dijous, 15 de setembre de 2016

La dinastia Omeia repensà l’islam I

La historiografia musulmana ha donat molt rellevància al clan Omeia per la consolidació de l’imperi islàmica. Els omeies, clan de la tribu Coraix, la mateixa en la qual la tradició diu que nasqué Muhammad, prengueren el poder polític dels musulmans després dels quatre convulsos primers califats, el anomenats califes ben guiats, just quan s’havien obert les grans discrepàncies que donarien, pocs anys després, a les profundes divisions dels musulmans en sunnites i xiïtes, a més d’altres petits grups. L’arribada el 661 al califat de l’omeia Muawiya ibn Abu Sufyàn, fins aquells moments governador de Síria, representà una important ruptura dins de l’univers simbòlic dels musulmans d’aquella època. Quan el califa decidí traslladar la capital de Medina a Damasc el canvi fou total. Fins aquells moments, l’islam era una religió de les tribus berebers del centre de la península Aràbiga, però ara, quan el califa s’instal·là a Damasc els musulmans començaren a expressar la seva fe en un context cultural força amarat dels models mentals greco-romana resultant dels llargs de domini bizantí d’aquella zona.

Aquest califa, trencant la tradició tribal per escollir els seus líders, nomenà al seu fill com el seu successor fet que es produí el 680. De sobte, el califat passava de ser una institució d’elecció deliberativa a una dinastia hereditària. Alguns musulmans s’oposaren a aquesta decisió i es revoltaren. Un d’ells, Abu Allah ibn al Zubayr, un notable medinès,  es proclamà califa a La Meca i, per tal de justificar el seu califat, construí un relat polític a partir de la recuperació de la figura de Muhammad i l’ús de l’univers conceptual religiós musulmà.

Els següents califes, alguns amb governs de poca durada, hagueren es concretaren a resoldre els problemes militars de l’expansió de l’imperi islàmic, especialment cap el que avui és Iraq i Iran, així com atendre les cada cop més manifestes inquietuds, quan no revoltes, dels partidaris del que havia estat quart califa Alí ibn Abi Tàlib, l’embrió del que seran els futurs xiïtes, i resoldre la qüestió de la duplicitat de califats. La Meca i l’extrem oriental de l’imperi islàmic eren una olla a pressió que consumia molts esforços militars per apaivagar aquestes crisis. La gran inversió per sostenir la guerra empobrí més la hisenda del califat i feu disminuir les aportacions que l’estat donava per subvenir la precarietat de molts musulmans, tot i que els pocs subsidis beneficiaven més als musulmans de Síria que als de la resta de l’imperi.


Al final, fou el cinquè califa Abd al Malik qui resolgué els diferents conflictes dels musulmans. El califat d'Abd al Malik, 685, va ser excepcional per al procés d'articulació social i política de l'imperi àrab musulmà i la consolidació de l'islam com a religió. L'agenda política d'aquest califat va tenir un objectiu primordial: unificar a tots els àrabs musulmans a la umma. Per a això havia de neutralitzar al califa Abd Allah ibn a Zubayr parapetat a la Meca, desarticular els abundants focus de dissidència existents a la part oriental de l'imperi i resoldre els nombrosos conflictes amb els bizantins. Aquests propòsits es van aconseguir gràcies a diverses campanyes militars i l'ús ideològic de la religió musulmana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada