Barcelona, capital mediterrània de les religions

Els esdeveniments del nord d’Àfrica demostren que les religions poden ser instruments de pau i diàleg en lloc de confrontació. A Egipte, la revolta que ha provocat la caiguda de Mubarak ha estat protagonitzada pels ciutadans d’aquest país, al marge de les seves creences. Les cròniques esmenten com a la plaça de l’Alliberament es trobaven egipcis musulmans i coptes, a més de persones que no tenien cap creença, tots units per les ganes de llibertat. S’ha tractat, com fou primer a Tunísia, d’una revolta laica contra una dictadura. És cert que els Germans Musulmans estaven presents, però el seu protagonisme ha estat del tot secundari. Com no podia ser d’una altre manera. Tots aquest fenòmens han passat a la riba sud del Mediterrani. ¿Que passava a l’altra riba?. El silenci de la Unió Europea ha estat vergonyant. Semblava que les complicitats d’alguns països de la unió amb les dictadures de Tunísia, Egipte i altres tenien més pes que les esperances de llibertat dels ciutadans.

Ara, quan comença la reconstrucció política d’aquests països, Europa hauria de jugar un paper més actiu a favor de la democràcia en el nord d’Àfrica. Una de les iniciatives que es podria dur a terme és enfortir el diàleg de les religions del Llibre a favor d’aquest procés democratitzador. La ciutat de Barcelona, amarada d’un històrica vocació mediterrània, que avui es concreta en diverses iniciatives polítiques en relació al Mediterrani, podria esdevenir la capital estable del diàleg d’aquestes religions a favor de la pau i la democràcia en aquest zona en transformació. Si en un moment la ciutat de Barcelona fou la seu del Parlament de les Religions (2004), es podria recuperar l’esperit d’aquesta iniciativa per tal que les tres religions monoteistes, a través del seus dirigents i institucions més representatives, endeguessin un procés de diàleg a favor de la pau i la convivència democràtica en els països de la Mediterrània que es troben en un procés de canvi polític. La millor garantia que tenen aquests pobles per combatre qualsevol forma de fonamentalisme religiós de qualsevol signe és obrir les religions a un encontre dialogal dins d’un marc democràtic.

Diàlegs para un amic neoliberal IV. Al principi existí Edmund Burke

Al principi només existia la tradició conservadora. Alguns especialistes situen el seu origen en el pensament d'Edmund Burke i, molt especialment, la seva anàlisi sobre el triomf de la Revolució Francesa contingut en el llibre "Reflexionis sobre la revolució a França. Carta enviada a un cavaller de París". A la fi del segle XVIII el conservadorisme es caracteritzava, fonamentalment, per les seves objeccions a l'ordre social emergent i pel seu mai dissimulada enyorança cap a alguns aspectes de l'antic règim. Simultàniament, l'aspiració al lliure canvi forjarà el sorgiment del pensament liberal. Però no va ser fins a finals del segle XIX quan el conservadorisme i el liberalisme, davant l'auge del moviment obrer, es varen associar i buscar la seva mútua legitimació. Els liberals per aproximar-se al conservadorisme van haver de desmitificar les seves concepcions sobre el mercat, mentre que els conservadors per trobar-se amb el liberalisme hagueren de reconèixer que les relacions socials estan condicionades pel mercat.

De la trobada expectant entre el liberalisme i el conservadorisme sorgí un pensament transformat que ha arribat fins els nostres dies sota múltiples noms i facetes, entre les quals brillen amb llum pròpia els neoconservadurismes i els neoliberalismes. L'extensió del pensament socialista, tant en el seu vessant teòric com pràctic, durant els anys 30 provocà un replegament dels neoconservadurismes. La consolidació de l'Estat del Benestar al final de la II guerra mundial junt el desenvolupament d’un pensament polític orientat al desenvolupament social provocà que algunes persones consideressin superades les propostes neoconservadores. No obstant, la realitat no fou aquesta. A partir d'aquest moment s'inicien uns anys de profunda reflexió i renovació a fi de teixir una nova alternativa neoconservadora coherent i consistent capaç de combatre la seducció del socialisme i marxisme. (Finalment, el neoconservadorisme progressà i en determinats països arribà al govern mentre que algunes tradicions socialistes incorporaven en els seus programes alguns aspectes rellevants del programa conservador. Començava una nova història).

Petit recull de pregàries V

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

13 febrer “Tu em tragueres del si de la mare ; ets tu qui em confiares als seus pits » (Sl 22,10)

14 febrer “Acabat de nèixer, em van dur a la teva falda, des d’aleshores, ets el meu Déu!” (Sl 22,11)

15 febrer “ El Senyor és el meu pastor, no em manca res” (Sl 23,1)

16 febrer “És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten” (Sl 24,1)

17 febrer “A tu, Senyor, elevo la meva ànima; en tu confio, Déu meu: que no en tingui un desengany!” (Sl 25,12)

18 febrer “Recorda’t, Senyor, de la teva tendresa i de l’amor que has guardat des de sempre” (Sl 25,6)

19 febrer “Senyor, per amor del teu nom, perdona la meva culpa, que és molt gran” (Sl 25,11)

Repensant la meva fe. Caritat i justícia

He llegit en un article sobre judaisme i els objectius del mil·lenni una nota a peu de pàgina que explica que el terme jueu tzedakah, que vol dir ajuda obligatòria al necessitat, i que es sol traduir per caritat, prové del terme tzedek que vol dir justícia. No passa així amb la nostre llengua on l’etimologia revela un origen diferent als mots justícia i caritat. Un, justícia, vinculat al dret i l’altre, caritat, als aspectes afectius. Però, deixant l’etimologia a un segons terme, l’experiència cristiana indica que caritat i justícia són dos conceptes estretament lligats. Per això, l’arrel jueva dels termes expressa amb major precisió la vinculació del sentit dels dos termes.

La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.

L’almoina no és donar allò que sobra, sinó que és una acció redistributiva. Així ho pensava sant Ambrós de Milà (bisbe dels segle IV). Aquest bisbe proposà un concepte d’almoina vinculat a la idea de justícia entesa com a restitució. L’encíclica de Pau VI Populorum Progressio, parlant de la propietat, destaca la fermesa dels Pares de l'Església al destacar quina ha de ser l'actitud que han de tenir els que tenen bens respecte als quals es troben en necessitat. Com exemple esmenta el que diu sant Ambròs en el seu tracta sobre Nabot: «no és part dels teus béns, diu Sant Ambròs, el que tu dónes al pobre; el que li dónes li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tothom i no solament per als rics” (Sant Ambròs De Nabuthe, 12, n. 53: PL 14, 747). És a dir, per Pau VI, la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. “No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera a la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari” (Populorum Progressio, 23). Llavors, la pregunta plena de sentit que l’Església ens hauria de fer avui als cristians és: ¿què hem de fer?, ¿com passar de la caritat personal a la caritat política?.

La formació d'imams

Un dels problemes que comporta el notable i incomprensible endarreriment de la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya, és la persistència d’alguns problemes endèmics de la comunitat musulmana. Un d’ells és la formació dels seus imams. A Catalunya aquesta qüestió estava resolta parcialment per la iniciativa del Consell Islàmic Cultural de realitzar una activitat formativa anual per preparar els imams dels oratoris catalans. Des de fa poc temps, la Fundación Pluralismo y Convivencia depenen del Ministerio de Justícia de Madrid ha promogut un programa formatiu formal a través de la UNED. Això permetrà, al final de procés atorgar als assistents un títol de reconeixement de la seva capacitació com a imams. Aquesta circumstància validarà a aquests imams per exercir, entre altres, funcions que tinguin validesa administrativa emparades pels acords entre l’Estat i la confessió, com per exemple, els matrimonis. La inactivitat de la Comissió Islàmica d’Espanya alenteix tots aquests processos amb les dificultats pràctiques que això comporta.

La formació d’imams és molt necessària, no només pels aspectes formals, sinó també per l’enquadrament que fa aquesta formació en relació a la realitat cultural del nostre país. És un esforç lloable, perquè permet avançar cap el tan desitjat arrelament cultural de l’Islam a uns patrons de referència diferents al dels països àrabs. No obstant, en aquest procés persisteixen algunes llacunes que caldrà resoldre. Els imams són persones contractades per les diferents comunitats musulmanes. Per la qual cosa, caldria actuar també sobre els dirigents d’aquestes comunitats a fi de que participessin també en el canvi de mentalitat que es pretén suscitar en els imams. Això facilitaria que quan la comunitat musulmana, alhora de buscar una persona que dirigeixi la seva pregària, pogués contractar imams formats al nostre país. L’actuació per la via administrativa és necessària, però cal acompanyar-la amb iniciatives orientades a canviar la mentalitat de les persones que estan al front de les comunitats musulmanes.

La responsabilitat política de l’islamisme moderat

En el diari El País d’avui, hi ha un interessant article del filòsof iraní Ramin Jahanbegloo i una entrevista a Nadia Yassine dirigent del partit Justícia i Espiritualitat, partit islamista il·legal al Marroc. Ambdues informacions il·lustren sobre el sentit de les transformacions politiques als països àrabs del nord d’Africa. Ramin Jahanbegloo destaca les dificultats que pot trobar-se la democràcia en aquests països per organitzar l’estat amb una total separació del poder polític de la religió. No creu que aquesta democràcia pugui ser laica. La raó cal buscar-la en el caràcter corrupte i el nepotisme dels models laics aplicats anys enrere amb la complicitat dels països occidentals. Aquestes condicions sociopolítiques alimentaren la progressiva politització dels moviments islàmics afavorint l'enfortiment de l’islamisme polític. El fracàs d'un procés de descolonització junt a les tensions geopolítiques dels països àrabs ha afavorit la radicalització d’una part d'aquest islamisme polític fins a les formes actuals.

Nadie Yassine explica prou clar com la corrupció d'alguns països àrabs ha comportat l’afebliment de l'estat. L’islamisme polític ha sabut aprofitat aquesta situació per penetrar en la societat: les seves organitzacions religioses han substituït els serveis d’atenció social que l'estat no facilitava. Poc a poc, la xarxa social organitzada per l'islamisme polític radical s’ha mostrat més eficaç que els propis governs i ha anat consolidant la seva legitimitat. L’altre sector de l’islamisme polític ha buscat espais de participació política, tot i la repressió patida pels seus dirigents. La majoria dels partits propers als plantejaments de l’islamisme polític són il·legals en els països àrabs del nord d’Àfrica. Ara, en el moment de construir l’estructura política on ha esclatat la revolta popular es fa evident l'absència d'una oposició laica capaç de liderar l’esclat popular. La ira política mobilitzadora no ha trobat cap referent de direcció polític. per dirigir.

Les úniques forces organitzades i amb capacitat de vertebració social són els islamistes polítics moderats. Vet aquí el dilema. La política occidental equivocada en els anys post-colonials ha deixat el terreny erm pel lideratge polític consistent i perdurable. ¿És fiable l’islamisme polític moderat per liderar aquest procés?. Sí, si propicia règims polítics democràtics en els països àrabs amb una clara separació entre poder polític i religió. El model a seguir no és Iran i tinc els meus dubtes que ho pugui ser la Turquia actual si continua en la seva suau i progressiva refertilització l'islamista de l’àmbit polític. Els islamistes moderats poden ocupar un important espai polític si la societat els atorga la confiança, però haurien de tenir la madurés i la responsabilitat política de crear una democràcia política laica en la qual totes les confessions i creences puguin conviure en llibertat.

Els Germans Musulmans

Vagi per endavant que estic molt allunyat dels pressupòsits en els quals està instal·lat el moviment islàmic dels Germans Musulmans. No estic d’acord en la seva visió confessional de la política o el pes que donen a la llei islàmica en l’ordenament de la societat civil. Però, tot i la distància vivencial i intel·lectual que em separa d’ells, sóc partidari que cal respectar-los i incorporar-los en els processos democràtics del nord d’Àfrica. No cal tornar a repetir l’error del passat i esgrimir la por als islamistes per justificar la prohibició dels Germans Musulmans o la seva exclusió dels nous processos polítics. No cal tenir por, Egipte no és l’Iran de 1979. No cal témer que un procés democràtic porti els islamistes al poder.

Les persones que visquérem la transició espanyola podem establir un fàcil paral·lelisme entre els Germans Musulmans i els PCE del postfranquisme. Mentre el PCE era clandestí la seva presència semblava cobrir tota la societat, però la seva legalització i entrada en la vida parlamentària li restà l’aura mítica i mística¸i el seu pes social i polític anà minvant. Opino que el mateix passarà amb els Germans Musulmans. Les revoltes del nord d’Àfrica no són islàmiques, són per la llibertat i contra l’empobriment. És cert que els Germans Musulmans es troben disseminats per capil·laritat entre les masses revoltades. Són els únic que portaren ordre a la plaça de Tahrir. Foren les seves confraries les han donat assistència mèdica i menjar a les persones revoltades. Però en cap moment han volgut un protagonisme, ni els seus plantejaments polítics s’han incorporat com a condicionants de l’agenda política de l’oposició al règim de Mubarak. No existeix un lideratge polític clar i, el que és evident, que els dirigents dels Germans Musulmans, han renunciat a exercir-lo.

L’actual moderació dels Germans Musulmans facilita la transició a Egipte. Per això és necessari per tenir-los presents des del començament tal com s’ha fet fins ara. Per la seva part, es esperançador comprovar com les editorials i els articles dels diaris més influents en l’escenari internacional destaquen la moderació del Germans Musulmans i el seu paper positiu en el progrés cap a la democràcia. Cal deixar que sigui l’espai democràtic el que determini realment l’orientació política que han d’emprendre les societats àrabs que abandonen les dictadures i el pes que tenen els Germans Musulmans en la societat.