórrer a les aportacions extraordinàries i genèriques de les administracions públiques més enllà dels compromisos adquirits a través de la informació pública i del suport logístic que es dóna habitualment a esdeveniments d’aquest tipus. Això fa sentir-me satisfet de la capacitat que han tingut la comissió organitzadora de la visitat del Papa que, perfectament coordinada pel pare Enric Puig, ha sabut garantir un elevat nivell d’autofinançament de l’esdeveniment.

És evident que alhora d’escriure una crònica periodística la realitat és flexible i adaptable segons els interessos de qui l’escriu i de per a qui escriu. L’article de María-Paz López està orientat a transmetre la sensació d’un passotisme, d’un mal gest, d’una incomprensió o d’una indiferència, en concret de la Generalitat de Catalunya en relació a la visita del Papa. La sorpresa d’aquesta crònica és que la mateixa periodista, just al final de la seva extensa crònica, nega que això sigui d’aquesta manera i afirma “varis interlocutors donen fe de la satisfacció del cardenal Sistach per el tracte rebut de la Generalitat”. Llavors, si això és així, ¿què pretén la crònica de María-Paz López?, ¿a qui vol beneficiar aparentant un conflicte que no és?.

Intervenció del President José Montilla a la trobada de Sant Egidi

Ahir, diumenge 3 d’octubre, s’inaugurà la trobada de pregària per la pau organitzada per la Comunitat de Sant Egidi i l’Arxidiòcesi de Barcelona. Si algú vol tenir una informació detallada de les activitats que es fan, pot consultar la pàgina web de Catalunya Religió on es dóna informació en directe del que està succeint.

El que voldria en el meu post és reproduir part de la intervenció del President de la Generalitat, José Montilla, en l’acte inaugural. Els fragment més rellevants de la seu discurs foren:

Catalunya i la seva capital, exerceixen una vegada més d’amfitrions d’un encontre de caràcter internacional de gran rellevància. Amb l’hospitalitat que caracteritza el nostre país, volem fer-los sentir com si estiguessin a casa seva .

Ja l’any 2001, la nostra ciutat va acollir calorosament aquesta Trobada. Avui com llavors, l’ “esperit d’Assís” que la inspira, és un estímul viu i actuant per seguir aprofundint en el missatge de pau i de diàleg que ens convoca i aplega .

Permetin-me que els parli uns instants de Catalunya... Com molts de vostès saben, el nostre és un país que projecta amb orgull la singularitat d’una cultura mil·lenària i una llengua pròpia, en la qual els hi parlo. El nostre és un poble que s’autogoverna, amb unes institucions que representen la continuïtat de la nostra consciència històrica. Una consciència plural, forjada amb procedències i accents diversos, que ha fet de la cohesió, la pau i la convivència uns valors a preservar .

Aquest és un poble que es reconeix a si mateix en la cultura del diàleg i l’acord, en el que representa d’ideal i principi democràtic. Catalunya ha expressat també, al llarg de la seva història, una vocació de diàleg amb el nostre entorn més proper, amb la resta de pobles d’Espanya, Europa i la Mediterrània. Però també, més enllà, teixint un vincle estret amb la resta del món, en l’esforç per compartir uns ideals universals que ens agermanen .

(...)

Estem, per tant, molt orgullosos que durant els propers dies Barcelona esdevingui de nou, capital de la Pau. Una pau que entenem, no pot ser només sinònim de l’absència de guerra o de violència. La pau és sempre molt més que això. És crear les condicions per la solidaritat i la comprensió entre la gran família humana. És la construcció quotidiana dels espais per conviure en la diversitat .

Una diversitat que és, segurament, un dels paradigmes que millor defineix les societats contemporànies. I la nostra ben especialment. Una diversitat que s’expressa per mitjà de múltiples maneres, creences i cosmovisions .

A través del diàleg amb la diversitat, podrem aspirar a entendre la nostra realitat complexa i ser capaços d’aventurar quins camins prendrà el nostre futur immediat, sense temors ni prejudicis. Precisament la por, el prejudici i el rebuig a la diferència, o la temptació per simplificar la realitat, són la primera expressió de qualsevol forma de pensament únic que està en la base dels totalitarismes .

No podem deixar que els fonamentalismes i els extremismes aprofitin les tensions d’un món plural i la diversitat per propiciar l’enfrontament i la discòrdia .

Perquè la pau significa superar els ressentiments i treballar per la confiança mútua. La pau significa aixecar ponts, allà on abans ens separaven els murs. La pau és un esforç sostingut per escoltar, aprendre i respectar les diferències, tot cercant a la vegada els intangibles comuns i universals. Estimem la vida i estimem la pau que la fa possible .

Estimem la paraula que emana de totes les llengües, cultures i religions. Una paraula carregada de veritat. Allò que el sagrat Alcorà en diu: "Sigues conscient de Déu i digues sempre la veritat”. I que també trobem en els missatges de pau i amor de la Toràh i els evangelis:..”aquells que faran la pau, seran considerats fills de Déu.” Escriptures de pau universals que també trobem en la resta de creences. Perquè les religions han de ser una font de pau i no de confrontació.. Perquè és en el missatge de les religions on es destil·la una part de la saviesa que atresorem, en un pòsit mil·lenari que dóna forma a les diferents cultures d’arreu i que ens ajuda a tenir una idea més acurada del que som com a humanitat .

Perquè també en l’espiritualitat i en els valors profunds i sagrats de les religions, podem trobar moltes de les respostes als interrogants que ens planteja el món d’avui. En el fet religiós trobem les arrels de les nostres cultures i podem cercar, també avui, el camí per enfortir la convivència, tot enriquint l’experiència humana .

Cultures i religions en diàleg, com el millor mirall per educar i fer pedagogia de la convivència i la diversitat. Un diàleg que també s’ha de produir entre laics i creients. Des del pensament religiós i des de l’ètica humanista i cívica .

És en l’espiritualitat de les pregàries que porteu a Barcelona i en el debat intel·lectual de les idees que no admeten respostes dogmàtiques, on sabrem trobar els fonaments profunds de la pau . Passant de les nostres conviccions a les conviccions dels altres, en un procés fèrtil i alliberador que ha de donar nous fruits i de valor superior a les idees de partença .

Buscant en un diàleg realment obert, que ens porti al descobriment de l’altre i a un enriquiment mutu. En paraules de Raimon Pannikar, no ens podem conèixer a nosaltres mateixos, sinó ens coneixem i aprenem amb els altres. Aquesta és una exigència ètica, humana i també política .

Perquè hem aprés que de la força dels ideals i de l’empeny positiu des de valors universals, la humanitat sencera ha assolit grans fites al llarg de la història .

Ara més que mai, en moments de crisi econòmica global, de canvi de paradigmes i de reptes mundials compartits, necessitem reivindicar de manera conjunta aquells valors que reforcen el nostre compromís amb un futur de progrés i de pau. Necessitem prendre consciència i recuperar amb coratge la fe, per creure en la nostra capacitat col·lectiva de resoldre positivament els conflictes que ens envolten. Aquest és un batec que se sent en els cor de milions de persones al voltant de tot el planeta .

Un crit d’ajuda al qual hem de donar resposta. Cadascú des de les pròpies responsabilitats, però sent conscients que tots som actors del canvi. Cal agrupar esforços i els anhels comuns en el desig de pau que compartim, amb iniciatives i accions com les que representen l’esperit d’aquesta Trobada .

De ben segur que en els propers dies hi podran aprofundir.

(...)

De tots depèn trobar els camins que permetin una major prosperitat i progrés per a totes les persones i pobles de la terra, en condicions més equitatives i sostenibles .

Construint comunitats a nivell local, nacional, regional i també global, compromeses amb la llibertat, la solidaritat, el progrés i la justícia. Cercant els mecanismes i les institucions per una governança mundial democràtica i legítima .

Canalitzant el missatges de fraternitat que estan en el cor de les religions i en les diverses fonts de veritat presents en les nostres cultures .

El seu peregrinatge de pau fins a Barcelona és un estímul que renova la nostra confiança i compromís amb la pau i el diàleg. Els animo a recollir el pols del present per albirar horitzons possibles plens d’esperança. És el que necessitem.

Islam i ciutadania

Aquest diumenge el Consell islàmic de Catalunya, evidenciant un esforç de presència continuada en la societat catalana, ha celebrat el VI Congrés dels imams i presidents de comunitats de Catalunya amb el lema “L´Islam i la ciutadania ”. L’objectiu del congrés d’aquest any ha estat debatre els aspectes relacionat amb la identitat dels musulmans, especialment en un context social i cultural on l’Islam no és la religió de l’Estat i com construeixen la seva ciutadania fonamentada en drets i deures.

Els experts han constatat que els ciutadans tenen avui moltes identitats que es defineixen a partir de múltiples identificacions, on la religió és un dels referents, però no l’únic. Des d’aquest pluralitat d’identificacions els ciutadans construeixen el seu sentit de pertinença a la societat que es pot considerar com allò que esdevé comú denominador. Els musulmans del nostre país, són ciutadans, amb drets i deures, que han de participar en totes les institucions, iniciatives i àmbits on s’elabora aquest sentiment de pertinença.

Avui, el concepte de ciutadania no està lligat al de nacionalitat. La ciutadania, a més de drets i deures associats als drets polítics, comporta també una sèrie valors que serveixen per definir el tipus de societat. Acceptar la ciutadania significa assumir com a propis aquests valors, sense que això signifiqui renunciar a altres elements que aporten també significats dins d’aquesta pluralitat d’identificacions. Els poders públics han d’entendre avui que el reconeixement i la protecció de les llibertats fonamentals, entre les quals es troba la religiosa, comporta assumir que hi ha una expressió individual dels drets de ciutadania, però també hi ha una manifestació col•lectiva d’aquests drets. Cal protegir aquestes dues dimensions per tal que els ciutadans musulmans puguin participar plenament, amb condicions d’igualtat, en la construcció dels referents comuns que ens assegura la convivència

Revisitar la política XXVI. La ética de la responsabilidad, la ética de las convicciones

És evident que en la societat contemporània hi ha hagut una pèrdua progressiva de la funció moralitzadora i pedagògica que el pensament il·lustrat havia atribuït a la política. La política ha perdut els seus referents morals assetjada per una concepció pragmàtica de la política. D'aquesta manera "no resten escletxes per al «deu ser»; aquest perd el seu caràcter de tensió innovadora, de possibilitats de canvi substancial, i queda sotmès i absorbit per allò que «de fet és». Retorna el vell principi totalitari que el real és racional i corresponentment l'oposició moral practicada és irracional i irreal" (Gimbernat, J.A. i altres "La ética de la igualdad". El País 3 Gener 1989. pàg.9). És més, des de sectors de la societat es propaga una nova creença fonamentada en les absències de referents ideològics. S'afirma que tal absència és una condició necessària, a manera de desert que ha de transitar la cultura contemporània, perquè l'home i la dona moderns es desprenguin d'aquelles conviccions que limitaven la llibertat individual i impedien el seu desenvolupament. En les democràcies occidentals la imatge de polític transmesa s'identifica amb "un model de comportament desideologitzat, sense un altre mètode que la pragmàtica ni una altra jerarquia de valors que els resultats" (Vázquez Montalbán, M. "El 'yuppie' y el teólogo" El País 20 Març 1987 pàg.9). Encara que necessaris, els resultats no poden significar l'única validació de l'acció política.

Davant l'absència de referents vàlids és natural que es produeixi una important escissió entre l'exercici del poder polític i la responsabilitat moral dels polítics. L'escena política està dominada per dues lògiques suposadament oposades: la lògica del poder i la lògica democràtica. Aquesta parcel·lació de l'ètica en dos mons i amb projectes ètics diferents té importants repercussions socials. En analitzar el fet polític Max Weber va observar l'existència de la "ètica de les responsabilitats", pròpia dels qui han assumit responsabilitats polítiques, i la "ètica de les conviccions", reservada als intel·lectuals. A diferència de l'ètica de les conviccions, que quedaria reclosa al camp de la ideologia i únicament s'ocuparia de les finalitats últimes, l'ètica de les responsabilitat "fonamenta el seu discurs sobre la primacia dels mitjans sobre les finalitats. Una mirada al nostre entorn immediat es treu la conclusió que no importa el que es va fer des del poder, sinó estar en el poder" . (Ibáñez, J.. "¿Somos todavía de los nuestros?" El País 22 Setembre 1986). L'existència d'aquestes dues lògiques produeix una dissociació ètica entre l'exercici de la política i el món de les creences, i afavoreix la lògica autònoma del poder.