La humilitat

Tinc una petita devoció i una sòlida admiració a una talla, no massa gran per cert, d’un Crist flagel·lat que es troba a l’església sevillana d’El Salvador. Es tracta del Cristo de la Humillación. Aquesta talla, abans de la remodelació de l’espai del temple, es trobava en un racó, molt poc il·luminat i quasi imperceptible. Quan vaig veure’l per primer cop, d’això fa uns quants anys, m’impressionà el rostre de patiment de Jesús. Però aquell rostre no transmetia la sensació d’una persona derrotada, al contrari. Darrera la mirada de Jesús vaig veure-hi una persona serena, un servent lliurat per amor a la salvació i que duu en silenci el seu dolor fruit d’una humiliació que es podia haver estalviat. L’altra detall d’aquesta talla és que és la única d’aquesta església que no surt en processó durant l’esplendorosa Setmana Santa sevillana.

La tradició popular qualifica d’humiliació la vexació que els soldats romans feren a Jesús en el pretori romà. El Jesús que apareix davant de Pilat és una persona humiliada, fins a l’extrem que el seu rostre no recorda a cap humà. Certament, els soldats pretenien anul·lar la humanitat de Jesús a través de la negar-li tot respecte com a persona. Per això, es parla d’humiliació. Però, realment el que transmet Jesús és una gran lliçó d’humilitat perquè ell, que podia deslliurar-se d’aquest patiment extrem, l’acceptà i l’oferí com a sacrifici perquè l’amor aixequés de la pols el desvalgut i alliberés els pobres de tota injustícia. En el seu gest, Jesús ens proposà viure la humilitat com virtut. El relat pasqual comença explicant que Jesús, abans del que seria el seu darrer sopar, s’agenollà davant dels seus deixebles i els rentà els peus. Ell, que era Déu, es feu humil i, essent el primer en tot, es comportà com el més humil servidor.