Protestantisme VII

Anglicanisme o esglésies episcopalianes/Església Espanyola Reformada Episcopal (IERE)

L'anglicanisme o l'Església Anglicana, denominada també episcopaliana, és una denominació cristiana protestant que segueix les doctrines establertes per l'Església d'Anglaterra. L’Església Anglicana es constitueix a Anglaterra al segle XVI, al 1534, quan un grup de cristians es separaren oficialment de Roma durant el regnat de Enric VIII. La ruptura es produir per la negativa del papa Clement VIII a l'any 1527 d'anular el matrimoni d'Enric VIII amb Catalina d'Aragó, tia del rei Carles V, emperador del Sacre Imperi Romà. Dos anys després, el 1529, el rei Enric VIII redactà un escrit on demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'església d'Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531. Un any després, el 1532, l'Església d’Anglaterra començà trencar els vincles amb l'Església Catòlica. Finalment, el 1534 va proclamar-se l'Acte de Submissió del Clergat (Acte de Supremacia), amb el qual es donava fi a la dependència de l’església anglesa amb el papa i re reconeixia a la corona anglesa com el cap suprem de l'Església d'Anglaterra.

Per definir la identitat d’aquesta nova església s’agafen elements del luteranisme i del presbiterisme. El resultat final és una església que està a mig camí entre el catolicisme i el protestantisme. L'Església d'Anglaterra es considera una església reformada i protestant i alhora en comunió amb la tradició catòlica. Es considera reformada perquè està influïda per la doctrina protestant i no accepta l'autoritat del papa; i es considera catòlica perquè es declara està en continuïtat amb l'església apostòlica i universal. L'Església d'Anglaterra no es considera una nova església perquè conserva l'estil litúrgic de la missa i altres referents catòlics. Els anglicans consideren que la seva església és bíblica perquè en la Bíblia hi ha tot el que cal per salvar-se. Els seus sagraments bàsics són el bateig i el sant sopar. També tenen cinc ritus sacramentals: confirmació, matrimoni, reconciliació del penitent, ordre i unció dels malalts; però es consideren que són de menys rang que els anomenats sagraments bàsics. Una altra característica de l’anglicanisme és la importància de la litúrgia. El Llibre de Pregària Comú és un de les senyals d’identitat de les esglésies anglicanes.

Els anglicans s’identifiquen en una concepció eclesial que s’anomena episcopal perquè es basa en el triple ordre del ministeri: bisbes, preveres i diaques. Aquests tres ordres constitueixen l’anomenada “succeció apostòlica” que és la comunió amb l’Església de tots els temps. El govern de l’església anglicana és sinodal. Els sínodes es celebren cada dos anys i estan constituïts, a parts iguals, pels ministres i els membres de les esglésies locals escollits per les seves congregacions. Qualsevol membre d'una congregació local, home o dona, pot participar en el sínode amb veu i vot. Tant els bisbes com els preveres i diaques poden estar casats.

No existeix una única Església Anglicana, ja que l’església de cada país té total autonomia. L’Església Anglicana Anglesa és l’església oficial de l’estat anglès amb la primacia del monarca sobre l’església. Malgrat el pes de l’autonomia eclesial, existeix la Comunió Anglicana que agrupa totes les esglésies anglicanes locals sota la direcció espiritual, no formal, de l’Església Anglicana Anglesa a través del seu primat, l’Arquebisbe de Canterbury. En l’actualitat la Comunitat Anglicana té uns setanta milions de fidels. La fe s’expressa a través de l’adoració, per això els episcopalians consideren molt important tenir bons llibres d’oració i de litúrgia. Un tret recent de les esglésies anglicanes és l'admissió dels sacerdoci de les dones en algunes de les esglésies episcopalianes, fet que ha comportat certa tensió interna.

La laïcitat com oportunitat per humanitzar

Sobre la laïcitat s’ha escrit molt i, ben segur es seguirà donant-t’hi voltes. És un tema recorrent. Alguns cops dóna la impressió que darrera del debat s’amaga un altre interès que resta amagat. Per alguns, combaten aquella versió de la laïcitat que deriva en laïcisme. D’altres, s’apunten precisament a la laïcitat si ella porta al laïcisme. Pels primers, el laïcisme és perillós perquè anul·la la religió. Pels segons el laïcisme és necessari perquè així la societat s’espolsa la tutela religiosa i les persones són més lliures. Pels primers, el laïcisme es viu com por a perdre una posició preeminent en la societat gràcies a la qual es podien imposar, no proposar, una visió particular de la moral. Pels segons, el laïcisme permet satisfer els desitjos anticlericals acumulats davant les successives manipulacions polítiques i socials fetes per les tradicions religioses. Crec que ambdues visions representen una lectura excloent de la laïcitat.

És possible una altre visió totalment oberta i inclusiva. La laïcitat és una oportunitat perquè diferents sensibilitats, unes religioses i altres fonamentades en l’exercici de la llibertat de consciència, es trobin i dialoguin sobre els problemes que preocupen a les persones. Davant dels importants i nous problemes que els homes i dones d’avui han de donar-hi resposta és necessari que les diferents tradicions de pensament capaces d’aportar sentit es trobin a la plaça pública. Aquest és l’espai que obre una comprensió no excloent de la laïcitat. Pot ser ens haurien d’acostumar a no fer servir cap adjectiu per definir aquesta laïcitat. Cal reservar els adjectius per aquelles comprensions que es situen en una idea de la laïcitat com a combat contra les religions. Ja que, des dels seus origen, la laïcitat no s’ha fonamentat en cap visió excloent de les tradicions de pensament orientades a humanitzar la societat.

Bona Pasqua

Bona PASQUA: la llum del Crist ressuscitat il·lumina tota la història humana.

Stabat Mater

Contemplació de la mort de Jesús

Hi eres tu?

El Divendres Sant es poden meditar aquests textos:

Les meves mans i els meus peus han foradat/puc comptar tots els meus ossos

Déu meu, Déu meu / per què m'he abandonat?

Hi eres tu quan el duien a la creu?
Oh, sovint quan penso això tremolo, tremolo.
Hi eres tu quan el duien a la creu?

Confiança en Déu

En el post d’ahir comentava que cal saber deixar-se en mans de Déu. Cal fer-ho més sovint, enfront l’arrogància de creure que sols ho poden aconseguir-ho tot. És bo tenir autoestima i autoconfiança, però mai com un valor absolut. Ha d’haver-hi un espai per deixar que Déu entre a la vida personal. Està bé que s’insisteixi sobre el valor de la confiança personal, però això no negant l’existència d’un altre nivell de confiança en la qual hi ha l’espai per Déu.

Isaïes 12,2 ens parlar d’això quan diu “Ell és el Déu que em salva. Confio, no m’espanto. D’Ell em ve la fortalesa i el triomf. És Ell qui m’ha salvat”. La vivència d’aquesta confiança permet dir, com l’autor del Salm 79: “Feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”. El salmista més endavant comenta el camí cap aquesta confiança “no ens apartarem mai més de vos, guardeu-nos la vida”.

En el següent salm, el 80, el clam de Déu alerta dels perills d’anar per uns altres camins que signifiquen la pèrdua d’aquesta confiança: “No tingueu deus estrangers, no adoris els deus dels pagans (...) Però el meu poble no escolta la meva veu / Israel no vol fer cas de mi / i els abandono al seu cor obstinat(...)/ Tant de bo que el meu poble d’Israel m’escoltés i seguís els meus camins”.

La confiança és un camí, com tot en la vida. Cal caminar evitant caure en els perills de les noves idolatries. La idolatria és, junt amb la indiferència al proïsme una de les principals temptacions pels cristians.

El Senyor m’ajuda, no em dono per vençut

La pregària dels laudes d’avui m’han fet adonar de la fragilitat dels guanys considerats com a mer resultat del triomf personal. La debilitat de l’arrogància derivada de creure que puc manipular la voluntat de Déu a favor meu o que puc prescindir d’Ell. La providència opera, simplement cal estar atent a destriar la seva intervenció.

L’autor del salm 76 es queixa davant l’aparent oblit de Déu: “penso en les èpoques llunyanes, recordo els temps antics, de nit rumio dintre meu u en pregunto a mi mateix: ¿és que el Senyor ens ha abandonat per sempre?, ¿ha deixat per sempre d’estimar-nos?, ¿és que Déu s’ha oblidat de compadir i la seva severitat li endureix el cor?. L’individu perplex retreu a Déu el seu silenci davant dels mals. La persona es rebel·la davant el silenci de Déu. ¿On està Déu?. Quants cops ens hem formulat la mateixa pregunta. Aquesta pregunta té el seu zenit en l’exclamació de Jesus “¿per què m’has abandonat?”. Pregunta que no obté resposta i que ressonarà en el nostre interior durant la passió de la Setmana Santa.

Però Déu no abandona. Déu no està en el mal. M’equivocaré si cerco Déu allà on no es troba. No és en la força del mal on Déu es manifesta. Déu no envia el mal per temperar els esperits. Ell està al costat dels que pateixen. Com es diu a 1S 2,1-10: “es el Senyor que dóna pobresa o riquesa, que abaixa o maleeix. Aixeca de la pols al desvalgut, treu al pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós (...) Ell guarda els passos dels qui l’estimen, mentre els injustos queden immòbils a les tenebres, ningú no triomfa per la pròpia força”.

Certament, tal com diu Isaïs (Is 50,7) “El Senyor m’ajuda i per això no hem dono per vençut”