Apreciat Ricard.
No vaig creure convenient contestar en un primer moment al teu article a la revista informativa de l’Ajuntament de Barcelona. Llavors vaig estimar que el teu escrit es tractava d’una mena de crònica a l’estil de les notícies que els comunicadors polítics procuren difondre un divendres a la tarda. Notícies de caducitat ràpida. Però he vist que no ha estat així. Has tornat a manifestar en el teu blog la teva oposició al proper viatge de Benet XVI i la contundència dels teus judicis han provocat algunes reaccions tant categòriques com les teves opinions. À més, altres companys polítics teus han corroborat el que dius i, fins i tot alguns, han demanat públicament manifestar-se contra el Papa pels carrers de Barcelona.
Fa temps que ens coneixem. Sempre he tingut profund respecte per la teva trajectòria acadèmica i, els cops que hem coincidit en algun projecte de treball, he admirat el teu coneixement de la ciència política. Per això ara m’han sorprès els teus judicis, més pel seu to que pel seu contingut. Doncs, comprenc que la figura de Benet XVI no ha de provocar necessàriament adhesions, però alhora de judicar la figura del Papa cal fer-ho amb intel·ligència acadèmica i respecte.
Com saps, políticament provinc de la mateixa tradició que fou l’origen d’Iniciativa per Catalunya Verds. És cert que el temps transforma i canvia les coses, i és evident que això ha passat en la manera com des de la teva formació tracta els temes relacionats amb l’Església catòlica. D’aquella època vaig aprendre que les forces polítiques quan governen han de procurar fer-ho, no només pels seus votants, sinó pel màxim nombre de persones a fi d’incrementar el seu suport polític. Des d’aquesta perspectiva, les teves consideracions sobre Benet XVI dificulten que un sector de catòlics, dels que diríem socialment avançats, puguin trobar-se còmodes amb la formació que representes. Perquè interpreto que les teves opinions no són personals, ja que en tot moment estan ratificades per dirigents del teu partit. Com t’he dit, fa anys vaig aprendre, que els càrrecs institucionals han de tenir un plus de responsabilitat que transcendeix l’horitzó dels seus correligionaris i votants. És bo que això sigui així i, evidentment, té una dimensió particular en el cas de que, per governar, es pacti l’acció de govern amb altres forces polítiques.
És evident que la política està plena de contradiccions i l’acció de govern més. Perquè alhora de governar tot està ple de matisos o grisos ben lluny del blanc i negre que es practica des de l’oposició. A més, les persones hem d’acceptar-nos amb les nostres contradiccions, que no sempre es permeten estar còmodament en política. A vegades, sembla que tenim la pell fina per algunes coses i en som insensibles per altres Permetem que et recordi, sense cap ànim de catequesi, allò que es diu en aquella paràbola que comença amb “no judiqueu i no sereu judicats, no condemneu i no sereu condemnats” i que segueix dient que és més fàcil veure la brossa en l’ull de l’altre que la biga en el propi (Lc 6:39-42 o Mt 7,1-5). Reconec que es poden criticar moltes coses a l’Església catòlica i, sens dubte, en molts aspectes és una institució sotmesa a les mateixes contradiccions que es donen a la societat. Si vols, i en llenguatge cristià, l’Església és pecadora. El propi Benet XVI ho ha repetit en més d’una circumstància i amb paraules més dures. Però les contradiccions les tenim totes les persones i totes les institucions. Fins i tot, la formació per la qual tu ets un càrrec electe a l’Ajuntament de Barcelona. Algunes d’aquestes contradiccions són morals, ja que la política, no només és l’art de la bona gestió, sinó també la proposta de civilitat. I aquí, Ricard, tots tenim moltes contradiccions per més que, en més d’una ocasió, sembla que les oblidem. Per això, el relat evangèlic ens pot convidar a obrir una reflexió.
Admetre les contradiccions ens fa més humils i oberts al diàleg. Per això, en lloc de condemnar i demanar que et cessin com han fet alguns catòlics intransigents, penso que el que cal es parlar de les raons que ens mouen a alguns catòlics a considerar que la visita de Benet XVI pot ser beneficiosa per la nostra societat. Crec que no ens ajudaria en res a silenciar les teves opinions. Tot i que no les comparteixo, crec que són necessàries per avançar tots plegats en la convivència. Clar que per conviure, cal mantenir unes formes i uns arguments que no he sabut trobar en els teus articles. M’agradaria parlar amb tu de tot això, més enllà de les qüestions que anomenes el teu escrit. Voldria explicar-te que els catòlics també defensem la laïcitat. Perquè gràcies a la laïcitat els creients podem viure la fe i també expressar-la en l’espai públic. En aquests temes la iteració de tòpics no ajuda al debat i al progrés d’idees. És evident que el debat estimula passions i sentiments, però aquestes han de saber deixar un espai a la raó. En aquest sentit, et recomano llegir el diàleg entre el filòsof Habermas i el cardenal Ratzinger entorn a la Dialética de la secularització. Dos formes de pensament diferents, però dialogants a favor de la humanització de la societat.
El debat no pot instal·lar-se en la caricatura o els estereotips. Hi ha molts catòlics que, tot patint les contradiccions que brollen d’una institució que és plural i complexa, no renuncien a sentir-se membres de l’Església. Ricard, molts dels cristians compromesos en la lluita i l’activisme social que has elogiat en el teu blog, respecten la figura de Benet XVI pel que és i representa. Ser cristià de base, no vol dir estar fora o contra l’Església. Alguns poden mantenir aquestes actituds, però d’altres, malgrat les seves visions crítiques tenen uns lligams de comunió eclesial que cal respectar i, sobre tot, no ofendre. Personalment, això ho vaig veure en alguns capellans amics meus que, tot i el seu compromís radical, no renunciaren a sentir-se membres de l’Església i a considerar en la seva justa mesura la figura del Papa.
M’he sentit ofès per les teves reiterades opinions. No puc fer-hi més. Per això, torno a reiterar el meu oferiment de trobar una estona per parlar i dialogar sobre la base de que sé, que tu i jo, ben segur, estem compromesos en el combat per una societat més justa, més lliure i fraterna. Ens cal dialogar molt i amb seny. Abandonar-nos a les mútues i fàcils desqualificacions ens porten a uns carrerons sense sortida. Només cal mirar enrere per adonar-nos el dolor que els odis, de tota mena i signe, van produir al nostre poble. Deixar-nos seduir per les baralles de pati de col·legi empobreix la intel·ligència. Dubto que la confrontació entorn a la visita de Benet XVI doni algun rèdit més enllà d’afavorir les postures intransigents que sempre esperen l’ocasió per ocupar l’espai públic.
Cal que parlem i ens respectem dins d’un marc comú de convivència. Necessitem les discrepàncies, però també necessitem el respecte alhora de manifestar-les. Espero que podrem trobar el moment per comprovar que tenim moltes esperances compartides i la voluntat de construir plegats una ciutat respectuosa amb la diferència. Et reitero la meva oferta de parlar-ne convençut que el diàleg ens ajuda a fer viva la gran tradició de la teva forca política en la qual, en un temps, vaig contribuir a respectar les diferencies i acollir el pensament obert i progressista, fins i tot si aquest era cristià.
Cordialment
No vaig creure convenient contestar en un primer moment al teu article a la revista informativa de l’Ajuntament de Barcelona. Llavors vaig estimar que el teu escrit es tractava d’una mena de crònica a l’estil de les notícies que els comunicadors polítics procuren difondre un divendres a la tarda. Notícies de caducitat ràpida. Però he vist que no ha estat així. Has tornat a manifestar en el teu blog la teva oposició al proper viatge de Benet XVI i la contundència dels teus judicis han provocat algunes reaccions tant categòriques com les teves opinions. À més, altres companys polítics teus han corroborat el que dius i, fins i tot alguns, han demanat públicament manifestar-se contra el Papa pels carrers de Barcelona.
Fa temps que ens coneixem. Sempre he tingut profund respecte per la teva trajectòria acadèmica i, els cops que hem coincidit en algun projecte de treball, he admirat el teu coneixement de la ciència política. Per això ara m’han sorprès els teus judicis, més pel seu to que pel seu contingut. Doncs, comprenc que la figura de Benet XVI no ha de provocar necessàriament adhesions, però alhora de judicar la figura del Papa cal fer-ho amb intel·ligència acadèmica i respecte.
Com saps, políticament provinc de la mateixa tradició que fou l’origen d’Iniciativa per Catalunya Verds. És cert que el temps transforma i canvia les coses, i és evident que això ha passat en la manera com des de la teva formació tracta els temes relacionats amb l’Església catòlica. D’aquella època vaig aprendre que les forces polítiques quan governen han de procurar fer-ho, no només pels seus votants, sinó pel màxim nombre de persones a fi d’incrementar el seu suport polític. Des d’aquesta perspectiva, les teves consideracions sobre Benet XVI dificulten que un sector de catòlics, dels que diríem socialment avançats, puguin trobar-se còmodes amb la formació que representes. Perquè interpreto que les teves opinions no són personals, ja que en tot moment estan ratificades per dirigents del teu partit. Com t’he dit, fa anys vaig aprendre, que els càrrecs institucionals han de tenir un plus de responsabilitat que transcendeix l’horitzó dels seus correligionaris i votants. És bo que això sigui així i, evidentment, té una dimensió particular en el cas de que, per governar, es pacti l’acció de govern amb altres forces polítiques.
És evident que la política està plena de contradiccions i l’acció de govern més. Perquè alhora de governar tot està ple de matisos o grisos ben lluny del blanc i negre que es practica des de l’oposició. A més, les persones hem d’acceptar-nos amb les nostres contradiccions, que no sempre es permeten estar còmodament en política. A vegades, sembla que tenim la pell fina per algunes coses i en som insensibles per altres Permetem que et recordi, sense cap ànim de catequesi, allò que es diu en aquella paràbola que comença amb “no judiqueu i no sereu judicats, no condemneu i no sereu condemnats” i que segueix dient que és més fàcil veure la brossa en l’ull de l’altre que la biga en el propi (Lc 6:39-42 o Mt 7,1-5). Reconec que es poden criticar moltes coses a l’Església catòlica i, sens dubte, en molts aspectes és una institució sotmesa a les mateixes contradiccions que es donen a la societat. Si vols, i en llenguatge cristià, l’Església és pecadora. El propi Benet XVI ho ha repetit en més d’una circumstància i amb paraules més dures. Però les contradiccions les tenim totes les persones i totes les institucions. Fins i tot, la formació per la qual tu ets un càrrec electe a l’Ajuntament de Barcelona. Algunes d’aquestes contradiccions són morals, ja que la política, no només és l’art de la bona gestió, sinó també la proposta de civilitat. I aquí, Ricard, tots tenim moltes contradiccions per més que, en més d’una ocasió, sembla que les oblidem. Per això, el relat evangèlic ens pot convidar a obrir una reflexió.
Admetre les contradiccions ens fa més humils i oberts al diàleg. Per això, en lloc de condemnar i demanar que et cessin com han fet alguns catòlics intransigents, penso que el que cal es parlar de les raons que ens mouen a alguns catòlics a considerar que la visita de Benet XVI pot ser beneficiosa per la nostra societat. Crec que no ens ajudaria en res a silenciar les teves opinions. Tot i que no les comparteixo, crec que són necessàries per avançar tots plegats en la convivència. Clar que per conviure, cal mantenir unes formes i uns arguments que no he sabut trobar en els teus articles. M’agradaria parlar amb tu de tot això, més enllà de les qüestions que anomenes el teu escrit. Voldria explicar-te que els catòlics també defensem la laïcitat. Perquè gràcies a la laïcitat els creients podem viure la fe i també expressar-la en l’espai públic. En aquests temes la iteració de tòpics no ajuda al debat i al progrés d’idees. És evident que el debat estimula passions i sentiments, però aquestes han de saber deixar un espai a la raó. En aquest sentit, et recomano llegir el diàleg entre el filòsof Habermas i el cardenal Ratzinger entorn a la Dialética de la secularització. Dos formes de pensament diferents, però dialogants a favor de la humanització de la societat.
El debat no pot instal·lar-se en la caricatura o els estereotips. Hi ha molts catòlics que, tot patint les contradiccions que brollen d’una institució que és plural i complexa, no renuncien a sentir-se membres de l’Església. Ricard, molts dels cristians compromesos en la lluita i l’activisme social que has elogiat en el teu blog, respecten la figura de Benet XVI pel que és i representa. Ser cristià de base, no vol dir estar fora o contra l’Església. Alguns poden mantenir aquestes actituds, però d’altres, malgrat les seves visions crítiques tenen uns lligams de comunió eclesial que cal respectar i, sobre tot, no ofendre. Personalment, això ho vaig veure en alguns capellans amics meus que, tot i el seu compromís radical, no renunciaren a sentir-se membres de l’Església i a considerar en la seva justa mesura la figura del Papa.
M’he sentit ofès per les teves reiterades opinions. No puc fer-hi més. Per això, torno a reiterar el meu oferiment de trobar una estona per parlar i dialogar sobre la base de que sé, que tu i jo, ben segur, estem compromesos en el combat per una societat més justa, més lliure i fraterna. Ens cal dialogar molt i amb seny. Abandonar-nos a les mútues i fàcils desqualificacions ens porten a uns carrerons sense sortida. Només cal mirar enrere per adonar-nos el dolor que els odis, de tota mena i signe, van produir al nostre poble. Deixar-nos seduir per les baralles de pati de col·legi empobreix la intel·ligència. Dubto que la confrontació entorn a la visita de Benet XVI doni algun rèdit més enllà d’afavorir les postures intransigents que sempre esperen l’ocasió per ocupar l’espai públic.
Cal que parlem i ens respectem dins d’un marc comú de convivència. Necessitem les discrepàncies, però també necessitem el respecte alhora de manifestar-les. Espero que podrem trobar el moment per comprovar que tenim moltes esperances compartides i la voluntat de construir plegats una ciutat respectuosa amb la diferència. Et reitero la meva oferta de parlar-ne convençut que el diàleg ens ajuda a fer viva la gran tradició de la teva forca política en la qual, en un temps, vaig contribuir a respectar les diferencies i acollir el pensament obert i progressista, fins i tot si aquest era cristià.
Cordialment
Et felicito per aquest comentari tan ponderat.
ResponEliminaJo vaig ser una mica "pardillo" i vaig respondre amb un comentari a cop calent que després vaig moderar una mica en el to en el blog personal d'en Ricard Gomà.
Passats els dies encara trobo injustificable que un servidor públic utilitzi un mitjà com el "Butlletí Informació" per elaborar una mena d'escrit molt més proper al pamflet que no pas a una eina o canal de comunicació d'un grup municipal amb els ciutadans de Barcelona (La secció del butlletí on es va publicar la desqualificació es titula "Els grups municipals opinen").
En aquest país tots plegats encara ens hem de fer grans pel que fa al tractament públic del fet religiós, i és una llàstima que un regidor amb la trajectòria d'en Ricard Gomà caigui en certs estereotips que també es podrien considerar més aviat propis de "pardillos" de la pseudoprogresia.
Què trist que s'hagi oblidat el dictum de l'enyorat Alfonso Carlos Comín: "Comunistas en la Iglesia, cristianos en el Partido".
ResponElimina