El govern del PSOE ha salvat els pressupostos i, pel que sembla, la legislatura gràcies a un acord in extremis amb el PNB, amés del clàssic pacte amb Coalición Canària. Els diputats bascos donen l’estabilitat que necessitava el govern per afrontar tranquil·lament tot el recorregut de la legislatura. Això és bo, perquè en un moment de crisi els analistes sempre recomanen transmetre tranquil·litat i estabilitat. El pacte aporta les dues coses. Un cop pactat l’escenari polític pel futur més immediat el que cal és els fer bé els deures per evitar tornar a entrar en èpoques turbulentes. Això es suposa resolt per les polítiques públiques a partir de les quals s’elaboren pels pressupostos
El que resulta sorprenent és la manera com s’arriba a assolir el pacte polític, aspecte de forma, i el què representa per la qualitat de la democràcia, qüestió de fons.
Tota aquesta situació em recorda el tango Cambalache. Aquest tango diu:
Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseados.
Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador...
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.
¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón...
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín...
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto a un calefón.
Siglo veinte, cambalache
problemático y febril...
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás...!
¡Dale, que va...!
¡Que allá en el Horno
nos vamo’a encontrar...!
No pienses más; sentate a un lao,
que ha nadie importa si naciste honrao...
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley.
Mirant el diccionari trobo que el terme cambalache es defineix com: Cambio recíproco de objetos de poco valor; tiene generalmente sentido despectivo o peyorativo. Chanchullo. Dóna la impressió que aquest acord té bastant de canvi de cromos per estar tots contents i seguir preocupant-se dels seus assumptes. Aprofitar el moment dels pressupostos per representar una escena que té més de subhasta que de dignificació de l’acte polític és un flac favor a la democràcia. Els pressupostos és el moment culminant de l’acció de govern, per això resulta sorprenent que l’acord polític es construeixi, no sobre el contingut de les polítiques públiques pressupostades, sinó sobre la base d’acords addicionals, complementaris afegits corre a cuita per tal de fornir l’acord. És evident que és legítim fer-ho, però no és estètic i la política també comporta estètica, per no parlar només d’ètica, que també.
Certament que el PNB pot justificar que ha assolit una victòria, els traspassos, i el PSOE que, per responsabilitat de país, llegeixis seguir en el govern, ha cedit a les pretensions del PNB. Però, el quid de la qüestió que caldria explicar és perquè es dóna ara al País Basc uns traspassos que ja estaven contemplats en el seu estatut. ¿No és això una truca política? , ¿si l’autonomia basca tenia dret als traspassos, perquè entren com a torna de l’estabilitat polític del govern de l’Estat?, ¿per què no donar de sortida el que és de justícia tenir?, ¿per què negar allò que és legítim?. Certs pactes sobre els pressupostos fan un mal favor a la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada