diumenge, 18 de setembre de 2016

La història no es repeteix, però ho sembla

Karl Marx escriví, a l’inici de la seva obra “El Dieciocho Brumario de Luis Bonaparte” que la historia es repeteix sempre dues vegades. La primera com a tragèdia, la segona com a farsa. La cita textual de Marx és: “Hegel diu, en algun lloc, que tots els grans fets i personatges de la història universal es repeteixen, per dir-ho d'alguna manera, dues vegades. Però es va oblidar d'agregar: la primera, com tragèdia, i la segona, com a farsa " (Marx, K.: “El 18 Brumario de Luis Bonaparte”, Longseller, Bs.As, 2005, p. 17). A partir d’aquesta apreciació, es pot afirmar que la tragèdia dels fets històrics són únics i irrepetibles. Així, un esdeveniment no es repeteix com a tal, és únic. Si de cas, el que pot semblar com una repetició és una pura còpia dolenta sense massa valor com a fet històric.

Dit això, la història sí que sembla estar pautada per uns patrons o models que es donen en diferents circumstàncies. Constatar això no equival a admetre de nou la vigència de les interpretacions cícliques de la història. Res a veure. Parlar de models històrics vol dir admetre que, en determinats moments i en determinades ocasions els protagonistes de la història, davant de problemes similars han optat per solucions similars. Tot això ve a compte perquè interpreto que la resposta política que dóna Podemos i les seves confluències, amb tota la seva crítica a la casta i a les perversions de la política, recorden a la dinàmica que estimulà, a final del segle VII i primer meitat del VIII la creació, per suma de sectes dominades pels xiïtes i grups d’oposició als omeies regnants des del 661,  de la corrent política dels abbàssides. L’oposició abbàssida es forjà a partir d’una ferotge crítica a la institucionalització burocràtica d’un poder dominat per una casta familiar, els omeies, i els actors principals d’aquestes corrents crítiques eren musulmans àrabs i no àrabs que es sentien marginats i desplaçat a la perifèria del poder. Volien ser l’alternativa a un poder vell, corromput, desgastat, centralitzat i insensible a les necessitats dels sectors més marginals de la societat d’aquell temps. És suggeridor aprofundir aquesta analogia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada