El salafisme ens interpel·la

En plena agitació sobre el vel islàmic el diari La Vanguardia ha publicat un reportatge sobre l'ascens del salafisme a Catalunya. Un bon reportatge, amb poques dades imprecises i amb percentatges correctes de la implantació del salafisme a Catalunya. Era el moment de treure aquest reportatge?. Crec que no. Però La Vanguardia ho ha cregut pertinent. Penso que algunes portades o titulars dels medis enforteixen els dubtes que una part de la societat té amb els musulmans i que algunes forces polítiques aprofiten per mobilitzar la ciutadania a través de mocions contra el vel integral. Fet aquest aclariment, anem a la qüestió substancial: el salafisme.

El salafisme existeix, creix i s'escampa. Alguns cops sota la ingènua mirada d'alguns responsables politics que, per temor d'interferir dins de la religió musulmana, són passius alhora de modificar el panorama de l'Islam català. En castellà es diu "de esos polvos, vienen estos lodos", el sentit de la dita es aplicable el que s'està fent amb el salafisme. Algunes forces politiques confien la seva política vers l'Islam en l'estigmatització del salafisme. No faig volar coloms en aquest tema, ni tinc falses percepcions. La proposta inicial de moció presentada a l’ajuntament de Lleida, matisada després per l’equip de Govern, senyalava els salafistes com a corrent fonamentalista. Tanta agitació contra el salafisme està enfortint als propis salafistes.

El salafis tenen un espai social propi consolidat a partir de les limitacions evidents de la política catalana amb l’Islam. Durant massa temps s'ha confiat en que la invisibilitat tàctica dels salafistes aniria a favor del seu aïllament. No ha estat així. Els continuats errors de càlcul han enfortit els salafistes i han sabut jugar intel·ligentment les seves cartes. Cal combatre als salafistes amb estratègies de política del fet religiós. Alguns cops aquesta política serà molt discreta. Ha de ser així perquè entre altres aspectes, aquesta política intervé en un àmbit relacionat amb la seguretat dels ciutadans. És una política de molts actors ja que el salafisme s'aprofita de la feblesa institucional de l'Islam català per treure’n profit. Aquesta debilitat i fragmentació, alguns cops fruit de la lleugeresa d'algunes decisions politiques, es la fortalesa dels salafisme. Cal invertir el fet fins ara.

El salafisme a Catalunya necessita percebre que la societat catalana no està pel seu model d'Islam. Però, a la vegada, la comunitat musulmana ha de percebre també que se'ls respecte i valora. I això no passa. La situació de precarietat en la qual està instal·lat l’Islam a Catalunya, junt amb l’agitació d’un debat inoportú sobre el vel integral no ajuden a consolidar l’Islam moderat. Aquesta situació de precarietat s’està s'està allargant massa i això afecta negativament a la construcció de pertinença social. Aspecte que es aprofitat pels salafistes per evidenciar la inutilitat de les polítiques de diàleg social practicat per alguns dirigent musulmans moderats. La comunitat musulmana ha de sentir-se membres de la societat catalana i han de sentir emocionalment que se’ls estima. Això no s'assoleix nomes amb Jornades de Portes obertes en unes mesquites que tenen mes de garatge que de lloc de culte.

Negar l'evidencia no es fer política. Sobreviure en el curt termini pot donar algun rèdit polític. Però no és cap inversió de futur, perquè el temps polític construeix el futur a partir de les intel·ligents i correctes decisions en el present.

La confiança i el vel integral

El reguitzell de notícies sobre el vel islàmic integral continua. Cada dia els medis de comunicació recullen alguna iniciativa política a favor de la seva prohibició o parlen del tema. ¿S’ha fet un debat sobre aquesta qüestió?. Personalment crec que hi hagut una extraordinària precipitació. Les encertades paraules del President de la Generalitat no han estat seguides per altres forces polítiques que segueixen veient en aquesta qüestió una oportunitat pel tacticisme polític i el regat curt. La introducció del tema del vel islàmic integral en l’agenda política s’ha fet amb molta frivolitat i sense ponderar les conseqüències que això està tenint en la comunitat dels musulmans catalana. A la societat catalana aniria li aniria bé refredar el tema del vel islàmic integral. Les especulacions tacticistes poden passar una factura massa elevada.

De totes les coses que s’han dit en aquests dies penso que val la pena recollir alguns elements per integrar-los com un actiu de pensament en el futur debat polític sobre el tema del vel integral. La primera consideració a tenir present és no ignorar la marginalitat de l’ús d’aquesta vestimenta. Ara per ara, l’Islam majoritari a Catalunya només fa servir el mocador o hiyab. Això és el que cal defensar i garantir a les dones musulmanes. Aquestes han de sentir-se emparades per les autoritats polítiques i per la societat en el seu ús. Altres variacions en el vel són pures anècdotes i no són representatives del sentir de la comunitat musulmana catalana. L’oposició a altres formes de vel, burka i niqab, bàsicament ha de fer-se perquè aquestes vestimentes no permeten construir una convivència basada en la confiança. La nostra societat desconfia d’una persona que no se li pugui veure les faccions de la cara. Tant és que vagin amb passa muntanyes, vels, cascos de moto o altra roba. La interrelació humana necessita de la comunicació visual. Això és el que la nostra cultura ha entès com a normal. Per això socialment amagar la cara és una senyal d'ocultació, d'invisibilitat i de no integració. Penso que els mateixos musulmans catalans ho creuen. Perquè en els seus països d’origen passa el mateix. Per això, els primers interessat en defensar el mocador i recelar del vel integral ha de ser la comunitat musulmana catalana.

És cert que darrera a l’ús del vel islàmic integral hi ha qüestions culturals, religioses, d’igualtat de gènere o, fins i tot, de seguretat en relació a les garanties d’identificació de les persones que porten aquesta vestimenta. Però totes elles tenen una entitat subordinada a la qüestió que em sembla fonamental: el valor de la confiança per poder conviure com a ciutadans i ciutadanes lliures en una societat oberta. Perquè les altres raons, per les quals també val la pena debatre i lluitar per evitar l’ús del vel integral, són parcials alhora d’interpretar el refús social a aquesta vestimenta. El fet que una persona vagi amb el rostre tapat nega la possibilitat de comunicació amb els altres. Gràcies a la interacció i el coneixement amb els demés les persones esdevenen éssers socials i fonamenten les bases de la convivència. Per poder conviure ha d’haver-hi visibilitat de l’altre.

La confiança per la visibilitat de l’altre és l’argument sòlid per oposar-se a l’ús del vel integral. La comunitat musulmana ha d’assumir aquesta perspectiva a través del convenciment. Per avançar en aquesta línia, cal tot un treball estratègic associat a diverses iniciatives polítiques, socials i culturals en relació a la comunitat musulmana que superen en molt a reduir la qüestió a l’ús del vel integral. Per això el camí escollit pels promotors de les mocions és erroni. Perquè obliden que el repte polític no és la prohibició del vel integral, sinó la construcció a Catalunya d’un Islam coherent amb els patrons occidentals del nostre entorn cultural. La precipitació d’aquests dies pot malmetre el treball pacient fet durant anys en aquesta direcció. A més, apartar-se d’aquesta estratègia, és alimentar les corrents islàmiques que tenen com bandera la no integració i la seva invisibilitat social.

Reinventar la política VI – L’art de governar

Per resoldre la qüestió que ens preocupa hem d'aclarir si el terme "política" és unívoc o darrere d'ell s'amaguen múltiples interpretacions. Més aviat penso que es tracta de l'últim. El terme grec "polis" ens remet a una concepció de la política aparentment poc apreciada en el nostre entorn, però perfectament útil per aquesta reflexió. Per als grecs la política s'associava al govern de la ciutat. En concret, a la recerca d'un sistema i d'uns mètodes que permetien organitzar la vida civil. S'entenia la política com l’ "art de governar". Per això, encara que convingui matisar moderadament aquestes paraules, roman àdhuc vigent la idea original d'entendre la política. Adaptant els criteris originals podem definir la política com l'art de detectar les necessitats de les persones prioritzant-les; de procurar establir consens entre els agents socials al voltant d'aquestes prioritats; d'organitzar el govern per intentar respondre a aquestes prioritats; de vetllar perquè es realitzin les coses previstes; d'avaluar els resultats d'aquest govern; de comunicar als ciutadans els resultats de l'acció de govern i de tornar a descobrir noves necessitats, tancant així el cercle de l'adreça política. No obstant això, per no reduir el govern a una simple eficàcia gestora el cercle de l'adreça política ha d'incorporar una dimensió menys tangible que les anteriors: l'aconseguir transmetre uns valors que permetin una millor convivència civil de les persones, una major autonomia i maduresa dels individus; i una major solidaritat entre les persones en harmonia equilibrada amb la naturalesa.

Establerts així els termes descobrim que la política no és únicament una qüestió de filosofia política, ni molt menys una activitat relacionada als aspectes cortesans del poder. Més aviat la política es vincula a una forma d'organització de la convivència humana que pretén treure el màxim profit al consens que pugui donar-se en les relacions personals. Per aquest motiu la cultura política sigui el conjunt de "pautes de comportament, idees, valors morals, objectius d'acció, formes d'expressió de les relacions de poder, etc...que es donen en les diveres formes d'acció política. Les concepcions sobre l'Estat, dels objectius de l'acció política, de les formes de govern, els ideals programàtics, dels partits, les formes organitzatives de les diferents forces polítiques, els hàbits inscrits en el funcionament de les institucions públiques, des de la burocràcia administrativa fins als usos parlamentaris, etc.. són parts de la cultura política" . (Quintanilla, M.A., Vargas-Machuca,R. La utopía racional, Espasa Calpe Madrid 1989:201). La política, tal com hem d'entendre-la, sempre es construirà a partir del diàleg fructífer entre una pràctica política de govern i uns valors cívics i morals. Per això, des del primer moment, afirmem que en l'àmbit de la política caminen de la mà la pragmàtica de govern i la qüestió moral.

Reinventar la utopia V - Revisitar la política

¿S’ha iniciat l'era del final de la política com a anys enrere se'ns va anunciar la fi de la història?; ¿ha entrat en crisi la política com a expressió pràctica i de govern d'una ideologia?; ¿serà cert que l'única política possible és aquella que es confessa pragmàtica perquè està més preocupada a gestionar bé que a respondre a les grans preguntes?; ¿ens trobem realment davant la crisi de la política o es tracta només de la crisi dels seus instruments pràctics: partits, institucions polítiques, sistemes representatius, etc...?; ¿es tracta de la fi de tota política o la fi d'un determinat estil de política?.

Aquestes, i altres preguntes, són les que cal respondre. La política no és una qüestió simple, més aviat és complexa. Es tracta d'una realitat integrada per diversos elements cadascun amb la seva pròpia naturalesa i les corresponents interrelacions. D'aquí la conveniència de reflexionar no tant sobre la crisi de la política sinó sobre la possible crisi del "sistema polític", en el qual s'integren els partits polítics, els moviments soci-polítics, els polítics, les institucions polítiques, el govern, les relacions entre els diferents actors polítics i socials i la cultura política del moment, etc... L'eix principal d'aquesta reflexió serà procurar constatar que la crisi es manifesta en alguns dels elements vertebradors de l'actual sistema polític i això és a causa que estem immersos en una crisi de governabilitat, fonamentalment perquè el sistema emergent desborda els límits del propi Estat i d’algunes de les concepcions polítiques tingudes com certes fins a aquests moments.

Vivim una perversió de la política a causa de la reducció de la política a la partitocràcia. S'ha confós, barrejant-se sense solució de continuïtat, el "ser de la política" amb l’ "obrar la política". És per això que si alguna cosa té sentit, és recuperar la política a partir de la pròpia politització de la política. Cal "revisitar la política" a fi de descobrir les seves arrels originals a partir de les quals redescobrir l'acció política, recuperar els seus principis orientadors i, quan sigui necessari, reinventar-la sobre nous principis i desenvolupar noves formes de treball polític.

El vel integral, un debat sobre el debat

És evident que sobre la qüestió del vel integral s’han fet algunes coses malament perquè, avui per avui, la comunitat musulmana catalana no entén l’interès obstinat per situar aquest tema en l’agenda política. És més, es mostren perplexos i desconcertats perquè perceben que són utilitzats per com a objecte d’estratègies electorals. Percepció fonamentada davant les corredisses d’alguns polítics en presentar mocions contra l’ús del vel integral. És evident que els medis de comunicació han amplificat aquesta qüestió sense més criteri que trobar un tema de fàcil titular per donar continuat a les cròniques. Els medis de comunicació han d’informar sobre els debats, però, en alguns ocasions és molt arriscat assumir-los solitàriament i fora d’un context i del moment oportú. Les presses com s’està afrontant aquest tema sorprèn en relació a com altres països, amb molta més tradició en aquests temes, estan trigant en trobar una solució que permeti resoldre aquesta qüestió que ells sí tenen.

El vel integral no era un problema a Catalunya fins que la insistència d’algunes forces polítiques, convençudes que agitant aquest tema obtindran rèdits electorals, han convertit una qüestió, que no era problema socialment rellevant, en dos problemes. L’argument polític d’una actuació preventiva seria sòlid si amb aquesta actuació s’evités l’extensió d’aquesta vestimenta o no tingués uns efectes col·laterals indesitjats. Però no és així. No per no fer-se servir el vel integral en dependències públiques es frenarà el seu ús i, com més endavant es veurà, la comunitat musulmana s’ha sentit atacada.

El problema és que s’ha colat un fals debat sobre una vestimenta traient-lo del marc general sobre com aculturar l’islam en el context de la societat occidental. Objectiu que països del nostre entorn ens porten avantatge i encara no han trobat com fer-ho. El mateix debat sobre el vel integral és un problema perquè si aquesta qüestió és tractat aïlladament fora d’altres temes, que sí estan clarament relacionats amb la pràctica religiosa: formació religiosa a les escoles, construcció de mesquites, gestió dels cementiris, certificació dels productes hallal, normalització dels imams, etc... ens quedarem només amb en una anècdota força estranya pels musulmans a Catalunya. Perquè, de vels integrals n’hi ha molt pocs. Les persones que ho saben, perquè es preocupen d’aquestes coses per la nostre seguretat, afirmen que a Catalunya no hi ha cap burka i com a molt, no més de una vintena de niqabs.

L’argumentació majoritària dels contraris al vel integral es basa en la defensa de la dignitat de la dona. Res a dir contra aquest argument, sòlid i comprensible. Per sort, la societat és molt sensible a aquests temes i està decidida a combatre de forma activa contra tota discriminació de gènere. Però aquest argumentari quan es defensat per algunes forces polítiques s’afebleix al comprovar que són més permissives davant d’altre formes de discriminació encara presents en la societat. Això fa sospitar que, darrera d’un argument sòlid, s’amaguen altres motivacions menys explicitables.

El segon problema, és més preocupant. La comunitat musulmana catalana es sent afectada per aquest debat. Consideren que són objecte d’una sospita sense fonaments. L’Islam català prové d’una tradició cultural i religiosa estranya al vel integral. Només els sectors fonamentalistes són els que defineixen la seva identitat religiosa a partir de la longitud de la vestimenta femenina i la longitud de la barba dels homes i, segons com, l’amplada dels pantalons. Per cert, també les altres religions monoteistes tenen corrents fonamentalistes que manifesten externament la seva fe tapant-se el cap i el cos.

La comunitat musulmana catalana avui desconfia. Es té por de que s’hagi obert una caixa de Pandora d’efectes incalculables. El musulmans catalans perceben el debat sobre la burka i el niqab com una hostilitats contra ells alimentades per conviccions xenòfobes selectives no del tot confesades. Un dirigent destacat dirigent polític ha criticat als polítics catalans per haver afavorit la immigració islàmica contra els immigrants d’altres països. Curiosa forma de manifestar una xenofòbia religiosa.

Els musulmans catalans moderats, que són la majoria a Catalunya, davant l’increment de manifestacions prohibicionistes, demanen garanties de que se’ls respectarà l’ús dels seus símbols. El debat apassionat obert aquests dies els fa témer que afectarà l’estat de la convivència mantingut en els darrers anys. Per ajudar a vèncer els recels, la societat catalana, i també l’espanyola, han d’explicar amb més claredat a la comunitat musulmana que les prioritats polítiques respecte a la fe de l’Islam són unes altres. Cal fer creïble a la comunitat musulmana que, si bé l’ús de vestimentes que impedeixen la interacció social representen problemes reals per la integració, observació amb la qual tots hem de coincidir, els poders públics defensaran l’ús dels símbols normals de l’acompliment d’un precepte religiós, com pot ser l’ús d’un mocador o hiyab. Així com, que l’acció de govern garantirà en tot moment que els musulmans podran viure la seva fe en respecte i dignitat.

El proper congres de dones musulmanes del proper cap de setmana, dedicat a "L'educació i les resposabilitats i les perspectives", serà una bona ocasió perquè els musulmans de Catalunya, i de forma especial les dones musulmanes, expliquen a la societat catalana el sentit que té viure en normalitat la seva fe religiosa i el problema que pot representar si s’adopten comportaments incomprensibles avui per la societat catalana . Confio que la comunitat musulmana de Catalunya assumeixi com a propi que anar habitualment amb la cara completament tapada és un comportament que no ajuda a la integració social, a més de representar un problema per la seguretat pública. L’ús de barreres a la integració està en contra dels valors i principis sobre els quals els ciutadans d’aquest país volem construir la societat oberta i plural. Aquest congres serà també un bon moment perquè la societat transmeti a aquesta comunitat la consideració que es té per les seves pràctiques religioses i que el valor de la convivència basada en el respecte mutu és un objectiu compartit. Definitivament, si el debat sobre l’ús del vel integral es vol fer bé, cal abordar-lo des d’una perspectiva més general i, sempre i en tot moment, amb la plena participació de la mateixa comunitat musulmana a través dels seus diversos representants. Les adhesions individuals, poden ser interessants, però no deixen de ser pures anècdotes evanescents com la dita popular de fer volar coloms.

Reinventar la utopia IV – La desafecció política

Les evidències suggereixen que en la nostra societat creix l'escepticisme i el desinterès per la política. És notori que es dóna un augment de la "desafecció política entre amplis segments socials de les democràcies occidentals. Aquesta situació es manifesta en elevades dosis de desconfiança, quan no de rebot, cap a institucions i components bàsics del sistema democràtic (partits, capdavanters, eleccions, etc...) la qual cosa ha comportat també una preocupant desvaloració del públic i una creixent despolitització de la vida social" (Benedicto,J. y Reinares,F. "Las transformaciones de lo político desde una perspectiva europea" en Las transformaciones de lo político, Benedicto,J. y Reinares,F. editores, Alianza Editorial Madrid 1992, página 23). Hi ha fenòmens que erosionen la democràcia espanyola i que afecten a la vitalitat, la fecunditat i la riquesa de la ben guanyada convivència democràtica. Existeix el risc de caure pel pendent de la "crisi de la política" motivada per diversos factors degeneratius de la democràcia com són la baixa participació ciutadana, el poc control parlamentari de l'executiu, la corrupció, el tràfic d'influències, l'opacitat en la pren decisions polítiques, l'existència de zones de l'estat el comportament del qual s'escapa al control democràtic, el mercadeig amb informacions reservades sobre els polítics, etc... Aquests, juntament amb altres, poden ser motius convincents que justifiquin les opinions airades contra els polítics i la política que se senten en moltes de les cantonades de la nostra societat.

Però no sempre es fila prim quan s'enjudicia la realitat política i, en massa ocasions, es tendeix a la ràpida generalització a partir d'alguns fets concrets. Malgrat els anys de democràcia transcorreguts fes l'efecte que "a Espanya patim les conseqüències de tradicions ideològiques perversament adulteradores de la figura dels polítics" (PRADERA,J. "Corrupción política" El Globo 20 Noviembre 1987 p.40). Malgrat les nombroses i properes proves d'honestedat i entrega de molts dels nostres polítics, ha bastat el comportament d'uns pocs per avivar la secular creença que tots els polítics són uns aprofitats. Existeix una cultura política profundament arrelada en la nostra societat, lamentablement confirmada per evidents casos d'aprofitament personal del càrrec públic, segons la qual els polítics, independentment de la seva afiliació concreta, són sempre sospitosos de defensar interessos obscurs i àvids de prebendes.

És preocupant que la nostra societat no hagi superat aquest tipus de creences i s’ampliï l'abisme entre la política, els polítics i els ciutadans. La fàcil desqualificació del fet polític i dels polítics en la història de la societat moderna mai ha conduït al desenvolupament de la democràcia, sinó a la seva ensulsiada sota l'embranzida de totalitarismes i fonamentalismes salvadors. Alguna cosa semblant va intuir Thomas Jefferson, el fundador del partit demòcrata nord-americà, en afirmar que si els ciutadans s'allunyen de la política democràtica, aquesta corre el risc de deixar de ser democràtica.

La burka i la segona derivada

El tema del vel integral, burka i niqab, ha entrat en l’agenda política de manera diferent a la prevista. Alguns partits polítics, atents a trobar alguna iniciativa per mancar perfil propi en relació a la majoria de govern, i sabedors de la sensibilitat dels ciutadans davant d’aquesta qüestió, han decidit promoure mocions en diversos ajuntaments per establir un posicionament polític. L’ajuntament de Lleida ha estat el primer en fer-ho i per això han esdevingut un referent pels altres municipis.

La Paeria ha tingut l’habilitat de neutralitzar una moció que barrejava moltes coses i que tenia importants derives que no ajudaven precisament a la convivència que es pretenia defensar. És evident que cal situar l’ús del vel integral en el marc del que la llei de llibertat religiosa ja diu i, precisament per això, cal rebutjar aquesta indumentària en les institucions públiques perquè, bàsicament, dificulta la convivència perquè impedeix la interrelació social normal i pot afectar a aspectes de la seguretat pública. A més que, en determinades ocasions l’ús del vel integral atenta a la igualtat de gènere, tot i que, en altres, hi ha algunes dones que afirmen portar lliurament aquesta vestimenta. Totes les altres argumentacions, per sòlides que puguin semblar, formen part de la segona deriva de la qüestió. S’hauria millorat la moció final, per exemple, si s’hagués transmès a la comunitat musulmana que l’oposició a la burka i al niqab era en benefici de la pròpia integració d’aquesta comunitat en l’espai cívic, on els musulmans són acceptats sense restriccions amb el seus signes d’identitat religiosa com és el hiyab.

L’ambivalència, les coses donades per suposades, no ajuden a situar correctament el debat perquè una part de la comunitat musulmana encara ha de recórrer un camí de modulació de les seves pràctiques religioses i culturals en un context diferent. Els excessos verbals vinguin d’on vinguin no ajuden a situar adequadament el problema. Per exemple, pretendre associar l’ús del vel integral amb els fonamentalismes islàmics, tal com feia una proposta de moció, i senyalar als salafistes com els principals instigadors del seu ús: “representants del Salafisme ha pogut facilitar la difusió de valors i de pràctiques que no són compatibles amb els valors de la igualtat de gènere i el ple respecte a la dignitat de la dona com per exemple la utilització del burka i del niqab, a més dels problemes d’aïllament i dificultat de comunicació o identificació que pot portar afegits”. Aquesta acusació no porta en lloc. Bàsicament perquè pot aconseguir uns efectes no desitjats: no disminuir el nombre de persones que portin vel integral i donar més raons argumentals a les corrents fonamentalistes de l’Islam per justificar la seva desconnexió emotiva amb la societat que els envolta.

Per sort, la decisió de la Paeria ha proposat un marc on situar els principals elements del debat ara. Es podrà discutir la conveniència del moment, el tempo emprat o si era millorable l’estratègia seguida; però el cert és que, gràcies a la decisió de l’ajuntament de Lleida s’ha establert un referent que condicionarà positivament els promotors de futures mocions d’aquests tipus en altres municipis. Ara bé, no estaria de més enviar ràpidament senyals a la comunitat musulmana de Catalunya que la societat catalana està a favor de l’ús dels símbols religiosos musulmans integrats amb normalitat en l’espai de convivència, l’ús del hiyab és l’exemple més clar d’aquesta acceptació; i que hi ha interès per resoldre, el més aviat possible, la construcció de mesquites dignes per exercir el culte. Ha d’haver-hi, un ampli acord, al qual haurien d’incorporar-se les mateixes comunitats musulmanes catalanes, sobre els efectes negatius que algunes costums culturals, considerades per alguns com foranies a la mateixa religió, tenen sobre la convivència. Perquè, si no es fa res en aquest sentit, es donarà la raó aquells sectors de la comunitat musulmana que fan del debat del burka l’afirmació de la seva identitat de forma defensiva i a la contra de la resta de la societat..