dimecres, 27 d’octubre del 2010

Complexitat del missatge polític

La política cada cop s’ha tornat més polièdrica i, fins i tot, bastant més polisèmica. Els comunicadors polítics van de bòlit alhora de concretar un missatge polític generalista. Ho creuen impossible. L’alternativa és la personalització del missatge segons segments. Les estratègies de mercat modelen les estratègies. L’objectiu és el mateix: trobar el millor missatge pel públic objectiu. Però hi ha diferències que no es poden obviar, tot i que cal resoldre. Mentre un producte en el mercat té un públic diana i per això es pot prescindir de la resta de mortals; en política no és tan fàcil. Malgrat que hi hagi diferents segments objectivables el cap de llista en unes eleccions, per exemple, ha d’intentar adreçar el seu missatge al màxim nombre de persones procurant emprar els canals adequats. El problema apareix quan es pretén elevar un d’aquests canals, per més atractiu i ocurrent que sigui, a la categoria de general.

Costa escollir el públic diana del missatge polític. El missatge generalista té el risc de que ningú se’l senti seu; presentar-lo molt concret només té sentit perquí el comprén. L’error és pretendre que un missatge sectorial tingui un destinatari generalista. Durant aquests dies alguns partits han comés aquests error. Per exemple, presentar un candidat com a heroi és desconcertant per un ampli sector de la societat si el missatge comunicatiu no discrimina bé el seu públic objectiu. La paraula heroi evoca, en un determinat sector de la societat, moltes connotacions salvadores i redemptores que, precisament, no volen veure’s associades a l’activitat política. Per una determinada generació els herois només existeixen en els tebeos o els còmics il·lustrats amb colors cridaners que es llegien de joves. Aquesta generació, un cop adulta, considera que l’acció política, que es mou entre la raó i els sentiments, necessita tenir capacitat analítica i capacitat de propositiva. No calen fer focs d’encenalls en tecnicolor sobre la figura mítica de l’heroi. Aquest, ja no és l’individu idealitzat, sinó, com a molt i en determinades circumstàncies, una persona que assumeix un rol tan efímer com un funambulista en caiguda lliure.

Per això, la imatge d’un polític heroi pot confondre i suggerir algun refús. Hi ha persones que no volen polítics herois. Són persones que no els agradi aplicar a la política el que diuen els diccionaris dels herois. Aquestes persones volen polítics treballadors, solidaris, entregats, propers, que escoltin i entenguin els seus problemes i, amb molta naturalitat proposin alternatives per resoldre’ls.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada