L’ofici de viure és molt simple: estimar als altres, estimar-nos a nosaltres mateixos. Viure és procurar pels altres, estar atents a la bondat que dona la felicitat. Aquesta es construeix a partir de l’amor i és l’amor el que ens aporta el sentit transcendent de la vida. “Cerqueu el bé i no el mal, si voleu viure; així el Senyor, Déu de l'univers, serà amb vosaltres, tal com ara preteneu. Avorriu el mal i estimeu el bé, defenseu la justícia als tribunals” (Am 5, 14-15)
La vida aporta, en moltes ocasions, la vivència de trobar-se a la intempèrie i desprotegits d'acolliments càlids que ajudin a assumir el present i viure esperançats. L'experiència de sentir-se estimat, per Déu i per altres persones, aporta la confiança necessària per descobrir que la intempèrie no és una fatalitat sinó un espai on experimentar la joia de l'amor. "El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna". (Sl 21(22), 1-2)
Cada persona té una missió a complir en la vida. Per als cristians, és Déu qui determina aquesta missió. No es tracta d'una càrrega pesada, sinó d'una crida a aportar esperança als qui pateixen i a consolar-los en moments de desesperació. A través de la fe, les contradiccions i les dificultats es veuen amb una nova perspectiva. Els profetes ens animen a mantenir l'esperança per sentir la proximitat de Déu. Ens presenten un Déu que consola i compadeix. La nostra missió és fer que Déu sigui present en la història. "Et destino a ser aliança del poble, a restaurar el país, a donar possessió d'heretats devastades, a dir als empresonats "Veniu a fora", i als que viuen a la fosca: "sortiu a la llum" (Is 49,8-9)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada