Glosses per la vida quotidiana

Els cristians parlem sovint del Regne de Déu. El presentem com una esperança llunyana on es resoldran les sofrences i els neguits del present. En parlem com la utopia de la justícia alliberadora. Però, aquest Regne no està en fets extraordinaris del futur, sinó en realitats quotidianes. El podem trobar allí on hi ha justícia, fraternitat, igualtat i felicitat humana. Cada un de nosaltres podem ser cada dia constructors d’aquest Regne que capgira la lògica del món. “El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,20-21)

Cal viure cada instant de la vida com si fos el darrer. Això vol dir, estar en pau amb un mateix. En cada moment es condensa la plenitud de la vida i cada moment és una oportunitat per sortir a l'encontre de l'altre. Si ens tanquem morim en vida, si ens obrim al proïsme, vivim. "Qui miri de conservar la vida la perdrà, però el qui la perdi viurà. Jo us dic que aquella nit, si n'hi havia dos en un mateix llit, pot ser l'un fora presa i l'altre deixar" (Lc (17,33-34)

Glosses per la vida quotidiana

La solidaritat exigeix més que compartir el que ens és sobrer amb les persones que requereixen els nostres ajuts. Davant les necessitats dels altres ¿què estem disposats a donar?, ¿què volem compartir?. En alguns casos, dur una vida més austera, suprimint les despeses superficials, pot ser suficient per compartir uns recursos que altres no tenen. En altres ocasions, es pot compartir el temps per dedicar-lo al fet que altres persones recuperin la seva dignitat. Sempre hi ha una possibilitat de desprendre’s d’algun aspecte d’un mateix a fi de donar-ho als altres. La solidaritat comença amb la nostra capacitat d’austeritat i la generositat de compartir el que tenim amb les persones que tenen necessitats. “Llavors Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, Aquesta viuda pobra ha donat més que tots, tots aquests altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava prou, ha donat tot el que tenia per viure. (Lc 21, 1-4)”

Viure és obrir-se als altres. Comprendrem i copsarem el sentit de la vida a través de l’amor a les altres persones. L’egoisme, el tancar-se en un mateix, impedeix descobrir les mirades dels altres que ens parlen de les seves esperances. Acollint als altres, acollim el sentit més transcendent de la vida. En aquesta experiència es descobreixen els replecs espirituals de l’existència humana. “Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà. Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat” (Mt 10,39-40)

La vida aporta, en moltes ocasions, la vivència de trobar-se a la intempèrie i desprotegits d'acolliments càlids que ajudin a assumir el present i viure esperançats. L'experiència de sentir-se estimat, per Déu i per altres persones, aporta la confiança necessària per descobrir que la intempèrie no és una fatalitat sinó un espai on experimentar la joia de l'amor. "El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna". (Sal 23(22), 1-3)

Glosses per la vida quotidiana

Confessar-se creient és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Les raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la creença en l'àmbit de les vivències interiors viscudes. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona expressió de la vitalitat interior de la fe. "M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delícies per sempre" (Salm 16(15) 11) 

Les ciutats, viles i pobles on vivim han de ser llocs equilibrats urbanísticament, agradables i amables per viure-hi. Han de ser ciutats, viles i pobles justos, on no hi hagi persones instal·lades en la marginació i l’exclusió social. Les autoritats que governen el món local han de ser íntegres i al servei dels ciutadans. Aquesta és la petita utopia per les nostres ciutats, viles i pobles. Llavors podrem dir l’espai urbà és amable i harmoniós.

“Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
a complir l'aliança d'Israel,
a lloar el nom del Senyor.
Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David”.
(Salm 121/122, 3-5)

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és gratuïtat. Hem d’estimar sense esperar res a canvi. Si cerquem la recompensa, aquesta actitud fomenta el nostre egoisme i no ajuda a purificar el nostre cor. L’amor generós, altruista i desinteressat ens salva de les temptacions de ser el centre de la vida o de l’univers. Ser despresos també en l’amor és el camí a la felicitat. “Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!” (Lc 14, 13-14).

Hi ha moments, pot ser el que vivim aquests dies és un d’ells, que són feixucs. Moments en els quals sentim un pes a l’ànima que ens costa alleugerir. Davant de tant dolor, l’ànim s’encongeix. Quan ens passa això necessitem sentir-nos acollits, acompanyats i reconfortats. Hem de trobar persones i instants de calidesa que ens renovin l’esperit i en donin assossec. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar” (Mt 11,28)

Tenir confiança, tal com expressa el verset d'avui, dona tranquil·litat per afrontar les incerteses, les penes i les adversitats de la vida. És una confiança que aporta certesa que l'esperança consola dona seguretat. Abandonem les nostres pors i experimentem la llibertat personal perquè sentim en nosaltres la confiança en el Senyor. Hem de viure més confiats en el fet que Déu farà més que nosaltres i mai ens trobarem desemparats de l'amor que té i ens tenen.

El Senyor m'il·lumina i em salva

Glosses per la vida quotidiana

Un nou dia. De vegades ens preguntem què hem de fer?, com hem de comportar-nos? Que esperen de cadascú? Les següents paraules de sant Pau donen algunes pistes per trobar les respostes a aquestes preguntes. "Cenyiu-vos amb la veritat, protegiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estigueu sempre calçats, és a dir, preparats per anunciar la Bona Nova de la pau". (Ef 6, 14-15)

L’experiència del transcendent demana sincerat de cor. No és una qüestió de càlcul, sinó de obertura interior per deixar-se captar pel misteri de la transcendència. Moltes persones, ara i abans nostre, han recorregut aquest camí i han compartit la felicitat d’experimentar aquesta la trobada íntima amb Déu. Aquesta experiència ens ha d’ajudar a consolar els que estan pateixen el dolor per tantes morts al País Valencià. Els que estan avui de dol vindrà un dia que seran consolats. “Feliços els net de cor: són ells els que veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells” (Mt 5,8-10)

Glosses per la vida quotidiana

En la vida, reflexionem abans de prendre una decisió important. La vida del creient també hi ha moments que cal aturar-se i posar-se en mans de Déu per tal de discernir el que cal fer. La pregària és el motor de la vida espiritual. Pregant unim l’acció amb la contemplació. Des de l’amor la pregària té sentit per il·luminar la vida dels creients. “Jesús se n’anà a la muntanya a regar, i passem tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n’elegí dotze i els donà el nom d’apòstols” (Lc 6,12)

Hi ha moments que podem desanimar-nos i pensar que les desitjades transformacions socials no arriben, que tot va massa lent. Que davant de tantes injustícies tot continua igual. Podem arribar a dubtar de l’eficàcia dels nostres esforços per fer possible el canvi de la societat. La nostra impaciència ens impedeix veure com aquesta esperada transformació avança. No hem de buscar canvis radicals i espectaculars, al contrari. El canvi possible es fa present a partir de petites iniciatives que avancen en la direcció proposada per la transformació de la societat. “A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra” (Mc 4,30-32).

La societat no pot guiar-se per la llei del més fort, per la prepotència d’uns pocs i dòcil submissió dels altres. Res d’això ajuda a respectar ni promoure la dignitat de les persones. Quan les coses van malament, cal donar suport i ajudar a recuperar l’esperança i la il·lusió de viure. Sempre cal donar una segona oportunitat, o més si fa falta. Ningú ha de sentir-se sol ni desemparat. Cadascú, a la seva manera, pot contribuir fer una societat bondadosa.

“Totes les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d'amor.
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure;
els qui han ensopegat, ell els redreça.
Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dones l'aliment.
Tan bon punt obres la mà
sacies de bon grat tots els vivents.
Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d'amor”
(Salm 145/144, 13-17)

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és font de vida. Aquesta afirmació necessita estar fonamentada per un convenciment en el cor i una pràctica d’estimació total i desinteressada als altres. Cada dia tenim múltiples ocasions per estimar. Cal tenir els ulls i les oïdes ben a punt per acollir les exigències d’amor que la vida ens posa davant nostre. Al vespre, en començar el descans nocturn, pot ser un bon moment per revisar el fet durant el dia i veure si hem estimat sincerament. “Visqueu fermament arrelats en l’amor ... Que arribeu a conèixer la immensitat d’aquest amor, que sobrepassa tot coneixement. Així arribareu a la plenitud de creixement, que és la plenitud de Déu”. (Ef 3,17.19)

Sovint tenim la sensació que la maldat, dit així i de forma genèrica, té més predicament i presència en el món que la bondat. Tenim la sensació que el món no se’n surt per resoldre els grans problemes que creen injustícies, desigualtats i patiments. No hem de perdre l’esperança. Ens hem de mantenir esperançats que la foscor serà vençuda per la llum de la veritat i l’amor. Dit ras i curt, confiem en Déu.

¿Qui pot estar a la muntanya del Senyor?
¿Qui pot estar-se al recinte sagrat?
El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos.
Salm 24(23) 3-4