Glosses per la vida quotidiana

L’amor és font de vida. Aquesta afirmació necessita estar fonamentada per un convenciment en el cor i una pràctica d’estimació total i desinteressada als altres. Cada dia tenim múltiples ocasions per estimar. Cal tenir els ulls i les oïdes ben a punt per acollir les exigències d’amor que la vida ens posa davant nostre. Al vespre, en començar el descans nocturn, pot ser un bon moment per revisar el fet durant el dia i veure si hem estimat sincerament. “Visqueu fermament arrelats en l’amor ... Que arribeu a conèixer la immensitat d’aquest amor, que sobrepassa tot coneixement. Així arribareu a la plenitud de creixement, que és la plenitud de Déu”. (Ef 3,17.19)

Sovint tenim la sensació que la maldat, dit així i de forma genèrica, té més predicament i presència en el món que la bondat. Tenim la sensació que el món no se’n surt per resoldre els grans problemes que creen injustícies, desigualtats i patiments. No hem de perdre l’esperança. Ens hem de mantenir esperançats que la foscor serà vençuda per la llum de la veritat i l’amor. Dit ras i curt, confiem en Déu.

¿Qui pot estar a la muntanya del Senyor?
¿Qui pot estar-se al recinte sagrat?
El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos.
Salm 24(23) 3-4

Glosses per la vida quotidiana

La política hauria de ser un servei a la comunitat i no un instrument per ocupar el poder i  mantenir-s’hi, procurar beneficis per interessos particulars i mostrar-se com a persones importants. En les societats occidentals alguns polítics, amb pocs escrúpols o voluntat de servei, han segrestat la política reduint-la un exercici endogàmic del poder. Però existeix una altra manera d’entendre la política, més centrada en els altres, en la recerca del bé comú i atenta en resoldre els problemes de la gent. “En totes les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser l’esclau de tots” (Mc 10,43-44)

Estimar comporta donació, entrega i sol·licitud a les necessitats dels altres. Aquestes actituds ens permeten estar sempre a punt per servir les persones que ho necessiten. Hem d’estar amatents al servei. Hem de ser ràpids en donar resposta, estar atents per donar una resposta ràpida quan ens ho demanin i ser afables en el tracte. Les persones hem d'estar a punt, atents, per llegir els signes del nostre temps. Tots els sentits els hem de tenir desperts per comprendre que està passant i descobrir els altres que necessiten ser estimats. No podem adormir-nos. "Estigueu a punt, amb el cos cenyit i amb els llums encesos” (Lc 12,35)

Hem de ser coherents i dir allò que pensem i fer allò que creiem en el nostre seguiment de la causa de Jesús. No podem amagar les creences per vergonya o perquè no estan de moda. Hem de procurar testimoniar-les, fins i tot en els moments més difícils i en els indrets més hostils. Gràcies al nostre testimoni podem aportar esperança als que esperen ser alliberats de les opressions i injustícies. "Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'evangeli" (Mc 16,15)

Glosses per la vida quotidiana

On es troben les fonts del coneixement per viure amb plenitud? Hi ha un saber que l’aprenem en el sistema educatiu, aquest ens permet caminar per la vida. La família i altres estructures de socialització aporten els sabers que ajuden a formar la personalitat. Però, ¿on es troba el coneixement que dona sentit a la vida? Cadascú el cerca sincerament el troba allí on brolla l’amor, la justícia i l’esperança. “Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu ! Vosaltres no hi heu entrat, i heu tancat la porta als qui desitjaven entrar-hi” (Lc 11,52)

Tenir fe és també testimoniar sincerament i sense cap engany el que es creu. No es pot dissimular la fe. Fins i tot en els moments més difícils i en les situacions més compromeses cal ser testimonis de la fe. No podem amagar el que som i gràcies a explicitar  les nostres creences podem ajudar altres persones a seguir l’experiència de vida que hem optat lliurement. “Soc jo qui us he escollit del món per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i el vostre fruit perdurarà” (Jn 15,16).

Glosses per la vida quotidiana

La saviesa popular ens diu que no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar. Així és. Tenim davant nostre nombroses manifestacions de situacions que, per injustes, clamen al cel. Són evidències que ens parlen que les persones hem de canviar d’actitud, que hem de fer les coses d’una altra manera per transformar una societat que genera injustícia i desigualtat. Tot i això, no hi fem cas. Estem obstinadament tancats en nosaltres mateixos creient-nos forts i sense necessitat d’escoltar a Déu que ens parla d’una conversió del cor. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu” (Salm 95/94,8)

Hi ha moments que ens notem cansats interiorment, sembla com si la vida pesés més del desitjat. És trobem afeixugats i això ens incomoda. Fins i tot no trobem consol pels petits entrebancs quotidians. Per recuperar la serenor necessitem tenir punts d’ancoratge espiritual per trobar la pau interior que ens fa reposar confiats i sosté la nostra esperança. Cada dia podem dedicar estones a contemplar el que ens passa i meditar sobre el seu sentit contrastant-lo amb les nostres fonts de veritat. “Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11,29-30)

Sovint podem caure en la temptació d’entretenir-nos en aspectes secundaris de la vida i oblidar allò que és essencial: l’amor a les altres persones. Vivim en una societat majoritàriament preocupada en aspectes secundaris, accessoris abandonant allò que va la pena: la pau, la joia i la generositat. Abandonem les preocupacions supèrflues i deixem-nos endur per l’Esperit. “Ai de vosaltres, fariseus, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, de la ruda, i de qualsevol llegum, però us passa per alt la pràctica de la justícia i de l’amor a Déu” (Lc 11,42).

Glosses per la vida quotidiana

La fe és un do. No es fonamenta en la raó, però necessitat d’ella per ser intel·ligible. També és una cerca pacient del sentit final del transcendent absolut que és Déu. Per això cal alimentar l’ànima amb dons espirituals a fi de trobar Déu quan es deixa trobar o suportar la seva aparent absència. Hem de creure que l’amor de Déu és providencial. Confiar en la providència ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Lc 11,9-10)

La desunió, les baralles, la no entesa no ajuden a construir una societat millor. Al contrari, són grans problemes que deshumanitzen perquè no contribueixen a edificar la societat sobre valors sòlids. La manca d’unitat afebleix el diàleg i ens fa més vulnerables. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17)

Glosses per la vida quotidiana

¿Qui és el meu germà? ¿qui és el meu proïsme? ¿quins són els altres que he d’estimar? Aquestes preguntes, o similars, ens fem quan se’ns diu que a més d’estimar a Déu, cal estimar als altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’amor és donació total als altres, sense restriccions i límits. L’amor és tenir cura, en totes les seves possibilitats, de les persones, les més pròximes i aquelles que formen la societat. L’amor no és excloent i no té límits. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. “Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,30-35)

Sovint anem atrafegats i anguniats. Anem amunt i avall apressats pel temps o fent múltiples coses simultàniament. Sembla que el món s'hagi d'acabar al final del dia. Al final tenim la sensació que la vida se’ns esmunys com l’aigua s’escola entre els dits. Aquest neguit ens impedeix gaudir de la vida, dels seus breus instants on es condensa tota la joia de viure. Quan fem balanç del dia ens preguntem: ¿hem fet allò que és important?, ¿ens queda temps per asserenar-nos i treballar el nostre interior?, ¿estem contents amb les respostes que donem? . “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa”.  (Lc 10,41-42)

Totes les persones formem part de la gran família de la humanitat. Fins al punt que la pregària més estesa, el Pare Nostre, identifica a Déu com el pare de tots. Aquest reconeixement afirma la nostra filiació i ens agermana amb totes les persones. La pregària del Pare Nostre resumeix tot el sentit de la causa de Jesús. “No heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: « Abba, Pare!»” (Mt 8,15)

Glosses per la vida quotidiana

Per testimoniar la causa de Jesús no calen massa coses. Cal posar-se en camí, anar lleugers d'equipatge i proclamar l'anunci de la Bona Nova. La paraula i l'exemple són els instruments que fan creïble aquest anunci. La nostra vida és el principal testimoni de la nostra fe. "Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer "Pau en aquesta casa"". (Lc 10,3-5)

La vida s’obre davant nostre com un llibre obert. Cada dia ens trobem interpel·lats per diversos esdeveniments que ens parlen directament al cor. Són moments que hem de saber discernir per interpretar el que volen dir-nos i el que hem de fer. Per entendre aquests moments cal saber escoltar per entendre com Déu ens parla a través d’ells. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu". Salm 95(94) 8.