La realitat es vista a partir d'uns pressupòsits que condicionen, no tan sols el que es veu sinó com es judiquen els fets. Això és el que està passant en relació a la propera visita del Papa a Catalunya. Hi ha persones que critiquen que es gastaran masses diners i altres que troben curta les aportacions públiques al viatge. Aquest debat comença a introduir-se en algun medi de comunicació. El que és evident que aquestes qüestions mereixen diferents anàlisis segons la percepció de l'autor de la crònica o del relat periodístic. Un exemple de tot això és l’extensa crònica de María-Paz López el diumenge passat a La Vanguardia..De l'article d'aquesta periodista el lector pot treure una senzilla i ràpida conclusió: a Galícia els poders públics mimen la visita del Papa, mentre que a Catalunya no passa el mateix, hi ha indiferència. El mesurador d’aquesta actitud, segons la periodista, són els diners que les administracions publiques destinen a sufragar o col·laborar amb la visita de Benet XVI. Però, és l’aportació econòmica del sector públic un indicador del seu compromís amb la visita del Papa? És un indicador pertinent o en són possibles altres? És un indicador robust i fiable?.
Llegint la crònica de María-Paz López sorprèn com els pressupòsits arriben a condicionar la manera com es fan els comptes. Si bé es diu que a Galícia el 50% de l’aportació de Xunta (xifrada en 3 milions d'euros) és per finançar la retransmissió de TVG; quan es fan els càlculs de les aportacions de Catalunya, ni s’esmenta que TV3 també fa la retransmissió, ni que hi ha més cobertura televisiva per la pròpia durada (23 hores) i complexitat de la visita, ni que el centre internacional de premsa assumeix compromisos comunicatius superiors. Per un senzilla regla de tres els costos de televisió a Catalunya haurien de ser molt per damunt dels 1,5 milions d’euros. Tot això s’obvia, alhora de calcular unes despeses, en allò que són fàcilment comparables entre les administracions gallegues i catalana.
També voldria referir-me a alguns dels aspectes relacionats amb els costos del viatge de Benet XVI com a ciutadà i cristià. Com a ciutadà penso que les institucions publiques han de col·laborar activament en els esdeveniments que es considerin profitosos per la societat. És evident que no tots aquests tenen la mateixa incidència per allò que els avaluadors públics identifiquen com a retorn de la inversió. La decisió política, en aquest sentit sempre serà discrecional, ja que en cada cas es ponderarà el valor d’aquest retorn i sobre aquesta informació es prendran les decissions. Sabent que el retorn de la inversió pot ser econòmic o social. En cada cas els elements de mesura seran diferents. En el cas de la visita del Papa és indubtable que el retorn de la inversió, en tots sentits, és enormement superior al cost de la despesa. A més, pel que s’ha comentat en els medis, la participació pública s’orienta a facilitar una bona assistència tècnica als medis de comunicació internacional a fi de poder cobrir informativament l’esdeveniment. En aquest sentit, el meu sentiment cívic queda perfectament atès.
Com a cristià també estic satisfet perquè la meva diòcesi ha generat prous recursos per assumir el gruix més important del cost de la visita de Benet XVI. En aquest sentit, la bona gestió de l’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, ha permès que la visita de Benet XVI es pogués assumir bàsicament amb recursos propis o aliens però gestionats des del bisbat, sense recórrer a les aportacions extraordinàries i genèriques de les administracions públiques més enllà dels compromisos adquirits a través de la informació pública i del suport logístic que es dóna habitualment a esdeveniments d’aquest tipus. Això fa sentir-me satisfet de la capacitat que han tingut la comissió organitzadora de la visitat del Papa que, perfectament coordinada pel pare Enric Puig, ha sabut garantir un elevat nivell d’autofinançament de l’esdeveniment.
És evident que alhora d’escriure una crònica periodística la realitat és flexible i adaptable segons els interessos de qui l’escriu i de per a qui escriu. L’article de María-Paz López està orientat a transmetre la sensació d’un passotisme, d’un mal gest, d’una incomprensió o d’una indiferència, en concret de la Generalitat de Catalunya en relació a la visita del Papa. La sorpresa d’aquesta crònica és que la mateixa periodista, just al final de la seva extensa crònica, nega que això sigui d’aquesta manera i afirma “varis interlocutors donen fe de la satisfacció del cardenal Sistach per el tracte rebut de la Generalitat”. Llavors, si això és així, ¿què pretén la crònica de María-Paz López?, ¿a qui vol beneficiar aparentant un conflicte que no és?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada